Imatge

PERLA 13: Maura: “Hemos de prescribir del debate el verbo federar, y todos sus derivados.”

“Un altre desengany per a Catalunya”

Són paraules de Ramon Noguer i Comet, secretari general del Partit Republicà Català, partit fundat la primavera de l’any 1917, encapçalat per Marcel·lí Domingo, Francesc Layret, Gabriel Alomar, August Pi i Sunyer entre d’altres, amb ideals federal, republicans, laïcistes i també partidaris de certes reformes socials, en valorar el desenllaç de la campanya per l’autonomia de Catalunya de 1919 que s’havia endegat a les darreries de la primera Guerra Mundial.

Al llarg de la meva vida
Al llarg de la meva vida – Ramon Noguer

El President nord-americà Wilson del partit demòcrata, feia públic, el gener de 1918, els 14 punts que havien de regular la convivència internacional a partir de la propera victòria aliada. El projecte entre d’altres punts contemplava el dret de les petites nacionalitats a governar-se per elles mateixes. El punt cinquè proclamava:

“Lliure, magnànima i absolutament imparcial renúncia a totes les possibles pretensions colonials. Aquesta renúncia es fonamentarà en l’estricte respecte al principi que, en resoldre sobre tals qüestions de sobirania, els interessos dels pobles afectats tindran igual pes i importància que les justificades pretensions dels governs l’al·legació jurídica dels quals es tracta de fixar”.

Catalunya reivindicaria tot seguit un govern regional concretat en unes Bases per a l’Autonomia.  Un total de 1.046 dels 1.072 dels ajuntaments de Catalunya respongueren positivament a un qüestionari on es demanava en primer lloc que Catalunya necessitava l’autonomia per desenrotllar íntegrament les seves energies i ocupar el lloc que li corresponia per tal de complir la seva missió en el ressorgiment d’Espanya. Es lliurà al president de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch, el 16 de novembre de 1918. El 29 del mateix mes, una comissió catalana va lliurar a García Prieto, President del Consell de Ministres d’Espanya, uns volums on figuraven els resultats de les corporacions municipals i on es deia:

“Fa més d’un segle que es proclamaven els drets individuals de l’home; avui, després de noves lluites, amb els drets dels homes es proclamen els drets dels pobles (…) Nosaltres hem cregut un deure fer present als poders de l’Estat aquesta opinió (…) en reclamar un règim de llibertat col·lectiva (…)”.

La resposta de García Prieto va ser que seria estudiat. Aquest projecte Bases d’Autonomia de Catalunya presentat al Govern d’Espanya, contemplava un Parlament català elegit per sufragi universal i un govern amb una atribucions que superarien les de la Mancomunitat, tot i que reservava per l’Estat les relacions internacionals, la moneda, els aranzels, la defensa, les comunicacions i la legislació social.

Per a determinats sectors catalanistes el projecte resultava tímid, així el 2 de desembre de 1918, Francesc Layret, conegut advocat dels treballadors a la Catalunya de principis de segle i que moriria dos anys més tard en un atemptat a Barcelona, puntualitzava:

”Queden al marge de l’Estatut tots els problemes polítics. I així el problema social (…) continua confiat al Poder central. És a dir, que en el futur Parlament català, el problema social no podrà ésser solucionat, perquè no entrarà en les seves atribucions. Per a nosaltres, que el Parlament català pugui legislar sobre tots els problemes polítics té una importància extraordinària(…)”

El Govern d’Espanya, presidit per García Prieto havia rebut aquelles Bases d’Autonomia amb molta fredor, ja que en demanar una autonomia política, anava més enllà d’una reformulació i descentralització de l’administració. Els partits polítics espanyols no contemplaven la cessió de cap mena de sobirania, i molt ràpidament s’estengué un moviment contrari a la concessió d’un Estatut a Catalunya per part de les Diputacions provincials de la resta de l’Estat, com la que recollia el 3 de desembre el diari El Norte de Castilla amb la següent consigna:

”Ante el problema presentado por el nacionalismo catalán, Castilla afirma la nación Española”

A més d’amplis sectors empresarials i comercials, de les dones espanyoles i de la premsa de Madrid principalment, s’organitzà una gran manifestació, el dia 9 de desembre a Madrid:“contra la petición de la Mancomunidad de Catalunyai també trobem a l’ABC que titllà la demanda d’autonomia de Catalunya com “el mayor mal” i el qualificà de “movimiento de descomposición”.En aquest clima de manifestacions patriòtiques espanyoles i rebuig general a l’Autonomia catalana es celebrà durant els dies 10 i 11 el debat a Corts sobre el projecte d’Estatut de l’Autonomia de Catalunya.

elimparcial

En el mateix moment, el comte de Romanones presentà el seu nou govern al Congrés. El seu antecessor, Manuel García Prieto, que havia rebut la sol·licitud de tramitar l’Estatut no s’havia mantingut ni un mes en el càrrec. La inestabilitat política i la pressió als carrers configurarien l’escenari en què es produí el debat parlamentari.

Cambó defensà que l’autonomia demanada no era cap trencament, sinó un renovat camí de col·laboració:

“Si en vuestro espíritu puede coexistir el sentimiento de la patria española, la grandeza, la unidad y el esplendor de España con la voluntad de Cataluña de regir su propia vida interior, con plenitud de soberanía, en las facultades que se le atribuyen, el problema está resuelto”.

cambó
Imatge Cambó: Castellanos este es nuestro ultimátum. (El Imparcial 01-12-1918)

La resposta la donà en primer lloc el liberal Niceto Alcalà Zamora qui es decantà ben clarament contra el Projecte d’Estatut:

“El ejemplo del mundo me dice que explosión de nacionalismos, dondequiera que se muestran, es signo de desventura, señal de decadencia y de muerte […]. Veo, por el contrario, que en todos los países que viven y quieren vivir se afirman estas ideas: unidad, anexión, asimilación, imperialismo.”

En aquest discurs Alcalà Zamora li va dir a Cambó que no es podia ser:a la vez, Bolívar de Cataluña y Bismarck de España”.

Antonio Maura, diputat conservador, va fer un discurs patriòtic resseguint els orígens de la nació espanyola:

Es peligroso volver la espalda a esta realidad jugando con el concepto ‘federación’, porque dondequiera que aparece el concepto ‘federación’, detrás está la idea de que, disuelto el vínculo federal, las partes de España serían independientes, que es lo que pasa en las federaciones (…) hemos de prescribir del debate el verbo federar, y todos sus derivados.”

Maura també qüestionava la bilateralitat de la proposta de la Mancomunitat:

”Eso supone no sólo la paridad, no sólo la igualdad, no solo la identidad de la autonomía regional y del poder del estado, sino la derogación del poder del Estado”.

Rebutjava les competències que es reclamaven en el document de bases, i veiem que entenia una demanda d’autonomia municipal, però no una de territorial com la presentada des de Catalunya. Així proclamà:

“El Municipio tiene, no tanto derecho, sino un derecho más notorio e incontestable que la región a su autonomía, y la nación necesita de la autonomía municipal muchísimo más, y muchísimo antes que de la autonomía regional.”

Maura, va recórrer a metàfores com aquesta:

”A un águila que ha de servir de solaz en un parque a los ociosos, se le puede enjaular, a la que ha de defender su vida y la de sus hijos no se le puede quitar una pluma de sus alas ni una uña de sus garras”.

Va acabar amb aquest símil que resultava ben clar:

”No tienen su Señoría opción, ni la tendrá nunca ni la tiene nadie, porque no se elige la madre, ni se eligen los hermanos, ni la casa paterna, ni la patria en que se nace”.

Alguns avui segueixen amb la mateixa lletania i amb la mateixa incomprensió i argumentació. A molts llocs d’Espanya és ben acceptat aquesta mena d’argumentari, com ho va ser en aquella sessió parlamentaria, ja que les actes recolliren que a aquestes paraules les seguiren “grandes, prolongados y repetidos aplausos y aclamaciones”.

Davant aquesta situació de repetida incomprensió, els parlamentaris catalans acordaren no continuar participant en els debats al dia següent. Va haver-hi com a conseqüència, manifestacions a Barcelona, repressió, comissions i en definitiva com apuntava Ramon Noguer fou “un altre desengany per a Catalunya”.

Anuncis