Imatge

Perla 37. Maragall i Unamuno: afinitats i incomprensions. Un epistolari des de la “conllevancia” 1900-1911

L’epistolari Unamuno-Maragall 1900-1911

Els desastres colonials (Cuba i Filipines) de 1898 comportaren una crisi d’ampli abast a tota la societat espanyola: política, militar, social, econòmica i també una crisi de consciència o d’identitat. Sorgiria a Espanya la coneguda “Generación del 98  (Unamuno entre ells). Va ser una generació bàsicament castellana que pretenia regenerar Espanya. A Catalunya, aquesta generació va tenir poca incidència, ja que predominava una altra visió marcada pel Modernisme (Joan Maragall en seria un dels seus representants).

En aquell context el poeta i escriptor català  va publicar els seus coneguts i alhora polèmics, Els tres cants de Guerra: Els adéus, Oda a Espanya i  El cant del retorn. De fet és el reportatge poètic amb què Maragall glossa la desfeta colonial espanyola de 1898.

Perla Unamuno Joan_Maragall_1903

Retrat de Joan Maragall fotografiat el 1903 per Pau Audouard (1856 – 1919)

Unamuno i Maragall  són dues personalitats que permeten copsar des dels seus escrits i des de les seves posicions polítiques, les idees, els anhels i les inquietuds del seu temps. Vivien en llocs ben diferents, el primer a Salamanca una ciutat que comptava amb uns 25.000 habitants, i Barcelona que fregava els 525.000. Unamuno vivia en una ciutat rural, al centre d’Espanya i marcada pel pes de la Universitat, de la que en seria  rector en tres ocasions. Maragall residia a Barcelona, una ciutat dinàmica, industrial i al mateix temps plena de tensions socials i polítiques, com ho reflecteixen els  fets anticatalanistes del Cu-Cut! (Perla 6) amb la lluita contra la Llei de jurisdiccions, i l’aparició de Solidaritat catalana que agrupà tots els partits polítics catalans, llevat del lerrouxista; i també la revolta de la Setmana Tràgica de 1900, el detonant de la qual fou l’enviament de lleves catalanes al nou conflicte militar i colonial al nord d’Àfrica.

Unamuno i Maragall, mantingueren una relació epistolar al llarg de la primera dècada del segle XX. En l’epistolari es fa evident la relació amical i respectuosa entre les ànimes dels dos poetes d’arrels catòliques, interessats en debats sobre la fe i la raó, a partir d’uns determinats autors. L’Epistolario entre Miguel de Unamuno y Joan Maragall, permet captar també, les desavinences polítiques en la consideració i l’encaix de Catalunya i l’Espanya castellana, ja que manifesten amb total sinceritat  les respectives posicions i els seus desitjats anhels de trobar un espai comú, encara que plena de desconfiances.

Al llarg de les més de 40 cartes existents, els dos autors, Joan Maragall (1860-1911) i Miguel de Unamuno (1864-1936) ens  podem acostar a dues maneres d’entendre el què era, o el què havia de ser Espanya en un futur. Ambdós volien una Espanya diferent però, es palesava la divergència política i el paper reservat a cadascuna de les llengües en que s’expressaven. Discrepaven en la concepció d’Espanya a Europa i també sobre com es podria arribar a un procés de convivència compartit entre els diversos pobles peninsulars.

És sabut que es conegueren a partir d’un poema. L’any 1893 el bilbaí va llegir La vaca cega, li va interessar i fins i tot la va traduir al castellà, amb correccions del mateix Maragall. Per exemple  es comenta a la carta del 26-11-06,

solo creo que ha entendido mal una palabra: embanyada, que V, traduce bañada (mojada ¿no es esto?) y quiere decir encornada, de cuernos, banyes en catalán; pero, es claro encornada no es castellano.”…

El 1900, Unamuno havia enviat a Maragall un exemplar del seu llibre “Tres ensayos” centrats en “Civilización y cultura, La crisis del patriotismo y Sobre la consecuencia, la sinceridad” on es detallen el temes que el preocuparien al llarg de la seva vida. Maragall, agraït, li va contestar en una  primera carta exposant:

Ay, amigo mío (deje que le llame así), ¡cuánto bien acaban de hacerme sus Tres ensayos! Me siento mejor para lo que llamamos vida y para lo que llamamos muerte. Los he leído como poesía, sin meditar ni releer nada (…) Todo esto estaba dentro de mí, y usted me lo ha revelado y me gozo en ello. Dios se lo pague. Nos hemos hecho amigos. Disponga de mí. Juan Maragall”.

Perla Unamuno Auto-retrato,_Miguel_de_Unamuno,_Revista_Ibérica,_30-09-1902.djvu

Miguel de Unamuno (30-09-1902) Auto-retrato, Revista Ibérica, año I, nº5, 

Es van escriure des del juny de 1900  al març del 1911. En les dues darreres cartes es fa evident el grau de familiaritat entre ells. Així en la darrera Unamuno feia aquesta puntualització:

“¡alma ibérica!, ¡qué ensueño!, pero nos lo turban castellanistas, bizcaitarras, catalanistas, portuguesistas, andalucistas, etc. Que no castellanos, ni vascos, ni catalanes, ni portugueses, ni andaluces etc., de una parte y de otra esa flamante secta jesuito-masonica (…) las viles pasiones sectarias se sobreponen no ya al amor patrio sino al amor a la verdad (…) yo entiendo el europeísmo como usted. Y voy a lo concreto de su carta, a esa proposición de una revista ibérica, redactada en nuestras lenguas todas indistintamente (…) en esa Barcelona con la que alguna vez fui acaso (…) algo injusto (tengo) mejores y más verdaderos amigos que en Madrid. Y ahí hasta los que me combaten lo hacen humanamente, con respeto. ¡Debo tanto a esa Ciudad…!  En todo el sentido. Me ha hecho pensar, sentir, alguna vez aborrecer, muchas más querer. Y digo aborrecer y no odiar (…).”  

Acabava:

“En junio es probable que reciba usted la visita de mi hijo mayor (…) y cuando esté ahí quiero que le vea a menudo y que usted le sea como un padre. ¡Es el mayor mío, el primogénito de mis ocho!”.

El mateix mes el contestava Maragall sobre la revista Ibérica assenyalant que no s’hauria d’editar a Barcelona  ja que:

“en seguida parecería a muchos de ahí cosa de catalanismo (…) esto aislaría enseguida la empresa, podría asfixiarla. (…) Y no le digo como he de recibir a su hijo: será como otro mío: Tengo ya trece, serán catorce. ¿oh, como quiere V. a Catalunya que va V. a confiarnos su propio hijo.”

Era la darrera carta de Maragall a Unamuno, 25 de març de 1911, es tancava una correspondència que durà més de 10 anys. I que permet  observar el que en podríem dir “conllevancia” entre un espanyolista i un catalanista que no renunciaren a les seves idees identitàries, tot i respectar-se intel·lectualment i amical. Però es veu com tots els “ismes amoïnaven a Unamuno, tret de l’unitarisme ibèric d’arrel castellana, amb que s’identificava millor.

En una de les primeres cartes, 1902 Unamuno escriu a l’entorn de l’article La patria nueva” del poeta català, i pel qual seria  processat:

“lo he leído no acierto a  cómo pudieron encarcelarle por escrito tan llano, tan sincero, tan noble y tan patriótico, (…) lo que usted dice, la verdad y es lo que sienten los españoles verdaderos (….) Usted es de los catalanes que conozco que se coloca siempre en la posición más real y sensata.

El mateix mes de novembre  Maragall li explicava:

“No llegaron a encarcelarme (…) me procesaron tontamente y después sobreseyeron. A nuestro delirio de grandeza, corresponde un delirio de persecuciones del Estado; sus agentes han dicho aquí que se sienten dispuestos a transigir con el anarquismo (…) antes que con el catalanismo; y lo hacen: en todo ven separatismo, y ésta es la peor señal. Así lo ha perdido todo España, y así se perderá a si misma.”

Perla Unamuno Congres_catala1

Imatge: Inauguració del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (Barcelona, 1906). Autor: Antoni I. Alomar

Al 1906, Unamuno va estar tres setmanes d’octubre a Barcelona, el dia 15 va fer una conferencia en el I Congrés Internacional de Llengua Catalana, amb el títol “Solidaridad Española”. Era  una reivindicativa resposta a la victòria política que havia assolit Solidaritat Catalana l’any anterior. Exposava la seva desconfiança davant aquella nova situació política provocada per l’embranzida catalanista, defensà la unitat d’Espanya i animà als escriptors catalans que s’expressessin també en llengua castellana. Poc després informa a Maragall:

”En breve publicaré mis impresiones de Barcelona, impresiones que serán poco del agrado de la mayoría de los barceloneses que las lean. Usted, hombre de vida interior y recogida me sorprendió en esa  Barcelona bullanguera y jactanciosa (…) He oído, respecto a Castilla las cosas más peregrinas y me ha dolido este desconocimiento mutuo, creo que mayor de parte de Barcelona (no me atrevo a decir Cataluña..) ¿Podrán ustedes, los espíritus serenos, encauzar eso?

La resposta de Maragall  era senzilla i clara:

“no puedo detenerme en explicarles a mi manera, ni nunca podría juzgar sino con mi corazón de catalán, pero que comprendo resultará a V. profundamente antipática.”

Unamuno tenia por de determinats moviments que entenia com a disgregadors. El bilbaí-salmantí, li diu 21-12-1906,

“No olvide que no soy castellano, aunque el alma de Castilla me haya empapado (…) ¡Pero esta tierra, esta tierra me ha ganado!.

Poc després Maragall respondria, 3-1-1907:

”no lo olvido, no, que no es V. castellano de nacimiento. ¿pero, qué importa, si esa tierra -como dice V-le ha ganado. (…) “.

El 15-2-1907 després d’un escrit de Maragall al diari El Imparcial de Madrid, “Esta es mi fe” li mostraba el seu suport :

”Me alegra verle en El Imparcial. Hay que invadir en lo posible esa pobre prensa de Madrid cuyo mal es la penuria de espíritu. Yo les creo bien dispuestos a recibir y por lo que hace a Cataluña se extiende el deseo de informarse y conocer lo que siente y quiere.  Y sólo cuando ella vea que se le pregunta con interés y simpatía ¿qué sientes? ¿qué quieres? Llegará a formularlo y a saber para si lo que siente y quiere.

El 7-3-1907 en la carta de Maragall, pel que fa a les reclamacions catalanes i al moviment polític de Solidaritat que pretenia un reconeixement polític de Catalunya i participar en una renovació d’Espanya, diu:

”Siempre me parece que V. es el único español vivo…en cuanto español, pues ya comprende V. que si algo hay aquí en Cataluña representa, al menos por ahora una desintegración, aunque los más afectuosos la creamos precedente de una integración nueva. Pero aquello ya sería otra España…

El 15-5-1907 en la resposta Unamuno manifestava:

Ay, querido Maragall, ustedes me tienen por un genuino representante del alma castellana, por una especie de ultra-castellano, y no saben bien lo que sufro entre esta gente … ¿Esto es imposible!. He querido darles el conocimiento de si mismos. ¡Todo inútil! Choqué con mis paisanos, choqué con ustedes, y, sin embargo es en Bilbao, mi pueblo, es ahí en Barcelona, donde se me ha tomado en serio y donde se me quiere. Esto es imposible (…) El ¡Visca España! de V. no lo entienden, no quieren entenderlo.

El 23-5-1907, Maragall li plantejava:

¡Oh! mi amigo, ¡mi amigo! ¿Por qué está V. siempre triste y desespera tanto? (…) a todos dice las verdades, pero solo las amargas, que son las únicas que siente. Yo en nada le niego la razón y, sin embargo, no me entristezco, porque espero. He aquí todo el secreto. Este es también el secreto de la fuerza actual de Cataluña: es un pueblo que espera. Tiene todos los defectos y todos los excesos que V. dice y mucho más; pero espera, y esta es toda su fuerza.

El 19-12-1907. Unamuno exposa:

“De esa su Cataluña, de esa su Barcelona, ¿qué puedo decir yo? ¿No están ustedes soñándola como no es, usted y otros cuantos? ¿Es acaso mejor que su sueño? Yo, lo confieso, no lo entiendo (…) y de usted, por lo que hace a catalanismo, no me fio.

Els anys següents hi ha un distanciament i la correspondència és molt menor.

Maragall moriria a finals de 1911 i Unamuno mantingué correspondència amb Clara Noble, vídua de Maragall fins el 1913.

Aquest intercanvi epistolar entre els dos escriptors, que durà més de 10 anys, permet conèixer el que podríem dir esforços ben intencionats amb reflexions sobre  aspectes relacionats amb les cultures, la religiositat o l’iberisme. On xocaven més era en el paper que havia de tenir Catalunya en el marc espanyol, aquí el diàleg era difícil i complex, per no dir irreconciliable i antagònic, amb bones formes i tractament  de “usted” a la mútua correspondència. L’entesa entre Unamuno i Maragall pel que fa a Catalunya i Espanya no va reeixir.

Unamuno i l’oficialitat del català

Recordem que Unamuno tingué una vida molt “moguda” políticament, socialista primer, signant del manifest dels intel·lectuals espanyols en defensa de la llengua catalana de l’any 1924, (Vegeu la Perla 24), represaliat per Primo de Rivera  i desterrat a Fuerteventura, més tard  com a diputat en les Corts republicanes,  participà en el debat de l’Estatut de 1932 sobre la consideració que havia de tenir el català en la nova legislació. Francesc Ferrer i Gironés, recull part del que exposà el 23-6-1932:

“si todos los ciudadanos tienen derecho a elegir el idioma oficial que prefieran en sus relaciones con las Autoridades de la República, estas autoridades de la República han de tener la obligación de conocer el catalán. Y eso, no. Que les convenga es otra cosa, es una cosa completamente distinta; pero obligación,  de ninguna manera.”

La igualtat dels drets lingüístics no era acceptada ni compartida per Unamuno. Més tard s’allunyaria d’Azaña i expressa públicament les seves crítiques per reformes com l’agrària o la religiosa. En iniciar-se la Guerra civil, va donar suport  als revoltats franquistes, els considerava regeneracionistes, i fins i tot va fer una crida als intel·lectuals europeus perquè donessin suport als sollevats que representaven la tradició cristiana pròpia de la civilització occidental.

Venceréis, pero no convenceréis

Si llegiu la seva biografia a Viquipèdia en català (28-11-2018) o Wikipedia en castellà veureu que en donen un final diferent. A la versió catalana s’ha seguit el relat exposat per Hugh Thomas, en ”La guerra civil española”, en síntesi; diu

Unamuno el 12 de octubre de 1936 había cambiado (…) se celebró una gran ceremonia en el (Paraninfo de la Universidad de Salamanca. Estaba presente el obispo de Salamanca (…) la Sra. de Franco (…) el general Millán Astray. En la presidencia estaba Unamuno, rector de la Universidad (…) Millán Astray atacó violentamente a Cataluña y a las provincias vascas, describiéndolas como “cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, que es el sanador de España sabrá como exterminarlas, cortando en la carne viva, como un cirujano libre de falsos sentimentalismos”.

Exposa una situació d’eufòria i de crits que anaven de ¡Viva la muerte! a ¡España…Una…Grande…Libre!… corejats al Paranimf, i

“Todos los ojos estaban fijos en Unamuno, se levantó y dijo: “Estáis esperando mis palabras (…) a veces quedarse callado equivale a mentir (…) dejaré de lado la ofensa personal que supone su repentina explosión contra vascos y catalanes (…) acabo de oír el necrófilo e insensato grito ¡Viva la muerte! (…) me parece repelente. El general Millán Astray es un invalido (desgraciadamente hay en España demasiados mutilados. Y si Dios, no nos ayuda, pronto habrá muchísimos más (…) Millán Astray (…) gritó: ¡Abajo la inteligencia! ¡Viva la Muerte! (…)

Unamuno respondió: ”Este es el templo de la inteligencia (…) Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis. Para convencer hay que persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta; razón y derecho en la lucha. Me parece inútil pediros que penséis en España.“

A la versió castellana de Wikipedia es comenta  l’enfrontament amb Millán Astray i el “Venceréis pero no convenceréis” però no es  fa referència a “cánceres en el cuerpo de la nación”. No és estrany, ja que l’acte és recordat a partir de memòries orals. I cadascú emfatitza segons el seu criteri.

Hi ha encara altres versions documentades i menys èpiques de l’incident Unamuno-Millán Astray que podeu consultar a “Lo que Unamuno nunca le dijo a Millán Astray”  El País 9-05-2018.

Perla Unamuno noticia_normal

Imatge: “Unamuno, con barba, saliendo del Paraninfo de la Universidad de Salamanca tras el enfrentamiento con Millán Astray el 12 de octubre de 1936”. EFE

 

Anuncis
Imatge

Perla 28. L’Institut d’Estudis Catalans, l’acadèmia nacional

Imatge principal: Primera sessió de l’Institut d’Estudis Catalans (1914), quan es va inaugurar la Biblioteca de Catalunya © (IMHB) ARXIU FOTOTECA.CAT

Rebuig i desconfiança foranis a una feina ben feta.

L’Institut d’Estudis Catalans, fundat el 1907 per Prat de la Riba, és l’acadèmia de les ciències i humanitats, en totes les terres de parla catalana. Ha estat un instrument bàsic en la normalització lingüística, cultural i científica. Ben aviat deixà petjada en aspectes com: la recuperació de les pintures romàniques del Pirineu  (conservades avui al MNAC), la Biblioteca de Catalunya o el Servei Meteorològic  de Catalunya, entre altres.

Prat de la Riba, com a president de la Diputació de Barcelona des de 1907, captà a Pompeu Fabra per dirigir un projecte de normativització lingüística del català. Seria el fundador de la Secció Filològica de l’IEC i ocupà una càtedra dels Estudis Universitaris Catalans. El 1912 edità en castellà una Gramática de la lengua catalana i el 1913 donava a conèixer les Normes ortogràfiques, les quals comptarien amb adhesions, però també, amb corrents contraris a acceptar la nova proposta. Vegeu l’article 100 d’anys d’ortografia de Magí Camps, a La Vanguardia, on desgrana les resistències i les complicitats amb les Normes. Posteriorment, el 1917, publicà el Diccionari ortogràfic que completava les Normes de l’any 1913.

Pompeu_fabra

Foto presa el 4 de març de 1933 de Pompeu Fabra durant l’associació cultural d’Atenea de Figueres en una excursió al Port de la Selva a l’Alt Empordà, Catalunya.

Pompeu Fabra justificaria la tasca realitzada amb aquestes paraules:

“A l’època en què els altres idiomes llatins fixaven i modernitzaven llurs ortografies, la nostra llengua atravessava ja el període de decadència literària que es prolongà fins a mitjan segle XIX (…) en iniciar-se la renaixença literària, el català oferia una ortografia anacrònica entacada d’innombrables castellanismes, la qual en l’obra de redreçament a acomplir havia d’ésser evidentment objecte d’una doble tasca de modernització i depuració.(…)

El desgavell ortogràfic arribà a un punt que molts haurien retornat volenterosament a l’ortografia encongida a la qual havíem pervingut, era un mal que calia remeiar (…)

Creat l’Institut d’Estudis Catalans, aquesta corporació, tenint esguard que les seves publicacions portaven el català a ésser llegit per estudiosos de tots els països, comprengué l’alta conveniència que aquelles apareguessin escrites en una ortografia uniforme i decidí traçar unes normes ortogràfiques, a la qual es subjectarien els seus membres i col·laboradors (…) un conjunt de regles que, després de sancionades per l’Institut en ple, serien adoptades en totes les seves publicacions.”

Prat de la Riba, encara com a president de la Diputació de Barcelona, el 31 de gener de 1913, demanava a tothom que acceptés les normes ortogràfiques impulsades des de l’Institut d’Estudis Catalans, és a dir, les proposades per Pompeu Fabra. El president argumentaria:

Hem d’aixecar la nostra llengua al nivell de les altres, hem de donar-li totes les perfeccions que necessita per lluitar i vèncer (…) ha acabat aquesta semianarquia de la llengua catalana (…) Ja que no ha tingut el català l’evolució normal d’altres llengües llatines, ja que no ha tingut en els segles del Renaixement, ni encara avui, un Estat que hagi imposat o pogués imposar des de dalt formes úniques definitives, donem-nos-les espontàniament, lliurement, nosaltres mateixos per aclamació, per patriòtica renúncia de totes les preferències individuals o d’escola, establim-les per unànime plebiscit de tots els catalans”.

La Mancomunitat, que es posà en marxa l’abril de 1914, assumí oficialment aquestes normes en totes les seves publicacions i seria també la llengua de docència, ja en la primera “Escola d’Estiu”, destinada a l’actualització dels mestres d’aquest mateix any, o de totes les altres escoles professionals o tècniques que en dependrien.

Aquesta renúncia demanada per Prat de la Riba no va ser compartida per tothom, així Víctor Català, Joaquim Ruyra o Narcís Oller, per esmentar-ne alguns, patirien les conseqüències d’escriure ja abans de la codificació fabriana. I podríem dir que es veieren esmenats i corregits ortogràficament, però també, pel que fa al lèxic i a la sintaxi. Deixaren escrits on mostraven l’oposició a la nova normativa. Una evidència que mostra que tot canvi costa d’entomar.

Aquestes disposicions encaminades a normalitzar l’ús i l’oficialitat de la llengua catalana al territori que li és propi no serien  compartides per la Real Academia Española, que ja aquell mateix any 1916, marcava el terreny de joc. Assenyalava qui feia d’àrbitre a l’Estat, qui podia fixar normes i determinar quina categoria podia tenir el català. A més comptava amb prou lleis, com les del 1857, o del 1875 per actuar:  

“sin contemplaciones ni disculpa de ningún género, que no puede haberlas, vigilen y hagan que se cumplan los referidos preceptos legales, único medio de fomentar y unificar el provechoso cultivo de nuestro idioma castellano.”

Actuar, per les autoritats lingüístiques espanyoles, significava no donar facilitats i, si calia, impedir-ho sempre per protegir la llengua castellana, i no legitimar, reconèixer o protegir la llengua catalana, que preferien veure com a llengua vernacla o dialecte.

Tampoc el diaris de Madrid o les estructures de l’Estat d’aquell moment, Govern, Congrés o Senat mostraren comprensió, reconeixement o acceptació d’aquest fet diferencial. Francesc Ferrer i Gironès, en la seva obra La persecució política de la llengua catalana, recull part d’un escrit  que demostraria el seguiment que en feia el Govern i els “informes” que encarregava. El manuscrit de 46 planes, el trobà a l’arxiu-biblioteca de la presidència del Govern, quan Alvaro de Figueroa y Torres Mendieta, comte de Romanones, del partit Liberal era president del Consell de Ministres, el 1916. Acabaria sent procurador a les Corts franquistes, entre el 1943 i 1946.

Álvaro_Figueroa_y_de_Torres_Mendieta_y_Romo,_de_Kaulak

Álvaro Figueroa y de Torres Mendieta, foto de Kaulak – La Ilustración española y americana Año LV. Núm. 6. Madrid, 15 de febrero de 1911: 87. ISSN 1889-8394.

L’índex d’aquell informe és ben explícit. S’hi troben anunciats referits alfilibusterisme” de la Lliga, al veritable “problema” català, las bases “falses” del catalanisme i fins i tot l’afirmació que la història, el dret i l’idioma català “no existien”. Massa sovint està present aquesta actitud negacionista.

L’argument central és la recurrent i persistent actitud de no voler entendre el tema de la confederació de territoris que formaven, a l’època  medieval, la Corona d’Aragó. No expliciten, ni han incorporat en la seva reflexió històrica, les característiques d’aquell Estat-nació medieval de tipus confederal amb Corts, fiscalitat, monedes i llengua diferenciades i pròpies. Un exemple el tenim en Pere el Gran, al segle XIII, que era rei d’Aragó, rei de València, comte de Barcelona i també rei de Sicília, però, la Corona no era un estat unitari com el de Castella. L’informe recollit per Francesc Ferrer és anònim, però, de ben segur era algú de la confiança de Romanones. Transcriu:

“el llamado catalán fue la lengua oficial de la Corona de Aragón, en todo el reino de Valencia, y aún parte de Murcia y en todo el Reino de Mallorca”.

Però, en té una percepció, si més no curiosa, que vol negar la idiosincràsia del català apropiant-se’l, però, per fer-ne ben poca cosa. S’hi troben paraules que han sovintejat en èpoques posteriors, com: odi, facciosos, separatistes, criminals…

La lengua, pues, denominada indebidamente catalana no es una propiedad personal y exclusiva de Cataluña, sino de España. La literatura catalana es un tesoro de España. A España le corresponde ahora, en vista del pleito entablado por los catalanistas pretendiendo el monopolio de un pretendido idioma, plantear el litigio de propiedad y declarar monumento nacional esa lengua.

Y urge hacerlo así, los Catalanistas, impulsados por un odio incalificable a lo que ellos denominan Castilla, vienen desde hace unos años reformando la lengua de Cataluña, esto es, la lengua de la Corona de Aragón, (…). Los Catalanistas, fundadores del Institut d’Estudis Catalans, con el fin faccioso de fomentar el movimiento separatista en Cataluña, vienen exclusivamente dedicándose a ir inventando una lengua artificial con palabras francesas, adulterando totalmente la ortografía clásica de este romance español.

Esta campaña totalmente criminal, (…) voces subvencionadas con sueldos a los más eruditos de Barcelona. La obra de la Mancomunidad, bajo aparato de “cultura catalana”, es netamente filibusterismo(…)

Aquest argumentari ple de retrets, d’incomprensió, prejudicis, intolerància i mala fe, anava encaminat a rebutjar de ple i no acceptar una especificitat lingüística (que no passava de romance). La solució proposada era doncs, negacionista i centralista per tal d’anul·lar els complexos esforços per normalitzar una llengua en un territori sense estat:

Impónese la constitución por el Estado español de la Academia de la Lengua Catalana (…) compuesta por representantes de todas las regiones españolas que hablan la lengua aragonesa, indebidamente llamada catalana”.

El gir resulta inversemblant, la voluntat anorreadora es fa evident.

En el marc polític i acadèmic espanyol la resposta era clara, com ho era a la premsa de la capital i molt especialment a l’ABC. El 24 de juliol de 1917 recollia aquestes opinions d’un periodista d’origen gallec, Julio Camba:

A todos los españoles suele indignarnos mucho que los catalanes hablen catalán. Hay algo sin embargo que nos indigna más todavía y es que hablen castellano. Pasamos el acento gallego, pasamos la sintaxis vascongada…pero ese deje especial del catalán, lo tomamos casi como una ofensa. No concebimos que pueda decirse nada espiritual con acento catalán, nada amable ni nada galante. El catalán por razón de su acento, está incapacitado, para la mayoría de las cosas en cuanto sale de Cataluña…”.

Ha estat tradicional, per habitual, escoltar o llegir expressions d’aquesta mena amb voluntat de desqualificar. Al llarg dels segles s’han fet lleis i tot tipus d’imposicions, a partir de desconeixements, falsedats i també ironies malintencionades, amb l’objectiu de menystenir i negar un debat sincer que impliqués l’acceptació de l’altre com un igual, en el marc d’una realitat plurinacional i plurilingüística.

Malgrat tot, l’IEC va ingressar a la Unió Acadèmica Internacional l’any 1923. I un dels seus membres Lluís Nicolau d’Olwer en va ser el president, entre el 1935 i 1937, mostra evident del reconeixement exterior a la gran tasca realitzada per aquesta institució.

A l’IEC, que ja havia nascut entre el rebuig i la desconfiança per part dels organismes de l’Estat, en les etapes considerades de “legalitat”, li tocaria viure molts anys amb tota mena de dificultats, la manca de reconeixement i la persecució durant les dictadures de Primo de Rivera i de Franco. També, va aconseguir sobreviure, amb grans dificultats i esforços, durant el franquisme, sovint, clandestinament. L’acadèmia nacional catalana tornaria a ser reconeguda oficialment el 1976, un cop mort el dictador Franco.

Imatge

Perla 25. “Manifiesto de los escritores castellanos en defensa de la lengua catalana” (1924)

Imatge principal: D’esquerra a dreta, Antonio Machado, Gregorio Marañón, José Ortega y Gasset i Ramon Pérez de Ayala de l’Agrupación al Servicio de la República.

La dictadura de Primo de Rivera

El 13 de setembre de 1923, el Capità General de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, feu un “pronunciamiento militar”, que representava la implantació d’una dictadura que alguns pensaven “transitòria”, per resoldre la ineficàcia i/o nul·litat del parlamentarisme espanyol, del caciquisme imperant encara en àmplies zones de la península, i la falta de representativitat dels partits dinàstics que monopolitzaven alternativament el govern de l’Estat. Hi havia insatisfacció general ja fos pel conflicte del Marroc, o pel pistolerisme als carrers de les ciutats industrialitzades de Catalunya, de manera que en principi aquest cop d’Estat trobà poca resistència tant a Catalunya com a la resta de l’estat.

Molts dirigents de la Mancomunitat membres de la Lliga Regionalista i altres organitzacions com ajuntaments, l’Església, patronals o cíviques, entenien que el dictador, que ja portava un temps a Catalunya, no era hostil al catalanisme. Aviat es comprovà que les coses serien ben diferents. Josep Termes, en el volum VI de la “Història de Catalunya” i referint-se a aquesta època cita un escrit de Josep Pla:

”A la Península la Dictadura fou probablement un govern ni pitjor ni millor que la immensa majoria dels ministeris de l’antic règim. A Catalunya en canvi, fou un govern minuciosament i implacablement tirànic servit per personatges sinistres”.

Recull també el parer de Gabriel Maura, historiador i fill d’Antonio Maura (un dels màxims dirigents del Partit Conservador a l’època d’Alfons XIII) sobre el dictador  Primo de Rivera:

“Su reciente conversión al credo asimilista le alentaba a sufocar con ardor de catecúmeno cualesquiera exteriorizaciones del signo diferencial catalán”.

Certament la política del Directori militar, a banda de suprimir políticament i administrativa a la Mancomunitat,  liquidava el reconeixement de  Catalunya com a comunitat i la identificava  de nou com un territori amb les  quatre províncies. Pel que fa a la llengua, l’arraconament i la persecució van ser constants, i el català desapareixeria de la vida oficial, escolar,  i en el  món  eclesiàstic també es viuria una situació similar en prohibir l’ensenyament del catecisme en català o en cobrir les vacants dels bisbes per bisbes castellanitzadors. Es volia relegar el català a l’estadi folklorista i costumista. Com ja s’observava en el “Real decreto dictando medidas y sanciones contra el separatismodel 18 de setembre de 1923.

220px-Bundesarchiv_Bild_102-09412,_Primo_de_Rivera_und_der_König_von_Spanien

El rei Alfons XIII, el dictador Primo de Rivera i el Directori militar l’any 1923.

Bundesarchiv, Bild 102-09412 / CC-BY-SA 3.0

Aquesta vegada i com a conseqüència d’aquesta persecució a la llengua catalana, arriscant la seva posició i potser també la tranquil·litat, un grup notable d’intel·lectuals castellans rellevants  van dirigir el març de 1924 un escrit de protesta on demanaven rectificacions al dictador per les mesures que anava adoptant sistemàticament. Pensarien que era més convenient potenciar la convivència i el respecte que una fractura o imposició  idiomàtica com la que s’estava produint. El 1976, ja novament en democràcia, en Joaquim Ventalló el reproduia en el seu llibre “Los intelectuales castellanos y Cataluña”. Transcrivim aquest Manifest de 1924, silenciat per la historiografia oficial, amb els noms dels seus 115 signataris: 

“Excelentísimo señor presidente del Directorio militar:

Los abajo firmantes, escritores en lengua castellana, que sienten profundamente los merecimientos históricos de su idioma y que lo aprecian en todo su valor como indispensable vehículo para la difusión del pensamiento a través del mundo civilizado, se dirigen respetuosamente a V. E. para expresarle su sentir, con ocasión de las medidas de gobierno que, por razones políticas, se han tomado acerca del uso de la lengua catalana.

Es el idioma la expresión más íntima y característica de la espiritualidad de un pueblo, y nosotros, ante el temor de que esas disposiciones puedan haber herido la sensibilidad del pueblo catalán, siendo en lo futuro un motivo de rencores imposible de salvar, queremos con un gesto afirmar a los escritores de Cataluña la seguridad de nuestra admiración y de nuestro respeto por el idioma hermano.

El simple hecho biológico de la existencia de una lengua, obra admirable de la naturaleza y de la cultura humana, es algo siempre acreedor al respeto y a la simpatía de todos los espíritus cultivados.

Debemos además pensar que las glorias de Cataluña son glorias españolas, y el título histórico más alto que España puede presentar para ser considerada como potencia mediterránea, se debe en gran parte al pueblo catalán, que hizo de la Barcelona medieval un emporio de riqueza capaz de competir con las repúblicas italianas; que creó una cultura admirable; que lanzó sus leyes de mar y cuya lengua inmortal resonó en el fragor de la batalla ante los muros sagrados del Partenón, y que sirvió para que con ella hablara por primera vez la filosofía nacional por boca de Raimundo Lulio (tal com anomenaven a Ramon Llull) y fuese cantada la efusión humana en los versos imperecederos de Ausiàs March.

El reconocimiento de las literaturas regionales como una consecuencia ideológica y romántica hizo de la lengua de Cataluña una literatura a la que pertenecen autores como Verdaguer y Maragall, que cuentan entre las primeras figuras de la literatura española del siglo XIX.

Nosotros no podemos tampoco olvidar que de Cataluña hemos recibido altísimas pruebas de comprensión y cariño, hasta el punto de que un insigne patriota catalán, amante fervoroso de las glorias españolas, Milà y Fontanals, abrió con llave de oro el oscuro arcano de las manifestaciones artísticas más genuinas y más características del pueblo castellano.

Queremos cumplir con un verdadero deber de patriotismo, diciendo a Cataluña que las glorias de su idioma viven perennes en la admiración de todos nosotros y serán eternas mientras imperen en España el culto y el amor desinteresado a la belleza.”

Jose Ortega y Gasset

Jose Ortega y Gasset 1888-1955/ Font: Wikipedia

Signaven el Manifest de 1924: 

Pedro Sainz, Eduardo Gómez de Baquero, A. Bonilla San Martín, Gregorio Marañón, Ángel Ossorio y Gallardo, Pedro Mata, Antonio Jaén, Tomas Borras, Ángel Herrera, Jaime Torrubiano Ripoll, Ramón Menéndez Pidal, Álvaro de Albornoz, Concha Espina, Augusto Barda, V. García Martí, Conde de Vallellano, José Ortega y Gasset, Miguel Herrero, Luis de Zulueta, Domingo Barnés, Francisco Vighi, Pedro de Répide, León de las Casas, Joaquín Belda, José G. Álvarez Ude, Luis Jiménez de Asúa, Luis Ruiz Contreras, Félix Lorenzo, Fabián Vidal, Gabriel Maura, Vicente Machimbarrena, Gregorio Martínez Sierra, Lorenzo Barrio y Morayta, Andrés González Blanco, José Toral, Luis Araújo Costa, Mercedes Gaibrois de Ballesteros, Fernando de los Ríos, Azorín, Manuel Pedroso, Luis Bello, José María Sacristán, Cristóbal de Castro, José Giral, Melchor Fernández Almagro, Ramón Gómez de la Serna, Manuel Bueno, Antonio Espina, Antonio Zozaya, Federico García Lorca, F. Rivera Pastor, Alberto Insúa, Honorato de Castro, Luis de Tapia, Luis Araquistaín, Gustavo Pittaluga, E. Paul Almarza, Juan de la Encina, José García Mercadal, Ángel Lázaro, Bernardo Acha, Artemio Precioso, F. Escrivá, José Gutiérrez Solana, Jacinto Grau, Juan Pujol, José Ruiz Castillo, P. de Ciria Escalante, José Albiñana, doctor García del Real, Gabriel Franco, Salvador Pascual, Eduardo Ortega Gasset, Carlos Pereira, Juan Guixé, Leopoldo Bejarano, José Canalejas, Guillermo de la Torre, M. García Cortés, Adolfo A. Buylla, P. A. Balbontín, Isaac del Vando-Villar, Cayetano Alcázar, Mauricio Paraíso, Rafael Urbano, Julio Cañada, Antonio Guisasola, Antonio Dubois, José Sánchez Rojas, José Antón, F. Madariaga, Luis de Hoyos, Saiz, Hipólito Jimeno, Luis G. Bilbao, Andrés Ovejero, Manuel Azaña, Claudio Sánchez Albornoz, Conde de las Navas, Luis Palomo, F. Arévalo Salto, Luis G. Urbina, Luis G. Andrade, F. de Bustamante, A. Pérez Serrano, Tomás Elorrieta, Manuel Hilario Ayuso, Eduardo Barriobero, Manuel Antón, J. Jordán de Urries, Juan Hurtado, Ramón Pérez de Ayala, J. Villalba, Álvaro Calvo, Marqués de Lozoya, Ángel Torres del Álamo, Francisco de Viu, Luis Fernández Ardavín, Alberto Marín Alcalde.”

Gregorio_Marañón_-_retrato

Gregorio Marañón en la revista Caras y Caretas 09/03/1929, n. 1588, página 80, digitalizado por la Biblioteca Nacional de España

Alguns d’aquests noms, anys després canviarien de parer i serien aferrissats defensors d’una hegemonia lingüística castellana, argumentant “que de sabios es cambiar de opinión”, i ho consideraren una relliscada o un pecat de joventut. Ara bé, en aquell moment van signar amb valentia la defensa d’una llengua que referencien com a germana. Reconeixien les diferents identitats i tradicions culturals i particulars que existien a la península. Es mullaren en defensa d’una Espanya més plural i diversa, demanant una rectificació a la dictadura militar.

El 14 de març  de 1924, és a dir, de manera rapidíssima, 81 personalitats de la cultura catalana enviaven un missatge d’agraïment a aquell centenar llarg d’escriptors castellans que havien fet arribar al Directori militar encapçalat per Primo de Rivera aquells retrets pel tracte que estava donant a la llengua catalana.

“Con emoción sincera, hemos leído las palabras de simpatía y de homenaje a nuestro idioma con que una eminente representación de las letras castellanas se sitúa noblemente delante de hechos que están en la conciencia de todos. En el acento de estas palabras que nos place recoger, adivinamos la verdad del sentimiento que las dicta, el efecto inteligente que no encontramos nunca en las vanas adulaciones de los que, para amarnos, nos quieren sin espíritu.

Lo dijo en catalán, Menéndez y Pelayo, dirigiéndose a la Corona, en la fiesta de nuestros Juegos Florales, y en ocasiones que ya no podrían repetirse: ”Las lenguas, signo y prenda de la raza, no se forjan caprichosamente, ni se imponen por la fuerza, ni se prohíben y mandan por la ley, ni se toman y  se dejan a voluntad, pues nada hay más inviolable y más santo en la conciencia de los hombres que el nexo secreto en que viven la palabra y el pensamiento. Ni hay mayor sacrilegio y al mismo tiempo más inútil, que pretender encadenar lo que Dios hizo espiritual y libre: el verbo humano, resplandor débil y medio borrado, pero resplandor al fin, de la palabra divina”.

Quedamos agradecidos de corazón a los que han comprendido que, de todas las vejaciones con que, queriendo desvanecerlo, se ha venido a exasperar el afán de autodominio del pueblo catalán, ninguna nos ofendía tanto como esta proscripción del idioma en nuestra propia tierra, privado de los derechos de ciudadanía, prohibido en los labios de los maestros, del obrero, del niño en las escuelas, expulsado de los centros literarios, amenazado hasta en los templos.

Nosotros declaramos que el idioma y la nación que han dado al mundo la excelsa mística de Castilla y que poseen en Cervantes uno de los genios humanos más ricos de bondad y simpatía, no necesitan para tener seguros la devoción y el respeto de todos nosotros, que quien acaso más los desconoce, venga a ejercer en su nombre coacciones que tanto nos hieren.

La voluntad, que ratificamos, de afirmar y perpetuar nuestra personalidad de pueblo, de la cual la lengua es el signo más vivo e inequívoco, no ha de ser nunca obstáculo para la inteligencia generosa con los que no hacen de nuestra mutilación espiritual cuestión previa para admitirnos a una igualdad de derechos que ya no sería tal, así condicionada.

Pero sea cual fuere el fin reservado a la actual pugna, fieles a la hermandad de los espíritus libres, nos place por encima de los que no comprenden ni de los que no aman, tender nuestra mano a la mano que se nos tiende, en prenda de gratitud y de cordialidad correspondida.

Barcelona, 14 de marzo de 1924.

Entre els signants trobem:

Pedro Rahola, publicista; Magín Morera y Galicia, poeta; Antonio Rubio y Lluch, profesor; Luis Millet, director de l’Orfeó Catalá; Juan Alcover, poeta; Gabriel Alomar, poeta y escritor; Joaquín Mir, pintor; Pedro Bosch Gimpera profesor; Tomás Carreras Artau, profesor; Jaime Serra Húnter, profesor; Fernando Valls y Taberner, historiador; Ventura Gassol, poeta; Feliu Elias, dibujante; Victor Català, novelista; Apeles Mestres, poeta; Narciso Oller, novelista; Ángel Guimerà, dramaturgo; Carmen Karr, escritora; Octavio Saltor, poeta; Alejandro Galí, pedagogo; José F. Rafols, arquitecto; José Maria Rica, médico; Eladio Homs, pedagogo; Joaquim Xirau, profesor; Lola Anglada, pintora; etc.

i molts d’altres intel·lectuals i professionals catalans.

El directori militar no va canviar les seves actituds unificadores, preferents i centralitzadores. Uns anys més tard, 1928, el dictador i militar  Primo de Rivera  deixava ben palès el seu parer sobre el paper que havien de tenir les llengües a l’Estat:

“El catalán, como el vasco, el valenciano y el gallego, son lenguas vernáculas y son idiomas literarios. En el primer sentido tienen su campo en el hogar; en el segundo un valor filológico y etimológico… pero sobre todos ellos el castellano…ha de ser la obligatoria base de formación espiritual y ciudadana, de toda relación positiva entre españoles.”

220px-Catalonia-Barcelona-QuatreColumnesMontjuich

Les Quatre columnes enderrocades l’any 1928, durant la dictadura de Primo de Rivera

El manifest de 1924 dels escriptors castellans no havia servit. L’obsessió per crear una única nació, una única cultura, una única identitat seguia essent l’objectiu del govern espanyol, ara militar, que no va dubtar a l’hora d’utilitzar qualsevol mitjà. La llengua pròpia de Catalunya no podia passar de l’estadi de vernacla i literària, i a més no vinculada amb la valenciana. Els militars, mantenien l’esperit que ja havien mostrat després dels fets del ¡Cu-Cut! del 1905, i  que ja hem comentat a la Perla 6, que es concretava:

“Hay que castellanizar a Cataluña (…) Hay que pensar en español, hablar en español, y conducirse como español esto de grado o por fuerza”.

Nota: Els dos manifestos es poden trobar en l’obra de Santos Juliá, editada el 2014. ”Nosotros los abajo firmantes. Una Historia de España a través de manifiestos y protestas”