Imatge

Perla 17. De la Normalització al negacionisme lingüístic

Tot recordant la immersió i les desqualificacions d’alguns

Fa uns anys, el catedràtic Gregorio Salvador i posterior vicedirector de la Real Academia Española (RAE) entre els anys 1999-2007, es va significar contra el decrets de normalització lingüística impulsats per la Generalitat de Catalunya. Va manifestar en reiterades ocasions i en tribunes ben diverses el seu rebuig frontal a la normalització de la llengua catalana que es va poder impulsar Catalunya a partir de l’Estatut del 1978 en el camp de l’ensenyament. Aquest mateix any, en una conferència a Canàries si que reconeixia, en part, el maltractament rebut per la llengua catalana en l’etapa franquista:

“El atropello de que esta hermosa lengua catalana, viva y literaria, ha sido víctima durante la dictadura franquista sólo puede llenarnos de vergüenza y de tristeza (…), durante años y años se ha agraviado dolorosamente, con insistente desconsideración, el sentimiento de las minorías lingüísticas nacionales”.

Però ja advertia que no compartiria en el futur una reacció de signe contrari, que volgués actuar i retornar les ofenses rebudes menystenint la llengua castellana, ja que entenia que aquesta havia de seguir mantenint un lloc preeminent.

No va ser del seu grat la Llei de Normalització Lingüística a Catalunya de 1983 aprovada pel Parlament de Catalunya amb 105 vots a favor, 1 abstenció i cap vot en contra,  la qual tenia per objectiu prioritari recuperar la llengua en molts àmbits oficials i escolars. Es generalitzaria la implantació dels programes anomenats d’immersió lingüística, que havien començat ja amb anterioritat a Santa Coloma de Gramenet (en un ajuntament dirigit pel PSUC), on el seu alcalde era en Lluís Hernàndez, conegut amb el sobrenom del “capellà roig”.

Norma de la normalit

Foto: La nena Anna Solà que encarnava la Norma, icona de la Normalització Lingüística en un acte el 1983. Arxiu AVUI.

El 15 de juny de 2013, el periodista Carles Capdevila (traspassat el juny de 2017) escrivia:

”Hi ha reportatges que ajuden a entendre-ho tot. Si en tens ganes, és clar. Avui en publiquem un que el ministre Wert hauria de llegir si tingués interès per la realitat de l’escola catalana, que de moment em sembla que no és el cas. Fa 30 anys, a Santa Coloma de Gramenet, al barri de Fondo, una primera escola (sic) aplicava la immersió lingüística com a vehicle d’integració i de cohesió, a petició de pares arribats de fora de Catalunya.” (En realitat foren 19 les escoles d’aquesta població que ho iniciaren).

“Només aquesta història desmenteix mentides interessades i inacceptables dels que tenen una intenció perversa: fingir preocupació per una societat que es podria arribar a dividir i enfrontar mentre treballen per dividir-la i enfrontar-la. El risc de divisió és evident, existeix, i ho és més des que Aznar, per exemple, va anunciar que abans es trencarà Catalunya que Espanya. (…) Fa trenta anys el risc existia, calia fer un pas, i hi va haver intel·ligència, treball, visió de futur i una voluntat de sumar que ha aconseguit aquesta història d’èxit. I ara caldrà recuperar l’esperit, la intuïció i la capacitat de treballar junts i amb generositat, sense maximalismes, per mantenir el projecte. Des de la certesa que els resultats avalen el camí, que hi ha centenars de milers de testimonis, no cal perdre els nervis ni caure en provocacions. Recordem que la intenció és confrontar-nos, i per tant dediquem-nos a tot el contrari, a convèncer, que, per cert, és l’única manera interessant de vèncer”.

Gregorio Salvador no compartiria aquesta anàlisi sobre el terreny fet per Capdevila, i des de l’atalaia de la Real Academia Española i també des de la llunyania radicalitzaria el seu discurs. Ara ja ho veia com una “imitació” -per part dels catalans- del que havia fet Franco; diria:

“Pero eso mismo es lo que hizo Franco con las lenguas regionales. (…) Evidentemente, al fin y al cabo, Franco era también nacionalista y eso es lo que hace más terrible el hecho: que el cambio de régimen, en lo que respecta al plurilingüismo, sólo haya servido para darle, torpemente, la vuelta a la tortilla”.

Aquesta equiparació es fa estranya, inconsistent i gens ajustada a la realitat. Ens preguntem: era igual la situació del 1939 i la dels primers anys 80? Com pot establir comparances entre un sistema dictatorial imposat amb una violència extrema, i un democràtic basat en la paraula i el vot? Aquesta immersió lingüística -que vol aconseguir que tots els nois i noies de Catalunya dominin el català i castellà- és una forma de nacionalisme restrictiu comparable a l’intent de genocidi cultural i lingüístic del franquisme?

El negacionisme de la persecució del català

I anant més enllà, com afirmava Elena Yeste, en la seva tesi doctoral “Revisionisme històric i negacionisme. La persecució política de la llengua catalana, 1874-2011”, Gregorio Salvador no només comparava les intencions de la normalització lingüística amb la política repressiva del general Franco sinó que anava molt més enllà en el temps i en els protagonistes, i “justificaria fins i tot” l’actuació feta que les mesures castellanitzadores aplicades pretenien un bé “superior” com el de la cohesió i integració. Deia:

“Me imagino que tan “nobles” ideas “la cohesión social”, y a la integración de los ciudadanos en la lengua proclamada propia del territorio considerado nacional fueron las mismas que guiaron la voluntad integradora de Felipe V, con su Decreto de Nueva Planta, y por supuesto la política educativa del General Franco.(…)

Lo que ahora se llama, desde la otra orilla, la inmersión. Y el que no sepa nadar o carezca de flotador, que se ahogue”.

De manera que a parer de Gregorio Salvador aquest procés d’immersió acabarà amb la pèrdua “de una de las cuatro mayores lenguas del mundo”, que és la llengua comuna d’Espanya.

Elena Yeste al seu llibre Un conflicte de llengües. De la Nova Planta a la Llei Wert ens mostra com, al llarg de la història, hi ha hagut un discurs contra la llengua catalana i, especialment, contra l’escola en català. Els governs i els partits polítics espanyols —i també nombroses associacions, diaris i intel·lectuals— han intentat impedir-ne la normalització, argumentant una suposada superioritat de la llengua castellana per als diferents usos socials.

Per aquesta autora, sovint es fan servir l’escola i la llengua per atiar un conflicte de llengües i una batalla identitària que no existeixen a la societat catalana. El seguiment cronològic del conflicte, des de la Nova Planta fins a la Llei Wert, fa evident l’existència d’una campanya contínua contra la llengua catalana amb la voluntat de no reconèixer la personalitat política, cultural, lingüística i nacional de Catalunya.

unconflictedellengues.small

Llibre d’Elena Yesta Un conflicte de llengües. De la Nova Planta a la Llei Wert

Una Espanya diversa i plural –lingüísticament parlant, també costa de ser acceptada i es solen qüestionar les comunitats on s’ha reconegut la llengua pròpia en els seus Estatuts, i que tenen -com Catalunya- una determinada i alhora diferent política lingüística entre elles. A les Illes Balears, al País Valencià, al País Basc o a Galícia, hi ha lleis similars i també es viuen tensions per raó de les hores i el paper del castellà en l’escolarització. Cal remarcar que en totes elles, fins ara, s’han canalitzat els esforços en aconseguir el domini de les dues llengües oficials en els respectius plans educatius, i això a alguns no agrada i ho combaten obertament ja que entenen que la que llengua preferent i dominant ha de ser la castellana, després l’anglesa, o l’alemanya… i molt menys la de la pròpia comunitat.

Resultats acadèmics sobre les llengües

Certament alguns partits polítics han convertit aquest aspecte, relacionat en moltes ocasions a l’adoctrinament escolar, en un dels seus punts programàtics claus. Ara bé, si analitzem acuradament els resultats acadèmics referents al domini de la llengua castellana a Catalunya i els comparem amb els de la resta de comunitats de l’Estat a partir d’estudis com l’Informe d’avaluació 21El coneixement de les llengües catalana i castellana de l’alumnat de Catalunya editat el 2017 pel Departament d’Ensenyament, sobre el coneixement de les llengües catalana i castellana de l’alumnat de Catalunya a partir de dades oficials del Instituto Nacional de Avaluación Educativa, depenent del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, es desprèn que els alumnes catalans tenen un domini de la llengua castellana equiparable a la mitjana d’Espanya, tant a Primària com a Secundària.

A Primària sobre una mitjana de puntuació de 500 punts Catalunya els supera de poc, i no hi arriben les comunitats d’Andalusia, Múrcia, País Basc, Extremadura, País Valencià, Galícia, Canàries, Illes Balears, Ceuta i Melilla.

A Secundària, passa quelcom similar i Catalunya supera també de poc els 500 punts, i amb una puntuació inferior trobem: Andalusia, Illes Balears, Canàries, País Valencià, Extremadura, Galícia, Ceuta i Melilla.

Un ministre ignorant?

En canvi, el ministre d’assumptes exteriors espanyol Alfonso Dastís, en una entrevista a la cadena francesa CNews alimenta la crítica forassenyada i irracional contra el sistema escolar català en afirmar que el castellà pateix discriminació a Catalunya, arribant a la gran “mentida” quan a la pregunta del periodista sobre si és cert que a les escoles catalanes es pot aprendre anglès, francès i català però no espanyol, sense cap capteniment va respondre que així era! El presentador se sorprèn i li diu que no és possible i el ministre, en la mateixa línia, li contesta que sí que ho és. (Redéu!)

És una imposició d’una gran mentida a partir del control del molts mitjans informatius i també d’una volguda tergiversació ètica. Ho deia el dia 12 d’octubre de 2017, el dia nacional d’Espanya!

 

2 respostes a “Perla 17. De la Normalització al negacionisme lingüístic

  1. Ostres, quants records, i quanta energia que s’hi va posar. El problema és que España no ha valorat seriosament mai el patrimoni, en general, què representa i per què s’ha de preservar, per tant el fet de la diversitat de llengües no ho considera una riquesa inconmensurable, sinó una mera particularitat, que sovint fa nosa, i tot i així, no li ha sortit prou bé. Es una qüestió cultural, de molt poques mires: el poc interès pel l’altre, per conèixer i gaudir de la diversitat.

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s