Imatge

Perla 34. Una Mancomunitat catalana sense Tarragona?

La Mancomunitat de Catalunya

L’any 1904,  el president del Govern espanyol i líder del Partit Conservador,  el mallorquí Antonio Maura,  preparava un nou projecte per a reformar l’administració local. És una època identificada per  Ricardo de la Cierva, historiador, polític i ministre de Cultura per Alianza Popular el 1980, com un segon regeneracionisme, el postcanovista (1902-1912). Argumentava que el primer regeneracionisme de Cánovas del Castillo s’havia enfonsat com a resultat de les eleccions de 1901 on la candidatura dels quatre presidents d’entitats significatives (Bartomeu Robert, Albert Rusiñol, Lluís Domènech Montaner i Sebastià Torres) que donaven suport a la candidatura que després seria la Lliga Regionalista havia quedat “inesperadament” en primer lloc a Catalunya, seguida pels republicans. Aquest resultat significava una claríssima majoria enfront dels dos partits dinàstics espanyols que havien perdut de forma clara i no prevista a Catalunya. A parer de Ricardo De la Cierva aquesta constatació  va ser un cop fonamental pel sistema articulat entorn la Constitució de 1876. Es “trencava” l’hegemonia caciquil del bipartidisme conservador i liberal. (Comentat a la Perla 3). Emergia una nova realitat política a Catalunya i a Espanya.

El partit guanyador a Catalunya era La Lliga, un partit marcat per uns objectius diferents als que podiem considerar “tradicionalment i nacionalment espanyols”. El mateix Cambó, en valorar aquells resultats  va deixar escrit a les seves memòries que fou ”una gran victòria de l’esperit d’unitat catalana contra el mesquí provincialisme disgregador. Apareixia també a Catalunya  altra manera d’entendre el “regeneracionisme” de l’Estat.

Els diputats del partit catalanista a Madrid, van suggerir al govern de  Maura incorporar una modificació a la llei d’administració local que s’estava  tramitant, en demanar que s’acceptés la possibilitat de mancomunar distintes Diputacions provincials “colindantes”. Entenien que així es podrien agrupar les quatre diputacions existents a Catalunya en una sola entitat, corregint l’esquarterament del segle anterior, que havia significat la divisió  de Catalunya en quatre províncies. Passaren els anys i aquella iniciativa finalment es va acceptar l’any 1912. Aleshores el cap de Govern havia canviat, era José Canalejas, líder del Partit Liberal, que presentava  un nou projecte renovat on es contemplava la possibilitat d’unificar províncies, i constituir-se en uns nous ens administratius que es reconeixerien com a  Mancomunitats. S’aprovà l’any següent i es regulava “el dret a mancomunar-se de les províncies que en tinguessin la iniciativa”, fossin les diputacions  que fossin…

Perla 34 Assassinat de Canalejas
Imatge: Canalejas fou assassinat a la Puerta del Sol el 12 de noviembre de 1912.

En el llibre Alfonso XIII y Cambó. La monarquía y el catalanismo político. (RBA) de Borja de Riquer, s’esmenta una trobada al Palau Reial de Madrid vinculada a aquests llarg procés. Era l’octubre de 1913, el rei i el cap de la Lliga a Madrid comentaven de nou la possibilitat de mancomunar les quatre diputacions catalanes (Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona). Davant la proposta defensada per Cambó, el rei va fer un plantejament que deixa veure clarament la raresa i mesquinesa que representava el monarca,  tot dient-li al polític català:

“Lo comprendo, lo comprendo perfectamente, pero para calmar los recelos que existen  ¿por qué no hacen ustedes una cosa?  Hagan la Mancomunidad dejando fuera de ella a Tarragona y en cambio yo lograría que el Gobierno, en compensación, añadiera la provincia de Huesca”.

La frase testimonia molt bé el sempre recorrent tema dels recels, de la incomprensió, la incomoditat  de tot allò que significava la qüestió catalana i les propostes reformistes de la Lliga, pel que feia  al reconeixement d’una personalitat específica i territorial de Catalunya. Cambó, li respongué que aquella proposta era una “tonteria”,  expressió que precipità el final  immediat de l’entrevista. Alfons XIII hauria proposat quelcom semblant si s’hagués tractat de Galícia? Hauria proposat mancomunar León a la “futurible” Mancomunitat gallega, però sense Lugo, per posar un exemple, si ho haguessin sol·licitat? De ben segur que no; però, ajuda a entendre també que el rei no restava al marge de les decisions polítiques i parlamentàries. Estava acostumat a “borbonear”, com es deia en aquell temps, per maniobrar condicionant les diverses orientacions  polítiques al marge del que disposava la Constitució aleshores vigent.

Perla 34_ Borja de Riquer_Alfonso-XIII-y-Cambo

Amb tot i els entrebancs sorgits, finalment es va constituir la Mancomunitat de Catalunya. No hi va haver cap més sol·licitud de mancomunar-se altres províncies amb entitat, i tots els territoris podrien haver-ho fet. Per què no fou així? És correcte judicar que aquella demanda d’unificar administrativament el territori català era una proposta “descentralitzadora i d’autoreconeixement” que no interessaria ni desitjarien els governants d’altres “regions” d’Espanya?

El 6 d’abril de 1914 es va  constituir la Mancomunitat, feia ja 200 anys que Catalunya havia perdut les seves institucions i era el primer pas vers un autogovern des de la desfeta de 1714. El primer President seria Prat de la Riba, identificava prou clarament les seves concrecions :

“Catalunya tindrà una institució que la representarà tota sencera, que donarà forma corporal a la seva unitat espiritual (…) la Mancomunitat que com a personalitat ho és tot, com a poder no és res.”.

Va permetre una nova redistribució i s’aconseguia un grau d’autogestió que englobava tot el territori català  i sobrepassava a l’administració provincial.

L’agost de l’any 1917 en Prat de la Riba va morir, tenia 47 anys, i en un dels seus darrers discursos manifestà:

“No hem fet la Mancomunitat per a tenir una Diputació més gran, ni per donar a l’ànima catalana un petit cos d’administració subordinada, secundària, una província. Tots, anant més o menys enllà, qui deturant-se aviat, qui veient lluny encara el terme dels seus ideals, tots volem per a Catalunya un cos d’Estat, tots sentim que la voluntat popular catalana exigeix imperiosament, més o menys accentuades formes d’Estat. (…) no hi ha perill més gros que la immobilitat: restar aturat és morir (…) transformar-se de cara a l’esdevenidor és enfortir-se, és enfortir-se per tenir el lloc que pertoca”.

Perla 34_Biblioteca_Popular,_pg._dels_Caputxins_(Valls)

Imatge: La Biblioteca Popular de Valls fou la primera biblioteca popular creada per la Mancomunitat de Catalunya

Anys més tard, el doctor Josep Trueta i Raspall (1897-1977), recolliria i defensaria el llegat de la Mancomunitat i del seu primer president. Havia nascut l’any 1897 al Poblenou de Barcelona,  era cirurgià durant la guerra civil i va desenvolupar un innovador procediment per tractar fractures i ferides obertes com a metge a l’Hospital de Sant Pau entre 1936 i 1939, on va atendre ferits de guerra i va ser testimoni directe dels estralls dels bombardejos a la ciutat. El 1939 es va exiliar a Anglaterra i va ser reconegut a nivell internacional en aplicar-se les seves descobertes mèdiques en els ferits de la 2a Guerra Mundial, que ajudà a salvar moltes vides. 27 Pobles catalans el recorden avui en diferents vials urbans.

Perla 34_Doctor_Trueta

Imatge: Josep Trueta i Raspall (Barcelona, 27 d’octubre de 1897 – 19 de gener de 1977) fou un metge i cirurgià català, catedràtic d’Ortopèdia a la Universitat d’Oxford i membre del Consell Nacional Català.

El Dr. Trueta també va voler donar a conèixer aspectes de la història de Catalunya i a Londres publicà  el 1946 i, pocs anys més tard a Mèxic  l’obra: The Spirit of Catalonia, després traduït al català L’esperit de Catalunya. A la solapa del llibre pensada pels lectors britànics es llegia:

”Poca gent coneix, en aquest país, que alguns dels trets essencials de la civilització occidental -la democràcia, els drets humans i socials- deuen molt a un petit país situat al nord de la península Ibèrica”.

En el capítol final pronosticava:

”En el futur pròxim, Catalunya tornarà, pacífica i desitjosa de ser una bona veïna, si els altres li són bons veïns, o bé brusca i font de permanents problemes si és torturada”.

Era un llibre d’un exiliat ple d’enyorança, d’humanisme i a la vegada amb una voluntat manifesta de difondre i fer recordar l’existència de Catalunya. A l’Espanya de Franco aquesta obra no es va poder editar. A la censura no li agradaria ni el títol ni el contingut del que considerarien un projecte antiespanyol i dissolvent. En el pròleg d’aquesta obra lloava la figura de Prat de la Riba en dir que “va fer més que cap altre per Catalunya”. Reconeixia, doncs, l’obra i l’acció de govern de la Mancomunitat de Catalunya com a impulsora de la modernització en molts camps, com: la ramaderia i l’agricultura, telèfons i carreteres, en la lluita per millorar la mortalitat infantil, la salut mental o la tuberculosi; en la creació de unes escoles tècniques -per assolir més coneixement i competitivitat- i en l’interès per crear biblioteques públiques que no existien abans de 1914.  Articulà també una Nova escola catalana, popular i de qualitat a partir de les orientacions “estrangeres” de Maria Montessori i de la formació de funcionaris per a millorar l’administració pública. Curiosament tenint en compte la migradesa de pressupostos disponibles, ja que eren  menors dels que gestionava l’Ajuntament de Barcelona de l’època, segons determina Albert Balcells en apuntar que el pressupost de la Mancomunitat en l’exercici 1920-21 era de 40 milions de pessetes. Mentre l’Ajuntament de Barcelona el 1915, vuit anys abans, ja tenia un pressupost de 62 milions i aquest no havia disminuït posteriorment.

Perla 34 guerramosques1920mini

Cartell: Guerra a les mosques! Per higiene, per estetica, per comoditat, per dignitat. Guerra contra les mosques! (Barna c. 1920) Biblioteca de Catalunya. Barcelona.

Actualment els alumnes d’ESO i de Batxillerat de Catalunya, en les matèries  de Socials i d’Història reben informació i identifiquen l’obra de la Mancomunitat en els  diferents llibres de text. A la resta de comunitats de l’Estat ho esmenten superficialment com  passa en el llibre d’Història de 2n de Batxillerat de l’Ed. SM :

“Los liberales llevaron a la práctica con éxito medidas de descentralización en 1913, se aprueba la Mancomunidad de Cataluña, experiencia de autonomía o autogobierno moderado de las cuatro provincias”.  

No esmentar que altres regions o territoris també ho podien haver fet si hi haguessin tingut interès, no és una manera d’amagar una realitat històrica? Seria bo no haver-ho venut com un privilegi als catalans, però certament provoca acarnissament en la discussió del projecte per part dels sectors més significats en l’anticatalanisme amb el recorrent tema que calia evitar ”romper España”.

Anuncis
Imatge

Perla 28. L’Institut d’Estudis Catalans, l’acadèmia nacional

Imatge principal: Primera sessió de l’Institut d’Estudis Catalans (1914), quan es va inaugurar la Biblioteca de Catalunya © (IMHB) ARXIU FOTOTECA.CAT

Rebuig i desconfiança foranis a una feina ben feta.

L’Institut d’Estudis Catalans, fundat el 1907 per Prat de la Riba, és l’acadèmia de les ciències i humanitats, en totes les terres de parla catalana. Ha estat un instrument bàsic en la normalització lingüística, cultural i científica. Ben aviat deixà petjada en aspectes com: la recuperació de les pintures romàniques del Pirineu  (conservades avui al MNAC), la Biblioteca de Catalunya o el Servei Meteorològic  de Catalunya, entre altres.

Prat de la Riba, com a president de la Diputació de Barcelona des de 1907, captà a Pompeu Fabra per dirigir un projecte de normativització lingüística del català. Seria el fundador de la Secció Filològica de l’IEC i ocupà una càtedra dels Estudis Universitaris Catalans. El 1912 edità en castellà una Gramática de la lengua catalana i el 1913 donava a conèixer les Normes ortogràfiques, les quals comptarien amb adhesions, però també, amb corrents contraris a acceptar la nova proposta. Vegeu l’article 100 d’anys d’ortografia de Magí Camps, a La Vanguardia, on desgrana les resistències i les complicitats amb les Normes. Posteriorment, el 1917, publicà el Diccionari ortogràfic que completava les Normes de l’any 1913.

Pompeu_fabra

Foto presa el 4 de març de 1933 de Pompeu Fabra durant l’associació cultural d’Atenea de Figueres en una excursió al Port de la Selva a l’Alt Empordà, Catalunya.

Pompeu Fabra justificaria la tasca realitzada amb aquestes paraules:

“A l’època en què els altres idiomes llatins fixaven i modernitzaven llurs ortografies, la nostra llengua atravessava ja el període de decadència literària que es prolongà fins a mitjan segle XIX (…) en iniciar-se la renaixença literària, el català oferia una ortografia anacrònica entacada d’innombrables castellanismes, la qual en l’obra de redreçament a acomplir havia d’ésser evidentment objecte d’una doble tasca de modernització i depuració.(…)

El desgavell ortogràfic arribà a un punt que molts haurien retornat volenterosament a l’ortografia encongida a la qual havíem pervingut, era un mal que calia remeiar (…)

Creat l’Institut d’Estudis Catalans, aquesta corporació, tenint esguard que les seves publicacions portaven el català a ésser llegit per estudiosos de tots els països, comprengué l’alta conveniència que aquelles apareguessin escrites en una ortografia uniforme i decidí traçar unes normes ortogràfiques, a la qual es subjectarien els seus membres i col·laboradors (…) un conjunt de regles que, després de sancionades per l’Institut en ple, serien adoptades en totes les seves publicacions.”

Prat de la Riba, encara com a president de la Diputació de Barcelona, el 31 de gener de 1913, demanava a tothom que acceptés les normes ortogràfiques impulsades des de l’Institut d’Estudis Catalans, és a dir, les proposades per Pompeu Fabra. El president argumentaria:

Hem d’aixecar la nostra llengua al nivell de les altres, hem de donar-li totes les perfeccions que necessita per lluitar i vèncer (…) ha acabat aquesta semianarquia de la llengua catalana (…) Ja que no ha tingut el català l’evolució normal d’altres llengües llatines, ja que no ha tingut en els segles del Renaixement, ni encara avui, un Estat que hagi imposat o pogués imposar des de dalt formes úniques definitives, donem-nos-les espontàniament, lliurement, nosaltres mateixos per aclamació, per patriòtica renúncia de totes les preferències individuals o d’escola, establim-les per unànime plebiscit de tots els catalans”.

La Mancomunitat, que es posà en marxa l’abril de 1914, assumí oficialment aquestes normes en totes les seves publicacions i seria també la llengua de docència, ja en la primera “Escola d’Estiu”, destinada a l’actualització dels mestres d’aquest mateix any, o de totes les altres escoles professionals o tècniques que en dependrien.

Aquesta renúncia demanada per Prat de la Riba no va ser compartida per tothom, així Víctor Català, Joaquim Ruyra o Narcís Oller, per esmentar-ne alguns, patirien les conseqüències d’escriure ja abans de la codificació fabriana. I podríem dir que es veieren esmenats i corregits ortogràficament, però també, pel que fa al lèxic i a la sintaxi. Deixaren escrits on mostraven l’oposició a la nova normativa. Una evidència que mostra que tot canvi costa d’entomar.

Aquestes disposicions encaminades a normalitzar l’ús i l’oficialitat de la llengua catalana al territori que li és propi no serien  compartides per la Real Academia Española, que ja aquell mateix any 1916, marcava el terreny de joc. Assenyalava qui feia d’àrbitre a l’Estat, qui podia fixar normes i determinar quina categoria podia tenir el català. A més comptava amb prou lleis, com les del 1857, o del 1875 per actuar:  

“sin contemplaciones ni disculpa de ningún género, que no puede haberlas, vigilen y hagan que se cumplan los referidos preceptos legales, único medio de fomentar y unificar el provechoso cultivo de nuestro idioma castellano.”

Actuar, per les autoritats lingüístiques espanyoles, significava no donar facilitats i, si calia, impedir-ho sempre per protegir la llengua castellana, i no legitimar, reconèixer o protegir la llengua catalana, que preferien veure com a llengua vernacla o dialecte.

Tampoc el diaris de Madrid o les estructures de l’Estat d’aquell moment, Govern, Congrés o Senat mostraren comprensió, reconeixement o acceptació d’aquest fet diferencial. Francesc Ferrer i Gironès, en la seva obra La persecució política de la llengua catalana, recull part d’un escrit  que demostraria el seguiment que en feia el Govern i els “informes” que encarregava. El manuscrit de 46 planes, el trobà a l’arxiu-biblioteca de la presidència del Govern, quan Alvaro de Figueroa y Torres Mendieta, comte de Romanones, del partit Liberal era president del Consell de Ministres, el 1916. Acabaria sent procurador a les Corts franquistes, entre el 1943 i 1946.

Álvaro_Figueroa_y_de_Torres_Mendieta_y_Romo,_de_Kaulak

Álvaro Figueroa y de Torres Mendieta, foto de Kaulak – La Ilustración española y americana Año LV. Núm. 6. Madrid, 15 de febrero de 1911: 87. ISSN 1889-8394.

L’índex d’aquell informe és ben explícit. S’hi troben anunciats referits alfilibusterisme” de la Lliga, al veritable “problema” català, las bases “falses” del catalanisme i fins i tot l’afirmació que la història, el dret i l’idioma català “no existien”. Massa sovint està present aquesta actitud negacionista.

L’argument central és la recurrent i persistent actitud de no voler entendre el tema de la confederació de territoris que formaven, a l’època  medieval, la Corona d’Aragó. No expliciten, ni han incorporat en la seva reflexió històrica, les característiques d’aquell Estat-nació medieval de tipus confederal amb Corts, fiscalitat, monedes i llengua diferenciades i pròpies. Un exemple el tenim en Pere el Gran, al segle XIII, que era rei d’Aragó, rei de València, comte de Barcelona i també rei de Sicília, però, la Corona no era un estat unitari com el de Castella. L’informe recollit per Francesc Ferrer és anònim, però, de ben segur era algú de la confiança de Romanones. Transcriu:

“el llamado catalán fue la lengua oficial de la Corona de Aragón, en todo el reino de Valencia, y aún parte de Murcia y en todo el Reino de Mallorca”.

Però, en té una percepció, si més no curiosa, que vol negar la idiosincràsia del català apropiant-se’l, però, per fer-ne ben poca cosa. S’hi troben paraules que han sovintejat en èpoques posteriors, com: odi, facciosos, separatistes, criminals…

La lengua, pues, denominada indebidamente catalana no es una propiedad personal y exclusiva de Cataluña, sino de España. La literatura catalana es un tesoro de España. A España le corresponde ahora, en vista del pleito entablado por los catalanistas pretendiendo el monopolio de un pretendido idioma, plantear el litigio de propiedad y declarar monumento nacional esa lengua.

Y urge hacerlo así, los Catalanistas, impulsados por un odio incalificable a lo que ellos denominan Castilla, vienen desde hace unos años reformando la lengua de Cataluña, esto es, la lengua de la Corona de Aragón, (…). Los Catalanistas, fundadores del Institut d’Estudis Catalans, con el fin faccioso de fomentar el movimiento separatista en Cataluña, vienen exclusivamente dedicándose a ir inventando una lengua artificial con palabras francesas, adulterando totalmente la ortografía clásica de este romance español.

Esta campaña totalmente criminal, (…) voces subvencionadas con sueldos a los más eruditos de Barcelona. La obra de la Mancomunidad, bajo aparato de “cultura catalana”, es netamente filibusterismo(…)

Aquest argumentari ple de retrets, d’incomprensió, prejudicis, intolerància i mala fe, anava encaminat a rebutjar de ple i no acceptar una especificitat lingüística (que no passava de romance). La solució proposada era doncs, negacionista i centralista per tal d’anul·lar els complexos esforços per normalitzar una llengua en un territori sense estat:

Impónese la constitución por el Estado español de la Academia de la Lengua Catalana (…) compuesta por representantes de todas las regiones españolas que hablan la lengua aragonesa, indebidamente llamada catalana”.

El gir resulta inversemblant, la voluntat anorreadora es fa evident.

En el marc polític i acadèmic espanyol la resposta era clara, com ho era a la premsa de la capital i molt especialment a l’ABC. El 24 de juliol de 1917 recollia aquestes opinions d’un periodista d’origen gallec, Julio Camba:

A todos los españoles suele indignarnos mucho que los catalanes hablen catalán. Hay algo sin embargo que nos indigna más todavía y es que hablen castellano. Pasamos el acento gallego, pasamos la sintaxis vascongada…pero ese deje especial del catalán, lo tomamos casi como una ofensa. No concebimos que pueda decirse nada espiritual con acento catalán, nada amable ni nada galante. El catalán por razón de su acento, está incapacitado, para la mayoría de las cosas en cuanto sale de Cataluña…”.

Ha estat tradicional, per habitual, escoltar o llegir expressions d’aquesta mena amb voluntat de desqualificar. Al llarg dels segles s’han fet lleis i tot tipus d’imposicions, a partir de desconeixements, falsedats i també ironies malintencionades, amb l’objectiu de menystenir i negar un debat sincer que impliqués l’acceptació de l’altre com un igual, en el marc d’una realitat plurinacional i plurilingüística.

Malgrat tot, l’IEC va ingressar a la Unió Acadèmica Internacional l’any 1923. I un dels seus membres Lluís Nicolau d’Olwer en va ser el president, entre el 1935 i 1937, mostra evident del reconeixement exterior a la gran tasca realitzada per aquesta institució.

A l’IEC, que ja havia nascut entre el rebuig i la desconfiança per part dels organismes de l’Estat, en les etapes considerades de “legalitat”, li tocaria viure molts anys amb tota mena de dificultats, la manca de reconeixement i la persecució durant les dictadures de Primo de Rivera i de Franco. També, va aconseguir sobreviure, amb grans dificultats i esforços, durant el franquisme, sovint, clandestinament. L’acadèmia nacional catalana tornaria a ser reconeguda oficialment el 1976, un cop mort el dictador Franco.

Imatge

PERLA 13: Maura: “Hemos de prescribir del debate el verbo federar, y todos sus derivados.”

“Un altre desengany per a Catalunya”

Són paraules de Ramon Noguer i Comet, secretari general del Partit Republicà Català, partit fundat la primavera de l’any 1917, encapçalat per Marcel·lí Domingo, Francesc Layret, Gabriel Alomar, August Pi i Sunyer entre d’altres, amb ideals federal, republicans, laïcistes i també partidaris de certes reformes socials, en valorar el desenllaç de la campanya per l’autonomia de Catalunya de 1919 que s’havia endegat a les darreries de la primera Guerra Mundial.

Al llarg de la meva vida
Al llarg de la meva vida – Ramon Noguer

El President nord-americà Wilson del partit demòcrata, feia públic, el gener de 1918, els 14 punts que havien de regular la convivència internacional a partir de la propera victòria aliada. El projecte entre d’altres punts contemplava el dret de les petites nacionalitats a governar-se per elles mateixes. El punt cinquè proclamava:

“Lliure, magnànima i absolutament imparcial renúncia a totes les possibles pretensions colonials. Aquesta renúncia es fonamentarà en l’estricte respecte al principi que, en resoldre sobre tals qüestions de sobirania, els interessos dels pobles afectats tindran igual pes i importància que les justificades pretensions dels governs l’al·legació jurídica dels quals es tracta de fixar”.

Catalunya reivindicaria tot seguit un govern regional concretat en unes Bases per a l’Autonomia.  Un total de 1.046 dels 1.072 dels ajuntaments de Catalunya respongueren positivament a un qüestionari on es demanava en primer lloc que Catalunya necessitava l’autonomia per desenrotllar íntegrament les seves energies i ocupar el lloc que li corresponia per tal de complir la seva missió en el ressorgiment d’Espanya. Es lliurà al president de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch, el 16 de novembre de 1918. El 29 del mateix mes, una comissió catalana va lliurar a García Prieto, President del Consell de Ministres d’Espanya, uns volums on figuraven els resultats de les corporacions municipals i on es deia:

“Fa més d’un segle que es proclamaven els drets individuals de l’home; avui, després de noves lluites, amb els drets dels homes es proclamen els drets dels pobles (…) Nosaltres hem cregut un deure fer present als poders de l’Estat aquesta opinió (…) en reclamar un règim de llibertat col·lectiva (…)”.

La resposta de García Prieto va ser que seria estudiat. Aquest projecte Bases d’Autonomia de Catalunya presentat al Govern d’Espanya, contemplava un Parlament català elegit per sufragi universal i un govern amb una atribucions que superarien les de la Mancomunitat, tot i que reservava per l’Estat les relacions internacionals, la moneda, els aranzels, la defensa, les comunicacions i la legislació social.

Per a determinats sectors catalanistes el projecte resultava tímid, així el 2 de desembre de 1918, Francesc Layret, conegut advocat dels treballadors a la Catalunya de principis de segle i que moriria dos anys més tard en un atemptat a Barcelona, puntualitzava:

”Queden al marge de l’Estatut tots els problemes polítics. I així el problema social (…) continua confiat al Poder central. És a dir, que en el futur Parlament català, el problema social no podrà ésser solucionat, perquè no entrarà en les seves atribucions. Per a nosaltres, que el Parlament català pugui legislar sobre tots els problemes polítics té una importància extraordinària(…)”

El Govern d’Espanya, presidit per García Prieto havia rebut aquelles Bases d’Autonomia amb molta fredor, ja que en demanar una autonomia política, anava més enllà d’una reformulació i descentralització de l’administració. Els partits polítics espanyols no contemplaven la cessió de cap mena de sobirania, i molt ràpidament s’estengué un moviment contrari a la concessió d’un Estatut a Catalunya per part de les Diputacions provincials de la resta de l’Estat, com la que recollia el 3 de desembre el diari El Norte de Castilla amb la següent consigna:

”Ante el problema presentado por el nacionalismo catalán, Castilla afirma la nación Española”

A més d’amplis sectors empresarials i comercials, de les dones espanyoles i de la premsa de Madrid principalment, s’organitzà una gran manifestació, el dia 9 de desembre a Madrid:“contra la petición de la Mancomunidad de Catalunyai també trobem a l’ABC que titllà la demanda d’autonomia de Catalunya com “el mayor mal” i el qualificà de “movimiento de descomposición”.En aquest clima de manifestacions patriòtiques espanyoles i rebuig general a l’Autonomia catalana es celebrà durant els dies 10 i 11 el debat a Corts sobre el projecte d’Estatut de l’Autonomia de Catalunya.

elimparcial

En el mateix moment, el comte de Romanones presentà el seu nou govern al Congrés. El seu antecessor, Manuel García Prieto, que havia rebut la sol·licitud de tramitar l’Estatut no s’havia mantingut ni un mes en el càrrec. La inestabilitat política i la pressió als carrers configurarien l’escenari en què es produí el debat parlamentari.

Cambó defensà que l’autonomia demanada no era cap trencament, sinó un renovat camí de col·laboració:

“Si en vuestro espíritu puede coexistir el sentimiento de la patria española, la grandeza, la unidad y el esplendor de España con la voluntad de Cataluña de regir su propia vida interior, con plenitud de soberanía, en las facultades que se le atribuyen, el problema está resuelto”.

cambó
Imatge Cambó: Castellanos este es nuestro ultimátum. (El Imparcial 01-12-1918)

La resposta la donà en primer lloc el liberal Niceto Alcalà Zamora qui es decantà ben clarament contra el Projecte d’Estatut:

“El ejemplo del mundo me dice que explosión de nacionalismos, dondequiera que se muestran, es signo de desventura, señal de decadencia y de muerte […]. Veo, por el contrario, que en todos los países que viven y quieren vivir se afirman estas ideas: unidad, anexión, asimilación, imperialismo.”

En aquest discurs Alcalà Zamora li va dir a Cambó que no es podia ser:a la vez, Bolívar de Cataluña y Bismarck de España”.

Antonio Maura, diputat conservador, va fer un discurs patriòtic resseguint els orígens de la nació espanyola:

Es peligroso volver la espalda a esta realidad jugando con el concepto ‘federación’, porque dondequiera que aparece el concepto ‘federación’, detrás está la idea de que, disuelto el vínculo federal, las partes de España serían independientes, que es lo que pasa en las federaciones (…) hemos de prescribir del debate el verbo federar, y todos sus derivados.”

Maura també qüestionava la bilateralitat de la proposta de la Mancomunitat:

”Eso supone no sólo la paridad, no sólo la igualdad, no solo la identidad de la autonomía regional y del poder del estado, sino la derogación del poder del Estado”.

Rebutjava les competències que es reclamaven en el document de bases, i veiem que entenia una demanda d’autonomia municipal, però no una de territorial com la presentada des de Catalunya. Així proclamà:

“El Municipio tiene, no tanto derecho, sino un derecho más notorio e incontestable que la región a su autonomía, y la nación necesita de la autonomía municipal muchísimo más, y muchísimo antes que de la autonomía regional.”

Maura, va recórrer a metàfores com aquesta:

”A un águila que ha de servir de solaz en un parque a los ociosos, se le puede enjaular, a la que ha de defender su vida y la de sus hijos no se le puede quitar una pluma de sus alas ni una uña de sus garras”.

Va acabar amb aquest símil que resultava ben clar:

”No tienen su Señoría opción, ni la tendrá nunca ni la tiene nadie, porque no se elige la madre, ni se eligen los hermanos, ni la casa paterna, ni la patria en que se nace”.

Alguns avui segueixen amb la mateixa lletania i amb la mateixa incomprensió i argumentació. A molts llocs d’Espanya és ben acceptat aquesta mena d’argumentari, com ho va ser en aquella sessió parlamentaria, ja que les actes recolliren que a aquestes paraules les seguiren “grandes, prolongados y repetidos aplausos y aclamaciones”.

Davant aquesta situació de repetida incomprensió, els parlamentaris catalans acordaren no continuar participant en els debats al dia següent. Va haver-hi com a conseqüència, manifestacions a Barcelona, repressió, comissions i en definitiva com apuntava Ramon Noguer fou “un altre desengany per a Catalunya”.