Imatge

Perla 51. “España frente a Cataluña”. Una radiografia d’Anton Sieberer 

Imatge principal: Portada  del llibre d’Anton Sieberer, España frente a Cataluña

El llibre España frente a Cataluña (1944) forma part d’una col·lecció editada a Mèxic, dedicada a “temas ibéricos”. Publicà entre d’altres: Historia de la segunda república española 1931-1939 i Cataluña de tamaño natural de Víctor Alba, membre del POUM i  empresonat durant la postguerra (1939-45).  Aquest, exiliat a França col·laborà amb Albert  Camus al diari “Combat” i retornà a Catalunya el 1968.

El títol del llibre el va posar Jordi Arquer, traduint les parts que li interessaven de l’original d’Anton Sieberer (1936), Katalonien gegen Kastilien: zur innepolitischen problematik Spaniens, qui va haver de fugir Àustria i exiliar-se com a conseqüència de l’Anschluss  (unió o annexió) duta terme el març  de 1938 per Hitler, que també col·laborava amb Franco en plena la guerra civil. En aquell moment varen començar les depuracions i persecucions de jueus, socialistes, comunistes, demòcrates o qualsevol altre que no compartís el nacionalsocialisme i el “Heil Hitler! A tall d’exemple a la facultat de Medicina de Viena,  tres de cada quatre professors foren expulsats i en patiren  les conseqüències. El llibre va interessar a Jordi Arquer i el va editar a l’exili mexicà.

Arquer ja havia mostrat interès en el tema de les nacionalitats  i havia escrit (1931): Los comunistas ante el problema de las nacionalidades ibéricas, on s’havia mostrat partidari del dret d’autodeterminació dels pobles i criticava les actituds que en aquella època defensaven anarquistes, socialistes o els  comunistes  del PCE.

España frente a Cataluña no es va poder adquirir a Espanya ja que era un d’aquells llibres censurats o prohibits. L’exemplar consultat ha estat un  llibre  viatjat, doncs passà de Mèxic a París on Just Cabot i Ribot llibreter, director de la revista Mirador, redactor de La Publicitat  (diari d’Acció Catalana) i bibliòfil,  s’havia exiliat. Part del seus fons foren dipositats a l’Ateneu Barcelonès i altres a Montserrat després de la seva mort.  És aquí on hem consultat aquest llibre.

Perla 51 Jordi_Arquer

Imatge: Jordi Arquer i Saltor

Jordi Arquer i Saltor (1907-1981)

Jordi Arquer, nascut a Bellcaire d’Urgell el  1907, havia estat des de la seva joventut membre del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria) entitat nascuda al 1903 al mític “4 Gats” del carrer Montsió de Barcelona. Va ser una associació que vetllava per la  formació dels associats i la millora de les condicions laborals dels dependents, propulsant reformes socials i educatives com les escoles mercantils, el cooperativisme o l’associació de Socors Mutus.

Perla 51 Cadci 4 Gats 1903

Imatge: 14 dependents de comerç reunits al cafè Els Quatre Gats funden el CADCI, fruit de la tradició gremial catalana

El CADCI a més feu defensa i divulgació del republicanisme i del catalanisme, de manera que animaria a la participació dels associats a actes civils, patriòtics com la celebració de l’11 de setembre. Arribà a comptar amb uns  50.000 associats (entre ells Jaume Miravitlles, Artur Cussó o Josep Tarradellas). La seu del CADCI, a la Rambla de Sta. Mònica 10, va ser canonejada  durant els fets d’octubre de l934, i Jaume Compte, González Alba i Amadeu Bardina hi perderen la vida. Pocs anys després, el 26 de gener del 39, l’edifici fou ocupat militarment i es convertí en la Delegación Provincial del Frente de Juventudes de la Falange.

Perla 51_CADCI

Imatge: 16 Febrer, 1936. La victòria del Front d’Esquerres a les eleccions porta a la reobertura del Centre i a la recuperació del seu estatge històric a la Rambla Santa Mònica.

Jordi Arquer, juntament amb Andreu Nin, Maurin o Julián Gorkin, formà part del POUM,  partit comunista seguidor de Trotski, que no es va integrar a la III Internacional dirigida des de Moscou. Mantingué correspondència amb George Orwell que havia vingut a lluitar a la guerra i  formà part de les milícies del POUM, autor d’Homenatge a Catalunya  (1938) on  explica la seva experiència. També  és conegut per La rebel·lió dels animals (1945)  o la novel·la de política ficció 1984 (publicada al 1949)

Perduda la guerra, Arquer s’exilià a França i després a Mèxic  retornant a Perpinyà on moriria. En aquells anys col·labora en revistes  publicades a Mèxic com Quaderns de l’exili o La Nostra Revista, a Xile a  Germanor  i a Argentina  a la revista Ressorgiment d’orientació nacionalista  i independentista. Aquesta darrera fou  impulsada i dinamitzada per Hipòlit Nadal, de Port de la Selva, que l’any 1912 s’havia negat a fer el servei militar que l’hauria enviat a la guerra del Marroc. La seva objecció va ser embarcar-se cap a Buenos Aires, on  s’instal·laria i va arribar a impulsar una delegació de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana entre els catalans allà instal·lats. A Ressorgiment,  Arquer publicà al llarg de quatre números: Jo sóc separatista (1968). 

Al llarg de la seva vida va reunir una important biblioteca sobre la Guerra Civil, una part, avui està dipositada al Pavelló de la República de Barcelona. L’historiador francès, Pierre Broue,  reconeixia en el seu llibre ”La Révolution et la guerre d’Espagne” (1961) que el material recollit per Jordi Arquer  havia estat fonamental en la seva investigació. 

Perla 51 Ressorgiment agost 1965

Imatge: Revista “Ressorgiment” núm 589. 1965

El Contuberni de Munic o IV Congrés del Moviment Europeu

Jordi Arquer va ser un dels 118 opositors al franquisme – de l’interior i de l’exili- que es  reuniren en el context d’aquella dinàmica transformació o canvis dels anys 60 a Munic, els dies 7 i 8 de juny de  1962, per denunciar la manca de democràcia a l’Espanya del dictador Franco. Persones procedents de compromisos i trajectòries ideològiques ben diferents i que fins i tot havien estat en bàndols oposats durant la Guerra Civil, com Gil Robles (un dels fundadors de la CEDA i monàrquic), Ridruejo (falangista,  autor de dos versos de l’himne falangista: ”volverán bandera victoriosas, al paso alegre de la paz”, que lluità a Rússia amb la “División Azul”); Llopis (secretari del PSOE a l’exili); Gorkín (del POUM); Madariaga (republicà i ministre durant la II República); Irujo (PNB) o l’escriptor català Marià Manent que defensaren i aprovaren un text curt on exposaven: 

la integración ya en forma de adhesión, ya de asociación a Europa de todo país (…), exige de cada uno de ellos instituciones democráticas, lo que significa en el caso de España, de acuerdo con la Convención Social Europea de los Derechos del Hombre y la Carta  Social Europea (…)”  

A aquesta ciutat de Baviera, el Congrés del Moviment Europeu havia defensat que l’afiliació de tot país a Europa (1957, tractat de Roma i formació de la Comunitat Econòmica Europea) comportava necessàriament institucions democràtiques. Ho sintetitzaren en cinc punts que l’Espanya de Franco no complia: 1. Instauració d’institucions autènticament representatives i democràtiques; 2. L’efectiva garantia dels drets de la persona humana,  llibertat personal i d’expressió, amb supressió de la censura governativa; 3. El reconeixement de la personalitat de les diferents comunitats naturals; 4. L’exercici de les llibertats sindicals; i 5. La possibilitat d’organització de corrents d’opinió i de partits polítics. 

Una trobada i unes idees  que òbviament al règim franquista no li van agradar gens. Organitzaren manifestacions  a diferents ciutats espanyoles amb pancartes on es llegia: 

“Condena para los antiespañoles de Múnich” o “Los de Múnich a la horca. Franco SÍ, los de Múnich NO”. 

El Govern reprimí els assistents que tornaren a Espanya. Manuel Fraga fou nomenat nou ministre d’informació i Turisme i argumentaria capciosament:

”El llamado problema español no existe (…) el único problema es que el resto del mundo está mal informado sobre España”.

Perla 51 La primavera de Múnich Portada Jordi Amat

Imatge: Portada del llibre “La primavera de Munich” de Jordi Amat

Jordi Arquer explicava d’Anton Sieberer, el qual havia passat molt temps a Espanya, viatjant, llegint i preguntant arreu: 

“vivió los problemas hispánicos y profundizó en su historia, su psicología y su política de Estado respecto a los pueblos de la periferia que pugnaban para sacudirse el yugo centralista. Actualmente vive en USA huyendo de las persecuciones de Hitler.”

Apuntava en el moment de publicar el llibre, a les acaballes de la segona Guerra Mundial,:

”nadie duda de que uno de los puntos más espinosos de la postguerra será el de las nacionalidades oprimidas (…) los pueblos sojuzgados están ansiosos y alerta a la vez, desconfiando por adelantado del reajuste posbélico que se intenta. (…) el lector podrá documentarse a través de los razonamientos objetivos de un extranjero, ajeno a los apasionamientos de un Estado que no es el suyo, acerca del caso catalán, uno de los problemas planteados con más agudeza en la hora presente.

A  la solapa del mateix llibre es llegeix:

”Este libro, escrito con una objetividad extrema, desatará discusiones violentas por todo Iberoamérica; en él se ponen al desnudo problemas insolutos, desde hace trescientos años, de una ESPAÑA QUE USTED DESCONOCE.”

A la Perla 50 hi ha referències a quatre capítols d’aquella seva afinada radiografia a l’entorn  de les mirades creuades entre centre i perifèria que van interessar tant  a Vicens Vives. En seguim extraient algunes:

El  cinquè  capítol es referia a Castilla vista en el espejo catalán. 

(…) los castellanos han conservado del tiempo de sus grandes, demasiado orgullo. Ellos se consideran la columna vertebral de España, se conducen como si estuvieran en un grado de civilidad superior al de las otras razas españolas, y por tanto destinados a reinar sobre sus hermanos. Están convencidos de que ellos se hallan espiritual y artísticamente mejor dotados (…) y a los catalanes (los ven) incapaces de impulso hacia el ideal y de pensamientos elevados. Al sentir de la gente del centro, existen en España tres clases de ciudadanos, lo mismo que en los ferrocarriles, dicen las malas lenguas: los castellanos, los no castellanos castellanizados, y los no castellanos a secas. Mientras esa arbitraria escala de valores no salga definitivamente de la cabeza de los castellanos, la paz no reinará en el país (…) para justificar su pretensión a la supremacía en España, los castellanos invocan con fruición el pasado. Ellos son los guardianes de la herencia de los Reyes Católicos, de Carlos I… ellos son el pueblo de Cervantes y de Velázquez… y de los grandes místicos. Los catalanes aguantan a duras penas esas evocaciones patéticas del antiguo esplendor castellano (…). Es la reacción automática de todos los catalanes ¿Creéis vosotros que vuestra actual incapacidad puede ser compensada por los méritos acumulados en el pasado (…)? Cubríos enhorabuena con la púrpura del Siglo de Oro (…). ¿qué habéis realizado en el transcurso de los siglos XVIII y XIX? Habéis reducido el reino (…), ha perdido sus colonias (…), el egoísmo inflexible de los políticos y regentes castellanos, que solo conocen el orden y la obediencia (…)

La incapacidad de los castellanos de vivir en comunidad sincera con hermanos que tengan los mismos derechos que ellos, su incapacidad para tener en cuenta los deseos y las particularidades de los otros como las suyas propias; su incapacidad de renunciamiento democrático, he ahí las fallas en que se encuentra la raíz de la decadencia de España. Pero Castilla no solo ha sembrado a voleo con su hipercentralismo el germen de la discordia, sino que también ha privado en las provincias el libre desarrollo de las fuerzas de la naturaleza y ha debilitado así a España. Su ideal político es comparable a una cabeza de oro, sobre una estatua de arcilla.

Este espíritu dominador y ese furor de asimilación no ha terminado aún de hacer víctimas. El círculo se ha restringido (…) Catalunya ha sido escogida como víctima principal. Cataluña se ha despertado a la conciencia de su originalidad, de su propia lengua. Es esa la más grande de las ofensas para los castellanos.  No pueden éstos tolerar que, dentro de sus esferas de influencia, existan seres que se atrevan a ser diferentes a ellos. Hay tiranos en el regazo de la familia que exigen en la casa una obediencia tanto más estricta, cuanto su influencia en el exterior de la familia se ha hecho más pequeña.

Esta característica del pueblo castellano es esencial en sí mismo y, por consiguiente, inmutable. Nada aprende de las páginas de la historia, Eterno Quijote quiere conquistar y reinar, sin querer darse cuenta de la debilidad de sus medios y de la fuerza de su adversario. (…) desviarse del camino del orgullo, ceder, aun debiendo esto traer la solución, sería una humillación insoportable.

¿Sobre qué se funda Madrid para rehusar la aprobación de la separación de Cataluña? Si, España quiere reconquistar un lugar honorable entre las naciones europeas todas sus fuerzas y todos sus miembros deben trabajar en la misma dirección. Castilla ha sido escogida para la historia para juntar y unir todas las razas españolas. Castilla cumpliría mal su misión si dejase a España degenerar en una cantidad de pequeños Estados sin verdadera ligazón entre ellos, en un tablero de juego de las influencias extranjeras (…)  vosotros nos queréis asimilar: es el reproche más grave que los catalanes tienen la costumbre de hacer a los castellanos. Asimilación, un término que parece no tener trazas de poderse grabar fácilmente en el cerebro popular, se ha convertido en contraseña. (…) la asimilación por la fuerza es uno de esos falsos remedios, incapaces de curar el mal, no hacen otra cosa que agravarlo.

(…) En el año 1898 se vio un crecimiento súbito de la fuerza del movimiento catalán y un reforzamiento pronunciado de la tendencia a sustraerse a la dirección castellana devenida insoportable. Cataluña no demuestra deseos de compartir fraternalmente la triste suerte de la España agobiada (…) Castilla acusa a Cataluña de querer abandonar la patria en desgracia, en sus horas difíciles (es el restablecimiento de la España doliente… (…) entonces era general entre los catalanes el deseo de liberar a Cataluña lo más pronto posible del cadáver del Estado español en descomposición, con el fin de que ella no fuera arrastrada a la ruina. (…)

En el sisè capítol feia una anàlisi del carácter nacional catalán.

Los castellanos no niegan que los catalanes sean trabajadores y hábiles, pero ellos observan esta cualidad desde otro ángulo. Los catalanes tienen todas las cualidades que acompañan a un carácter vulgar, limitado a lo práctico… es campesino, avaro, sin tacto y sin elegancia…la concepción del honor les es extraña. 

Mencionava  un assaig de Madariaga sobre el caràcter català en un capítol del seu llibre sobre España on havia qualificat  als portuguesos de nació lírica, als castellans d’epicodramàtics i als catalans de poble plàstic)… 

el ser lírico escucha los latidos de su corazón, el dramático se consume en la lucha entre su carácter y el destino, el hombre plástico es activo… este último tiene talento y una razón sana… Cataluña quiere seguir el camino de la acción y del progreso… deja para Castilla la eternidad y se contenta con el tiempo… el hombre mediterráneo no es un asceta, es un  sensual; toma los espectáculos de la naturaleza como tales y no como símbolos… las tres lenguas son la expresión de los tres matices de la raza española: el portugués es dulce y armonioso; En el centro, la fuerza y la gracia se encuentran armoniosamente acopladas en el castellano majestuoso, como la tragedia y la comedia dentro del teatro español. Por el contrario. El catalán, es plástico, la arcilla, viviente como la paleta del pintor, fluido como el agua transparente del mar que baña las costas en las cuales se habla.

Continuarà…

Imatge

Perla 50. “Katalonien gegen Kastilien”: Catalunya i Espanya segons Anton Sieberer un privatdozent* austríac.

Imatge principal: Portada Katalonien gegen Kastilien

* Privatdozent: Professor habilitat per a l’ensenyameny universitari.

Comentari imatge principal: Segons Jaume Vicens Vives el millor text per conèixer les relacions entre Catalunya i Espanya, és un assaig d’un estudiós austríac: Anton Sieberer, i va ser publicat en alemany: Katalonien gegen Kastilien (Viena, 1936). Se’n féu una segona edició amb un nou títol: Spanien gegen Spanien (Viena, 1937). El traduïren al francès, i l’editaren a Suïssa: Espagne contre Espagne (Ginebra, 1937). I Bartomeu Costa-Amic el publicà, a Mèxic, traduït per Jordi Arquer, amb el títol: España frente a Cataluña (Mèxic, 1944).

Jaume Vicens Vives

Jaume Vicens Vives (Girona 1910-Lió 1960) és un renovador  de  la historiografia catalana seguint el corrent de  l’escola dels Annals (molt centrada ens aspectes relacionats amb la història econòmica i social), un capdavanter de la historiografia a tot l’Estat. Exercí un gran lideratge públic desplegant  una immensa activitat en  diferents àmbits (intel·lectual, social i polític).

Perla 50 _Jaume_Vicens_Vives_3

Imatge 1. Jaume Vicens Vives a l’estudi. Arxiu fotogràfic de la família Vicens Vives. 

Les seves aportacions i la seva bibliografia són notòries, aquí destacaríem Noticia de Cataluña, un llibre publicat inicialment en castellà  al 1954  rebut amb molt interès a la Catalunya de postguerra,  reeditada  i ampliada en català els anys 1960, 1984 i el 1999.

Perla 50 Notícia de Catalunya

Imatge 2. “Notícia de Catalunya”, versió en català de 1960.

Vicens Vives, format a la Universitat republicana, no formà part de “l’Espanya dels peregrins”, constituïda per intel·lectuals i professors republicans expulsats a l’estranger per la victòria de Franco,  com ell mateix deia de molts altres professors  exiliats (Perla 42), entre ells Bosch i Gimpera amb qui havia col·laborat.  Sortejà la depuració i passà una llarga temporada desplaçat a l’Institut de Batxillerat de Baeza i , finalment, al 1948 aconseguí la càtedra d’Història a la Universitat de Barcelona. Aleshores a Catalunya només hi havia una Universitat, la de Barcelona, coneguda també com a “Central”. Aquella era una Universitat ben diferent de l’actual  per la llengua i l’ideari que s´hi impartia (vinculat al totalitarisme franquista), i pel poc nombre d’universitaris. Segons l’Anuario estadístico de España en el curs 1956-57  estaven matriculats en aquesta universitat 7.648 estudiants, dels quals un 78,6  % eren nois i només un 21,4 % noies. Actualment,  el canvi ha estat més que considerable ja sigui per  la demografia, la transformació dels idearis, de llengües, de metodologies, per la varietat d’universitats, o per  la quantitat d’alumnat amb predomini femení. Segons dades d’Idescat,  en  el curs 2017-18  els alumnes matriculats eren 208.511 dels quals 113.447 eren noies i 95.040 nois.

En Joan Safont, al llibre Sabotatge contra Franco. Episodis d’oposició dels que havien guanyat la guerra, dedica un apartat a Vicens Vives. El títol el relaciona simbòlicament amb una fitxa dels escacs: L’alfil era Jaume Vicens Vives, capaç de  desplaçar-se  en diagonal en tot el tauler. Realça que volia  desvetllar nous capitans per redreçar la situació de Catalunya després de la Guerra. Actuant de manera “discreta” va  crear una espessa  xarxa de relacions com la formació d’un grup que fou batejat  amb un nom poc sospitós: Club Comodín de Ajedrez, per poder  sortejar les dificultats legals i de censura, on Vicens Vives va ser-ne el mestre i el  referent  en les trobades setmanals dedicades a aspectes històrics i econòmics de Catalunya i Espanya. D’aquest club en sortí el 1958 el “Cercle d’Economia” que encara està operatiu.

Participà també en l’Acadèmia de la Llengua Catalana de les Congregacions Marianes vinculades als jesuïtes, ja que era una entitat que pel seu caire religiós i cultural servia de paraigües a aquelles activitats catalanistes fetes des de la resistència, on impartí diferents cursets. A més, a la seva casa del Carrer Santaló, setmanalment organitzava trobades on barrejava assistents  del Comodín, de l’Acadèmia, del Moviment Socialista de Catalunya i d’altres sectors que podien representar la diversitat o pluralitat  de la societat catalana.

La llista de persones relacionades amb Vicens Vives aquells anys 50 és llarga i diferenciada ideològicament:  Raimon Galí, Josep Benet, Josep Espar, Joan Raventós, Jordi Pujol, Heribert Barrera, Josep Pla,  Ferrer Salat, Carles Güell de Sentmenat, Fabià Estapé, Ernest Lluch, Alexandre Cirici, Valls i Taberner, Manuel Ortínez,…

L’any 1956 es plantejà, com apunta Joan Safont, la constitució d’un grup clandestí ARC (Aliança pel Redreç de Catalunya) on, en el text programàtic,  feia una crida als joves de Catalunya a participar en el  redreçament del país després de l’ensulsiada de la Guerra Civil i la persistent repressió i aniquilació practicada pel règim franquista. Assenyalava:

L’hora de les decisions s’apropa. Després de vint anys de captivitat, Catalunya es trobarà en un moment cabdal de la seva història” (hi havia un preàmbul històric, i s’organitzaven els principis d’un programa autènticament antifranquista, catalanista i demòcrata).

Creiem, doncs, en el Redreç de Catalunya com a pedra singular de l’ordenació d’Europa i d’Espanya”.

No tingué èxit prou en aquest intent, però mostrava una clara oposició a la dictadura franquista.

Perla 50 _Portada Sabotatge contra Franco_Joan Safont

Imatge 3. Sabotatge contra Franco de Joan Safont, dedica un apartat a Vicens Vives

A finals dels anys 50 es posava en marxa a Espanya un Pla d’Estabilització econòmic amb la presència cada vegada més notable d’homes lligats a l’Opus Dei, alhora que Franco reforçava la seva imatge de “centinela de occidente”, en plena Guerra freda. En aquest context Vicens Vives es trobà  amb el President de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas,  a París el 14 de novembre de 1959, on aquest  li demanà ajuda per preparar uns memoràndums sobre la situació política i econòmica de Catalunya per poder anar ben documentat a les entrevistes que tenia concertades a Washington el maig del 1960,  com apunta Oriol Malló Vilaplana a: Tarradellas. Un segle de catalanisme. El President  d’USA, Eisenhower, visità Espanya el desembre  d’aquell any.

Perla 50_Portada Tarradellas_Un segle de catalanisme_Orio Madó Vilaplana

Imatge 4. Tarradellas. Un segle de catalanisme d’Oriol Malló Vilaplana

Tarradellas tenia la pretensió de “nomenar” Vicens Vives com el seu  delegat a l’interior alhora que pretenia establir un Consell Nacional per fer de pont entre el President exiliat i el país real. Vicens Vives moriria ben aviat i Tarradellas no tornaria a Catalunya fins els 23 d’octubre de 1977,  amb aquell “Ja sóc aquí” pronunciat des del balcó de la Generalitat. Tornava  de l’exili 38 anys després com a  representant legítim de Catalunya, exigint que fos tractat com a Molt Honorable President de la Generalitat, ja que significava el reconeixement d’una institució anterior a la que seria la Constitució del 78. Cap altre territori de l’Estat ha passat per aquesta situació.

L’obra historiogràfica de  Jaume Vicens Vives és extensa i  bona part d’ella  traspua la voluntat d’aprofundir i analitzar les relacions entre Espanya i Catalunya. Recordem que  el 1952  donà a conèixer una  “Aproximación a la Historia de España”  i dos anys després  Noticia de Cataluña, amb aquesta dedicatòria:

Als catalans i als altres pobles d’Espanya, l’autor, reverentment, dedica l’esforç i el treball, l’amor i el respecte”.

El pròleg el titulà: “Conèixer-nos”, on expressava:

amb motiu de la meva intervenció perifèrica al diàleg obert entre alguns intel·lectuals castellans i catalans sobre l’esdevenidor de la nostra cultura he escrit una i altra volta que calia fer un esforç, per conèixer-nos nosaltres mateixos abans de passar a projectes definits.(…) hem de saber què hem estat i qui som si volem construir un edifici acceptable dins el gran marc de la societat occidental a la qual pertanyem per filiació directe des dels temps carolingis.”

Volia, amb aquestes paraules, recordar els diferents orígens de Catalunya i de Castella.

Acabava el pròleg  indicant que el seu interès havia estat el de servir i lluitar entre parers discordes i prou sovint irreductibles, l’esdevenidor de Catalunya, que comporta, nolens volens, l’esdevenidor de Castella i d’Espanya”. És a dir, tant si vols com si no vols, t’agradi o no t’agradi, de manera voluntària o per força.

Davant la pregunta que ell mateix es feia, unitarisme o regionalisme, en les seves reflexions  sobre el “problema regionalista”, afirmava (a España):

es va resoldre de la més draconiana de les maneres possible: se’n  va negar purament i simplement l’existència. El grup heterogeni que va donar suport al pronunciament (de Franco) només tenia una convicció comuna: la impossibilitat per a Castella d’admetre l’autonomia política, la cultura i la indústria de Catalunya. L’Estatut atorgat per la II República va ser abolit el 1938. El 1939 va arribar la prohibició d’ensenyar i de parlar en públic la llengua catalana: més d’un centenar de diaris catalans van veure arribar la seva darrera hora. L’economia, el pensament i l’estil de vida de Catalunya -i en un grau menor, d’Euskadi- van ser combatuts acarnissadament, en les persones i en les institucions.

Ho diu en el llibre editat per “Quaderns Crema” el 2012 Espanya Contemporània (1814-1953). Va ser un text que el mateix Vicens entenia que era un text il·lusionant i valent, la seva obra culminant, inserit en  un volum col·lectiu  editat a Milà  el 1960 per C. Marzorati amb el títol: L’Europe de XIX et du XX siècle. Feia visible, als lectors europeus,  les complexes relacions entre Castella i Catalunya.

Perla 50 _España Contemporánea

Imatge 5. Jaume Vicens Vives: Espanya contemporània (1814-1953) 

Anton Sieberer

En aquest sentit li interessaren particularment les aportacions d’un austríac, Anton Siebererprivatdozent de la Universitat de Viena. Així a la pàg. 123 afirmava:

la millor interpretació del moviment catalanista es troba avui dia a les pàgines d’Anton Sieberer´Katalonien gegen Kastilien: zur innenpolitschen problematik Spanie ns´”, que podem traduir com “Catalunya contra Castella: sobre els problemes polítics interns espanyols” editat a Viena  l’any 1936.

L’austríac havia viatjat per Espanya amb motocicleta i tenda de campanya  al llarg dels anys 1934 i 1935, amb una llarga estada a Catalunya, durant la Segona República.

El treball  de Sieberer  va interessar, de manera que al  1937  es publicà una segona edició, modificant-ne el títol: “Spanien gegen Spanien”. S’edità també en francès  “Espagne contra Espagne”. I el 1944 Jordi Arquer, des de l’exil·li mexicà, va traduir i recollir les parts del llibre relacionades més directament amb Catalunya, canviant de nou el títol per  “España contra Cataluña”.

Perla 50 España frente a Catalunya

Imatge 6. España frente a Cataluña d’Anton Sieberer traduït per Jordi Arquer

L’obra és avui encara poc coneguda malgrat el treball de Francesc Artal i Francesc Roca “L’anàlisi d’Anton Sieberer sobre les relacions entre Espanya i Catalunya“. De manera que dedicarem aquesta i una altra Perla per donar a conèixer  les opinions i l’anàlisi  de Sieberer, tan valorades per aquell carismàtic i reconegut professor.

Seleccionem a continuació alguns capítols del llibre de Sieberer i extractes on es poden llegir les seves conclusions. El primer, dedicat El problema de las nacionalidades en el estado español:

El problema de los antagonismos regionales (…) la cuestión catalana figura entre las más importantes preocupaciones interiores de la España moderna. Esta parte del país, la más poblada y por su actividad profesional la más rica, exige una administración autónoma más extensa. Los catalanes luchan por el reconocimiento del derecho al libre desarrollo de su personalidad nacional, que en su sentir es fundamentalmente distinta de la del pueblo castellano.

(…) Cuando el general Franco desenvaina su espada para luchar por el orden dentro del país, y por un estado más fuerte, las minorías nacionales catalanas y vasca, se encontraron situadas, en su respectivo sector burgués, ante una amarga alternativa. Estos sectores condenaban los avances de las izquierdas y estaban al lado del orden, no obstante, tomaban partido en favor de la autonomía regional y, por consiguiente, detestaban un “Estado Fuerte”, que significaba una nueva hegemonía de los castellanos en la península. Los “insurrectos nacionalistas” eran a sus ojos “nacionalistas castellanos”, es decir adversarios suyos. En este desacuerdo de puntos de vista, el último, el de la afirmación nacional, es el que prevale. Entre el Escila de las organizaciones obreras y el Caribdis de los pretorianos, los catalanes y los vascos escogieron por aliado a Escila. Únicamente (…) los carlistas (…) tomaron otra decisión.

(…) No se debe olvidar que Cataluña ha dado al Frente Popular los votos de numerosos electores burgueses. Los católicos catalanes (…)  hicieron con vistas a la consolidación de la autonomía. (…) el catalanismo es un movimiento popular vivo.

El segon, centrat en la explotación fiscal y odio hacia los funcionarios.

(…) El catalanismo se alimenta del argumento de que Barcelona es una víctima de la explotación fiscal (…) La cuarta parte de los ingresos fiscales del estado español sale del bolsillo de los catalanes, lo que representa mucho más de lo que estos deberían pagar proporcionalmente por persona. En efecto, la población de Cataluña representa apenas una octava parte del total de España. (…) de los gastos que el estado español, la parte que ocasiona Cataluña es mucho más modesta. El Gobierno Central gasta menos que la décima parte de su presupuesto total, directa o indirectamente, en provecho de Cataluña. (…)La cuantiosa e injusta diferencia entre lo que Cataluña paga por impuestos y lo que recibe del Estado no ha sido desgraciadamente suprimida por el Estatuto autónomo de 1932. En el ajuste de la autonomía, la reglamentación financiera ha sido hecha con gran desventaja para Cataluña.

El tercer,  dedicat  a Cuestiones económicas hispano catalanas:

(…) Cuando los castellanos se lamentan de que ellos podrían comprar productos industriales mucho mejores y a más bajo precio en el extranjero, los catalanes responden que ellos podrían comprar el trigo canadiense a precio vil, si no se les obligara a comprar el trigo castellano, tan caro. Los productos españoles de cereales, cuya mayor parte se cultiva en Castilla está también protegida por los derechos de aduana y con prohibiciones que incluso los campesinos encuentran excesivo. (…) en el caso de que Cataluña se separara de España, ella encontraría más fácilmente un mercado para su industria que Castilla para su trigo.

(…) La consecuencia es que la industria catalana, a despecho de su gran desarrollo no dispone de ningún mercado extranjero (España no tiene tratados de comercio con muchos estados importantes, denunciaba) y debe orientarse en un 95% hacia España. Este hecho sirve naturalmente de freno a todas las veleidades separatistas (…) los catalanes no reconocen ninguna calidad a los diplomáticos y economistas españoles, casi todos “incapaces” (…) La economía une aquello que el espíritu quiere dividir.

En el quart, es presentava la historia catalana al servicio del catalanismo:

El pueblo catalán ha aprendido a conocerse a sí mismo por un autoexamen intensivo (…)  los catalanes, con Ramon Llull estaban en el siglo XIII a la cabeza de la filosofía occidental, la Corte de Barcelona se convertía en la más brillante de Europa. Barcelona era sinónimo en Europa de la más alta escuela de buenas costumbres (…) Cataluña se convierte en la primera potencia del Mediterráneo (…) Jamás el despotismo acompaña el poderío de los catalanes. Su dominación es de otra naturaleza. Un ejemplo luminoso de su dominación creadora y reguladora está en lo que se llama el Consulado de Mar; son las primeras leyes de navegación que han servido de base a toda legislación marítima internacional ulterior. Los catalanes han dibujado en esta época la primera carta marítima.

El azar de una dominación quiere actualmente disputar a los catalanes el goce entero de su gloria histórica. El Estado, que en la Edad Media se levanta a un tal grado de poderío y esplendor, no se llamaba Cataluña, sino Aragón, y sus reyes cubiertos de gloria se llamaban reyes de Aragón. Bien a pesar de los catalanes, los castellanos únicamente hablan siempre de la historia de Aragón, ignorando la parte que en ella tomó Cataluña. ¿Cuál ha sido la parte proporcional de las dos partes y de los dos pueblos en la historia gloriosa de su unidad nacional? ¿Han sido los aragoneses el pueblo de guerra y de política que se asocia con los hombres industriales y comerciantes de la costa, sin abandonar jamás el mando? Actualmente los catalanes se esfuerzan en combatir un error de tan mala fe y en hacer comprender que este estado compuesto de dos miembros (…) era en todas partes y personalidades esencialmente catalán. (…) la lengua de la Corte continúa siendo la catalana y los primeros dignatarios, generales y almirantes fueron, como anteriormente, de sangre catalana. Cataluña era la asociada más poderosa, la que daba el tono; Aragón no daba casi más que el nombre. Es claro que los castellanos no están en modo alguno de acuerdo con esta interpretación.  (…)

El viraje decisivo lo determinó el “compromiso de Caspe, de 1412” en virtud del cual, después de la extinción de la dinastía, la corona fue dada a un extranjero. Fue aquel hecho el comienzo de la época castellana, que es sinónimo de la decadencia de Cataluña (…) Las dos coronas se unen y Cataluña pierde su propio cetro político (…) con el descubrimiento del Nuevo Mundo pierde su importancia milenaria (…) Durante los tres siglos, que siguen, el Mediterráneo, se convierte en un “estanque muerto”…(…) para colmo de desdichas, los turcos y los piratas paralizaron la navegación mediterránea, Barcelona no pudo enviar barcos (…) los castellanos pusieron el veto a la expansión de sus rivales (…) prohibieron a los catalanes bajo pena de muerte comerciar con los países recién descubiertos.

 

Continuarà…

Imatge

Perla 42. Impulsos patriòtics . “El Libro de España”.

Al llarg dels darrers segles han estat molts els moments en que s’ha volgut potenciar el patriotisme a Espanya, emprant-lo com a sinònim d’estat-nació i també per a exacerbar o instrumentalitzar un determinat sentiment de pertinença a una comunitat que es considera superior. D’aquesta manera la paraula pàtria superaria al concepte referit bàsicament a la terra on un ha nascut o la terra dels pares. Així Catalunya seria la pàtria dels catalans o Galícia la pàtria dels gallecs ja que tenen espais, costums, tradicions, llengües o històries diferents…

Moltes ideologies polítiques utilitzen la paraula pàtria de manera confosa i poden tendir demagògicament a impulsar un sentiment d’identificació amb una d’aquestes pàtries que des d’una posició preeminent pretén imposar la seva concepció a les altres i en fa una definició segons el seu interès egoista i hegemònic. Al llarg d’aquest darrers segles han estat freqüents  i perseverants les actuacions que des de les institucions de matriu castellana han legislat i imposat un únic model de pàtria: Una pàtria, una nació, una bandera, una llengua i un únic model educatiu.

És fàcil trobar en molts llibres escolars de l’època franquista, com l’Enciclopèdia Estudio, temaris amb  titulars com: ”España Nuestra Patria, o Símbolos de la Patria”. Literalment es llegia:

“Tres importantes dones recibimos al nacer, la vida, la Patria y el apellido. La vida es un regalo de Dios, la Patria es la herencia de una Nación y el apellido es el legado de una familia. Estos tres dones debemos llevarlos en el corazón, ostentarlos con honor y engrandecerlos con gloria. La Patria que hemos recibido es España. Después de Dios, nuestro amor primero y más profundo es para ella, hasta la abnegación y el sacrificio”.

Perla 42 Enciclopedia Estudio Libro Verde Dalmau 1958

Portada Enciclopèdia estudio, libro verde. Talleres gràficos Dalmau 1958.

La paraula pàtria ha estat emprada amb intencions i significats ben diferents. Des de la Constitució de 1812, quan en promulgar-se el dia de Sant Josep a l’Església de Sant Felip Neri  de Cadis, Agustín de Argüelles va dir: ”Españoles: ya tenéis patria, passant pels carlistes que utilitzaven el lema de “Dios, Patria y rey”,o a les casernes de la Guàrdia civil amb el “Todo por la Patria o aquella màxima de José Antonio Primo de Rivera: ”La patria, el pan y la justicia”.

Altres han utilitzat la paraula amb una connotació ben diferent, associada a una llengua on s’expressen sentiments, emocions, plaers o records produïts en un territori que podríem entendre com a país, com a poble, com a pàtria i també com a nació. Prat de la Riba més de cent anys enrere manifestava: “La meva llengua és la meva pàtria, Jaume Cabré, l’autor del conegut llibre Jo confeso es referiria a “La llengua és la meva pàtria i la vull viure”. El poeta portuguès Pessoa diria:  “La meva pàtria, la llengua portuguesa”. Canviant de continent esmentaria un poeta argentí, Juan Gelman, fill d’immigrants ucranians, que hi coincidiria “Mi patria es mi lengua”.

Llengua, pàtria, nació, són paraules plenes de significats i de sentiments. Avui segueixen generant debats de diferent tipus i abast, així sorgeixen entitats que sota uns lemes com “Libres e iguales” no accepten, contràriament al que es podria entendre, la llibertat de sentiment  de llengua i de pàtria. Una de les seves promotores, membre destacat del PP, manifesta la seva incomprensió del tema en dir “La política lingüística de Feijoo en Galicia no difiere de la de cualquier nacionalista”.

Al llarg del segle XX podem revisar com s’orientava aquest debat a l’entorn del concepte pàtria. Recordaria que al 1913, una instrucció  ordenada pel Conde de Romanones (un del caps del Partit Liberal,  quan va ser president del Consell de ministres durant el regnat d’Alfons XIII)  a les juntes provincials d’educació de tot Espanya, les encoratjava perquè vetllessin perquè l’ensenyament tingués un caràcter fonamentalment patriòtic. L’any 1921, el Ministre d’Instrucció Pública va fer la convocatòria d’un concurs  públic destinat a premiar un futur  llibre que hauria de portar el nom de Libro de la Patria”. El llibre, premiat amb 50.000 pessetes, seria obligatori a totes les escoles. La  finalitat era clara, aconseguir que els alumnes sabessin “lo que es y representa España y hacerla amar”. El llibre havia de ser una mena de guia adaptada al que avui podria ser 1r d’ESO, on l’alumnat viatjaria simbòlicament a través d’uns protagonistes que els portarien a descobrir  i conèixer moments i paisatges estel·lars d’Espanya amb l’ajuda de gravats, llocs i personatges emblemàtics. Es pretenia que s’identifiquessin amb:  

los hechos gloriosos de nuestros mayores, el inventario de nuestras aportaciones al progreso mundial y las realidades más salientes de nuestra vida actual”.

Es presentaren més de seixanta llibres. El concurs seria declarat desert, segurament perquè els governants l’any 1923 ja no eren els conservadors que ho havien promogut, i havien estat substituïts pels liberals. Ara bé, i no seria casual, que aviat començaren a circular diferents llibres de lectura escolar de caràcter patriòtic, fruit d’aquest concurs governamental.

Amb aquesta voluntat una editorial dedicada a llibres escolars, la Frère Théophane Durand (FTD) instal·lada a Barcelona des de 1890 va encarregar, en plena dictadura de Primo de Rivera, al benedictí Pérez de Urbel, que posteriorment seria entre moltes altres tasques el primer Abad del monestir del ”Valle de los Caídos” un llibre a semblança de “Le tour de la France par deux enfants”, adaptat a la història d’Espanya. Aquest llibre finalment va ser  El libro de España, que va tenir  una segona edició l’any 1932 i reimpressions a partir del 1939.

Explicava les aventures de dos germans orfes, de 10 i 14 anys, recorrent la geografia espanyola on es  situaven personatges i esdeveniments històrics amb una visió tradicional, catòlica i patriòtica. Va tenir una gran difusió en l’etapa anterior a la II República.

L’any següent del cop d’Estat dels militars del juliol del 1936, a la zona franquista es convocà un concurs similar al de l’any 1921 amb l’objectiu de premiar un nou “El libro de España” que hauria de ser obligatori a les escoles. Els autors dels llibres havien de ser espanyols i addictes al “Movimiento”. En les bases del concurs es concretaven aspectes com :

Las Escuelas de la Nueva España han de ser continuidad ideal de las trincheras de hoy (…)han de atender especialmente a la refutación sencilla y valiente de aquellos pasajes de nuestra Historia que han sido más tenazmente calumniados por la Leyenda Negra (…)“ha de señalar la no interrumpida contribución de España a la civilización universal, y preferentemente, la coincidencia de estos esfuerzos civilizadores con el actual Movimiento, contraponiendo a la absurda tendencia separatista, la idea excelsa de unión de todas las regiones dentro de la gran Patria Española (…) debían transmitirse a los niños las características de la raza: ”La Fe cristiana, la hidalguía caballerosa, la cortesía exquisita, el valor militar, la ponderación de juicio” con el fin de “hacer que los niños del porvenir tomen, definitivamente, partido por España”.

El Concurs també va quedar desert. S’apunta que el motiu hauria estat la discrepància o la lluita per controlar el món educatiu per part de la Falange i l’Església.

Acabada la guerra, l’any 1942 l’editorial Luis Vives (abans FTD) encarregà a Fray Justo Pérez de Urbel la revisió de la seva obra El libro de España”, per ajustar-la a la ideologia del règim franquista. Als orfes els hi canviaren el pare, ara no era un mariner mort a alta mar, sinó un falangista mort en l’assalt al ”Cuartel de la Montaña” de Madrid el juliol de 1936, on les referències històriques, estan lligades al costat  dels vencedors, i que configuren, per a ell, el que s’ha de conèixer de la Història d’Espanya.

Perla 42 Fray_Justo_Pérez_de_Urbel

Foto: Fray Pérez de Urbel (1875.1979), “primer abad del monasterio de la Santa Cruz del Valle de los Caídos, consejero nacional del Movimiento y procurador en Cortes”.

Posteriorment, els “cuestionarios nacionales de la enseñanza primaria” elaborats per la Direcció General, l’any 1955, no s’allunyaven gens del postulats de Fray Justo Pérez de Urbel (director de la revista falangista “Flechas y Pelayos”, censor, procurador en Cortes…) i amb ell coincidia en la importància de fer arribar:

el conocimiento de la historia patria  que es materia de mayor importancia educativa  (…) destacando, aquellas facetas que han constituido siempre el núcleo de la espiritualidad y la historia española (…) España (…) puede ser maestra del mundo en orden a vivir desviviéndose que la hizo descubridora y misionera, “martillo de herejes, luz de Trento y espada de Roma”. Y es aquí, en este carácter genuino, donde la enseñanza de la historia de España encontrará su profunda razón de ser. (…)Será necesario mostrar siempre al alumno el concepto católico del mundo, que dio  a nuestra patria  densidad y fuerza a lo largo de la Historia volviendo al cual encontraran los hombres de hoy la brújula, que les devuelva los caminos perdidos de la paz y la armonía (…) Creemos (…) el cultivo asiduo de las biografías para empapar a nuestros alumnos de las virtudes en que florecieron los grandes hombres de nuestra historia. ¿Hay otro medio más eficaz de insertar en ellos el afán de emular a los que supieron hacer con sus vidas  más noble y más bella la vida y la historia de España?

Les noies tenien reservat un tractament especial i diferenciat com corresponia a una vessant  catòlica, tradicional i antiliberal (vegeu la Perla 4 Consideracions patriarcals sobre el rol femenií 1900-1977 i la Perla 8  De l’Escola Nova a la Escuela Nacional Franquista sobre el rol femení). S’apuntava:

”Hemos introducido alguna matización de la enseñanza de la historia respecto a las escuelas de niñas. (…) con ello queremos otorgar a la formación de la mujer la eficacia que reclama su psicología y su destino social.”

Recomanaven que les mestres llegissin o expliquessin a les noies, que serien dones en un futur proper, les “biografias de las colaboradoras de Isabel I”. Citaven a: “Beatriz de Bobadilla, Beatriz Galindo o Doña Teresa Enríquez,  a més de  Sta. Teresa de Jesús, Sta. Teresa de Lima, Agustina de Aragón, Sta. Maria Micaela del Santísimo Sacramento o altres dones referenciades en el llistat. A banda de llegir o comentar “La perfecta casada” de Fray Luís de León o “Instrucción de la mujer cristiana” de Juan Luis  Vives. (Llibre escrit originàriament en llatí a principis del segle XV De institutione feminae christianae, traduïda al castellà a València en 1528).

Perla 42 Fray Luis de Leon.jpg

Fray Luis de León (1528-1591), autor de “La perfecta casada” un manual en prosa sobre el paper de la dona al matrimoni, de gran èxit a la seva època.

Als nois entre els 12 i 15 anys també havien de conèixer determinades biografies considerades exemplars i patriòtiques. Apareixen en els programaris més de 80 noms que correspondrien a les considerades “Biografías de Grandes Hombres”. Hi havia sants i religiosos com S. Isidoro, S. Hermenegildo, S. Braulio, S. Domingo de Guzmán, S. Vicente Ferrer o Raimundo Lulio (Ramon Llull  havia escrit en català,  llatí , àrab, però no en castellà). Militars com El Cid o Gonzalo de Córdoba, exploradors o conqueridors  com Magallanes, Almagro o Pizarro, artistas i literats Cervantes, Velázquez o Goya. Significativament destacaven al Tio Jorge, al cura Merino o al General Castaños de  la Guerra dita de la Independencia. I dels temps més recents Don Antonio Maura, General Primo de Rivera, Calvo Sotelo, José Antonio Primo de Rivera, o Francisco Franco al que esmentaven com “la figura egregia del Caudillo Franco, salvador de España.”

S’allunyava a la joventut dels anteriors postulats educatius, oberts, progressistes i reformistes, era una ruptura radical. La finalitat havia canviat i es va voler instruir a la joventut espanyola en la idea de:

“que pueda convencerse de que el interés de la nación coincide en todos los casos con el interés propio (…) hay que llenar su inteligencia de conocimientos necesarios, pero también hay que encender su corazón con un amor, con una fe”.

Els conceptes pàtria i  catolicisme havien de ser pilars del treball escolar. En les lleis educatives del moment es reglamentava i detallaven  temaris i activitats destinats a aquella joventut que havia de complir un nou  objectiu  encaminat a “lo trascendente” com a catòlics i com espanyols. Calia realitzar pràctiques “emotivas” centrades en “la bandera, las conmemoraciones, los saludos y honores, la oración por los caídos , cantar el himno nacional y otros cantos patrióticos, o com deien en el programari estatal calia  fer dins l’àmbit escolar: “gritos ” i els assenyalava:

”España, Una, Grande y Libre ”, ”Arriba España !”, ”Por el Imperio hacia Dios”, ”Por la Patria , el Pan y la Justicia”, “Presente!” Caídos por Dios y por España!”.

L’escola havia d’estar al servei de la “Pàtria (espanyola)”.

A Catalunya aquestes disposicions i moltes altres dels guanyadors de la guerra, significaren  també en el món de l’educació i de la cultura una mena d’any zero com quedà recollit en una exposició al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona  al 1999, on es copsava la labor de liquidació feta per anorrear tot allò que s’havia construït, primer amb la Mancomunitat i posteriorment durant els anys de la república.

Barcelona en postgue

“El nazi Himmler va visitar Barcelona l’octubre de 1940” PÉREZ DE ROZAS (AFB). 

Si ens centrem en l’àmbit educatiu, l’ensenyament bàsic i la Universitat canviaren totalment  de model a Catalunya. Amb la Generalitat durant la II República (1931-39) a les escoles i instituts s’havien aplicat mètodes innovadors i diversos com el Decroly, el Freinet i molt especialment l’orientat per la metgessa italiana M. Montessori. En aquella educació   l’alumnat era considerat el pilar bàsic i l’objectiu central ensenyar a pensar. Josep Estalella, que fou director de l’Institut Escola de Barcelona, resumí part del seu ideari bàsic amb aquestes paraules:

”m’he proposat fer homes bons, si a més els faig forts millor, i si a més em surten savis millor encara”.

“Universitat Autònoma de Barcelona” fou el nom que prengué la Universitat de Barcelona durant la Segona República Espanyola, a partir del 1933 i fins al 1939, que fou dissolta per decret arran de l’ocupació de Barcelona per les tropes del general Franco. Al començament de la guerra civil, durant dos mesos (juliol-agost del 1936), el nom oficial de la universitat fou el d’Universitat Autònoma de Catalunya que es definia a més com a catalana i social. El seu  primer rector seria Jaume Serra Hunter.  El 28 de gener de 1939, dos dies  després de ser ocupada Barcelona per  les tropes franquistes, aquesta va ser dissolta. Al  Noticiero Universal  del  13 d’abril es llegiria que “la Universidad redimida del marxisme e incorporada a la España nacional”   havia aconseguit salvar-se de “la horda rojo-separatista”  i podria així “espanyolitzarla universitat.

A la mesura que les tropes franquistes anaren penetrant en territori català entraven en vigor els nous dissenys educatius que passarien també per controlar al professorat. Es crearen unes  comissions depuradores formades per representants de les forces d’ordre públic,  mossens , alcaldes i a partir del gener del 1940 membres de Falange que elaborava uns informes on  analitzaven i jutjaven la conducta pública i privada, les seves creences i pràctiques religioses. Les acusacions més greus afectaven  persones considerades maçons, socialistes, comunistes, anarquistes, nacionalistes, catalanistes, separatistes. Segons l’estudi de Francisco Morente Valero La Escuela y el Estado Nuevo: la depuración del Magisterio Nacional (1936-1943)  d’un total de 5.466 expedients oberts, 3.977 van se confirmats en el càrrec i els altres 1.489 van ser depurats.  Apunta també que hi va haver més sancions en homes que en dones, entre el joves que entre els grans, i també  més en l’àmbit rural que en les ciutats. La majoria d’aquestes places que quedaven buides foren cobertes per persones que no coneixien el català. Es van castigar amb la depuració les actituds progressistes i avançades d’aquella renovació pedagògica començada ja amb la Mancomunitat, i els efectes destructors d’aquell alliberament foren rellevants en molts àmbits, passant del familiar al social i també pel que fa al coneixement de la llengua i la cultura catalana.

Perla 42 jaumeserrahunter.jpg_2005515216

Jaume Serra i Hunter en finalitzar la Guerra Civil s’exilia, en un primer moment, a França, i posteriorment a Mèxic, on és membre del Consell Nacional de Catalunya fins a la seva mort, l’any 1943.

A la universitat la situació seria molt similar a la resta del sistema educatiu. El diari ABC de Madrid,  4 d’octubre de 1939, recollia els objectius proposats:

”Es preciso lograr que los catalanes se sientan cordialmente españoles, curándoles de su particularismo para que colaboren en las comunes tareas españolas. Para ello hay que españolizar la enseñanza en Cataluña y seleccionar su personal docente. Como es inadmisible la actuación del profesorado marxista, lo debe ser igualmente la del profesorado catalanista. No seguirá en la Universidad de Barcelona catedrático alguno de los que colaboraron en la Universidad Autónoma; se llevará a ella profesores jóvenes de rotunda vocación españolista.”

Josep Benet recull que més de 130 van ser depurats del quals gairebé la meitat s’exiliaren com Bosch i Gimpera, Pompeu Fabra, Alexandre Galí, Nicolau d’Olwer, Carles Riba, Jaume Serra i Hunter, Josep Trueta…

La “patria”, és segons la Real Academia Española: 

Tierra natal o adoptiva ordenada como nación, a la que se siente ligado el ser humano por vínculos jurídicos, históricos y afectivos. (Real Academia Española © )

Per alguns, només podia ser una, com passa amb el concepte nació, de la qual hi ha també, moltes definicions i interpretacions.

Imatge

Perla 39. Dos exilis i dos exiliats perseguits i compromesos

A causa de la guerra civil (1936-1939) a Catalunya es  produïren dues onades d’exilis significatives. Una primera l’estiu del 36 que afectà principalment a persones identificades amb la dreta política,  propietaris i estaments religiosos. Molts sortiren en vaixells en direcció a Gènova o Marsella. També s’exiliaren republicans i persones sense una identificació dretana davant el caire que prengué la revolució social del juliol del 36. El segon moment o exili es produí el febrer del 39, molt més nombrosa ja que eren els derrotats de la guerra,  entre ells, uns 100.000 foren catalans.

Dos exilis i dos exiliats

Rafael Patxot i Jubert, (1872-1964) i Pau Casals i Defilló (1876-1973) serveixen d’exemple a aquests dos exilis consecutius fruit del malson de la guerra, dos dels molts exemples del capital humà perdut. Els dos eren apassionats de la música en camps ben diferents alhora que humanistes, demòcrates, obertament antifranquistes que, conseqüentment, moririen a l’exili.  Rafael Patxot és un exiliat del 36, la primera fornada i Pau Casals  ho és del 39, la segona.

Perla 39 patxot_casals2

Pau Casal i Rafael Patxot. Font: https://universpatxot.diba.cat

Els dos es  coneixien i es relacionaren com es pot veure a la fotografia o com testimonia la carta que Patxot va escriure a Casals el 10 de desembre del 45. Havia acabat  la segona Guerra Mundial i en la lletra es palpava el neguit, la inquietud o incertesa del  què podia passar, en albirar quelcom diferent al que ell n’esperava:

”Aquesta guerra que va començar amb una bella doctrina per part dels aliats, després de la ceguera de la no intervenció a Espanya, està acabant-se en un fangar de dubtes, regateig i negació de la nostra pròpia vida i a estones em fa dubtar de la Humanitat…Jo que sóc anglòfil per temperament, per educació i per experiència…he tingut una mai imaginada decepció, al veure la virada anglesa de cara a Espanya…per aquesta raó m’adhereixo mentalment i sentimentalment, a la vostra eloqüent protesta…, per els qui ens obstinem a creure en Catalunya i per ella patim i morirem voluntàriament expatriats, perquè encara som homes i homes catalans”.   

Rafael Patxot i Jubert, exiliat al 36

.Perla 39 Biografia Patxot x Joaquim Maluquer

Empresari del suro, meteoròleg, al 1896 montà un observatori astronòmic a Sant Feliu de Guíxols. Estudià la meteorologia catalana i fou un dels promotors d’una obra internacional “L’Atlas Géneral des Nuages” el 1929.

En aquest àmbit es pot recordar  l’actuació recollida per Joaquim Maluquer Sostres, a la seva biografia Rafael Patxot i Jubert, mecenes i científic. Explica que l’any 1929, a Copenhaguen, es reunia el Comitè Internacional de Meteorologia…

«hi assistí Eduard Fonseré com a únic representat científic d’Espanya a més d’un militar que tenia la pretensió d’esborrar el nom de Catalunya de l’Edició de l’Atles Internacional dels Núvols que s’estava elaborant que recollia les seves aportacions. Patxot va aconseguir que el seu amic E. Delcambre rebutgés el representant militar i mantingués la presència catalana en l’àmbit meteorològic internacional. Patxot explicava el fet parlant del  separatisme dels núvols”.

Ho podem entendre com un atac a aspectes intangibles?

Perla 39 patxot_companys

El 29 de maig de 1934, Rafael Patxot rebia l’homenatge de la Generalitat de Catalunya amb motiu del lliurament d’un exemplar especial de l’Atles Internacional de Núvols i dels Estats del Cel publicat per l’Organització Meteorològica Internacional.

Patxot impulsà, a més, diferents mecenatges. Des de  la fundació Rabell s’estudiaren les característiques i evolució de la Masia catalana. Fou un dels mantenidors  fonamentals de l’IEC (Perla 28) durant la dictadura de Primo de Rivera. Impulsà l’estudi i recol·lecció de llegendes sobre el folklore català, per tal d’evitar-ne la seva desaparició, que es recolliria en «El llegendari català».

En l’àmbit musical la seva tasca va destacar en impulsar i finançar  la recuperació del Cançoner popular de Catalunya a partir de concursos i també d’un treball de camp  dit Missions consistent en què dues persones, amb gran coneixement musical i proveïts d’un fonògraf, recollien les cançons que es conservaven a les comarques catalanes. A l’estiu del 1936 n’havien catalogat unes 40.000.

Internacionalment  va arribar a impulsar, per iniciativa pròpia, un concurs dotat amb 1.000 lliures esterlines, avalat pel Tribunal Permanent de Justícia Internacional de La Haia per tal de revisar el concepte d’Estat. En el jurat internacional hi figurava F. Maspons Anglasell. El premi fou declarat desert. L’any 1933 publicà un dels treballs que reflexionava un dels temes del seu interès: “El canvi esdevingut en les idees d’estat i poble, com a manifestació de la consciencia mundial”, del  txec Rudolf Laun.

Ja exiliat a Ginebra en reflexionar sobre els esdeveniments del juliol de 1936 considerava:

“És un axioma primari de govern: els militars a la caserna i els capellans a l’església, perquè, altrament, si surten de llur comesa, són elements que ho espatllen tot i ho emboliquen tot; car els uns amb nom de la pàtria, se’n fan els amos, i els altres, amb nom del  cel, s’imposen a la terra”.

Allà Patxot mantingué bona relació amb el també exiliat cardenal Vidal i Barraquer. Coincidien en veure a  la jerarquia eclesiàstica doblegada i acomodada al règim franquista. El cardenal traspassà el 1943 i, com indicava  Maluquer, Patxot assumí les despeses del funeral i recordaria en l’epitafi a Vidal i Barraquer que fou ”exiliat pel general Franco perquè es negà a signar la carta col·lectiva de l’Episcopat espanyol, adherint-se a la rebel·lió militar que arborà la guerra civil. I portà la dictadura”. Que la República estava en un període de crisi després del febrer del 1936 era innegable, i a causa d’aquest contacte és molt probable que estès informat de primera mà sobre una falsa versió que ha delatat l’historiador aragonès, Julián Casanova a «República y guerra civil”:

“De los más de 250 muertos  se dice que hubo en el período de febrero a junio como consecuencia de la “violencia política”, ninguno pertenecía al clero, lo cual contradice el recuerdo que de esa primavera de 1936 se transmite todavía a menudo, copia de lo mucho que se escribió para legitimar el apoyo de la Iglesia al golpe militar: que el “exterminio del clero católico” había comenzado antes de julio de 1936.”

L’industrial Patxot, com veiem mecenes i catalanista, ja no retornà a Espanya, però tot i així va ser requerit a presentar-se a declarar davant el tribunal de Responsabilitats polítiques que posaren en marxa els guanyadors de la Guerra Civil. Era l’octubre de 1939 i l’acusaven de desafecto al “Glorioso Movimiento Nacional”. En les diligències de la guàrdia Civil, de la Falange, i de l’ajuntament de Sant Feliu, s’afirmava que no militava a cap partit i que havia estat perseguit durant “el periodo rojo” i per això havia fugit a l’estranger. Recordaven i esmentaven com arguments penalitzadors tots els seus mecenatges compromesos amb la cultura i la ciència catalana. A l’informe de la Falange:

”Está considerado como persona muy irregular, atribuyéndose este defecto a sus ensayos científicos, que le han apartado del trato social (….) hombre de ideas completamente separatistas, contrario a todo lo que significa España… dada su ideologia se le puede considerar desafecto”.

Recordem que aleshores es categoritzava a les persones en: “indiferentes, adictos i desafectos”. Patxot era d’aquests darrers i l’instructor ho deixà ben clar:

el separatismo del inculpado, así como su salida de la zona roja y permanencia en el extranjero, sin justificación alguna como no sea la natural repugnancia del expedientado hacia los postulados fundamentales de nuestra Revolución Nacional Sindicalista, e incompatibilidad con los mismos”.

La revista Endavant (1945-1968) editada a l’exili pel Moviment Socialista de Catalunya (1945-1968) defensava aquests principis “Federació, Democràcia i Socialisme”. L’any 1955 recull el document adreçat  a la Comissió de Drets Humans de l’ONU on es denunciava la repressió franquista a la cultura catalana. El signaren Bosch i Gimpera, Nicolau d’Olwer, Pi i Sunyer, Serra i Moret, a més de  Rafael Patxot i  Pau Casals.

L’any 1952 va escriure un llibre de memòries, Adéu a Catalunya. Guaitant enrere, fulls de la vida d’un octogenari, amb la significativa autodefinició de “Català, empordanès, expatriat voluntari per amor de consciència, del sentiment i de la personalitat humana”

Els exiliats mexicans, en una de les seves publicacions, La Nova revista de 1958  evocaren i reconegueren els estudis i la tasca de Patxot en els números 31 i 32.

Pau Casals, exiliat al 39.

El desenllaç de la guerra civil el va obligar a marxar a l’exili i fixà la residència a l’altra banda de la frontera, a Prada de Conflent en part a causa de la seva voluntat de no abandonar els seus compatriotes i altres exiliats internats aleshores en camps com el d’Argeles al sud de França. Entre el 1938 i 1940 Casals va donar més de 140.000 francs als catalans exiliats. A més, va escriure moltíssimes cartes a personalitats i organismes internacionals demanant tota mena d’ajuts.  A partir de 1957 residiria a San Juan de Puerto Rico.

En valorar aquesta tasca ell mateix indicava:

”S’ha d’ajudar a tothom i encara ho puc fer, tot i que estic esgotant els meus recursos. A Espanya tots els meus béns han estat confiscats, inclosa casa meva. Però mentre serveixi per a aquesta tasca que m’he imposat, em quedaré aquí.”

Però com a conseqüència d’aquest compromís humanista, amb la república i amb Catalunya, seria molt desprestigiat i la seva figura insultada i denigrada des de les informacions del règim franquista. Miguel Utrillo, l’any 1939, a les pàgines del diari reconvertit de «Solidaridad Obrera» a «Solidaridad Nacional», va escriure en la seva columna de “Fantasmones rojos” que el desafecte Casals

«era un perfecto asno…., un antiespañol perfecto que se creía un dios…uno de los mejores tacaños que se han conocido. Y, además, masón y judío».  

Acabada la II Guerra Mundial va fer un concert a Londres on interpretà el «Cant del ocells», i manifestà les esperances en recuperar aviat les llibertats perdudes amb la dictadura. Però aviat veuria que les coses no anirien en aquesta direcció en captar que els països guanyadors no es comprometien per acabar amb el franquisme i així optà per no actuar en els països que hi mantinguessin relacions, en senyal d’un compromesa  i digne protesta.

Des de l’exili de Prada, va escriure una carta al president dels USA, Truman, per intentar frenar l’ajuda nordamericana a la dictadura franquista d’un préstec de més de 60 milions de dòlars a l’Espanya de Franco (es concediria més tard dins el conegut  «Pla Marshall» ).  

Tarradellas, president de la Generalitat, i Prieto cap de la República espanyola, els dos a l’exili compartien la iniciativa. S’anà elaborant  l’escrit l’ agost de 1950 i hi hagué més d’una versió com detalla Joan Esculies en: Pau Casals, la carta secreta de Tarradellas i Prieto. L’argumentari de Pau Casals mencionava aspectes com:

“Sóc senzillament un home que creu en la democràcia i que estima la seva terra nativa de Catalunya i la d’Espanya, dins la qual es troba Catalunya (…) Vostè comprendrà molt bé, senyor President, la dolorosa decepció que vaig sentir en veure de quina manera les grans democràcies deixaven abandonada a la seva sort la República espanyola, quan aquesta lluitava contra el triple atac del nazisme, del feixisme i del falangisme, tres noms d’una mateixa ideologia (…) Excedeix a la meva capacitat de comprensió el fet que les democràcies europees després de la seva victòria permetessin que seguís creixent a Espanya un règim de tirania que moralment han condemnat tots els homes lliures (…)  Exiliat de la meva pàtria des del 1939 em vaig veure forçat també a considerar-me exiliat del món democràtic des del 1945 () En aquestes condicions em vaig veure obligat a renunciar a la meva vida normal (…) No em vaig creure’m amb dret de rebre l’estima dels públics de les nacions els governs de les quals, en la meva opinió, oblidaven els deures i no feien res per tal que acabés el règim que té al meu país sotmès a la servitud. (…)

Perla 39 Carta Secreta de Pau Casal x Joan Esculies

Portada del llibre Joan Esculies Pau Casals. La carta secreta de Tarradellas i Prieto

Pau Casals va estar a punt de ser president de la Generalitat de Catalunya. Això era conegut. Aquest llibre explica, però, que també podria haver estat president del govern de la República a l’exili l’any 1950. I que ho podria haver estat de la mà de Josep Tarradellas i del líder socialista Indalecio Prieto.

Pau Casals  a banda de ser un músic extraordinari i reconegut, era també un home compromès i implicat en la defensa  de la pau i de la llibertat. Pel seu prestigi hauria pogut ser president de les dues institucions «exiliades»: l’any 1950 de la República Espanyola, i de la Generalitat de Catalunya al 1954 i al 1959 com documenta Joan Esculies a l’obra esmentada.

L’any 1958 donà un concert a Nacions Unides, on va alçar la veu en favor de la Pau i contra l’amenaça nuclear. El 1961, amb Kennedy de president va fer un concert a la Casa Blanca i al 1963, aquest li concedí la Medalla de la Llibertat

Perla 39 Casal Kennedy

Jordi Finestres ha publicat recentment l’article “La trobada secreta entre Pau Casals i John Fitzgerald KennedySàpiens núm 204, on desvela tota l’operació que va permetre que el músic català actués davant John F. Kennedy.

El 24 d’octubre del 1971, amb 96 anys, va rebre la Medalla de la Pau de l’ONU. I pronuncià aquestes paraules:

”Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida. La Pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare –una dona excepcional, genial–, quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. Per això les Nacions Unides, que treballen per l’ideal de la pau, estan al meu cor. Disculpeu-me per prendre el vostre temps, però deixeu-me dir una cosa. Sóc català. Catalunya és avui una regió d’Espanya. Però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us diré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic, molt abans que Anglaterra. I a Catalunya hi va haver l’inici de les nacions unides. Totes les autoritats de Catalunya al segle onzè es van trobar en una ciutat de França –que aleshores pertanyia a Catalunya– per parlar de la pau. Al segle XI a favor de la pau al món i en contra de la guerra i de la inhumanitat de les guerres. Això era Catalunya. (…)
Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Tocaré una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: “Peace, Peace, Peace” (pau, pau, pau) i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya.

El 22 d’octubre de 1973 moria, el dia següent a «La Vanguardia Española» se li dedicà un llarg article on es feia referència a “Una vida apassionada dedicada a la música”. Altres aspectes  relacionats amb la seva actitud política quedaren ben silenciats, tot i ser una de les figures internacionals catalanes més reconegudes.

Patxot i Casals, dos enamorats  de Catalunya, compromesos amb la democràcia, vivint-la amb enyorança i també amb esperança – com quedà palès en les aportacions d’ambdós a la “Primera Conferència Nacional Catalana” que s’inicià a Mèxic en la simbòlica data de l’11 de setembre de 1953 …, – però que per la seva actitud, des de sempre, serienconsiderats per l’Estat dos permanents “desafectos, i per tant moririen a l’exili.