Perla 1. El Memorial de Greuges de 1760

Carles III, tercer fill del Borbó Felip V, convocà unes úniques Corts a Madrid el juliol de 1760, després d’haver estat coronat com a rei d’Espanya (a Catalunya hi ha un altre Carles III de la casa d’Àustria i de l’època de la Guerra de Successió). Aquestes Corts, les primeres unificades, aplegaren diputats de l’antiga Corona d’Aragó. Els vuit representants eren: dos per a cadascuna de les ciutats de Barcelona, de Saragossa, de València i de Palma de Mallorca (com es comprova, ja no representen els regnes, es representen només les capitals). Aquests diputats, fan un escrit, després de deixar ben clara la seva admiració per la monarquia,  on entenien que podien demanar unes rectificacions sobre el funcionament dels Decrets de Nova Planta, a causa del desmantellament institucional que s’estava produint, amb un desig de recuperació i de reconeixement de les fórmules de funcionament anteriors. Així, el lliuraren al nou monarca i reflectiren la seva visió disconforme i en fer-ho, deurien esperar ser escoltats.

novaplanta
Decret de Nova Planta

Després dels Decrets de Nova Planta que havien anorreat el tramat institucional, polític, social i demogràfic de cadascuna de les estructures confederades, en l’escrit es detecta una gran insatisfacció malgrat ser elaborat per persones plenament compromeses amb el règim borbònic. Efectivament, a la Representación o Memorial es plantejava una gran insatisfacció en analitzar les conseqüències de la implantació dels Decrets. Podríem considerar-lo una crítica al sistema polític i institucional vigent, malgrat estar revestit en tot moment d’un no voler ofendre ni qüestionar la legitimitat dels Borbons. Entre d’altres qüestions, el Memorial defensava el passat històric, la diversitat de lleis i institucions en els territoris de la Corona d’Aragó, denunciava la discriminació que patien els membres d’aquests territoris en l’ocupació de càrrecs públics i eclesiàstics respecte dels castellans, exposava el problema de la repressió lingüística i cultural, etc.

Aquest Memorial és força desconegut, per exemple, no és citat en els llibres de text d’ESO ni de Batxillerat editats a Catalunya, en canvi  si que fan referència al Memorial de Greuges de 1885. Tampoc es recull al Diccionari d’Història de Catalunya d’Edicions 62.  Òbviament és encara  més desconegut a Espanya.

Extractes del “Memorial de Greuges” de 1760: (Recollits de la traducció de J. Vilardell, a partir de la transcripció de P. Frago de l’original en castellà conservat a l’IMHB.)

A començament d’aquest segle el senyor Felip V, que al cel sigui, cregué convenient derogar les lleis amb què fins llavors s’havien governat els reialmes de la Corona d’Aragó, i manà que en endavant es governessin amb les de Castella, sens dubte amb la recta finalitat i amb la intel·ligència que aquesta igualtat i uniformitat entre les parts havia de redundar en gran benefici del cos de la monarquia(…)

Es descobreix a primera vista en aquesta providència l’equitat i el zel del bé públic, però són imponderables els mals que en la seva execució han sofert aquells reialmes contra la pietosa intenció del gloriós pare de Vostra Majestat(…)

Abans governaven les ciutats de la corona d’Aragó cinc o sis jurats o consellers que cada any s’elegien a la sort entre els ciutadans de diferents classes que, en ser considerats capaços, entraven a les bosses o sacs per al sorteig. Ara governen a les ciutats capitals vint-i-quatre i a les altres més de sis regidors, i perpetus (…)

Però sigui quina sigui la causa que els magistrats de les ciutats i viles de la corona d’Aragó estiguin menys legitimats que en segles passats, la cosa certa és, Senyor, que del bon govern immediat dels pobles depèn principalment llur felicitat i la de tota la monarquia(…)

Cada reialme tenia els seus diputats, que el representaven en els tres braços: eclesiàstic, noble i reial, i tots contribuïren al benefici comú dels pobles amb tributs generals (…) és molt convenient que en cada poble hi hagi un procurador general que atengui al bé comú i protegeixi els veïns desvalguts, també seria molt profitós que cada reialme tingués a la seva ciutat capital i, en aquesta cort, diputats, a fi de procurar pel bé públic i per emparar molts pobles miserables, que ni tenen diners per venir a la cort, ni veu per manifestar-vos llurs treballs. (…) Senyor, i quantes calamitats s’haurien evitat en aquells reialmes si, destinant-se els tributs de la Generalitat o Diputació als designis per a què s’imposaren, hi hagués diputats que, prostrats als reials peus dels pietosos pare i germà de Vostra Majestat, haguessin fet les degudes humils representacions! (…)

Però sigui quina sigui la causa que els magistrats de les ciutats i viles de la corona d’Aragó estiguin menys legitimats que en segles passats, la cosa certa és, Senyor, que del bon govern immediat dels pobles depèn principalment llur felicitat i la de tota la monarquia (…)

Ometem, Senyor, molts altres mals que estan sofrint aquells reialmes sense el consol de sofrir-los per servir Vostra Majestat. No els atribuïm a les lleis de Castella. Reconeixem que són molt justes i molt útils als reialmes de la vostra corona, però no podem pas dir que fossin injustes les lleis d’Aragó sense faltar a la veritat i al respecte degut als seus augustos reis, digníssims progenitors vostres, que les establiren i promulgaren (…)

La diferència del govern i de les lleis municipals dels regnes d’Espanya no s’oposen per res a la sobirania de Vostra Majestat, ni a la unió entre els vostres vassalls, ni a la vertadera política; ans al contrari la mateixa política, la prudència i la mateixa raó natural dicten que, essent diferents els climes de les províncies i el tarannà dels seus naturals n’han d’ésser diferents les lleis, perquè estigui ben ordenat el tot i sigui benaurat el cos d’aquesta monarquia (…)

Tots els reialmes de la corona d’Aragó tingueren lleis pròpies i distintes, i obedients a la llei suprema de la justa voluntat de llurs reis els donaren els més heroics exemples de fidelitat a llur servei i tanta glòria, dins i fora d’Espanya, que com a sentència es digué que la casa d’Aragó tenia la prerrogativa de produir reis excel·lents (…)

Ha faltat molt poc per excloure del tot els naturals de la corona d’Aragó de les primeres dignitats eclesiàstiques. Són prop de cent les mitres que proveïu als vostres dominis; les de la corona d’Aragó són dinou i, d’aquestes, només en tenen dues els aragonesos, tres els catalans, una altra un valencià i una altra un mallorquí (…)

En la distribució dels càrrecs judicials salta a la vista la desigualtat o el greuge que han sofert els naturals d’aquella corona, ja que, sense comptar les d’Índies, a les cancelleries i audiències de Castella i al Consell de Navarra hi ha més de cent places, de les quals obtenen dues els aragonesos i una altra el valencià (…)

Aquesta verídica senzilla enumeració demostra, Senyor, la raó que tenim per plànyer-nos de la nostra desgràcia, que de cap manera no atribuïm, ni podem atribuir, al vostre gloriós pare, la intenció del qual hem dit, i repetim moltes vegades, fou la més recta, car derogant amb els altres furs o lleis d’Aragó la que excloïa dels càrrecs de cadascun d’ells els qui no en fossin naturals i manant que en endavant els castellans poguessin obtenir-los, habilità alhora els de la corona d’Aragó perquè els obtinguessin a Castella. Volgué Sa Majestat que en ambdues corones es donessin promíscuament els càrrecs sense distinció de nacions i atenent només als mèrits. Obrí les portes de tots aquests reialmes i efectivament els castellans les trobaren obertes i entraren francament a Aragó a prendre possessió de les places millors, però que als aragonesos, catalans i valencians han estat quasi tancades les de Castella(…)

Aquestes lleis, Senyor, ben mirat, no perjudiquen ningú, ni es poden considerar privilegis exorbitants, perquè, ¿quin greuge es feia als castellans en no donar-los càrrecs d’Aragó, si els aragonesos no en podien tenir a Castella? ¿Com, si s’observa la igualtat més perfecta, es pot faltar a la justícia distributiva? I, ¿com es pot atribuir a esperit de discòrdia o mala voluntat dels aragonesos envers els castellans unes lleis que obligaven els mateixos naturals dels reialmes d’aquella corona que s’estimaven íntimament i s’auxiliaven mútuament? Ni els catalans podien tenir càrrecs a Aragó, ni els aragonesos a Catalunya, i ni els uns ni els altres a València. I aquí torna a sorgir la reflexió que fèiem abans, que tot i haver conquerit i poblat, els aragonesos i catalans, el regne de València, quedaren exclosos dels càrrecs que s’hi crearen; i és que aquells grans reis i llurs savis consellers, sabent que segons el dret natural els pares de família han de governar llurs cases i els ciutadans llurs ciutats, entengueren que era conseqüència d’aquest dret molt just i profitós que cada regne fos governat pels seus propis naturals, subordinats a la suprema voluntat de llurs sobirans (…)

No es pot negar que els naturals de la corona d’Aragó en general no s’ajuden, ni cerquen honors ni conveniències fora de llur pàtria. N’hi ha molts que surten d’aquells regnes, van a Castella, però no pas a servir amb comoditat a les cases, ni per arribar a manar, sinó a guanyar el menjar treballant als camps o a les fàbriques i procurant ésser útils pertot arreu. I aquest desig de situar-se a llur pàtria, sense aspirar a manar a la d’altri, ve de tan antic que, de costum, ha esdevingut caràcter o natura. Així ho demostren les lleis mateixes, que reservaren els càrrecs de cada reialme per als seus naturals, establertes amb satisfacció universal de tothom, i ho comproven les històries. Els aragonesos, catalans, valencians i mallorquins conqueriren, com s’ha dit, Sardenya, Sicília i Nàpols, i llevat d’uns quants que quedaren heretats i es connaturalitzaren en aquells reialmes, els altres se’n tornaren a Espanya, i deixaren el govern d’allà a llurs naturals (…)

A Catalunya, València i Mallorca els processos i les escriptures dels segles passats són en la seva llengua vulgar, que al cap del temps mig entenen els castellans, però mai totes les paraules, i menys l’energia de moltes, de la comprensió de les quals depèn la justa decisió dels plets (…)

Veiem que al Consell Reial hi ha dos ministres fills de Galícia, dos d’Astúries, dos de Navarra, cinc d’Andalusia i Múrcia, catorze dels altres reialmes de Castella i només un dels quatre reialmes de la corona d’Aragó, i mort aquest, si Vós, Majestat, no ho remeieu, sembla que no n’hi haurà cap (…)

Veiem que els fills d’altres reialmes ocupats, en aquesta cort són, com han d’ésser, els protectors de llur pàtria. ¡Només els de la Corona d’Aragó han de quedar desemparats, s’han de tractar com uns estrangers! (…)

A més d’aquestes lleis generals n’hi ha una altra d’especial i més poderosa que obliga que a Catalunya, València i Mallorca siguin bisbes i clergues de llurs esglésies els nascuts o criats en aquells reialmes. Perquè, segons que hem dit, s’hi parla una llengua particular i, tot i que a les ciutats i viles principals molts entenen i parlen la castellana, els pagesos no saben parlar-hi ni l’entenen. A les Índies, els naturals de les quals, segons que es diu, no són capaços del ministeri eclesiàstic, els rectors han d’entendre i parlar la llengua de llurs feligresos. ¿I han d’ésser més menystinguts els camperols catalans i valencians que els indis,atès que en aquells reialmes fins i tot s’han donat les parròquies als qui no n’entenien la llengua? (…)

Entenent Vostra Majestat que ha de contribuir a la felicitat d’aquells reialmes que tinguin com tingueren en els segles passats diputats a la cort que els representin i mirin pel servei reial i el bé comú de llurs pobles, volguéssiu disposar que en tingui cadascun d’aquells reialmes i que es mantinguin amb els tributs generals, que imposats amb aquesta finalitat es cobrin dels eclesiàstics i seculars, i que substituint les antigues visites en lloc de les residències es renovin els lloables costums i les lleis econòmiques que en res s’oposen a l’autoritat reial i observades fan que aquells naturals, governats com llurs pares, puguin com ells, aplicats a l’agricultura, a les fàbriques, armes i lletres ésser igualment útils a llur pàtria i a Vostra Majestat.
En fi, Senyor, el vostre gloriós pare, amb l’espasa a la mà al capdavant dels seus exèrcits, no pogué examinar per si mateix el nou govern que manà establir en aquells reialmes (…)”

Aquest Memorial de 1760 és un precedent de les reivindicacions catalanistes del segle XIX, mostra un records elogiosos del passat propi i una reivindicació del reconeixement  de la diversitat “plurinacional”. Els redactors eren  col·laboradors borbònics, i tot i així denunciaven l’existència   d’un conflicte entre el centralisme unificador i autoritari i la concepció “confederal” que devien guardar en la memòria com un millor sistema. Pel to i les dades que s’aporten, estarien parlant, ni més ni menys, que d’una “ocupació” volguda i sistemàtica, en tots els àmbits, per part del Consell de Castella.

Aquestes  reivindicacions no deurien complaure al  millor ”alcalde de Madrid” i també  impulsor del despotisme il·lustrat.  Carles III no rectificà. De ben segur no compartia  l’argumentari, i  una resposta ben clara va ser  la Reial Cèdula  de 1768   on disposava  para que en todo el Reyno se actúe y se enseñe en lengua castellana i per tant,  es donava per “assabentat” de les reivindicacions lingüístiques. Més dosis de castellanització encara i de la resta de reivindicacions ni cas…

Anuncis