Imatge

Perla 4. Consideracions patriarcals sobre el rol femení (1900-1967)

En començar el segle XX les dones a Espanya, com en altres parts del món, estaven clarament discriminades. Abans de la proclamació de la República, el 1931, el col·lectiu femení era força ignorat i patia una sèrie de desavantatges legals en relació amb els homes, com passava en moltes altres societats i ho seguim veient en l’actualitat.

Uns detalls, les dones casades tenien menys drets que les solteres. En arribar a la majoria d’edat, 23 anys, les solteres podien per exemple muntar negocis, signar contractes; no les casades que a afectes legals passaven a ser un apèndix del seu espòs. Tampoc podien votar, ni ser elegides per a càrrecs públics, gairebé les podríem considerar personatges de segona.

Aquestes diferències es ratificaven en les lleis, així la infidelitat de la dona era definida com a adulteri i penalitzada per la llei, mentre que la infidelitat masculina només podia ser penalitzada en cas que hi hagués escàndol públic.

A l’Espanya de 1930 trobem diferències molt grans en l’educació de dones i homes. L’analfabetisme de les dones estava un 15 % per sobre del dels homes. A les escoles de primària hi havia quatre nens per cada nena escolaritzada. A la Universitat només hi havia una dona per cada vuit homes. La majoria feien estudis de lletres, de magisteri o de farmàcia. I fins i tot aquestes universitàries no podien fer oposicions a notari, registradors de la propietat o jutges. Les diferències salarials també eren destacables, així el salari diari dels treballadors agraris en el conjunt d’Espanya era de 6,38 pels homes i de 3,18 per a les dones.

Amb la Segona República (1931-36), les coses canviaren substancialment des del punt de vista legal i social: s’autoritzà el divorci i el matrimoni civil; en educació es va adoptar un nou model d’escola: mixta, laica, obligatòria i gratuïta. El tema del sufragi femení   s’havia aconseguit a Finlàndia el 1906, Noruega el 1913, després de la Primera Guerra Mundial, Polònia, Hongria, Irlanda, Àustria i Alemanya. A Espanya el tema del vot de la dona també va ser polèmic. Al Congrés les diputades, Clara Campoamor (del Partit Republicà Radical) i Victoria Kent (del Partit Radical socialista) defensaven la necessitat de legislar a favor del vot femení, però divergien obertament sobre la conveniència de donar o no el vot a la dona en aquelles circumstàncies socials i polítiques. La primera entenia que s’havia de donar ja; la segona defensava que no es podia donar de forma immediata el vot femení. La Kent argumentava que la dona espanyola, amb la poca formació d’aleshores, estava poc preparada per a votar de manera responsable, i a més a més creia que estaria molt influenciada per l’Església i el seu vot conservador, i d’inici perjudicaria al partits d’esquerra.

Diaris com “El Heraldo” de Madrid, republicà de concepció, el 2 d’octubre de 1931, reflectia prou bé la consideració de la dona i en un to de constatació irònica indicava què podria passar a partir d’ aquell moment:

“Acabo ya aquello de un hombre un voto. Ahora ocurrirá lo siguiente: un hombre soltero, un voto. Un casado en armonía con su esposa, dos votos. Un casado discrepante con su mujer, una papeleta en blanco (Si no se neutralizan). Un soltero simpático y mujeriego, varios votos. Mauricio Chevalier, infinidad de votos. Un confesor, muchos más votos que Chevalier. Varios confesores, un triunfo electoral.”

Els intents de reconeixement i la transformació del paper de la dona van patir amb el franquisme un clar retrocés. Esmento alguns escrits “influents” que ho verifiquen:

José Maria Escrivá de Balaguer, fundador el 1928 de l’organització religiosa Opus Dei, publicà “Camino” el 1939. Eren una ampliació de les seves primeres “Consideraciones espirituales” de 1934. Ordre i obediència eren conceptes ben definits, així:

“ El padre es la jerarquía de la familia. Por qué. Porque Dios le ha dado dentro de ella las funciones y las obligaciones más importantes y Dios da la máxima autoridad a quien tiene la máxima responsabilidad… La madre administra y dirige la casa. De esta manera ahorra dinero y colabora con el padre en el bienestar de la familia”

La germana del fundador de la Falange, Pilar Primo de Rivera, cap de la Secció femenina d’aquesta organització, utilitzava aquest argumentari en diferents moments de la dècada dels quaranta:

El 1942 copiava exactament el mateix paràgraf d´Escrivà de Balaguer. El va fer fa seu i el recomanà a les noies de la Sección Femenina de FET Y de las JONS.

El 1945 induïa la dona a acceptar una total supeditació:

“Nuestra vida falangista es un poco como nuestra vida particular. Tenemos que tener detrás de nosotras toda la fuerza y la decisión del hombre para sentirnos más seguras y, a cambio de esto, nosotras les ofrecemos la abnegación en nuestros Servicios y el no ser nunca motivo de discordia. Que éste es el papel de la mujer en la vida: armonizar voluntades y el dejarse guiar por la voluntad más fuerte y la sabiduría del hombre (…) la única misión que tienen asignada las mujeres en la tarea de la Patria es el Hogar”.

I el 1947 reflexionava encara més clarament sobre la inferioritat femenina:

“Las mujeres nunca descubren nada: les falla, desde luego, el talento creador, reservado por Dios para inteligencias varoniles; nosotras no podemos hacer nada más que interpretar peor o mejor lo que los hombres nos dan hecho”.

“Las Flechas” és un llibre de formació política de Batxillerat del primer franquisme, adreçat a les noies. Trobem quantitat d’informació sobre com es volia dirigir el pensament de la dona i sobre la interpretació de la història, sempre a partir d’un mètode de “Pregunta-Resposta”. Uns exemples:

  • P-. Eso de servir a la Patria, ¿no es sólo cosa de hombres?

R-. De hombres y de mujeres, sólo que de distinta manera.

  • P- 8¿Cómo sirven los hombres?

R- Con las ideas, el valor, las conquistas y llevando la dirección de la política.

  • P- ¿Y las mujeres?

R- Preparándose para fundar familias donde se forman las nuevas generaciones

  • P- Qué problemas se presentaban por entonces en España? 6(anys 30 del segle XX)

R- A falta de problemas externos (…) habíamos perdido los últimos restos de nuestro Imperio en el mundo, se agudizaron los problemas internos de orden social y separatista (…).

El bisbe de Lleida, el segovià Aurelio de Pino, que és un bon prototip de la “cruzada” i del franquisme, en una homilia en la inauguració de la Catedral el 1955, i amb presència del mateix Franco i Doña Carmen que ell mateix havia acompanyat a “los lugares del trono”, situat al presbiteri va pronuncià : “Digitus Dei est hic” (el dit de Déu és aquí)  i entre altres pontificacions davant d’una església plena sermonejava:

” En todo los sectores de la obra de Franco se aprecia este sello sobrenatural y divino.¿Qué fue nuestra Gloriosísima Cruzada en todas sus fases,en sus principios,en su desarrollo y en su terminación (…) sinó una sèrie interminable de impresionantes y maravillosas gestas que sobrepujan la òrbita de la estrategia para cernerse en los confines del milagro moral y físico? (…) Franco encarna los ideales de la verdad, de la justícia, de la seriedad, de la honradez y del amor fraterno, base de esa bendita paz que todos anhelamos”.

Aquesta inclinació ideològica tant exaltada, la podem trobar també en referir-se a les dones, així en “El Boletín oficial del Obispado de Lérida”, del mateix any 1955 podem llegir:

“Habéis de ser agradecidos a Franco y a su gobierno y habéis de pedir a Dios Nuestro Señor que les ilumine y les reconforte para que puedan proseguir su obra de entronización de la justicia social. Habéis de ser agradecidos a la Autoridades y Jerarquías, a los dirigentes de la Sección Femenina que tanto se preocupan de vuestros problemas. (…) Yo os exhorto paternalmente a que miréis la pobreza y las tribulaciones todas con mirada sobrenatural, porque, si miráis de esa suerte, os parecerán más suaves y sacaréis de ellas los tesoros de la vida eterna que contienen”.

Herrero Antolín, que havia estat director del Museo Pedagógico Nacional i més tard seria Inspector Central de Enseñanza Primaria, en les seves “Lecturas educativas (para la formación del carácter y de la voluntad en los muchachos)” de 1959, sentenciava: “Mentir es una cobardía. Por eso las mujeres, seres débiles, mienten más que el hombre”.

Un metge, José P. Oliveras, l’any 1963 (època tecnòcrata del franquisme caracteritzada pel creixement econòmic i l’immobilisme polític) va escriure una “Guía médica sexual” on afirmava sobre la pràctica esportiva: “las muchachas deberán reducir aquellos ejercicios cuya práctica, como la del ciclismo o la equitación, puede producir irritaciones genitales que, en algunos casos podrían ser el origen de excitaciones eróticas”.

El 1967 el padre Enciso Viana, a “La muchacha en el noviazgo” recomanava: “Cuando estés casada, jamás te enfrentaras con él, ni opondrás a su genio, y a su intransigencia la tuya. Cuando se enfade, callarás; cuando grite, bajarás la cabeza, cuando exija, cederás, a no ser que tu conciencia cristiana te lo impida.”

Tot plegat reflecteix el valors ideològics i morals del nacional-catolicisme franquista convertits en un mitjà adoctrinador, basat d’una banda en el control patriarcal i de l’altra en la inferioritat social i jurídica de la dona.

xPati-de-lescola.-Carrer-Emancipacio.jpg_1083991375
Exposició “Parlaré a classe!”

Hi hauria algunes excepcions. A l’exposició “Parlaré a classe! “ (Palau Robert, 2016) es destacà l’experiència pedagògica singular de l’Escola Isabel de Villena, la qual va ser una escola “contra el règim”, funcionant  d’acord a la pedagogia de l’escola moderna catalana de principis de segle. Tot just acabada la guerra, l’any 1939 ja actuava, dirigida per Carme Serrallonga. D’inici sense una seu fixa, fins que s’instal·là en una casa de Sarrià propietat d’un falangista que havia avisat a la directora-amiga “Carmeta, s’ha acabat, això del català”. Serrallonga, defensora de la coeducació i d’escola catalana, per poder actuar en aquells difícils moments va aplicar una mena de transformisme imaginatiu per sortejat els controls: quan les classes a les seves aules començaren a ser mixtes i rebien la visita dels inspectors, els nens anaven a una aula buida i justificaven la seva presència dins una escola femenina, fent veure què eren nens amb dificultats d’aprenentatge. Les classes es feien en català, però davant de determinades visites es passava al castellà. A les aules hi havia les imatges de Franco com tocava, però habitualment estaven tapades amb imatges i paisatges de Catalunya. L’esmentada exposició sobre aquesta escola, feia sobre ella una analogia típica del còmic d’Asterix: “Tota la Gal·lia estava ocupada menys un petit racó: ”Isabel de Villena”.

Va ser una sort poder comptar amb tantes i tantes dones que des de les llars o des del món escolar, penso especialment en Marta Mata i Maria Rúbies, entre d’altres, no acceptaren aquella resclosida ideologia i lluitaren per un altre “rol” a assignar a la dona, a la família, a l’escola i al país. Recordem, a més, que l’any 1966 aquest corrent d’escola nova és capaç d’aglutinar 153 mestres, que es van reunir a Barcelona a l’Escola Nostra Senyora de Lourdes per reprendre, en la clandestinitat, una llarga i no oblidada tradició pedagògica arrelada al país. S’iniciava de nou “Escola d’Estiu” que havia funcionat durant la Mancomunitat i la República.

Anuncis