Perla 59. Llengua i educació segons Sieberer

Imatge Principal: Cartell Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya, un centre escolar fundat a Barcelona durant el Govern de la Generalitat Republicana (1932-1933), el 3 de febrer de 1932, impulsat pel llavors conseller de Cultura Ventura Gassol. La seu era al Palau del Governador del Parc de la Ciutadella i el director en fou Josep Estalella i Graells.

Ordeno y mando

Quan, a les acaballes del 2020 i passats  42 anys de vigència de la Constitució de 1978, es difon l’existència d’unes cartes amb idees d’extermini adreçades al rei, aquest novembre, per un important nombre de militars ja jubilats, que tingueren comandaments rellevants no ja a la dictadura franquista sinó les darreres dècades, fa pensar en quina formació, quina actitud, quins valors, quins models, van poder inculcar o implantar  en els seus llocs de responsabilitat i de comandament.

Llegir les expressions publicades, que han quedat recollides també a través de grups de Whatsapp més col·loquials si es vol,  palesa  que una part de la societat militar enyora, defensa, admira i respecta l’obra de Franco i per tant, es posicionen clarament  contra un sistema sorgit de les urnes.

Empeltats del model franquista del ordeno y mando desautoritzen i es mostren partidaris de fer caure un Govern format després d’un determinat resultat electoral que no els agrada i que desacrediten.  Voldrien  del  monarca un: ¡¡Deme una orden!! , disposats a repetir  “las maniobras del 36”, el cop d’Estat militar contra el règim legal de la  2a República. Es llegeix que lloaven el cop d’Estat de 1923, del també militar Primo de Rivera, com el de 1936 elogiant la del irrepetible, referit a Franco, que trajeron paz y prosperidad a España”. Altres frases recollides apunten que:

“alguien tendrá que empezar a hacer algo (legal o ilegal)… no queda más remedio que empezar a fusilar a 26 millones de hijos de …” o defensen aspectes com: ”No quiero que estos sinvergüenzas pierdan las elecciones, No. Quiero que se mueran todos y toda su estirpe…Tal y como está la situación la única forma de atajarla es extirpando el cáncer”, amb al·lusions repetides contra  els  perpetus mals de la pàtria com són, a parer seu el: “gobierno social-comunista, apoyado por filo etarras e independentistas, que ponen en riesgo la cohesión nacional y amenazan la unidad de España”.

Llegir-ho ens fa basarda i ens retorna a unes ombres o petjades d’un temps passat, on s’havia proposat, a manera de metàfora, d’emprar un castic bíblic,  com escrivia  el metge i periodista Victor Ruiz Albéniz,  amb el pseudònim de Tebib Arrumi (el médico cristiano). Essent el cronista oficial de les “hazañas” de Franco, des de la seva època africana, aconsellà, en ocupar Barcelona (1939), extirpar amb un termocauterio els ideals del nacionalisme català, entès, jutjat i qualificat sempre com a separatisme.

Imatge 1: Franco i Tebib Arrumi, pseudònim de Víctor Ruiz Albéniz, avi de José Mª Ruiz-Gallardón, cronista del franquisme i de “¡Asturias por España”, 1939. Font: https://elblogdeacebedo.blogspot.com/

Avui en dia, a Alemanya, Itàlia i Àustria,  que varen viure dins d’uns règims totalitaris i feixistes, amb líders com Hitler, Mussolini i Dollfuss, admetrien també que membres que han format part dels respectius exèrcits, dins un sistema democràtic, manifestessin i defensessin, actualment, opinions feixistes com aquestes? No és una situació que evidencia els “peatges” resultants d’una transició sense depuracions?

Una visió austríaca de Sieberer

No podem saber la mirada d’avui de l’austríac Anton Sieberer, autor de Katalonien ­gegen Kastilien (Catalunya contra Castella),  al qual dedicàrem les Perles 50. “Katalolien gegen Kastilien…”, 51. “España frente a Cataluña…,  52. “Errors i prejudicis antics…Aquestes tres Perles recullen bona part del seu argumentari, on destriava amb mirada estrangera, curiosa i profunda, les relacions problemàtiques entre les societats espanyola i catalana  al llarg del temps, en especial sobre aquells  esperançadors i també convulsos anys 30, del segle passat. No està de més recordar  que  Vicens Vives  considerà que en pàgines escrites per Sieberer s’hi trobava la millor interpretació del moviment catalanista, ja que analitzà a manera d’una catalogació raonada diferents aspectes de les relacions i tensions entre “Katalonien i Kastilien”, avui diríem “Catalunya i Espanya”.

En continuem recollint retalls en l’edició en castellà que, amb algunes modificacions, en va fer Jordi Arquer el 1944 a Mèxic i que va publicar amb el títol España frente a Cataluña.

La qüestió lingüística segons Sieberer

En l’apartat 16 Sieberer es dedicava a descriure: La lucha por el idioma. Expressava:

”La lengua catalana no es soberana en su propio país. Hace 50 años era aún la cenicienta, buena nada más para unos groseros. Actualmente ha reconquistado dignidad y prestigio, pero queda no obstante mucho por hacer para reintegrarla en la plenitud de sus derechos.”

Els motius són ben coneguts des del Decret de Nova Planta de 1714, on Felip V invocant el dret de conquista excloïa la llengua catalana atès que:

Las causas de la Real audiencia se substanciaran en lengua castellana para ir borrando en cuanto se pueda aquel idioma materno, de nación tan rebelde…”… i seguirien moltes més disposicions en aquest sentit, encara que  massa vegades s’hagi negat, com recordàvem a la Perla 9, afirmant  de forma més que capciosa Nunca fue nuestra lengua de imposición”.

Reunim cronològicament una petita mostra, significativa i diversa, d’algunes de les moltes disposicions governamentals que ho desmenteixen al llarg del temps:

  • 1780- s’obliga a totes les escoles a ensenyar segons la Real Academia de la Lengua Española.
  • 1838- prohibeixen que els epitafis dels cementiris s’escriguin en català.
  • 1867- prohibició que les obres de teatre s’escriguin, “només “, en els dialectes de les províncies d’Espanya.
  • 1898- La Direcció General de Correus prohibeix parlar per telèfon en català.
  • 1902- Decret Romanones en què s’obliga que l’ensenyament escolar sigui en castellà.
  • 1924- La dictadura de Primo de Rivera fa un decret per sancionar a tots els mestres que utilitzin el català.

Anton Sieberer va escriure, segons la traducció de Jordi Arquer:

En el siglo XIX, Cataluña era un país bilingüe. (…) las funciones superiores eran reservadas a un idioma extranjero, (lo que) significa para un pueblo un debilitamiento extraordinario de sus propias fuerzas. (…) ¡Con que dificultades tropieza un pueblo para elevarse a grandes alturas, cuando no puede servirse ya de su lengua materna como medio de expresión intelectual! ¡Qué desigualdad fatal de condiciones en la competencia con otras naciones! (…) No es que los catalanes rehúsen aprender lenguas extranjeras. Todo lo contrario: en Barcelona el estudio de idiomas está más en boga que en ninguna otra ciudad española.

Hacer del catalán la lengua familiar y de escuela, la lengua de los tribunales y del vasto engranaje oficial, de las ordenanzas públicas, de los diarios, de la vida mercantil, de los libros, del arte y la ciencia, es el objetivo de los catalanistas. El catalanismo podría renunciar a todo el resto, pero, abandonar la lucha por el idioma sería renegar de sí mismo.

Un pueblo que pierde su idioma deja de ser un pueblo, puesto que pierde su más poderoso medio de comunicación y su natural delimitación. Para los catalanes su idioma es la llave de todas sus reivindicaciones nacionales (…) los centralistas españoles por su lado no muestran ningún deseo de dejar sobre esta cuestión, el campo libre al adversario (…)

Nosotros no ganamos nada con una publicación en lengua castellana, me aseguran los profesores catalanes ¿Cuántos lectores reciben aun las revistas españolas? (…)  Las revistas francesas dominan el mercado.

La ciencia española no se encuentra a altura tal, que la joven ciencia catalana pueda experimentar el prurito de marchar tras sus pasos. Si Madrid se ha convertido en el centro científico del país, esto no es en modo alguno el resultado del juego de las fuerzas naturales. Se ha levantado allí un centro con biberón, por la voluntad suprema del Gobierno. El presupuesto de la Universidad de Madrid es nueve veces más elevado que el de la Universidad de Barcelona, es decir que la primera tiene nueve veces más dinero del Estado a su disposición para laboratorios, clínicas y bibliotecas.

Si los fondos públicos faltan para sostener las publicaciones científicas en Cataluña, se encuentran proveedores de fondos privados, patriotas, que no tienen miedo de dar grandes sumas para que se puedan editar libros escritos en catalán. Esos mecenas tienen para la vida científica catalana una importancia preponderante.

(…) desde los comienzos del catalanismo la controversia no se ha apagado entre los que pretenden que el catalán es un idioma y los que ven en él un dialecto. (…) idioma o dialecto, se ha convertido en la bandera y la consigna de dos ejércitos enemigos.

(…) Muy pocos de los que disputan para saber si el catalán es un dialecto o un idioma, saben decir donde se encuentra la frontera entre uno y otro; aunque la cuestión ha sido resuelta desde hace mucho tiempo en favor de los catalanes en el Fórum de la Filología, el 90% de los castellanos pretenden firmemente y a pesar de todo que el catalán no es más que un dialecto”.

Com a lingüista que era professionalment, Sieberer feia referencies elogioses a les tasques desenvolupades per l’Institut d’Estudis Catalans, Pompeu Fabra o  l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana”.

La qüestió lingüística segons l’ABC el 2020

La controvèrsia sobre la llengua o les llengües ha estat una constant al llarg dels darrers segles, com s’evidencia en diferents discursos o escrits. Reclamar més reconeixement a la llengua pròpia genera, en moltes ocasions, un determinat rebuig i lamentacions, com s’ha evidenciat en alguns mitjans de comunicació  madrilenys.

A l’ABC es llegia, el 4 de novembre de 2020: ”El mismo día en que el Gobierno logró el aval del Congreso a los Presupuestos Generales del Estado, con los votos de ERC y de EH Bildu, Unidas Podemos suscribió ayer una iniciativa para extender el uso de las lenguas cooficiales, frente a la imposición legal del castellano.(…) El paso emprendido  ayer se plasmó en una proposición no de ley (…) supone una declaración de intenciones–, con la que se quiere instar al Gobierno a que se utilicen el catalán, el euskera, el gallego y el valenciano en las Cortes Generales, la Justicia, la Agencia Tributaria, la Seguridad Social y RTVE «con independencia de la ubicación geográfica» en que se hallen. En definitiva, extrapolar el uso regional de estas lenguas cooficiales a las más altas instituciones del Estado, igualándolas con el castellano, lengua común de todos los españoles (…).Los firmantes también exigen un paso al frente para obligar a los funcionarios que presten sus servicios en autonomías con lengua cooficial a desenvolverse a la perfección en el idioma propio de la región. (…) La izquierda radical y el nacionalismo reclaman que las lenguas cooficiales gocen del mismo «reconocimiento» que el castellano, no solo en el territorio nacional, sino en el ámbito internacional.”

El que seria la normalitat per a uns, per altres és encara, després de 300 anys, anomalia.

L’educació a Catalunya segons Sieberer en la dècada del 1930

En l’apartat 17, es fa evident que Sieberer trepitjà el terreny i que es va assessorar i en va treure un seguit de conclusions que concretà en: ”Nuevos métodos e ideas de la instrucción pública en Barcelona”. Hi recollia bona part dels avenços assolits en el món educatiu, des de la Mancomunitat (amb la interrupció de la dictadura de Primo de Rivera) fins a  la República.

Amb la Mancomunitat (1914-1923/25), els principis de l’anomenada “Escola Nova” havien deixat petjada i posteriorment s’assumirien en l’etapa  republicana. Es renovaren els temaris i es pretenia que els educats fossin ciutadans amb capacitat de raonar i de pensar. Entenien que invertir en educació  era bàsic. Aquesta havia de ser obligatòria, gratuïta i laica. Defensaven que calia modernitzar el país i assentar-hi una societat on l’home i la dona hi participessin democràticament. L’aplicació dels nous models no va ser fàcil i, a Catalunya, amb l’Estatut del 32 aprovat  s’establí una doble xarxa educativa: la de l’Estat i la de la Generalitat, amb un condicionant important, les noves escoles impulsades des de la Generalitat no rebrien dotació econòmica de l’Estat, sinó que el finançament  hauria de sortir del seu propi pressupost. Cal recordar  que l’Ajuntament de Barcelona gestionaria a través del Patronat Escolar una vintena de centres, alguns dels quals Sieberer visità i el que hi va trobar el feu opinar que determinades escoles de Catalunya la convertien en  una de les zones  capdavanteres  pel que feia a la pedagogia europea. Argumentava:

En toda disputa nacional, en todo conflicto entre el estado y una minoría, la escuela juega un papel preponderante. (…) en las escuelas públicas de Cataluña el castellano ha sido en todos los tiempos la lengua de enseñanza (…) Solamente, después de la caída de la monarquía (…) las reivindicaciones de los catalanes fueron un hecho, se decretó que en todas las escuelas del Estado en Cataluña se enseñaría tres días de la semana en castellano y tres días en catalán. El catalán sólo fue autorizado para lengua exclusiva para la enseñanza en los primeros años escolares, es decir, para los niños de cuatro a seis años. Esta solución bastarda no satisfacía ni a los castellanos ni a los catalanes…En el futuro ¿será el catalán o el castellano el que prevalecerá?”

Anotava també: ”la población, por razones de nacionalidad y de idioma, es hostil a la escuela del Estado, las escuelas privadas reciben un fuerte impulso. Más que ningún otro país. España es el país de la escuela privada, en virtud que hasta muy recientemente el Estado consagraba poca atención a la instrucción pública (…) la enseñanza religiosa adquirió una importancia preponderante. (…) la enseñanza en las escuelas religiosas era muy superior en extensión y en calidad a la enseñanza de las escuelas del Estado. Existían, además en Cataluña escuelas privadas, cuyo número había aumentado estos últimos años y en las cuales la enseñanza se daba en catalán; éstas debían su existencia al hecho de que los padres que deseaban educar a sus hijos en catalán, no tenían más que este medio a su disposición. En las escuelas de los clérigos, la enseñanza se da en castellano.

A comienzos de siglo la instrucción pública española estaba en un estado difícil de imaginar. El catalanismo, una vez llegado al poder y devenido influyente, no se encontró, pues, ante la tarea de catalanizar escuelas ya existentes, sino que se trataba más bien de fundar escuelas públicas en número suficiente.

Solamente en 1908 los catalanes abordaron por primera vez de una manera enérgica el problema de la miseria de la enseñanza. El presupuesto de la ciudad de Barcelona preveía la construcción de numerosas escuelas públicas modernas y descubría la indigencia de la enseñanza oficial (…) ese presupuesto fue tirado al cesto (…)  por el veto del alcalde nombrado por el gobierno español… esta pugna dura años (…) Y es solamente bajo la Mancomunidad creada en 1914 cuando grandes escuelas, cerca de una docena, durante tanto tiempo deseadas, fueron construidas. Apenas los edificios estaban terminados, cuando vino, en 1923, la dictadura de Primo de Rivera. Durante siete años estas soberbias construcciones quedaron inutilizadas. La dictadura mostraba más ambición en tender carreteras que en abrir escuelas (…) Actualmente los “Grupos escolares” -este es el nombre que se les ha dado…- reúnen alrededor de la cuarta parte de la juventud de Barcelona. Una segunda cuarta parte frecuenta las llamadas “escuelas unitarias” (seria l’equivalent a: un mestre, un pis i una classe, que podia  tenir entre 50 i 100 alumnes d’edats diferents…) el estado alquila un departamento en una casa particular, instala en la vivienda al maestro, crea una pared medianera en dos habitáculos, en la otra la clase, un modesto sueldo, y una pequeña suma anual para compra del material necesario y la escuela está lista para funcionar. (…)

El principio fundamental de las nuevas escuelas es la más completa independencia de cada una de ellas, (…) experiencia atrevida y revolucionaria, alabada por unos y condenada por otros. Un habitante de la Europa central, acostumbrado a las minuciosas ordenanzas, mira la independencia y la libertad de acción de las escuelas de Barcelona con ojos muy diferentes de los de un español. En Barcelona esta autonomía no sorprende, lo que es bueno para la futura prosperidad de la escuela, puesto que todo aquello que no se inserta dentro del cuadro y del ritmo habitual de vida, produce enemigos.

Cada escuela tiene la facultad de organizar o no las clases infantiles según el sistema Montessori (…) el maestro puede según su parecer, agrupar o no la enseñanza total en torno de un tema único. La libertad va tan lejos que yo he encontrado una escuela en la que el director, para hacer un ensayo bajo su responsabilidad, había introducido en las clases superiores el sistema de profesores especiales para cada rama, mientras que en general, incluso en las clases de 13 y 14 años, un solo maestro enseña a toda la clase. Se oye decir aquí por todas partes que lo mejor del hombre es su iniciativa personal y que, si se le destruye, ningún trabajo puede prosperar. Además, la libertad de trabajo a base de la propia voluntad y las propias ideas debe ser conservada a cada uno. Al director, al maestro y al niño. (…) desde este punto de vista no existe, pues, ninguna diferencia entre la escuela de 1900 y la escuela actual. El maestro de la escuela unitaria, dentro de un sombrío agujero, no tiene menos libertad personal en relación con las autoridades que el maestro de la escuela moderna espaciosa e higiénica.

(…) La administración municipal de Barcelona paga a los maestros que enseñan en las nuevas escuelas comunales una asignación importante, además del sueldo oficial. De esta manera estas plazas son muy buscadas, y la municipalidad tiene la posibilidad de buscar a los mejores maestros. (…) reina en las nuevas escuelas una atmósfera de abnegación pedagógica y de ardor en el trabajo que debe producir inevitablemente buenos resultados (…)

La gran mayoría de las escuelas solo funcionan desde 1931 o 1932, y la conciencia de poseer finalmente después de largos años de humillación,  escuelas que pueden rivalizar con las de otros países europeos, da ánimo para entregarse a un trabajo abnegado y asiduo. Cada maestro rehúsa admitir que él sea discípulo de algún pedagogo (…) el nombre que más se pronunciaba era Decroly (…), me han asegurado que no tendría ningún sentido el adoptar por completo un método extranjero,  (…) los niños catalanes soportan, por ejemplo, en las clases inferiores un ritmo mucho más acelerado que aquel a que se pueden adaptar los niños suizos o belgas. A los 14 años ellos estarán tal vez en el mismo punto que los alumnos de otros países, pero entre los 5 y los 10 ellos parecen, comparados con sus camaradas de la misma edad de los países del norte, precoces. Se trata tan solo de una precocidad intelectual, puesto que físicamente los niños españoles son mucho más frágiles que los chicos alemanes de uno y otro sexo, (…) Aquí no hay fetichismos de método. Aquel que no sea educador por vocación enseñará mal con los mejores métodos (….) el anti dogmatismo está en camino de convertir-se en dogma (…) la gran pasión de los niños y  niñas españoles es el dibujo (…) los niños catalanes están relativamente bien dotados para la expresión artística (…) He visitado una docena de escuelas y de ver gran número de clases en las horas de trabajo, jamás he encontrado ruido u desorden (…) La educación con vistas a un sentido de responsabilidad tan desarrollado y de una tal disciplina en el trabajo, sin extraño estímulo pasa por una de las tareas principales de la educación escolar. (…) el número de paseos y de excursiones instructivas es grande (…) lecciones de trabajo libremente elegido (…) las nuevas escuelas de Barcelona funcionan bajo el signo de la coeducación. Entre los países de Europa, España es ciertamente el que tiene la moral sexual más severa, tanto en la teoría como en la práctica. Resulta pues que la enseñanza mixta es una innovación más bien atrevida de lo que nosotros podemos concebir”.

Sieberer mencionava també a l’Escola del Bosc i l’Escola del Parc del Guinardó que tenien vegetació al voltant i la possibilitat d’explicar lliçons a l’aire lliure. En aquestes escoles confluien dos moviments aleshores en boga: l’higienisme -que tenia cura de la salut i l’educació física- i la pedagogia activa de l’Escola nova, que atenia la seva salut cultural, intel·lectual i social, amb teories i pràctiques que s’enfrontaven radicalment als postulats pedagògics tradicionals de la vella escola. Sieberer hi asseverava: ”La nueva escuela es laica.” Detallava que a Sarrià “cada día muy de mañana, numerosos autobuses llenos de escolares abandonan el centro de la ciudad para dirigirse…” a  les escoles de Jesuïtes, Escolapis o Maristes.

Barcelona i el catalanisme

L’apartat 18, portava aquest encapçalament: Barcelona y la obra civilizadora el catalanismo. En aquest contraposava parers divergents entre les dues capitals Barcelona i Madrid, assenyalant: ”No se puede uno imaginar el catalanismo sin Barcelona. I recordava que Prat de la Riba havia escrit, el 1905, quan era membre de la Diputació de Barcelona, quina mena de país volia:

 “España tendrá una ciudad llena de ideales sublimes, de fuerzas y riquezas naturales, a la cual solo le falta la consagración política para ser una de las principales ciudades del mundo, capaz de iluminar a un gran pueblo”.

L’observador austríac esmentava les desavinences i contrastos entre capitalitat i províncies, exposava:

Qué responden los castellanos? Cualquiera que tenga verdaderamente necesidades intelectuales solamente puede vivir en Madrid. Para él, la atmósfera de Barcelona es insoportable a la larga. Cualquiera que se dedique a estudios científicos solo puede hacerlo con éxito  en Madrid pues es solamente allí donde tiene todos los recursos a su disposición. ¿Dónde existe un segundo Prado?.

Pel que fa a l’obra civilitzadora del catalanisme valorava, com a lingüista, la   tasca desenvolupa per l’Institut d’Estudis Catalans, o l’Escola Normal, i també la Universitat Industrial o la Junta de Museus. Així mateix lloava, i potser havia captat que a Madrid no consideraven prou: “El non plus ultra  de los museos catalanes es el Museo de Arte Catalán (avui MNAC),  especialmente por la sección consagrada a la arquitectura y a los frescos románicos, ese Museo va a la cabeza de los museos europeos, en cuanto a la presentación y distribución  de las salas”.

Dedicava una especial atenció als esforços i entrega fets per persones o entitats privades, al marge del finançament públic, com la “Fundació Patxot” (Perla 39: Exiliats perseguits, exiliats compromesos), o les publicacions impulsades per Francesc Cambó per “alentar la ciencia catalana”. Recordava,  també, l’actuació de “La iglesia católica y en particular los conventos se cuentan también entre los que alientan los escritos catalanes.”

El llibre d’Anton Sieberer, ara, en català

El llibre d’Anton Sieberer, ara, es pot trobar en una versió en català Catalunya contra Castella. La problemàtica de la política interior espanyola de Pórtic edicions, 2020, 336 pàgines, amb una excel·lent introducció de Joan Esculies i traduït per Ramon Monton Lara. L’extensa i detallada introducció de Joan Esculies emmarca la vida, les activitats i el pensament de Sieberer i a més anotava que les reflexions d’aquest austríac es poden considerar una “carta als catalans i als espanyols actuals”,  tot i estar escrita 84 anys enrere. També destaca les quatre versions de l’obra:

  • Katalonien gegen Kastilien: zur innepolitischen, problematik Spaniens, 1936 (Catalunya contra Castella: la problemàtica de la política interior espanyola).
  • Spanien gegen, Spanien, 1937 (Espanya contra Espanya, ja era tota una, declaració d’intencions)
  • Espagne contre Espagne, a l’editorial J. H. Jeheber. Sieberer, encara, hi va incorporar un novè capítol sobre la guerra, amb el qual la cobria fins a l’inici de maig de 1937.
  • España frente a Cataluña, 1944, Traduïda i esporgada per Jordi Arquer, a partir de la versió francesa.

A la contraportada de l’edició en català del 2020, podem llegir:

Catalunya contra Castella va tenir recorregut i influència en l’àmbit internacional i en els cercles de l’exili, especialment a partir de l’edició en castellà que, amb algunes modificacions, en va fer l’exdirigent del POUM Jordi Arquer el 1944 a Mèxic i que va publicar amb el títol España frente a Cataluña. I constitueix un aportació important, en allò que plau i en allò que incomoda, per comprendre com operen encara avui els ressorts psicològics d’una part gens menyspreable de la nostra societat.

Podeu llegir un fragment de la introducció de Joan Esculies aquí.

Imatge 7: Portada de “Catalunya contra Castella” d’Anton Sieberer. Introducció de Joan Esculies, 2020

Imatge

Perla 48. “Siguem exigents al menys a ésser instruïts en català en allò que mira al cel” (Bisbe Morgades, 1900)

Imatge principal: Fotografia de Josep Morgades i Gili (Vilafranca del Penedès, 1826 – Barcelona, ​​1901), presa de La tradició catalana, 15 de juny de 1893

Català, llengua materna

L’agost de 1888  té lloc a Barcelona el  “II Congreso Pedagógico Nacional”  amb uns 1.500 professors de tot Espanya. El primer s’havia fet a Madrid 6 anys abans,  amb uns 2.000 assistents i amb protagonisme de la “Institución Libre de Enseñanza”. Era un projecte pedagògic renovador, al marge de l’Estat i de l’Església, impulsat per krausistes (seguidors del pensador post-kantià Krause) com  Francisco Giner de los Ríos que a partir de 1876 va dedicar-se a l’ensenyament universitari i més tard a l’educació primària i secundària. 

En el congrés de 1882 tractaren aspectes com la gratuïtat i l’obligatorietat de l’ensenyament i el paper de l’Estat o dels ajuntaments; com havien de ser els edificis escolars; els valors en què s’havien  de sustentar els principis pedagògics o la coeducació. Es pretenia impulsar ensenyaments no tradicionals, com els marcats pel suís Pestalozzi (seguidor de Rousseau) que pretenia que l’ensenyament arribés a tota la població i no només a unes minories. En síntesi defensava que s’aprèn fent. Un altre referent va ser  l’alemany Fröbel propagador de la idea que calia començar l’educació en l’etapa preescolar i/o jardí d’infància etc. S’analitzà també com tractar la realitat de les diferents llengües existents a l’Estat a finals del segle XIX. A l’enunciat del Congrés, aquest tema es plantejava ja com “el problema del bilingüismo en España” on la solució passaria per defensar un enfocament monolingüe. La qüestió del bilingüisme reapareix en el següent Congrés.

En aquest II Congrés celebrat a Barcelona s’aprovaren  més de 40 conclusions, i una d’elles, va ser molt tensa i polèmica. Era  la cinquena, on es debatia l’ús de la llengua materna, només pel que fa a les escoles catalanes de pàrvuls, cosa que s’acabà acceptant, tot i que amb força tensió. Al llarg del debat  un nombrós grup de participants entenia que aquell no era un tema a tractar pedagògicament, sinó que era un tema essencialment polític i van estar apunt d’abandonar el Congrés. Aquest aspecte palesa que, al llarg de la història, hi ha hagut molts intents – des de molts sectors- d’impedir el reconeixement i normalització de la llengua d’un país. Aquests sectors, que es podrien  considerar avançats en el camp de les idees en defensar la gratuïtat, i la separació de l’Església i l’Estat, en canvi, pel que fa a la llengua en el món educatiu no passarien de fer una concessió o gràcia, acceptant-la només a parvulari. La llengua castellana era considerada superior i la que havia de ser utilitzada en tots els usos socials.

L’Espanya assimilada

Un eina més d’assimilació, com quedava ben  reflectit en el “Mapa Político de España” de Francisco Jorge Torres de 1854, que ha estat relativament poc difós i treballat en els diferents àmbits, que ajuda a entendre aquesta realitat. El text del mapa explica que:

  • «España Uniforme ó Puramente Constitucional comprende estas treinta y cuatro Provincias de las coronas de Castilla y León, iguales en todos los ramos económicos, judiciales, militares y civiles».
  • «España Incorporada ó Asimilada comprende las once provincias de la Corona de Aragón, todavía diferentes en el modo de contribuir y en algunos puntos del derecho privado».
  • «España Foral comprende estas cuatro provincias forales que conservan su regimen especial diferente del de las demás
  • «España Colonial comprende las posesiones de África, las de América y las de Oceacía, regidas totas por leyes especiales bajo la autoridad de los Gefes militares

 

Perla 48_Mapa_político_de_España,_1850

Imatge: «Mapa de Político España en que se presenta la división territorial con la clasificación de todas las Provincias de la Monarquía según el régimen legal especial común en ellos». Francisco Jorge Torres Villegas, Cartografía hispano-científica ó sea los mapas españoles en que se representa bajo sus diferentes fases. Imprenta de don José María Alonso, 1852 (1ª ed.) y 1857 (2ª ed.).

Ja Pi i Margall, també influït pel renovador krausisme, però en canvi clar defensor d’un federalisme o dit d’altre manera d’una unitat en la diversitat, que no compartia aquella  obsessió unificadora, i advertiria:

Continuad empeñándoos en sujetarlas todas (las provincias de España) a un solo tipo, y dejáis en pie otro motivo de discordia. Aumentáis el antagonismo queriendo disminuirlo. Comprimís el ingenio del vuelo nacional, cuyas manifestaciones son tanto más provechosas cuánto más diversas”

En aquells anys vuitanta del segle XIX havien estat notòries i persistents les demandes per normalitzar l’ús de la llengua catalana. Recordem el programa impulsat per  Valentí Almirall de 1883, on es demanava que la llengua catalana fos declarada oficial a Catalunya com ho era la castellana i demanava també el mateix tracte per les altres llengües que es parlaven a Espanya. L’any 1885, en el “Memorial de Greuges “(Perla 43) presentat a Alfons XIII ja es denunciava que la llengua “estava desterrada de les escoles” i al  1888, en el “Missatge a la Reina Regent” (Perla 43), s’insistia en la necessitat que el català:

sia la llengua oficial a Catalunya per a totes les manifestacions de la vida d’aquest poble… i que l’ensenyança a Catalunya sia donada en llengua catalana”. 

Més endavant, a les “Bases de Manresa” de 1892, es seguirà desitjant i demanant el reconeixement de la llengua catalana.

El Catecisme en català

L’any 1900 el bisbe de Barcelona, Josep Morgades (conegut com a impulsor i més tard sancionador de Mossèn Cinto Verdaguer) va publicar una pastoral que anava en aquesta direcció.  Recomanava que es prediqués,  s’ensenyés el catecisme en català i que  s’utilitzés també en els sermons. En paraules seves: 

Ja que amb una paciència a penes concebible sofrim tant de temps el jou d’ésser administrats, ensenyats i jutjats en castellà, la qual cosa ens perjudica greument, siguem exigents al menys a ésser instruïts en català en allò que mira al cel I tal és, ni més menys, la importància que té de predicar i ensenyar Catecisme en llengua catalana”. 

Aleshores Catalunya no arribava als dos milions de persones i l’analfabetisme era elevat: Barcelona fregava el 54% i a Espanya un 63%, amb una diferència d’uns 20 punts entres homes i dones. La ciutat rondava el mig milió d’habitants, per tant, hi podien haver més de 250.000 analfabets. La immigració era fonamentalment de proximitat. Innovacions com la del telèfon ja havien arribat a les darreres dècades del segle XIX, introduït a Barcelona  per Tomàs Josep Dalmau, el primer de la península. Es comença a crear amb posterioritat la xarxa telefònica dita del “Nordeste” que uniria Barcelona amb Madrid. Francesc Ferrer Gironès recull que el 1896 el diputat català Joan Maluquer i Viladot denunciava, al “Congreso de los Diputados”, que no es permetia parlar per telèfon en català i sol·licitava canviar la normativa existent :  

no solo se lo agradeceré yo, sino todos los euskeros y catalanes que han recibido ese latigazo del Sr. Director de Comunicaciones.” 

És un exemple més de la vella i constant repressió lingüística o d’una llarga incomprensió nacional a les llengües i els seus parlants. Si en el cas anterior havien estat sectors del món educatiu els que havien mostrat el desacord, en el cas de la pastoral del bisbe Morgades fou un diari de Madrid el que la criticava públicament.  “El Imparcial “ (el nom no fa la cosa, certes denominacions acostumen a usar noms que sovint no responen al que diuen propagar) argumentava

«Ignoramos lo que dirá León XIII (Papa de l’Església Catòlica ,1878-1903) al conocer esta pastoral, y sobre todo las líneas subrayadas; pero los huesos de Gregorio VII y de Inocencio III (Papes de l’Edat Mitjana) deben haberse estremecido en sus tumbas. (…) ¡Para que Dios oiga a los catalanes, tienen éstos que hablarle en catalán! Aunque sepan castellano, el catecismo si no está escrito en catalán no les sirve. Porque allí en las poblaciones del antiguo Principado, donde no se habla más que el catalán, ya se practica todo eso sin necesidad de que el prelado lo recomiende. La recomendación de este más bien ha de servir para que se olvide el castellano donde se sabe hablar”. 

Aquell mateix any el governador civil de Lleida, José Martos O’Neale  (la Perla 18), havia qualificat als catalans de neurasténicos hispanófobos i advertia que incoaria  expedients als mestres que fessin servir el català a l’ensenyament.

No trigà a arribar  la polémica al món polític madrileny. El Senat, a l’hivern del 1900, li dedicà fins a quatre sessions. Allà Bernabé Dávila y Bertoloti (senador vitalici, abans professor d’Institut a Màlaga i membre del Partit liberal), en denunciar la pastoral del bisbe català,  mostrava com percebia la identitat de la llengua catalana i a la vegada alertava de la suposada persecució de la llengua castellana, per ell la oficial i la nacional, a Catalunya, indicant quin camí calia emprendre

solamente por medio de la lengua o del dialecto catalán puede aspirarse en la diócesis de Barcelona al goce y al disfrute de los beneficios eternos; el resto de España no tiene salvación….proceda…a los tribunales competentes al Sr. obispo de Barcelona, el cual ha cometido, con motivo de su pastoral, verdaderos delitos, perfectamente definidos contra la unidad nacional, y contra la integridad de la Patria así como contra la Constitución…. ¿por ventura no ataca a la unidad nacional…no ataca a la mancomunidad de ideas, sentimientos y aspiraciones del pueblo español…y el augusto concepto de la Patria? Pues a todo esto ataca, a todo eso amenaza el Sr, obispo de Barcelona en su pastoral; excita a las masas para que se vuelvan airadas contra la madre España”. 

Perla 48-Bernabé_Dávila_-_La_Semana_Pasada_(B_y_N_20-10-1906)_(cropped)

Imatge: “Bernabé Dávila y Bertoloti llevando al Consejo de Ministros su proyecto de Ley de Asociaciones”; Caricatura de Xaudaró (1906-10-20). “La Setmana Passada”. Blanc i Negre XVI (807). ISSN 0006-4572

Està clar que a molts llocs d’Espanya es relaciona l’ús de la llengua catalana amb un greu atac a la castellana, i només la volen entendre com a “subordinada”. A més de fer-la culpable de una gran quantitat de mals, que semblen atacar símbols per a ells fonamentals. Paraules que ressonen en l’actualitat.

Miguel Villanueva y Gómez, també del Partit Liberal, exposà que tampoc  compartia aquella pastoral del bisbe català, entenent que no es podia estar passius i que calia intervenir: 

“Pero hay, señores, la cuestión del idioma. ¡Ah, que grave la cuestión del idioma! Había de ser muy distinto, radicalmente distinto del castellano el idioma catalán y aun así habría que apelar a la buena fe de aquellos que discuten estas materias, para preguntarles si creen que, manteniendo la diversidad de idiomas, es posible constituir una nacionalidad que cumpla sus fines y que vaya atravesando los siglos en ese cumplimiento…el idioma es el medio esencial…A nosotros hoy nos parece cuando llegamos a la América del Sur, que estamos en nuestra casa, que llegamos a nuestra España y no sé cómo puede pretender ninguna región de España tener como lengua oficial una distinta a la española…” 

Perla 48_1901-09-04,_Gedeón,_Villanueva_en_Villafranca,_Moya

Imatge: Miguel Villanueva a Vilafranca, Data 4 de setembre de 1901, Font ( 1901-09-04 ). “Villanueva a Villafranca “. Gedeón (302). ISSN 1889-8734 . Autor: Joaquín Moya (–1928)

La resposta del diputat Francisco Silvela y de Le Villeuze va anar en una direcció similar negant-se a reconèixer la diversitat cultural i lingüística de l’Estat :

”Debiera ser en el sentido de generalizar y facilitar los conocimientos de la Lengua Castellana, y procurar que esa lengua, que al fin y al cabo representa la unidad nacional más que ninguna otra, se extendiera, como igualmente el conocimiento de aquellas ideas y nociones que contribuyen también a unir el vínculo nacional tan poderosamente como ha contribuido en nuestra historia hacerlo el vínculo sacrosanto de la religión.” 

Durant segles ha estat freqüent forçar la unitat, a partir d’una sola llengua, una sola religió i una sola docrina. 

En aquelles mateixes sessions al Senat, el Ministre de Governació Eduardo Dato (que moriria en un atemptat l’any 1921) va reblar el clau impositiu i excloent: 

«Es sensible que no todos los españoles conozcan el idioma nacional; pero es un hecho innegable respecto al cual no cabe hacer más que una constante propaganda encaminada a extender el conocimiento de la lengua oficial, evitando que en las Escuelas del Estado se enseñe otro idioma que el español, no permitiendo textos escritos en ningún dialecto, como libros de enseñanza, y adoptándose por las autoridades las medidas que se han adoptado al efecto, y que aplicará este Gobierno como las han aplicado todos los anteriores Gobiernos de España.».

En la mateixa sessió, Dato  (ja abans ministre de Foment durant el regnat d’Amadeu I de Savoia) plantejava que calia actuar amb tota la força de la llei: 

«Es verdad, delante de una cuestión como ésta, no hay partidos, no hay mayorías, ni minorías; todos somos españoles, y facciosos los que vienen a recordar a los pueblos que hubo un tiempo en que tuvieron cierta vida independiente». 

Aquelles paraules encara hi ha qui les utilitza de forma semblant a l’actualitat, hi ha pensaments que semblen immòbils. I insistia:   

«¿Hay aquí algún punto de doctrina, algún punto de programa, algún asunto en que podamos estar divididos unos y otros partidos políticos? No; aquí hay una cuestión nacional que nos afecta por igual a todos, puesto que todos somos tan amantes de la integridad de la Patria.” 

Sempre “todos” dit només per una part.

En aquells anys, com al llarg d’altres èpoques de discurs monotemàtic, es repeteix una campanya continuada contra la llengua catalana, a causa de no voler reconèixer la personalitat política, cultural, lingüística i nacional de Catalunya. Aquesta incomprensió s’ha girat, en no poques ocasions, acusant la reivindicació del sentiment de pertinença per part del catalanisme com una voluntat directa per des-espanyolitzar o des-castellanitzar. Qui atia el conflicte?

Un epíleg poètic

El novembre de 2019  el poeta català Joan Margarit va ser guardonat amb el “Premi Cervantes”. És conegut que ell va començar a escriure en castellà i no utilitzà el català fins a punt de complir els 40. En una entrevista després d’aquell reconeixement contestava a Clara Morales a Infolibre sobre aquest fet lingüístic. Citem les dues primeres preguntes:

C.M.- ¿Cree que el público que le está conociendo ahora, tras el Cervantes, entiende su relación con las dos lenguas, el castellano y el catalán? 

J.M.- Como ya no hay historias violentas, la gente ha dejado de comprender. La comunidad que no ha pasado por eso, esas dificultades históricas, no entiende lo que sucede en una guerra civil con la lengua. Yo vivo en catalán los primeros años, pero en casa da miedo hablar y todo es silencio en torno a la guerra, un silencio protector, porque a un niño con cuatro años en casa no se le cuentan las cosas. Pero luego cuando te pones a aprender a leer o a escribir, ya no es en catalán, porque se prohíbe enseñar el catalán bajo pena de muerte y el español te lo enseñan a bofetones, aunque de esto no tiene culpa la lengua, claro. Pues esto es difícil de explicar a quien no lo ha vivido. A quién le importa eso, que un poeta catalán o alemán o francés viva una guerra civil y no tenga su lengua.

C.M.- A menudo cuenta que la educación no le sirvió precisamente…
J.M.- No, claro que no. El instituto al que fui se llamaba Ausiàs March [poeta medieval valenciano]. Después de pasar seis años allí, seis años en los que no me dieron a leer ni un libro -eso sí, me sabía de memoria las obras de Calderón y de Lope de Vega-, nosotros salimos pensando que el tal Ausiàs March era un escritor ruso. Yo creo que no le cambiaron el nombre porque ellos tampoco sabían quién era.

Joan Margarit deia que la poesia i la llibertat han d’anar sempre juntes, l’any 2010 va ser pregoner de la Patrona de Barcelona, a les Festes de la Mercè. En aquell acte va recitar dospoemes significatius a l’entorn d’aquests temes, “La llibertat” i “Casa de Misericordia”, que val la pena conèixer i recordar:

LA LLIBERTAT 

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Són les places de toros amb cadires
damunt la sorra en temps d’eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat. Són les cançons
de la guerra civil.
Una forma d’amor, la llibertat.

CASA DE MISERICÒRDIA

El pare afusellat.
com el jutge diu, executat.
La mare, la misèria i la fam,
la instància que algú li escriu a màquina:
Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,
Solicito a Vuecencia deixar els fills
dins de la Casa de Misericòrdia.

El fred del seu demà és en una instància.
Els orfenats i hospicis eren durs,
però més dura era la intempèrie.
La vertadera caritat fa por.
És com la poesia: un bon poema,
per bell que sigui, ha de ser cruel.
No hi ha res més. La poesia és ara
l’última casa de misericòrdia.

Imatge: Fotografia d’en Joan Margarit. Barcelona 2009,  Autor Adoratio

[[File:Joan Margarit i Consarnau.jpg|Joan Margarit i Consarnau]]

 

Imatge

Perla 42. Impulsos patriòtics . “El Libro de España”.

Al llarg dels darrers segles han estat molts els moments en que s’ha volgut potenciar el patriotisme a Espanya, emprant-lo com a sinònim d’estat-nació i també per a exacerbar o instrumentalitzar un determinat sentiment de pertinença a una comunitat que es considera superior. D’aquesta manera la paraula pàtria superaria al concepte referit bàsicament a la terra on un ha nascut o la terra dels pares. Així Catalunya seria la pàtria dels catalans o Galícia la pàtria dels gallecs ja que tenen espais, costums, tradicions, llengües o històries diferents…

Moltes ideologies polítiques utilitzen la paraula pàtria de manera confosa i poden tendir demagògicament a impulsar un sentiment d’identificació amb una d’aquestes pàtries que des d’una posició preeminent pretén imposar la seva concepció a les altres i en fa una definició segons el seu interès egoista i hegemònic. Al llarg d’aquest darrers segles han estat freqüents  i perseverants les actuacions que des de les institucions de matriu castellana han legislat i imposat un únic model de pàtria: Una pàtria, una nació, una bandera, una llengua i un únic model educatiu.

És fàcil trobar en molts llibres escolars de l’època franquista, com l’Enciclopèdia Estudio, temaris amb  titulars com: ”España Nuestra Patria, o Símbolos de la Patria”. Literalment es llegia:

“Tres importantes dones recibimos al nacer, la vida, la Patria y el apellido. La vida es un regalo de Dios, la Patria es la herencia de una Nación y el apellido es el legado de una familia. Estos tres dones debemos llevarlos en el corazón, ostentarlos con honor y engrandecerlos con gloria. La Patria que hemos recibido es España. Después de Dios, nuestro amor primero y más profundo es para ella, hasta la abnegación y el sacrificio”.

Perla 42 Enciclopedia Estudio Libro Verde Dalmau 1958

Portada Enciclopèdia estudio, libro verde. Talleres gràficos Dalmau 1958.

La paraula pàtria ha estat emprada amb intencions i significats ben diferents. Des de la Constitució de 1812, quan en promulgar-se el dia de Sant Josep a l’Església de Sant Felip Neri  de Cadis, Agustín de Argüelles va dir: ”Españoles: ya tenéis patria, passant pels carlistes que utilitzaven el lema de “Dios, Patria y rey”,o a les casernes de la Guàrdia civil amb el “Todo por la Patria o aquella màxima de José Antonio Primo de Rivera: ”La patria, el pan y la justicia”.

Altres han utilitzat la paraula amb una connotació ben diferent, associada a una llengua on s’expressen sentiments, emocions, plaers o records produïts en un territori que podríem entendre com a país, com a poble, com a pàtria i també com a nació. Prat de la Riba més de cent anys enrere manifestava: “La meva llengua és la meva pàtria, Jaume Cabré, l’autor del conegut llibre Jo confeso es referiria a “La llengua és la meva pàtria i la vull viure”. El poeta portuguès Pessoa diria:  “La meva pàtria, la llengua portuguesa”. Canviant de continent esmentaria un poeta argentí, Juan Gelman, fill d’immigrants ucranians, que hi coincidiria “Mi patria es mi lengua”.

Llengua, pàtria, nació, són paraules plenes de significats i de sentiments. Avui segueixen generant debats de diferent tipus i abast, així sorgeixen entitats que sota uns lemes com “Libres e iguales” no accepten, contràriament al que es podria entendre, la llibertat de sentiment  de llengua i de pàtria. Una de les seves promotores, membre destacat del PP, manifesta la seva incomprensió del tema en dir “La política lingüística de Feijoo en Galicia no difiere de la de cualquier nacionalista”.

Al llarg del segle XX podem revisar com s’orientava aquest debat a l’entorn del concepte pàtria. Recordaria que al 1913, una instrucció  ordenada pel Conde de Romanones (un del caps del Partit Liberal,  quan va ser president del Consell de ministres durant el regnat d’Alfons XIII)  a les juntes provincials d’educació de tot Espanya, les encoratjava perquè vetllessin perquè l’ensenyament tingués un caràcter fonamentalment patriòtic. L’any 1921, el Ministre d’Instrucció Pública va fer la convocatòria d’un concurs  públic destinat a premiar un futur  llibre que hauria de portar el nom de Libro de la Patria”. El llibre, premiat amb 50.000 pessetes, seria obligatori a totes les escoles. La  finalitat era clara, aconseguir que els alumnes sabessin “lo que es y representa España y hacerla amar”. El llibre havia de ser una mena de guia adaptada al que avui podria ser 1r d’ESO, on l’alumnat viatjaria simbòlicament a través d’uns protagonistes que els portarien a descobrir  i conèixer moments i paisatges estel·lars d’Espanya amb l’ajuda de gravats, llocs i personatges emblemàtics. Es pretenia que s’identifiquessin amb:  

los hechos gloriosos de nuestros mayores, el inventario de nuestras aportaciones al progreso mundial y las realidades más salientes de nuestra vida actual”.

Es presentaren més de seixanta llibres. El concurs seria declarat desert, segurament perquè els governants l’any 1923 ja no eren els conservadors que ho havien promogut, i havien estat substituïts pels liberals. Ara bé, i no seria casual, que aviat començaren a circular diferents llibres de lectura escolar de caràcter patriòtic, fruit d’aquest concurs governamental.

Amb aquesta voluntat una editorial dedicada a llibres escolars, la Frère Théophane Durand (FTD) instal·lada a Barcelona des de 1890 va encarregar, en plena dictadura de Primo de Rivera, al benedictí Pérez de Urbel, que posteriorment seria entre moltes altres tasques el primer Abad del monestir del ”Valle de los Caídos” un llibre a semblança de “Le tour de la France par deux enfants”, adaptat a la història d’Espanya. Aquest llibre finalment va ser  El libro de España, que va tenir  una segona edició l’any 1932 i reimpressions a partir del 1939.

Explicava les aventures de dos germans orfes, de 10 i 14 anys, recorrent la geografia espanyola on es  situaven personatges i esdeveniments històrics amb una visió tradicional, catòlica i patriòtica. Va tenir una gran difusió en l’etapa anterior a la II República.

L’any següent del cop d’Estat dels militars del juliol del 1936, a la zona franquista es convocà un concurs similar al de l’any 1921 amb l’objectiu de premiar un nou “El libro de España” que hauria de ser obligatori a les escoles. Els autors dels llibres havien de ser espanyols i addictes al “Movimiento”. En les bases del concurs es concretaven aspectes com :

Las Escuelas de la Nueva España han de ser continuidad ideal de las trincheras de hoy (…)han de atender especialmente a la refutación sencilla y valiente de aquellos pasajes de nuestra Historia que han sido más tenazmente calumniados por la Leyenda Negra (…)“ha de señalar la no interrumpida contribución de España a la civilización universal, y preferentemente, la coincidencia de estos esfuerzos civilizadores con el actual Movimiento, contraponiendo a la absurda tendencia separatista, la idea excelsa de unión de todas las regiones dentro de la gran Patria Española (…) debían transmitirse a los niños las características de la raza: ”La Fe cristiana, la hidalguía caballerosa, la cortesía exquisita, el valor militar, la ponderación de juicio” con el fin de “hacer que los niños del porvenir tomen, definitivamente, partido por España”.

El Concurs també va quedar desert. S’apunta que el motiu hauria estat la discrepància o la lluita per controlar el món educatiu per part de la Falange i l’Església.

Acabada la guerra, l’any 1942 l’editorial Luis Vives (abans FTD) encarregà a Fray Justo Pérez de Urbel la revisió de la seva obra El libro de España”, per ajustar-la a la ideologia del règim franquista. Als orfes els hi canviaren el pare, ara no era un mariner mort a alta mar, sinó un falangista mort en l’assalt al ”Cuartel de la Montaña” de Madrid el juliol de 1936, on les referències històriques, estan lligades al costat  dels vencedors, i que configuren, per a ell, el que s’ha de conèixer de la Història d’Espanya.

Perla 42 Fray_Justo_Pérez_de_Urbel

Foto: Fray Pérez de Urbel (1875.1979), “primer abad del monasterio de la Santa Cruz del Valle de los Caídos, consejero nacional del Movimiento y procurador en Cortes”.

Posteriorment, els “cuestionarios nacionales de la enseñanza primaria” elaborats per la Direcció General, l’any 1955, no s’allunyaven gens del postulats de Fray Justo Pérez de Urbel (director de la revista falangista “Flechas y Pelayos”, censor, procurador en Cortes…) i amb ell coincidia en la importància de fer arribar:

el conocimiento de la historia patria  que es materia de mayor importancia educativa  (…) destacando, aquellas facetas que han constituido siempre el núcleo de la espiritualidad y la historia española (…) España (…) puede ser maestra del mundo en orden a vivir desviviéndose que la hizo descubridora y misionera, “martillo de herejes, luz de Trento y espada de Roma”. Y es aquí, en este carácter genuino, donde la enseñanza de la historia de España encontrará su profunda razón de ser. (…)Será necesario mostrar siempre al alumno el concepto católico del mundo, que dio  a nuestra patria  densidad y fuerza a lo largo de la Historia volviendo al cual encontraran los hombres de hoy la brújula, que les devuelva los caminos perdidos de la paz y la armonía (…) Creemos (…) el cultivo asiduo de las biografías para empapar a nuestros alumnos de las virtudes en que florecieron los grandes hombres de nuestra historia. ¿Hay otro medio más eficaz de insertar en ellos el afán de emular a los que supieron hacer con sus vidas  más noble y más bella la vida y la historia de España?

Les noies tenien reservat un tractament especial i diferenciat com corresponia a una vessant  catòlica, tradicional i antiliberal (vegeu la Perla 4 Consideracions patriarcals sobre el rol femenií 1900-1977 i la Perla 8  De l’Escola Nova a la Escuela Nacional Franquista sobre el rol femení). S’apuntava:

”Hemos introducido alguna matización de la enseñanza de la historia respecto a las escuelas de niñas. (…) con ello queremos otorgar a la formación de la mujer la eficacia que reclama su psicología y su destino social.”

Recomanaven que les mestres llegissin o expliquessin a les noies, que serien dones en un futur proper, les “biografias de las colaboradoras de Isabel I”. Citaven a: “Beatriz de Bobadilla, Beatriz Galindo o Doña Teresa Enríquez,  a més de  Sta. Teresa de Jesús, Sta. Teresa de Lima, Agustina de Aragón, Sta. Maria Micaela del Santísimo Sacramento o altres dones referenciades en el llistat. A banda de llegir o comentar “La perfecta casada” de Fray Luís de León o “Instrucción de la mujer cristiana” de Juan Luis  Vives. (Llibre escrit originàriament en llatí a principis del segle XV De institutione feminae christianae, traduïda al castellà a València en 1528).

Perla 42 Fray Luis de Leon.jpg

Fray Luis de León (1528-1591), autor de “La perfecta casada” un manual en prosa sobre el paper de la dona al matrimoni, de gran èxit a la seva època.

Als nois entre els 12 i 15 anys també havien de conèixer determinades biografies considerades exemplars i patriòtiques. Apareixen en els programaris més de 80 noms que correspondrien a les considerades “Biografías de Grandes Hombres”. Hi havia sants i religiosos com S. Isidoro, S. Hermenegildo, S. Braulio, S. Domingo de Guzmán, S. Vicente Ferrer o Raimundo Lulio (Ramon Llull  havia escrit en català,  llatí , àrab, però no en castellà). Militars com El Cid o Gonzalo de Córdoba, exploradors o conqueridors  com Magallanes, Almagro o Pizarro, artistas i literats Cervantes, Velázquez o Goya. Significativament destacaven al Tio Jorge, al cura Merino o al General Castaños de  la Guerra dita de la Independencia. I dels temps més recents Don Antonio Maura, General Primo de Rivera, Calvo Sotelo, José Antonio Primo de Rivera, o Francisco Franco al que esmentaven com “la figura egregia del Caudillo Franco, salvador de España.”

S’allunyava a la joventut dels anteriors postulats educatius, oberts, progressistes i reformistes, era una ruptura radical. La finalitat havia canviat i es va voler instruir a la joventut espanyola en la idea de:

“que pueda convencerse de que el interés de la nación coincide en todos los casos con el interés propio (…) hay que llenar su inteligencia de conocimientos necesarios, pero también hay que encender su corazón con un amor, con una fe”.

Els conceptes pàtria i  catolicisme havien de ser pilars del treball escolar. En les lleis educatives del moment es reglamentava i detallaven  temaris i activitats destinats a aquella joventut que havia de complir un nou  objectiu  encaminat a “lo trascendente” com a catòlics i com espanyols. Calia realitzar pràctiques “emotivas” centrades en “la bandera, las conmemoraciones, los saludos y honores, la oración por los caídos , cantar el himno nacional y otros cantos patrióticos, o com deien en el programari estatal calia  fer dins l’àmbit escolar: “gritos ” i els assenyalava:

”España, Una, Grande y Libre ”, ”Arriba España !”, ”Por el Imperio hacia Dios”, ”Por la Patria , el Pan y la Justicia”, “Presente!” Caídos por Dios y por España!”.

L’escola havia d’estar al servei de la “Pàtria (espanyola)”.

A Catalunya aquestes disposicions i moltes altres dels guanyadors de la guerra, significaren  també en el món de l’educació i de la cultura una mena d’any zero com quedà recollit en una exposició al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona  al 1999, on es copsava la labor de liquidació feta per anorrear tot allò que s’havia construït, primer amb la Mancomunitat i posteriorment durant els anys de la república.

Barcelona en postgue

“El nazi Himmler va visitar Barcelona l’octubre de 1940” PÉREZ DE ROZAS (AFB). 

Si ens centrem en l’àmbit educatiu, l’ensenyament bàsic i la Universitat canviaren totalment  de model a Catalunya. Amb la Generalitat durant la II República (1931-39) a les escoles i instituts s’havien aplicat mètodes innovadors i diversos com el Decroly, el Freinet i molt especialment l’orientat per la metgessa italiana M. Montessori. En aquella educació   l’alumnat era considerat el pilar bàsic i l’objectiu central ensenyar a pensar. Josep Estalella, que fou director de l’Institut Escola de Barcelona, resumí part del seu ideari bàsic amb aquestes paraules:

”m’he proposat fer homes bons, si a més els faig forts millor, i si a més em surten savis millor encara”.

“Universitat Autònoma de Barcelona” fou el nom que prengué la Universitat de Barcelona durant la Segona República Espanyola, a partir del 1933 i fins al 1939, que fou dissolta per decret arran de l’ocupació de Barcelona per les tropes del general Franco. Al començament de la guerra civil, durant dos mesos (juliol-agost del 1936), el nom oficial de la universitat fou el d’Universitat Autònoma de Catalunya que es definia a més com a catalana i social. El seu  primer rector seria Jaume Serra Hunter.  El 28 de gener de 1939, dos dies  després de ser ocupada Barcelona per  les tropes franquistes, aquesta va ser dissolta. Al  Noticiero Universal  del  13 d’abril es llegiria que “la Universidad redimida del marxisme e incorporada a la España nacional”   havia aconseguit salvar-se de “la horda rojo-separatista”  i podria així “espanyolitzarla universitat.

A la mesura que les tropes franquistes anaren penetrant en territori català entraven en vigor els nous dissenys educatius que passarien també per controlar al professorat. Es crearen unes  comissions depuradores formades per representants de les forces d’ordre públic,  mossens , alcaldes i a partir del gener del 1940 membres de Falange que elaborava uns informes on  analitzaven i jutjaven la conducta pública i privada, les seves creences i pràctiques religioses. Les acusacions més greus afectaven  persones considerades maçons, socialistes, comunistes, anarquistes, nacionalistes, catalanistes, separatistes. Segons l’estudi de Francisco Morente Valero La Escuela y el Estado Nuevo: la depuración del Magisterio Nacional (1936-1943)  d’un total de 5.466 expedients oberts, 3.977 van se confirmats en el càrrec i els altres 1.489 van ser depurats.  Apunta també que hi va haver més sancions en homes que en dones, entre el joves que entre els grans, i també  més en l’àmbit rural que en les ciutats. La majoria d’aquestes places que quedaven buides foren cobertes per persones que no coneixien el català. Es van castigar amb la depuració les actituds progressistes i avançades d’aquella renovació pedagògica començada ja amb la Mancomunitat, i els efectes destructors d’aquell alliberament foren rellevants en molts àmbits, passant del familiar al social i també pel que fa al coneixement de la llengua i la cultura catalana.

Perla 42 jaumeserrahunter.jpg_2005515216

Jaume Serra i Hunter en finalitzar la Guerra Civil s’exilia, en un primer moment, a França, i posteriorment a Mèxic, on és membre del Consell Nacional de Catalunya fins a la seva mort, l’any 1943.

A la universitat la situació seria molt similar a la resta del sistema educatiu. El diari ABC de Madrid,  4 d’octubre de 1939, recollia els objectius proposats:

”Es preciso lograr que los catalanes se sientan cordialmente españoles, curándoles de su particularismo para que colaboren en las comunes tareas españolas. Para ello hay que españolizar la enseñanza en Cataluña y seleccionar su personal docente. Como es inadmisible la actuación del profesorado marxista, lo debe ser igualmente la del profesorado catalanista. No seguirá en la Universidad de Barcelona catedrático alguno de los que colaboraron en la Universidad Autónoma; se llevará a ella profesores jóvenes de rotunda vocación españolista.”

Josep Benet recull que més de 130 van ser depurats del quals gairebé la meitat s’exiliaren com Bosch i Gimpera, Pompeu Fabra, Alexandre Galí, Nicolau d’Olwer, Carles Riba, Jaume Serra i Hunter, Josep Trueta…

La “patria”, és segons la Real Academia Española: 

Tierra natal o adoptiva ordenada como nación, a la que se siente ligado el ser humano por vínculos jurídicos, históricos y afectivos. (Real Academia Española © )

Per alguns, només podia ser una, com passa amb el concepte nació, de la qual hi ha també, moltes definicions i interpretacions.