Imatge

Perla 19. Dos governs a la presó (1934 i 2017)

Temps de turbulències: 1934/2017

A la vinyeta de Toni Batllori de La Vanguardia del dia 3 de novembre del 2017 no hi havia els seus ninots dibuixats, no caricaturitzava al seus característics personatges, no estaria d’humor, com tampoc ho estigué l’equip de Polònia ja que no va fer el seu programa habitual. En les tres vinyetes de rigor de Batllori, només 4 frases sintetitzaven magistralment el que estava passant.

  • Tots a la presó/ 
  • És que són uns tres milions, Senyoria/
  • Tots els responsables, home! / 
  • ….I amb els altres què fem?

A sota de la vinyeta, a la mateixa pàgina Enric Juliana escrivia sobre el dijous 2 de novembre de 2017.

”En un radi de cent metres, el poder judicial espanyol va prendre ahir dues decisions que entraran als llibres d’història (…) la qüestió de Catalunya és la qüestió d’Espanya (…) el poder judicial espanyol va prendre dues decisions contradictòries, que cridaran l’atenció de la Unió Europea. Des d’ahir a la nit, Carles Puigdemont té més relat i més incomoditats a Brussel·les (…) L’empresonament de mig Consell Executiu després d’una declaració d’independència molt posada entre cometes i sense cap disturbi al carrer converteix les eleccions del 21 de desembre en un plebiscit contra el govern central”.

Nou consellers del Govern de la Generalitat eren empresonats en unes circumstàncies, acusacions i procediments que a parer de molts juristes resultava qüestionable, improcedent i abusiva. Es poden empresonar líders polítics de la manera en què es va fer? Diaris com l’ARA ho titllaven de:   

“Una vergonya, una venjança, una injustícia”.

A la premsa de Barcelona relativament crítica i amb més o menys inflament la consideren una querella partidista. A la premsa de paper de Madrid, com passa sovint amb el tema català, unanimitat en la defensa constitucional.

Sis dels set Consellers del Govern Català a l'Audiència Nacional

Imatge: Set dels consellers del Govern català entrant a l’Audiencia Nacional. Foto Reuters

Al mateix dia, també és casual, apareixia en el diari ABC de Madrid, un article signat per Fernando Alejandre Martínez (general de Ejército y jefe del Estado Mayor de la Defensa –JEMAD-)En el Día de los Caídos por la Patria: Lo demandó el deber” recordant que el dia 2 de novembre era:

el Dia de los Caídos por la Patria. La historia demuestra que, llegado el caso, los españoles, y con ellos sus Fuerzas Armadas, sabemos defender nuestra Nación. Por ello, que nadie lo dude: siempre estamos preparados para cuando se nos reclame, responder, (…) debo tener en  cuenta  el acuerdo adoptado por el Senado del pasado 27 de octubre”  

I constatava:  

“la extraordinaria gravedad en el incumplimiento de las obligaciones constitucionales y la realización de actuaciones gravemente contrarias al interés general por parte de las Instituciones de la Generalitat de Catalunya (…) probablemente el mayor desafío de nuestra democracia”.

Puigdemont, Junqueras i el altres membres del Govern han fet actes de sedició i rebelió com els de Tejero i Milans del Bosch? Han tret els tancs al carrer? Han emprat la violència? Per contra, no els havien votat els catalans amb un programa publicat? El fet pot agradar o no, però se’ls empresona fonamentalment per les seves idees. Les paraules del general podrien  recordar una proclama de juliol del 1936, quan Franco – que també empresonaria per les idees –  va indicar que:

Era misión del Ejército defender la Patria.

Disciplina, disciplina, disciplina! ¡Viva España!.

A la revista “ L’Avenç, núm. 399”, en una entrevista del seu director al catedràtic sevillà de Dret Constitucional Javier Pérez Royo (que havia col·laborat amb Solé Tura en la redacció d’aquella Constitució del 78) apuntava que en la redacció de l’article 2, a l’esborrany es fixava la unitat política de l’Estat i el principi d’autonomia d’una manera molt raonable. I manifestava que els poder fàctics, com l’exèrcit, condicionaren el redactat final convertint-lo en un “nyap”. El redactat final acabaria dient:

“Indisoluble unidad de la Nación española,

patria común e indivisible de todos los españoles

Insoluble i indivisible, i així doncs es consagrava la superioritat d’una nació, d’una pàtria, d’una llengua, o d’una bandera. Les altres nacions, pàtries, llengües o banderes, serien pels intèrprets constitucionals considerades regions i llengües subalternes.

Els fets d’octubre de 1934

El 1934, Catalunya era l’única administració a l’Estat espanyol que tenia un Estatut d’Autonomia i coneixia ja la dificultat per impulsar determinades reformes en el seu àmbit competencial. Vivia també tensions amb el Govern espanyol d’aquella època encapçalat per Lerroux i Gil Robles. El president català, Lluís Companys, el dia 6 d’octubre, a les vuit i deu minuts del vespre -com detallava Josep Termes- va aparèixer al balcó central del Palau de la Generalitat, acompanyat dels consellers i va llegir:

”Catalans! Les forces monàrquiques i feixistes que d’un temps ençà pretenien trair la República han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el Poder (…) La Catalunya liberal, democràtica i republicana no pot estar absent de la protesta que triomfa arreu del país (…) El Govern que presideixo (…) proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola (…) i  invita a instaurar a Catalunya el Govern Provisional de la república”.

És una proclamació no subalterna, era  federal i no era independentista. El final és conegut: repressió, empresonaments, clausura de diaris i revistes…

soldats-generalitat-31721

Imatge: Soldats a la plaça de Sant Jaume amb un dels canons que van disparar contra la Generalitat. Sàpiens Els Fets del 6 d’Octubre. Entre la revolució i l’estelada

La repressió posterior per part de l’exèrcit espanyol va anar seguida de l’empresonament dels principals protagonistes de la proclama i de la declaració d’estat de guerra que durà fins l’abril de l935. Vegeu la Relació de detinguts i empresonats per la Insurrecció d’Octubre entre octubre de 1934 i gener de 1935, publicat per l’Editorial Base. Al desembre ja hi havia més de 3.000 empresonats polítics. Lluís Companys i els membres del seu govern serien empresonats i jutjats pel Tribunal de Garanties, que els va condemnar a 30 anys de presó i foren enviats als penals de Cartagena i de Santa Maria de Cadis. També en un primer moment s’utilitzaren com a presó els vaixells “Uruguai” i “Manuel Arnús”, situats a Barcelona i Tarragona respectivament. Posteriorment els empresonats van ser dispersats a diversos penals espanyols. Pel que fa a publicacions es prohibiren entre altres La Publicitat, L’Opinió, La Humanitat i Solidaridad Obrera.

Vaixells-Uruguay i Ciudad de Cadiz
Imatge: Un guàrdia civil contempla els presoners a la coberta del ‘Ciudad de Cádiz’ des del vaixell ‘Uruguay’, on van ser reclosos Companys i el seu govern. Sàpiens Els Fets del 6 d’Octubre. Entre la revolució i l’estelada 

Fou un període marcat per la crispació política. Abans de les eleccions de febrer de 1936 es formaren dos blocs antagònics, esquerra i dreta, i el 16 de febrer, amb la participació electoral més alta de l’etapa republicana es produí la victòria del Front d’Esquerres a Catalunya, Companys sortiria de la presó, rebut amb entusiasme per Barcelona i confirmat  de nou  com a president de la  Generalitat el 29 de febrer de 1936.

Les dues situacions, la de 1934 i la de 2017 són comparables? En molt bona part no, però mostren que l’encaix i el reconeixement que des de Catalunya s’ha demanat a Espanya no resulten ni han resultat fàcils ni compartits per unes estructures de l’Estat de concepció jacobina i castellanitzadora basada en l’espanyolisme per decret. Ser catalanista –a l’entendre de molts- és un error i no és possible a parer dels nacionalistes espanyols que neguen que Catalunya es pugui considerar una nació. Espanya té una llarga tradició d’intentar controlar el poder des de la capital.

L’any 1978, les estructures del poder de l’Estat es mantingueren en bona part, i no van fer net amb les de l’anterior règim (no hi va haver-hi relleus en molts llocs de comandament de l’aparell de l’Estat, o per exemple una Fundació com la que porta el nom del dictador Franco encara rep diners públics). Segurament per això, la concepció democràtica d’aquell principi basat en la divisió de poders no és compleix amb suficiència. Així, la repressió institucional es pot exercir mostrant l’abraçada dels poders executius i legislatius (l’exemple d’un fiscal general reprovat pel parlament espanyol i actuant com actua ho demostra abastament).

Si es varen fer, als anys trenta del segle passat, uns pactes entre esquerres i dretes, ara al 2017 es poden veure uns pactes “constitucionals entre PP, PSOE i Ciutadans”, i, per un altra banda un altre pacte entre sobiranistes. Amb alguns que poden quedar fora d’aquesta polarització. José Antich, a El Nacional, escrivia l’editorial Catalunya, la dignitat d’un poble també aquell divendres 3 de novembre, referint-se als empresonaments primer dels presidents de l’ANC i Òmnium, i posteriorment dels nou consellers:

”Des de 1714 és molt possible que una jornada en què s’hagi vist tan clara la repressió de l’Estat sobre Catalunya es pugui comptar amb els dits d’una mà. I, tanmateix, Catalunya sempre resisteix. Aquesta vegada també. Perquè la seva força no rau en la violència. La seva única força rau en la dignitat. La dignitat d’un poble que ha somiat amb un futur en llibertat”.

Una resposta a “Perla 19. Dos governs a la presó (1934 i 2017)

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s