Imatge

Perla 38. Els catalans han tingut poder polític a l’Estat?

Imatge principal: Acudit publicat a La Campana de Gràcia (14-X-1899) deu dies abans del cessament de Manuel Duran i Bas (Barcelona, 1823-1907) com a ministre de Gràcia i Justícia al govern Silvela-Polavieja.

La revolta catalana

John H. Elliot és un hispanista britànic, autor del llibre editat el 2018: Catalans i escocesos. Unió i discòrdia, i d’altres d’obres com: La España imperial 1469-1716, La Revolta Catalana (1598-1640) i El mundo hispánico: Civilización e imperio, Europa y América, pasado y presente.  Elliot, en aquest darrer intenta analitzar el lloc d’Espanya dins de la civilització mundial, i en el capítol Hacia el gobierno unitarioexplica:

La oportunidad se le presentó a  Madrid con el cambio de dinastía a la muerte de Carlos II, en 1700. En el enfrentamiento que se entabló por la sucesión, los reinos de la Corona de Aragón se alinearon, con un grado diverso de compromiso, con el pretendiente austríaco de la casa de Habsburgo, contra el primer monarca borbónico de España, Felipe V, que había sido elegido por Carlos para sucederle en el trono. La victoria de Felipe V en la Guerra de Sucesión le dio a él y a sus ministros la posibilidad de conseguir lo que Olivares no había podido alcanzar. Utilizando como pretexto la rebelión de la Corona de Aragón, introdujeron en Aragón y Valencia y, finalmente en 1716,en la derrotada Cataluña, la llamada Nueva Planta, una nueva forma de gobierno que implicaba la abolición de sus Cortes y de los sistemas constitucionales tradicionales, la imposición de nuevas leyes, Nuevos oficiales y Nuevos impuestos y la prohibición de utilizar la lengua catalana en los asuntos oficiales (…) España se convirtió en teoría (…) en un Estado unitario gobernado desde Madrid. (…) y alimentaría profundas causas de resentimiento contra Castilla por pretender identificar con ella al conjunto de España.”

perla 38 catalans & escocesos

John H. Elliot: Catalans i escocesos. Unió i discordia, 2018

El 3 d’abril de 2017, Elliot va fer una conferència a Madrid, amb aquest títol: “Cataluña y Escocia, dos historias” oferint una versió comparativa entre ambdós processos independentistes que es viuen a Escòcia i Catalunya. Ho centrava en semblances i diferències entre dues nacions avui integrades en uns estats i que manifesten obertes discrepàncies sobre les relacions i tractes que hi mantenen. La seva visió, amb enfoc historicista, remarcà un fet diferencial ben específic: els escassos catalans que han gestionat el poder estatal a Espanya, contràriament als molts escocesos que es van anar incorporant a les estructures estatals del Regne Unit. Elliot ho deia així: “me hubiera gustado ver a un catalán en el centro de poder”. N’hi hagué tres de rellevants, i certament duraren molt poc. Elliot no es proclama partidari de la independència però sí que puntualitza que no hi ha hagut voluntat d’entesa ni de narració en el fet d’una Espanya que qualifica de diversa i plural.

Lo catalanisme

Al segle XIX, una de les figures cabdals del catalanisme polític va ser Valentí Almirall, impulsor del Memorial de Greuges lliurat a Alfons XII el 1885, i redactor l’any següent de les bases ideològiques d’un catalanisme progressista en Lo Catalanisme. Amb anterioritat  l’any 1879, va fundar i va escriure el Diari Català. Foren dos articles, amb un mateix títol: “Los ministres catalans (I) el  30 d’agost, i “Los ministres catalans” (II) el 3 d’octubre, centrats en la participació catalana en el Govern d’Espanya. Han passat 140 anys, i Almirall ho argumentava així:

“Des de que Catalunya fou unida a Espanya hi ha hagut tants pocs ministres catalans que poden comptar-se amb los dits”. (…) Abans del sigle actual se comprèn que això succeís. Des de la presa de Barcelona per Felip V, i tal vegada des de molt anteriorment, Catalunya no era més que un país conquistat i sobre d’ella pesava la llei dura del vencedor. Natural era, doncs, que els castellans se reservessin per a ells los alts càrrecs de l’Estat, sens donar la més petita representació a la nostra comarca (sic). Obeir, pagar i callar són los únics drets del que ha deixat dominar-se per la força de les armes.

Però hi hagué un dia en què ens digueren que tot allò s’oblidava i que Catalunya al crit de visca la llibertat i a l’amparo d’una constitució moderna passava a ser una o vàries províncies germanes de totes les restes espanyoles. Los catalans entraren amb entusiasme i amb bona fe en la nova senda, però al poc temps poguérem ja convèncer-nos de que baix cert punt de vista no havíem pas guanyat gran cosa en lo canvi. Dintre del sistema constitucional (Nota: Època de la Restauració Canovista i de la Constitució de 1876) seguí tenint-se´ns tan poques consideracions com dintre de l’arbitrarietat absolutista.

Gràcies a aquest desvio incalificable ha succeït que des de que es proclamaren per primera vegada los drets constitucionals dels espanyols, o sigui des de principi de sigle, si a Espanya hi ha hagut més de mil cinc-cents ministres, pocs los que hi ha hagut de catalans.

Que aquest número és molt inferior al que naturalment nos tocava no cal demostrar-ho. Si busquéssim la relació per províncies, i les suposéssim totes iguals en il·lustració i altres condicions, tindríem que essent quaranta-nou les que formen la nació, i quatre les catalanes, dels mil cinc-cents ministres nos tocaria la dotzava part, més de cent setanta-cinc. Si busquéssim la relació per lo número relatiu d’habitants, lo resultat seria encara més favorable a Catalunya”.

Un fet tan constantment repetit com l’exclusió dels catalans del poder, no pot esser fill de la casualitat. Si d’això no n’estessim ben persuadits, nos bastaria recordar la cridòria que aixecaven tots los diaris de  Madrid sens distinció de colors quan, en 1873, se verificà lo fet de que en lo primer ministeri de la República hi haguessin tres catalans. Al sentir les exclamacions i ploricons dels madrilenyos no semblava sinó que els bàrbaros haguessin atravessat les portes de la vila dels pressupostos.(…) Lo manar i lo cobrar és privilegi exclusiu dels madrilenyos.”

perla 38 valenti_almirall

ALMIRALL, Valentí. Lo catalanisme. Motius que ‘l llegitiman. Fonaments cientifichs y solucions practicas. Barcelona: Llibreria de Verdaguer – Llibreria de Lopez, 1886.

Tres catalans i maçons amb poder

El professor, Borja de Riquer descriu la participació catalana en la política espanyola, i coincideix amb els arguments d’Elliot o Almirall, en dir que fou: una experiència fallida, i menciona la reduïda influència política de Catalunya en valorar l’escassa participació i presència de catalans als governs espanyols del segle XIX.

“Només en el sexenni Revolucionari (1868-1874) hi hagué catalans en el primer pla de la política espanyola, amb tres caps de Govern: Joan Prim, Estanislau Figueras i Francesc Pi i Margall”.

Els tres eren maçons però discrepants en la manera d’organitzar l’Estat. Els tres estigueren ben poc temps al cap del govern, el primer en la revolució del 1868, aquella que porta per primer cop el sufragi universal (Perla 33) i en transició cap a la monarquia d’Amadeu de Saboya i quan aquest dimití es proclamà la Primera República, on Pi i Margall i Figueras ocuparien  la primacia del Govern.

Una de les crítiques rebudes apuntava als seus orígens com recollí Albert Balcells. En el text  s’apuntava de manera crítica i mordaç en un diari madrilenyEl eco de España” 15-4-1873:

Con el advenimiento de la República España ha pasado a ser patrimonio de Cataluña. El Presidente del Poder Ejecutivo, catalán. El ministro de Gobernación, catalán. El ministro de Hacienda, catalán. De los cuarenta y nueve Gobiernos de provincia, treinta y dos están desempeñados por catalanes. Pues todavía no están contentos. Será necesario darles un ministerio homogéneo, todo catalán, los diecisiete Gobiernos de provincia que les faltan, y que el resto de España les pague un crecido tributo, para que nos dispensen el obsequio de no declararse independientes ni piensen en mudar de nacionalidad. No tienen los catalanes la culpa, sino los castellanos, los aragoneses, los valencianos, los andaluces, extremeños, gallegos y demás españoles que lo sufren y lo consienten”.

Quan governaven molt freqüentment dirigents d’altres procedències com madrilenys, andalusos o bascos ho criticaven? Els articulistes de la premsa no digerien els resultats d’unes eleccions democràtiques (masculines) que permetia una nova forma d’organització política republicana. Tenien por de reconèixer la complexitat d’un fet diferencial com el català? O podríem entendre-ho també com a catalanofòbia?   

perla 37 borja de riquer

Portada del llibre de Borja de Riquer: Anar de debó. Els catalans i Espanya

Aquella etapa republicana fou molt curta i excepcional. Borja de Riquer ajusta que:

“entre 1814 i el 1900, de vuit-cents cinquanta ministres només vint-i-dos van ser catalans; és a dir, el 2’5 per cent del total, quan Catalunya representava aleshores més del 10 per cent de la població d’Espanya”.

I si agafem els darrers anys, a partir de la mort del dictador, 1975, una etapa que podria haver estat més participativa, durant els governs d’Arias Navarro, Suárez, Calvo Sotelo, González, Aznar, Zapatero, Rajoy, Sánchez, és a dir entre 1975-2018, trobem els següents ministres catalans: Punset, Mayor Zaragoza, Rovira, Lavilla, Borrell, Lluch, Majó, Serra, Solé Tura, Birulés, Piqué, García Valdecasas, Clos, Corbacho, Chacon, Montilla, Fernández Díaz,  D. Montserrat, Borrell i Batet. Frega el 4% del total, en 43 anys. (A la Perla 12 fèiem referència als ministres del franquisme)

Al llarg d’aquest temps, Catalunya representa més o menys el 16% de la població total d’Espanya. El 4% és un percentatge molt inferior al que hauria correspost a Catalunya. Inferior també pel que fa al PIB que l’any 2016 –per citar-ne un- era  el 18’9 segons  el mateix “Instituto Nacional de Estadística”, essent la comunitat que més aportava a l’Estat. Inferior tanmateix a les inversions de l’Estat en obra pública ja que  a Catalunya, no arriba al 10%. També és inferior a la mitjana del finançament autonòmic, on no s’aplica cap criteri d’ordinalitat  de manera que des de la Constitució del 78 els habitants de Catalunya any rere any reben molt menys del que aporten,  (un exemple: l’any 2014 Cantàbria, La Rioja, Extremadura, Aragó, Castella i Lleó rebien més de 2.600 €/hab. mentre que a Catalunya en corresponia 2.196). És inferior al percentatge territorial de Catalunya que és del 6,14% del total de la superfície espanyola. Si ho miréssim en l’apartat  d’una divisió administrativa com feia Almirall, les  4 províncies sobre el total de les 50 províncies comprovem que també es repeteix la cançó, en quedar ben clarament per sota: el 8%.

La conclusió és clara i evident a partir de fets objectivables: Catalunya és un apèndix en les decisions que es prenen a Madrid i que afecten la vida quotidiana dels seus habitants. La minça representació catalana en les estructures ministerials i de poder de l’Estat no poden justificar-se doncs, com un fet d’atzar, hi ha quelcom més, i recorden les paraules d’Almirall sobre la il·lustració dels catalans, o l’exclusió que convé, en el cobrar i manar des de Madrid. Segueix passant des que ell ho denuncià. Són molts i molts anys, massa en tots els casos. I encara, des de tribunes influents de governants i diferents mitjans informatius que s’autoproclamen com a veus “objectives, autoritzades i neutrals s’argumenta que: ”que és hora de que els catalans ens centrem en els temes que importen, o en els problemes que afecten als catalans”. No deixa de ser una retòrica de ficció adreçada a un català súbdit, sense dret a “pensar lliurement” o prendre consciència del mal tracte rebut. Hi ha una Espanya que mana des de fa molts anys i que decideix per tots els catalans a costa seva.

En aquests darrers 42 anys, no s’ha volgut rectificar aquesta manera d’actuar, i alguns han tingut prou força per condicionar l’etapa que començà amb la Constitució del 1979, amb intervenció de les “altes esferes” en el redactat d’algun article (nació, indivisibilitat…), amb el cop d’Estat del 23 F del 1981, amb la LOAPA, aquella llei harmonitzadora del mateix any, i no va ser gens casual  que l’any 1984 el Partit Socialista de Catalunya, que havia començat tenint grup propi al Congrés de Diputats, desaparegués i quedés integrat dins el PSOE. L’Espanya federal també trobava que hi havia un excés de representació catalana?

I la mateixa manera d’actuar es repeteix amb l’Estatut català de 2006, que va ser negociat i “cepillado” (ja d’inici) al Parlament espanyol,  per ser després votat i aprovat a Catalunya el 18 de juny d’aquell mateix any. Entrava en vigor el 9 d’agost del 2006 havent estat signat pel President del Govern, Rodríguez Zapatero, i pel cap d’Estat Juan Carlos I. Amb tot, no va ser suficient i l’Estatut Català encara patiria, 4 anys més tard (el 2010),  una nova retallada per part del Tribunal Constitucional. On recau aleshores la sobirania? Qui va trencar el pacte institucional? Un tribunal, qüestionat al llarg de tota aquesta etapa, va poder decidir per sobre de la voluntat del poble català legítimament consultada. Aquesta anomalia democràtica va fer entendre al aleshores President Montilla que allà començava una “desafecció” vers una Constitució que permetia aquella aberració, i diferents juristes, entre ells Javier Pérez Royo (“Golpe de Estado” El País 10-feb-2007)  ho van entendre com un cop d’estat contra Catalunya. La sobirania dels ciutadans de Catalunya era menystinguda per un tribunal. És normal o anòmal que l’Estat espanyol faci votar a la pròpia comunitat, que aquí surti sí (a l’estatut) i que, finalment, acabi essent No?

Aquesta escapçada no ha sigut així, en cap més reforma dels diferents estatuts d’altres comunitats. Algunes tenen en vigor, copiats, i sense problemes articles que a Catalunya, malgrat haver estat votats, han estat suspesos. Hem de pensar, doncs, que això de Catalunya i dels catalans a Espanya no pot passar en cap cas de la mera “conllevancia”, expressió encunyada per Ortega y Gasset durant la tramitació de la Constitució republicana de 1931. Una “conllevancia”  que no vol dir tampoc tracte just, equitatiu i respectuós amb el fet nacional i lingüístic ja que no s’ha volgut permetre, per exemple,  que a la Cambra dita de representació territorial, el Senat, es puguin emprar quotidianament les diferents llengües de l’estat, de manera que el català segueix essent considerada una llengua regional i subordinada.

O faixa o caixa

Encara podem citar un discurs del general Prim de 1851, personatge controvertit i a Barcelona també molt qüestionat per la seva actuació a la Jamància del 1843, on sembla que va pronunciar “o faixa o caixa”  (és a dir, rebre la faixa de general o anar a parar a la caixa de morts).

perla 37 sans-_el_general_prim_a_la_guerra_d'Àfrica

El general Prim a la batalla de Tetuan, el 1860, comandant els caçadors d’Alba de Tormes i el batalló de voluntaris catalans, oli de Francesc Sans i Cabot, encarregat per la Diputació de Barcelona. MNAC

Malgrat tot, Prim té un discurs força clarificador de la mala visió que tenia ja Espanya de Catalunya. Es tracta d’un discurs sospitosament no recollit a la Biografia de Parlamentarios: Joan Prim Prats 1814-1870, amb motiu del seu bicentenari, editat pel Parlament Espanyol. L’any 1851 havia dit al Congrés:

Ministros de España: ¿los catalanes son o no son españoles? Y contrayéndome a la misma Cataluña, ¿no es aquel país laborioso, trabajador, inteligente y honrado? No lo podéis negar. Pues entonces, ¿por qué lo mandáis como a un país de salvajes o de vagabundos? […] ¿Qué necesidad de ese estado de sitio permanente en Cataluña, pues hace ocho años, señores, que está allí rigiendo este sistema con muy pocas excepciones? ¿Qué necesidad hay de ese estado de permanente de sitio? […] Ya han oído los señores diputados el gran número de catalanes que han sido fusilados sin sentencia legal, sin formación de causa. Pues son también muchos los que juzgados por la misma legislación han sido deportados, unos a Filipinas, otros a la Islas Canarias, otros a provincias del interior […]

¿Han podido creer S.S. que los catalanes tienen la condición del perro que lame la mano que le castiga? Si tal han creído, se equivocan; la condición de los catalanes es la del tigre que despedaza al que le maltrata. ¿Hasta cuando hemos de morder el freno?, decían unos. ¿Hasta cuándo hemos de ser tratados como esclavos? ¿Somos o no somos españoles?, decían todos. Ministros de España: ¿los catalanes son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Si no los queréis como españoles, levantad de allá vuestros reales, dejadlos, que para nada os necesitan; pero si siendo españoles los queréis esclavos, si queréis continuar la política de Felipe V, de ominosa memoria, sea en buena hora, y sea por completo; amarradles a la mesa el cuchillo, como lo hizo aquel rey; encerradlos en un círculo de bronce; y si esto no basta sea Cataluña talada y destruida y sembrada de sal como la ciudad maldita; porque así, y sólo así, doblaréis nuestra cerviz, porque así y sólo así venceréis nuestra altivez; así, y solamente así, domaréis nuestra fiereza.

Per què no s’ha inclós aquest discurs en la seva biografia parlamentària espanyola? Cadascú que ho interpreti…

Anuncis
Imatge

Perla 37. Maragall i Unamuno: afinitats i incomprensions. Un epistolari des de la “conllevancia” 1900-1911

L’epistolari Unamuno-Maragall 1900-1911

Els desastres colonials (Cuba i Filipines) de 1898 comportaren una crisi d’ampli abast a tota la societat espanyola: política, militar, social, econòmica i també una crisi de consciència o d’identitat. Sorgiria a Espanya la coneguda “Generación del 98  (Unamuno entre ells). Va ser una generació bàsicament castellana que pretenia regenerar Espanya. A Catalunya, aquesta generació va tenir poca incidència, ja que predominava una altra visió marcada pel Modernisme (Joan Maragall en seria un dels seus representants).

En aquell context el poeta i escriptor català  va publicar els seus coneguts i alhora polèmics, Els tres cants de Guerra: Els adéus, Oda a Espanya i  El cant del retorn. De fet és el reportatge poètic amb què Maragall glossa la desfeta colonial espanyola de 1898.

Perla Unamuno Joan_Maragall_1903

Retrat de Joan Maragall fotografiat el 1903 per Pau Audouard (1856 – 1919)

Unamuno i Maragall  són dues personalitats que permeten copsar des dels seus escrits i des de les seves posicions polítiques, les idees, els anhels i les inquietuds del seu temps. Vivien en llocs ben diferents, el primer a Salamanca una ciutat que comptava amb uns 25.000 habitants, i Barcelona que fregava els 525.000. Unamuno vivia en una ciutat rural, al centre d’Espanya i marcada pel pes de la Universitat, de la que en seria  rector en tres ocasions. Maragall residia a Barcelona, una ciutat dinàmica, industrial i al mateix temps plena de tensions socials i polítiques, com ho reflecteixen els  fets anticatalanistes del Cu-Cut! (Perla 6) amb la lluita contra la Llei de jurisdiccions, i l’aparició de Solidaritat catalana que agrupà tots els partits polítics catalans, llevat del lerrouxista; i també la revolta de la Setmana Tràgica de 1900, el detonant de la qual fou l’enviament de lleves catalanes al nou conflicte militar i colonial al nord d’Àfrica.

Unamuno i Maragall, mantingueren una relació epistolar al llarg de la primera dècada del segle XX. En l’epistolari es fa evident la relació amical i respectuosa entre les ànimes dels dos poetes d’arrels catòliques, interessats en debats sobre la fe i la raó, a partir d’uns determinats autors. L’Epistolario entre Miguel de Unamuno y Joan Maragall, permet captar també, les desavinences polítiques en la consideració i l’encaix de Catalunya i l’Espanya castellana, ja que manifesten amb total sinceritat  les respectives posicions i els seus desitjats anhels de trobar un espai comú, encara que plena de desconfiances.

Al llarg de les més de 40 cartes existents, els dos autors, Joan Maragall (1860-1911) i Miguel de Unamuno (1864-1936) ens  podem acostar a dues maneres d’entendre el què era, o el què havia de ser Espanya en un futur. Ambdós volien una Espanya diferent però, es palesava la divergència política i el paper reservat a cadascuna de les llengües en que s’expressaven. Discrepaven en la concepció d’Espanya a Europa i també sobre com es podria arribar a un procés de convivència compartit entre els diversos pobles peninsulars.

És sabut que es conegueren a partir d’un poema. L’any 1893 el bilbaí va llegir La vaca cega, li va interessar i fins i tot la va traduir al castellà, amb correccions del mateix Maragall. Per exemple  es comenta a la carta del 26-11-06,

solo creo que ha entendido mal una palabra: embanyada, que V, traduce bañada (mojada ¿no es esto?) y quiere decir encornada, de cuernos, banyes en catalán; pero, es claro encornada no es castellano.”…

El 1900, Unamuno havia enviat a Maragall un exemplar del seu llibre “Tres ensayos” centrats en “Civilización y cultura, La crisis del patriotismo y Sobre la consecuencia, la sinceridad” on es detallen el temes que el preocuparien al llarg de la seva vida. Maragall, agraït, li va contestar en una  primera carta exposant:

Ay, amigo mío (deje que le llame así), ¡cuánto bien acaban de hacerme sus Tres ensayos! Me siento mejor para lo que llamamos vida y para lo que llamamos muerte. Los he leído como poesía, sin meditar ni releer nada (…) Todo esto estaba dentro de mí, y usted me lo ha revelado y me gozo en ello. Dios se lo pague. Nos hemos hecho amigos. Disponga de mí. Juan Maragall”.

Perla Unamuno Auto-retrato,_Miguel_de_Unamuno,_Revista_Ibérica,_30-09-1902.djvu

Miguel de Unamuno (30-09-1902) Auto-retrato, Revista Ibérica, año I, nº5, 

Es van escriure des del juny de 1900  al març del 1911. En les dues darreres cartes es fa evident el grau de familiaritat entre ells. Així en la darrera Unamuno feia aquesta puntualització:

“¡alma ibérica!, ¡qué ensueño!, pero nos lo turban castellanistas, bizcaitarras, catalanistas, portuguesistas, andalucistas, etc. Que no castellanos, ni vascos, ni catalanes, ni portugueses, ni andaluces etc., de una parte y de otra esa flamante secta jesuito-masonica (…) las viles pasiones sectarias se sobreponen no ya al amor patrio sino al amor a la verdad (…) yo entiendo el europeísmo como usted. Y voy a lo concreto de su carta, a esa proposición de una revista ibérica, redactada en nuestras lenguas todas indistintamente (…) en esa Barcelona con la que alguna vez fui acaso (…) algo injusto (tengo) mejores y más verdaderos amigos que en Madrid. Y ahí hasta los que me combaten lo hacen humanamente, con respeto. ¡Debo tanto a esa Ciudad…!  En todo el sentido. Me ha hecho pensar, sentir, alguna vez aborrecer, muchas más querer. Y digo aborrecer y no odiar (…).”  

Acabava:

“En junio es probable que reciba usted la visita de mi hijo mayor (…) y cuando esté ahí quiero que le vea a menudo y que usted le sea como un padre. ¡Es el mayor mío, el primogénito de mis ocho!”.

El mateix mes el contestava Maragall sobre la revista Ibérica assenyalant que no s’hauria d’editar a Barcelona  ja que:

“en seguida parecería a muchos de ahí cosa de catalanismo (…) esto aislaría enseguida la empresa, podría asfixiarla. (…) Y no le digo como he de recibir a su hijo: será como otro mío: Tengo ya trece, serán catorce. ¿oh, como quiere V. a Catalunya que va V. a confiarnos su propio hijo.”

Era la darrera carta de Maragall a Unamuno, 25 de març de 1911, es tancava una correspondència que durà més de 10 anys. I que permet  observar el que en podríem dir “conllevancia” entre un espanyolista i un catalanista que no renunciaren a les seves idees identitàries, tot i respectar-se intel·lectualment i amical. Però es veu com tots els “ismes amoïnaven a Unamuno, tret de l’unitarisme ibèric d’arrel castellana, amb que s’identificava millor.

En una de les primeres cartes, 1902 Unamuno escriu a l’entorn de l’article La patria nueva” del poeta català, i pel qual seria  processat:

“lo he leído no acierto a  cómo pudieron encarcelarle por escrito tan llano, tan sincero, tan noble y tan patriótico, (…) lo que usted dice, la verdad y es lo que sienten los españoles verdaderos (….) Usted es de los catalanes que conozco que se coloca siempre en la posición más real y sensata.

El mateix mes de novembre  Maragall li explicava:

“No llegaron a encarcelarme (…) me procesaron tontamente y después sobreseyeron. A nuestro delirio de grandeza, corresponde un delirio de persecuciones del Estado; sus agentes han dicho aquí que se sienten dispuestos a transigir con el anarquismo (…) antes que con el catalanismo; y lo hacen: en todo ven separatismo, y ésta es la peor señal. Así lo ha perdido todo España, y así se perderá a si misma.”

Perla Unamuno Congres_catala1

Imatge: Inauguració del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (Barcelona, 1906). Autor: Antoni I. Alomar

Al 1906, Unamuno va estar tres setmanes d’octubre a Barcelona, el dia 15 va fer una conferencia en el I Congrés Internacional de Llengua Catalana, amb el títol “Solidaridad Española”. Era  una reivindicativa resposta a la victòria política que havia assolit Solidaritat Catalana l’any anterior. Exposava la seva desconfiança davant aquella nova situació política provocada per l’embranzida catalanista, defensà la unitat d’Espanya i animà als escriptors catalans que s’expressessin també en llengua castellana. Poc després informa a Maragall:

”En breve publicaré mis impresiones de Barcelona, impresiones que serán poco del agrado de la mayoría de los barceloneses que las lean. Usted, hombre de vida interior y recogida me sorprendió en esa  Barcelona bullanguera y jactanciosa (…) He oído, respecto a Castilla las cosas más peregrinas y me ha dolido este desconocimiento mutuo, creo que mayor de parte de Barcelona (no me atrevo a decir Cataluña..) ¿Podrán ustedes, los espíritus serenos, encauzar eso?

La resposta de Maragall  era senzilla i clara:

“no puedo detenerme en explicarles a mi manera, ni nunca podría juzgar sino con mi corazón de catalán, pero que comprendo resultará a V. profundamente antipática.”

Unamuno tenia por de determinats moviments que entenia com a disgregadors. El bilbaí-salmantí, li diu 21-12-1906,

“No olvide que no soy castellano, aunque el alma de Castilla me haya empapado (…) ¡Pero esta tierra, esta tierra me ha ganado!.

Poc després Maragall respondria, 3-1-1907:

”no lo olvido, no, que no es V. castellano de nacimiento. ¿pero, qué importa, si esa tierra -como dice V-le ha ganado. (…) “.

El 15-2-1907 després d’un escrit de Maragall al diari El Imparcial de Madrid, “Esta es mi fe” li mostraba el seu suport :

”Me alegra verle en El Imparcial. Hay que invadir en lo posible esa pobre prensa de Madrid cuyo mal es la penuria de espíritu. Yo les creo bien dispuestos a recibir y por lo que hace a Cataluña se extiende el deseo de informarse y conocer lo que siente y quiere.  Y sólo cuando ella vea que se le pregunta con interés y simpatía ¿qué sientes? ¿qué quieres? Llegará a formularlo y a saber para si lo que siente y quiere.

El 7-3-1907 en la carta de Maragall, pel que fa a les reclamacions catalanes i al moviment polític de Solidaritat que pretenia un reconeixement polític de Catalunya i participar en una renovació d’Espanya, diu:

”Siempre me parece que V. es el único español vivo…en cuanto español, pues ya comprende V. que si algo hay aquí en Cataluña representa, al menos por ahora una desintegración, aunque los más afectuosos la creamos precedente de una integración nueva. Pero aquello ya sería otra España…

El 15-5-1907 en la resposta Unamuno manifestava:

Ay, querido Maragall, ustedes me tienen por un genuino representante del alma castellana, por una especie de ultra-castellano, y no saben bien lo que sufro entre esta gente … ¿Esto es imposible!. He querido darles el conocimiento de si mismos. ¡Todo inútil! Choqué con mis paisanos, choqué con ustedes, y, sin embargo es en Bilbao, mi pueblo, es ahí en Barcelona, donde se me ha tomado en serio y donde se me quiere. Esto es imposible (…) El ¡Visca España! de V. no lo entienden, no quieren entenderlo.

El 23-5-1907, Maragall li plantejava:

¡Oh! mi amigo, ¡mi amigo! ¿Por qué está V. siempre triste y desespera tanto? (…) a todos dice las verdades, pero solo las amargas, que son las únicas que siente. Yo en nada le niego la razón y, sin embargo, no me entristezco, porque espero. He aquí todo el secreto. Este es también el secreto de la fuerza actual de Cataluña: es un pueblo que espera. Tiene todos los defectos y todos los excesos que V. dice y mucho más; pero espera, y esta es toda su fuerza.

El 19-12-1907. Unamuno exposa:

“De esa su Cataluña, de esa su Barcelona, ¿qué puedo decir yo? ¿No están ustedes soñándola como no es, usted y otros cuantos? ¿Es acaso mejor que su sueño? Yo, lo confieso, no lo entiendo (…) y de usted, por lo que hace a catalanismo, no me fio.

Els anys següents hi ha un distanciament i la correspondència és molt menor.

Maragall moriria a finals de 1911 i Unamuno mantingué correspondència amb Clara Noble, vídua de Maragall fins el 1913.

Aquest intercanvi epistolar entre els dos escriptors, que durà més de 10 anys, permet conèixer el que podríem dir esforços ben intencionats amb reflexions sobre  aspectes relacionats amb les cultures, la religiositat o l’iberisme. On xocaven més era en el paper que havia de tenir Catalunya en el marc espanyol, aquí el diàleg era difícil i complex, per no dir irreconciliable i antagònic, amb bones formes i tractament  de “usted” a la mútua correspondència. L’entesa entre Unamuno i Maragall pel que fa a Catalunya i Espanya no va reeixir.

Unamuno i l’oficialitat del català

Recordem que Unamuno tingué una vida molt “moguda” políticament, socialista primer, signant del manifest dels intel·lectuals espanyols en defensa de la llengua catalana de l’any 1924, (Vegeu la Perla 24), represaliat per Primo de Rivera  i desterrat a Fuerteventura, més tard  com a diputat en les Corts republicanes,  participà en el debat de l’Estatut de 1932 sobre la consideració que havia de tenir el català en la nova legislació. Francesc Ferrer i Gironés, recull part del que exposà el 23-6-1932:

“si todos los ciudadanos tienen derecho a elegir el idioma oficial que prefieran en sus relaciones con las Autoridades de la República, estas autoridades de la República han de tener la obligación de conocer el catalán. Y eso, no. Que les convenga es otra cosa, es una cosa completamente distinta; pero obligación,  de ninguna manera.”

La igualtat dels drets lingüístics no era acceptada ni compartida per Unamuno. Més tard s’allunyaria d’Azaña i expressa públicament les seves crítiques per reformes com l’agrària o la religiosa. En iniciar-se la Guerra civil, va donar suport  als revoltats franquistes, els considerava regeneracionistes, i fins i tot va fer una crida als intel·lectuals europeus perquè donessin suport als sollevats que representaven la tradició cristiana pròpia de la civilització occidental.

Venceréis, pero no convenceréis

Si llegiu la seva biografia a Viquipèdia en català (28-11-2018) o Wikipedia en castellà veureu que en donen un final diferent. A la versió catalana s’ha seguit el relat exposat per Hugh Thomas, en ”La guerra civil española”, en síntesi; diu

Unamuno el 12 de octubre de 1936 había cambiado (…) se celebró una gran ceremonia en el (Paraninfo de la Universidad de Salamanca. Estaba presente el obispo de Salamanca (…) la Sra. de Franco (…) el general Millán Astray. En la presidencia estaba Unamuno, rector de la Universidad (…) Millán Astray atacó violentamente a Cataluña y a las provincias vascas, describiéndolas como “cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, que es el sanador de España sabrá como exterminarlas, cortando en la carne viva, como un cirujano libre de falsos sentimentalismos”.

Exposa una situació d’eufòria i de crits que anaven de ¡Viva la muerte! a ¡España…Una…Grande…Libre!… corejats al Paranimf, i

“Todos los ojos estaban fijos en Unamuno, se levantó y dijo: “Estáis esperando mis palabras (…) a veces quedarse callado equivale a mentir (…) dejaré de lado la ofensa personal que supone su repentina explosión contra vascos y catalanes (…) acabo de oír el necrófilo e insensato grito ¡Viva la muerte! (…) me parece repelente. El general Millán Astray es un invalido (desgraciadamente hay en España demasiados mutilados. Y si Dios, no nos ayuda, pronto habrá muchísimos más (…) Millán Astray (…) gritó: ¡Abajo la inteligencia! ¡Viva la Muerte! (…)

Unamuno respondió: ”Este es el templo de la inteligencia (…) Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis. Para convencer hay que persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta; razón y derecho en la lucha. Me parece inútil pediros que penséis en España.“

A la versió castellana de Wikipedia es comenta  l’enfrontament amb Millán Astray i el “Venceréis pero no convenceréis” però no es  fa referència a “cánceres en el cuerpo de la nación”. No és estrany, ja que l’acte és recordat a partir de memòries orals. I cadascú emfatitza segons el seu criteri.

Hi ha encara altres versions documentades i menys èpiques de l’incident Unamuno-Millán Astray que podeu consultar a “Lo que Unamuno nunca le dijo a Millán Astray”  El País 9-05-2018.

Perla Unamuno noticia_normal

Imatge: “Unamuno, con barba, saliendo del Paraninfo de la Universidad de Salamanca tras el enfrentamiento con Millán Astray el 12 de octubre de 1936”. EFE

 

Imatge

PERLA 8: De l’Escola Nova a “la Escuela Nacional Franquista”

L’arribada del règim franquista va suposar a tot l’estat, la fi de totes les llibertats democràtiques i civils aconseguides amb la II República, la imposició d’un rígid control ideològic i als territoris amb llengua pròpia una imposició més específica i radical de l’ús del castellà.

Podem recordar la repressió del català a la vida pública i administrativa, per part del Governador Civil de Barcelona W. González Oliveros, el 6 de setembre del 39, ordenava:

“Barcelona y su provincia han de ofrecer a sus residentes y visitantes nacionales y extranjeros el aspecto de una tierra tan íntimamente española como lo fue en los tiempos de su más gloriosa tradición (…) han de desaparecer los restos que queden de inscripcions rojo-separatistas los que aparezcan en cualquier otra lengua en fachadas, muestras comerciales, inscripciones, rótulos (….) sean sustituidas por textos correctamente redactados en el idioma nacional.

En el camp escolar, sintetitzo les frases de la circular del 6 de maig de 1939 signada per J. Iniesta, inspector en cap de Barcelona, i dirigida a tots els mestres de “la Escuela Nacional” de la província. En aquella la situació, l’ensenyament no se’n va escapar. S’enterrava aquell ideal de l’Escola Nova que s’havia anat obrint camí des de principi del segle XX, no sense dificultats, i començava un “nuevo ideal de escuela española”, centrat ara en un objectiu contrari al que perseguia aquella escola “renovadora, transformadora i mixta”. El que es volia era “formar españoles hondos, creyentes y patriotas austeros”. Donava vuit instruccions molt concretes i ben clares:

Nens fent classe amb
Escola franquista

1º. Reposición del Santo Crucifijo

2º. Además del retrato del Caudillo habrá una imagen de la Virgen, con preferencia la Inmaculada

3º. Se celebrará el mes de María (el mes de maig) 

4º. A la entrada de la Escuela los niños saludaran: “Ave María Purísima”, siendo contestados por el maestro: “Sin pecado concebida”.

5º. Sería conveniente que el crucifijo tuviese como fondo la Bandera de la Patria.

6º. La ceremonia de colocar la Bandera antes de empezar las clases mientras se entona el Himno Nacional es obligatoria para todas las Escuelas.

7º. Con el fin de cumplir el precepto de oir misa los domingos, asistiendo los niños con sus maestros al frente.

8º. La sesión escolar comprenderá seis horas: de nueve a doce y de tres a seis las niñas; de ocho y media a once y media, y de dos y media a cinco y media,los niños. 

I altres quatre on es recorda que els mestres havien de seguir programes i normes donades, recordant que “los libros escolares excluidos deberán ser retirados, en espera de ordenes oportunas

Aquesta sotragada en el món educatiu i a la resta d’àmbits familiars, socials i culturals també va comportar la imposició dels continguts de la Enciclopedia Alvarez (1r grado, 2º grado i 3er grado).

Aquest mateix inspector, Alfonso Iniesta, segons recull Josep Benet, remarcava

“Que el gran pecado del Patronato (Ajuntament de Barcelona) con su personal joven apto, su material abundante, sus instalacions completas y su tono eficiente de Trabajo no està, (…) en lo que hizo contra España, sinó en lo que debió hacer y no hizo en favor. Éste es su gran pecado y esto constituye su màxima responsabilidad”.

Reconeixia, doncs, que s’havia fet una gran tasca pedagògica, però un gran pecat ideològic. Calia una bona condemna. Centenars de mestres no es pogueren reincorporar.

Sobren els comentaris però, certament disposicions similars a aquestes citades, encara funcionaven a moltes escoles de Catalunya passats 20 anys i a zones endarrerides d’Espanya arribaren fins el 1970. Quan “la Ley General de Educación” de Villar Palasí, la primera que afectà la nostra generació com a docents, reordenà i modificà profundament tot el sistema educatiu. Després vingueren fins a vuit reformes educatives i les que resten per venir…