Perla 2. En català, ni cançons ni mestres

Borja de Riquer apunta que l’any 1907 és l’any que ho canviaria tot. Es refereix a l’èxit del front comú, sorgit  com un moviment de la gent oposada a la política “anticatalana” seguida pel  Govern de Madrid. Considera que  el moviment de Solidaritat Catalana fou un lloc de trobada d’intel·lectuals, professionals, comerciants, propietaris, menestrals i de gent corrent. Gent d’esquerres i de dretes, laics i catòlics, un moviment insòlit, incomprès a fora de Catalunya. Els solidaris  guanyaren les eleccions , provincials del març de 1907 i a l’abril les eleccions a Corts,  davant dels partits dinàstics i dels lerrouxistes. La participació fou molt alta i el seu èxit va permetre l’extensió i arrelament del moviment catalanista, i l’emergència de tres personalitats del món polític català: Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó i Francesc Macià. Els resultats electorals van possibilitar als catalanistes l’accés al control d’algunes administracions com la Diputació de Barcelona on Prat de la Riba va posar en marxa iniciatives com l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, i més tard la Mancomunitat. Recordem que l’objectiu de la Lliga i de Prat de la Riba era ambiciós i també complex ja que pretenia “regenerar Catalunya i transformar Espanya”.

Aquest mateix any, 1907,  s’estrenà al Teatre Principal de Barcelona (ciutat que comptava amb uns 500.000 habitants) una sarsuela amb el nom de La Santa Espina, amb lletra d’Àngel Guimerà i música d’Enric Morera. La Santa Espina es representà 200 vegades seguides, fou un gran èxit. I encara en tindria més la sardana que es cantava al llarg de l’obra. Assolí una enorme popularitat, i al mateix temps es convertí en un dels quatre himnes considerats patriòtics pels catalans.

Els altres són: El Virolai amb lletra de Verdaguer (1880), El Cant de la Senyera amb lletra de Joan Maragall i música de Lluís Millet (1896) i Els segadors que havia aconseguit guanyar un concurs convocat per la Unió Catalanista el 1899. Des de l’any 1993 aquest darrer és l’himne oficial de Catalunya.

Recordem la lletra d’aquesta cançó sardana, que fou prohibida durant les dictadures de Primo de Rivera i posteriorment per la de Franco.

Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.

Déu va passar-hi en primavera
i tot cantava al seu pas.
Canta la terra encara entera,
i canta que cantaràs.

Canta l’ocell, lo riu, la planta
canten la lluna i el sol.
I tot treballant la dona canta,
i canta al peu del bressol.

I canta a dintre de la terra
el passat ja mai passat,
i jorns i nits, de serra en serra,
com tot canta al Montserrat.

Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.

Aquesta lletra, al nostre entendre sentimental, bucòlica, d’identitat o de pertinença a una terra, ha estat considerada per molts sectors governamentals i castellanistes com contenidora d’idees criminals i ideals perversos! Intenteu trobar paraules o estrofes ofensives. Suggeriríem fer l’exercici de substituir les paraules catalana per murciana… i Montserrat per “la Peña de Moratalla”, que amb els seus 1.974 mestres és la més alta de Múrcia, hauria generat algun problema? S’hauria prohibit?

Així, començar amb “Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol”,  no va agradar  al  governador civil de Barcelona i president, per poc temps, de la Mancomunitat,  el general Carlos de Lossada i Canterac. Ell va fer una circular, el 5 de setembre de 1924, on decidia prohibir-la amb aquesta justificació:

Habiendo llegado a este Gobierno Civil, en forma que no deja lugar a dudas, que determinados elementos han convertido la sardana “La Santa Espina” en himno representativo de odiosas ideas y criminales aspiraciones, escuchando su música con el respeto y reverencia que se tributan a los himnos nacionales, he acordado prohibir que se toque y cante la mencionada sardana en la vía pública, salas de espectáculos y sociedades y en las romerías o reuniones campestres, preveniendo a los infractores de esta orden que procederé a su castigo con todo rigor”. 

Un cop més, l’Estat mostrava una posició negacionista tot allò que fa referència a Catalunya, per ser una terra ufana, per passar-hi Déu en primavera, pel cant de l’ocell. I òbviament aquest va ser una escomesa d’un militar contra la identitat catalana, com ho va ser també aquesta altra disposició contra la llengua de finals d’aquell 1924, del Governador Civil de Girona, Juan de Urquia, on es contempla el fet d’expulsar de Catalunya a aquells mestres que ensenyin en català:

Se me ha querido demostrar lo difícil que resulta enseñar en castellano a niños que no comprenden nuestro idioma. En ninguna razón de indiscutible fuerza se apoya el argumento. Mi convencimiento en este punto es tan rotundo, tan irrevocable, que una de dos: o todos los maestros sin excepciones enseñan en correcto castellano con inquebrantable tesón patriótico o al convencerme plenamente de que no se hará así, propondré al Directorio militar, que puede hacerlo, emplee sus facultades insuperables, con estatutos o sin ellos, traslade en masa a los incorregibles, sustituyéndoles  inmediatamente por maestros castellanos.”

Pàtria i llengua, només una…