Imatge

Perla 18. El catalanisme, “El peligro nacional” (espanyol)

Peligro nacional. Estudios e impresiones sobre el catalanismo”, de 1901.
El 4 de maig de 1900, amb les garanties constitucionals suspeses a Catalunya, Eduardo Dato ministre de la Governació (se’l considerava responsable de l’empresonament de botiguers a causa del Tancament de Caixes) va visitar Barcelona. Mentre passejava per la Rambla i a la posterior assistència a una òpera al Teatre del Liceu fou xiulat repetidament. Foment del Treball Nacional, principal organització patronal catalana, decidí no acudir als actes oficials de rebuda, xiulets també en visitar Manresa,… escurçà la visita. En el retorn a Madrid en tren, es va aturar a Reus on també es registraren incidents, a més al llarg de tota aquesta estada es va accentuar la força del catalanisme a les institucions i al carrer, com recordava l’historiador Josep Termes, s’exhibien a molts balcons banderes catalanes i sovintejava reivindicativament el cant dels Segadors. El Govern espanyol reaccionaria i tornaria a declarar l’estat de guerra a Barcelona, suspengué la publicació de La Veu de Catalunya, que reaparegué el 21 de maig amb un altre títol: La Creu de Catalunya que també seria prohibida.

En aquest context José Martos O’Neale, governador civil de Lleida des del maig de 1899, després d’haver-ho estat també de les Filipines, i aquestes com Cuba es perderen al 1898. A Lleida ben aviat va deixar entreveure la seva visió de l’estat i les seves inclinacions unionistes i anticatalanistes com a governant. En tenim alguns exemples al blog: Altres històries de Lleida.

Antonio-Fillol-Granell-La-noche-de-San-Benito

Pintura d’Antonio Fillol Granell “La noche de San Benito – Recuerdo de las Pitas a Martos O’Neale”. L’obra reflecteix els fets ocorreguts a les portes del Palau del Temple el 21 de març de 1903 amb motiu de les protestes populars contra el Governador Civil de València José Martos O’Neale, i que abans ho havia estat de Lleida.

El catalanisme anava agafant consistència en diferents àmbits de la vida social, política i cultural; així, durant la cinquena edició dels Jocs Florals de la ciutat de Lleida, on hi havia anat invitat i ocupava un lloc preferent, no va poder estar-se de mostrar el seu desacord amb el discurs del mossèn Jaume Collell (un catalanista, conservador i moderat) ja que entre altres aspectes, va fer referència a la demanda d’autonomia que en aquells moments es feia sentir a Irlanda. Martos O’Neale es va aixecar de la cadira, situada en un lloc preferent, i amb un gest de rebuig va abandonar l’acte.
Al 10 setembre 1899, es celebrà a Tàrrega un Aplec Catalanista. Es van fer algunes al·lusions a una futura independència de Catalunya i es cantaren Els Segadors. A la denúncia posterior contra el parlament d’un altre religiós, Martos O’Neale denunciava l’apropament del carlisme amb el catalanisme i va entendre que allà s’havia exhortat als presents: “á que segaran (“bon cop de fals”) á cuantas personas ejercieren cargos públicos en Cataluña sin ser catalanes” i calia perseguir i multar el fet.

També és coneguda una polèmica viscuda al casino del Carrer Major amb un jove militar lleidatà, Francesc Macià, que en escoltar algunes frases de Martos O’Neale provocatives contra al catalanisme, se’n va anar a casa a canviar el vestit de militar que portava per un de civil per replicar al governador.

Al 17 de març de 1900 al “Boletín Oficial de la provincia de Lérida” el Governador civil Martos O’Neale, en la circular 667, instava als mestres de les escoles públiques a que no utilitzessin el català, ja que era il·legal i a més perjudicava a la infància i impedia el coneixement de la llengua castellana. Remarcava:

“a los señores Maestros y Maestras de la província que en lo sucesivo se abstengan de usar para la enseñanza idioma alguno que no sea el castellano, eligiendo para la misma los libros de texto aprobados por Real orden, con el Catecismo que señale el prelado de la respectiva diòcesis, y con la Gramática castellana y su parte de Ortografía escritas por la Real Academia de la Lengua, haciéndoles saber que la inobservancia de lo prevenido en esta circular originará la inmediata formación de expediente gubernativo…”

Les experiències viscudes a Filipines i Catalunya segurament l’empenyeren a escriure, junt amb Julio Amado, al 1901 un llibre que volia alertar del risc que a Catalunya pogués passar, en un futur, el que havia passat a Filipines i a Cuba. El títol era prou eloqüent i parla per ell mateix: Peligro nacional. Estudios e impresiones sobre el catalanismo.

Peligro Nacional José Martos O'NealeFoto: portada de ”Peligro nacional. Estudios e impresiones sobre el catalanismo” de José Martos O’Neale i Julio Amado

A partir del treball recopilatori de Francesc Ferrer i Gironès Persecució política de la llengua catalana en citem algunes referències, ja que són prou explícites, no generen cap problema d’interpretació, i algunes encara les podem llegir o escoltar en l’actualitat:

“El catalanismo es una hidra clerical con las dos cabezas tradicionalistas é integristas, disfrazada de atavismo federativo modernista de la Bases de Manresa de 1892, y del intelectualismo desequilibrado de sus poetas y artistas”.
“El uso del idioma catalán en todo género de escritos y en las conversaciones incurriendo frecuentemente en la descortesía de no hablar en otra lengua en presencia de los que no entienden aquella, es otra manifestación del catalanismo llevada hasta la exageración de redactar en francés telegramas que, por estar escritos en catalán, negábanse a transmitir los empleades de cierta estación telegráfica”.

Aquí, caldria recordar que l’ any 1896 la Dirección General de Correos y Telégrafos havia prohibit utilitzar altra llengua que no fos la castellana. Obsessió, exageració, incomprensió, però sempre l’esment a lleis de caire repressiu…

A més, aquella obra proposava diverses solucions per eliminar el moviment i pensament d’arrel catalanista i perjudicar també el comerç català. En podem recordar les següents, ja que resulten prou il·lustratives d’un pensament dominant a determinades esferes institucionals des de temps immemorials.

1-”tratándose de los catalanistas asalariados, cuyo cerebro està en la aristocracia catalana del dinero, con y sin pergaminos de nobleza, creemos que la solución para combatirlos està en la promulgación de una severa ley especial para la represión del autonomismo y del separatismo, declarando previa y terminantemente ilegal la constitución de asociaciones que tiendan a llevar a la práctica el programa de las Bases; como solución complementaria a la anterior, debe tenerse la aplicación del destierro”.
2-“La prohibición de que se publiquen periódicos e impresos de cualquier clase, y se celebren “meetings”, reuniones políticas y literarias usando el dialecto catalán”
3-“Declaraciones concretas y enérgicas del Gobierno de la Nación (…) que las reformas y concesiones que es de justicia otorgar a Cataluña, no se las dará, hasta que (—) no haya ya en aquella región núcleo alguno importante de fuerzas políticas con aspiracions antiespañolas”.
4-“Selección exquisita de todos los funcionarios del Estado (…) que acaten el régimen actual”.
5-“Incompatibilidad de los catalanes, durante el lapso de tiempo que el Gobierno estime conveniente, para ejercer cargos oficiales al Servicio del Estado en Cataluña”.
6-“Tratándose de catalanistas fanatizados por los sentimientos religiosos (…) declarar la incompatibilidad temporal del clero catalán (…) confiar los intereses de la Iglesia en Cataluña y la dirección de las conciencias cristianas (…) a obispos y sacerdotes de otras provincias españolas”.
7-“Tratándose de los catalanistas del porvenir de esa infancia y de esa juventud catalana que el maestro, el profesor y la madre están educando en la aversión y el odio a España (…)Para contrarestar el influjo del espíritu de una madre sobre sus hijos, (…) como soluciones (…) unificación suave y progresiva de la legislación y del idioma español, haciendo desaparecer dialectos, fueros y privilegios (…) atentatorios al principio de la unidad necesaria del Estado”.
8-“Suprimir y desarmar los institutos de Somatenes y mozos de Escuadra”.
9-” Hacer que la Corte resida en Barcelona durante alguna época del año”.
10-“Restringir de un modo progresivo el margen protector de las columnas arancelarias aduaneras, que afectan a la industria y al comercio catalán”.

La persecució politica de la llengua catalana_Francesc Ferrer

I finalment, obria la porta a una solució unificadora i centralitzadora, que recordaria el tercer camí del memorial del Comte Duc d’Olivares de 1625. Aquell que deia: ”hallándose V. M. – el rei Felip IV- con esa fuerza, ir en persona a visitar aquel reino (…) hacer que se ocasione algún tumulto popular grande y con este pretexto meter gente y por nueva conquista asentar en disponer las leyes de conformidad de las de Castilla”.

276 anys després, Martos O’Neale suggeria una tàctica similar i recomanava que el Govern d’Espanya: “se aproveche para ello una época de prácticas de movilización del Ejército, para poner en completo pie de guerra todas las unidades militares del distrito de Cataluña”.

Com podem veure aquests consells donen peu a entendre que la catalanofòbia ha estat un ingredient tothora present en les complexes relacions i topades entre Catalunya i Espanya, des d’on gairebé sempre es considera que el demos català és un desagraït davant el generós espanyolisme, que és el que sempre tindria la recepta convenient, des de l’intervencionisme basat en l’anul·lació de la diferència amb les preteses bondats de la uniformització.

2 respostes a “Perla 18. El catalanisme, “El peligro nacional” (espanyol)

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s