Imatge

Perla 49. El Cid, la Carta Europea de les llengües i la Constitució. Tres esmenes  que desmunten relats

Imatge principal: La “Carta europea de les llengües regionals o minoritàries” és un tractat europeu (CETS 148) adoptat a Estrasburg el 5 de novembre de 1992 sota els auspicis del Consell d’Europa per tal de promoure les llengües regionals i minoritàries d’Europa.

Si haguéssim de mencionar tres símbols recurrents en la dialèctica nacional espanyola segur que hi trobaríem almenys aquests tres arguments: determinats relats fundacionals d’Espanya,  el paper de la llengua castellana com a llengua oficial i la Constitució de la nació espanyola. Vegem algunes esmenes a aquests arguments. La primera esmena fa referència a un mite de l’educació patriòtica rebuda: el Cid Campeador. Una segona recorda les recents recomanacions d’experts del Consell d’Europa respecte als idiomes cooficials. I una tercera, referida a unes observacions i arguments no escoltats d’un dels pares de la Constitució del 78.

El Cid Campeador un mite que cau

Un  historiador de la Universitat d’Extremadura, David Porrinas, en el llibre El Cid. Historia y mito de un señor de la guerra analitza, documenta, contraposa i desmunta aquella versió que convertí i enaltí aquest personatge històric en una figura que ha marcat de forma llegendària la història d’Espanya.

1540-1

Imatge: Portada El Cid. Historia y mito de un señor de la guerra de David Porrinas, 2017.

En l’educació de l’època franquista i en totes les etapes de l’ensenyament, el Cid  hi tenia un lloc destacat. Era presentat com un model i exemple d’home valerós, íntegre i noble. Es volia impregnar, des de l’escola, una  “honda emoción religiosa y nacional (…)  convertint-lo en  “un modelo de Caballero porque era muy Bueno y todo lo hacía bien”. Fins i tot, a la Universitat de  Barcelona, a finals dels seixanta l’explicaven i  mitificaven tot mencionant   la seva espasa Tizona, el seu cavall Babieca i el Jurament de Santa Gadea. Era presentat com un exemple de compromís i honradesa. Narraven  que el Cid Campeador havia estat: 

“un gran héroe cristiano, que derrotó a los moros en muchísimas batallas y les conquistó Valencia. Por su lealtad y por sus grandes virtudes, es considerado como modelo de Caballero cristiano”.

En enciclopèdies escolars dels anys 40, 50 i 60 del segle XX quan es referenciaven diversos personatges a treballar a les classes, el Cid era un d’ells. Accentuaven les seves múltiples virtuts:

”Rodrigo Díaz de Vivar es el Cid (Señor) de los  árabes y el Campeador (batallador) de los cristianos. Con la espada sirve a Sancho II el Fuerte de Castilla hasta su muerte a traición, y a su hermano Alfonso VI, después de tomarle juramento solemne de inocencia en aquella muerte. Su vida, sus gestas y virtudes se recogen en el Cantar que se recita por plazas y castillos. Es el primer héroe de la Reconquista”.

La història explicada a moltes generacions ha estat una gran confusió i un falsejament de la realitat històrica segons David Porrinas. Per esmentar algunes de les seves conclusions, desmunta  bona part de l’argumentari tradicional en negar els fets de Santa Gadea, i que els noms de Tizona o Babieca son invencions, que a banda de dues filles a les que en el “Poema” canviaren el nom, no es menciona que també va tenir un fill. Afirma que  el Cid va ser un guerrer mercenari i aventurer en una península fraccionada en moltes realitats polítiques, que facilitaven i afavorien la seva activitat  amb un estol format per cristians i musulmans.

Map_Iberian_Peninsula_1030-es.svg

Imatge: Mapa de la Península Ibèrica 1030-1064. El Cid Campeador (1045-1099) https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Map_Iberian_Peninsula_1030-es.svg

 

En realitat, El Cid, en la història del nacionalisme castellà-espanyol, des de l’època del Cantar del Mío Cid passant pels patriòtics romàntics del XIX, a Pemán o Franco i molts d’altres, ha estat considerat un personatge mític. El llibre citat de David Porrinas, en canvi, ens mostra com un relat adulterat i magnificat pot haver estat una història popular, estudiada per obligació durant generacions i generacions per defensar determinats interesos nacionals espanyols. 

 

el_cid-981281628-large

Imatge: Pòster del film “El Cid” dirigit per Samuel Bronston i interpretat per Charlton Heston i Sofia Loren, 1961

 

La Carta europea de les llengües regionals demana reforçar les llengües cooficials

L’article 3 de la Constitució  del 1978 diu en tres apartats: 

3.1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.

3.2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.

3.3. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.

Aquesta és la lletra i el contingut de la Constitució en un dels seus primers articulats. Es força clar, però certament hi ha diversos partits polítics i associacions que sembla que no el saben llegir, tot i autoproclamar-se  defensors de la Constitución del 78, ja que només solen advocar part  d’alguns articles, bàsicament el 1r. i 2on. de la Constitució, als quals converteixen en bandera  defensant-la com si fos com un bé absolut i transcendental, mentre pel que fa al tercer i altres no mostren el mateix interès.

El 17 de desembre del 2019 un informe aprovat pel Comitè de Ministres de la Unió Europea, fa una avaluació del compromís de l’Estat Espanyol amb la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries. El Comitè entén i recorda que  la diversitat lingüística és un dret dels ciutadans i a la vegada  una riquesa cultural que cal protegir i preservar per part de cadascun dels Estats membres.  Els diferents diaris de l’Estat ho comentaren amb més o menys èmfasi. El diari madrileny, “El País”, el 18 de desembre en la seva columna d’opinió, qualifica l’actuació de l’Estat espanyol en l’actualitat, pel que fa a les llengües, de Retroceso, tot afegint  en el subtítol una de les recomanacions: España debe reforzar las lenguas cooficiales en la Administración Pública

En aquest informe de la UE es valorava positivament el sistema d’immersió lingüístic català (tan vilipendiat per determinats partits estatals com Ciutadans, PP o VOX) ja que no descuidava l’educació multilingüe, i assegurava que l’alumnat  de Catalunya acabava els estudis obligatoris -ESO- amb un domini prou satisfactori de les dues llengües (vegeu Perla 29). No qüestionava el model educatiu  impulsat des de la Generalitat, en canvi si que interpel·lava a l’Administració Central  de l’Estat, ja que en el sistema judicial hi trobava moltíssimes deficiències. En aquesta  Carta europea es deia  també, que calia modificar actuacions i forçar “para que las autoridades judiciales, penales, civiles, administrativas de las Comunidades Autónomas puedan llevar a cabo los procedimientos en los idiomas cooficiales a petición de una de las partes”. Criticava, per exemple, que la llei del poder Judicial limités aquesta possibilitat i fixés que un idioma cooficial només podia utilitzar-se si no s’hi oposava una de les parts, ja que això marcava l’hegemonia i superioritat d’una llengua sobre l’altre. Assenyalava tanmateix que el Govern de l’Estat havia de prendre mesures perquè el personal judicial conegués els idiomes  cooficials en els territoris que tinguessin llengua pròpia ja que  “el Poder judicial sigue reclutando personal sin competencias en la lengua cooficial para todas las administraciones de justicia”.

Verificat que han passat més de 40 anys des de l’aprovació de la Constitució del 78, l’informe delatava que s’estaven impedint de manera reiterada reciprocitats informatives en programes de radio o de televisió entre les comunitats de parla catalana i no acceptava l’excusa de l’Estat basat en “deficiencias técnicas”. De la mateixa manera l’informe de la UE assenyalava que la coneguda  llei educativa -LOMCE- impulsada pel ministre Wert  (hay que españolizar a los niños catalanes, 10.10.12),  desafiava i pretenia  modificar el sistema d’immersió, debilitant-lo i ensorrant-lo.

La comprensió  i l’estima a les  diferents llengües que formen part dels diferents territoris de l’Estat Espanyol, ha estat gairebé sempre problemàtica i, plena d’entrebancs al llarg de segles. Ha predominat  un unitarisme i un centralisme lingüístic amb imposició i predomini del castellà. Un model lingüístic com el suís, un país amb tranquil·litat lingüística i en convivència dins la seva pluralitat,  no és valorat ni compartit.   

La voluntat de l’Estat espanyol en la defensa i reconeixement de les diferents llengües que coexisteixen és insatisfactòria als ulls d’aquests avaluadors externs. De nou des d’Europa, es denuncien mancances, alhora que les escasses intencions  de revertir la situació. Resulta paradigmàtic, eloqüent i demostratiu el que passa al Senado Español pel que fa al tractaments de les llengües. La Cambra que  té la funció de representació i integració territorial pel que fa al patrimoni cultural i lingüístic, esmentat a l’article 3 de la Constitució decep. I segurament és una mostra  més de com el comprenen i assumeixen determinades ideologies unitaristes i patriòtiques. 

SLIDER_XIV Legislatura

Imatge: Senadors de la XIV Legislatura

Un exemple, obrint la pàgina web del Senado de España, 24-12-2019,  es veuen a la dreta 6 caselles amb aquests noms: Español, English, Català, Euskera, Galego i Valencià. Si premem “català”, hi surten diverses opcions com: Agenda, Notícies i Premsa. Premem Agenda i llegim: “El Senado acogerá la cena de Nochebuena de Mensajeros de la paz”.  Si ho tornem a repetir 14-01.2020 trobem que la notícia és diferent, però la única llengua és el castellà. En totes les   passa el mateix. La notícia està en castellà sempre! No hi ha versió en català! És evident que avui això no és  un problema lingüístic. És o no és, un claríssim menyspreu a les llengües no castellanes del qui no reconeix i preserva la dita diversitat  territorial? Qui no respecta i qui no protegeix allò que està escrit en la “sacrosanta Constitució”? L’informe de la Carta Europea és clar, demana més voluntat i  mesures efectives  per canviar d’estratègies i fer actiu el compliment dels acords contemplats en la lletra de la  Constitució, que en aquest apartat s’incompleix de forma clara i, a més, es considera que està en “retrocès”. 

Una altra Constitució fou possible?

Herrero de Miñón, un dels set pares de la Constitució del 78, ha opinat sobre les relacions entre Espanya i Catalunya en els darrers anys, sobretot a partir del recurs d’inconstitucionalitat del PP al 2006 contra l’Estatut català, que ell considera un “error històric”, i que encara fou superat més tard per la Sentència del Tribunal Constitucional al 2010. La resposta que es va donar per part de les institucions de l’Estat a aquell  Estatut del 2006, va desencantar a una part molt important de la població catalana i aleshores comença una nova etapa política i social marcada per la desafecció, com ja denuncià en el seu dia el president de la Generalitat, José Montilla.

padresconstitucion

Imatge: Els set “pares” de la Constitució espanyola: Drets d’esquerra a dreta: Gabriel Cisneros Laborda (1940-2007), José Pedro Pérez-Llorca Rodrigo (1940-2019), Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón (n. 1940); Asseguts: Miquel Roca i Junyent (n. 1940), Manuel Fraga Iribarne (1922-2012), Gregorio Peces-Barba Martínez (1938-2012), Jordi Solé Tura (1930-2009)

Paga la pena recordar algunes de les reflexions d’un dels pocs pensadors i polítics conservadors espanyols capaç de fer una mirada sobre Catalunya sense els prejudicis habituals en la mitologia tradicional espanyola. Herrero de Miñón, feia a Sitges, l’any 2014,  raonaments com: 

 

La revitalización nacional catalana al hilo de la transición y el que Cataluña fuera uno de los motores de la transición misma  (…)

La democratización no engendra las naciones; las despierta allí donde ya existían.

Cataluña es indudablemente y a todas luces una Nación.

– El error radical ha sido el empeño en no reconocer, de una vez, la realidad nacional de Cataluña. Primero negándose a mencionarla expresamente en la Constitución (…)

– Nuestro Estado de las Autonomías prescindió de la plurinacionalidad, a la vez que el término de nacionalidad proliferaba en los diferentes Estatutos.

Aquestes i altres consideracions no han estat ni escoltades i encara menys assumides per les diferents formacions polítiques dites constitucionalistes, tot i procedir d’un del pares de la Constitució.  

Imatge

Perla 29. La immersió lingüística, el model educatiu i lingüístic català. Dades i negacionisme.

Fugiu d’informacions sense referències documentades: el cas de la immersió

El tema de la llengua i la immersió fa temps que omple noticiaris, pàgines de diaris i comentaris més o menys documentats. En el diari digital, Público.es, el dia  21 de febrer de 2018, encapçalaven una notícia amb aquest titular:

”El modelo lingüístico catalán se convierte en el blanco de la carrera españolista de PP y Cs”.

El periodista Daniel Marín apuntava:

”El Gobierno español anunció en las últimas fechas su intención de poner en marcha un plan para, al calor del artículo 155 de la Constitución, utilizar las competencias educativas intervenidas a la Generalitat y aplicar medidas que faciliten la elección del castellano como lengua vehicular en los centros educativos catalanes. El ministro de Educación, Íñigo Méndez de Vigo, aseguró que el objetivo de Moncloa es defender la libertad de los padres a la hora de elegir sobre la educación de sus hijos. 

Aunque el Gobierno aún no concretó cuáles son los mecanismos exactos con los que pretende facilitar la matriculación en castellano en primaria y secundaria, el anuncio fue rechazado por el resto de fuerzas políticas tanto a nivel nacional como en Catalunya, con excepción de Ciudadanos.

Recollia, també,  altres opinions que consideraven que:

Ciudadanos y Partido Popular están inmersos en una lucha ideológica por tener una posición dominante sobre lo que debe ser la definición de España. En ese terreno, los dos partidos protagonizan una pugna por ofrecer ante el electorado la percepción de que tienen un mejor modelo de España en el que el castellano será defendido como un elemento que nos hace españoles a todos”.

Esmentava altres veus que ho consideraven com un objectiu de sectors conservadors espanyols per:

“Intervenir el modelo educativo catalán y revelan su deseo de dejar atrás el Estado de las Autonomías para volver al modelo franquista de “España y sus regiones”.“Existe una ideología españolista que no puede admitir de ninguna manera que el catalán u otras lenguas tengan una presencia mayor o predominante sobre el castellano en la educación o en cualquier otro ámbito, sobre todo en espacios que en otra época eran ocupados de manera exclusiva por el español (…) esa intención nace de un modo de pensar “que no admite la realidad de un Estado español que es plurinacional y plurilingüe”.

Plurinacional i plurilingüe, pel fa a Catalunya com a nació i al català, com a llengua pròpia, són dos conceptes que partits com PP i Cs no volen reconèixer. Falsegen les conseqüències del sistema d’immersió de l’escola catalana, de ben segur, per desestabilitzar la societat, mitjançant l’ús de la llengua com a instrument polític. Argumenten falsament que a Catalunya es fomenta el monolingüisme i l’adoctrinament.

A més, segons Joaquim Coll a El País, 28 febrer de 2018:

La crítica a la inmersión lingüística insiste en la anomalía de tener un sistema monolingüe en una sociedad con dos lenguas oficiales. El monolingüismo no fue el modelo del catalanismo de izquierdas, sino el resultado de la hegemonía nacionalista

Immersió_aina_moll

Imatge: Aina Moll, filòloga i primera directora general de Política Lingüística (1980-1988) de la Generalitat de Catalunya © UOC

No és un model imposat per CiU i Jordi Pujol, tampoc és el model que propugnaven, inicialment, els socialistes. Vegeu la crónica històrica “El país de la normalització”, de Jordi Mata, a La Vanguardia de 4 de març de 2018. Alguns no volen admetre, ni recordar que és un model integrador, aprovat per la pràctica totalitat dels diferents partits, d’aquell moment, amb una sola abstenció. Tenia Convergència i Unió, amb 43 diputats, la majoria de la cambra? El Parlament ja era molt plural i comptava amb altres cinc partits: el Partit Socialista amb 33 diputats, el PSUC amb 25, UCD-Centristes amb 18, ERC amb 14 i el grup Andalucista amb 2. Va ser un pacte unànime, doncs, de sis partits amb programes diferents, és a dir ben plural, amb dretes, esquerres i centre, posant-se d’acord. Es va votar un 6 d’abril de 1983, i la Llei sortí publicada al DOGC, el dia 18 d’aquell mes. No hi va haver cap vot en contra i tan sols una abstenció per part dels centristes. Els partits estigueren units, pel que fa al tractament de la llengua, en el desig de superar la desigualtat històrica i el tracte rebut i complir amb el què constava en la Constitució del 1978, precisament, amb la finalitat de no permetre la segregació en els diferents àmbits públics, com podia ser el món escolar. Reproduïm:

“el català és la llengua pròpia de Catalunya i alhora llengua oficial i el castellà també hi és llengua oficial per tal com ho és a l’Estat Espanyol. A Catalunya, doncs, sota el règim de l’Estatut d’Autonomia hi ha una llengua pròpia i dues llengües oficials i la Generalitat ha de promoure i garantir la igualtat plena de totes dues.”

Per contextualitzar-ho, és important ressaltar un fet emblemàtic com el produït a Santa Coloma de Gramenet, una ciutat amb població majoritàriament nascuda fora de Catalunya. Com recordava J. Martínez, nascut a Múrcia, ell va lluitar, l’any 1983, perquè l’escola dels seus fills fos en català, en defensa de la igualtat d’oportunitats, de la no segregació d’alumnes, en funció d’haver nascut o no a Catalunya. Això vol dir que des de la perspectiva dels nouvinguts es volia tenir accés al domini de les dues llengües oficials. Cal recordar que la població catalana ha crescut notablement, en les dues darreres dècades. Catalunya, en començar els anys 80 del segle passat, no arribava als 6 milions d’habitants, l’any 2017 ja ultrapassava els 7,4 milions i, avui, a la ciutat de Barcelona, es parlen més de 250 llengües i a Catalunya unes 300.

Immersió _marta_mata

Imatge: Marta Mata (1926-2006), pedagoga, diputada, senadora socialista, presidenta del Consell Escolar de l’Estat i cofundadora de l’Associació de Mestres Rosa Sensat 

Situats de nou al 2018, el diari El País, 21 de febrer, recollia que a Catalunya es produïa un “Aprobado en español pese a la inmersión (…)”. Citava dades objectives, com els informes PISA, organitzats i avaluats per l’OCDE, entre l’alumnat de 15 anys, de més de 70 països, en relació amb les proves de competències bàsiques de 6è de primària (12 anys), les de 4t d’ESO (16 anys) i constataven un bon domini del castellà.

“los niños catalanes están en la media  española. Dominan el castellano igual que otras comunidades”.

Les dades no corroboren, doncs, els atacs i les crítiques a la immersió.

Daniel Martín, fins i tot recordava que, d’acord amb l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (Departament de Cultura i Idescat), de 2013,

el porcentaje de población que entiende el castellano es superior al que entiende catalán (99,7% frente al 94,3%). Lo mismo sucede con los que lo saben leer (97,4% frente al 82,4%) y a los que lo saben hablar (99,7% frente al 80,4%). “Si hablamos estrictamente del modelo lingüístico, no hay discusión.”

Acabava apuntant que el coneixement de la llengua castellana o espanyola no era inferior al dels estudiants de la resta de l’Estat.

No hay un problema de conocimiento de la lengua (castellana)” 

A Suïssa, per exemple, amb una estructura d’Estat confederal, a cadascun dels 4 cantons hi ha una llengua oficial. L’alemany, el francès, l’italià i el romanx. A l’escola  s’ensenya la pròpia del cantó i una altra de les de la Confederació. Els treballadors públics han de ser bilingües i conèixer la llengua del territori on treballen per garantir el dret dels seus parlants. A l’Estat espanyol això no passa, i a més hi ha grups polítics i “societats civils” que no mostren cap disposició a acceptar l’asimetria de tracte, per part de l’Estat, cap a la resta de les llengües. I en canvi, denuncien constantment la discriminació de la llengua castellana a determinades comunitats, fonamentalment a les de parla catalana. Tossudament, defensen un concepte de supremacia d’una llengua i aquesta és la castellana, i rebutgen un model lingüístic, en el qual els ciutadans catalans puguin emprar la llengua pròpia. L’Estat, el rei, el govern espanyol, el Congrés, la cambra dita territorial com és el Senat, publiquen i usen, normalment, la llengua catalana i les altres llengües de l’Estat? Els mitjans de comunicació estatals, televisions, ràdios o premsa, afavoreixen o es mostren favorables a admetre i fer seu el títol preliminar de la Constitució de 1978? L’imperi de la llei tantes vegades esmentat, es compleix?

L’article 3, diu: 1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla. 2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos. 3. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.

Molts catalans van votar la Constitució del 1978 per reformar el “règim anterior” i perquè esperaven canvis en el reconeixement de la nació catalana i en la implantació d’un sistema democràtic. Era un punt de partida. Pel que fa a aquest article 3, podem considerar que s’ha implantat? Molts consideren que ha estat una esperança fallida i seria un argument més per aprendre a no fiar-se de la lletra escrita i sí de les polítiques i  de les actuacions.

Realment, les llengües oficials a cada comunitat es poden utilitzar en tots els àmbits, sense problemes? O més aviat, és freqüent que un es trobi en un lloc oficial, és a dir, amb funcionaris públics, com a sanitat, justícia, guàrdia civil i que, en demanar informació o plantejar un problema, contestin: ”en castellano (por favor)”? Resulta molt peculiar i restrictiva la manera d’interpretar el text constitucional. El respecte i la protecció d’aquesta riquesa i d’aquest patrimoni lingüístic esmentats com una obligació de l’Estat, fa ja 40 anys, presenten moltes llacunes. I a més, cada vegada amb més freqüència, hi ha denúncies d’agressions lingüístiques, en establiments comercials, en els mitjans i fins i tot als jutjats. El castellà, sempre, és la llengua imprescindible, el català és la qüestionable.

Montserrat Tura, publicava, el 24 de febrer de 2018, al diari Ara, un article amb l’explícit títol de “Desaprendre”, on es podia copsar la seva opinió sobre aquesta qüestió:

“Potser perquè ha estat un model d’èxit, una acció autènticament transversal que no es pot considerar reivindicació nacionalista sinó desgreuge històric i acte de justícia vers l’element més identificador de la nostra nació, també ha estat el més revisat pels tribunals a petició de grups minoritaris que hi han volgut veure un efecte pervers que no s’ha evidenciat malgrat els anys. Ans al contrari, ha resistit l’arribada de nous alumnes de contrades molt llunyanes i de famílies lingüístiques molt diferents de les castellanes. Per aquesta acció davant dels tribunals, ara sabem que el Tribunal Suprem és restrictiu a l’hora de valorar les virtuts d’aquest sistema, però el Tribunal Constitucional en les seves sentències 83/1986, 195/1989, 19/1990 i 337/1994 l’avala i el qualifica de pedra angular de la normalització lingüística, d’una llengua que no necessitaria normalització si no hagués patit prohibició i persecució. L’alt tribunal acaba de ratificar aquesta doctrina declarant inacceptable el propòsit de becar les famílies que no acceptin el model educatiu en aquesta matèria, constatant que és Catalunya qui ha d’establir com ensenyar la seva pròpia llengua.”

El 28 de febrer, a la ciutat pionera del model lingüístic actual que possibilita el domini de les dues llengües, les alcaldesses de Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Barcelona defensaren la immersió lingüística en un acte organitzat per Som Escola  (54 entitats cíviques). Hi havia representants de tots els partits polítics, a excepció de PP i Cs, entestats en voler acabar amb la immersió, entossudits en no voler reconèixer aquest model, fent un discurs tergiversador i agitant el tema de la llengua amb les seves obsessions identitàries.