Imatge

PERLA 7: “Lo regionalisme esplicat”. Un espoli que ve de lluny.

L’actual president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, després de gairebé quatre dècades de “Estado de las Autonomías” va manifestar la imposibilitat de concedir un concert econòmic a Catalunya, similar al basc, perquè: “generaria unos problemas descomunales en toda España”. Ho va dir a Onda Cero, el 26 de gener de 2017, també va dir que estava disposat a parlar de tot, i que defensaria la igualtat dels espanyols. Les paraules ho aguanten tot però la realitat certifica que en aquest assumpte de la igualtat el que no s’aguanta és l’argumentari.

El Partit Popular, amb majoria parlamentària, en l’anterior legislatura no va aprovar el nou model de finançament que legalment pertocava. En aquesta legislatura es va pel mateix camí, si bé ara comencem a veure manifestacions i protestes com les de València, 11 de juny, contra el que ja en diuen espoli i infrafinançament, demanant la retirada dels Pressupostos Generals de l’Estat del 2017. L’equació del finançament autonòmic apunta a una batalla campal entre comunitats autonòmiques.

El model actual és arbitrari, desequilibrat i injust. Si agafem dades de lany 2014 és ben evident que els ciutadans de Catalunya són insolidàriament tractats, maltractats podem afirmar. Els estudis sobre les balances fiscals poden ser complexos, però sempre han de considerar els diners que l’Estat obté de Catalunya a través dels impostos i els diners que l’Estat retorna a Catalunya a través de la despesa. El sistema actual permet que ciutadans de territoris amb més capacitat fiscal rebin menys recursos totals per habitant, i això, no és una injustícia? No és una desigualtat que ja fa gairebé 40 anys que dura? Podem dir que és un espoli perquè els qui viuen a Cantàbria, La Rioja, Extremadura, Aragó, Castella i Lleó, Astúries -amb aquest sistema- les seves comunitats disposen de més de 2.500 € per habitant, i Catalunya 2.196, quan les aportacions a la “caixa comuna” són just al contrari.

Aquest maltractament fiscal està present d’ençà els Decrets de Nova Planta (1716) i la tributació que aquell nou sistema imposà. A finals del segle XIX un pedagog, fundador el 1899 de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, Francesc Flos i Calcat, havia presentat un estudi  l’any 1895: “Lo regionalisme esplicat. Compendi clar y concís per a servir de profitosa propaganda popular dels ideals regionalistas.”

Lo regionalisme esplicat

En aquell compendi es troben un seguit de greuges referits a les desigualtats que patien el catalans en aquells finals de segle, citem:

“Quina és la situació de Catalunya en aquest Estat ? (…) ambiciós d’exercir un predomini rigorós sobre els catalans “ pe´l profit que´n podia traure, no sols en aquelles épocas, si que també en las esdevenidores… que des de Castella esceptuém la part bona e ignocent y´ns referim tan sols als que desde son centre desgabellan la cosa pública (…) un monstruós pop situat a Madrid, el centre de l’Estat, que esté, els tentacles per les regions, xuclant de les mateixes lo que pot per a la vida del seu cos i deixan-les sense esma ni energia ni tant sols per a defensar-se” (…)

Aquest informe presentava una mena de greuge fiscal comparat. No parlava només d’explotació i espoliació sobre els catalans, sinó que li posava xifres, tretes d’estadístiques espanyoles que havien estat presentades per Ferran Alsina a l’Assemblea de Reus de 1893. Alsina, era un fabricant, director del Vapor Vell de Sants que participà en la fundació de la Colònia Güell i va ser un dels fundadors de la Lliga, assistí a l’Assemblea de Manresa.

“Segons l’Estadística Administrativa de la Contribución Industrial y de Comercio, de l’exercici 1889-1890 el que pagaven els ciutadans era el següent: Pels conceptes d’indústria, comerç, professions, arts i oficis: Cada espanyol no català: 2,08 pessetes. Cada català: 4,78 pessetes.

Si per amidar la contribució es feia servir l’extensió territorial per quilòmetre quadrat: El no català: 69,40 pessetes. El català: 273,70 pessetes.

Segons una altra font presentada, L’estadística General del Comercio Exterior de España con sus provincias en Ultramar y potencias extranjeras, el 1891:Drets d’entrada, impostos sobre la càrrega i descàrrega. Cada espanyol no català, 5,17 pessetes. Cada català, 26,54 pessetes.

Francesc Flos i Calcat acabava:

“No és unió lo que avuy impera á Espanya, sinó una arbitraria y perjudicial uniformitat”.

Podríem reutilitzar i adaptar unes expressions d’una de les cançons de Raimon, on deia: T’he conegut sempre igual, tants anys, molts anys, massa anys per denunciar una constant i evident injustícia i que molts es neguen a acceptar com passa en escoltar l’argumentari del secretari d’organització andalús del PSOE que “están vigilantes para que Andalucía no resulte perjudicada, y exigirán igualdad entre todos los ciudadanos vivan donde vivan”.