Perla 59. Llengua i educació segons Sieberer

Imatge Principal: Cartell Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya, un centre escolar fundat a Barcelona durant el Govern de la Generalitat Republicana (1932-1933), el 3 de febrer de 1932, impulsat pel llavors conseller de Cultura Ventura Gassol. La seu era al Palau del Governador del Parc de la Ciutadella i el director en fou Josep Estalella i Graells.

Ordeno y mando

Quan, a les acaballes del 2020 i passats  42 anys de vigència de la Constitució de 1978, es difon l’existència d’unes cartes amb idees d’extermini adreçades al rei, aquest novembre, per un important nombre de militars ja jubilats, que tingueren comandaments rellevants no ja a la dictadura franquista sinó les darreres dècades, fa pensar en quina formació, quina actitud, quins valors, quins models, van poder inculcar o implantar  en els seus llocs de responsabilitat i de comandament.

Llegir les expressions publicades, que han quedat recollides també a través de grups de Whatsapp més col·loquials si es vol,  palesa  que una part de la societat militar enyora, defensa, admira i respecta l’obra de Franco i per tant, es posicionen clarament  contra un sistema sorgit de les urnes.

Empeltats del model franquista del ordeno y mando desautoritzen i es mostren partidaris de fer caure un Govern format després d’un determinat resultat electoral que no els agrada i que desacrediten.  Voldrien  del  monarca un: ¡¡Deme una orden!! , disposats a repetir  “las maniobras del 36”, el cop d’Estat militar contra el règim legal de la  2a República. Es llegeix que lloaven el cop d’Estat de 1923, del també militar Primo de Rivera, com el de 1936 elogiant la del irrepetible, referit a Franco, que trajeron paz y prosperidad a España”. Altres frases recollides apunten que:

“alguien tendrá que empezar a hacer algo (legal o ilegal)… no queda más remedio que empezar a fusilar a 26 millones de hijos de …” o defensen aspectes com: ”No quiero que estos sinvergüenzas pierdan las elecciones, No. Quiero que se mueran todos y toda su estirpe…Tal y como está la situación la única forma de atajarla es extirpando el cáncer”, amb al·lusions repetides contra  els  perpetus mals de la pàtria com són, a parer seu el: “gobierno social-comunista, apoyado por filo etarras e independentistas, que ponen en riesgo la cohesión nacional y amenazan la unidad de España”.

Llegir-ho ens fa basarda i ens retorna a unes ombres o petjades d’un temps passat, on s’havia proposat, a manera de metàfora, d’emprar un castic bíblic,  com escrivia  el metge i periodista Victor Ruiz Albéniz,  amb el pseudònim de Tebib Arrumi (el médico cristiano). Essent el cronista oficial de les “hazañas” de Franco, des de la seva època africana, aconsellà, en ocupar Barcelona (1939), extirpar amb un termocauterio els ideals del nacionalisme català, entès, jutjat i qualificat sempre com a separatisme.

Imatge 1: Franco i Tebib Arrumi, pseudònim de Víctor Ruiz Albéniz, avi de José Mª Ruiz-Gallardón, cronista del franquisme i de “¡Asturias por España”, 1939. Font: https://elblogdeacebedo.blogspot.com/

Avui en dia, a Alemanya, Itàlia i Àustria,  que varen viure dins d’uns règims totalitaris i feixistes, amb líders com Hitler, Mussolini i Dollfuss, admetrien també que membres que han format part dels respectius exèrcits, dins un sistema democràtic, manifestessin i defensessin, actualment, opinions feixistes com aquestes? No és una situació que evidencia els “peatges” resultants d’una transició sense depuracions?

Una visió austríaca de Sieberer

No podem saber la mirada d’avui de l’austríac Anton Sieberer, autor de Katalonien ­gegen Kastilien (Catalunya contra Castella),  al qual dedicàrem les Perles 50. “Katalolien gegen Kastilien…”, 51. “España frente a Cataluña…,  52. “Errors i prejudicis antics…Aquestes tres Perles recullen bona part del seu argumentari, on destriava amb mirada estrangera, curiosa i profunda, les relacions problemàtiques entre les societats espanyola i catalana  al llarg del temps, en especial sobre aquells  esperançadors i també convulsos anys 30, del segle passat. No està de més recordar  que  Vicens Vives  considerà que en pàgines escrites per Sieberer s’hi trobava la millor interpretació del moviment catalanista, ja que analitzà a manera d’una catalogació raonada diferents aspectes de les relacions i tensions entre “Katalonien i Kastilien”, avui diríem “Catalunya i Espanya”.

En continuem recollint retalls en l’edició en castellà que, amb algunes modificacions, en va fer Jordi Arquer el 1944 a Mèxic i que va publicar amb el títol España frente a Cataluña.

La qüestió lingüística segons Sieberer

En l’apartat 16 Sieberer es dedicava a descriure: La lucha por el idioma. Expressava:

”La lengua catalana no es soberana en su propio país. Hace 50 años era aún la cenicienta, buena nada más para unos groseros. Actualmente ha reconquistado dignidad y prestigio, pero queda no obstante mucho por hacer para reintegrarla en la plenitud de sus derechos.”

Els motius són ben coneguts des del Decret de Nova Planta de 1714, on Felip V invocant el dret de conquista excloïa la llengua catalana atès que:

Las causas de la Real audiencia se substanciaran en lengua castellana para ir borrando en cuanto se pueda aquel idioma materno, de nación tan rebelde…”… i seguirien moltes més disposicions en aquest sentit, encara que  massa vegades s’hagi negat, com recordàvem a la Perla 9, afirmant  de forma més que capciosa Nunca fue nuestra lengua de imposición”.

Reunim cronològicament una petita mostra, significativa i diversa, d’algunes de les moltes disposicions governamentals que ho desmenteixen al llarg del temps:

  • 1780- s’obliga a totes les escoles a ensenyar segons la Real Academia de la Lengua Española.
  • 1838- prohibeixen que els epitafis dels cementiris s’escriguin en català.
  • 1867- prohibició que les obres de teatre s’escriguin, “només “, en els dialectes de les províncies d’Espanya.
  • 1898- La Direcció General de Correus prohibeix parlar per telèfon en català.
  • 1902- Decret Romanones en què s’obliga que l’ensenyament escolar sigui en castellà.
  • 1924- La dictadura de Primo de Rivera fa un decret per sancionar a tots els mestres que utilitzin el català.

Anton Sieberer va escriure, segons la traducció de Jordi Arquer:

En el siglo XIX, Cataluña era un país bilingüe. (…) las funciones superiores eran reservadas a un idioma extranjero, (lo que) significa para un pueblo un debilitamiento extraordinario de sus propias fuerzas. (…) ¡Con que dificultades tropieza un pueblo para elevarse a grandes alturas, cuando no puede servirse ya de su lengua materna como medio de expresión intelectual! ¡Qué desigualdad fatal de condiciones en la competencia con otras naciones! (…) No es que los catalanes rehúsen aprender lenguas extranjeras. Todo lo contrario: en Barcelona el estudio de idiomas está más en boga que en ninguna otra ciudad española.

Hacer del catalán la lengua familiar y de escuela, la lengua de los tribunales y del vasto engranaje oficial, de las ordenanzas públicas, de los diarios, de la vida mercantil, de los libros, del arte y la ciencia, es el objetivo de los catalanistas. El catalanismo podría renunciar a todo el resto, pero, abandonar la lucha por el idioma sería renegar de sí mismo.

Un pueblo que pierde su idioma deja de ser un pueblo, puesto que pierde su más poderoso medio de comunicación y su natural delimitación. Para los catalanes su idioma es la llave de todas sus reivindicaciones nacionales (…) los centralistas españoles por su lado no muestran ningún deseo de dejar sobre esta cuestión, el campo libre al adversario (…)

Nosotros no ganamos nada con una publicación en lengua castellana, me aseguran los profesores catalanes ¿Cuántos lectores reciben aun las revistas españolas? (…)  Las revistas francesas dominan el mercado.

La ciencia española no se encuentra a altura tal, que la joven ciencia catalana pueda experimentar el prurito de marchar tras sus pasos. Si Madrid se ha convertido en el centro científico del país, esto no es en modo alguno el resultado del juego de las fuerzas naturales. Se ha levantado allí un centro con biberón, por la voluntad suprema del Gobierno. El presupuesto de la Universidad de Madrid es nueve veces más elevado que el de la Universidad de Barcelona, es decir que la primera tiene nueve veces más dinero del Estado a su disposición para laboratorios, clínicas y bibliotecas.

Si los fondos públicos faltan para sostener las publicaciones científicas en Cataluña, se encuentran proveedores de fondos privados, patriotas, que no tienen miedo de dar grandes sumas para que se puedan editar libros escritos en catalán. Esos mecenas tienen para la vida científica catalana una importancia preponderante.

(…) desde los comienzos del catalanismo la controversia no se ha apagado entre los que pretenden que el catalán es un idioma y los que ven en él un dialecto. (…) idioma o dialecto, se ha convertido en la bandera y la consigna de dos ejércitos enemigos.

(…) Muy pocos de los que disputan para saber si el catalán es un dialecto o un idioma, saben decir donde se encuentra la frontera entre uno y otro; aunque la cuestión ha sido resuelta desde hace mucho tiempo en favor de los catalanes en el Fórum de la Filología, el 90% de los castellanos pretenden firmemente y a pesar de todo que el catalán no es más que un dialecto”.

Com a lingüista que era professionalment, Sieberer feia referencies elogioses a les tasques desenvolupades per l’Institut d’Estudis Catalans, Pompeu Fabra o  l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana”.

La qüestió lingüística segons l’ABC el 2020

La controvèrsia sobre la llengua o les llengües ha estat una constant al llarg dels darrers segles, com s’evidencia en diferents discursos o escrits. Reclamar més reconeixement a la llengua pròpia genera, en moltes ocasions, un determinat rebuig i lamentacions, com s’ha evidenciat en alguns mitjans de comunicació  madrilenys.

A l’ABC es llegia, el 4 de novembre de 2020: ”El mismo día en que el Gobierno logró el aval del Congreso a los Presupuestos Generales del Estado, con los votos de ERC y de EH Bildu, Unidas Podemos suscribió ayer una iniciativa para extender el uso de las lenguas cooficiales, frente a la imposición legal del castellano.(…) El paso emprendido  ayer se plasmó en una proposición no de ley (…) supone una declaración de intenciones–, con la que se quiere instar al Gobierno a que se utilicen el catalán, el euskera, el gallego y el valenciano en las Cortes Generales, la Justicia, la Agencia Tributaria, la Seguridad Social y RTVE «con independencia de la ubicación geográfica» en que se hallen. En definitiva, extrapolar el uso regional de estas lenguas cooficiales a las más altas instituciones del Estado, igualándolas con el castellano, lengua común de todos los españoles (…).Los firmantes también exigen un paso al frente para obligar a los funcionarios que presten sus servicios en autonomías con lengua cooficial a desenvolverse a la perfección en el idioma propio de la región. (…) La izquierda radical y el nacionalismo reclaman que las lenguas cooficiales gocen del mismo «reconocimiento» que el castellano, no solo en el territorio nacional, sino en el ámbito internacional.”

El que seria la normalitat per a uns, per altres és encara, després de 300 anys, anomalia.

L’educació a Catalunya segons Sieberer en la dècada del 1930

En l’apartat 17, es fa evident que Sieberer trepitjà el terreny i que es va assessorar i en va treure un seguit de conclusions que concretà en: ”Nuevos métodos e ideas de la instrucción pública en Barcelona”. Hi recollia bona part dels avenços assolits en el món educatiu, des de la Mancomunitat (amb la interrupció de la dictadura de Primo de Rivera) fins a  la República.

Amb la Mancomunitat (1914-1923/25), els principis de l’anomenada “Escola Nova” havien deixat petjada i posteriorment s’assumirien en l’etapa  republicana. Es renovaren els temaris i es pretenia que els educats fossin ciutadans amb capacitat de raonar i de pensar. Entenien que invertir en educació  era bàsic. Aquesta havia de ser obligatòria, gratuïta i laica. Defensaven que calia modernitzar el país i assentar-hi una societat on l’home i la dona hi participessin democràticament. L’aplicació dels nous models no va ser fàcil i, a Catalunya, amb l’Estatut del 32 aprovat  s’establí una doble xarxa educativa: la de l’Estat i la de la Generalitat, amb un condicionant important, les noves escoles impulsades des de la Generalitat no rebrien dotació econòmica de l’Estat, sinó que el finançament  hauria de sortir del seu propi pressupost. Cal recordar  que l’Ajuntament de Barcelona gestionaria a través del Patronat Escolar una vintena de centres, alguns dels quals Sieberer visità i el que hi va trobar el feu opinar que determinades escoles de Catalunya la convertien en  una de les zones  capdavanteres  pel que feia a la pedagogia europea. Argumentava:

En toda disputa nacional, en todo conflicto entre el estado y una minoría, la escuela juega un papel preponderante. (…) en las escuelas públicas de Cataluña el castellano ha sido en todos los tiempos la lengua de enseñanza (…) Solamente, después de la caída de la monarquía (…) las reivindicaciones de los catalanes fueron un hecho, se decretó que en todas las escuelas del Estado en Cataluña se enseñaría tres días de la semana en castellano y tres días en catalán. El catalán sólo fue autorizado para lengua exclusiva para la enseñanza en los primeros años escolares, es decir, para los niños de cuatro a seis años. Esta solución bastarda no satisfacía ni a los castellanos ni a los catalanes…En el futuro ¿será el catalán o el castellano el que prevalecerá?”

Anotava també: ”la población, por razones de nacionalidad y de idioma, es hostil a la escuela del Estado, las escuelas privadas reciben un fuerte impulso. Más que ningún otro país. España es el país de la escuela privada, en virtud que hasta muy recientemente el Estado consagraba poca atención a la instrucción pública (…) la enseñanza religiosa adquirió una importancia preponderante. (…) la enseñanza en las escuelas religiosas era muy superior en extensión y en calidad a la enseñanza de las escuelas del Estado. Existían, además en Cataluña escuelas privadas, cuyo número había aumentado estos últimos años y en las cuales la enseñanza se daba en catalán; éstas debían su existencia al hecho de que los padres que deseaban educar a sus hijos en catalán, no tenían más que este medio a su disposición. En las escuelas de los clérigos, la enseñanza se da en castellano.

A comienzos de siglo la instrucción pública española estaba en un estado difícil de imaginar. El catalanismo, una vez llegado al poder y devenido influyente, no se encontró, pues, ante la tarea de catalanizar escuelas ya existentes, sino que se trataba más bien de fundar escuelas públicas en número suficiente.

Solamente en 1908 los catalanes abordaron por primera vez de una manera enérgica el problema de la miseria de la enseñanza. El presupuesto de la ciudad de Barcelona preveía la construcción de numerosas escuelas públicas modernas y descubría la indigencia de la enseñanza oficial (…) ese presupuesto fue tirado al cesto (…)  por el veto del alcalde nombrado por el gobierno español… esta pugna dura años (…) Y es solamente bajo la Mancomunidad creada en 1914 cuando grandes escuelas, cerca de una docena, durante tanto tiempo deseadas, fueron construidas. Apenas los edificios estaban terminados, cuando vino, en 1923, la dictadura de Primo de Rivera. Durante siete años estas soberbias construcciones quedaron inutilizadas. La dictadura mostraba más ambición en tender carreteras que en abrir escuelas (…) Actualmente los “Grupos escolares” -este es el nombre que se les ha dado…- reúnen alrededor de la cuarta parte de la juventud de Barcelona. Una segunda cuarta parte frecuenta las llamadas “escuelas unitarias” (seria l’equivalent a: un mestre, un pis i una classe, que podia  tenir entre 50 i 100 alumnes d’edats diferents…) el estado alquila un departamento en una casa particular, instala en la vivienda al maestro, crea una pared medianera en dos habitáculos, en la otra la clase, un modesto sueldo, y una pequeña suma anual para compra del material necesario y la escuela está lista para funcionar. (…)

El principio fundamental de las nuevas escuelas es la más completa independencia de cada una de ellas, (…) experiencia atrevida y revolucionaria, alabada por unos y condenada por otros. Un habitante de la Europa central, acostumbrado a las minuciosas ordenanzas, mira la independencia y la libertad de acción de las escuelas de Barcelona con ojos muy diferentes de los de un español. En Barcelona esta autonomía no sorprende, lo que es bueno para la futura prosperidad de la escuela, puesto que todo aquello que no se inserta dentro del cuadro y del ritmo habitual de vida, produce enemigos.

Cada escuela tiene la facultad de organizar o no las clases infantiles según el sistema Montessori (…) el maestro puede según su parecer, agrupar o no la enseñanza total en torno de un tema único. La libertad va tan lejos que yo he encontrado una escuela en la que el director, para hacer un ensayo bajo su responsabilidad, había introducido en las clases superiores el sistema de profesores especiales para cada rama, mientras que en general, incluso en las clases de 13 y 14 años, un solo maestro enseña a toda la clase. Se oye decir aquí por todas partes que lo mejor del hombre es su iniciativa personal y que, si se le destruye, ningún trabajo puede prosperar. Además, la libertad de trabajo a base de la propia voluntad y las propias ideas debe ser conservada a cada uno. Al director, al maestro y al niño. (…) desde este punto de vista no existe, pues, ninguna diferencia entre la escuela de 1900 y la escuela actual. El maestro de la escuela unitaria, dentro de un sombrío agujero, no tiene menos libertad personal en relación con las autoridades que el maestro de la escuela moderna espaciosa e higiénica.

(…) La administración municipal de Barcelona paga a los maestros que enseñan en las nuevas escuelas comunales una asignación importante, además del sueldo oficial. De esta manera estas plazas son muy buscadas, y la municipalidad tiene la posibilidad de buscar a los mejores maestros. (…) reina en las nuevas escuelas una atmósfera de abnegación pedagógica y de ardor en el trabajo que debe producir inevitablemente buenos resultados (…)

La gran mayoría de las escuelas solo funcionan desde 1931 o 1932, y la conciencia de poseer finalmente después de largos años de humillación,  escuelas que pueden rivalizar con las de otros países europeos, da ánimo para entregarse a un trabajo abnegado y asiduo. Cada maestro rehúsa admitir que él sea discípulo de algún pedagogo (…) el nombre que más se pronunciaba era Decroly (…), me han asegurado que no tendría ningún sentido el adoptar por completo un método extranjero,  (…) los niños catalanes soportan, por ejemplo, en las clases inferiores un ritmo mucho más acelerado que aquel a que se pueden adaptar los niños suizos o belgas. A los 14 años ellos estarán tal vez en el mismo punto que los alumnos de otros países, pero entre los 5 y los 10 ellos parecen, comparados con sus camaradas de la misma edad de los países del norte, precoces. Se trata tan solo de una precocidad intelectual, puesto que físicamente los niños españoles son mucho más frágiles que los chicos alemanes de uno y otro sexo, (…) Aquí no hay fetichismos de método. Aquel que no sea educador por vocación enseñará mal con los mejores métodos (….) el anti dogmatismo está en camino de convertir-se en dogma (…) la gran pasión de los niños y  niñas españoles es el dibujo (…) los niños catalanes están relativamente bien dotados para la expresión artística (…) He visitado una docena de escuelas y de ver gran número de clases en las horas de trabajo, jamás he encontrado ruido u desorden (…) La educación con vistas a un sentido de responsabilidad tan desarrollado y de una tal disciplina en el trabajo, sin extraño estímulo pasa por una de las tareas principales de la educación escolar. (…) el número de paseos y de excursiones instructivas es grande (…) lecciones de trabajo libremente elegido (…) las nuevas escuelas de Barcelona funcionan bajo el signo de la coeducación. Entre los países de Europa, España es ciertamente el que tiene la moral sexual más severa, tanto en la teoría como en la práctica. Resulta pues que la enseñanza mixta es una innovación más bien atrevida de lo que nosotros podemos concebir”.

Sieberer mencionava també a l’Escola del Bosc i l’Escola del Parc del Guinardó que tenien vegetació al voltant i la possibilitat d’explicar lliçons a l’aire lliure. En aquestes escoles confluien dos moviments aleshores en boga: l’higienisme -que tenia cura de la salut i l’educació física- i la pedagogia activa de l’Escola nova, que atenia la seva salut cultural, intel·lectual i social, amb teories i pràctiques que s’enfrontaven radicalment als postulats pedagògics tradicionals de la vella escola. Sieberer hi asseverava: ”La nueva escuela es laica.” Detallava que a Sarrià “cada día muy de mañana, numerosos autobuses llenos de escolares abandonan el centro de la ciudad para dirigirse…” a  les escoles de Jesuïtes, Escolapis o Maristes.

Barcelona i el catalanisme

L’apartat 18, portava aquest encapçalament: Barcelona y la obra civilizadora el catalanismo. En aquest contraposava parers divergents entre les dues capitals Barcelona i Madrid, assenyalant: ”No se puede uno imaginar el catalanismo sin Barcelona. I recordava que Prat de la Riba havia escrit, el 1905, quan era membre de la Diputació de Barcelona, quina mena de país volia:

 “España tendrá una ciudad llena de ideales sublimes, de fuerzas y riquezas naturales, a la cual solo le falta la consagración política para ser una de las principales ciudades del mundo, capaz de iluminar a un gran pueblo”.

L’observador austríac esmentava les desavinences i contrastos entre capitalitat i províncies, exposava:

Qué responden los castellanos? Cualquiera que tenga verdaderamente necesidades intelectuales solamente puede vivir en Madrid. Para él, la atmósfera de Barcelona es insoportable a la larga. Cualquiera que se dedique a estudios científicos solo puede hacerlo con éxito  en Madrid pues es solamente allí donde tiene todos los recursos a su disposición. ¿Dónde existe un segundo Prado?.

Pel que fa a l’obra civilitzadora del catalanisme valorava, com a lingüista, la   tasca desenvolupa per l’Institut d’Estudis Catalans, o l’Escola Normal, i també la Universitat Industrial o la Junta de Museus. Així mateix lloava, i potser havia captat que a Madrid no consideraven prou: “El non plus ultra  de los museos catalanes es el Museo de Arte Catalán (avui MNAC),  especialmente por la sección consagrada a la arquitectura y a los frescos románicos, ese Museo va a la cabeza de los museos europeos, en cuanto a la presentación y distribución  de las salas”.

Dedicava una especial atenció als esforços i entrega fets per persones o entitats privades, al marge del finançament públic, com la “Fundació Patxot” (Perla 39: Exiliats perseguits, exiliats compromesos), o les publicacions impulsades per Francesc Cambó per “alentar la ciencia catalana”. Recordava,  també, l’actuació de “La iglesia católica y en particular los conventos se cuentan también entre los que alientan los escritos catalanes.”

El llibre d’Anton Sieberer, ara, en català

El llibre d’Anton Sieberer, ara, es pot trobar en una versió en català Catalunya contra Castella. La problemàtica de la política interior espanyola de Pórtic edicions, 2020, 336 pàgines, amb una excel·lent introducció de Joan Esculies i traduït per Ramon Monton Lara. L’extensa i detallada introducció de Joan Esculies emmarca la vida, les activitats i el pensament de Sieberer i a més anotava que les reflexions d’aquest austríac es poden considerar una “carta als catalans i als espanyols actuals”,  tot i estar escrita 84 anys enrere. També destaca les quatre versions de l’obra:

  • Katalonien gegen Kastilien: zur innepolitischen, problematik Spaniens, 1936 (Catalunya contra Castella: la problemàtica de la política interior espanyola).
  • Spanien gegen, Spanien, 1937 (Espanya contra Espanya, ja era tota una, declaració d’intencions)
  • Espagne contre Espagne, a l’editorial J. H. Jeheber. Sieberer, encara, hi va incorporar un novè capítol sobre la guerra, amb el qual la cobria fins a l’inici de maig de 1937.
  • España frente a Cataluña, 1944, Traduïda i esporgada per Jordi Arquer, a partir de la versió francesa.

A la contraportada de l’edició en català del 2020, podem llegir:

Catalunya contra Castella va tenir recorregut i influència en l’àmbit internacional i en els cercles de l’exili, especialment a partir de l’edició en castellà que, amb algunes modificacions, en va fer l’exdirigent del POUM Jordi Arquer el 1944 a Mèxic i que va publicar amb el títol España frente a Cataluña. I constitueix un aportació important, en allò que plau i en allò que incomoda, per comprendre com operen encara avui els ressorts psicològics d’una part gens menyspreable de la nostra societat.

Podeu llegir un fragment de la introducció de Joan Esculies aquí.

Imatge 7: Portada de “Catalunya contra Castella” d’Anton Sieberer. Introducció de Joan Esculies, 2020

Imatge

Perla 51. “España frente a Cataluña”. Una radiografia d’Anton Sieberer 

Imatge principal: Portada  del llibre d’Anton Sieberer, España frente a Cataluña

El llibre España frente a Cataluña (1944) forma part d’una col·lecció editada a Mèxic, dedicada a “temas ibéricos”. Publicà entre d’altres: Historia de la segunda república española 1931-1939 i Cataluña de tamaño natural de Víctor Alba, membre del POUM i  empresonat durant la postguerra (1939-45).  Aquest, exiliat a França col·laborà amb Albert  Camus al diari “Combat” i retornà a Catalunya el 1968.

El títol del llibre el va posar Jordi Arquer, traduint les parts que li interessaven de l’original d’Anton Sieberer (1936), Katalonien gegen Kastilien: zur innepolitischen problematik Spaniens, qui va haver de fugir Àustria i exiliar-se com a conseqüència de l’Anschluss  (unió o annexió) duta terme el març  de 1938 per Hitler, que també col·laborava amb Franco en plena la guerra civil. En aquell moment varen començar les depuracions i persecucions de jueus, socialistes, comunistes, demòcrates o qualsevol altre que no compartís el nacionalsocialisme i el “Heil Hitler! A tall d’exemple a la facultat de Medicina de Viena,  tres de cada quatre professors foren expulsats i en patiren  les conseqüències. El llibre va interessar a Jordi Arquer i el va editar a l’exili mexicà.

Arquer ja havia mostrat interès en el tema de les nacionalitats  i havia escrit (1931): Los comunistas ante el problema de las nacionalidades ibéricas, on s’havia mostrat partidari del dret d’autodeterminació dels pobles i criticava les actituds que en aquella època defensaven anarquistes, socialistes o els  comunistes  del PCE.

España frente a Cataluña no es va poder adquirir a Espanya ja que era un d’aquells llibres censurats o prohibits. L’exemplar consultat ha estat un  llibre  viatjat, doncs passà de Mèxic a París on Just Cabot i Ribot llibreter, director de la revista Mirador, redactor de La Publicitat  (diari d’Acció Catalana) i bibliòfil,  s’havia exiliat. Part del seus fons foren dipositats a l’Ateneu Barcelonès i altres a Montserrat després de la seva mort.  És aquí on hem consultat aquest llibre.

Perla 51 Jordi_Arquer

Imatge: Jordi Arquer i Saltor

Jordi Arquer i Saltor (1907-1981)

Jordi Arquer, nascut a Bellcaire d’Urgell el  1907, havia estat des de la seva joventut membre del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria) entitat nascuda al 1903 al mític “4 Gats” del carrer Montsió de Barcelona. Va ser una associació que vetllava per la  formació dels associats i la millora de les condicions laborals dels dependents, propulsant reformes socials i educatives com les escoles mercantils, el cooperativisme o l’associació de Socors Mutus.

Perla 51 Cadci 4 Gats 1903

Imatge: 14 dependents de comerç reunits al cafè Els Quatre Gats funden el CADCI, fruit de la tradició gremial catalana

El CADCI a més feu defensa i divulgació del republicanisme i del catalanisme, de manera que animaria a la participació dels associats a actes civils, patriòtics com la celebració de l’11 de setembre. Arribà a comptar amb uns  50.000 associats (entre ells Jaume Miravitlles, Artur Cussó o Josep Tarradellas). La seu del CADCI, a la Rambla de Sta. Mònica 10, va ser canonejada  durant els fets d’octubre de l934, i Jaume Compte, González Alba i Amadeu Bardina hi perderen la vida. Pocs anys després, el 26 de gener del 39, l’edifici fou ocupat militarment i es convertí en la Delegación Provincial del Frente de Juventudes de la Falange.

Perla 51_CADCI

Imatge: 16 Febrer, 1936. La victòria del Front d’Esquerres a les eleccions porta a la reobertura del Centre i a la recuperació del seu estatge històric a la Rambla Santa Mònica.

Jordi Arquer, juntament amb Andreu Nin, Maurin o Julián Gorkin, formà part del POUM,  partit comunista seguidor de Trotski, que no es va integrar a la III Internacional dirigida des de Moscou. Mantingué correspondència amb George Orwell que havia vingut a lluitar a la guerra i  formà part de les milícies del POUM, autor d’Homenatge a Catalunya  (1938) on  explica la seva experiència. També  és conegut per La rebel·lió dels animals (1945)  o la novel·la de política ficció 1984 (publicada al 1949)

Perduda la guerra, Arquer s’exilià a França i després a Mèxic  retornant a Perpinyà on moriria. En aquells anys col·labora en revistes  publicades a Mèxic com Quaderns de l’exili o La Nostra Revista, a Xile a  Germanor  i a Argentina  a la revista Ressorgiment d’orientació nacionalista  i independentista. Aquesta darrera fou  impulsada i dinamitzada per Hipòlit Nadal, de Port de la Selva, que l’any 1912 s’havia negat a fer el servei militar que l’hauria enviat a la guerra del Marroc. La seva objecció va ser embarcar-se cap a Buenos Aires, on  s’instal·laria i va arribar a impulsar una delegació de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana entre els catalans allà instal·lats. A Ressorgiment,  Arquer publicà al llarg de quatre números: Jo sóc separatista (1968). 

Al llarg de la seva vida va reunir una important biblioteca sobre la Guerra Civil, una part, avui està dipositada al Pavelló de la República de Barcelona. L’historiador francès, Pierre Broue,  reconeixia en el seu llibre ”La Révolution et la guerre d’Espagne” (1961) que el material recollit per Jordi Arquer  havia estat fonamental en la seva investigació. 

Perla 51 Ressorgiment agost 1965

Imatge: Revista “Ressorgiment” núm 589. 1965

El Contuberni de Munic o IV Congrés del Moviment Europeu

Jordi Arquer va ser un dels 118 opositors al franquisme – de l’interior i de l’exili- que es  reuniren en el context d’aquella dinàmica transformació o canvis dels anys 60 a Munic, els dies 7 i 8 de juny de  1962, per denunciar la manca de democràcia a l’Espanya del dictador Franco. Persones procedents de compromisos i trajectòries ideològiques ben diferents i que fins i tot havien estat en bàndols oposats durant la Guerra Civil, com Gil Robles (un dels fundadors de la CEDA i monàrquic), Ridruejo (falangista,  autor de dos versos de l’himne falangista: ”volverán bandera victoriosas, al paso alegre de la paz”, que lluità a Rússia amb la “División Azul”); Llopis (secretari del PSOE a l’exili); Gorkín (del POUM); Madariaga (republicà i ministre durant la II República); Irujo (PNB) o l’escriptor català Marià Manent que defensaren i aprovaren un text curt on exposaven: 

la integración ya en forma de adhesión, ya de asociación a Europa de todo país (…), exige de cada uno de ellos instituciones democráticas, lo que significa en el caso de España, de acuerdo con la Convención Social Europea de los Derechos del Hombre y la Carta  Social Europea (…)”  

A aquesta ciutat de Baviera, el Congrés del Moviment Europeu havia defensat que l’afiliació de tot país a Europa (1957, tractat de Roma i formació de la Comunitat Econòmica Europea) comportava necessàriament institucions democràtiques. Ho sintetitzaren en cinc punts que l’Espanya de Franco no complia: 1. Instauració d’institucions autènticament representatives i democràtiques; 2. L’efectiva garantia dels drets de la persona humana,  llibertat personal i d’expressió, amb supressió de la censura governativa; 3. El reconeixement de la personalitat de les diferents comunitats naturals; 4. L’exercici de les llibertats sindicals; i 5. La possibilitat d’organització de corrents d’opinió i de partits polítics. 

Una trobada i unes idees  que òbviament al règim franquista no li van agradar gens. Organitzaren manifestacions  a diferents ciutats espanyoles amb pancartes on es llegia: 

“Condena para los antiespañoles de Múnich” o “Los de Múnich a la horca. Franco SÍ, los de Múnich NO”. 

El Govern reprimí els assistents que tornaren a Espanya. Manuel Fraga fou nomenat nou ministre d’informació i Turisme i argumentaria capciosament:

”El llamado problema español no existe (…) el único problema es que el resto del mundo está mal informado sobre España”.

Perla 51 La primavera de Múnich Portada Jordi Amat

Imatge: Portada del llibre “La primavera de Munich” de Jordi Amat

Jordi Arquer explicava d’Anton Sieberer, el qual havia passat molt temps a Espanya, viatjant, llegint i preguntant arreu: 

“vivió los problemas hispánicos y profundizó en su historia, su psicología y su política de Estado respecto a los pueblos de la periferia que pugnaban para sacudirse el yugo centralista. Actualmente vive en USA huyendo de las persecuciones de Hitler.”

Apuntava en el moment de publicar el llibre, a les acaballes de la segona Guerra Mundial,:

”nadie duda de que uno de los puntos más espinosos de la postguerra será el de las nacionalidades oprimidas (…) los pueblos sojuzgados están ansiosos y alerta a la vez, desconfiando por adelantado del reajuste posbélico que se intenta. (…) el lector podrá documentarse a través de los razonamientos objetivos de un extranjero, ajeno a los apasionamientos de un Estado que no es el suyo, acerca del caso catalán, uno de los problemas planteados con más agudeza en la hora presente.

A  la solapa del mateix llibre es llegeix:

”Este libro, escrito con una objetividad extrema, desatará discusiones violentas por todo Iberoamérica; en él se ponen al desnudo problemas insolutos, desde hace trescientos años, de una ESPAÑA QUE USTED DESCONOCE.”

A la Perla 50 hi ha referències a quatre capítols d’aquella seva afinada radiografia a l’entorn  de les mirades creuades entre centre i perifèria que van interessar tant  a Vicens Vives. En seguim extraient algunes:

El  cinquè  capítol es referia a Castilla vista en el espejo catalán. 

(…) los castellanos han conservado del tiempo de sus grandes, demasiado orgullo. Ellos se consideran la columna vertebral de España, se conducen como si estuvieran en un grado de civilidad superior al de las otras razas españolas, y por tanto destinados a reinar sobre sus hermanos. Están convencidos de que ellos se hallan espiritual y artísticamente mejor dotados (…) y a los catalanes (los ven) incapaces de impulso hacia el ideal y de pensamientos elevados. Al sentir de la gente del centro, existen en España tres clases de ciudadanos, lo mismo que en los ferrocarriles, dicen las malas lenguas: los castellanos, los no castellanos castellanizados, y los no castellanos a secas. Mientras esa arbitraria escala de valores no salga definitivamente de la cabeza de los castellanos, la paz no reinará en el país (…) para justificar su pretensión a la supremacía en España, los castellanos invocan con fruición el pasado. Ellos son los guardianes de la herencia de los Reyes Católicos, de Carlos I… ellos son el pueblo de Cervantes y de Velázquez… y de los grandes místicos. Los catalanes aguantan a duras penas esas evocaciones patéticas del antiguo esplendor castellano (…). Es la reacción automática de todos los catalanes ¿Creéis vosotros que vuestra actual incapacidad puede ser compensada por los méritos acumulados en el pasado (…)? Cubríos enhorabuena con la púrpura del Siglo de Oro (…). ¿qué habéis realizado en el transcurso de los siglos XVIII y XIX? Habéis reducido el reino (…), ha perdido sus colonias (…), el egoísmo inflexible de los políticos y regentes castellanos, que solo conocen el orden y la obediencia (…)

La incapacidad de los castellanos de vivir en comunidad sincera con hermanos que tengan los mismos derechos que ellos, su incapacidad para tener en cuenta los deseos y las particularidades de los otros como las suyas propias; su incapacidad de renunciamiento democrático, he ahí las fallas en que se encuentra la raíz de la decadencia de España. Pero Castilla no solo ha sembrado a voleo con su hipercentralismo el germen de la discordia, sino que también ha privado en las provincias el libre desarrollo de las fuerzas de la naturaleza y ha debilitado así a España. Su ideal político es comparable a una cabeza de oro, sobre una estatua de arcilla.

Este espíritu dominador y ese furor de asimilación no ha terminado aún de hacer víctimas. El círculo se ha restringido (…) Catalunya ha sido escogida como víctima principal. Cataluña se ha despertado a la conciencia de su originalidad, de su propia lengua. Es esa la más grande de las ofensas para los castellanos.  No pueden éstos tolerar que, dentro de sus esferas de influencia, existan seres que se atrevan a ser diferentes a ellos. Hay tiranos en el regazo de la familia que exigen en la casa una obediencia tanto más estricta, cuanto su influencia en el exterior de la familia se ha hecho más pequeña.

Esta característica del pueblo castellano es esencial en sí mismo y, por consiguiente, inmutable. Nada aprende de las páginas de la historia, Eterno Quijote quiere conquistar y reinar, sin querer darse cuenta de la debilidad de sus medios y de la fuerza de su adversario. (…) desviarse del camino del orgullo, ceder, aun debiendo esto traer la solución, sería una humillación insoportable.

¿Sobre qué se funda Madrid para rehusar la aprobación de la separación de Cataluña? Si, España quiere reconquistar un lugar honorable entre las naciones europeas todas sus fuerzas y todos sus miembros deben trabajar en la misma dirección. Castilla ha sido escogida para la historia para juntar y unir todas las razas españolas. Castilla cumpliría mal su misión si dejase a España degenerar en una cantidad de pequeños Estados sin verdadera ligazón entre ellos, en un tablero de juego de las influencias extranjeras (…)  vosotros nos queréis asimilar: es el reproche más grave que los catalanes tienen la costumbre de hacer a los castellanos. Asimilación, un término que parece no tener trazas de poderse grabar fácilmente en el cerebro popular, se ha convertido en contraseña. (…) la asimilación por la fuerza es uno de esos falsos remedios, incapaces de curar el mal, no hacen otra cosa que agravarlo.

(…) En el año 1898 se vio un crecimiento súbito de la fuerza del movimiento catalán y un reforzamiento pronunciado de la tendencia a sustraerse a la dirección castellana devenida insoportable. Cataluña no demuestra deseos de compartir fraternalmente la triste suerte de la España agobiada (…) Castilla acusa a Cataluña de querer abandonar la patria en desgracia, en sus horas difíciles (es el restablecimiento de la España doliente… (…) entonces era general entre los catalanes el deseo de liberar a Cataluña lo más pronto posible del cadáver del Estado español en descomposición, con el fin de que ella no fuera arrastrada a la ruina. (…)

En el sisè capítol feia una anàlisi del carácter nacional catalán.

Los castellanos no niegan que los catalanes sean trabajadores y hábiles, pero ellos observan esta cualidad desde otro ángulo. Los catalanes tienen todas las cualidades que acompañan a un carácter vulgar, limitado a lo práctico… es campesino, avaro, sin tacto y sin elegancia…la concepción del honor les es extraña. 

Mencionava  un assaig de Madariaga sobre el caràcter català en un capítol del seu llibre sobre España on havia qualificat  als portuguesos de nació lírica, als castellans d’epicodramàtics i als catalans de poble plàstic)… 

el ser lírico escucha los latidos de su corazón, el dramático se consume en la lucha entre su carácter y el destino, el hombre plástico es activo… este último tiene talento y una razón sana… Cataluña quiere seguir el camino de la acción y del progreso… deja para Castilla la eternidad y se contenta con el tiempo… el hombre mediterráneo no es un asceta, es un  sensual; toma los espectáculos de la naturaleza como tales y no como símbolos… las tres lenguas son la expresión de los tres matices de la raza española: el portugués es dulce y armonioso; En el centro, la fuerza y la gracia se encuentran armoniosamente acopladas en el castellano majestuoso, como la tragedia y la comedia dentro del teatro español. Por el contrario. El catalán, es plástico, la arcilla, viviente como la paleta del pintor, fluido como el agua transparente del mar que baña las costas en las cuales se habla.

Continuarà…

Imatge

Perla 47. Engolits com la caputxeta vermella o quan nació i federalisme no concorden.

Imatge Principal. La manifestació «Som una nació. Nosaltres decidim» (també anomenada del 10-J) va ser una demostració col·lectiva en contra de la resolució del recurs d’inconstitucionalitat efectuat pel Tribunal Constitucional d’Espanya sobre el text de l’Estatut de Catalunya, realitzada a Barcelona el 10 de juliol del 2010 sota el lema «Som una nació. Nosaltres decidim» impulsada per Òmnium Cultural i amb el suport de la majoria dels partits polítics representats al Parlament de Catalunya (excepte pel PP i C’s), així com dels sindicats i prop de 1.600 entitats.

 

El 29 d’octubre de 2019 Carlos Lesmes, President del CGPJ en funcions, afirmà  que una “exigua parte” de los catalanes está atacando de manera frontal la base de nuestra democracia después de la sentencia del Procés”.  En la seva  intervenció en un  acte judicial a la jurisdicció militar, Lesmes  sentencià que les societats només poden superar

“las distintas dificultades y desafíos que se van planteando en cada momento histórico mediante el pleno sometimiento a la ley y la defensa, en el caso español, de la Constitución de 1978”.

Remarcava ben rotundament que només així es pot protegir el alma del Estado” davant la ceguesa irracional d’alguns catalans, pel que passava a Catalunya després de feta pública  la sentencia del TS, el 14 d’octubre, amb cent anys de presó pels processats, empresonats preventivament i jutjats per una manifestació de protesta “tumultuària” i desobediència que fou considerada finalment com a sedició.

Perla 47 El PP presenta su recurso de incostitucionalidad

Imatge 1. “El PP presenta su recurso de inconstitucionalidad contra la reforma del Estatuto catalán. El nuevo texto liquida unilateralmente el modelo de Estado, según Rajoy”. EL PAÍS 31 Jul 2006

Ens podem preguntar: els més de dos milions de persones  que havien escollit i votat a determinats partits polítics amb uns programes  publicats i els milers de socis d’entitats que havien elegit també democràticament els seus líders, no havien de mostrar el seu descontentament per unes sentències que entenen com a punitives i injustes? En qualsevol anàlisi que vulgui comprendre processos històrics se l’hi ha d’exigir analitzar-ne les causes, les fases i les conseqüències del fet o de la situació concreta.  Aquest 2019 podem intuir que les conseqüències d’aquesta sentència seran probablement més profundes i més duradores que aquella de 2010, on un altre Tribunal, aleshores el Constitucional fallà contra determinats aspectes d’un Estatut referendat democràticament, és a dir, votat per la població catalana, i que afectà ben clarament llibertats i drets fonamentals. Per un nombre significatiu de catalans allò va ser un cop d’estat i no precisament democràtic, sinó  antidemocràtic. El P.P. imposà a través d’un Tribunal Constitucional un Estatut que a Catalunya no ha votat ningú. Aquell  partit prioritzà uns interessos patriòtics espanyols i significadament anticatalans com s’evidencià amb aquella milionària recollida de signatures, impulsada pel  mateix P.P. el 2006 arreu d’Espanya, on s’arribava a demanar: ¿Quiere firmar  contra los catalanes?

Ignacio Sánchez-Cuenca, professor a la Universitat Carlos III de Madrid, el 23 d’octubre, escrivia a Infolibre que ens trobem davant un fracaso colectivo.  Entre altres consideracions entenia que amb les quartes eleccions generals en 4 anys tot va  quedant ajornat i fa prevaldre una sensació de provisionalitat. Considera, com molts d’altres, que l’anomenada crisi catalana ha estat present al llarg de tota aquesta etapa d’inestabilitat començada el 2010. De nou la campanya electoral (10 de novembre 2019) ha estat dominada pel tema català i això comporta: 

“consecuencias desestabilizadoras para la política española. Nada de lo que ha sucedido desde 2010 puede considerarse normal. Llevamos una década en la que, como país, hemos sido incapaces de resolver la tensión territorial que viene de Cataluña (…) han pasado diez años marcados por intervenciones judiciales, sin desarrollos políticos que mencionar. Diez largos años en los que ni el Estado ni la sociedad española han querido abordar el problema salvo como un asunto de orden público. (…) El independentismo no ha ayudado (…) La respuesta punitiva de la Fiscalía General del Estado primero y del Tribunal Supremo después ha terminado de emponzoñar las cosas, ahondando aún más el abismo que separa a buena parte de la sociedad catalana de España”

L’estat, el seu govern i altres organitzacions i importants mitjans de comunicació defensen aferrissadament les grans virtuts del sistema democràtic actual, com s’ha pogut seguir també amb la campanya coneguda com “España Global” on enaltien el gran nivell assolit per la democràcia espanyola, però l’argumentari grinyola en detectar que les diferents forces polítiques no saben escoltar-se i es mostren incapaces de trobar una sortida per mitjans pacífics i institucionals com podem entendre que seria l’essència pròpia d’un sistema realment democràtic. 

Si en una democràcia no es poden criticar i denunciar determinats aspectes pot deduir-se que és una democràcia imperfecta? Per quines raons, la democràcia actual és capaç d’integrar un partit com  VOX i, alhora és incapaç d’acceptar l’independentisme, al qual se l’amenaça amb la il·legalització i se’l combat amb la repressió o directament amb la presó. És aquest un model de democràcia perfecte? Segurament ”el alma del Estado”  és un concepte d’origen metafísic o diví, i qui no ho comparteix ha d’esperar  que arribi de nou una nova Inquisició amb les seves fogueres. Ben lluny d’un pensament il·lustrat  com el de Montesquieu, qui creia que una injustícia contra una persona, és una amenaça a tots els altres.

El professor I. Sánchez-Cuenca desitjava que la situació no es cronifiqués, volia ser optimista i insinuava: 

el primer paso tiene que ser, a mi juicio, el abandono de tanta complacencia sobre nuestro sistema democrático. Debemos empezar reconociendo que la situación presente es un gran fracaso colectivo, la crisis catalana y española es el resultado imperfecto de nuestras Instituciones democráticas, nuestros líderes políticos, nuestros medios de comunicación y nuestra propia sociedad civil. Si queremos ser una democracia orgullosa y homologable a las de mayor calidad, lo mejor que podemos hacer es dar una salida política al conflicto territorial (y dejar de lamentarnos de lo malos que son los otros)”.

Una de les causes fonamentals d’aquest conflicte rau en la comprensió i acceptació de l’altre. Certament la major part dels catalans considera avui que Catalunya és una nació. N’hi ha prou amb seguir les opinions i arguments de diferents mitjans de comunicació i de determinats partits polítics que no poden o no volen entendre que a l’Espanya actual hi ha més d’una nació. Tenen com a principi, creença o dogma que l’única nació és Espanya! És una premissa inqüestionable i qui s’atreveix a qüestionar-la, ha de rebre l’oportuna condemna. 

A tall d’exemple, irònic i trist, després de la vaga de tramvies  a Barcelona el mes de març de 1951, iniciada per diferència de preus en els bitllets de Madrid i Barcelona, van haver-hi diverses detencions. Una d’elles fou la d’un estudiant de dret, Ernest Raguer, que fou condemnat a dos anys de presó al Castell de Montjuic per “ultrajes a la nación española y al sentimiento de su unidad”. En sortir es feu monjo a Montserrat amb el nom d’Hilari (Raguer) i avui és un historiador reconegut. 

Constitucions i nació

Determinada historiografia espanyola es remunta a moltes centúries en l’argumentari mistificador  sobre l’origen unitari i exclusiu de la nació espanyola (Vegeu Perles 3 i 10).  La primera constitució espanyola de 1812  recolliria aquesta voluntat, així a l’article  1er. -el de declaració de principis- ja deia: 

la Nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios” (es contemplava Amèrica i Filipines). 

En canvi, en el projecte de constitució federal de la Primera República Espanyola de 1873 es poden trobar noves concepcions ben  significatives en el que també era l’article 1er:

“Componen la nación española los Estados de Andalucía Alta, Andalucía Baja, Aragón, Asturias, Baleares, Canarias, Castilla la Nueva, Castilla la Vieja, Cataluña, Cuba, Extremadura, Galicia, Murcia, Navarra, Puerto Rico, Valencia, Regiones Vascongadas”.  

Aquella 1ª República tingué quatre presidents, dos foren catalans, Pi i Margall i Figueras. El cop d’Estat  militar del General Pavia va posar fi al règim republicà, encara que oficialment Espanya va continuar essent una república fins a finals de 1874.

Perla 47 La_esp_Rep._Federal,_Rep._Unitaria

Imatge 2. Caricatura de La Republica Española entre la República Federal (o federalistes representats per José María de Orense ) i la República Unitària (o representats unitaris per Emilio Castelar). Revista La Flaca 1-3-1873, Autor desconegut.

A la constitució de la Segona República, el 1931, el seu article 1er. era més innovador i transformador: 

España es una República democrática de trabajadores de todo tipo que se organiza en régimen de Libertad y de Justicia. Los poderes de todos sus órganos emanan del pueblo. La República constituye un Estado Integral, compatible con la autonomía de los Municipios y las Regiones. La bandera de la República española es roja, amarilla y morada”.

La Constitució espanyola actual, la de 1978, en el seu article 1er, ap.2 es diu

“la soberanía nacional reside en el pueblo español del que emanan los poderes del Estado.” 

Sobre l’article 2, s’ha escrit abastament sobre la seva imposició,  a partir d’un paper  manuscrit i tramès per altes esferes polítiques i militars, que mostra la petjada del franquisme i dels seus adlàters.  En aquest article s’imposà que la Constitució es fonamentava en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i  indivisible de tots els espanyols. Per contra, deia “reconèixer i garantir”  el dret a l’autonomia de les nacionalitats i  regions que la integren i la solidaritat entre totes elles. Redactat que, en poques línies redoblava el concepte d’unitat forçada, sense arribar a concretar o definir quins territoris eren reconeguts com a nacionalitats i quins com a  regions. No es volien citar, com si que havia fet al projecte de Constitució del 1873. Quines són les nacions? Quines les regions? 

Pel que fa a la història sobre l’elaboració de la Constitució del 1978, cal recordar les lluites i  tensions entre els partits d’aquell moment sobre diferents aspectes com la conveniència, o no, de reconèixer determinades especificitats o singularitats territorials. Fer referències a més d’una nació o  nacionalitat ja era entès, al menys pels defensors d’aquella alma del Estado, com a un perill gravíssim ja que només acceptaven l’existència d’una nació. Set persones foren escollides i assignades per a la redacció de “L’avantprojecte de Constitució”: G. Cisneros, M. Herrero de Miñón, J. P. Pérez Llorca (UCD), M. Fraga  Iribarne (AP), G. Peces-Barba (PSOE), M. Roca i Junyent (CDC) i J. Solé Tura (PSUC, partit federat amb el PCE). Avui són considerats els pares de la Constitució. No hi va haver representants del PNB (que acabaria votant  no a la Constitució) ni Tierno Galván (PSP) i tampoc ERC (H. Barrera- veure Perla 3) que a les primeres eleccions democràtiques  no es va poder presentar amb les seves velles sigles  i va acabar fent una coalició amb el Partit del Treball de Catalunya (escindit del PSUC) amb el nom d’Esquerra de Catalunya. (ERC era encara  il·legal, a causa de declarar-se republicà i partidari del dret a  l’autodeterminació )

La Constitució del 78 assumí en l’aspecte territorial les bases desenvolupades per un socialista segovià, Anselmo Carretero. En les seves obres criticava el tradicional argument de considerar Castella  com l’element central d’Espanya, o també l’equiparació de castellà i espanyol, ja que a Espanya hi havia altres nacions amb la seva pròpia llengua. Publicà diferents assaigs com Las nacionalidades españolas (1952), La integración nacional de las Españas  (1957) o Los pueblos de España (1980). Era un militant del PSOE i un republicà derrotat de la Guerra del 36-39.  Compartí a Mèxic moltes reflexions sobre com entendre Espanya amb un altre republicà  i catalanista, Pere Bosch i Gimpera (empresonat després dels fets d’octubre del 34, junt amb  Companys) que argumentava “Espanya només podia ser una unió cordial i lliure”. Enric Juliana considera a Anselmo Carretero com el primer intel·lectual federalista de PSOE. Es pregunta quin sentit polític i jurídic té la paraula nacionalitat que consta a la Constitució, i es respon que encara avui no s’ha trobat com s’ha d’entendre i menys aplicar. Rodríguez Zapatero, Felipe González o Carme Chacón en recuperaren el terme, però no s’ha avançat gens ni mica en la seva concreció.  

Perla 47 Las nacionalidades españolas

Imatge 3. Portada de «Las nacionalidades españolas» (1952), Anselmo Carretero Jiménez,  és conegut per un terme polític gairebé insòlit en la tradició política castellana: “Espanya com a nació de nacions”.

En el desenvolupament de com s’havia d’entendre el terme “nacionalitat”, al no establir explicítament quines són aquestes nacionalitats i regions, ha donat peu a indefinicions, entrebancs o manca de voluntat del diferents governs per avançar en aquest camp al llarg de totes aquestes dècades. Més aviat s’han viscut diferents formes de reticència i d’oposar-se al seu desenvolupament, com el cop d’Estat de Tejero, la LOAPA, l’eliminació de grups parlamentaris dels socialistes bascos o catalans, el caràcter i el funcionament del Senat, que malgrat dir-se cambra territorial, no compleix amb aquesta funció ja que s’ha mostrar incapaç, per exemple,  d’usar i menys impulsar les llengües de les diferents nacions i comunitats.

Recordem l’aportació d’un del “pares de la Constitució del 78”, Herrero de Miñon que en una conferència al Cercle d’Economia a Sitges el 9 d’abril de 2014 proposava i veia molt factible fer una Disposició addicional al text constitucional on: 

se blindasen competencias estratégicas tales como las económico-financieras, educativas, lingüísticas y culturales. Un Instrumento de Gobierno formalmente pactado con el Estado – ¿Acaso no lo está el Amejoramiento del Fuero de Navarra? – y como tal inmodificable unilateralmente, incluso por vía de hecho, de normativa básica o de jurisprudencia, que se sometiera en su día al referéndum del pueblo catalán de acuerdo con el art. 152.2. Esto sería, de verdad, tanto integrar como decidir. En integrar consiste el verdadero españolismo, en decidir la voluntad de los catalanes y para que ambos coincidan sirve la mutación.” 

La seva proposta, tot i haver estat membre del PP, ha estat un clam en el desert, ha tingut poca difusió i ha estat menystinguda. En Roca Junyent, un altre dels “pares de la Constitució”, tampoc no l’ha acompanyat.

El PP primer, amb posterioritat Ciutadans i més recentment Vox no han demostrat cap voluntat d’aclarir i desenvolupar les competències de les nacionalitats i regions. En principi són més propicis a laminar-les malgrat que estiguin reconegudes en la seva reivindicada Constitució. El PSOE en aquest terreny  ha arribat a escriure en determinats moments com el Programa de Granada (6 de juliol de 2013) conegut com a “Pacto territorial para una Sociedad plural”. Allà s’apuntava, entre altres aspectes, que calia

1. Mejorar el régimen de cooficialidad de las lenguas de España con el objetivo de establecer su reconocimiento como lenguas del Estado y la garantía de la libertad de uso, sin discriminación, de cualquiera de las lenguas oficiales en los territorios de las respectivas Comunidades. 2. Reformar el Senado para convertirlo en una auténtica Cámara territorial. 3. Creemos que, después de más de tres decenios y medio de evolución, y a la vista de sus problemas estructurales y de funcionamiento y de las tensiones que en su seno se han generado, es necesaria una urgente y amplia reforma constitucional del modelo de Estado. 4. Dados los rasgos del Estado autonómico, su evolución debe adoptar las normas de organización y funcionamiento de Estados con estructura federal. 5. El federalismo, en efecto, es un sistema que defiende la unidad del Estado, respetando la diversidad, a partir de una distribución interna de poderes y responsabilidades que combina los intereses generales del Estado y, simultáneamente, las aspiraciones e intereses específicos, en nuestro caso, de las comunidades autónomas

El 2017, en la dita “Declaració de Barcelona” el  PSOE i el PSC es referien a un nou enfoc i a una nova manera de relacionar Catalunya i Espanya, anomenat “Per el catalanisme i l’Espanya federal”

Però ja davant les eleccions del 10 de novembre de 2019 el PSOE, el dia anterior a publicar el seu programa electoral,  no mencionava ni les declaracions de Granada ni la de Barcelona. Per quina raó? El diari El PAÍS informava que  

fue el propio Miquel Iceta, primer secretario del PSC, quien telefoneó en la tarde del martes a Cristina Narbona, presidenta del PSOE, para pedirle que se incluyera expresamente en el programa electoral para las elecciones del 10 de noviembre la referencia expresa a las declaraciones de Granada y Barcelona”. 

Amb tot, a la propaganda electoral  del PSC que arribà posteriorment a les bústies dels electors, hi  constaven dues cartes. Una signada per Pedro Sánchez i una altra per Meritxell Batet i Manuel Cruz,  a cap d’elles s’hi troba cap referència al federalisme ni a les esmentades declaracions de Granada o Barcelona, però  sí al conflicte de “convivència a Catalunya”.

Perla 474420-340x340

Imatge 4. Portada del llibre Tal com ho vaig viure de Joan Reventós que recull part de les memòries de l’autor, poc abans d’emmalaltir de manera irreversible el febrer de 2001.

La dita picada d’ullet cap el federalisme i/o el reconeixement nacional, que determinats mitjans esbombaren públicament, no apareix, i de nou s’oblida la necessària i urgent reforma federal. Els anys passen i poden fer recordar unes reflexions que feia en Francesc Casares, diputat al Parlament català pel PSC (1980-1988). En l’article Una vela al vent (tot recordant a Joan Raventós, dirigent del PSC, Diputat i posteriorment President al Parlament ) mostrava el seu parer sobre com havien funcionat les relacions PSC i PSOE:

Era evident que els anys de la transició havien significat un avenç cap a un sistema democràtic, i que el règim de comunitats autònomes que la Constitució havia establert era un pas cap a un Estat federal…. però, només era un pas. Poca cosa!. La prova la tenim en el capteniment que el PSOE mateix havia tingut en assumptes claus com per exemple  amb la famosa LOAPA, o amb el Grup parlamentari del PSC al Congrés de Diputats. Raventós, prou hi havia patit en els dos casos i poc hi havia pogut fer! Els diputats socialistes al Parlament de Catalunya vam haver de votar a favor d’ aquella llei que amb motiu o sense motiu, havia quedat com a símbol de laminació de les autonomies. Havíem acabat (…) engolits, com la caputxeta vermella, per la bocassa de l’àvia-llop.”

portada casares_sèrie assaig

Imatge5. Portada del llibre “Compromís amb la justícia. Memòries d’un advocat laboralista (1958-1978)” de Francesc Casares, L’Avenç, 2016.