Galeria

Perla 57. Pintura i exaltació patriòtica

Pintura de José Moreno: Entrada de Roger de Flor en Constantinopla.

Un disbarat jurídic i polític

A finals de setembre i principis d’octubre de 2020 es visualitzava un radical enfrontament per les mesures a aplicar respecte a la Covid, entre la presidenta de la Comunitat de Madrid i el president de Govern de l’Estat , o es polemitzava  respecte  la sentència  dictada pel Tribunal Suprem inhabilitant  al president  de la Generalitat  per no haver  retirar una pancarta del balcó del Palau de la Generalitat  durant la  campanya electoral de l’abril de 2019. Aquells dies es podia llegir i escoltar a diferents mitjans a juristes, no catalans, com Pérez Royo o  J.A. Martín Pallín (magistrat emèrit del Tribunal Suprem) catalogant  el procés del judici com un acte fora de la legalitat. Martín Pallín entenia:

”ni la JEC no és un òrgan judicial que pugui dictar  resolucions judicials, ni la Junta Electoral és el superior jeràrquic del president d’una autonomia”. 

Afirmaria també a “El Temps” ( 5-10.20)  que  “era un disbarat  jurídic i polític”. Afirmava:

En un estat democràtic caldria valorar si una desobediència, que és un delicte contra l’administració pública, pot conduir a la destitució d’un president triat per un Parlament sobirà (…), no es carreguen un president sinó també tot un Parlament,  (…) em sembla una aberració absoluta el fet d’encaixar l’article 410 del Codi Penal (…) em sembla una aberració jurídica difícil de digerir en una democràcia (…).Cap institució triada per la voluntat popular és un subordinat jeràrquic de la JEC…”

Coincidint amb aquests esdeveniments i molts d’altres que qüestionen  aspectes del funcionament de determinades institucions del sistema polític actual, es donava a conèixer una de les sortides o solucions (?), proposades pel PP, consistent en exigir: “al Gobierno, promover la presencia de símbolos nacionales  para fomentar el patriotismo y la unidad de España.”

Entenien que, per sobre d’altres qüestions que preocupen  a bona part de la població, calia insistir sobretot en la importancia de la bandera, el escudo y el himno como muestra de lealtad de los españoles al sistema democrático”. Seria convenient  recordar que la paraula democràcia prové de la unió de dues paraules gregues,“demos” i “kratos”,  que traduït seria “el govern del poble” o el “poder del poble”…

El 80è aniversari de l’execució del President Companys

A l’octubre també es recorda que, 80 anys enrere, el president de la Generalitat, Lluís Companys, era condemnat a mort i executat a Montjuïc després d’un judici sumaríssim i sense cap mena de garanties, per oposar-se a aquell cop d’estat antidemocràtic i òbviament inconstitucional del juliol de 1936. En aquell cas,  Companys es va mantenir fidel  al servei del sistema democràtic vigent. A hores d’ara genera encara molta perplexitat  observar que passats tants i tants anys  l’Estat  espanyol i els respectius governs que hi han estat al capdavant, no n’hagin demanat perdó en nom de l’estat, com si que van fer el canceller alemany Helmut Khol o el president de la República francesa François Mitterrand al ja llunyà 1990. Ambdós caps d’Estat presentaren  disculpes formals per la col·laboració en la seva captura que es feu a França on s’havia exiliat, i pel lliurament que feu posteriorment  la policia alemanya  a les autoritats franquistes espanyoles. Han passat 30 anys més, des d’aquests posicionaments  oficials francès i alemany, i una part important de la població catalana segueix esperant i demanant la nul·litat d’aquella ignomínia de judici i també una petició pública de perdó  per part de l’Estat com varen fer els esmentats caps d’estat.

Lluís Companys, ministre de la República, escolta el discurs del comandant militar de les Balears Francisco Franco, 1933.

Una nació i una Església de part

Hi ha paraules com democràcia, nació, llengua, pàtria i història que poden donar lloc a matisacions o definicions no concordants. Aquestes paraules, en moltes ocasions, són utilitzades de manera partidista i interessada en funció del relat ideològic que es vol construir. Es prescindeix  d’un mínim d’informació  i  rigor exigible. Es fa  prevaldre l’interès, el negacionisme o el falsejament de la realitat.

Un exemple freqüent i observable, que avui té ja arrels centenàries, el trobem en  aquell  ideari que  considera que Espanya  representa l’existència immemorial d’una pàtria i una unitat, que en realitat persegueix legitimar i imposar un nacionalisme  centralista i castellanitzant en lloc d’admetre i respectar la mirada d’altres nacions ibèriques. Aquesta  visió dogmàtica ha estat compartida també per jerarques eclesiàstics com Rouco Varela,  qui presidí la Conferència Episcopal Española  (2008-2014),  i des d’aquell càrrec sentencià: ”La unidad de España es un bien moral irrenunciable…”, o aquella altra afirmació del també arquebisbe Cañizares: “no se puede ser independentista y buen  católico”.

Els dos admirarien, de ben segur, l’esperit d’aquell  article 12 de la primera constitució espanyola, la de 1812, on es declarava: ”la religión de la nación española es y será perpetuamente la católica, apostólica, romana, única verdadera (…)” . Allà  es va plasmar  el que significaria  la paraula unitat i en certs aspectes ha esdevingut  una constant en el  programa polític  de determinats partits o ideologies que  han fet seu que els drets dels espanyols estaven per sobre dels drets històrics de cadascun dels regnes o pobles que havien configurat voluntària o involuntàriament “una nación”. Una nació espanyola,  que aleshores comptava encara amb molts territoris fora de la península (principalment al continent americà). En aquella  Constitució es proclamava què entenien, els legisladors  de Cadis, per nació:  la nación española es la reunión  de todos los españoles de ambos hemisferios. Era gairebé una unitat d’Espanya fins a l’infinit. A més, a més, altres dues paraules prevaldrien “el trono y el altar” que  configurarien des d’aleshores una tríada magnificada d’un mite sobre la fundació de la nació moderna.

Asseverava  l’historiador Álvarez Junco (1942) que la Constitució de Cadis: inició toda una nueva cultura política. Uno de sus aspectos consistió, sin duda, en la creación de una imagen colectiva de los españoles como luchadores en defensa de la identidad propia frente a invasores extranjeros, lo que reforzaba una vieja tradición que articulaba toda la historia española alrededor de las sucesivas resistencias contra invasiones extranjeras, evocada por nombres tales como Numancia, Sagunto o la casi milenaria “Reconquista” contra los musulmanes.

Aquella Constitució s’elaborà en plena guerra originada  per l’ocupació dels exèrcits napoleònics. A molt bona part d’Espanya aquesta és coneguda com la Guerra de la Independencia Española o Peninsular War, que a Catalunya  és  denominada com la Guerra del Francès. S’entengui com s’entengui o s’interpreti com s’interpreti assenyala algun fet diferencial.

Seguint l’argumentari d’Álvarez Junco desxifrem que aquell conflicte s’aprofità como un “buen relato mítico, se ha cargado de héroes, mártires, villanos, hazañas y momentos sacrosantos que encarnan los valores que sirvieron y todavía hoy deberían seguir sirviendo de fundamento a nuestra sociedad. Todo un montaje sencillo, pero no fácil de cuestionar, ni aún casi de reflexionar críticamente sobre él, sin correr serios riesgos de ser acusado de antipatriota.

A més, puntualitzava: ”la existencia de una identidad española antiquísima, estable, fuerte, con arraigo popular, lo cual parece positivo desde el punto de vista de la construcción nacional. ¿Qué más se podía pedir que una guerra de liberación nacional, unánime, victoriosa pese a enfrentarse con el mejor ejército del mundo, que además confirmaba una forma de ser ya atestiguada por crónicas milenarias?”

Recordem el què escrivia Modesto Lafuente (1806-1866) en la seva monumental obra “Historia General de España” del 1861 que els liberals i conservadors de l’època divulgaren i es convertí en una mena de missal d’una veritat inqüestionable. Lafuente, anunciava de bon inici: ”Si una comarca o región del globo parece hecha o escogida por el gran autor de la naturaleza para ser habitada por un pueblo reunido  (…) esta comarca, este país, es España.” Assenyalava que l’època visigòtica era l’episodi que consolidava el relat del primer moment d’uniformitat territorial, legal i religiós. Mitificava  les ànsies de llibertat d’un poble (Sagunto, Numancia, Viriato, la Reconquista contra los musulmanes, los Reyes Católicos…), que Espanya era un poble que havia lluitat sempre contra invasions estrangeres,  accentuant   un  discurs nacionalista  amb un clar predomini del   paper de Castella i de la llengua castellana. Un estat centralitzat pels  Borbons,  sistematitzant i  imposant  una homogeneïtzació  ja fos  amb  la Real Academia de la Lengua  o amb  la Ley de Instrucción Pública (coneguda coma Llei Moyano) impulsada per Claudio Moyano el 1857,  per  estructurar i unificar un model educatiu espanyol i convertir-lo en un element de cohesió nacional i també de control social.

Una història nacional pintada

Al llarg del segle XIX s’aniria, construint i dissenyant una història nacional espanyola que  havia de difondre’s a tota la població amb la finalitat de cohesionar i fer sentir una única consciència nacional.

Responent a aquesta voluntat, un “real Decreto” d’Isabel II  posaria en marxa uns  “Premis de pintura historicista”, que es mostrarien en les Exposiciones Nacionales de Bellas Artes de España que tindrien un llarg recorregut (1856-1968).  En el  decret  es justificava  que calia    donar  una importància social a l’art, tot remarcant  el paper que podia tenir en el desenvolupament  del patriotisme amb  llur  capacitat didàctica. En aquesta llarga etapa es presentaren més de 40.000 obres i es  concediren més de 2.000 medalles.

Els premis eren finançats per l’Estat i  les obres presentades havien de ser de contingut històric. Les  composicions eren, en general, de gran format i  espectaculars, gairebé teatrals. Es mostrava un determinat esdeveniment que podia prendre  diferents  formes  romàntiques, èpiques, mitificades  o realistes. Els guanyadors aconseguien una bona reputació com a professionals. Les obres eren adquirides en general per organismes de l’Estat o altres institucions. Amb iniciatives com aquesta, la pintura historicista es convertí  també en un element més  en la creació de l’ideal  de la de nació espanyola com pretenia el decret.

Una mostra d’aquestes imatges o icones que han anat configurant  un imaginari  en la societat les  trobem en dues de les primeres pintures premiades  en la primera edició de 1856, referides una a “Cristobal Colon en el convento de la Rábida”  d’Eduardo Cano, i l’altre a “Don Pelayo en Covadonga” de Luís Madrazo.

Don Pelayo en Covadonga, MADRAZO Y KUNTZ, LUIS DE. ©Museo Nacional del Prado

L’any 1860  fou premiada la pintura d’Antonio Gisbert Ejecución  de los comuneros de Castilla“, autor  també  d’una de les pintures més reproduïdes en diferents llibres de text i que fou portada del llibre de Miguel Artola: La burguesía revolucionaria (1808-1869). L’obra es titulava: ”Fusilamiento de Torrijos y sus compañeros en las playas de Málaga (1888).

El relat que mostren aquestes obres ja assenyala una determinada prevalença i orientació sobre quins  records calia  sustentar. Es troben obres amb  títol i escenografia adequades a aquells objectius: “Doña Isabel la Católica redactando su testamento” d’Eduardo Rosales.

Doña Isabel la Católica dictando su testamento ROSALES GALLINAS, EDUARDO, ©Museo Nacional del Prado

La rendición de Bailén” de Jose Cadalso de Alisal; “Los fusilamientos del 3 de mayo en la montaña del príncipe Pio” de Vicente Palmaroli ; El compromiso de Caspe” de Dióscoro Puebla, o l’obra  “La carga” que presentà Ramon  Casas al 1904  exposada actualment al Museu d’Olot.

També hi van participar Modest Urgell, Joaquim Mir, Santiago Rusiñol, Eliseu Meifrèn o Martí Alsina al 1858  amb un “estudi de natura” i segons informacions recollides tenia intenció de presentar la grandiosa obra de 4,96 x19,82 metres que porta un títol vinculat a la guerra d’Independència o guerra Gran: ”El Gran dia de Girona”. S’apunta que pretenia portar-la a l’Exposició  de 1864 per rivalitzar amb Marià Fortuny  que havia pintat “La  batalla de Tetuán” entre  1862-1864 per la Diputació de Barcelona.

El gran dia de Girona de Martí Alsina, Pintura històrica sobre el setge de Girona per part de les tropes franceses (1809) acabada el 1863 o el 1864

José Moreno Carbonero (1860-1942) és un dels artistes que participà en aquestes exposicions i avui una de les seves obres pintada al 1888 és al Palau del Senat i porta per títol “Entrada de Roger de Flor en Constantinopla”. Segurament al pintar-la es basava  en postulats de la historiografia romàntica de Modesto Lafuente, que havia destacat  per espanyolitzar el relat històric peninsular, o en els d’una obra dramàtica coetània, en 4 actes, que tractava sobre  la conducta  dels  almogàvers  a l’orient a principis del segle XIV. L’emperador romà  de Bizanci els havia sol·licitat  ajut per a lluitar contra els turcs. L’obra en qüestió portava per títol Venganza catalana, i el seu autor era  Antonio García Gutiérrez, que  fou membre de la Real Academia Española i  director del Museo Arqueológico Nacional de España. Amb aquest bagatge, feia declamar a la princesa grega acabada de casar amb Roger de Flor: “Ya no soy desde ese día griega. ¡no!, soy española. Aquí la noble altivez de mi nueva patria siento”. I a Roger de Flor, un monjo templer d’origen italogermànic el nom del qual era Rutger von Blum, i que era allà com a comandant de la Companyia Catalana d’Orient li feia recitar unes paraules plenes de confusió, amb una desajustada exaltació patriòtica: ”Más no hay turco, ¡Vive Cristo!, que se alabe de que ha visto de un español las espaldas”. El mateix pintor també té una altra obra a la seu del Govern d’Argentina: “Fundación de Buenos Aires”, 1923.

Fundación de Buenos Aires (segona versió, 1923). 
El quadre és propietat del Govern de la Ciutat de Buenos Aires i es troba a l’edifici seu del govern. JOSÉ MORENO CARBONERO

Cóm interpretar aquestes falsedats interessades o intencionades, tenint en compte que en aquella arrencada del segle XIV no existia Espanya com a estat nació, sinó que hi havia diverses entitats polítiques i lingüístiques. Caldria recordar que  a la península  s’hi   trobaven regnes ben diferenciats per estructura política, llengua o religió, com els que configuraren la Corona d’Aragó, el Regne de Castella i Lleó,  el Regne de Portugal, el Regne de Navarra, el de Múrcia i el de Granada.

Imatge

Perla 36. El ball, els pecats i els enemics de la pàtria segons el Nacionalcatolicisme (1939-1963)

Els set pecats capitals i els set enemics de la pàtria

La influència de l’Església Catòlica en el règim nascut el 18 de juliol de 1936 va ser determinant. El nou estat que s’aniria estenent i configurant, va deixar a aquesta institució, la responsabilitat de defensar el dogma catòlic, de supervisar l’ensenyament i de controlar  la moralitat pública i privada, com per exemple controlar i indicar a quina distància s’havia de ballar. Seria una època marcada i controlada pel nacionalcatolicisme.

Aquest estat totalitari s’alimentaria entre d’altres de les tesis formulades per Menéndez Pelayo a finals del s. XIX:

España evangelizadora de la mitad del orbe, martillo de herejes, luz de Trento, espada de Roma, cuna de San Ignacio… esa es nuestra grandeza y nuestra unidad, no tenemos otra. El  día que acabe de perderse, España volverá al cantonalismo de los Arévacos y de los Vetones o de los reyes de Taifas.

Uns altres Menéndez, menys coneguts, però potser tant o més influents en el conjunt de la població, serien dos germans i monjos dominics, els Menéndez Reigada. Un, Albino, fou bisbe de Tenerife (1924-46) i posteriorment de Còrdova (1946-58), molt proper a la família Franco. Segons Hilari Raguer (esmentat a la Perla 35), redactaren un Catecismo patriótico Español, editat a Salamanca, que tingué una gran difusió,  ja que se’n feren diverses edicions. És un text ben expressiu de l’època. Als escolars se’ls explicava, per exemple, que tots els demòcrates liberals havien estat vençuts per la “Gran Cruzada”. Feien  apologia de:

el Estado totalitario cristiano que es el que tenemos en España, porque es el que conviene a la estructura y tradición de la España cristiana”.

Perla 36 catecismo-español-patriotico

Catecismo Patriótico Español de Menéndez Reigada

Resulta imaginativa la reconversió del coneguts i memoritzats com a set pecats capitals (avaricia, enveja, gola, ira, luxúria, peresa i supèrbia) en uns nous pecats, més moderns, adaptats a aquells temps en citar-los com:  

los siete enemigos de la patria: el capitalismo, la democracia, el judaísmo, el liberalismo, el marxismo, la masonería, y el separatismo“.

De nou trobem la Unitat i l’Evangeli a la manera de Menéndez Pelayo.

Aquestes idees, aquests pecats, havien de ser combatuts i extirpats. S’explicaven  a les aules, i l’alumnat que anava a l’escola o institut. Els aprenia i segurament els interioritzava. No era aquella una pedagogia activa, ni reflexiva, ni deductiva, ni amb voluntat de formar ciutadans lliures, responsables i/o  raonadors. L’acte “educador” era essencialment instrucció, memorització i repetició, adoctrinament acompanyat sovint per càstigs de diferent proporció. Insistien i repetien:  

”Que la Guerra Civil fue una lucha contra el bolchevismo internacional y la antipatria”. Consideraven “a España como una, grande, libre, católica, imperial y madre de veinte naciones”.

Referent a  les llengües peninsulars,  el castellà era la lengua. El català no era llengua, sinó dialecte i diferent del mallorquí i del valencià. A més una fotografia del dictador estava present a les aules, en algunes ocasions acompanyat amb frases com aquesta:

“El Caudillo, hombre providencial, puesto por Dios para levantar a España”.

El gran pecat del catalanisme

El catalanisme era separatisme era, com s’ha dit, un dels set pecats capitals. Calia doncs, ser condemnat i perseguit. Entenien que trencava el sagrat concepte nacional unitari creat sense cap mena de dubte, pels Reis Catòlics. Quedava clar que no es compartia ni es volia recordar frases com la de Antonio Alcalà Galiano, un liberal que l’any 1835 exposà a les Corts espanyoles que:

“Uno de los objetivos de que nos debemos proponer es hacer a la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido hasta ahora”.

Així exposaven i qualificaven al catalanisme El Catecismo patriótico español:

“El separatismo es como un parásito que nace i crece cuando el organismo de la nación se debilita y pretende amputarle algunos miembros para cebarse en ellos, más a sus anchas, sacrifica el bien común de la nación al bien privado de las regiones, que no puede conseguir y por esos medios reniega de la Patria y quiere anular la historia, haciéndola retroceder a un período embrionario o de formación, y para conseguirlo no duda en coaligarse con todos sus enemigos.(…) Ningún católico español puede lícitamente cooperar con esos enemigos de la Patria, pues todos en una forma o en otra han sido prohibidas por la Iglesia, y vienen a ser como los siete pecados capitales en que España había incurrido y fue preciso lavar con sangre”.

Els catalanistes, al seu entendre sempre separatistes, doncs, havien d’anar a l’infern. Una justa sentència a un gran pecat! S’atrevien a discutir la “sagrada” unitat d’ Espanya. La judicialització que s’està vivint actualment no ho recorda?

La Religió i la “Formación del Espíritu Nacional”

Fa uns anys, poc després de la Constitució del 1978,  dirigents polítics espanyols de tots els colors deien que era lícit i legítim defensar qualsevol opció política, sempre i quan no s’utilitzés la violència. En el 2018 ens trobem  en aquella mateixa situació o hi ha hagut una regressió? Segueix estant prohibit dialogar amb segons qui? Els defensors del separatisme són encara avui pecadors? Ens podem preguntar si aquella “educació” no va deixar una profunda petjada? O si l’anomenada transició va ser més una transacció que no una transició?

Amb  la signatura d’un  nou Concordat amb el Vaticà el 1953, i  l’ingrés d’Espanya a l’ONU el 1955, la influència d’aquell catecisme i d’altres de similars, minvà. Es pot detectar un petit canvi en el llenguatge emprat a partir d’aquests moments.

En el  món escolar,  els nois i noies de Batxillerat, seguien anant en centres separats, i seguiren un nou pla d’estudis, el del 1957. Seguien cursant dues assignatures orientades pel nacionalcatolicisme:  Religió i “Formación del Espíritu Nacional “ a cadascun dels sis cursos. Existia  un “cuestionario oficial” a cada curs.

A manera d’exemple a 3r de Batxillerat el llibre de “Historia de la Iglesia. Religión”   de Monseñor Gabino López, publicat per l’editorial Gredos,  deixava ben palès l’objectiu de la matèria:  

“La narración verdadera y ordenada de los hechos más importantes realizados por la Iglesia desde su fundación hasta nuestros días (…) y su actuación a favor de la Humanidad”.  

Un adolescent de l’època, que realitzava un aprenentatge sistemàticament memorístic, tenia capacitat de discernir si el que tenia al davant era o no, “una narración verdadera y ordenada”?

historia-religiu00f3n

Portada del llibre de Religion. Historia de la Iglesia de Monseñor Gabino López

Respecte al segle XX el llibre dedicava unes referències elogioses a les activitats dels darrers Papes de Roma. En l’apartat al segle XIX, feien una síntesi del que entenien per liberalisme, socialisme, o  comunisme. Del segle XVIII es seguia condemnant la Il·lustració i l’Encyclopédie que desencadenaren la Revolució francesa. La crítica a la maçoneria seguia ocupant un lloc preferent. També remarcava que els Papes de Roma contemporanis no s’havien limitat a condemnar aquells Siete perniciosos errores modernos” sinó que amb les seves actuacions i encícliques havien assenyalat i demostrat  que el pensament catòlic tenia la solució a tots els problemes, això sí, en una difícil època històrica.

Recuperem part d’aquells  textos que s’havien de llegir i estudiar amb 13 anys:

EL LIBERALISMO. El siglo XIX es el siglo de los grandes errores religiosos, políticos y sociales (…) es una de las más funestas consecuencias del principio protestante del libre examen y consiste en un exagerado respeto a la libertad individual para toda clase de acciones. Tiene varios aspectos: el religioso, el político, el económico, etc. (…) en el político admite la soberanía del pueblo frente a la autoridad del Estado, lo cual ha sido causa de muchas revoluciones (…) El liberalismo fue condenado por Pio IX (Papa entre 1847-1878) en varias encíclicas.

EL SOCIALISMO (…) error social que consiste en poner en manos del Estado al individuo y a la Sociedad con todos sus elementos. (…) sostiene que la familia y la Sociedad no traen origen de Dios, sino que son fruto del libre convenio de los Hombres y, por lo mismo, niega a la Iglesia el derecho a intervenir en la educación de la juventud (…) Según el socialismo, la Iglesia debe estar sometida al Estado como si fuera un organismo estatal. Todos estos errores (…) fueron condenados por los Papas Pio IX, León XIII y Pio XI (…)

EL COMUNISMO. Derivado del socialismo, es el más pernicioso error social, político y doctrinal en nuestro tiempo (…) “Nada es de nadie, todo es de todos” es su absurdo lema. En el terreno doctrinal niega la existencia de Dios y de todo el orden sobrenatural (…) fue condenado por todos los Papas contemporáneos, sobre todo por Pio XII, que lanzó excomunión contra los que profesen, defiendan y propaguen (…). Como régimen político (…) implantado en la Rusia Soviética (…) y en otras en que ejerce influencia, como son todas aquellas que caen tras el telón de acero. Prácticamente, en todas ellas está suprimido el culto libre de la religión católica.

Evidentment l’escolarització seguia separant nois i noies, a les escoles nacionals, religioses o instituts. Proclamaven que uns i altres tenien funcions  i capacitats diferents dins la societat i, lògicament, havien de desenvolupar rols ben distanciats.

La dona  tenia un paper inferior en la societat com podem constatar, per exemple, en unes “Lecturas educativas” de l’any 1959, on  s’afirmava :

“Mentir es una cobardía. Por eso las mujeres, seres débiles, mienten más que el hombre”. Vegeu la Perla 4. “Consideracions patriarcals sobre el rol femení 1900-1967″

I la llengua de l’Estat, de l’escola, de la premsa, de la ràdio i posteriorment de la Televisió era exclusivament el castellà. El català no passava de “dialecto o lengua vernácula”. Per més que el rei afirmés que “Nunca fue nuestra llengua de imposición”. Vegeu la Perla 9.

Perla 36 escuela-franquista

Una escola franquista (Imatge: https://laicismo.org)

Veus que trenquen el silenci

Fer present la memòria, és un programa de recerca i divulgació de la universitat Pompeu Fabra iniciat l’any 2002. En l’obra en cinc volums  dirigida per Elisabet Almeda Samaranch Cinquanta-una veus trenquen el silenci es recullen referents sobre l’educació, formació i instrucció d’aquesta època. Cal recordar que l’ensenyament era confessional catòlic, d’acord amb la moral i el dogma de la mateixa. Era una assignatura obligatòria i l’Església tenia la possibilitat d’ inspeccionar la seva aplicació.

Perles 36 public_eines_memoria_3.jpg_63

La publicació El record fet paraula. Memòria popular del franquisme està adreçada als professors que treballen la història oral i a tothom qui, des dels centres d’estudis comarcals o locals, les entitats memorials, les administracions locals o les mateixes escoles, es plantegen la recerca i entrevista de testimonis.

Del volum III “Educació, formació i instrucció. Economia i treball” de l’obra Cinquanta-una veus trenquen el silenci citada anteriorment n’hem extret quatre testimonis:

Mercé Claus i Salas explicava:  

“Quan van venir els nacionals (1939) tots els estudis anteriors no valien per a res, s’havien de tornar a fer … el meu marit sempre deia que havíem tornat cinquanta anys enrere (…)En canvi, si no hagués vingut la guerra, si no s’haguessin sublevat, Catalunya era un país molt avançat, hi havia unes escoles model, hi havia unes escoles municipals, Montessori, que eren una meravella, que venia gent d’Europa per veure-ho, que les dones tenien molts drets, teníem ja el divorci…després tot això es va tallar i fins i tot l’escola va recular… havien de cantar el Cara al sol… cada matí, abans d’entrar a classe… és clar, a les monges ens feien dir “ave maria puríssima”,…en castellà….però ells havien de cantar el Cara al Sol!  I Déu n’hi do…

Un altre testimoni Joan Talarn i Morales explicà:

”Al mes de març del 39, s’inicien les classes…havien passat dotze mesos sense a anar a cap escola… (no teníem cap dels mestres anteriors)  els mestres en deien alliberació, nosaltres en dèiem ocupació, depèn de com es miri (…) el mestre …veí d’Amposta, persona de certa cultura, sense títol de mestre. molt devota i dretana, li havien afusellat el pare i al germà capellà l’any 36… Els càstigs habituals una forta estirada d’orelles, un palmetasso, alguns cops de regle… les classes eren de quaranta o cinquanta escolars, de diferents edats…venia el rector el dissabte a fer-nos una mica de sermó perquè anéssim a missa… formàvem en files…arrenglerats…els mestres al davant, es posaven a les escales, vigilant-nos i llavores era la comèdia dels crits, cantàvem amb el braç enlaire el Cara al Sol i després d’acabar els mestres deien  “España” i tots els alumnes: “Una”; “España”, i tots “Grande”, “España”, i tots “Libre”. Tots contestàvem: ”Arriba España”…”Viva Franco, Viva”.

O aquest altre de Jordi Pericot Canaleta que ho explicava així:

“Hi havia la repressió de tipus moral … el concepte de pecat…era extraordinari com t’anaven introduint la culpa del pecat contínuament, tot era pecat, tot era culpa, tot era excomunió…el concepte de pecat va ser la gran arma, aquest va ser l’instrument per subjugar… el concepte de pecat t’acompanyava contínuament… sempre eres culpable d’alguna cosa…era terrible”...

Anna Peronella Basquens sobre el mateix concepte de  pecat fa referència a:

Els primers divendres de cada mes, que si els feies tots (anar a combregar) llavors et salvaves… molt fort… ho recordo i sempre deia “Bueno, doncs ja els he fet tots, doncs jo ja me’n vaig al cel de cap” la por a morir (en pecat) Era una cosa impressionant”.

Sobre les religions i el poder polític

Per acabar, una altra perla a l’entorn de les religions del filòsof i educador espanyol, José Antonio Marina (Diario.es del 31 d’octubre del 2018):

Pero es entonces cuando las religiones sienten la tentación del poder. En el momento en el que las religiones –que eran procesos de espiritualización-, se unen con la política, se va todo al carajo, porque entonces lo que quieren es poder. En el cristianismo está muy claro. El cristianismo de antes de ser religión oficial del Imperio Romano defendía la libertad de conciencia. Todo el mundo tenía derecho a adorar a Dios de la forma que les pareciese. Pero el de después afirmaba que la única forma de adorar a Dios era cristianamente. Así que hubo que prohibir el resto de religiones.

Lo que nos enseña la genética de las culturas es que las religiones tuvieron una acción benéfica en la humanización de la especie, pero que son peligrosas cuando se alían con el poder político. Y eso es una constante: pasó en religiones pacíficas como el hinduismo, y está pasando en el mundo musulmán.”