Imatge

PERLA 6: Els fets del Cu-Cut! O com un acudit provoca la reacció del militarisme

L’acudit del setmanari satíric ¡Cu-Cut!, l’any 1905, ajuda a veure com pensaven alguns fa més de 100 anys i ens podria fer pensar actualment en “Operacions Catalunya”.

Al llarg de la primera dècada del segle XX la Lliga Regionalista es va anar consolidant com un partit important a Catalunya. El resultats electorals els donaven cada cop més representació política a Catalunya i a Madrid. En concret, a Catalunya el 1901 havia significat la fi del sistema bipartidista i caciquista de la Restauració Canovista, basat en un sistema electoral ple de pràctiques fraudulentes.

Al diari “La correspondencia militar”  del 12-09-1905 s’observava el rebuig creixent cap als càrrecs electes catalanistes a les diferents institucions, com ara el Congrés de Diputats de Madrid. Aquest diari madrileny proposava:

Los diputados y senadores catalanistas deben ser inmediatamente eliminados del Parlamento. En unas Cámaras constituidas por representantes de la Nación no pueden tener cabida quienes representan ideas contrarias a la unidad nacional cuya soberanía se sintetiza en las Cortes (…)Ésta es la aspiración del ejército: aspiración unánime y a cuya realización están terminantemente decididas las Instituciones armadas.”

El novembre de 1905, la Lliga Regionalista aconseguí un bon resultat electoral en les eleccions municipals de Barcelona. Ho celebraren amb l’anomenat Banquet de la Victòria, amb assistència d’unes dues mil cinc-centes persones, al “Frontón Condal” (Rosselló cantonada Balmes). El setmanari satíric barceloní ¡Cu-cut! publicava un dibuix de Joan Junceda en què imaginava un diàleg davant del Frontón:

En un primer pla es veien dues persones, una militar i l’ altra civil. La primera preguntava a la segona:

cucut
Setmanari satític barceloní ¡Cu-Cut! (1902-1912)

– ¿Qué se celebra aquí, que hay tanta gente ?

– El banquet de la Victòria.

– ¿De la Victòria? Ah,vaya, serán paisanos.

 

 

 

 

 

L’acudit publicat dos dies abans dels fets que comentem, fou interpretat en els cercles militars com una provocació, en considerar que ells no podien celebrar victòries en aquells anys de fracassos colonials, Cuba, Filipines i per contra s’anaven ampliant i consolidant els imperis francés, anglés o belga.

Un grup de militars reaccionaren el 25 de novembre de 1905. Josep Termes ho detalla:

“Tres o quatre-cents militars, molts d’ells d’uniforme, s’aplegaren a la plaça Reial cap a les 9 del vespre i en manifestació arribaren a la impremta del carrer d’Avinyó on s’imprimia el ¡Cu-Cut!, esbotzaren la porta amb destrals i destrossaren el material i cremaren uns mobles al carrer; assaltaren després la Llibreria Bagunyà del carrer del Cardenal Casañas. Rambla amunt arribaren als locals de la Veu de Catalunya, on entraren rebentant-ho tot, tiraren les col·leccions del diari i altres objectes per la finestra. El saqueig fet impunement sense oposició de les forces d’ordre públic, durà hores”.

Els militars no van ser sancionats. I fins i tot van aprovar, el març de 1906, La Llei de Jurisdiccions, que fou sancionada pel Rei Alfons XIII. Aquesta era la resposta “legal” als incidents. La llei posava sota jurisdicció militar els delictes contra els símbols de l’Estat Espanyol i incloïa les injúries de paraula o per escrit. La llei de Jurisdiccions va durar fins el 17 d’abril de 1931. A Catalunya molta gent s’indignà amb una resposta injusta com aquella. No sancionava a cap militar per aquells aldarulls i destrosses. Com a reacció i protesta es formà un moviment unitari de grups i partits catalanistes: Solidaritat Catalana.

Es detecta que per als militars tot era separatisme i segons ells calia actuar, fossin revistes satíriques, diaris en català, jocs florals, la llengua, o els partits emergents que demanaven un reconeixement de Catalunya.

En una altra revista militar, “Ejército y armada”, escriurien després dels fets, sense cap mena de penediment, i amb la tranquil·litat de l’impunitat, una recomanació com aquesta:“Hay que castellanizar a Cataluña (…) Hay que pensar en español, hablar en español, y conducirse como español esto de grado o por fuerza”.

I tot seguit feia una consideració sobre el caràcter català que calia canviar: El soldado y el marinero catalán deben ir a servir a otras regiones de España para fomentar otro trato y adquirir otros hábitos y costumbres. De brusco, insubordinado, soez y grosero como es en general el catalán, se volverá amable, transigente con las ideas de los demás y educado.”

No sembla exagerat dir que la reacció a l’acudit del Cu-Cut! a Catalunya, va provocar la creació de Solidaritat Catalana, mentre que a Espanya va reaccionar amb la Llei de Jurisdiccions que permetia que els militars poguessin jutjar tot allò que “atemptava contra la unitat d’Espanya”. Acció i reacció. D’això ja en fa més de 100 anys!

Anuncis