Perla 57. Pintura i exaltació patriòtica

Pintura de José Moreno: Entrada de Roger de Flor en Constantinopla.

Un disbarat jurídic i polític

A finals de setembre i principis d’octubre de 2020 es visualitzava un radical enfrontament per les mesures a aplicar respecte a la Covid, entre la presidenta de la Comunitat de Madrid i el president de Govern de l’Estat , o es polemitzava  respecte  la sentència  dictada pel Tribunal Suprem inhabilitant  al president  de la Generalitat  per no haver  retirar una pancarta del balcó del Palau de la Generalitat  durant la  campanya electoral de l’abril de 2019. Aquells dies es podia llegir i escoltar a diferents mitjans a juristes, no catalans, com Pérez Royo o  J.A. Martín Pallín (magistrat emèrit del Tribunal Suprem) catalogant  el procés del judici com un acte fora de la legalitat. Martín Pallín entenia:

”ni la JEC no és un òrgan judicial que pugui dictar  resolucions judicials, ni la Junta Electoral és el superior jeràrquic del president d’una autonomia”. 

Afirmaria també a “El Temps” ( 5-10.20)  que  “era un disbarat  jurídic i polític”. Afirmava:

“En un estat democràtic caldria valorar si una desobediència, que és un delicte contra l’administració pública, pot conduir a la destitució d’un president triat per un Parlament sobirà (…), no es carreguen un president sinó també tot un Parlament,  (…) em sembla una aberració absoluta el fet d’encaixar l’article 410 del Codi Penal (…) em sembla una aberració jurídica difícil de digerir en una democràcia (…).Cap institució triada per la voluntat popular és un subordinat jeràrquic de la JEC…”

Coincidint amb aquests esdeveniments i molts d’altres que qüestionen  aspectes del funcionament de determinades institucions del sistema polític actual, es donava a conèixer una de les sortides o solucions (?), proposades pel PP, consistent en exigir: “al Gobierno, promover la presencia de símbolos nacionales  para fomentar el patriotismo y la unidad de España.”

Entenien que, per sobre d’altres qüestions que preocupen  a bona part de la població, calia insistir sobretot en “la importancia de la bandera, el escudo y el himno como muestra de lealtad de los españoles al sistema democrático”. Seria convenient  recordar que la paraula democràcia prové de la unió de dues paraules gregues,“demos” i “kratos”,  que traduït seria “el govern del poble” o el “poder del poble”…

El 80è aniversari de l’execució del President Companys

A l’octubre també es recorda que, 80 anys enrere, el president de la Generalitat, Lluís Companys, era condemnat a mort i executat a Montjuïc després d’un judici sumaríssim i sense cap mena de garanties, per oposar-se a aquell cop d’estat antidemocràtic i òbviament inconstitucional del juliol de 1936. En aquell cas,  Companys es va mantenir fidel  al servei del sistema democràtic vigent. A hores d’ara genera encara molta perplexitat  observar que passats tants i tants anys  l’Estat  espanyol i els respectius governs que hi han estat al capdavant, no n’hagin demanat perdó en nom de l’estat, com si que van fer el canceller alemany Helmut Khol o el president de la República francesa François Mitterrand al ja llunyà 1990. Ambdós caps d’Estat presentaren  disculpes formals per la col·laboració en la seva captura que es feu a França on s’havia exiliat, i pel lliurament que feu posteriorment  la policia alemanya  a les autoritats franquistes espanyoles. Han passat 30 anys més, des d’aquests posicionaments  oficials francès i alemany, i una part important de la població catalana segueix esperant i demanant la nul·litat d’aquella ignomínia de judici i també una petició pública de perdó  per part de l’Estat com varen fer els esmentats caps d’estat.

Lluís Companys, ministre de la República, escolta el discurs del comandant militar de les Balears Francisco Franco, 1933.

Una nació i una Església de part

Hi ha paraules com democràcia, nació, llengua, pàtria i història que poden donar lloc a matisacions o definicions no concordants. Aquestes paraules, en moltes ocasions, són utilitzades de manera partidista i interessada en funció del relat ideològic que es vol construir. Es prescindeix  d’un mínim d’informació  i  rigor exigible. Es fa  prevaldre l’interès, el negacionisme o el falsejament de la realitat.

Un exemple freqüent i observable, que avui té ja arrels centenàries, el trobem en  aquell  ideari que  considera que Espanya  representa l’existència immemorial d’una pàtria i una unitat, que en realitat persegueix legitimar i imposar un nacionalisme  centralista i castellanitzant en lloc d’admetre i respectar la mirada d’altres nacions ibèriques. Aquesta  visió dogmàtica ha estat compartida també per jerarques eclesiàstics com Rouco Varela,  qui presidí la Conferència Episcopal Española  (2008-2014),  i des d’aquell càrrec sentencià: ”La unidad de España es un bien moral irrenunciable…”, o aquella altra afirmació del també arquebisbe Cañizares: “no se puede ser independentista y buen  católico”.

Els dos admirarien, de ben segur, l’esperit d’aquell  article 12 de la primera constitució espanyola, la de 1812, on es declarava: ”la religión de la nación española es y será perpetuamente la católica, apostólica, romana, única verdadera (…)” . Allà  es va plasmar  el que significaria  la paraula unitat i en certs aspectes ha esdevingut  una constant en el  programa polític  de determinats partits o ideologies que  han fet seu que els drets dels espanyols estaven per sobre dels drets històrics de cadascun dels regnes o pobles que havien configurat voluntària o involuntàriament “una nación”. Una nació espanyola,  que aleshores comptava encara amb molts territoris fora de la península (principalment al continent americà). En aquella  Constitució es proclamava què entenien, els legisladors  de Cadis, per nació:  “la nación española es la reunión  de todos los españoles de ambos hemisferios”. Era gairebé una unitat d’Espanya fins a l’infinit. A més, a més, altres dues paraules prevaldrien “el trono y el altar” que  configurarien des d’aleshores una tríada magnificada d’un mite sobre la fundació de la nació moderna.

Asseverava  l’historiador Álvarez Junco (1942) que la Constitució de Cadis: inició toda una nueva cultura política. Uno de sus aspectos consistió, sin duda, en la creación de una imagen colectiva de los españoles como luchadores en defensa de la identidad propia frente a invasores extranjeros, lo que reforzaba una vieja tradición que articulaba toda la historia española alrededor de las sucesivas resistencias contra invasiones extranjeras, evocada por nombres tales como Numancia, Sagunto o la casi milenaria “Reconquista” contra los musulmanes.

Aquella Constitució s’elaborà en plena guerra originada  per l’ocupació dels exèrcits napoleònics. A molt bona part d’Espanya aquesta és coneguda com la Guerra de la Independencia Española o Peninsular War, que a Catalunya  és  denominada com la Guerra del Francès. S’entengui com s’entengui o s’interpreti com s’interpreti assenyala algun fet diferencial.

Seguint l’argumentari d’Álvarez Junco desxifrem que aquell conflicte s’aprofità como un “buen relato mítico, se ha cargado de héroes, mártires, villanos, hazañas y momentos sacrosantos que encarnan los valores que sirvieron y todavía hoy deberían seguir sirviendo de fundamento a nuestra sociedad. Todo un montaje sencillo, pero no fácil de cuestionar, ni aún casi de reflexionar críticamente sobre él, sin correr serios riesgos de ser acusado de antipatriota. “

A més, puntualitzava: ”la existencia de una identidad española antiquísima, estable, fuerte, con arraigo popular, lo cual parece positivo desde el punto de vista de la construcción nacional. ¿Qué más se podía pedir que una guerra de liberación nacional, unánime, victoriosa pese a enfrentarse con el mejor ejército del mundo, que además confirmaba una forma de ser ya atestiguada por crónicas milenarias?”

Recordem el què escrivia Modesto Lafuente (1806-1866) en la seva monumental obra “Historia General de España” del 1861 que els liberals i conservadors de l’època divulgaren i es convertí en una mena de missal d’una veritat inqüestionable. Lafuente, anunciava de bon inici: ”Si una comarca o región del globo parece hecha o escogida por el gran autor de la naturaleza para ser habitada por un pueblo reunido  (…) esta comarca, este país, es España.” Assenyalava que l’època visigòtica era l’episodi que consolidava el relat del primer moment d’uniformitat territorial, legal i religiós. Mitificava  les ànsies de llibertat d’un poble (Sagunto, Numancia, Viriato, la Reconquista contra los musulmanes, los Reyes Católicos…), que Espanya era un poble que havia lluitat sempre contra invasions estrangeres,  accentuant   un  discurs nacionalista  amb un clar predomini del   paper de Castella i de la llengua castellana. Un estat centralitzat pels  Borbons,  sistematitzant i  imposant  una homogeneïtzació  ja fos  amb  la Real Academia de la Lengua  o amb  la Ley de Instrucción Pública (coneguda coma Llei Moyano) impulsada per Claudio Moyano el 1857,  per  estructurar i unificar un model educatiu espanyol i convertir-lo en un element de cohesió nacional i també de control social.

Una història nacional pintada

Al llarg del segle XIX s’aniria, construint i dissenyant una història nacional espanyola que  havia de difondre’s a tota la població amb la finalitat de cohesionar i fer sentir una única consciència nacional.

Responent a aquesta voluntat, un “real Decreto” d’Isabel II  posaria en marxa uns  “Premis de pintura historicista”, que es mostrarien en les Exposiciones Nacionales de Bellas Artes de España que tindrien un llarg recorregut (1856-1968).  En el  decret  es justificava  que calia    donar  una importància social a l’art, tot remarcant  el paper que podia tenir en el desenvolupament  del patriotisme amb  llur  capacitat didàctica. En aquesta llarga etapa es presentaren més de 40.000 obres i es  concediren més de 2.000 medalles.

Els premis eren finançats per l’Estat i  les obres presentades havien de ser de contingut històric. Les  composicions eren, en general, de gran format i  espectaculars, gairebé teatrals. Es mostrava un determinat esdeveniment que podia prendre  diferents  formes  romàntiques, èpiques, mitificades  o realistes. Els guanyadors aconseguien una bona reputació com a professionals. Les obres eren adquirides en general per organismes de l’Estat o altres institucions. Amb iniciatives com aquesta, la pintura historicista es convertí  també en un element més  en la creació de l’ideal  de la de nació espanyola com pretenia el decret.

Una mostra d’aquestes imatges o icones que han anat configurant  un imaginari  en la societat les  trobem en dues de les primeres pintures premiades  en la primera edició de 1856, referides una a “Cristobal Colon en el convento de la Rábida”  d’Eduardo Cano, i l’altre a “Don Pelayo en Covadonga” de Luís Madrazo.

Don Pelayo en Covadonga, MADRAZO Y KUNTZ, LUIS DE. ©Museo Nacional del Prado

L’any 1860  fou premiada la pintura d’Antonio Gisbert “Ejecución  de los comuneros de Castilla“, autor  també  d’una de les pintures més reproduïdes en diferents llibres de text i que fou portada del llibre de Miguel Artola: La burguesía revolucionaria (1808-1869). L’obra es titulava: ”Fusilamiento de Torrijos y sus compañeros en las playas de Málaga (1888).

• 

Fusilamiento de Torrijos y sus compañeros en las playas de Málaga (1888). GISBERT PÉREZ, ANTONIO. ©Museo Nacional del Prado

El relat que mostren aquestes obres ja assenyala una determinada prevalença i orientació sobre quins  records calia  sustentar. Es troben obres amb  títol i escenografia adequades a aquells objectius: “Doña Isabel la Católica redactando su testamento” d’Eduardo Rosales.

Doña Isabel la Católica dictando su testamento ROSALES GALLINAS, EDUARDO, ©Museo Nacional del Prado

La rendición de Bailén” de Jose Cadalso de Alisal; “Los fusilamientos del 3 de mayo en la montaña del príncipe Pio” de Vicente Palmaroli ; “El compromiso de Caspe” de Dióscoro Puebla, o l’obra  “La carga” que presentà Ramon  Casas al 1904  exposada actualment al Museu d’Olot.

• 

• 

“La rendición de Bailén (de la Tradición y de la Historia)“, CASADO DEL ALISAL, JOSÉ,©Museo Nacional del Prado / “El compromiso de Caspe” de PUEBLA, DIÓSCORO.

També hi van participar Modest Urgell, Joaquim Mir, Santiago Rusiñol, Eliseu Meifrèn o Martí Alsina al 1858  amb un “estudi de natura” i segons informacions recollides tenia intenció de presentar la grandiosa obra de 4,96 x19,82 metres que porta un títol vinculat a la guerra d’Independència o guerra Gran: ”El Gran dia de Girona”. S’apunta que pretenia portar-la a l’Exposició  de 1864 per rivalitzar amb Marià Fortuny  que havia pintat “La  batalla de Tetuán” entre  1862-1864 per la Diputació de Barcelona.

El gran dia de Girona de Martí Alsina, Pintura històrica sobre el setge de Girona per part de les tropes franceses (1809) acabada el 1863 o el 1864

José Moreno Carbonero (1860-1942) és un dels artistes que participà en aquestes exposicions i avui una de les seves obres pintada al 1888 és al Palau del Senat i porta per títol “Entrada de Roger de Flor en Constantinopla”. Segurament al pintar-la es basava  en postulats de la historiografia romàntica de Modesto Lafuente, que havia destacat  per espanyolitzar el relat històric peninsular, o en els d’una obra dramàtica coetània, en 4 actes, que tractava sobre  la conducta  dels  almogàvers  a l’orient a principis del segle XIV. L’emperador romà  de Bizanci els havia sol·licitat  ajut per a lluitar contra els turcs. L’obra en qüestió portava per títol Venganza catalana, i el seu autor era  Antonio García Gutiérrez, que  fou membre de la Real Academia Española i  director del Museo Arqueológico Nacional de España. Amb aquest bagatge, feia declamar a la princesa grega acabada de casar amb Roger de Flor: “Ya no soy desde ese día griega. ¡no!, soy española. Aquí la noble altivez de mi nueva patria siento”. I a Roger de Flor, un monjo templer d’origen italogermànic el nom del qual era Rutger von Blum, i que era allà com a comandant de la Companyia Catalana d’Orient li feia recitar unes paraules plenes de confusió, amb una desajustada exaltació patriòtica: ”Más no hay turco, ¡Vive Cristo!, que se alabe de que ha visto de un español las espaldas”. El mateix pintor també té una altra obra a la seu del Govern d’Argentina: “Fundación de Buenos Aires”, 1923.

Fundación de Buenos Aires (segona versió, 1923). 
El quadre és propietat del Govern de la Ciutat de Buenos Aires i es troba a l’edifici seu del govern. JOSÉ MORENO CARBONERO

Cóm interpretar aquestes falsedats interessades o intencionades, tenint en compte que en aquella arrencada del segle XIV no existia Espanya com a estat nació, sinó que hi havia diverses entitats polítiques i lingüístiques. Caldria recordar que  a la península  s’hi   trobaven regnes ben diferenciats per estructura política, llengua o religió, com els que configuraren la Corona d’Aragó, el Regne de Castella i Lleó,  el Regne de Portugal, el Regne de Navarra, el de Múrcia i el de Granada.

Perla 42. Impulsos patriòtics . “El Libro de España”.

Al llarg dels darrers segles han estat molts els moments en que s’ha volgut potenciar el patriotisme a Espanya, emprant-lo com a sinònim d’estat-nació i també per a exacerbar o instrumentalitzar un determinat sentiment de pertinença a una comunitat que es considera superior. D’aquesta manera la paraula pàtria superaria al concepte referit bàsicament a la terra on un ha nascut o la terra dels pares. Així Catalunya seria la pàtria dels catalans o Galícia la pàtria dels gallecs ja que tenen espais, costums, tradicions, llengües o històries diferents…

Moltes ideologies polítiques utilitzen la paraula pàtria de manera confosa i poden tendir demagògicament a impulsar un sentiment d’identificació amb una d’aquestes pàtries que des d’una posició preeminent pretén imposar la seva concepció a les altres i en fa una definició segons el seu interès egoista i hegemònic. Al llarg d’aquest darrers segles han estat freqüents  i perseverants les actuacions que des de les institucions de matriu castellana han legislat i imposat un únic model de pàtria: Una pàtria, una nació, una bandera, una llengua i un únic model educatiu.

És fàcil trobar en molts llibres escolars de l’època franquista, com l’Enciclopèdia Estudio, temaris amb  titulars com: ”España Nuestra Patria, o Símbolos de la Patria”. Literalment es llegia:

“Tres importantes dones recibimos al nacer, la vida, la Patria y el apellido. La vida es un regalo de Dios, la Patria es la herencia de una Nación y el apellido es el legado de una familia. Estos tres dones debemos llevarlos en el corazón, ostentarlos con honor y engrandecerlos con gloria. La Patria que hemos recibido es España. Después de Dios, nuestro amor primero y más profundo es para ella, hasta la abnegación y el sacrificio”.

Portada Enciclopèdia estudio, libro verde. Talleres gràficos Dalmau 1958.

La paraula pàtria ha estat emprada amb intencions i significats ben diferents. Des de la Constitució de 1812, quan en promulgar-se el dia de Sant Josep a l’Església de Sant Felip Neri  de Cadis, Agustín de Argüelles va dir: ”Españoles: ya tenéis patria”, passant pels carlistes que utilitzaven el lema de “Dios, Patria y rey”,o a les casernes de la Guàrdia civil amb el “Todo por la Patria” o aquella màxima de José Antonio Primo de Rivera: ”La patria, el pan y la justicia”.

Altres han utilitzat la paraula amb una connotació ben diferent, associada a una llengua on s’expressen sentiments, emocions, plaers o records produïts en un territori que podríem entendre com a país, com a poble, com a pàtria i també com a nació. Prat de la Riba més de cent anys enrere manifestava: “La meva llengua és la meva pàtria”, Jaume Cabré, l’autor del conegut llibre Jo confeso es referiria a “La llengua és la meva pàtria i la vull viure”. El poeta portuguès Pessoa diria:  “La meva pàtria, la llengua portuguesa”. Canviant de continent esmentaria un poeta argentí, Juan Gelman, fill d’immigrants ucranians, que hi coincidiria “Mi patria es mi lengua”.

Llengua, pàtria, nació, són paraules plenes de significats i de sentiments. Avui segueixen generant debats de diferent tipus i abast, així sorgeixen entitats que sota uns lemes com “Libres e iguales” no accepten, contràriament al que es podria entendre, la llibertat de sentiment  de llengua i de pàtria. Una de les seves promotores, membre destacat del PP, manifesta la seva incomprensió del tema en dir “La política lingüística de Feijoo en Galicia no difiere de la de cualquier nacionalista”.

Al llarg del segle XX podem revisar com s’orientava aquest debat a l’entorn del concepte pàtria. Recordaria que al 1913, una instrucció  ordenada pel Conde de Romanones (un del caps del Partit Liberal,  quan va ser president del Consell de ministres durant el regnat d’Alfons XIII)  a les juntes provincials d’educació de tot Espanya, les encoratjava perquè vetllessin perquè l’ensenyament tingués un caràcter fonamentalment patriòtic. L’any 1921, el Ministre d’Instrucció Pública va fer la convocatòria d’un concurs  públic destinat a premiar un futur  llibre que hauria de portar el nom de “Libro de la Patria”. El llibre, premiat amb 50.000 pessetes, seria obligatori a totes les escoles. La  finalitat era clara, aconseguir que els alumnes sabessin “lo que es y representa España y hacerla amar”. El llibre havia de ser una mena de guia adaptada al que avui podria ser 1r d’ESO, on l’alumnat viatjaria simbòlicament a través d’uns protagonistes que els portarien a descobrir  i conèixer moments i paisatges estel·lars d’Espanya amb l’ajuda de gravats, llocs i personatges emblemàtics. Es pretenia que s’identifiquessin amb:  

“los hechos gloriosos de nuestros mayores, el inventario de nuestras aportaciones al progreso mundial y las realidades más salientes de nuestra vida actual”.

Es presentaren més de seixanta llibres. El concurs seria declarat desert, segurament perquè els governants l’any 1923 ja no eren els conservadors que ho havien promogut, i havien estat substituïts pels liberals. Ara bé, i no seria casual, que aviat començaren a circular diferents llibres de lectura escolar de caràcter patriòtic, fruit d’aquest concurs governamental.

Amb aquesta voluntat una editorial dedicada a llibres escolars, la Frère Théophane Durand (FTD) instal·lada a Barcelona des de 1890 va encarregar, en plena dictadura de Primo de Rivera, al benedictí Pérez de Urbel, que posteriorment seria entre moltes altres tasques el primer Abad del monestir del ”Valle de los Caídos” un llibre a semblança de “Le tour de la France par deux enfants”, adaptat a la història d’Espanya. Aquest llibre finalment va ser  “El libro de España”, que va tenir  una segona edició l’any 1932 i reimpressions a partir del 1939.

Explicava les aventures de dos germans orfes, de 10 i 14 anys, recorrent la geografia espanyola on es  situaven personatges i esdeveniments històrics amb una visió tradicional, catòlica i patriòtica. Va tenir una gran difusió en l’etapa anterior a la II República.

L’any següent del cop d’Estat dels militars del juliol del 1936, a la zona franquista es convocà un concurs similar al de l’any 1921 amb l’objectiu de premiar un nou “El libro de España” que hauria de ser obligatori a les escoles. Els autors dels llibres havien de ser espanyols i addictes al “Movimiento”. En les bases del concurs es concretaven aspectes com :

”Las Escuelas de la Nueva España han de ser continuidad ideal de las trincheras de hoy (…)han de atender especialmente a la refutación sencilla y valiente de aquellos pasajes de nuestra Historia que han sido más tenazmente calumniados por la Leyenda Negra (…)“ha de señalar la no interrumpida contribución de España a la civilización universal, y preferentemente, la coincidencia de estos esfuerzos civilizadores con el actual Movimiento, contraponiendo a la absurda tendencia separatista, la idea excelsa de unión de todas las regiones dentro de la gran Patria Española (…) debían transmitirse a los niños las características de la raza: ”La Fe cristiana, la hidalguía caballerosa, la cortesía exquisita, el valor militar, la ponderación de juicio” con el fin de “hacer que los niños del porvenir tomen, definitivamente, partido por España”.

El Concurs també va quedar desert. S’apunta que el motiu hauria estat la discrepància o la lluita per controlar el món educatiu per part de la Falange i l’Església.

Acabada la guerra, l’any 1942 l’editorial Luis Vives (abans FTD) encarregà a Fray Justo Pérez de Urbel la revisió de la seva obra “El libro de España”, per ajustar-la a la ideologia del règim franquista. Als orfes els hi canviaren el pare, ara no era un mariner mort a alta mar, sinó un falangista mort en l’assalt al ”Cuartel de la Montaña” de Madrid el juliol de 1936, on les referències històriques, estan lligades al costat  dels vencedors, i que configuren, per a ell, el que s’ha de conèixer de la Història d’Espanya.

Foto: Fray Pérez de Urbel (1875.1979), “primer abad del monasterio de la Santa Cruz del Valle de los Caídos, consejero nacional del Movimiento y procurador en Cortes”.

Posteriorment, els “cuestionarios nacionales de la enseñanza primaria” elaborats per la Direcció General, l’any 1955, no s’allunyaven gens del postulats de Fray Justo Pérez de Urbel (director de la revista falangista “Flechas y Pelayos”, censor, procurador en Cortes…) i amb ell coincidia en la importància de fer arribar:

“el conocimiento de la historia patria  que es materia de mayor importancia educativa  (…) destacando, aquellas facetas que han constituido siempre el núcleo de la espiritualidad y la historia española (…) España (…) puede ser maestra del mundo en orden a vivir desviviéndose que la hizo descubridora y misionera, “martillo de herejes, luz de Trento y espada de Roma”. Y es aquí, en este carácter genuino, donde la enseñanza de la historia de España encontrará su profunda razón de ser. (…)Será necesario mostrar siempre al alumno el concepto católico del mundo, que dio  a nuestra patria  densidad y fuerza a lo largo de la Historia volviendo al cual encontraran los hombres de hoy la brújula, que les devuelva los caminos perdidos de la paz y la armonía (…) Creemos (…) el cultivo asiduo de las biografías para empapar a nuestros alumnos de las virtudes en que florecieron los grandes hombres de nuestra historia. ¿Hay otro medio más eficaz de insertar en ellos el afán de emular a los que supieron hacer con sus vidas  más noble y más bella la vida y la historia de España?

Les noies tenien reservat un tractament especial i diferenciat com corresponia a una vessant  catòlica, tradicional i antiliberal (vegeu la Perla 4 Consideracions patriarcals sobre el rol femenií 1900-1977 i la Perla 8  De l’Escola Nova a la Escuela Nacional Franquista sobre el rol femení). S’apuntava:

”Hemos introducido alguna matización de la enseñanza de la historia respecto a las escuelas de niñas. (…) con ello queremos otorgar a la formación de la mujer la eficacia que reclama su psicología y su destino social.”

Recomanaven que les mestres llegissin o expliquessin a les noies, que serien dones en un futur proper, les “biografias de las colaboradoras de Isabel I”. Citaven a: “Beatriz de Bobadilla, Beatriz Galindo o Doña Teresa Enríquez,  a més de  Sta. Teresa de Jesús, Sta. Teresa de Lima, Agustina de Aragón, Sta. Maria Micaela del Santísimo Sacramento o altres dones referenciades en el llistat. A banda de llegir o comentar “La perfecta casada” de Fray Luís de León o “Instrucción de la mujer cristiana” de Juan Luis  Vives. (Llibre escrit originàriament en llatí a principis del segle XV De institutione feminae christianae, traduïda al castellà a València en 1528).

Fray Luis de León (1528-1591), autor de “La perfecta casada” un manual en prosa sobre el paper de la dona al matrimoni, de gran èxit a la seva època.

Als nois entre els 12 i 15 anys també havien de conèixer determinades biografies considerades exemplars i patriòtiques. Apareixen en els programaris més de 80 noms que correspondrien a les considerades “Biografías de Grandes Hombres”. Hi havia sants i religiosos com S. Isidoro, S. Hermenegildo, S. Braulio, S. Domingo de Guzmán, S. Vicente Ferrer o Raimundo Lulio (Ramon Llull  havia escrit en català,  llatí , àrab, però no en castellà). Militars com El Cid o Gonzalo de Córdoba, exploradors o conqueridors  com Magallanes, Almagro o Pizarro, artistas i literats Cervantes, Velázquez o Goya. Significativament destacaven al Tio Jorge, al cura Merino o al General Castaños de  la Guerra dita de la Independencia. I dels temps més recents Don Antonio Maura, General Primo de Rivera, Calvo Sotelo, José Antonio Primo de Rivera, o Francisco Franco al que esmentaven com “la figura egregia del Caudillo Franco, salvador de España.”

S’allunyava a la joventut dels anteriors postulats educatius, oberts, progressistes i reformistes, era una ruptura radical. La finalitat havia canviat i es va voler instruir a la joventut espanyola en la idea de:

“que pueda convencerse de que el interés de la nación coincide en todos los casos con el interés propio (…) hay que llenar su inteligencia de conocimientos necesarios, pero también hay que encender su corazón con un amor, con una fe”.

Els conceptes pàtria i  catolicisme havien de ser pilars del treball escolar. En les lleis educatives del moment es reglamentava i detallaven  temaris i activitats destinats a aquella joventut que havia de complir un nou  objectiu  encaminat a “lo trascendente” com a catòlics i com espanyols. Calia realitzar pràctiques “emotivas” centrades en “la bandera, las conmemoraciones, los saludos y honores, la oración por los caídos , cantar el himno nacional y otros cantos patrióticos, o com deien en el programari estatal calia  fer dins l’àmbit escolar: “gritos ” i els assenyalava:

”España, Una, Grande y Libre ”, ”Arriba España !”, ”Por el Imperio hacia Dios”, ”Por la Patria , el Pan y la Justicia”, “Presente!” Caídos por Dios y por España!”.

L’escola havia d’estar al servei de la “Pàtria (espanyola)”.

A Catalunya aquestes disposicions i moltes altres dels guanyadors de la guerra, significaren  també en el món de l’educació i de la cultura una mena d’any zero com quedà recollit en una exposició al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona  al 1999, on es copsava la labor de liquidació feta per anorrear tot allò que s’havia construït, primer amb la Mancomunitat i posteriorment durant els anys de la república.

“El nazi Himmler va visitar Barcelona l’octubre de 1940” PÉREZ DE ROZAS (AFB). 

Si ens centrem en l’àmbit educatiu, l’ensenyament bàsic i la Universitat canviaren totalment  de model a Catalunya. Amb la Generalitat durant la II República (1931-39) a les escoles i instituts s’havien aplicat mètodes innovadors i diversos com el Decroly, el Freinet i molt especialment l’orientat per la metgessa italiana M. Montessori. En aquella educació   l’alumnat era considerat el pilar bàsic i l’objectiu central ensenyar a pensar. Josep Estalella, que fou director de l’Institut Escola de Barcelona, resumí part del seu ideari bàsic amb aquestes paraules:

”m’he proposat fer homes bons, si a més els faig forts millor, i si a més em surten savis millor encara”.

“Universitat Autònoma de Barcelona” fou el nom que prengué la Universitat de Barcelona durant la Segona República Espanyola, a partir del 1933 i fins al 1939, que fou dissolta per decret arran de l’ocupació de Barcelona per les tropes del general Franco. Al començament de la guerra civil, durant dos mesos (juliol-agost del 1936), el nom oficial de la universitat fou el d’Universitat Autònoma de Catalunya que es definia a més com a catalana i social. El seu  primer rector seria Jaume Serra Hunter.  El 28 de gener de 1939, dos dies  després de ser ocupada Barcelona per  les tropes franquistes, aquesta va ser dissolta. Al  Noticiero Universal  del  13 d’abril es llegiria que “la Universidad redimida del marxisme e incorporada a la España nacional”   havia aconseguit salvar-se de “la horda rojo-separatista”  i podria així “espanyolitzar” la universitat.

A la mesura que les tropes franquistes anaren penetrant en territori català entraven en vigor els nous dissenys educatius que passarien també per controlar al professorat. Es crearen unes  comissions depuradores formades per representants de les forces d’ordre públic,  mossens , alcaldes i a partir del gener del 1940 membres de Falange que elaborava uns informes on  analitzaven i jutjaven la conducta pública i privada, les seves creences i pràctiques religioses. Les acusacions més greus afectaven  persones considerades maçons, socialistes, comunistes, anarquistes, nacionalistes, catalanistes, separatistes. Segons l’estudi de Francisco Morente Valero La Escuela y el Estado Nuevo: la depuración del Magisterio Nacional (1936-1943)  d’un total de 5.466 expedients oberts, 3.977 van se confirmats en el càrrec i els altres 1.489 van ser depurats.  Apunta també que hi va haver més sancions en homes que en dones, entre el joves que entre els grans, i també  més en l’àmbit rural que en les ciutats. La majoria d’aquestes places que quedaven buides foren cobertes per persones que no coneixien el català. Es van castigar amb la depuració les actituds progressistes i avançades d’aquella renovació pedagògica començada ja amb la Mancomunitat, i els efectes destructors d’aquell alliberament foren rellevants en molts àmbits, passant del familiar al social i també pel que fa al coneixement de la llengua i la cultura catalana.

Jaume Serra i Hunter en finalitzar la Guerra Civil s’exilia, en un primer moment, a França, i posteriorment a Mèxic, on és membre del Consell Nacional de Catalunya fins a la seva mort, l’any 1943.

A la universitat la situació seria molt similar a la resta del sistema educatiu. El diari ABC de Madrid,  4 d’octubre de 1939, recollia els objectius proposats:

”Es preciso lograr que los catalanes se sientan cordialmente españoles, curándoles de su particularismo para que colaboren en las comunes tareas españolas. Para ello hay que españolizar la enseñanza en Cataluña y seleccionar su personal docente. Como es inadmisible la actuación del profesorado marxista, lo debe ser igualmente la del profesorado catalanista. No seguirá en la Universidad de Barcelona catedrático alguno de los que colaboraron en la Universidad Autónoma; se llevará a ella profesores jóvenes de rotunda vocación españolista.”

Josep Benet recull que més de 130 van ser depurats del quals gairebé la meitat s’exiliaren com Bosch i Gimpera, Pompeu Fabra, Alexandre Galí, Nicolau d’Olwer, Carles Riba, Jaume Serra i Hunter, Josep Trueta…

La “patria”, és segons la Real Academia Española: 

Tierra natal o adoptiva ordenada como nación, a la que se siente ligado el ser humano por vínculos jurídicos, históricos y afectivos. (Real Academia Española © )

Per alguns, només podia ser una, com passa amb el concepte nació, de la qual hi ha també, moltes definicions i interpretacions.

Perla 31. Adoctrinament en castellà. El càstig de l’anell.

Imatge principal: “Constitución de Cádiz”. Portada de la primera edición de la Constitución política de la monarquía española. Cádiz, 19 de marzo de 1812.

La constitució de 1812

L’any 1820, el coronel Rafael del Riego al capdavant d’una companyia de soldats preparats per embarcar-se i anar a combatre per impedir la independència de les colònies americanes, es va revoltar i proclamà de nou la Constitució de 1812. En aquesta constitució hi trobem articles sobre l’ensenyament com el 366:  

“En todos los pueblos de la Monarquía se establecerán escuelas de primeras letras, en las que se enseñará a los niños a leer, a escribir y contar, y el catecismo de la religión católica, que comprehenderá también una breve exposición de las obligaciones civiles.” O l’article 368: “El plan general de enseñanza será uniforme en todo el reyno, debiendo explicarse la Constitución política de la Monarquía en todas las universidades y establecimientos literarios, donde se enseñen las ciencias eclesiásticas y políticas.”

Ras i curt, referent al tema lingüístic la llengua d’ensenyament seria uniforme, així la llengua a emprar seria únicament la castellana. No hi havia lloc per les altres en aquella primera Constitució.

Aquesta etapa és coneguda com a Trienni Liberal. Una de les reformes que implementaren fou la creació d’un departament dedicat específicament a l’Educació, Dirección General de Estudios, i varen posar en marxa un projecte conegut com El Informe Quintana (1813) L’educació per aquests liberals era un factor de progrés i entenien que calia educar i instruir a la població en conceptes com la llibertat, la convivència, la tolerància als ciutadans però la llengua de formació i de treball només seria la castellana, acompanyada del llatí a determinades edats. Era un pla uniformista lingüísticament. El projecte va tenir poc recorregut i en retornar els absolutistes  (Dècada Ominosa  1823-33) n’endegarien  un de nou, el “Plan y Reglamento de Escuelas de Primeras Letras” l’any 1825.  Coincidien en què l’ensenyament primari seria també uniforme a totes les escoles, i assenyalaven que l’ensenyament de la gramàtica i l’ortografia seria en llengua castellana. No tardaria a canviar la normativa educativa i el 1834 hi hagueren noves disposicions que no afectarien el tema lingüístic, i seguiria contemplant i reconeixent la doble via d’escolarització: la pública i la religiosa.

El mètode de “l’anillo” per expressar-se en castellà

A l’ensenyament controlat directament per l’Estat, el públic, segons un exemple citat per Josep Melià,  l’Informe sobre la lengua catalana  publicat al 1970 podem copsar per on anaven les orientacions per relegar la llengua catalana. Melià, fou advocat, polític i escriptor. Amb posterioritat arribaria a ser Procurador en Corts per les Illes Balears, fundador l’any 1976 del Partit Nacionalista Mallorquí, secretari d’Estat per la Informació en el govern d’Adolfo Suárez i creu de Sant Jordi 1983.

Foto: Portada de l’“Informe sobre la lengua catalana” de Josep Melià.  

L’autor considerava el català com a llengua espanyola però la diferenciava clarament de la castellana. Defensava la coexistència entre ambdues llengües i reconeixia l’existència de dues cultures diferenciades. El llibre adjunta una doble dedicatòria  on reflectia la seva percepció la qüestió de la llengua: ”A todos los españoles de lengua castellana”, i tancava amb un “Per la concòrdia.”

Distingia, en aquells darrers anys del franquisme, entre nació i estat i defensava Catalunya com a nació; feia un repàs de la història peninsular i arribava a la conclusió que l’estat nació espanyol només es va començar a implantar arran dels Decrets de Nova Planta, a l’inici del segle XVIII.

I bona part del seu argumentari sobre el tracte rebut per la llengua catalana es basava en referències a la castellanització dins el  món educatiu de les Balears. Recollia les instruccions sobre un malintencionat mètode repressiu, donades des de la Diputació provincial a tots els “establecimientos de enseñanza pública de ambos sexos para que se observe el sencillo método que a continuación se expresa y se halla adoptado en otras con mucho fruto.” El mètode a aplicar per cada mestre  es presentava com a senzill i els resultats, segurament ja s’haurien aplicat, i haurien demostrat la seva eficàcia contra les llengües pròpies.

“Cada maestro o maestra tendrá una sortija de metal, que el lunes entregará a uno de sus discípulos, advirtiendo a los demás que dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea en castellano, so pena de que oyéndola aquel que tiene la sortija, se la entregará en el momento y el culpable no podrá negarse a recibirla; pero con el bien entendido de que en oyendo este en el mismo local que otro condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá acción a pasarle el anillo, y este a otro en caso igual, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que a la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena, que en los primeros ensayos será muy leve; pero que se irá aumentando así como se irá ampliando el local de la prohibición, a proporción de la mayor facilidad que los alumnos vayan adquiriendo de expresarse en castellano, y para conseguirlo más pronto convendrá también señalar a los más adelantados algún privilegio, tal como el de no recibir la sortija los lunes, o ser juez en los pleitos que naturalmente se suscitarán sobre la identidad o dialecto de la palabra en disputa.

De esta manera, insensiblemente, sin trabajo alguno de parte de los maestros, y siendo los castigos incomparablemente menores que las faltas, se conseguirá no solamente que al cabo de algún tiempo de constancia llegue a familiarizarse la juventud mallorquina con la lengua en que están escritas las doctrinas y conocimientos que aprende, y a expresarlos con facilidad y soltura, sino también en que se guarde más silencio en las escuelas por el temor  que cada uno tendrá de incurrir inadvertidamente en la pena del anillo y exponerse al castigo.

El zelo mejor entendido de los maestros en plantear y sostener esta medida tan sencilla y el adelantamiento de sus discípulos será un mérito particular para unos y otros y un objetivo especial de examen en la visita anual que pasaré a todas las escuelas de la provincia; y para perpetuo recuerdo y observancia de esta disposición se conservará fijo en el interior de las escuelas el presente edicto. Dado en la ciudad de Palma a 22 de febrero de 1837”

Nota bibliogràfica: La part en cursiva d’aquest text, està reproduïda en el llibre d’Història  de 2n de Batxillerat de les Illes Balears d’Anaya edicions en parlar de la llengua castellana a les Escoles.

Doctrina en castellà

Aquestes disposicions afectaven a escoles públiques. Les escoles de comunitats parroquials o religioses seguien encara a començaments del segle XIX amb enfocaments i metodologies diferenciades, però pel que fa a la llengua, la castellanització  també avançava.

Joan Florensa en un llibre on explica detalladament El projecte educatiu de l’Escola Pia a Catalunya (1683-2003) en la visita del Provincial a l’escola i a la comunitat  de Mataró el 1775 deixava aquesta constatació:  

“nos complacemos mucho en que todos nuestros religiosos entre si hablen en castellano y a todos los HH.CI. mandamos hablen entre si y con los demás, o en latín o en castellano, so pena de pan y agua por cada vez que tuvieran con los nuestros conversación tirada en catalán”.

Arran de la Real Cèdula de Carles III de 1768, ja comentada a la Perla 11, que suposava la imposició a totes les escoles i als mestres l’ensenyament en castellà. Les diferents escoles pies reberen una ordre del Pare provincial de Catalunya, datada el 23 d’agost, on es deia:

”En su cumplimiento, desde el 15 de setiembre de 1768, en adelante en nuestras escuelas se enseñe desde el “abc” en lengua castellana y señalamos dicho día para que entre tanto pueda prevenirse de cartillas que hemos mandado imprimir muy propias del Instituto y se imprime ya el Arte, que contiene los primeros rudimentos, la sintaxis, prosodia y oraciones”.

El Catecisme de català a castellà

A l’Escola Pia Sant Antoni, Joan Florensa apunta que fins el pla del 1825 es seguiria fent servir el catecisme de mossèn Francesc Matheu i Smandia: Compendi o breu explicació de la Doctrina Cristiana en forma de diàlogo entre pare y fill. Era ja l’única matèria en català.

S’abandonà el catecisme de Matheu i d’acord amb les noves normatives aquest fou substituït pel “Catecismo de la Doctrina Cristiana” del  jesuïta Padre Jerónimo de Ripalda, molt difós i popular a la península i a l’Amèrica llatina, elaborat ja al 1616 i que arribà a utilitzar-se gairebé 350 anys. En total, hi havia 460 preguntes amb les corresponents respostes. Vegeu-ne dos exemples:   

La pregunta núm. 8. Pregunta: ¿De qué nos SALVÓ Jesús? Respuesta: De nuestros PECADOS y del cautiverio del Demonio.

La pregunta 421: Pregunta: ¿Para qué nos dio DIOS los SENTIDOS y los Miembros? Respuesta: Para que le SIRVAMOS con todos ellos y en todas las cosas.”

Malgrat tot,  trobem diverses traduccions al català del “Catecisme Ripalta” durant el segle XIX:

Catecisme y breu esplicació de la doctrina cristiana / compost per lo P. Ripalda ; lo dona á llum Salvador Ros y Renart en catalá y castellá per lo us de las escolas de primeras lletras del principat de Catalunya y regne de Mallorca. Barcelona : Impr. de José Tauló, 1852

També a Lleida el 1864 es publicava en català: El catecisme de la Doctrina Cristina compost per lo P. Gaspar Esteta i manat reimprimir, ab algunas addicions de P. Geroni Ripalda per lo Ilmo. Sr. D. Geroni Maria de Torres del Consell de S. M. Bisbe de Lleida per la uniforme instrucció y ensenyansa de tots los fiels del  seu Bisbat.

S’estudiaren i memoritzaren al llarg de moltes dècades i de ben segur que marcaren i adoctrinaren a un gran nombre de generacions d’arreu dels territoris dominats per la corona espanyola. Als territoris de parla catalana la repressió afectà els àmbits educatius públics i religiosos. No podem deixar d’esmentar que aquest catecisme del padre Ripalda es difongué i utilitzà fins el canvi que comportà el Concili Vaticà II (1961-65). Catecismo de la Doctrina Cristiana. Compuesto por el Padre Jerónimo Ripalda, S.J. (1616). Edición de 1957.  

La legislació, el càstig de l’anell, la doctrina i el catecisme en castellà són quatre exemples de prohibició de la llengua catalana i d’imposició de la castellana. Sorprèn i indigna qui encara pugui afirmar: “Nunca fue nuestra lengua de imposición” com recordàvem a la Perla 9.