Imatge

Perla 53. Un altre debat lingüístic. Narcís Oller versus Pérez Galdós

Imatge principal: Sortida del Liceu de Romà Ribera i Cirera (Barcelona, 1848-1935), vers 1913, conservat al Museu de Montserrat.

Dos escriptors realistes

Vargas Llosa, a El País del 19 d’abril de 2020, en plena fase de confinament pel Covid-19, va publicar un article  titulat: “En favor de Pérez Galdós”, on  afirmava que:

“El autor de Fortunata y Jacinta fue el mayor escritor español del siglo XIX. Era un hombre civil y liberal que al narrar un período neurálgico de la historia de España se esforzó en hacerlo con imparcialidad.”

Perla 53 Benito Pérez galdós

Imatge 1. Retrato de Benito Pérez Galdós de Joaquín Sorolla. Original en la Casa-Museo Pérez Galdós (Cabildo de Gran Canaria).

Aquests comentaris elogiosos sobre l’escriptor canari recorden també una polèmica sobre la qüestió catalana recollida en la correspondència epistolar mantinguda entre els novel·listes Benito Pérez Galdós (1843-1920) i Narcís  Oller  (1846-1930) al llarg d’uns 30 anys que van mantenir fins a 1915. En ella es capta que  l’escriptor canari, assentat ben aviat a Madrid, li resultà difícil, per no dir impossible, d’entendre, acceptar i assumir l’actitud d’Oller d’escriure en la seva pròpia llengua. La llengua catalana no era “apropiada” per escriure novel·les per un “liberal” com ell. Aquesta incomprensió o discrepància ha existit en  molts dels “diàlegs peninsulars”. A Pérez Galdós, tal vegada, li venia a la memòria  una persona interessada en la història com era el seu cas, Antonio Alcalà Galiano (un polític liberal) i que a les Corts Espanyoles de 1835  assenyalava: 

Uno de los objetivos principales que nos debemos proponer nosotros es hacer a la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido hasta ahora”. 

Aquesta era l’aposta liberal, tot i que el liberalisme és una doctrina o sistema que defensa les llibertats polítiques i econòmiques. La seva proposta es basava, doncs, en acceptar només l’existència d’una nació, i aquesta havia d’anar acompanyada només d’una llengua.

Maria Lourdes Acosta González ha estudiat la correspondència entre Pérez Galdós i Narcís Oller. En total són 54 cartes epistolars i les 4 o 5 targetes de visita manuscrites conservades per ambdós escriptors. Les cartes rebudes per Narcís Oller són a l’Hemeroteca de Barcelona i les rebudes per Galdós al seu Museu de Las Palmas de Gran Canaria. La polémica sobre la cuestión nacionalista catalana, en la correspondencia epistolar, entre Narcís Oller y Benito Pérez Galdós

Perla 53 Ramon_Casas_-_MNAC-_Narcís_Oller-_027563-D_006549

Imatge 2. Narcís Oller vist per Ramon Casas (MNAC).

Dues novel·les, dues ciutats i dues nacions 

Antonio Arroyo Almaraz ha estudiat a “Benito Pérez Galdós y Narcís Oller: Formulación y percepción narrativas de la ciudad” dues de les seves principals novel·les: Fortunata y Jacinta de Benito Pérez Galdós i La febre d’or de Narcís Oller, obres que aglutinen allò primordial de la trajectòria literària de cada escriptor. 

Trobem  algunes coincidències generacionals entre els dos escriptors pel que fa a formació ja que estudiaren dret, pel que fa al moviment literari s’identificaren inicialment, amb el mateix corrent literari, el realisme, i estigueren  influenciats per Émile Zola. Ara bé, no visqueren en la mateixa ciutat, ni en el mateix context polític i social. Van viure en entorns ben diferents. Pérez  Galdós al Madrid capitalí i cortesà, Oller a la  Barcelona modernista i industrial. Els dos com a bons realistes  retrataren el que veieren, escoltaren i observaren en aquelles ciutats on l’estructura política, administrativa, arquitectònica, social i laboral eren prou diferenciades en aquells anys. Les obres Fortunata y Jacinta de Pérez Galdós i La febre d’or de Narcís Oller, essent les dues expressió d’una realitat viscuda, mostren que els contextos, els ambients, els protagonistes o  els interessos eren ben diferenciats. En la primera es capta un costumisme marcat per oligarquies i pel “pueblo llano”, en canvi a l’obra de Narcís Oller predomina la burgesia, l’especulació a la borsa i el món industrial. En l’àmbit polític Pérez Galdós  arribà a ser diputat amb els liberals  durant tres legislatures, dins aquell sistema farcit de les moltes trampes electorals que  caracteritzaren  la Restauració canovista. 

Els dos  s’involucraren en voler explicar i narrar  també determinats fets històrics. Els  “Episodios Nacionales” (46 temes recollits  en 5 sèries publicades entre 1872 i 1912) de Pérez  Galdós  van ser  molt coneguts: ”Trafalgar, Zaragoza, Gerona, El terror de 1824, Zumalacárregui, Narváez, España sin rey…” abasten aspectes de la història d’Espanya des de 1805 a 1875. Arribaren a ser molt considerats i tingueren una gran influència en generacions posteriors, car foren  llegits i comentats a multitud d’escolars per fer-los reviure una visió  històrica i heroica d’Espanya. Els Episodios avui són considerats una història anecdòtica o novel·lada. Esmentem uns exemples, Pérez Galdós confessa  a “Zaragoza” (escrita al 1874): 

Lo que no ha pasado ni pasará es la idea de la nacionalidad de España (…) cuando otros pueblos sucumbían, ella defiende su derecho (…) sacrificando su propia sangre (…) como consagraban los mártires en el circo la idea cristiana. El resultado es que España, depreciada injustamente en el Congreso de Viena (…) no ha puesto en duda la continuidad de su nacionalidad (…) pero su permanencia nacional está y estará siempre asegurada”. 

Les  referències a la pàtria són freqüents i resulta significatiu que en la seva narració el personatge que “no tiene en su alma ni chispa de patriotismo”, no sigui de llinatge aragonès i a més sigui un avar i usurer  (jueu d’origen mallorquí). Als bitllets verds de 1.000 pessetes de 1979, després de la Constitució del 1978, el recordaven i n’agafaren el final d’una reflexió  que es troba en el capítol XXIX: 

“¿Zaragoza se rendirá? (…). La reducirán a polvo (…) caerán sus cien templos, su suelo abriráse vomitando llamas (…) caerán las tejas al fondo de los pozos, pero entre los escombros y entre los muertos habrá siempre una lengua viva para decir que Zaragoza no se rinde”.

Perla 53 Portada_de__Zaragoza__de_Pérez_Galdós,_edición_de_1901

Imatge 3. Portada del llibre Zaragoza, Episodios Nacionales de Benito Pérez Galdós, 1901

Narcís Oller, en canvi, visqué des de Barcelona la incidència de la revolució industrial i reflectiria  una societat ben diferent de la que narrava Pérez  Galdós. Un exemple clar és  La febre d’or, una novel·la extensa i complexa en tres volums (1890-1892)  que retrata   sobretot la dinàmica Barcelona de 1880 al 1882, amb contrastos vitals entre enriquiments i ruïna, centrada en bona part en la Barcelona del Liceu i de les especulacions borsàries amb les seves  pujades i baixades entre la febre borsària de principis dels anys vuitanta i l’Exposició Universal de 1888.

Perla 53 La_febre_d'or_de_Narcís_Oller

Imatge 5. Portada de La febre d’or. Novela de costums del nostre temps, de Narcís Oller, Barcelona: La Ilustració Catalana, 1890.

A més d’aquestes contradiccions cal no oblidar que Pérez  Galdós escrivia en castellà o en la lengua española regulada o normalitzada  en el regnat  de Felip V a través de la Real Academia Española que ben aviat (1726-1739) tingué enllestit el primer diccionari que constava de  6 volums.  A moltes de les  escoles del país ens ho  recordaven anys enrere i, al mateix temps, ens  feien repetir i aprendre tres paraules que senyalaven la seva funció: 1.”limpia” (elimina determinades paraules). 2.  “fija” (quina és la forma  correcte) i 3.“da esplendor” (valida i avala). 

Perla 53 Limpia,_Fija_y_Da_Esplendor_Detalle_Grabado_Lema_Real_Academia_Española_de_la_Lengua_-_AHG

Imatge 6. Lema de la Real Academia de la Lengua Española en 1737. Compartido un consultado por J. Javier García A.

En canvi Oller no va tenir al darrera una institució similar  pel que fa al reconeixements de la seva llengua en molt bona part de la seva vida,  ja que el català  no comptava encara amb una institució similar reguladora de qüestions ortogràfiques i gramaticals. El projecte per a normalitzar  lingüísticament el català s’anirà configurant lentament. 

Amb la restauració dels Jocs Florals (1859) es va fer evident la necessitat d’establir unes normes gramaticals. Hi hagueren diferents projectes, i fou en  “El  Primer Congrés Internacional de Llengua Catalana” de 1906 quan  agafà empenta  i, sobretot, quan Prat de la Riba des de la Diputació de Barcelona (1913) cridà Pompeu Fabra per dirigir el projecte de normalització lingüística des de l’Institut d’Estudis Catalans (iniciativa rebuda amb menyspreu, no acceptació  i crispació per part de determinades  personalitats, entitats o premsa    com ja vam veure a la Perla 28). El 1917 es completa   el diccionari ortogràfic promogut  per la Mancomunitat, que n’impulsà el seu ús en llur àmbit administratiu.  Alguns escriptors com Caterina Albert o Narcís Oller en mostraren el seu desacord. 

Perla 53 Congres_catala1

Imatge 7. Inauguració del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (Barcelona, 1906 )

És a dir, Pérez Galdós va  escriure en una llengua  d’Estat, protegida i normalitzada i  Narcís Oller en una llengua que vivia un difícil procés de normalització, ja que no hi havia hagut cap estructura política amb capacitat per fer-ho. Els diccionaris “oficials” respectius de les dues llengües es portaven més de 190 anys! I en un hi havia un Estat al darrera i a l’altra  només una Mancomunitat.

Pérez Galdós, el 8 de desembre de 1884, s’adreçava a Oller demanant-li que no utilitzés el català en les seves novel·les, ja que era més convenient, pertinent i útil  utilitzar el castellà  si volia aconseguir un reconeixement, i aconsellava també que les seves accions  no passessin a Catalunya:

”Yo no quiero aburrir a V. más que la longitud de mi epístola. Lo que sí le diré es que es tontísimo que V. escriba en catalán. Ya se irán Vds. curando de la manía del catalanismo y de la Renaixença. Y si es preciso, por motivos que no alcanzo, que el catalán viva como lengua literaria, deje V. a los poetas que se encarguen de esto. La novela debe escribirse en el lenguaje que pueda ser entendido por mayor número de gente. Los poetas que escriben para sí mismos déjeles V. con su manía y véngase con nosotros. Le recibiremos a V. en el recinto de nuestro Diccionario con los brazos abiertos.” 

Aquí no hi va haver coincidència.

Narcís Oller no va a trigar  a respondre, segurament sorprès i dolgut per la incomprensió vers la seva llengua i per l’assimilisme que aconsellava. Li  va exposar  amb claredat  quin era el seu  pensament, la seva actitud  i el seu compromís  al respecte. 

“No amigo Galdós, no es exclusivismo, ni provincialismo, ni separatismo, ni otro ogro cualquiera de los terminados en -ismo que pueda inventarse algún vecino de la corte tratando de los platónicos poetas del Pélago que él no conoce, pero Vd. sí, lo que me hace escribir en catalán. Es algo muy superior, mucho más invencible que el pueril afán de mostrar al orbe mis preferencias por Cataluña que no niego, pero que podría tener del mismo modo y aun alardear de ellas escribiendo en romance. 

Escribo la novela en catalán porque vivo en Cataluña, copio costumbres y paisajes catalanes y catalanes son los tipos que retrato, en catalán los oigo producirse cada día, a todas horas, como Vd. sabe que hablamos aquí. No puede Vd. imaginar efecto más falso y ridículo del que me causaría a mi hacerlos dialogar en otra lengua, ni puedo ponderarle tampoco la dificultad con que tropezaría para hallar en paleta castellana cuando pinto, los colores que me son familiares de la catalana. …”.

L’any següent, Pérez Galdós insistia en el seu judici d’entendre la llengua catalana com una llengua menor i inapropiada i aconsellava a Narcís Oller usar la llengua dels déus, a més, feia els comentaris habituals en determinats sectors sobre les demandes proteccionistes fetes pels industrials catalans: 

“No puede figurarse el desconsuelo que siento al ver un novelista de sus dotes, realmente excepcionales, escribiendo en lengua distinta del español, que es, no lo dude, la lengua de las lenguas y no venga con la sofistería de que solo siente en catalán. Yo no lo creo: no puedo creer tal cosa (…) La admiración que siento por Ud. es bastante grande para hacerme desafiar las asperezas de una lengua cuyas bellezas no entiendo y cuya resurrección como lengua literaria no me explico. (…)  El castellano es la lengua de los dioses (…) El catalán, por lo poco que yo entiendo de él, no tiene construcción propia… La sintaxis, la construcción son las nuestras. No difieren más que en las palabras, cuya tosquedad y dureza hiere el oído. Por eso es tan fácil la traducción. Es como arrancar un disfraz que sólo está sujeto por un hilo. Yo leo la prosa de Ud. veo en ella un castellano, pero con palabras catalanas. Es como un hombre blanco que se ha teñido de betún para parecer negro y no lo es. Ud., amigo mío, escribe español sin saberlo (…) Uds. son los hijos mimados de la nación (es refereix als catalans) (…) Separatistas, nosotros, que vivimos sacrificados a las exigencias de una industria que no acaba de perfeccionarse (…) ¿Qué quiere decir protección, más que la obligación en que estamos todos de comprar a Uds. el producto de sus talleres? O yo estoy tonto o protección y separación son términos antitéticos.

El  diàleg i  la  (in)comprensió,  en aquella època de la Restauració Canovista (1875-1930),  entre determinats  sectors catalanistes i els grups dominants a Madrid seguien essent ben difícils en les esferes governamentals i culturals, generant la conseqüent polèmica i tradicional incomprensió.  Sempre que des de Catalunya, els seus representants sorgits d’unes estructures socials pròpies de la revolució industrial s’atrevien a presentar  i demanar  canvis davant aquella oligarquia  castellana i andalusa de base latifundista i posseïdora dels poders de l’Estat, la resposta era nul·la i tergiversadora. Ni les demandes polítiques d’una altra naturalesa a la seva s’acceptaven, ni es valorava ni es respectava la llengua pròpia d’un autor de llengua catalana. Clarament, un liberalisme excloent.

Dos autors mediàtics 

Ambdós autors han vist adaptades al cinema diverses de les seves novel·les. Fortunata y Jacinta fou estrenada en una primera versió el 1969 dirigida per Angelino Fons i interpretada per Emma Penella i, el 1980 en una sèrie produïda per TVE, dirigida per Mario Camús i interpretada per Ana Belén. 

Perla 53 fortunata_y_jacinta-108517534-large

Imatge 8. Fortunata y Jacinta. Un film de Mario Camús adaptació de la novel·la de Pérez Galdós

El 1993 s’estrenà la sèrie de televisió (TVE i TV3) La febre d’or, dirigida per Gonzalo Herralde, amb un guió de Guillem-Jordi Graells i interpretada per Fernando Guillén. 

Perla 53 La Febre d'or

Dos escriptors nacionals

Per acabar només contrastar com veuen aquests dos escriptors algunes de les institucions literàries de cada país: 

La Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes: 

Benito Pérez Galdós representa el nacimiento de la novela española en la segunda mitad del siglo XIX. Galdós es el restaurador de nuestra tradición novelística, el recuperador de la tradición española del Siglo de Oro y uno de los máximos representantes del Realismo español. Con razón la crítica no ha dudado en calificarlo como el mayor novelista después de Cervantes, digno de emparejar con escritores clásicos de su siglo. Escritor de una gran riqueza inventiva que no encuentra parangón entre sus coetáneos. Cerca de ocho mil personajes forman el complejo y rico mundo de ficción creado por Galdós. Pasiones, debilidades, fisonomías, caracteres humanos, sufrimientos… se engarzan y cobran vida en un contexto urbano descrito con precisión y maestría.

L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) diu de Narcís Oller: 

L’aportació de Narcís Oller a la literatura catalana ha estat l’elaboració d’un llenguatge adaptat a la narració, la tradició del qual en català es remunta a Tirant lo Blanc. En aquest sentit es considera Narcís Oller el patriarca de l’actual novel·lística de la literatura catalana. Narcís Oller aconsegueix en el seu temps una fama europea només comparable en altres gèneres a la incidència d’Àngel Guimerà o de Jacint Verdaguer. Fa alguns intents amb la narrativa breu, gènere en el qual experimenta amb temes que posteriorment inclou en les novel·les. De formació romàntica, es va decantant cap a l’opció estètica que va d’Honoré de Balzac a Émile Zola. Narcís Oller adopta el model realista i intenta oferir una reproducció objectiva de la societat del seu temps. Tot i la falta de recursos i models narratius, troba l’estil personal i incorpora una temàtica i una visió del món inèdites a la literatura catalana vuitcentista. Supera els obstacles i les deficiències de la llengua de l’època. Malgrat produir per al sector més selecte de la població, arriba a capes prou àmplies i es converteix en un autor popular.

 

Imatge

Perla 51. “España frente a Cataluña”. Una radiografia d’Anton Sieberer 

Imatge principal: Portada  del llibre d’Anton Sieberer, España frente a Cataluña

El llibre España frente a Cataluña (1944) forma part d’una col·lecció editada a Mèxic, dedicada a “temas ibéricos”. Publicà entre d’altres: Historia de la segunda república española 1931-1939 i Cataluña de tamaño natural de Víctor Alba, membre del POUM i  empresonat durant la postguerra (1939-45).  Aquest, exiliat a França col·laborà amb Albert  Camus al diari “Combat” i retornà a Catalunya el 1968.

El títol del llibre el va posar Jordi Arquer, traduint les parts que li interessaven de l’original d’Anton Sieberer (1936), Katalonien gegen Kastilien: zur innepolitischen problematik Spaniens, qui va haver de fugir Àustria i exiliar-se com a conseqüència de l’Anschluss  (unió o annexió) duta terme el març  de 1938 per Hitler, que també col·laborava amb Franco en plena la guerra civil. En aquell moment varen començar les depuracions i persecucions de jueus, socialistes, comunistes, demòcrates o qualsevol altre que no compartís el nacionalsocialisme i el “Heil Hitler! A tall d’exemple a la facultat de Medicina de Viena,  tres de cada quatre professors foren expulsats i en patiren  les conseqüències. El llibre va interessar a Jordi Arquer i el va editar a l’exili mexicà.

Arquer ja havia mostrat interès en el tema de les nacionalitats  i havia escrit (1931): Los comunistas ante el problema de las nacionalidades ibéricas, on s’havia mostrat partidari del dret d’autodeterminació dels pobles i criticava les actituds que en aquella època defensaven anarquistes, socialistes o els  comunistes  del PCE.

España frente a Cataluña no es va poder adquirir a Espanya ja que era un d’aquells llibres censurats o prohibits. L’exemplar consultat ha estat un  llibre  viatjat, doncs passà de Mèxic a París on Just Cabot i Ribot llibreter, director de la revista Mirador, redactor de La Publicitat  (diari d’Acció Catalana) i bibliòfil,  s’havia exiliat. Part del seus fons foren dipositats a l’Ateneu Barcelonès i altres a Montserrat després de la seva mort.  És aquí on hem consultat aquest llibre.

Perla 51 Jordi_Arquer

Imatge: Jordi Arquer i Saltor

Jordi Arquer i Saltor (1907-1981)

Jordi Arquer, nascut a Bellcaire d’Urgell el  1907, havia estat des de la seva joventut membre del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria) entitat nascuda al 1903 al mític “4 Gats” del carrer Montsió de Barcelona. Va ser una associació que vetllava per la  formació dels associats i la millora de les condicions laborals dels dependents, propulsant reformes socials i educatives com les escoles mercantils, el cooperativisme o l’associació de Socors Mutus.

Perla 51 Cadci 4 Gats 1903

Imatge: 14 dependents de comerç reunits al cafè Els Quatre Gats funden el CADCI, fruit de la tradició gremial catalana

El CADCI a més feu defensa i divulgació del republicanisme i del catalanisme, de manera que animaria a la participació dels associats a actes civils, patriòtics com la celebració de l’11 de setembre. Arribà a comptar amb uns  50.000 associats (entre ells Jaume Miravitlles, Artur Cussó o Josep Tarradellas). La seu del CADCI, a la Rambla de Sta. Mònica 10, va ser canonejada  durant els fets d’octubre de l934, i Jaume Compte, González Alba i Amadeu Bardina hi perderen la vida. Pocs anys després, el 26 de gener del 39, l’edifici fou ocupat militarment i es convertí en la Delegación Provincial del Frente de Juventudes de la Falange.

Perla 51_CADCI

Imatge: 16 Febrer, 1936. La victòria del Front d’Esquerres a les eleccions porta a la reobertura del Centre i a la recuperació del seu estatge històric a la Rambla Santa Mònica.

Jordi Arquer, juntament amb Andreu Nin, Maurin o Julián Gorkin, formà part del POUM,  partit comunista seguidor de Trotski, que no es va integrar a la III Internacional dirigida des de Moscou. Mantingué correspondència amb George Orwell que havia vingut a lluitar a la guerra i  formà part de les milícies del POUM, autor d’Homenatge a Catalunya  (1938) on  explica la seva experiència. També  és conegut per La rebel·lió dels animals (1945)  o la novel·la de política ficció 1984 (publicada al 1949)

Perduda la guerra, Arquer s’exilià a França i després a Mèxic  retornant a Perpinyà on moriria. En aquells anys col·labora en revistes  publicades a Mèxic com Quaderns de l’exili o La Nostra Revista, a Xile a  Germanor  i a Argentina  a la revista Ressorgiment d’orientació nacionalista  i independentista. Aquesta darrera fou  impulsada i dinamitzada per Hipòlit Nadal, de Port de la Selva, que l’any 1912 s’havia negat a fer el servei militar que l’hauria enviat a la guerra del Marroc. La seva objecció va ser embarcar-se cap a Buenos Aires, on  s’instal·laria i va arribar a impulsar una delegació de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana entre els catalans allà instal·lats. A Ressorgiment,  Arquer publicà al llarg de quatre números: Jo sóc separatista (1968). 

Al llarg de la seva vida va reunir una important biblioteca sobre la Guerra Civil, una part, avui està dipositada al Pavelló de la República de Barcelona. L’historiador francès, Pierre Broue,  reconeixia en el seu llibre ”La Révolution et la guerre d’Espagne” (1961) que el material recollit per Jordi Arquer  havia estat fonamental en la seva investigació. 

Perla 51 Ressorgiment agost 1965

Imatge: Revista “Ressorgiment” núm 589. 1965

El Contuberni de Munic o IV Congrés del Moviment Europeu

Jordi Arquer va ser un dels 118 opositors al franquisme – de l’interior i de l’exili- que es  reuniren en el context d’aquella dinàmica transformació o canvis dels anys 60 a Munic, els dies 7 i 8 de juny de  1962, per denunciar la manca de democràcia a l’Espanya del dictador Franco. Persones procedents de compromisos i trajectòries ideològiques ben diferents i que fins i tot havien estat en bàndols oposats durant la Guerra Civil, com Gil Robles (un dels fundadors de la CEDA i monàrquic), Ridruejo (falangista,  autor de dos versos de l’himne falangista: ”volverán bandera victoriosas, al paso alegre de la paz”, que lluità a Rússia amb la “División Azul”); Llopis (secretari del PSOE a l’exili); Gorkín (del POUM); Madariaga (republicà i ministre durant la II República); Irujo (PNB) o l’escriptor català Marià Manent que defensaren i aprovaren un text curt on exposaven: 

la integración ya en forma de adhesión, ya de asociación a Europa de todo país (…), exige de cada uno de ellos instituciones democráticas, lo que significa en el caso de España, de acuerdo con la Convención Social Europea de los Derechos del Hombre y la Carta  Social Europea (…)”  

A aquesta ciutat de Baviera, el Congrés del Moviment Europeu havia defensat que l’afiliació de tot país a Europa (1957, tractat de Roma i formació de la Comunitat Econòmica Europea) comportava necessàriament institucions democràtiques. Ho sintetitzaren en cinc punts que l’Espanya de Franco no complia: 1. Instauració d’institucions autènticament representatives i democràtiques; 2. L’efectiva garantia dels drets de la persona humana,  llibertat personal i d’expressió, amb supressió de la censura governativa; 3. El reconeixement de la personalitat de les diferents comunitats naturals; 4. L’exercici de les llibertats sindicals; i 5. La possibilitat d’organització de corrents d’opinió i de partits polítics. 

Una trobada i unes idees  que òbviament al règim franquista no li van agradar gens. Organitzaren manifestacions  a diferents ciutats espanyoles amb pancartes on es llegia: 

“Condena para los antiespañoles de Múnich” o “Los de Múnich a la horca. Franco SÍ, los de Múnich NO”. 

El Govern reprimí els assistents que tornaren a Espanya. Manuel Fraga fou nomenat nou ministre d’informació i Turisme i argumentaria capciosament:

”El llamado problema español no existe (…) el único problema es que el resto del mundo está mal informado sobre España”.

Perla 51 La primavera de Múnich Portada Jordi Amat

Imatge: Portada del llibre “La primavera de Munich” de Jordi Amat

Jordi Arquer explicava d’Anton Sieberer, el qual havia passat molt temps a Espanya, viatjant, llegint i preguntant arreu: 

“vivió los problemas hispánicos y profundizó en su historia, su psicología y su política de Estado respecto a los pueblos de la periferia que pugnaban para sacudirse el yugo centralista. Actualmente vive en USA huyendo de las persecuciones de Hitler.”

Apuntava en el moment de publicar el llibre, a les acaballes de la segona Guerra Mundial,:

”nadie duda de que uno de los puntos más espinosos de la postguerra será el de las nacionalidades oprimidas (…) los pueblos sojuzgados están ansiosos y alerta a la vez, desconfiando por adelantado del reajuste posbélico que se intenta. (…) el lector podrá documentarse a través de los razonamientos objetivos de un extranjero, ajeno a los apasionamientos de un Estado que no es el suyo, acerca del caso catalán, uno de los problemas planteados con más agudeza en la hora presente.

A  la solapa del mateix llibre es llegeix:

”Este libro, escrito con una objetividad extrema, desatará discusiones violentas por todo Iberoamérica; en él se ponen al desnudo problemas insolutos, desde hace trescientos años, de una ESPAÑA QUE USTED DESCONOCE.”

A la Perla 50 hi ha referències a quatre capítols d’aquella seva afinada radiografia a l’entorn  de les mirades creuades entre centre i perifèria que van interessar tant  a Vicens Vives. En seguim extraient algunes:

El  cinquè  capítol es referia a Castilla vista en el espejo catalán. 

(…) los castellanos han conservado del tiempo de sus grandes, demasiado orgullo. Ellos se consideran la columna vertebral de España, se conducen como si estuvieran en un grado de civilidad superior al de las otras razas españolas, y por tanto destinados a reinar sobre sus hermanos. Están convencidos de que ellos se hallan espiritual y artísticamente mejor dotados (…) y a los catalanes (los ven) incapaces de impulso hacia el ideal y de pensamientos elevados. Al sentir de la gente del centro, existen en España tres clases de ciudadanos, lo mismo que en los ferrocarriles, dicen las malas lenguas: los castellanos, los no castellanos castellanizados, y los no castellanos a secas. Mientras esa arbitraria escala de valores no salga definitivamente de la cabeza de los castellanos, la paz no reinará en el país (…) para justificar su pretensión a la supremacía en España, los castellanos invocan con fruición el pasado. Ellos son los guardianes de la herencia de los Reyes Católicos, de Carlos I… ellos son el pueblo de Cervantes y de Velázquez… y de los grandes místicos. Los catalanes aguantan a duras penas esas evocaciones patéticas del antiguo esplendor castellano (…). Es la reacción automática de todos los catalanes ¿Creéis vosotros que vuestra actual incapacidad puede ser compensada por los méritos acumulados en el pasado (…)? Cubríos enhorabuena con la púrpura del Siglo de Oro (…). ¿qué habéis realizado en el transcurso de los siglos XVIII y XIX? Habéis reducido el reino (…), ha perdido sus colonias (…), el egoísmo inflexible de los políticos y regentes castellanos, que solo conocen el orden y la obediencia (…)

La incapacidad de los castellanos de vivir en comunidad sincera con hermanos que tengan los mismos derechos que ellos, su incapacidad para tener en cuenta los deseos y las particularidades de los otros como las suyas propias; su incapacidad de renunciamiento democrático, he ahí las fallas en que se encuentra la raíz de la decadencia de España. Pero Castilla no solo ha sembrado a voleo con su hipercentralismo el germen de la discordia, sino que también ha privado en las provincias el libre desarrollo de las fuerzas de la naturaleza y ha debilitado así a España. Su ideal político es comparable a una cabeza de oro, sobre una estatua de arcilla.

Este espíritu dominador y ese furor de asimilación no ha terminado aún de hacer víctimas. El círculo se ha restringido (…) Catalunya ha sido escogida como víctima principal. Cataluña se ha despertado a la conciencia de su originalidad, de su propia lengua. Es esa la más grande de las ofensas para los castellanos.  No pueden éstos tolerar que, dentro de sus esferas de influencia, existan seres que se atrevan a ser diferentes a ellos. Hay tiranos en el regazo de la familia que exigen en la casa una obediencia tanto más estricta, cuanto su influencia en el exterior de la familia se ha hecho más pequeña.

Esta característica del pueblo castellano es esencial en sí mismo y, por consiguiente, inmutable. Nada aprende de las páginas de la historia, Eterno Quijote quiere conquistar y reinar, sin querer darse cuenta de la debilidad de sus medios y de la fuerza de su adversario. (…) desviarse del camino del orgullo, ceder, aun debiendo esto traer la solución, sería una humillación insoportable.

¿Sobre qué se funda Madrid para rehusar la aprobación de la separación de Cataluña? Si, España quiere reconquistar un lugar honorable entre las naciones europeas todas sus fuerzas y todos sus miembros deben trabajar en la misma dirección. Castilla ha sido escogida para la historia para juntar y unir todas las razas españolas. Castilla cumpliría mal su misión si dejase a España degenerar en una cantidad de pequeños Estados sin verdadera ligazón entre ellos, en un tablero de juego de las influencias extranjeras (…)  vosotros nos queréis asimilar: es el reproche más grave que los catalanes tienen la costumbre de hacer a los castellanos. Asimilación, un término que parece no tener trazas de poderse grabar fácilmente en el cerebro popular, se ha convertido en contraseña. (…) la asimilación por la fuerza es uno de esos falsos remedios, incapaces de curar el mal, no hacen otra cosa que agravarlo.

(…) En el año 1898 se vio un crecimiento súbito de la fuerza del movimiento catalán y un reforzamiento pronunciado de la tendencia a sustraerse a la dirección castellana devenida insoportable. Cataluña no demuestra deseos de compartir fraternalmente la triste suerte de la España agobiada (…) Castilla acusa a Cataluña de querer abandonar la patria en desgracia, en sus horas difíciles (es el restablecimiento de la España doliente… (…) entonces era general entre los catalanes el deseo de liberar a Cataluña lo más pronto posible del cadáver del Estado español en descomposición, con el fin de que ella no fuera arrastrada a la ruina. (…)

En el sisè capítol feia una anàlisi del carácter nacional catalán.

Los castellanos no niegan que los catalanes sean trabajadores y hábiles, pero ellos observan esta cualidad desde otro ángulo. Los catalanes tienen todas las cualidades que acompañan a un carácter vulgar, limitado a lo práctico… es campesino, avaro, sin tacto y sin elegancia…la concepción del honor les es extraña. 

Mencionava  un assaig de Madariaga sobre el caràcter català en un capítol del seu llibre sobre España on havia qualificat  als portuguesos de nació lírica, als castellans d’epicodramàtics i als catalans de poble plàstic)… 

el ser lírico escucha los latidos de su corazón, el dramático se consume en la lucha entre su carácter y el destino, el hombre plástico es activo… este último tiene talento y una razón sana… Cataluña quiere seguir el camino de la acción y del progreso… deja para Castilla la eternidad y se contenta con el tiempo… el hombre mediterráneo no es un asceta, es un  sensual; toma los espectáculos de la naturaleza como tales y no como símbolos… las tres lenguas son la expresión de los tres matices de la raza española: el portugués es dulce y armonioso; En el centro, la fuerza y la gracia se encuentran armoniosamente acopladas en el castellano majestuoso, como la tragedia y la comedia dentro del teatro español. Por el contrario. El catalán, es plástico, la arcilla, viviente como la paleta del pintor, fluido como el agua transparente del mar que baña las costas en las cuales se habla.

Continuarà…

Imatge

Perla 48. “Siguem exigents al menys a ésser instruïts en català en allò que mira al cel” (Bisbe Morgades, 1900)

Imatge principal: Fotografia de Josep Morgades i Gili (Vilafranca del Penedès, 1826 – Barcelona, ​​1901), presa de La tradició catalana, 15 de juny de 1893

Català, llengua materna

L’agost de 1888  té lloc a Barcelona el  “II Congreso Pedagógico Nacional”  amb uns 1.500 professors de tot Espanya. El primer s’havia fet a Madrid 6 anys abans,  amb uns 2.000 assistents i amb protagonisme de la “Institución Libre de Enseñanza”. Era un projecte pedagògic renovador, al marge de l’Estat i de l’Església, impulsat per krausistes (seguidors del pensador post-kantià Krause) com  Francisco Giner de los Ríos que a partir de 1876 va dedicar-se a l’ensenyament universitari i més tard a l’educació primària i secundària. 

En el congrés de 1882 tractaren aspectes com la gratuïtat i l’obligatorietat de l’ensenyament i el paper de l’Estat o dels ajuntaments; com havien de ser els edificis escolars; els valors en què s’havien  de sustentar els principis pedagògics o la coeducació. Es pretenia impulsar ensenyaments no tradicionals, com els marcats pel suís Pestalozzi (seguidor de Rousseau) que pretenia que l’ensenyament arribés a tota la població i no només a unes minories. En síntesi defensava que s’aprèn fent. Un altre referent va ser  l’alemany Fröbel propagador de la idea que calia començar l’educació en l’etapa preescolar i/o jardí d’infància etc. S’analitzà també com tractar la realitat de les diferents llengües existents a l’Estat a finals del segle XIX. A l’enunciat del Congrés, aquest tema es plantejava ja com “el problema del bilingüismo en España” on la solució passaria per defensar un enfocament monolingüe. La qüestió del bilingüisme reapareix en el següent Congrés.

En aquest II Congrés celebrat a Barcelona s’aprovaren  més de 40 conclusions, i una d’elles, va ser molt tensa i polèmica. Era  la cinquena, on es debatia l’ús de la llengua materna, només pel que fa a les escoles catalanes de pàrvuls, cosa que s’acabà acceptant, tot i que amb força tensió. Al llarg del debat  un nombrós grup de participants entenia que aquell no era un tema a tractar pedagògicament, sinó que era un tema essencialment polític i van estar apunt d’abandonar el Congrés. Aquest aspecte palesa que, al llarg de la història, hi ha hagut molts intents – des de molts sectors- d’impedir el reconeixement i normalització de la llengua d’un país. Aquests sectors, que es podrien  considerar avançats en el camp de les idees en defensar la gratuïtat, i la separació de l’Església i l’Estat, en canvi, pel que fa a la llengua en el món educatiu no passarien de fer una concessió o gràcia, acceptant-la només a parvulari. La llengua castellana era considerada superior i la que havia de ser utilitzada en tots els usos socials.

L’Espanya assimilada

Un eina més d’assimilació, com quedava ben  reflectit en el “Mapa Político de España” de Francisco Jorge Torres de 1854, que ha estat relativament poc difós i treballat en els diferents àmbits, que ajuda a entendre aquesta realitat. El text del mapa explica que:

  • «España Uniforme ó Puramente Constitucional comprende estas treinta y cuatro Provincias de las coronas de Castilla y León, iguales en todos los ramos económicos, judiciales, militares y civiles».
  • «España Incorporada ó Asimilada comprende las once provincias de la Corona de Aragón, todavía diferentes en el modo de contribuir y en algunos puntos del derecho privado».
  • «España Foral comprende estas cuatro provincias forales que conservan su regimen especial diferente del de las demás
  • «España Colonial comprende las posesiones de África, las de América y las de Oceacía, regidas totas por leyes especiales bajo la autoridad de los Gefes militares

 

Perla 48_Mapa_político_de_España,_1850

Imatge: «Mapa de Político España en que se presenta la división territorial con la clasificación de todas las Provincias de la Monarquía según el régimen legal especial común en ellos». Francisco Jorge Torres Villegas, Cartografía hispano-científica ó sea los mapas españoles en que se representa bajo sus diferentes fases. Imprenta de don José María Alonso, 1852 (1ª ed.) y 1857 (2ª ed.).

Ja Pi i Margall, també influït pel renovador krausisme, però en canvi clar defensor d’un federalisme o dit d’altre manera d’una unitat en la diversitat, que no compartia aquella  obsessió unificadora, i advertiria:

Continuad empeñándoos en sujetarlas todas (las provincias de España) a un solo tipo, y dejáis en pie otro motivo de discordia. Aumentáis el antagonismo queriendo disminuirlo. Comprimís el ingenio del vuelo nacional, cuyas manifestaciones son tanto más provechosas cuánto más diversas”

En aquells anys vuitanta del segle XIX havien estat notòries i persistents les demandes per normalitzar l’ús de la llengua catalana. Recordem el programa impulsat per  Valentí Almirall de 1883, on es demanava que la llengua catalana fos declarada oficial a Catalunya com ho era la castellana i demanava també el mateix tracte per les altres llengües que es parlaven a Espanya. L’any 1885, en el “Memorial de Greuges “(Perla 43) presentat a Alfons XIII ja es denunciava que la llengua “estava desterrada de les escoles” i al  1888, en el “Missatge a la Reina Regent” (Perla 43), s’insistia en la necessitat que el català:

sia la llengua oficial a Catalunya per a totes les manifestacions de la vida d’aquest poble… i que l’ensenyança a Catalunya sia donada en llengua catalana”. 

Més endavant, a les “Bases de Manresa” de 1892, es seguirà desitjant i demanant el reconeixement de la llengua catalana.

El Catecisme en català

L’any 1900 el bisbe de Barcelona, Josep Morgades (conegut com a impulsor i més tard sancionador de Mossèn Cinto Verdaguer) va publicar una pastoral que anava en aquesta direcció.  Recomanava que es prediqués,  s’ensenyés el catecisme en català i que  s’utilitzés també en els sermons. En paraules seves: 

Ja que amb una paciència a penes concebible sofrim tant de temps el jou d’ésser administrats, ensenyats i jutjats en castellà, la qual cosa ens perjudica greument, siguem exigents al menys a ésser instruïts en català en allò que mira al cel I tal és, ni més menys, la importància que té de predicar i ensenyar Catecisme en llengua catalana”. 

Aleshores Catalunya no arribava als dos milions de persones i l’analfabetisme era elevat: Barcelona fregava el 54% i a Espanya un 63%, amb una diferència d’uns 20 punts entres homes i dones. La ciutat rondava el mig milió d’habitants, per tant, hi podien haver més de 250.000 analfabets. La immigració era fonamentalment de proximitat. Innovacions com la del telèfon ja havien arribat a les darreres dècades del segle XIX, introduït a Barcelona  per Tomàs Josep Dalmau, el primer de la península. Es comença a crear amb posterioritat la xarxa telefònica dita del “Nordeste” que uniria Barcelona amb Madrid. Francesc Ferrer Gironès recull que el 1896 el diputat català Joan Maluquer i Viladot denunciava, al “Congreso de los Diputados”, que no es permetia parlar per telèfon en català i sol·licitava canviar la normativa existent :  

no solo se lo agradeceré yo, sino todos los euskeros y catalanes que han recibido ese latigazo del Sr. Director de Comunicaciones.” 

És un exemple més de la vella i constant repressió lingüística o d’una llarga incomprensió nacional a les llengües i els seus parlants. Si en el cas anterior havien estat sectors del món educatiu els que havien mostrat el desacord, en el cas de la pastoral del bisbe Morgades fou un diari de Madrid el que la criticava públicament.  “El Imparcial “ (el nom no fa la cosa, certes denominacions acostumen a usar noms que sovint no responen al que diuen propagar) argumentava

«Ignoramos lo que dirá León XIII (Papa de l’Església Catòlica ,1878-1903) al conocer esta pastoral, y sobre todo las líneas subrayadas; pero los huesos de Gregorio VII y de Inocencio III (Papes de l’Edat Mitjana) deben haberse estremecido en sus tumbas. (…) ¡Para que Dios oiga a los catalanes, tienen éstos que hablarle en catalán! Aunque sepan castellano, el catecismo si no está escrito en catalán no les sirve. Porque allí en las poblaciones del antiguo Principado, donde no se habla más que el catalán, ya se practica todo eso sin necesidad de que el prelado lo recomiende. La recomendación de este más bien ha de servir para que se olvide el castellano donde se sabe hablar”. 

Aquell mateix any el governador civil de Lleida, José Martos O’Neale  (la Perla 18), havia qualificat als catalans de neurasténicos hispanófobos i advertia que incoaria  expedients als mestres que fessin servir el català a l’ensenyament.

No trigà a arribar  la polémica al món polític madrileny. El Senat, a l’hivern del 1900, li dedicà fins a quatre sessions. Allà Bernabé Dávila y Bertoloti (senador vitalici, abans professor d’Institut a Màlaga i membre del Partit liberal), en denunciar la pastoral del bisbe català,  mostrava com percebia la identitat de la llengua catalana i a la vegada alertava de la suposada persecució de la llengua castellana, per ell la oficial i la nacional, a Catalunya, indicant quin camí calia emprendre

solamente por medio de la lengua o del dialecto catalán puede aspirarse en la diócesis de Barcelona al goce y al disfrute de los beneficios eternos; el resto de España no tiene salvación….proceda…a los tribunales competentes al Sr. obispo de Barcelona, el cual ha cometido, con motivo de su pastoral, verdaderos delitos, perfectamente definidos contra la unidad nacional, y contra la integridad de la Patria así como contra la Constitución…. ¿por ventura no ataca a la unidad nacional…no ataca a la mancomunidad de ideas, sentimientos y aspiraciones del pueblo español…y el augusto concepto de la Patria? Pues a todo esto ataca, a todo eso amenaza el Sr, obispo de Barcelona en su pastoral; excita a las masas para que se vuelvan airadas contra la madre España”. 

Perla 48-Bernabé_Dávila_-_La_Semana_Pasada_(B_y_N_20-10-1906)_(cropped)

Imatge: “Bernabé Dávila y Bertoloti llevando al Consejo de Ministros su proyecto de Ley de Asociaciones”; Caricatura de Xaudaró (1906-10-20). “La Setmana Passada”. Blanc i Negre XVI (807). ISSN 0006-4572

Està clar que a molts llocs d’Espanya es relaciona l’ús de la llengua catalana amb un greu atac a la castellana, i només la volen entendre com a “subordinada”. A més de fer-la culpable de una gran quantitat de mals, que semblen atacar símbols per a ells fonamentals. Paraules que ressonen en l’actualitat.

Miguel Villanueva y Gómez, també del Partit Liberal, exposà que tampoc  compartia aquella pastoral del bisbe català, entenent que no es podia estar passius i que calia intervenir: 

“Pero hay, señores, la cuestión del idioma. ¡Ah, que grave la cuestión del idioma! Había de ser muy distinto, radicalmente distinto del castellano el idioma catalán y aun así habría que apelar a la buena fe de aquellos que discuten estas materias, para preguntarles si creen que, manteniendo la diversidad de idiomas, es posible constituir una nacionalidad que cumpla sus fines y que vaya atravesando los siglos en ese cumplimiento…el idioma es el medio esencial…A nosotros hoy nos parece cuando llegamos a la América del Sur, que estamos en nuestra casa, que llegamos a nuestra España y no sé cómo puede pretender ninguna región de España tener como lengua oficial una distinta a la española…” 

Perla 48_1901-09-04,_Gedeón,_Villanueva_en_Villafranca,_Moya

Imatge: Miguel Villanueva a Vilafranca, Data 4 de setembre de 1901, Font ( 1901-09-04 ). “Villanueva a Villafranca “. Gedeón (302). ISSN 1889-8734 . Autor: Joaquín Moya (–1928)

La resposta del diputat Francisco Silvela y de Le Villeuze va anar en una direcció similar negant-se a reconèixer la diversitat cultural i lingüística de l’Estat :

”Debiera ser en el sentido de generalizar y facilitar los conocimientos de la Lengua Castellana, y procurar que esa lengua, que al fin y al cabo representa la unidad nacional más que ninguna otra, se extendiera, como igualmente el conocimiento de aquellas ideas y nociones que contribuyen también a unir el vínculo nacional tan poderosamente como ha contribuido en nuestra historia hacerlo el vínculo sacrosanto de la religión.” 

Durant segles ha estat freqüent forçar la unitat, a partir d’una sola llengua, una sola religió i una sola docrina. 

En aquelles mateixes sessions al Senat, el Ministre de Governació Eduardo Dato (que moriria en un atemptat l’any 1921) va reblar el clau impositiu i excloent: 

«Es sensible que no todos los españoles conozcan el idioma nacional; pero es un hecho innegable respecto al cual no cabe hacer más que una constante propaganda encaminada a extender el conocimiento de la lengua oficial, evitando que en las Escuelas del Estado se enseñe otro idioma que el español, no permitiendo textos escritos en ningún dialecto, como libros de enseñanza, y adoptándose por las autoridades las medidas que se han adoptado al efecto, y que aplicará este Gobierno como las han aplicado todos los anteriores Gobiernos de España.».

En la mateixa sessió, Dato  (ja abans ministre de Foment durant el regnat d’Amadeu I de Savoia) plantejava que calia actuar amb tota la força de la llei: 

«Es verdad, delante de una cuestión como ésta, no hay partidos, no hay mayorías, ni minorías; todos somos españoles, y facciosos los que vienen a recordar a los pueblos que hubo un tiempo en que tuvieron cierta vida independiente». 

Aquelles paraules encara hi ha qui les utilitza de forma semblant a l’actualitat, hi ha pensaments que semblen immòbils. I insistia:   

«¿Hay aquí algún punto de doctrina, algún punto de programa, algún asunto en que podamos estar divididos unos y otros partidos políticos? No; aquí hay una cuestión nacional que nos afecta por igual a todos, puesto que todos somos tan amantes de la integridad de la Patria.” 

Sempre “todos” dit només per una part.

En aquells anys, com al llarg d’altres èpoques de discurs monotemàtic, es repeteix una campanya continuada contra la llengua catalana, a causa de no voler reconèixer la personalitat política, cultural, lingüística i nacional de Catalunya. Aquesta incomprensió s’ha girat, en no poques ocasions, acusant la reivindicació del sentiment de pertinença per part del catalanisme com una voluntat directa per des-espanyolitzar o des-castellanitzar. Qui atia el conflicte?

Un epíleg poètic

El novembre de 2019  el poeta català Joan Margarit va ser guardonat amb el “Premi Cervantes”. És conegut que ell va començar a escriure en castellà i no utilitzà el català fins a punt de complir els 40. En una entrevista després d’aquell reconeixement contestava a Clara Morales a Infolibre sobre aquest fet lingüístic. Citem les dues primeres preguntes:

C.M.- ¿Cree que el público que le está conociendo ahora, tras el Cervantes, entiende su relación con las dos lenguas, el castellano y el catalán? 

J.M.- Como ya no hay historias violentas, la gente ha dejado de comprender. La comunidad que no ha pasado por eso, esas dificultades históricas, no entiende lo que sucede en una guerra civil con la lengua. Yo vivo en catalán los primeros años, pero en casa da miedo hablar y todo es silencio en torno a la guerra, un silencio protector, porque a un niño con cuatro años en casa no se le cuentan las cosas. Pero luego cuando te pones a aprender a leer o a escribir, ya no es en catalán, porque se prohíbe enseñar el catalán bajo pena de muerte y el español te lo enseñan a bofetones, aunque de esto no tiene culpa la lengua, claro. Pues esto es difícil de explicar a quien no lo ha vivido. A quién le importa eso, que un poeta catalán o alemán o francés viva una guerra civil y no tenga su lengua.

C.M.- A menudo cuenta que la educación no le sirvió precisamente…
J.M.- No, claro que no. El instituto al que fui se llamaba Ausiàs March [poeta medieval valenciano]. Después de pasar seis años allí, seis años en los que no me dieron a leer ni un libro -eso sí, me sabía de memoria las obras de Calderón y de Lope de Vega-, nosotros salimos pensando que el tal Ausiàs March era un escritor ruso. Yo creo que no le cambiaron el nombre porque ellos tampoco sabían quién era.

Joan Margarit deia que la poesia i la llibertat han d’anar sempre juntes, l’any 2010 va ser pregoner de la Patrona de Barcelona, a les Festes de la Mercè. En aquell acte va recitar dospoemes significatius a l’entorn d’aquests temes, “La llibertat” i “Casa de Misericordia”, que val la pena conèixer i recordar:

LA LLIBERTAT 

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Són les places de toros amb cadires
damunt la sorra en temps d’eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat. Són les cançons
de la guerra civil.
Una forma d’amor, la llibertat.

CASA DE MISERICÒRDIA

El pare afusellat.
com el jutge diu, executat.
La mare, la misèria i la fam,
la instància que algú li escriu a màquina:
Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,
Solicito a Vuecencia deixar els fills
dins de la Casa de Misericòrdia.

El fred del seu demà és en una instància.
Els orfenats i hospicis eren durs,
però més dura era la intempèrie.
La vertadera caritat fa por.
És com la poesia: un bon poema,
per bell que sigui, ha de ser cruel.
No hi ha res més. La poesia és ara
l’última casa de misericòrdia.

Imatge: Fotografia d’en Joan Margarit. Barcelona 2009,  Autor Adoratio

[[File:Joan Margarit i Consarnau.jpg|Joan Margarit i Consarnau]]

 

Imatge

Perla 38. Els catalans han tingut poder polític a l’Estat?

Imatge principal: Acudit publicat a La Campana de Gràcia (14-X-1899) deu dies abans del cessament de Manuel Duran i Bas (Barcelona, 1823-1907) com a ministre de Gràcia i Justícia al govern Silvela-Polavieja.

La revolta catalana

John H. Elliot és un hispanista britànic, autor del llibre editat el 2018: Catalans i escocesos. Unió i discòrdia, i d’altres d’obres com: La España imperial 1469-1716, La Revolta Catalana (1598-1640) i El mundo hispánico: Civilización e imperio, Europa y América, pasado y presente.  Elliot, en aquest darrer intenta analitzar el lloc d’Espanya dins de la civilització mundial, i en el capítol Hacia el gobierno unitarioexplica:

La oportunidad se le presentó a  Madrid con el cambio de dinastía a la muerte de Carlos II, en 1700. En el enfrentamiento que se entabló por la sucesión, los reinos de la Corona de Aragón se alinearon, con un grado diverso de compromiso, con el pretendiente austríaco de la casa de Habsburgo, contra el primer monarca borbónico de España, Felipe V, que había sido elegido por Carlos para sucederle en el trono. La victoria de Felipe V en la Guerra de Sucesión le dio a él y a sus ministros la posibilidad de conseguir lo que Olivares no había podido alcanzar. Utilizando como pretexto la rebelión de la Corona de Aragón, introdujeron en Aragón y Valencia y, finalmente en 1716, en la derrotada Cataluña, la llamada Nueva Planta, una nueva forma de gobierno que implicaba la abolición de sus Cortes y de los sistemas constitucionales tradicionales, la imposición de nuevas leyes, Nuevos oficiales y Nuevos impuestos y la prohibición de utilizar la lengua catalana en los asuntos oficiales (…) España se convirtió en teoría (…) en un Estado unitario gobernado desde Madrid. (…) y alimentaría profundas causas de resentimiento contra Castilla por pretender identificar con ella al conjunto de España.”

perla 38 catalans & escocesos

John H. Elliot: Catalans i escocesos. Unió i discordia, 2018

El 3 d’abril de 2017, Elliot va fer una conferència a Madrid, amb aquest títol: “Cataluña y Escocia, dos historias” oferint una versió comparativa entre ambdós processos independentistes que es viuen a Escòcia i Catalunya. Ho centrava en semblances i diferències entre dues nacions avui integrades en uns estats i que manifesten obertes discrepàncies sobre les relacions i tractes que hi mantenen. La seva visió, amb enfoc historicista, remarcà un fet diferencial ben específic: els escassos catalans que han gestionat el poder estatal a Espanya, contràriament als molts escocesos que es van anar incorporant a les estructures estatals del Regne Unit. Elliot ho deia així: “me hubiera gustado ver a un catalán en el centro de poder”. N’hi hagué tres de rellevants, i certament duraren molt poc. Elliot no es proclama partidari de la independència però sí que puntualitza que no hi ha hagut voluntat d’entesa ni de narració en el fet d’una Espanya que qualifica de diversa i plural.

Lo catalanisme

Al segle XIX, una de les figures cabdals del catalanisme polític va ser Valentí Almirall, impulsor del Memorial de Greuges lliurat a Alfons XII el 1885, i redactor l’any següent de les bases ideològiques d’un catalanisme progressista en Lo Catalanisme. Amb anterioritat  l’any 1879, va fundar i va escriure el Diari Català. Foren dos articles, amb un mateix títol: “Los ministres catalans (I) el  30 d’agost, i “Los ministres catalans” (II) el 3 d’octubre, centrats en la participació catalana en el Govern d’Espanya. Han passat 140 anys, i Almirall ho argumentava així:

“Des de que Catalunya fou unida a Espanya hi ha hagut tants pocs ministres catalans que poden comptar-se amb los dits”. (…) Abans del sigle actual se comprèn que això succeís. Des de la presa de Barcelona per Felip V, i tal vegada des de molt anteriorment, Catalunya no era més que un país conquistat i sobre d’ella pesava la llei dura del vencedor. Natural era, doncs, que els castellans se reservessin per a ells los alts càrrecs de l’Estat, sens donar la més petita representació a la nostra comarca (sic). Obeir, pagar i callar són los únics drets del que ha deixat dominar-se per la força de les armes.

Però hi hagué un dia en què ens digueren que tot allò s’oblidava i que Catalunya al crit de visca la llibertat i a l’amparo d’una constitució moderna passava a ser una o vàries províncies germanes de totes les restes espanyoles. Los catalans entraren amb entusiasme i amb bona fe en la nova senda, però al poc temps poguérem ja convèncer-nos de que baix cert punt de vista no havíem pas guanyat gran cosa en lo canvi. Dintre del sistema constitucional (Nota: Època de la Restauració Canovista i de la Constitució de 1876) seguí tenint-se´ns tan poques consideracions com dintre de l’arbitrarietat absolutista.

Gràcies a aquest desvio incalificable ha succeït que des de que es proclamaren per primera vegada los drets constitucionals dels espanyols, o sigui des de principi de sigle, si a Espanya hi ha hagut més de mil cinc-cents ministres, pocs los que hi ha hagut de catalans.

Que aquest número és molt inferior al que naturalment nos tocava no cal demostrar-ho. Si busquéssim la relació per províncies, i les suposéssim totes iguals en il·lustració i altres condicions, tindríem que essent quaranta-nou les que formen la nació, i quatre les catalanes, dels mil cinc-cents ministres nos tocaria la dotzava part, més de cent setanta-cinc. Si busquéssim la relació per lo número relatiu d’habitants, lo resultat seria encara més favorable a Catalunya”.

Un fet tan constantment repetit com l’exclusió dels catalans del poder, no pot esser fill de la casualitat. Si d’això no n’estessim ben persuadits, nos bastaria recordar la cridòria que aixecaven tots los diaris de  Madrid sens distinció de colors quan, en 1873, se verificà lo fet de que en lo primer ministeri de la República hi haguessin tres catalans. Al sentir les exclamacions i ploricons dels madrilenyos no semblava sinó que els bàrbaros haguessin atravessat les portes de la vila dels pressupostos.(…) Lo manar i lo cobrar és privilegi exclusiu dels madrilenyos.”

perla 38 valenti_almirall

ALMIRALL, Valentí. Lo catalanisme. Motius que ‘l llegitiman. Fonaments cientifichs y solucions practicas. Barcelona: Llibreria de Verdaguer – Llibreria de Lopez, 1886.

Tres catalans i maçons amb poder

El professor, Borja de Riquer descriu la participació catalana en la política espanyola, i coincideix amb els arguments d’Elliot o Almirall, en dir que fou: una experiència fallida, i menciona la reduïda influència política de Catalunya en valorar l’escassa participació i presència de catalans als governs espanyols del segle XIX.

“Només en el sexenni Revolucionari (1868-1874) hi hagué catalans en el primer pla de la política espanyola, amb tres caps de Govern: Joan Prim, Estanislau Figueras i Francesc Pi i Margall”.

Els tres eren maçons però discrepants en la manera d’organitzar l’Estat. Els tres estigueren ben poc temps al cap del govern, el primer en la revolució del 1868, aquella que porta per primer cop el sufragi universal (Perla 33) i en transició cap a la monarquia d’Amadeu de Saboya i quan aquest dimití es proclamà la Primera República, on Pi i Margall i Figueras ocuparien  la primacia del Govern.

Una de les crítiques rebudes apuntava als seus orígens com recollí Albert Balcells. En el text  s’apuntava de manera crítica i mordaç en un diari madrilenyEl eco de España” 15-4-1873:

Con el advenimiento de la República España ha pasado a ser patrimonio de Cataluña. El Presidente del Poder Ejecutivo, catalán. El ministro de Gobernación, catalán. El ministro de Hacienda, catalán. De los cuarenta y nueve Gobiernos de provincia, treinta y dos están desempeñados por catalanes. Pues todavía no están contentos. Será necesario darles un ministerio homogéneo, todo catalán, los diecisiete Gobiernos de provincia que les faltan, y que el resto de España les pague un crecido tributo, para que nos dispensen el obsequio de no declararse independientes ni piensen en mudar de nacionalidad. No tienen los catalanes la culpa, sino los castellanos, los aragoneses, los valencianos, los andaluces, extremeños, gallegos y demás españoles que lo sufren y lo consienten”.

Quan governaven molt freqüentment dirigents d’altres procedències com madrilenys, andalusos o bascos ho criticaven? Els articulistes de la premsa no digerien els resultats d’unes eleccions democràtiques (masculines) que permetia una nova forma d’organització política republicana. Tenien por de reconèixer la complexitat d’un fet diferencial com el català? O podríem entendre-ho també com a catalanofòbia?   

perla 37 borja de riquer

Portada del llibre de Borja de Riquer: Anar de debó. Els catalans i Espanya

Aquella etapa republicana fou molt curta i excepcional. Borja de Riquer ajusta que:

“entre 1814 i el 1900, de vuit-cents cinquanta ministres només vint-i-dos van ser catalans; és a dir, el 2’5 per cent del total, quan Catalunya representava aleshores més del 10 per cent de la població d’Espanya”.

I si agafem els darrers anys, a partir de la mort del dictador, 1975, una etapa que podria haver estat més participativa, durant els governs d’Arias Navarro, Suárez, Calvo Sotelo, González, Aznar, Zapatero, Rajoy, Sánchez, és a dir entre 1975-2018, trobem els següents ministres catalans: Punset, Mayor Zaragoza, Rovira, Lavilla, Borrell, Lluch, Majó, Serra, Solé Tura, Birulés, Piqué, García Valdecasas, Clos, Corbacho, Chacon, Montilla, Fernández Díaz,  D. Montserrat, Borrell i Batet. Frega el 4% del total, en 43 anys. (A la Perla 12 fèiem referència als ministres del franquisme)

Al llarg d’aquest temps, Catalunya representa més o menys el 16% de la població total d’Espanya. El 4% és un percentatge molt inferior al que hauria correspost a Catalunya. Inferior també pel que fa al PIB que l’any 2016 –per citar-ne un- era  el 18’9 segons  el mateix “Instituto Nacional de Estadística”, essent la comunitat que més aportava a l’Estat. Inferior tanmateix a les inversions de l’Estat en obra pública ja que  a Catalunya, no arriba al 10%. També és inferior a la mitjana del finançament autonòmic, on no s’aplica cap criteri d’ordinalitat  de manera que des de la Constitució del 78 els habitants de Catalunya any rere any reben molt menys del que aporten,  (un exemple: l’any 2014 Cantàbria, La Rioja, Extremadura, Aragó, Castella i Lleó rebien més de 2.600 €/hab. mentre que a Catalunya en corresponia 2.196). És inferior al percentatge territorial de Catalunya que és del 6,14% del total de la superfície espanyola. Si ho miréssim en l’apartat  d’una divisió administrativa com feia Almirall, les  4 províncies sobre el total de les 50 províncies comprovem que també es repeteix la cançó, en quedar ben clarament per sota: el 8%.

La conclusió és clara i evident a partir de fets objectivables: Catalunya és un apèndix en les decisions que es prenen a Madrid i que afecten la vida quotidiana dels seus habitants. La minça representació catalana en les estructures ministerials i de poder de l’Estat no poden justificar-se doncs, com un fet d’atzar, hi ha quelcom més, i recorden les paraules d’Almirall sobre la il·lustració dels catalans, o l’exclusió que convé, en el cobrar i manar des de Madrid. Segueix passant des que ell ho denuncià. Són molts i molts anys, massa en tots els casos. I encara, des de tribunes influents de governants i diferents mitjans informatius que s’autoproclamen com a veus “objectives, autoritzades i neutrals s’argumenta que: ”que és hora de que els catalans ens centrem en els temes que importen, o en els problemes que afecten als catalans”. No deixa de ser una retòrica de ficció adreçada a un català súbdit, sense dret a “pensar lliurement” o prendre consciència del mal tracte rebut. Hi ha una Espanya que mana des de fa molts anys i que decideix per tots els catalans a costa seva.

En aquests darrers 42 anys, no s’ha volgut rectificar aquesta manera d’actuar, i alguns han tingut prou força per condicionar l’etapa que començà amb la Constitució del 1979, amb intervenció de les “altes esferes” en el redactat d’algun article (nació, indivisibilitat…), amb el cop d’Estat del 23 F del 1981, amb la LOAPA, aquella llei harmonitzadora del mateix any, i no va ser gens casual  que l’any 1984 el Partit Socialista de Catalunya, que havia començat tenint grup propi al Congrés de Diputats, desaparegués i quedés integrat dins el PSOE. L’Espanya federal també trobava que hi havia un excés de representació catalana?

I la mateixa manera d’actuar es repeteix amb l’Estatut català de 2006, que va ser negociat i “cepillado” (ja d’inici) al Parlament espanyol,  per ser després votat i aprovat a Catalunya el 18 de juny d’aquell mateix any. Entrava en vigor el 9 d’agost del 2006 havent estat signat pel President del Govern, Rodríguez Zapatero, i pel cap d’Estat Juan Carlos I. Amb tot, no va ser suficient i l’Estatut Català encara patiria, 4 anys més tard (el 2010),  una nova retallada per part del Tribunal Constitucional. On recau aleshores la sobirania? Qui va trencar el pacte institucional? Un tribunal, qüestionat al llarg de tota aquesta etapa, va poder decidir per sobre de la voluntat del poble català legítimament consultada. Aquesta anomalia democràtica va fer entendre al aleshores President Montilla que allà començava una “desafecció” vers una Constitució que permetia aquella aberració, i diferents juristes, entre ells Javier Pérez Royo (“Golpe de Estado” El País 10-feb-2007)  ho van entendre com un cop d’estat contra Catalunya. La sobirania dels ciutadans de Catalunya era menystinguda per un tribunal. És normal o anòmal que l’Estat espanyol faci votar a la pròpia comunitat, que aquí surti sí (a l’estatut) i que, finalment, acabi essent No?

Aquesta escapçada no ha sigut així, en cap més reforma dels diferents estatuts d’altres comunitats. Algunes tenen en vigor, copiats, i sense problemes articles que a Catalunya, malgrat haver estat votats, han estat suspesos. Hem de pensar, doncs, que això de Catalunya i dels catalans a Espanya no pot passar en cap cas de la mera “conllevancia”, expressió encunyada per Ortega y Gasset durant la tramitació de la Constitució republicana de 1931. Una “conllevancia”  que no vol dir tampoc tracte just, equitatiu i respectuós amb el fet nacional i lingüístic ja que no s’ha volgut permetre, per exemple,  que a la Cambra dita de representació territorial, el Senat, es puguin emprar quotidianament les diferents llengües de l’estat, de manera que el català segueix essent considerada una llengua regional i subordinada.

O faixa o caixa

Encara podem citar un discurs del general Prim de 1851, personatge controvertit i a Barcelona també molt qüestionat per la seva actuació a la Jamància del 1843, on sembla que va pronunciar “o faixa o caixa”  (és a dir, rebre la faixa de general o anar a parar a la caixa de morts).

perla 37 sans-_el_general_prim_a_la_guerra_d'Àfrica

El general Prim a la batalla de Tetuan, el 1860, comandant els caçadors d’Alba de Tormes i el batalló de voluntaris catalans, oli de Francesc Sans i Cabot, encarregat per la Diputació de Barcelona. MNAC

Malgrat tot, Prim té un discurs força clarificador de la mala visió que tenia ja Espanya de Catalunya. Es tracta d’un discurs sospitosament no recollit a la Biografia de Parlamentarios: Joan Prim Prats 1814-1870, amb motiu del seu bicentenari, editat pel Parlament Espanyol. L’any 1851 havia dit al Congrés:

Ministros de España: ¿los catalanes son o no son españoles? Y contrayéndome a la misma Cataluña, ¿no es aquel país laborioso, trabajador, inteligente y honrado? No lo podéis negar. Pues entonces, ¿por qué lo mandáis como a un país de salvajes o de vagabundos? […] ¿Qué necesidad de ese estado de sitio permanente en Cataluña, pues hace ocho años, señores, que está allí rigiendo este sistema con muy pocas excepciones? ¿Qué necesidad hay de ese estado de permanente de sitio? […] Ya han oído los señores diputados el gran número de catalanes que han sido fusilados sin sentencia legal, sin formación de causa. Pues son también muchos los que juzgados por la misma legislación han sido deportados, unos a Filipinas, otros a la Islas Canarias, otros a provincias del interior […]

¿Han podido creer S.S. que los catalanes tienen la condición del perro que lame la mano que le castiga? Si tal han creído, se equivocan; la condición de los catalanes es la del tigre que despedaza al que le maltrata. ¿Hasta cuando hemos de morder el freno?, decían unos. ¿Hasta cuándo hemos de ser tratados como esclavos? ¿Somos o no somos españoles?, decían todos. Ministros de España: ¿los catalanes son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Si no los queréis como españoles, levantad de allá vuestros reales, dejadlos, que para nada os necesitan; pero si siendo españoles los queréis esclavos, si queréis continuar la política de Felipe V, de ominosa memoria, sea en buena hora, y sea por completo; amarradles a la mesa el cuchillo, como lo hizo aquel rey; encerradlos en un círculo de bronce; y si esto no basta sea Cataluña talada y destruida y sembrada de sal como la ciudad maldita; porque así, y sólo así, doblaréis nuestra cerviz, porque así y sólo así venceréis nuestra altivez; así, y solamente así, domaréis nuestra fiereza.

Per què no s’ha inclós aquest discurs en la seva biografia parlamentària espanyola? Cadascú que ho interpreti…

Imatge

Perla 37. Maragall i Unamuno: afinitats i incomprensions. Un epistolari des de la “conllevancia” 1900-1911

L’epistolari Unamuno-Maragall 1900-1911

Els desastres colonials (Cuba i Filipines) de 1898 comportaren una crisi d’ampli abast a tota la societat espanyola: política, militar, social, econòmica i també una crisi de consciència o d’identitat. Sorgiria a Espanya la coneguda “Generación del 98  (Unamuno entre ells). Va ser una generació bàsicament castellana que pretenia regenerar Espanya. A Catalunya, aquesta generació va tenir poca incidència, ja que predominava una altra visió marcada pel Modernisme (Joan Maragall en seria un dels seus representants).

En aquell context el poeta i escriptor català  va publicar els seus coneguts i alhora polèmics, Els tres cants de Guerra: Els adéus, Oda a Espanya i  El cant del retorn. De fet és el reportatge poètic amb què Maragall glossa la desfeta colonial espanyola de 1898.

Perla Unamuno Joan_Maragall_1903

Retrat de Joan Maragall fotografiat el 1903 per Pau Audouard (1856 – 1919)

Unamuno i Maragall  són dues personalitats que permeten copsar des dels seus escrits i des de les seves posicions polítiques, les idees, els anhels i les inquietuds del seu temps. Vivien en llocs ben diferents, el primer a Salamanca una ciutat que comptava amb uns 25.000 habitants, i Barcelona que fregava els 525.000. Unamuno vivia en una ciutat rural, al centre d’Espanya i marcada pel pes de la Universitat, de la que en seria  rector en tres ocasions. Maragall residia a Barcelona, una ciutat dinàmica, industrial i al mateix temps plena de tensions socials i polítiques, com ho reflecteixen els  fets anticatalanistes del Cu-Cut! (Perla 6) amb la lluita contra la Llei de jurisdiccions, i l’aparició de Solidaritat catalana que agrupà tots els partits polítics catalans, llevat del lerrouxista; i també la revolta de la Setmana Tràgica de 1900, el detonant de la qual fou l’enviament de lleves catalanes al nou conflicte militar i colonial al nord d’Àfrica.

Unamuno i Maragall, mantingueren una relació epistolar al llarg de la primera dècada del segle XX. En l’epistolari es fa evident la relació amical i respectuosa entre les ànimes dels dos poetes d’arrels catòliques, interessats en debats sobre la fe i la raó, a partir d’uns determinats autors. L’Epistolario entre Miguel de Unamuno y Joan Maragall, permet captar també, les desavinences polítiques en la consideració i l’encaix de Catalunya i l’Espanya castellana, ja que manifesten amb total sinceritat  les respectives posicions i els seus desitjats anhels de trobar un espai comú, encara que plena de desconfiances.

Al llarg de les més de 40 cartes existents, els dos autors, Joan Maragall (1860-1911) i Miguel de Unamuno (1864-1936) ens  podem acostar a dues maneres d’entendre el què era, o el què havia de ser Espanya en un futur. Ambdós volien una Espanya diferent però, es palesava la divergència política i el paper reservat a cadascuna de les llengües en que s’expressaven. Discrepaven en la concepció d’Espanya a Europa i també sobre com es podria arribar a un procés de convivència compartit entre els diversos pobles peninsulars.

És sabut que es conegueren a partir d’un poema. L’any 1893 el bilbaí va llegir La vaca cega, li va interessar i fins i tot la va traduir al castellà, amb correccions del mateix Maragall. Per exemple  es comenta a la carta del 26-11-06,

solo creo que ha entendido mal una palabra: embanyada, que V, traduce bañada (mojada ¿no es esto?) y quiere decir encornada, de cuernos, banyes en catalán; pero, es claro encornada no es castellano.”…

El 1900, Unamuno havia enviat a Maragall un exemplar del seu llibre “Tres ensayos” centrats en “Civilización y cultura, La crisis del patriotismo y Sobre la consecuencia, la sinceridad” on es detallen el temes que el preocuparien al llarg de la seva vida. Maragall, agraït, li va contestar en una  primera carta exposant:

Ay, amigo mío (deje que le llame así), ¡cuánto bien acaban de hacerme sus Tres ensayos! Me siento mejor para lo que llamamos vida y para lo que llamamos muerte. Los he leído como poesía, sin meditar ni releer nada (…) Todo esto estaba dentro de mí, y usted me lo ha revelado y me gozo en ello. Dios se lo pague. Nos hemos hecho amigos. Disponga de mí. Juan Maragall”.

Perla Unamuno Auto-retrato,_Miguel_de_Unamuno,_Revista_Ibérica,_30-09-1902.djvu

Miguel de Unamuno (30-09-1902) Auto-retrato, Revista Ibérica, año I, nº5, 

Es van escriure des del juny de 1900  al març del 1911. En les dues darreres cartes es fa evident el grau de familiaritat entre ells. Així en la darrera Unamuno feia aquesta puntualització:

“¡alma ibérica!, ¡qué ensueño!, pero nos lo turban castellanistas, bizcaitarras, catalanistas, portuguesistas, andalucistas, etc. Que no castellanos, ni vascos, ni catalanes, ni portugueses, ni andaluces etc., de una parte y de otra esa flamante secta jesuito-masonica (…) las viles pasiones sectarias se sobreponen no ya al amor patrio sino al amor a la verdad (…) yo entiendo el europeísmo como usted. Y voy a lo concreto de su carta, a esa proposición de una revista ibérica, redactada en nuestras lenguas todas indistintamente (…) en esa Barcelona con la que alguna vez fui acaso (…) algo injusto (tengo) mejores y más verdaderos amigos que en Madrid. Y ahí hasta los que me combaten lo hacen humanamente, con respeto. ¡Debo tanto a esa Ciudad…!  En todo el sentido. Me ha hecho pensar, sentir, alguna vez aborrecer, muchas más querer. Y digo aborrecer y no odiar (…).”  

Acabava:

“En junio es probable que reciba usted la visita de mi hijo mayor (…) y cuando esté ahí quiero que le vea a menudo y que usted le sea como un padre. ¡Es el mayor mío, el primogénito de mis ocho!”.

El mateix mes el contestava Maragall sobre la revista Ibérica assenyalant que no s’hauria d’editar a Barcelona  ja que:

“en seguida parecería a muchos de ahí cosa de catalanismo (…) esto aislaría enseguida la empresa, podría asfixiarla. (…) Y no le digo como he de recibir a su hijo: será como otro mío: Tengo ya trece, serán catorce. ¿oh, como quiere V. a Catalunya que va V. a confiarnos su propio hijo.”

Era la darrera carta de Maragall a Unamuno, 25 de març de 1911, es tancava una correspondència que durà més de 10 anys. I que permet  observar el que en podríem dir “conllevancia” entre un espanyolista i un catalanista que no renunciaren a les seves idees identitàries, tot i respectar-se intel·lectualment i amical. Però es veu com tots els “ismes amoïnaven a Unamuno, tret de l’unitarisme ibèric d’arrel castellana, amb que s’identificava millor.

En una de les primeres cartes, 1902 Unamuno escriu a l’entorn de l’article La patria nueva” del poeta català, i pel qual seria  processat:

“lo he leído no acierto a  cómo pudieron encarcelarle por escrito tan llano, tan sincero, tan noble y tan patriótico, (…) lo que usted dice, la verdad y es lo que sienten los españoles verdaderos (….) Usted es de los catalanes que conozco que se coloca siempre en la posición más real y sensata.

El mateix mes de novembre  Maragall li explicava:

“No llegaron a encarcelarme (…) me procesaron tontamente y después sobreseyeron. A nuestro delirio de grandeza, corresponde un delirio de persecuciones del Estado; sus agentes han dicho aquí que se sienten dispuestos a transigir con el anarquismo (…) antes que con el catalanismo; y lo hacen: en todo ven separatismo, y ésta es la peor señal. Así lo ha perdido todo España, y así se perderá a si misma.”

Perla Unamuno Congres_catala1

Imatge: Inauguració del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (Barcelona, 1906). Autor: Antoni I. Alomar

Al 1906, Unamuno va estar tres setmanes d’octubre a Barcelona, el dia 15 va fer una conferencia en el I Congrés Internacional de Llengua Catalana, amb el títol “Solidaridad Española”. Era  una reivindicativa resposta a la victòria política que havia assolit Solidaritat Catalana l’any anterior. Exposava la seva desconfiança davant aquella nova situació política provocada per l’embranzida catalanista, defensà la unitat d’Espanya i animà als escriptors catalans que s’expressessin també en llengua castellana. Poc després informa a Maragall:

”En breve publicaré mis impresiones de Barcelona, impresiones que serán poco del agrado de la mayoría de los barceloneses que las lean. Usted, hombre de vida interior y recogida me sorprendió en esa  Barcelona bullanguera y jactanciosa (…) He oído, respecto a Castilla las cosas más peregrinas y me ha dolido este desconocimiento mutuo, creo que mayor de parte de Barcelona (no me atrevo a decir Cataluña..) ¿Podrán ustedes, los espíritus serenos, encauzar eso?

La resposta de Maragall  era senzilla i clara:

“no puedo detenerme en explicarles a mi manera, ni nunca podría juzgar sino con mi corazón de catalán, pero que comprendo resultará a V. profundamente antipática.”

Unamuno tenia por de determinats moviments que entenia com a disgregadors. El bilbaí-salmantí, li diu 21-12-1906,

“No olvide que no soy castellano, aunque el alma de Castilla me haya empapado (…) ¡Pero esta tierra, esta tierra me ha ganado!.

Poc després Maragall respondria, 3-1-1907:

”no lo olvido, no, que no es V. castellano de nacimiento. ¿pero, qué importa, si esa tierra -como dice V-le ha ganado. (…) “.

El 15-2-1907 després d’un escrit de Maragall al diari El Imparcial de Madrid, “Esta es mi fe” li mostraba el seu suport :

”Me alegra verle en El Imparcial. Hay que invadir en lo posible esa pobre prensa de Madrid cuyo mal es la penuria de espíritu. Yo les creo bien dispuestos a recibir y por lo que hace a Cataluña se extiende el deseo de informarse y conocer lo que siente y quiere.  Y sólo cuando ella vea que se le pregunta con interés y simpatía ¿qué sientes? ¿qué quieres? Llegará a formularlo y a saber para si lo que siente y quiere.

El 7-3-1907 en la carta de Maragall, pel que fa a les reclamacions catalanes i al moviment polític de Solidaritat que pretenia un reconeixement polític de Catalunya i participar en una renovació d’Espanya, diu:

”Siempre me parece que V. es el único español vivo…en cuanto español, pues ya comprende V. que si algo hay aquí en Cataluña representa, al menos por ahora una desintegración, aunque los más afectuosos la creamos precedente de una integración nueva. Pero aquello ya sería otra España…

El 15-5-1907 en la resposta Unamuno manifestava:

Ay, querido Maragall, ustedes me tienen por un genuino representante del alma castellana, por una especie de ultra-castellano, y no saben bien lo que sufro entre esta gente … ¿Esto es imposible!. He querido darles el conocimiento de si mismos. ¡Todo inútil! Choqué con mis paisanos, choqué con ustedes, y, sin embargo es en Bilbao, mi pueblo, es ahí en Barcelona, donde se me ha tomado en serio y donde se me quiere. Esto es imposible (…) El ¡Visca España! de V. no lo entienden, no quieren entenderlo.

El 23-5-1907, Maragall li plantejava:

¡Oh! mi amigo, ¡mi amigo! ¿Por qué está V. siempre triste y desespera tanto? (…) a todos dice las verdades, pero solo las amargas, que son las únicas que siente. Yo en nada le niego la razón y, sin embargo, no me entristezco, porque espero. He aquí todo el secreto. Este es también el secreto de la fuerza actual de Cataluña: es un pueblo que espera. Tiene todos los defectos y todos los excesos que V. dice y mucho más; pero espera, y esta es toda su fuerza.

El 19-12-1907. Unamuno exposa:

“De esa su Cataluña, de esa su Barcelona, ¿qué puedo decir yo? ¿No están ustedes soñándola como no es, usted y otros cuantos? ¿Es acaso mejor que su sueño? Yo, lo confieso, no lo entiendo (…) y de usted, por lo que hace a catalanismo, no me fio.

Els anys següents hi ha un distanciament i la correspondència és molt menor.

Maragall moriria a finals de 1911 i Unamuno mantingué correspondència amb Clara Noble, vídua de Maragall fins el 1913.

Aquest intercanvi epistolar entre els dos escriptors, que durà més de 10 anys, permet conèixer el que podríem dir esforços ben intencionats amb reflexions sobre  aspectes relacionats amb les cultures, la religiositat o l’iberisme. On xocaven més era en el paper que havia de tenir Catalunya en el marc espanyol, aquí el diàleg era difícil i complex, per no dir irreconciliable i antagònic, amb bones formes i tractament  de “usted” a la mútua correspondència. L’entesa entre Unamuno i Maragall pel que fa a Catalunya i Espanya no va reeixir.

Unamuno i l’oficialitat del català

Recordem que Unamuno tingué una vida molt “moguda” políticament, socialista primer, signant del manifest dels intel·lectuals espanyols en defensa de la llengua catalana de l’any 1924, (Vegeu la Perla 24), represaliat per Primo de Rivera  i desterrat a Fuerteventura, més tard  com a diputat en les Corts republicanes,  participà en el debat de l’Estatut de 1932 sobre la consideració que havia de tenir el català en la nova legislació. Francesc Ferrer i Gironés, recull part del que exposà el 23-6-1932:

“si todos los ciudadanos tienen derecho a elegir el idioma oficial que prefieran en sus relaciones con las Autoridades de la República, estas autoridades de la República han de tener la obligación de conocer el catalán. Y eso, no. Que les convenga es otra cosa, es una cosa completamente distinta; pero obligación,  de ninguna manera.”

La igualtat dels drets lingüístics no era acceptada ni compartida per Unamuno. Més tard s’allunyaria d’Azaña i expressa públicament les seves crítiques per reformes com l’agrària o la religiosa. En iniciar-se la Guerra civil, va donar suport  als revoltats franquistes, els considerava regeneracionistes, i fins i tot va fer una crida als intel·lectuals europeus perquè donessin suport als sollevats que representaven la tradició cristiana pròpia de la civilització occidental.

Venceréis, pero no convenceréis

Si llegiu la seva biografia a Viquipèdia en català (28-11-2018) o Wikipedia en castellà veureu que en donen un final diferent. A la versió catalana s’ha seguit el relat exposat per Hugh Thomas, en ”La guerra civil española”, en síntesi; diu

Unamuno el 12 de octubre de 1936 había cambiado (…) se celebró una gran ceremonia en el (Paraninfo de la Universidad de Salamanca. Estaba presente el obispo de Salamanca (…) la Sra. de Franco (…) el general Millán Astray. En la presidencia estaba Unamuno, rector de la Universidad (…) Millán Astray atacó violentamente a Cataluña y a las provincias vascas, describiéndolas como “cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, que es el sanador de España sabrá como exterminarlas, cortando en la carne viva, como un cirujano libre de falsos sentimentalismos”.

Exposa una situació d’eufòria i de crits que anaven de ¡Viva la muerte! a ¡España…Una…Grande…Libre!… corejats al Paranimf, i

“Todos los ojos estaban fijos en Unamuno, se levantó y dijo: “Estáis esperando mis palabras (…) a veces quedarse callado equivale a mentir (…) dejaré de lado la ofensa personal que supone su repentina explosión contra vascos y catalanes (…) acabo de oír el necrófilo e insensato grito ¡Viva la muerte! (…) me parece repelente. El general Millán Astray es un invalido (desgraciadamente hay en España demasiados mutilados. Y si Dios, no nos ayuda, pronto habrá muchísimos más (…) Millán Astray (…) gritó: ¡Abajo la inteligencia! ¡Viva la Muerte! (…)

Unamuno respondió: ”Este es el templo de la inteligencia (…) Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis. Para convencer hay que persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta; razón y derecho en la lucha. Me parece inútil pediros que penséis en España.“

A la versió castellana de Wikipedia es comenta  l’enfrontament amb Millán Astray i el “Venceréis pero no convenceréis” però no es  fa referència a “cánceres en el cuerpo de la nación”. No és estrany, ja que l’acte és recordat a partir de memòries orals. I cadascú emfatitza segons el seu criteri.

Hi ha encara altres versions documentades i menys èpiques de l’incident Unamuno-Millán Astray que podeu consultar a “Lo que Unamuno nunca le dijo a Millán Astray”  El País 9-05-2018.

Perla Unamuno noticia_normal

Imatge: “Unamuno, con barba, saliendo del Paraninfo de la Universidad de Salamanca tras el enfrentamiento con Millán Astray el 12 de octubre de 1936”. EFE

 

Imatge

Perla 8. De l’Escola Nova a “la Escuela Nacional Franquista”

L’arribada del règim franquista va suposar a tot l’estat, la fi de totes les llibertats democràtiques i civils aconseguides amb la II República, la imposició d’un rígid control ideològic i als territoris amb llengua pròpia una imposició més específica i radical de l’ús del castellà.

Podem recordar la repressió del català a la vida pública i administrativa, per part del Governador Civil de Barcelona W. González Oliveros, el 6 de setembre del 39, ordenava:

“Barcelona y su provincia han de ofrecer a sus residentes y visitantes nacionales y extranjeros el aspecto de una tierra tan íntimamente española como lo fue en los tiempos de su más gloriosa tradición (…) han de desaparecer los restos que queden de inscripcions rojo-separatistas los que aparezcan en cualquier otra lengua en fachadas, muestras comerciales, inscripciones, rótulos (….) sean sustituidas por textos correctamente redactados en el idioma nacional.

En el camp escolar, sintetitzo les frases de la circular del 6 de maig de 1939 signada per J. Iniesta, inspector en cap de Barcelona, i dirigida a tots els mestres de “la Escuela Nacional” de la província. En aquella la situació, l’ensenyament no se’n va escapar. S’enterrava aquell ideal de l’Escola Nova que s’havia anat obrint camí des de principi del segle XX, no sense dificultats, i començava un “nuevo ideal de escuela española”, centrat ara en un objectiu contrari al que perseguia aquella escola “renovadora, transformadora i mixta”. El que es volia era “formar españoles hondos, creyentes y patriotas austeros”. Donava vuit instruccions molt concretes i ben clares:

Nens fent classe amb
Escola franquista

1º. Reposición del Santo Crucifijo

2º. Además del retrato del Caudillo habrá una imagen de la Virgen, con preferencia la Inmaculada

3º. Se celebrará el mes de María (el mes de maig) 

4º. A la entrada de la Escuela los niños saludaran: “Ave María Purísima”, siendo contestados por el maestro: “Sin pecado concebida”.

5º. Sería conveniente que el crucifijo tuviese como fondo la Bandera de la Patria.

6º. La ceremonia de colocar la Bandera antes de empezar las clases mientras se entona el Himno Nacional es obligatoria para todas las Escuelas.

7º. Con el fin de cumplir el precepto de oir misa los domingos, asistiendo los niños con sus maestros al frente.

8º. La sesión escolar comprenderá seis horas: de nueve a doce y de tres a seis las niñas; de ocho y media a once y media, y de dos y media a cinco y media,los niños. 

I altres quatre on es recorda que els mestres havien de seguir programes i normes donades, recordant que “los libros escolares excluidos deberán ser retirados, en espera de ordenes oportunas

Aquesta sotragada en el món educatiu i a la resta d’àmbits familiars, socials i culturals també va comportar la imposició dels continguts de la Enciclopedia Alvarez (1r grado, 2º grado i 3er grado).

Aquest mateix inspector, Alfonso Iniesta, segons recull Josep Benet, remarcava

“Que el gran pecado del Patronato (Ajuntament de Barcelona) con su personal joven apto, su material abundante, sus instalacions completas y su tono eficiente de Trabajo no està, (…) en lo que hizo contra España, sinó en lo que debió hacer y no hizo en favor. Éste es su gran pecado y esto constituye su màxima responsabilidad”.

Reconeixia, doncs, que s’havia fet una gran tasca pedagògica, però un gran pecat ideològic. Calia una bona condemna. Centenars de mestres no es pogueren reincorporar.

Sobren els comentaris però, certament disposicions similars a aquestes citades, encara funcionaven a moltes escoles de Catalunya passats 20 anys i a zones endarrerides d’Espanya arribaren fins el 1970. Quan “la Ley General de Educación” de Villar Palasí, la primera que afectà la nostra generació com a docents, reordenà i modificà profundament tot el sistema educatiu. Després vingueren fins a vuit reformes educatives i les que resten per venir…