
¿Qué pasa en Cataluña?
Manuel Chaves Nogales es va fer aquesta pregunta als anys trenta del segle passat. Va ser un periodista i escriptor sevillà nascut el 1897 que va patir l’exili a França i Anglaterra, on va col·laborar amb mitjans francesos i anglesos i va morir a Londres el 1944.
Va ser un dels impulsors del diari madrileny “Ahora”, creat a finals de l’any 1930, i que assolí, durant la República, una difusió més que notable, ja que superà els 100.000 exemplars diaris essent un dels més venuts de l’època junt a l’ABC, El Heraldo de Madrid i La Vanguardia.

Una de les seccions més seguides del diari Ahora eren les cròniques que portaven la signatura del mateix Manuel Chaves Nogales en les que volia analitzar i explicar fets i temes rellevants de la seva època. Sabem que informà i opinà de la presentació que feu Alexandre Lerroux (ministre d’estat provisional) de la nova República Espanyola davant de la Societat de Nacions amb seu a Ginebra. Viatjà i explicà també aspectes captats i que no li agradaren de la Rússia soviètica, de la Itàlia de Mussolini o de l’Alemanya de Hitler, on s’entrevistaria amb Goebbels, el poderós ministre d’informació i propaganda al que qualificaria d’impresentable i ridícul. En els seus articles es poden trobar entrevistes a tots els membres del govern de la II República Espanyola de finals de l’any 1931, quan s’aprovà la Constitució Republicana.
Del destierro al Ministerio El quinto aniversario de la proclamación de la República La rotunda derrota de la tropas desleales que intentaba adueñarse de Barcelona Las masas liberales de todo el Mundo con la República Española El entusiasmo de los bravos milicianos que marchan a los frentes de combate
Chaves Nogales i Francesc Macià
El seu interès periodístic el portà també, a viatjar a Barcelona per entrevistar-se amb Francesc Macià, que el 14 d’abril de 1931 havia proclamat de manera unilateral la República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica, avançant-se a la proclamació de la República que es faria més tard a Madrid. El periodista explica que va haver d’insistir molt a Macià , ja que pretenia recollir i fer conèixer als lectors de tot Espanya les seves opinions i volia: “hacerle hablar (…) podrían deshacerse muchos equívocos forjados alrededor de este hombre singular, en quien Cataluña ha personalizado sus aspiraciones”. Feia evident la seva manera d’entendre un periodisme de “andar y contar” per superar ignoràncies o malentesos dels que opinaven sense informar-se adequadament: ”Con lo que piensa Maciá se puede estar o no estar conforme; pero lo esencial es divulgar entre la opinión española, que no lo conoce o lo conoce mal, su pensamiento”; així recollia que Macià li comentà que: ”era separatista por “aquel estado español monárquico, que nos vejaba…” L’article es publicà el 20-12-1931.

En les seves columnes, volia donar a conèixer la diversitat política, territorial, social i ideològica d’una Europa polaritzada i també d’aquella Espanya que enfilava un camí, que no albirava fàcil, cap a una república democràtica. En els seus articles volia descriure i fer entenedores, davant la diversitat de postures, les noves realitats captades per un home que es proclamava defensor del republicanisme i proper a Azaña.
Al periodista Chaves Nogales li va interessar doncs, aproximar-se i analitzar amb la seva manera “de andar y contar”, que passava a la Catalunya d’aquells anys 30. Hi vindria al menys dues vegades i sabem també que no va estar a Catalunya seguint els fets d’ octubre de 1934, perquè va desplaçar-se per escriure i narrar la simultània vaga general revolucionària que tingué lloc entre el 5 i 19 d’octubre a Astúries.
Passats uns anys, Chaves Nogales es desplaçaria de nou a Catalunya després de la victòria del Front Popular a Espanya i del Front d’Esquerres a Catalunya, que suposaren el retorn del Govern de la Generalitat i la recuperació del règim autonòmic perdut arran dels fets d’octubre de 1934, assumint de nou la gestió de les competències d’ordre públic, justícia o ensenyament, i l’alliberament dels que encara estaven presos per aquells fets, com era el cas de Lluís Companys. Just aleshores publicaria fins a 8 articles (del 26 de febrer- l’11 de març- 1936) on va voler explicar i analitzar: ¿Qué pasa en Cataluña?

Posteriorment, l’any 1937,amb la guerra en marxa va publicar el llibre “A sangre y fuego. Héroes, bestias y mártires en España”. En el pròleg indica que marxà cap a París fugint de ”la estupidez y crueldad que enseñoreaban España”. En aquest llibre explicava la seva manera de treballar, la seva actitud i també el seu compromís: “a costa de buenas y malas caras, de elogios y censuras, yo iba sacando adelante mi verdad de intelectual liberal, ciudadano de una república democrática y parlamentaria”. En la seva veritat havia explicat quines havien estat les seves vivències en contextualitzar el que ell havia observat, per exemple a Moscou o a Roma, dues ciutats que eren en aquells moment una, el centre del comunisme amb Stalin al capdavant, i l’altra el centre del feixisme de Mussolini.
Recordava com era jutjada la seva tasca:
“Cuando iba a Moscú y al regreso contaba que los obreros rusos viven mal y soportan una dictadura que se hacen la ilusión de ejercer, mi patrón me felicitaba y me daba cariñosas palmaditas en la espalda. Cuando al regreso de Roma aseguraba que el fascismo no ha aumentado en un gramo la ración de pan del italiano, ni ha sabido acrecentar el acervo de sus valores morales, mi patrón no se mostraba tan satisfecho de mí ni creía que yo fuese realmente un buen periodista.”
Cal contextualitzar mínimament a aquest escriptor i periodista, que ha estat molt temps silenciat i oblidat i esmentar que finalment els seus articles d’opinió publicat al diari “Ahora” amb el títol ¿Qué pasa en Cataluña?, es recolliren i s’editaren el setembre del 2013. Aquesta publicació és una mostra d’un interès creixent en la gairebé sempiterna qüestió catalana, que prengué una nova dimensió arran de les conseqüències derivades d’aquella sentència del Tribunal Constitucional , l’estiu del 2010.
Aquesta sentència tombava l’Estatut que havia seguit els llargs tràmits reglamentaris, havia estat aprovat per “las Cortes Generales de España” el 10 de maig de 2006 i referendat en votació plebiscitària per la població de Catalunya el 18 de juny del mateix any. Va entrar en vigor el 9 d’agost de 2006. El PP, entre d’altres, van presentar-hi recurs al Tribunal Constitucional i va quedar bloquejat amb diversitat d’interessos i maniobres. El catedràtic de dret Pérez Royo, sevillà com Chaves Nogales, ja va advertir 3 anys abans de la polèmica sentència del 2010, en un article a El País, el paper que podia prendre el Tribunal Constitucional: “está fraguando un golpe de Estado y como triunfe el golpe las consecuencias van a ser terribles”.
Editorial sobre la Dignitat de Catalunya
El diaris catalans, en un fet excepcional, el 26 de novembre de 2009 compartiren un editorial conjunt titulat :”La dignitat de Catalunya”, on s’advertia que si s’incomplia allò pactat a les Corts i que havia estat referendat pels catalans, es provocaria una crisi política de greus conseqüències.Aquella sentència del 28 de juny de 2010, va eliminar totalment 14 articles i en va reinterpretar 27. Era un fracàs en l’intent d’aconseguir una acomodació que comportava el reconeixement de la realitat nacional de Catalunya, a través d’un pacte polític. Aquell Tribunal Constitucional tant qüestionat amb la seva sentència desfermà reaccions de descontentament que derivaren en multitudinàries manifestacions, com la que comptà amb la presència del President de la Generalitat, José Montilla, que ja al 2007, amb l’estatut aprovat, però amenaçat pel Tribunal Constitucional havia advertit de la desafecció dels catalans, agreujat també per l’incompliment inversor per part del Govern de l’Estat amb Catalunya.

Per a moltes persones aquella sentència seria considerada un frau o un engany democràtic ja que invalidava els resultats de les urnes. I com es reaccionà? amb una manifestació multitudinària a Barcelona, el 10 de juliol de 2010, amb un lema: “Som una Nació, Nosaltres decidim”, vindrien posteriorment molts 11 de setembres reivindicatius i multitudinaris. Alguns observadors entengueren que aquell fet continuat de protesta calia analitzar-lo, i segurament l’encertaren en recollir el 2013 el que havia escrit Chaves Nogales, amb el títol: ¿Qué pasa en Cataluña? Resultava pertinent recordar que aquest era un tema que venia de lluny.
Chaves Nogales i Lluís Companys
Situem i recollim alguns paràgrafs d’aquelles cròniques de Chaves Nogales. La primera, publicada el 26 de febrer del 1936 narrava la concentració de milers de persones a Barcelona per rebre al president Companys en sortir en llibertat a causa dels fets del 6 d’octubre de 1934.
Va escriure :”Entusiasmo. Entusiasmo. En ninguna región de España se sabe lo que es el entusiasmo popular si no es Cataluña. Pienso y no acierto a imaginar que tendría que pasar en Madrid o en Sevilla, qué acontecimiento maravilloso habría de producirse para que los castellanos o los andaluces se entusiasmasen así. (…) Cuando en un lugar de España que no sea Cataluña decimos los periodistas que la multitud estaba entusiasmada, mentimos siempre un poco. Entusiasmo multitudinario no hay más que uno en España, el de los catalanes. Fuera de Cataluña esa multitud a que se refieren los periodistas suele ser simplemente un grupo, una parte del pueblo más o menos considerable, pero nunca el pueblo mismo entero y verdadero (…) el afianzamiento de su personalidad tiene fuerza bastante para subsistir soterrado y brotar pujante cuando llega su hora, aun en aquellos que se han esforzado para arrancárselo y sacrificarlo a otras convicciones (…).

El separatismo es una rara substancia que se utiliza en los laboratorios políticos de Madrid como reactivo del patriotismo, y en los de Cataluña como aglutinante de las clases conservadoras (…) La vida de este gran pueblo, tan lleno de sentido y tan firmemente aferrado a unas realidades indestructibles, no se alterará gran cosa por los vaivenes políticos. (…) hemos recorrido los pueblecitos de la montaña de Montserrat, en los que ondean las banderas catalanas sin que nadie se pare a verlas (…) impresión de que el vivir afanoso de Cataluña prosigue inalterable y un poco desdeñoso de los sucesos políticos, felices o adversos, es lo único que cabe deducir de la actitud de sus gentes. Para saber más para anticipar algo de lo que pueda pasar en Cataluña, habrá que buscar no a las masas (…) sino a los hombres representativos del pensamiento de Cataluña, porque estos hombres, aunque en Castilla esto parezca inverosímil, a veces arrastran tras ellos a la multitud.”
El 28 de febrer a l’article “de presidiario a gobernante” recollia testimonis de diferents polítics: Companys, Moles (president interí de la Generalitat després de les eleccions de febrer) i Nicolau d’Olwer del qual citava aquestes opinions :
”las clases conservadoras de Cataluña no se mezclaran nunca en una aventura subversiva por el anhelo de arrancar el poder de manos de la Esquerra.
– ¿Es que no son entonces auténticamente conservadoras?
– Si es que van convenciéndose de que, a las derechas catalanas, derechas por el sentimiento y la conveniencia, lo que positivamente les beneficia más es que haya en España una política de izquierdas.
– ¿No es esto una paradoja?
-No; las clases conservadoras de Barcelona están formadas principalmente por una burguesía industrial cuya prosperidad está ligada a un régimen de salarios altos y capacidad adquisitiva del obrero en toda la Península. Cuando un obrero gana un jornal alto puede comprar muchas cosas (…)
El 29 de febrer començava l’article amb una faula: ”Después de haberse comido el sapo” que a parer seu explicava el que havia passat a Catalunya el 6 d’octubre del 34. Es preguntava :”si las izquierdas no querían lanzarse a una aventura revolucionaria -ya se ve hoy bien claro que no lo quieren-. ¿Porque la intentaron? Si las derechas no pretendían acabar con el régimen autonómico, ¿por qué fueron contra él? Ahora, después de haberse comido el sapo mitad por mitad resulta que ni las derechas fueron capaces de acabar con el Estatuto, ni las izquierdas quieren otra cosa que mantenerlo. (…) creo que es, sencillamente una cuestión de mutua desconfianza (…) “los Hombres de la Lliga nos entregaron atados de pies y manos al poder central, enemigo de Cataluña y de sus libertades” pensaron unos.” La Esquerra nos llevara con los ojos vendados a la revolución y al caos” pensaron los otros. Ahora se ha visto que ni lo uno ni lo otro era verdad (…) Companys viene de presidio a conservar el régimen autonómico (…) viene a restaurar la normalidad (…) a favorecer con una política prudente el desenvolvimiento normal de las energías catalanas en un ambiente de paz.Al conservador catalán, le cuesta mucho trabajo resignarse a aceptar que el señor Companys y los hombres de la Esquerra sean “la línea de defensa de la burguesía. Utilizo en este momento las palabras textuales que, hablando íntimamente y sin autorizarme a publicar su nombre, me ha dicho uno de los hombres representativos del conservadurismo catalán. (…)
Chaves Nogales acabava l’article amb dues reflexions, la primera: ”No queda más que una verdad, el sentimiento republicano autonomista e izquierdista del pueblo catalán(…) Políticamente no parece que exista divorcio entre la voluntad de la gran masa y sus hombres representativos. En lo que se refiere a la cuestión social, es ya otra cosa muy distinta. Procuraremos entenderla y explicarla. Sin fabulillas. La cosa es más grave”.
En la crònica del 4-3-36 explicava que havia tingut una trobada amb Lluís Companys. “Al día siguiente de tomar el poder (…) expone su pensamiento político y sus propósitos de Gobierno. ”Quiero únicamente charlar con usted sin tomar notas, sin comprometerle a una reproducción textual de sus palabras, sin darle valor doctrinal de un texto…” i escriu que Companys el replicà: ”charlemos de lo que usted quiera… charlamos largamente, largamente…”.
Aquesta conversa serà recollida en una Perla propera per tal de corregir la desmemòria i donar a conèixer la percepció d’un periodista “informat” que no pretenia aïllar o condemnar a Catalunya sinó aprofundir en el coneixement de la seva singularitat i diversitat en relació a altres terres peninsulars.
You must be logged in to post a comment.