Imatge principal: “Constitución de Cádiz”. Portada de la primera edición de la Constitución política de la monarquía española. Cádiz, 19 de marzo de 1812.
La constitució de 1812
L’any 1820, el coronel Rafael del Riego al capdavant d’una companyia de soldats preparats per embarcar-se i anar a combatre per impedir la independència de les colònies americanes, es va revoltar i proclamà de nou la Constitució de 1812. En aquesta constitució hi trobem articles sobre l’ensenyament com el 366:
“En todos los pueblos de la Monarquía se establecerán escuelas de primeras letras, en las que se enseñará a los niños a leer, a escribir y contar, y el catecismo de la religión católica, que comprehenderá también una breve exposición de las obligaciones civiles.” O l’article 368: “El plan general de enseñanza será uniforme en todo el reyno, debiendo explicarse la Constitución política de la Monarquía en todas las universidades y establecimientos literarios, donde se enseñen las ciencias eclesiásticas y políticas.”
Ras i curt, referent al tema lingüístic la llengua d’ensenyament seria uniforme, així la llengua a emprar seria únicament la castellana. No hi havia lloc per les altres en aquella primera Constitució.
Aquesta etapa és coneguda com a Trienni Liberal. Una de les reformes que implementaren fou la creació d’un departament dedicat específicament a l’Educació, Dirección General de Estudios, i varen posar en marxa un projecte conegut com El Informe Quintana (1813) L’educació per aquests liberals era un factor de progrés i entenien que calia educar i instruir a la població en conceptes com la llibertat, la convivència, la tolerància als ciutadans però la llengua de formació i de treball només seria la castellana, acompanyada del llatí a determinades edats. Era un pla uniformista lingüísticament. El projecte va tenir poc recorregut i en retornar els absolutistes (Dècada Ominosa 1823-33) n’endegarien un de nou, el “Plan y Reglamento de Escuelas de Primeras Letras” l’any 1825. Coincidien en què l’ensenyament primari seria també uniforme a totes les escoles, i assenyalaven que l’ensenyament de la gramàtica i l’ortografia seria en llengua castellana. No tardaria a canviar la normativa educativa i el 1834 hi hagueren noves disposicions que no afectarien el tema lingüístic, i seguiria contemplant i reconeixent la doble via d’escolarització: la pública i la religiosa.
El mètode de “l’anillo” per expressar-se en castellà
A l’ensenyament controlat directament per l’Estat, el públic, segons un exemple citat per Josep Melià, l’Informe sobre la lengua catalana publicat al 1970 podem copsar per on anaven les orientacions per relegar la llengua catalana. Melià, fou advocat, polític i escriptor. Amb posterioritat arribaria a ser Procurador en Corts per les Illes Balears, fundador l’any 1976 del Partit Nacionalista Mallorquí, secretari d’Estat per la Informació en el govern d’Adolfo Suárez i creu de Sant Jordi 1983.
Foto: Portada de l’“Informe sobre la lengua catalana” de Josep Melià.
L’autor considerava el català com a llengua espanyola però la diferenciava clarament de la castellana. Defensava la coexistència entre ambdues llengües i reconeixia l’existència de dues cultures diferenciades. El llibre adjunta una doble dedicatòria on reflectia la seva percepció la qüestió de la llengua: ”A todos los españoles de lengua castellana”, i tancava amb un “Per la concòrdia.”
Distingia, en aquells darrers anys del franquisme, entre nació i estat i defensava Catalunya com a nació; feia un repàs de la història peninsular i arribava a la conclusió que l’estat nació espanyol només es va començar a implantar arran dels Decrets de Nova Planta, a l’inici del segle XVIII.
I bona part del seu argumentari sobre el tracte rebut per la llengua catalana es basava en referències a la castellanització dins el món educatiu de les Balears. Recollia les instruccions sobre un malintencionat mètode repressiu, donades des de la Diputació provincial a tots els “establecimientos de enseñanza pública de ambos sexos para que se observe el sencillo método que a continuación se expresa y se halla adoptado en otras con mucho fruto.” El mètode a aplicar per cada mestre es presentava com a senzill i els resultats, segurament ja s’haurien aplicat, i haurien demostrat la seva eficàcia contra les llengües pròpies.
“Cada maestro o maestra tendrá una sortija de metal, que el lunes entregará a uno de sus discípulos, advirtiendo a los demás que dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea en castellano, so pena de que oyéndola aquel que tiene la sortija, se la entregará en el momento y el culpable no podrá negarse a recibirla; pero con el bien entendido de que en oyendo este en el mismo local que otro condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá acción a pasarle el anillo, y este a otro en caso igual, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que a la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena, que en los primeros ensayos será muy leve; pero que se irá aumentando así como se irá ampliando el local de la prohibición, a proporción de la mayor facilidad que los alumnos vayan adquiriendo de expresarse en castellano, y para conseguirlo más pronto convendrá también señalar a los más adelantados algún privilegio, tal como el de no recibir la sortija los lunes, o ser juez en los pleitos que naturalmente se suscitarán sobre la identidad o dialecto de la palabra en disputa.
De esta manera, insensiblemente, sin trabajo alguno de parte de los maestros, y siendo los castigos incomparablemente menores que las faltas, se conseguirá no solamente que al cabo de algún tiempo de constancia llegue a familiarizarse la juventud mallorquina con la lengua en que están escritas las doctrinas y conocimientos que aprende, y a expresarlos con facilidad y soltura, sino también en que se guarde más silencio en las escuelas por el temor que cada uno tendrá de incurrir inadvertidamente en la pena del anillo y exponerse al castigo.
El zelo mejor entendido de los maestros en plantear y sostener esta medida tan sencilla y el adelantamiento de sus discípulos será un mérito particular para unos y otros y un objetivo especial de examen en la visita anual que pasaré a todas las escuelas de la provincia; y para perpetuo recuerdo y observancia de esta disposición se conservará fijo en el interior de las escuelas el presente edicto. Dado en la ciudad de Palma a 22 de febrero de 1837”
Nota bibliogràfica: La part en cursiva d’aquest text, està reproduïda en el llibre d’Història de 2n de Batxillerat de les Illes Balears d’Anaya edicions en parlar de la llengua castellana a les Escoles.
Doctrina en castellà
Aquestes disposicions afectaven a escoles públiques. Les escoles de comunitats parroquials o religioses seguien encara a començaments del segle XIX amb enfocaments i metodologies diferenciades, però pel que fa a la llengua, la castellanització també avançava.
Joan Florensa en un llibre on explica detalladament El projecte educatiu de l’Escola Pia a Catalunya (1683-2003) en la visita del Provincial a l’escola i a la comunitat de Mataró el 1775 deixava aquesta constatació:
“nos complacemos mucho en que todos nuestros religiosos entre si hablen en castellano y a todos los HH.CI. mandamos hablen entre si y con los demás, o en latín o en castellano, so pena de pan y agua por cada vez que tuvieran con los nuestros conversación tirada en catalán”.
Arran de la Real Cèdula de Carles III de 1768, ja comentada a la Perla 11, que suposava la imposició a totes les escoles i als mestres l’ensenyament en castellà. Les diferents escoles pies reberen una ordre del Pare provincial de Catalunya, datada el 23 d’agost, on es deia:
”En su cumplimiento, desde el 15 de setiembre de 1768, en adelante en nuestras escuelas se enseñe desde el “abc” en lengua castellana y señalamos dicho día para que entre tanto pueda prevenirse de cartillas que hemos mandado imprimir muy propias del Instituto y se imprime ya el Arte, que contiene los primeros rudimentos, la sintaxis, prosodia y oraciones”.
El Catecisme de català a castellà
A l’Escola Pia Sant Antoni, Joan Florensa apunta que fins el pla del 1825 es seguiria fent servir el catecisme de mossèn Francesc Matheu i Smandia: Compendi o breu explicació de la Doctrina Cristiana en forma de diàlogo entre pare y fill. Era ja l’única matèria en català.
S’abandonà el catecisme de Matheu i d’acord amb les noves normatives aquest fou substituït pel “Catecismo de la Doctrina Cristiana” del jesuïta Padre Jerónimo de Ripalda, molt difós i popular a la península i a l’Amèrica llatina, elaborat ja al 1616 i que arribà a utilitzar-se gairebé 350 anys. En total, hi havia 460 preguntes amb les corresponents respostes. Vegeu-ne dos exemples:
La pregunta núm. 8. Pregunta: ¿De qué nos SALVÓ Jesús? Respuesta: De nuestros PECADOS y del cautiverio del Demonio.
La pregunta 421: Pregunta: ¿Para qué nos dio DIOS los SENTIDOS y los Miembros? Respuesta: Para que le SIRVAMOS con todos ellos y en todas las cosas.”
Malgrat tot, trobem diverses traduccions al català del “Catecisme Ripalta” durant el segle XIX:
Catecisme y breu esplicació de la doctrina cristiana / compost per lo P. Ripalda ; lo dona á llum Salvador Ros y Renart en catalá y castellá per lo us de las escolas de primeras lletras del principat de Catalunya y regne de Mallorca. Barcelona : Impr. de José Tauló, 1852
També a Lleida el 1864 es publicava en català: El catecisme de la Doctrina Cristina compost per lo P. Gaspar Esteta i manat reimprimir, ab algunas addicions de P. Geroni Ripalda per lo Ilmo. Sr. D. Geroni Maria de Torres del Consell de S. M. Bisbe de Lleida per la uniforme instrucció y ensenyansa de tots los fiels del seu Bisbat.
S’estudiaren i memoritzaren al llarg de moltes dècades i de ben segur que marcaren i adoctrinaren a un gran nombre de generacions d’arreu dels territoris dominats per la corona espanyola. Als territoris de parla catalana la repressió afectà els àmbits educatius públics i religiosos. No podem deixar d’esmentar que aquest catecisme del padre Ripalda es difongué i utilitzà fins el canvi que comportà el Concili Vaticà II (1961-65). Catecismo de la Doctrina Cristiana. Compuesto por el Padre Jerónimo Ripalda, S.J. (1616). Edición de 1957.
La legislació, el càstig de l’anell, la doctrina i el catecisme en castellà són quatre exemples de prohibició de la llengua catalana i d’imposició de la castellana. Sorprèn i indigna qui encara pugui afirmar: “Nunca fue nuestra lengua de imposición” com recordàvem a la Perla 9.
