Imatge

Perla 56. Corrupcions i anomalies a partir de la Restauració

Del Pazo de Meirás a Kitchen

L’estiu del 2020, a banda de la Covid i les seves múltiples i complexes conseqüències,  s’han posat en evidència diverses irregularitats en el complex panorama polític peninsular. Des de les presumptes maniobres de la batejada operació Kitchen  (Rajoy, Cospedal, Fernández Diaz, Bárcenas…) que recorda aspectes de la Gurtel, fins a  la incapacitat de complir amb els terminis  temporals que fixa la Constitució per renovar institucions com el Consejo General del Poder Judicial que porta més de vint mesos  bloquejat, un  clar  incompliment que podríem  qualificar  de frau democràtic. Un aspecte més que  posa en evidència que la tant sacrosanta  Constitució “falla” ja que  alguns se la salten quan afecta a  col·lectius vinculats al poder.

Al mateix temps s’ha pogut visualitzar com el rei emèrit feia  les maletes i optava per “exiliar-se de España” davant d’unes fonamentades informacions que s’han fet públiques  i expliquen  determinats negocis opacs, comissions i comptes a l’estranger. Aquest estiu s’ha pogut veure per TVE: ”Yo Juan Carlos Rey de España del francès M. Courtois per “France 3”. Aquest documental rodat entre el 2014 i el 2015 va ser “censurat” pel PP i el PSOE durant uns anys,  allà  el rei confessava que en una visita al dictador Franco, abans de morir, aquest li va fer una única   petició  “que preservara la unidad de España” i res de carácter humanista.

Rellevant ha estat també observar com un jutjat reconeixia, passats només 45 anys del traspàs del dictador, que  un dels símbols del relat franquista com la finca de Meirás a Galícia (apropiada per la família Franco i gestionada per la subvencionada Fundación Francisco Franco)   era  una “propietat  adquirida” durant la guerra Civil amb donacions forçades. El mateix Franco a Lugo, el 21 d’agost de 1942, afirmava significativament: “nuestra Cruzada es la única lucha en la que los ricos que fueron a la guerra salieron más ricos”.

Pazo de Meirás. Façana principal

L’ànima republicana del PSOE

Amb menys repercussió, també s’ha sabut que un diputat del PSC, Carles Castillo, dirigent d’un corrent crític conegut com “Juliol del 78” i primer càrrec socialista que va visitar els presos polítics catalans, ha estripat el carnet a causa d’algunes actuacions del partit. Castillo envià  una carta a la direcció, on exposava  el desacord amb el fet que el PSOE digués que tenia ànima republicana però donés  suport a una monarquia corrupta. Lamentava també  que el PSC hagués vist malament  les seves visites als presos polítics. A  més, ja s’han  conegut  i publicat   com a mínim, diverses  operacions Catalunya impulsades pel Govern de l’Estat per desacreditar i perseguir, creant tota mena de proves (amb mitjans dubtosos i a vegades il·lícits, amb el suport de les anomenades “policies patriòtiques” o les clavegueres de l’Estat), contra  determinats polítics catalans per defensar les seves idees polítiques.

Potser Castillo no entenia el concepte metafísic o diví del concepte ànima, o potser recordava aquells acords de Suresnes -1974- del PSOE, guardats a pany i forrellat, on defensaven  principis com la república federal, el reconeixement de les nacionalitats peninsulars o el dret a l’autodeterminació (Felipe Gonzalez o Alfonso Guerra hi eren presents).

S’ha viscut una temporada on s’han evidenciat les continuades anomalies impulsades per unes trames, que no són episodis de ficció sinó d’incompliments i corrupteles que palesen  l’actual situació de desconfiança i descrèdit del sistema nascut  d’aquella  “lloada” transició.  Joan B. Culla ha considerat  que aquesta va ser bàsicament una confluència de febleses, i on el franquisme  aconseguí   mantenir-se en  els aparells de l’Estat.

Observem que s’utilitzen tota mena de mitjans per confondre i difuminar responsabilitats polítiques i penals, traspassant-les amb tota lleugeresa  als altres, que fàcilment són transformats en enemics a combatre. Aquest conjunt d’anomalies hauria de qüestionar, als que creuen en allò que es llegeix  al  títol VI, art. 117  de la Constitució: “la justicia emana del pueblo…”, si aquest principi  es compleix. En no ser així, no és d’estranyar que es considerin enganyats o traïts.

Un poble traït

L’hispanista britànic Paul Preston, al seu nou llibre sobre la història d’Espanya, des de 1876 fins a l’actualitat, li ha posat un títol relacionat amb aquest tema: Un poble traït. La portada va acompanyada del subtítol: Corrupció, incompetència política i divisió social. A la contraportada llegim:

l’autor hi analitza les causes que portaren al fracàs de fer un país modern que superés el secular retard heretat del passat, i minat per la corrupció dels seus dirigents. Es diu també que el lector català hi podrà trobar la contribució i la presència sovint prou conflictiva, de Catalunya en la Història d’Espanya”.

En les més de 700 pàgines del llibre es detallen un gran nombre de personatges i situacions  marcades per la mala praxi, el nepotisme, el clientelisme o el saqueig de tota mena de recursos a partir d’actuacions partidistes en benefici d’unes minories. Ho recorda en citar, per exemple, la valoració que  feia  Ortega i Gasset, al 1914, de  Cánovas del Castillo, que havia estat l’impulsor de la restauració borbònica i de la Constitució de 1876 després de la I República.  Cánovas impulsaria un sistema  on liberals i conservadors s’alternaven en el poder (el mateix Cánovas va ser president del Consell de Ministres en 6 etapes diferents). Preston, a la pàgina 83, cita la valoració que feia el filòsof madrileny  d’aquella Restauració:  

”fue un panorama de fantasmas y Cánovas el gran empresario de la fantasmagoría (…) Por encima de ser un gran orador, y un gran pensador, fue Cánovas, señores, un gran corruptor, como diríamos ahora, un profesor de corrupción. Corrompió hasta lo incorruptible”.

Sàtira on es veu com Cánovas ensenya a llegir a Sagasta

A  l’índex onomàstic es  referencien gairebé 900 noms propis, a banda de dotzenes  de partits, confederacions o casos coneguts de corrupció amb el seu nom particular…). Un dels moltíssims exemples el trobem a la pàg. 127, explica:

“Els ministres del Govern participaven activament en la corrupció. Durant  la guerra (1914-1918) el ministre d’Hisenda, Santiago Alba, va amassar una fortuna important gràcies a la seva aliança amb el magnat mallorquí Juan March, que obtenia beneficis colossals gràcies tant a l’exportació d’aliments als bel·ligerants com al seu negoci clau: el contraban de tabac. Alguns periodistes van dir a March (quan Alba acabava de ser  nomenat  ministre): ”Ara si que tindreu les portes del Ministeri obertes de bat a bat”, a la qual cosa ell va somriure i va respondre: ”No seré yo quien vaya a visitarlo, será él quien venga a verme cuando yo lo estime oportuno”.

Es detallen també actuacions al sí de l’exèrcit i es recullen aspectes del conegut informe Picasso,  sobre el  “Desastre de Annual” al Rif (1921):

“l’informe va posar de manifest la incompetència i la corrupció de l’alt comandament pel que fa a la desaparició de recursos i la venda de queviures a hotels i restaurants i d’armament a l’enemic (…) el finançament destinat a la construcció de carreteres i casernes i a la compra de subministraments desapareixia dins les butxaques dels coronels i generals (…) en un dipòsit de munició s’havien gastat 77 milions de pessetes sense que hagués deixat cap rastre de comptabilitat“.

Imatge de gener del 1922 en què encara es veuen al terra cadàvers de la batalla d’Annual Wikimedia Commons

Són unes brevíssimes referències que es poden trobar en l’obra de Preston, però ja que aquest blog Perles reflexionem sobre les topades, els encontres o les incomprensions entre Catalunya i Espanya sintetitzem  breument algunes de les moltíssimes fonts documentades presentades per Preston, i que no agraden a alguns i que els porta  a qualificar-lo  com “hispanista antiespanyol”.  Per exemple Gustavo Bueno, filòsof que freqüentava   programes televisius,  no li reconeixia cap autoritat ans el contrari:

“cada grupo social elige a sus sabios y héroes; pero, al elegirlos, se define a sí mismo, tanto o más que a la persona escogida como paradigma del sabio, del filósofo o del héroe. La elección de Preston como paradigma de la sabiduría histórica significa, en ese sentido, el triunfo no sólo de la mediocridad, sino de una especie de masoquismo nacional.”.

Ben segur que la informació documentada i contrastada no és de cap de les maneres, una estupidesa. Potser algunes de les reflexions i anàlisis del britànic molestaven i desmuntaven relats,  com  podria ser  la defensa  que havia fet Preston de la necessitat de retornar a Catalunya els  milers de documents espoliats que romanien a Salamanca, des que les forces franquistes ocuparen Catalunya, moment en què -segons Preston- amb les seves actuacions  “revelaren el seu anticatalanisme salvatge”  (p. 448).

Hem triat 6 breus cites del llibre de Paul Preston “Un poble traït”, a mode d’observacions raonades, on també es fan referències a aquests múltiples desacords, incomprensions  o desqualificacions respecte Catalunya.

Observació 1.“Hi ha molts enfocaments possibles de la rica i tràgica història d’Espanya (…) el llibre narra les deficiències de la classe política espanyola (…) com el progrés del país s’ha vist obstaculitzat per la corrupció i la incompetència política  (…) l’ús de la violència política per part de les autoritats. Aquests tres temes sorgeixen de forma constant a les tensions entre Madrid i Catalunya (p.13).

Observació 2.“Espanya entre 1814 i 1981 va presenciar més de vint-i-cinc- pronunciaments o cops d’estat militars (…)indicació gràfica del divorci entre militars i civils (…), els militars es consideraven més espanyols que els civils (…) els oficials estaven predisposats a deixar-se convèncer pels polítics reaccionaris que afirmaven que el seu dret i els seu deure era interferir en la política per “salvar Espanya” (…) Les forces armades es van obsessionar, no amb la defensa d’Espanya contra els enemics externs, sinó amb la defensa de la unitat nacional i l’ordre social existent contra els enemics interns de les regions i de l’esquerra(…), enfrontament entre nacionalisme centralista i moviments independentistes regionals”(p. 15-16-17).

Observació 3.“Fins ben entrat el segle XX, els governs de Madrid, com a representants dels interessos agraris, van mostrar una comprensió escassa o pràcticament nul·la dels problemes del proletariat industrial creixent i militant de Catalunya (…), el problema social va ser tractat exclusivament com un problema d’ordre públic. Dels 86 anys que hi ha entre 1814 i 1900 durant 60 anys Catalunya es va trobar en estat d’excepció, a la pràctica volia dir sota l’autoritat militar” (p.40)

Observació 4. “A mitjans del segle XIX hi va haver un ressorgiment del sentiment catalanista, de la literatura catalana i de la llengua, l’ús oficial de la qual estava prohibit des del segle XVIII. Aquest renaixement, la Renaixença, es va veure reforçat amb el moviment federalista (…) Enlloc el federalisme va ser tant fort com a Catalunya. (…) Un altre factor que va contribuir a la desafecció dels catalans va ser el ressentiment per la manca d’influència en el Govern central. Entre 1833 i 1901, van ser nomenats 902 ministres, només 24 dels quals, el 2,6% del total eren catalans. Com a conseqüència, el catalanisme no va prosperar només a les zones rurals, sinó també a Barcelona, on va trobar adeptes entusiastes entre la burgesia” (p. 40,41)

“La monarquia “trampas, trampas, tot son trampas. La República no atmet trampas” La Campana de Gracia

Observació 5. Sobre el sistema electoral de la Restauració Canovista apunta: “convivien dins d’un pacte de no agressió que era una paròdia del sistema de Govern, ja que la formació de govern no tenia res a veure amb la voluntat de l’electorat (…), el caràcter relativament uniforme de l’alternança queda il·lustrat pel fet que, de tots els diputats “electes entre 1879 i 1901, 1.748 fossin conservadors i 1.761  liberals (El  frau electoral es basava en el poder social del cacics” (p.49).”Entre 1901 i 1905 la Lliga i els Republicans van erradicar el sistema de torns a Barcelona” (p.89).

Observació 6.“L’actitud militar davant el catalanisme va ser especialment agressiva, fregant el racisme. S’acusava als catalans de covards, traïdors  i gasius. La dreta antisemita acostumava a descriure els catalans com els jueus d’Espanya, un qualificatiu que també utilitzava la premsa militar. El diari de l’exèrcit, La Correspondencia Militar (1905), va exigir que s’expulsés d’Espanya els nacionalistes catalans i bascos. “Que vaguen por el mundo, sin Patria, como la raza maldita de los judíos. Sea ese un castigo eterno” (p. 102)

Paul Preston dixit.

Imatge

Perla 46. La cara duradora de Franco o com el franquisme okupa el Valle de los Caídos 

Imatge principal: Reunió el 23 d’octubre de 1940 a Hendaya entre Franco i Hitler Foto: Estudios de Política exterior. Núm. 168 Nov-Des 2015.

El 26 de setembre de 2019 la Conferència Episcopal Espanyola realitzà una Assemblea i el Secretari general de l’entitat,  en una roda de premsa posterior recomanava “no obrir ferides”. Exposava que en el debat sobre l’exhumació de Franco del Valle de los Caídos  havien buscat un acord des d’un bon principi. Entenia que la Llei de la Memòria Històrica del 2007 (on s’establien mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la Dictadura)  tenia “elementos de justicia” i  apuntava que desitjaven que aquesta llei:

“nunca pueda ser un instrumento con el que se haga bandera política, que se utilice en campañas electorales y sirva para reabrir heridas en los españoles (…) no es conveniente reabrirlas, porque todos tenemos nuestra propia historia”.

Es referia a la transició i al seu esperit de reconciliació. Entenia la posició de la família de Franco “en defensa de su ser querido”. Remarcava que la posició de la Conferència Episcopal consistia en respetar la decisión de las autoridades españolas y no oponerse a la exhumación del general Franco.

Dos dies abans el  president del Govern espanyol Pedro Sánchez, a la seu de l’ONU (on es debatia sobre la crisi climàtica), deia:

“hoy 24 de septiembre de 2019 se ha producido un anuncio importante (…) Hemos cerrado simbólicamente el círculo democrático, pues el Tribunal Supremo de España acaba de autorizar la exhumación del dictador Franco del mausoleo público en que estaba enterrado con honores de Estado”.

Considerant si aquest era el lloc i el moment per fer aquesta referència, la frase – que sembla un galimaties lingüístic- evidencia de totes maneres que a Espanya encara no s’ha tancat correctament la dictadura en l’etapa dita de Transició ni en l’etapa posterior, i han passat  44 anys de la seva mort.

Perla 46_Entierro-de-franco-20-n-1975-1552071449630

Imatge: Enterrament del dictador Franco al Valle de los Caídos

Cal recordar que, durant la dictadura, Franco havia estat identificat i mitificat  davant de tota la població espanyola com a Centinela de Occidente, Cesar visionario, Caudillo de España por la Gracia de Dios, Generalísimo de los Ejércitos, o La espada más limpia de Europa, i molts altres  qualificatius enaltidors en la seva etapa de general i Cap d’Estat.

I molt després, al 2011 en la primera versió del Diccionario Biográfico Español (DBe), encara el definien com a valeroso militar (i no com a dictador) i el període franquista era qualificat de règim autoritari, no de totalitari  o dictatorial (com sí que el tractaven a diferents llibres de 4t d’ESO a diferents zones d’Espanya). En la versió actual en línia del DBe recull que  Francisco Franco Bahamonde com a:

“Jefe del Estado y dictador… frío, distante, reservado, desconfiado, cauteloso, escasamente carismático, una personalidad anodina…poseía, en cambio, una gran capacidad de autodominio”.

Els acadèmics de la Real Academia de la Historia arribaren, per posar un altre exemple, a considerar la Massacre de Badajoz a la plaça de braus l’agost del 1936 (entre 1.800 i 4.000 executats), després de ser ocupada per l’exèrcit sosllevat de Franco (il·legalment  contra el govern republicà), com un fet de normalización de la vida ciudadana. El 2007 es denuncià aquest fet com a genocidi davant l’Audiencia Nacional per aconseguir alguna reparació. No prosperà.

La frase a dalt esmentada del portaveu  episcopal, no es conveniente reabrirlas, porque todos tenemos nuestra propia historia és clara però antagònica a la posició d’un solvent historiador com  Ángel Viñas, amb nombrosos estudis sobre Franco i el franquisme, que reivindica la lucha por el derecho a conocer el pasado. Viñas ha denunciat que no és fàcil investigar i revisar aquest passat franquista, ja que encara hi ha – com explica – molts documents ben guardats, massa guardats o desapareguts.

Perla 46 portada_la-otra-cara-del-caudillo_angel-vinas_201811080105

Imatge: Portada de La otra cara del Caudillo. Mitos y realidades en la biografía de Franco Ángel Viñas, Ed Crítica

Viñas, en una obra com La otra cara del Caudillo  ha desmuntat moltes de les llegendes sobre Franco com la seva honradesa o la seva prudència i ha posat l’accent en aspectes més silenciats. Explica que a les tres setmanes d’esser nomenat Jefe de Estado, ya empezó a meter mano en ciertos ingresos procedentes de algunas suscripciones patrióticas…la corrupción estuvo desde el primer momento en el ADN de la dictadura. En aquesta obra detalla, entre d’altres, una operació comercial feta amb les tones de cafè que li havia lliurat el dictador del Brasil, Getulio Vargas. Se les va apropiar i va utilitzar l’aparell de l’estat, la Comisaría General de Abastos, per distribuir-lo, cobrar-lo i ingressar-lo al seu compte corrent. Van ser 7’5 milions de pessetes. Calcula que amb aquesta i altres pràctiques corruptes, Franco havia aconseguit uns 34 milions de pessetes en 4 anys.

Des d’una òptica catalana la percepció de Franco i el franquisme sol  ser molt  diferent respecte a la que tenen d’altres comunitats estatals. Ha estat així, per exemple en els llibres de text de 4t. d’ESO editats a Catalunya, on  s’ha qualificat  ben clarament  de regim dictatorial. Utilitzar el qualificatiu de “règim autoritari” és un eufemisme per silenciar o amagar la paraula dictadura.

A més, en un altre sentit, el mateix Franco utilitzà Catalunya com a referent per justificar el seu aixecament militar, anorreant en tot el que va poder el caràcter propi d’aquest territori. Manifestava:

Hemos de decir que esta es precisamente una de las causas fundamentales de nuestro levantamiento. Si abandonamos Cataluña a su propio destino, llegaría a ser un peligro para la integridad de la Patria.

Franco va ser també  el derogador  (eliminador) de l’Estatut Català de 1932 –segons ell- en mala hora concedido por la República, i qui enaltiria i elogiaria les tropes que entraren a Barcelona i ocuparen Catalunya:

“[Este honor] no era porque hubieran luchado mejor, sino porque eran los que sentían más odio. Es decir, más odio hacia Cataluña y los catalanes.”

Aspectes tots ells que fan entenedora l’extensa repressió viscuda posteriorment, i comentada en diverses Perles.

Altres referents de l’absència de crítica al franquisme han perdurat llargament  i fan visible  que la seva influència ha sobreviscut a la seva mort. El propi Juan Carlos I ja rei, per exemple, atorgà el títol de Grandeza de España a Doña Carmen Polo i a la seva filla,  reberen respectivament com a premi el “Señorio de Meirás” i  el “Ducado de Franco”.

No deixa de sorprendre que 44 anys després del seu traspàs encara ocupés un lloc més que preeminent al Valle de los Caídos o que existeixi, amb suport públic, la Fundación Francisco Franco. En el sistema Constitucional del 1978 els seus seguidors no van haver de disculpar-se de res. És lícit dubtar de  la solidesa  i maduresa d’un model de democràcia sortida d’aquella desigual recompensa i reconciliació? En aquella transició   segurament es van fer coses que calia fer, però també se’n van deixar de fer altres que hauria estat necessari. Es va optar per “reformar” i no per fer una ruptura amb les causes pendents de la dictadura franquista. La Llei d’Amnistia del 1977 igualava les víctimes del franquisme amb els seus repressors i Espanya passar a ser una monarquia parlamentària, on predominava -en determinades esferes- més el record i l’herència del franquisme que de la renovadora Segona República, que es preferí no recordar.

El cas del policia conegut com Billy el Niño, que passa per les tres etapes, confirma en bona part els (d)efectes de la transició, ja que ha anat acumulant fins a 5 medalles; la primera el 1972, les altres al 1977 (2) 1980 i 1982 que han millorat considerablement la seva pensió (com publica la premsa el 30 de setembre de 2019). Les seves víctimes  han presentat 36 querelles per tortura. La transició no va ser pacífica, aquesta consideració és un mite, va haver-hi terrorisme (ETA, GRAPO), repressió política i policial i guerra bruta (GAL) en total més de 600 morts com detalla Mariano Sánchez Soler a La transición sangrienta: una historia violenta del proceso democrático en España,1975-1983.

Perla 46 La transición sangrienta Mariano Sánchez Soler

Imatge: Portada de La transición sangrienta: Una historia violenta del proceso democrático en España (1975-1983)  Mariano Sánchez Soler, Atalaya ed.

En el relat esmentat a l’inici, els comentaris de Monseñor Luís Argüello i de molts d’altres, referint-se a Franco només com a General, encara es pretén que unes famílies mereixin un tracte  preferent i diferenciat per sobre d’altres. Moltes altres  famílies contràries a aquell cop d’Estat no han trobat la mateixa comprensió. Un mapa editat pel Ministerio de Justicia permet veure que s’han exhumat les restes d’unes 9.000 víctimes de la Guerra civil i del franquisme en les dues darreres dècades. El febrer del 2019 encara es demanava al Govern un pla per recuperar en els propers 5 anys 25.000 cossos. Quan Pedro Sánchez utilitza expressions com “hemos cerrado simbólicamente el círculo democrático “, què  vol dir?, és només un recurs retòric?

Perla 46_Mapadefosas-mjusticia-es

Imatge: Ministerio de Justicia. Aplicació de Mapa de Fosses  https://mapadefosas.mjusticia.es/exovi_externo/CargarInformacion.htm

Mapa de fosas de la Guerra Civil Española. Localización geográfica de las fosas o lugares de enterramiento en el territorio español de las que se dispone información, representadas con símbolos de diferentes colores según la actuación realizada sobre cada una de ellas. Verde: Fosa aún no intervenida. Blanco: Fosa aún no encontrada. Amarillo: Transferida al Valle de los Caídos. Rojo: parcial o totalmente exhumada.