Imatge

Perla 38. Els catalans han tingut poder polític a l’Estat?

Imatge principal: Acudit publicat a La Campana de Gràcia (14-X-1899) deu dies abans del cessament de Manuel Duran i Bas (Barcelona, 1823-1907) com a ministre de Gràcia i Justícia al govern Silvela-Polavieja.

La revolta catalana

John H. Elliot és un hispanista britànic, autor del llibre editat el 2018: Catalans i escocesos. Unió i discòrdia, i d’altres d’obres com: La España imperial 1469-1716, La Revolta Catalana (1598-1640) i El mundo hispánico: Civilización e imperio, Europa y América, pasado y presente.  Elliot, en aquest darrer intenta analitzar el lloc d’Espanya dins de la civilització mundial, i en el capítol Hacia el gobierno unitarioexplica:

La oportunidad se le presentó a  Madrid con el cambio de dinastía a la muerte de Carlos II, en 1700. En el enfrentamiento que se entabló por la sucesión, los reinos de la Corona de Aragón se alinearon, con un grado diverso de compromiso, con el pretendiente austríaco de la casa de Habsburgo, contra el primer monarca borbónico de España, Felipe V, que había sido elegido por Carlos para sucederle en el trono. La victoria de Felipe V en la Guerra de Sucesión le dio a él y a sus ministros la posibilidad de conseguir lo que Olivares no había podido alcanzar. Utilizando como pretexto la rebelión de la Corona de Aragón, introdujeron en Aragón y Valencia y, finalmente en 1716,en la derrotada Cataluña, la llamada Nueva Planta, una nueva forma de gobierno que implicaba la abolición de sus Cortes y de los sistemas constitucionales tradicionales, la imposición de nuevas leyes, Nuevos oficiales y Nuevos impuestos y la prohibición de utilizar la lengua catalana en los asuntos oficiales (…) España se convirtió en teoría (…) en un Estado unitario gobernado desde Madrid. (…) y alimentaría profundas causas de resentimiento contra Castilla por pretender identificar con ella al conjunto de España.”

perla 38 catalans & escocesos

John H. Elliot: Catalans i escocesos. Unió i discordia, 2018

El 3 d’abril de 2017, Elliot va fer una conferència a Madrid, amb aquest títol: “Cataluña y Escocia, dos historias” oferint una versió comparativa entre ambdós processos independentistes que es viuen a Escòcia i Catalunya. Ho centrava en semblances i diferències entre dues nacions avui integrades en uns estats i que manifesten obertes discrepàncies sobre les relacions i tractes que hi mantenen. La seva visió, amb enfoc historicista, remarcà un fet diferencial ben específic: els escassos catalans que han gestionat el poder estatal a Espanya, contràriament als molts escocesos que es van anar incorporant a les estructures estatals del Regne Unit. Elliot ho deia així: “me hubiera gustado ver a un catalán en el centro de poder”. N’hi hagué tres de rellevants, i certament duraren molt poc. Elliot no es proclama partidari de la independència però sí que puntualitza que no hi ha hagut voluntat d’entesa ni de narració en el fet d’una Espanya que qualifica de diversa i plural.

Lo catalanisme

Al segle XIX, una de les figures cabdals del catalanisme polític va ser Valentí Almirall, impulsor del Memorial de Greuges lliurat a Alfons XII el 1885, i redactor l’any següent de les bases ideològiques d’un catalanisme progressista en Lo Catalanisme. Amb anterioritat  l’any 1879, va fundar i va escriure el Diari Català. Foren dos articles, amb un mateix títol: “Los ministres catalans (I) el  30 d’agost, i “Los ministres catalans” (II) el 3 d’octubre, centrats en la participació catalana en el Govern d’Espanya. Han passat 140 anys, i Almirall ho argumentava així:

“Des de que Catalunya fou unida a Espanya hi ha hagut tants pocs ministres catalans que poden comptar-se amb los dits”. (…) Abans del sigle actual se comprèn que això succeís. Des de la presa de Barcelona per Felip V, i tal vegada des de molt anteriorment, Catalunya no era més que un país conquistat i sobre d’ella pesava la llei dura del vencedor. Natural era, doncs, que els castellans se reservessin per a ells los alts càrrecs de l’Estat, sens donar la més petita representació a la nostra comarca (sic). Obeir, pagar i callar són los únics drets del que ha deixat dominar-se per la força de les armes.

Però hi hagué un dia en què ens digueren que tot allò s’oblidava i que Catalunya al crit de visca la llibertat i a l’amparo d’una constitució moderna passava a ser una o vàries províncies germanes de totes les restes espanyoles. Los catalans entraren amb entusiasme i amb bona fe en la nova senda, però al poc temps poguérem ja convèncer-nos de que baix cert punt de vista no havíem pas guanyat gran cosa en lo canvi. Dintre del sistema constitucional (Nota: Època de la Restauració Canovista i de la Constitució de 1876) seguí tenint-se´ns tan poques consideracions com dintre de l’arbitrarietat absolutista.

Gràcies a aquest desvio incalificable ha succeït que des de que es proclamaren per primera vegada los drets constitucionals dels espanyols, o sigui des de principi de sigle, si a Espanya hi ha hagut més de mil cinc-cents ministres, pocs los que hi ha hagut de catalans.

Que aquest número és molt inferior al que naturalment nos tocava no cal demostrar-ho. Si busquéssim la relació per províncies, i les suposéssim totes iguals en il·lustració i altres condicions, tindríem que essent quaranta-nou les que formen la nació, i quatre les catalanes, dels mil cinc-cents ministres nos tocaria la dotzava part, més de cent setanta-cinc. Si busquéssim la relació per lo número relatiu d’habitants, lo resultat seria encara més favorable a Catalunya”.

Un fet tan constantment repetit com l’exclusió dels catalans del poder, no pot esser fill de la casualitat. Si d’això no n’estessim ben persuadits, nos bastaria recordar la cridòria que aixecaven tots los diaris de  Madrid sens distinció de colors quan, en 1873, se verificà lo fet de que en lo primer ministeri de la República hi haguessin tres catalans. Al sentir les exclamacions i ploricons dels madrilenyos no semblava sinó que els bàrbaros haguessin atravessat les portes de la vila dels pressupostos.(…) Lo manar i lo cobrar és privilegi exclusiu dels madrilenyos.”

perla 38 valenti_almirall

ALMIRALL, Valentí. Lo catalanisme. Motius que ‘l llegitiman. Fonaments cientifichs y solucions practicas. Barcelona: Llibreria de Verdaguer – Llibreria de Lopez, 1886.

Tres catalans i maçons amb poder

El professor, Borja de Riquer descriu la participació catalana en la política espanyola, i coincideix amb els arguments d’Elliot o Almirall, en dir que fou: una experiència fallida, i menciona la reduïda influència política de Catalunya en valorar l’escassa participació i presència de catalans als governs espanyols del segle XIX.

“Només en el sexenni Revolucionari (1868-1874) hi hagué catalans en el primer pla de la política espanyola, amb tres caps de Govern: Joan Prim, Estanislau Figueras i Francesc Pi i Margall”.

Els tres eren maçons però discrepants en la manera d’organitzar l’Estat. Els tres estigueren ben poc temps al cap del govern, el primer en la revolució del 1868, aquella que porta per primer cop el sufragi universal (Perla 33) i en transició cap a la monarquia d’Amadeu de Saboya i quan aquest dimití es proclamà la Primera República, on Pi i Margall i Figueras ocuparien  la primacia del Govern.

Una de les crítiques rebudes apuntava als seus orígens com recollí Albert Balcells. En el text  s’apuntava de manera crítica i mordaç en un diari madrilenyEl eco de España” 15-4-1873:

Con el advenimiento de la República España ha pasado a ser patrimonio de Cataluña. El Presidente del Poder Ejecutivo, catalán. El ministro de Gobernación, catalán. El ministro de Hacienda, catalán. De los cuarenta y nueve Gobiernos de provincia, treinta y dos están desempeñados por catalanes. Pues todavía no están contentos. Será necesario darles un ministerio homogéneo, todo catalán, los diecisiete Gobiernos de provincia que les faltan, y que el resto de España les pague un crecido tributo, para que nos dispensen el obsequio de no declararse independientes ni piensen en mudar de nacionalidad. No tienen los catalanes la culpa, sino los castellanos, los aragoneses, los valencianos, los andaluces, extremeños, gallegos y demás españoles que lo sufren y lo consienten”.

Quan governaven molt freqüentment dirigents d’altres procedències com madrilenys, andalusos o bascos ho criticaven? Els articulistes de la premsa no digerien els resultats d’unes eleccions democràtiques (masculines) que permetia una nova forma d’organització política republicana. Tenien por de reconèixer la complexitat d’un fet diferencial com el català? O podríem entendre-ho també com a catalanofòbia?   

perla 37 borja de riquer

Portada del llibre de Borja de Riquer: Anar de debó. Els catalans i Espanya

Aquella etapa republicana fou molt curta i excepcional. Borja de Riquer ajusta que:

“entre 1814 i el 1900, de vuit-cents cinquanta ministres només vint-i-dos van ser catalans; és a dir, el 2’5 per cent del total, quan Catalunya representava aleshores més del 10 per cent de la població d’Espanya”.

I si agafem els darrers anys, a partir de la mort del dictador, 1975, una etapa que podria haver estat més participativa, durant els governs d’Arias Navarro, Suárez, Calvo Sotelo, González, Aznar, Zapatero, Rajoy, Sánchez, és a dir entre 1975-2018, trobem els següents ministres catalans: Punset, Mayor Zaragoza, Rovira, Lavilla, Borrell, Lluch, Majó, Serra, Solé Tura, Birulés, Piqué, García Valdecasas, Clos, Corbacho, Chacon, Montilla, Fernández Díaz,  D. Montserrat, Borrell i Batet. Frega el 4% del total, en 43 anys. (A la Perla 12 fèiem referència als ministres del franquisme)

Al llarg d’aquest temps, Catalunya representa més o menys el 16% de la població total d’Espanya. El 4% és un percentatge molt inferior al que hauria correspost a Catalunya. Inferior també pel que fa al PIB que l’any 2016 –per citar-ne un- era  el 18’9 segons  el mateix “Instituto Nacional de Estadística”, essent la comunitat que més aportava a l’Estat. Inferior tanmateix a les inversions de l’Estat en obra pública ja que  a Catalunya, no arriba al 10%. També és inferior a la mitjana del finançament autonòmic, on no s’aplica cap criteri d’ordinalitat  de manera que des de la Constitució del 78 els habitants de Catalunya any rere any reben molt menys del que aporten,  (un exemple: l’any 2014 Cantàbria, La Rioja, Extremadura, Aragó, Castella i Lleó rebien més de 2.600 €/hab. mentre que a Catalunya en corresponia 2.196). És inferior al percentatge territorial de Catalunya que és del 6,14% del total de la superfície espanyola. Si ho miréssim en l’apartat  d’una divisió administrativa com feia Almirall, les  4 províncies sobre el total de les 50 províncies comprovem que també es repeteix la cançó, en quedar ben clarament per sota: el 8%.

La conclusió és clara i evident a partir de fets objectivables: Catalunya és un apèndix en les decisions que es prenen a Madrid i que afecten la vida quotidiana dels seus habitants. La minça representació catalana en les estructures ministerials i de poder de l’Estat no poden justificar-se doncs, com un fet d’atzar, hi ha quelcom més, i recorden les paraules d’Almirall sobre la il·lustració dels catalans, o l’exclusió que convé, en el cobrar i manar des de Madrid. Segueix passant des que ell ho denuncià. Són molts i molts anys, massa en tots els casos. I encara, des de tribunes influents de governants i diferents mitjans informatius que s’autoproclamen com a veus “objectives, autoritzades i neutrals s’argumenta que: ”que és hora de que els catalans ens centrem en els temes que importen, o en els problemes que afecten als catalans”. No deixa de ser una retòrica de ficció adreçada a un català súbdit, sense dret a “pensar lliurement” o prendre consciència del mal tracte rebut. Hi ha una Espanya que mana des de fa molts anys i que decideix per tots els catalans a costa seva.

En aquests darrers 42 anys, no s’ha volgut rectificar aquesta manera d’actuar, i alguns han tingut prou força per condicionar l’etapa que començà amb la Constitució del 1979, amb intervenció de les “altes esferes” en el redactat d’algun article (nació, indivisibilitat…), amb el cop d’Estat del 23 F del 1981, amb la LOAPA, aquella llei harmonitzadora del mateix any, i no va ser gens casual  que l’any 1984 el Partit Socialista de Catalunya, que havia començat tenint grup propi al Congrés de Diputats, desaparegués i quedés integrat dins el PSOE. L’Espanya federal també trobava que hi havia un excés de representació catalana?

I la mateixa manera d’actuar es repeteix amb l’Estatut català de 2006, que va ser negociat i “cepillado” (ja d’inici) al Parlament espanyol,  per ser després votat i aprovat a Catalunya el 18 de juny d’aquell mateix any. Entrava en vigor el 9 d’agost del 2006 havent estat signat pel President del Govern, Rodríguez Zapatero, i pel cap d’Estat Juan Carlos I. Amb tot, no va ser suficient i l’Estatut Català encara patiria, 4 anys més tard (el 2010),  una nova retallada per part del Tribunal Constitucional. On recau aleshores la sobirania? Qui va trencar el pacte institucional? Un tribunal, qüestionat al llarg de tota aquesta etapa, va poder decidir per sobre de la voluntat del poble català legítimament consultada. Aquesta anomalia democràtica va fer entendre al aleshores President Montilla que allà començava una “desafecció” vers una Constitució que permetia aquella aberració, i diferents juristes, entre ells Javier Pérez Royo (“Golpe de Estado” El País 10-feb-2007)  ho van entendre com un cop d’estat contra Catalunya. La sobirania dels ciutadans de Catalunya era menystinguda per un tribunal. És normal o anòmal que l’Estat espanyol faci votar a la pròpia comunitat, que aquí surti sí (a l’estatut) i que, finalment, acabi essent No?

Aquesta escapçada no ha sigut així, en cap més reforma dels diferents estatuts d’altres comunitats. Algunes tenen en vigor, copiats, i sense problemes articles que a Catalunya, malgrat haver estat votats, han estat suspesos. Hem de pensar, doncs, que això de Catalunya i dels catalans a Espanya no pot passar en cap cas de la mera “conllevancia”, expressió encunyada per Ortega y Gasset durant la tramitació de la Constitució republicana de 1931. Una “conllevancia”  que no vol dir tampoc tracte just, equitatiu i respectuós amb el fet nacional i lingüístic ja que no s’ha volgut permetre, per exemple,  que a la Cambra dita de representació territorial, el Senat, es puguin emprar quotidianament les diferents llengües de l’estat, de manera que el català segueix essent considerada una llengua regional i subordinada.

O faixa o caixa

Encara podem citar un discurs del general Prim de 1851, personatge controvertit i a Barcelona també molt qüestionat per la seva actuació a la Jamància del 1843, on sembla que va pronunciar “o faixa o caixa”  (és a dir, rebre la faixa de general o anar a parar a la caixa de morts).

perla 37 sans-_el_general_prim_a_la_guerra_d'Àfrica

El general Prim a la batalla de Tetuan, el 1860, comandant els caçadors d’Alba de Tormes i el batalló de voluntaris catalans, oli de Francesc Sans i Cabot, encarregat per la Diputació de Barcelona. MNAC

Malgrat tot, Prim té un discurs força clarificador de la mala visió que tenia ja Espanya de Catalunya. Es tracta d’un discurs sospitosament no recollit a la Biografia de Parlamentarios: Joan Prim Prats 1814-1870, amb motiu del seu bicentenari, editat pel Parlament Espanyol. L’any 1851 havia dit al Congrés:

Ministros de España: ¿los catalanes son o no son españoles? Y contrayéndome a la misma Cataluña, ¿no es aquel país laborioso, trabajador, inteligente y honrado? No lo podéis negar. Pues entonces, ¿por qué lo mandáis como a un país de salvajes o de vagabundos? […] ¿Qué necesidad de ese estado de sitio permanente en Cataluña, pues hace ocho años, señores, que está allí rigiendo este sistema con muy pocas excepciones? ¿Qué necesidad hay de ese estado de permanente de sitio? […] Ya han oído los señores diputados el gran número de catalanes que han sido fusilados sin sentencia legal, sin formación de causa. Pues son también muchos los que juzgados por la misma legislación han sido deportados, unos a Filipinas, otros a la Islas Canarias, otros a provincias del interior […]

¿Han podido creer S.S. que los catalanes tienen la condición del perro que lame la mano que le castiga? Si tal han creído, se equivocan; la condición de los catalanes es la del tigre que despedaza al que le maltrata. ¿Hasta cuando hemos de morder el freno?, decían unos. ¿Hasta cuándo hemos de ser tratados como esclavos? ¿Somos o no somos españoles?, decían todos. Ministros de España: ¿los catalanes son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Si no los queréis como españoles, levantad de allá vuestros reales, dejadlos, que para nada os necesitan; pero si siendo españoles los queréis esclavos, si queréis continuar la política de Felipe V, de ominosa memoria, sea en buena hora, y sea por completo; amarradles a la mesa el cuchillo, como lo hizo aquel rey; encerradlos en un círculo de bronce; y si esto no basta sea Cataluña talada y destruida y sembrada de sal como la ciudad maldita; porque así, y sólo así, doblaréis nuestra cerviz, porque así y sólo así venceréis nuestra altivez; así, y solamente así, domaréis nuestra fiereza.

Per què no s’ha inclós aquest discurs en la seva biografia parlamentària espanyola? Cadascú que ho interpreti…

Anuncis
Imatge

Perla 33. El Pacte Federal de Tortosa de 1869 

Imatge principal: Participants al Pacte Federal de Tortosa amb la presència, entre altres, de l’alcalde de Tortosa, Manuel Bes i Hediger, Valentí Almirall i Llozer, Josep Anselm Clavé, Josep Lluís Pellicer, els valencians Francisco González Chermá i Emigdio Santamaría Martínez, i els aragonesos Mamés de Benedicto (vicepresident de l’Assemblea), Marceliano Isábal y Bada (secretari), Fermín Colomer, Ángel Palacios, Francisco Giménez i Ambrosio Gimeno. Foto: Arxiu de la Federació de Cors de Clavé.

Republicans i federals a la Catalunya de 1869

A Tortosa al 1869, vint-i-tres representants republicans reunits en aquesta ciutat els dies 17 i 18 de maig signaren un manifest programàtic El Pacte Federal de Tortosa o Pacte de Tortosa que començava:

Los representantes de los Comités republicano-federales de Aragón, Cataluña, Valencia y Baleares a sus correligionarios...

Acabava amb:  ¡Viva la República Democrática Federal!

Hi havien participat set aragonesos, vuit catalans, set valencians i un de les Illes Balears. Proposaven un model federatiu d’organització d’aquells territoris que havien mantingut una confederació fins els decrets de Nova Planta. Aquestes quatre delegacions del partit republicà democràtic federal pretenien establir una república federal a Espanya. Seria una primera expressió pràctica del federalisme pactista. Hi destacarien, Valentí Almirall, Josep Anselm Clavé i Josep Lluís Pellicer. Uns fragments d’aquell pacte:

”Aragón, Cataluña y Valencia, unidas por su situación topográfica, solidarias en sus más preciados intereses, confundidas por sus recuerdos históricos, semejantes sino iguales en carácter y en costumbres, émulas dignas de su pasión por la libertad; están llamadas por su naturaleza, a marchar unidas, a vivir aliadas y a cumplir juntas los altos destinos provinciales de nuestra raza. Nos unimos para resistir a la tiranía y a fuer de aragoneses, catalanes y valencianos, evocando en nuestro favor honrosos antecedentes históricos, tenemos derecho a esperar que merecerá la importancia debida nuestra firmísima resolución. (…)
1º. Los ciudadanos aquí reunidos convienen que las tres antiguas provincias
de Aragón, Cataluña y Valencia, incluidas las Islas Baleares, estén unidas y aliadas para todo lo que se refiere a la conducta del partido republicano y a la causa de la Revolución, sin que de ninguna manera se deduzca de ello que pretenden separarse del resto de España.
2º. Asimismo, manifiestan que la forma de gobierno que creen más conveniente para España es la República democrática Federal, con todas sus legítimas y naturales consecuencias. (…)

Els reunits a Tortosa esperaven poder influir en el redactat final de la nova Constitució que s’estava elaborant a Madrid després del cop d’estat del setembre del 1868 gestat aquell estiu al Pacte d’Oostende (Bèlgica) per exiliats progressistes, demòcrates i republicans. El pacte era clarament contrari a Isabel II i als Borbons, i pretenia constituir unes noves Corts constituents, elegides per sufragi universal on es decidiria la forma del futur govern (monarquia o república).
Havia acabat el regnat d’Isabel II amb La revolució de 1868 o La Gloriosa, propiciada per múltiples causes com la corrupció, la fragmentació política, la dura crisi econòmica i potser també per la imatge pública d’una reina considerada nimfòmana, i que seria satiritzada en més de 80 aquarel·les, al llarg dels anys 60 d’aquell segle, per un col·lectiu que publicaria: Los borbones en pelota, amb el pseudònim de SEM i on tot sembla apuntar que el conegut Gustavo Adolfo Bécquer també hi estaria ficat.
Josep Fontana recorda que entre Riego (1820) i Tejero (1981) hi ha hagut més de cinquanta intervencions armades de “salvadores de la pàtria”. El 1868 a Cadis els militars Prim, Serrano o Topete intervingueren i signaren un manifest on s’atorgaven la representació de tots els ciutadans i argumentaven els motius d’aquella revolta:

“Españoles; la ciudad de Cádiz puesta en armas, con toda su provincia, con la Armada anclada en su puerto […], declara solemnemente que niega su obediencia al gobierno de Madrid, segura de que es leal intérprete de todos los ciudadanos […]. Queremos que el encargado de observar la Constitución no sea su enemigo irreconciliable […]. Queremos que un gobierno provisional que represente todas las fuerzas vivas del país asegure el orden, en tanto que el Sufragio Universal eche los cimientos de nuestra regeneración social y política. Contamos para realizar nuestro inquebrantable propósito con el concurso de todos los liberales unánimes y compactos ante el común peligro; con el apoyo de las clases acomodadas, que no querrán que el fruto de sus sudores siga enriqueciendo la interminable serie de […] favoritos; con los amantes del orden, si quieren verlo establecido sobre las firmísimas bases de la moralidad y del derecho; con los ardientes partidarios de las libertades individuales […]: con el apoyo de los ministros del altar […]; con el pueblo todo […]. Españoles: […] Acudid a las armas, no con el impulso del encono, siempre funesto; no con la furia de la ira, siempre débil, sino con la solemne y poderosa serenidad con que la justicia empuña su espada. ¡Viva España con honra!”

El Govern provisional que es formà convocà eleccions a Corts constituents a mitjans de gener de 1869. Per primera vegada hi hagué sufragi universal dels homes més grans de 25 anys (molts eren analfabets). Els resultats afavoriren els anomenats progressistes encapçalats per Sagasta amb 159 escons. En total les noves Corts comptaven amb 351 diputats. Els republicans federals n’aconseguiren 69 i els unitaris 2. A Catalunya els resultat electoral fou ben diferent del de la resta de l’estat, guanyaren de manera destacada i molt majoritària els republicans federals. Això palesava que el federalisme era un sentiment compartir i majoritari entre la població catalana, i que ja s’havia fet notar en les bullangues comentades en la Perla 26. Catalunya aportava més d’una tercera part del total de diputats republicans de l’Estat. Es pot deduir que la força del federalisme com a element conformador del futur polític era ben diferent de la resta de territoris de l’Estat. Els signants d’aquell pacte de Tortosa creien, defensaven i entenien la federació com la unitat en la varietat. Diríem, doncs, que a Catalunya el reconeixement de les singularitats, la descentralització, la diferència o l’asimetria havia trobat molts més partidaris que l’unionisme.

Perla 33_Gobierno_Provisional_1869_(J.Laurent)

Imatge: El Gobierno Provisional en 1869. De izquierda a derecha: Laureano Figuerola, Hacienda; Práxedes Mateo Sagasta, Gobernación; Manuel Ruiz Zorrilla, Fomento; Juan Prim, Guerra; Francisco Serrano, presidente del gobierno provisional; Juan Bautista Topete, Marina; Adelardo López de Ayala, Ultramar; Antonio Romero Ortiz, Gracia y Justicia; y Juan Álvarez Lorenzana, Estado. Foto de J. Laurent.

Els federalistes del moment, a més, polemitzarien entre ells sobre el grau i la manera d’enfocar la federació. Sorgirien els federalistes moderats o benèvols que volien aconseguir la federació des de dalt (Corts constituents), i els federalistes intransigents que ho voldrien fer des de baix (pactes municipals i territorials). Aquests darrers publicarien El Estado Catalán on es troben escrits de Valentí Almirall, Feliu i Codina i altres. A causa de la seva manera de concebre una república federal, serien ben aviat acusats de ser més catalanistes que no pas federalistes. En Josep Termes considera que seria a causa de la seva oposició a un control del republicanisme des del poder assentat i centralitzat a Madrid, com es palesa en llegir a “El Estado Catalán” :

“Si Cataluña se rigiese por sus leyes propias, si estuviese gobernada por sus propios hijos, otra seria su situación, otra su grandeza… Si antes de ahora este deseo no se ha manifestado con mayor viveza…es porque no se había formulado la manera de obtener el feliz resultado de conservar la unidad española, dando la independencia a las provincias que la forman. Por fortuna el medio se ha encontrado, y hoy el grito de ¡Viva Cataluña! No expresa una aspiración separatista, es el grito que ha de preparar la federación de los estados españoles.”

Josep Termes, esmenta també un escrit en el mateix estudi, de Gonçal Serraclara, que s’ha de llegir en el seu context:

”Acerquemos, pues, nuestra constitución política a la natural, en cuanto podamos. Elevemos a derecho escrito el hecho innegable de estar España poblada por varias razas que tienen diferentes usos y costumbres, diferente historia, diferentes leyes, diferentes idiomas, y hasta diferentes grados de ilustración y cultura… Quiero la autonomía de hecho y de derecho para los estados históricos españoles, ligándose todos entre sí por un pacto federal perpetuo que conserve la unidad en lo del interés común y garantice el dogma democrático, los derechos individuales, indeclinable de todas las constituciones particulares…Cada estado podrá formar…su constitución, nombrar sus cortes, y su poder ejecutivo, dictar sus leyes ,administrar sus particulares intereses generales…Quiero una república verdaderamente española, democrática y federal”.

Els comentaris sobre aquest acord de Tortosa entre republicans no es feren esperar. Els monàrquics sobretot reaccionaren i mostraren un to que podríem considerar burlesc en anomenar-lo com el “Pacto de la Coronilla de Aragón”. I el ministre de Governació del govern provisional explicitava ben clarament que aquella redacció feta a Tortosa no tenia cabuda en el marc de la constitució que s’estava tramitant, com recull la cita d’Ollero Vallés en Sagasta de Conspirador a gobernante:

”No sacrificaremos la unidad a la variedad, como hizo la Edad Media. No sacrificaremos la variedad a la unidad, como hicieron las grandes monarquías. Armonicemos estos principios y resultará la federación, base indestructible de la libertad”.

Un altre dels escrits a “El Estado Catalán” de Feliu i Codina, considerava que els republicans federalistes eren triplement criticats pels republicans “benèvols”, pels progressistes i òbviament pels conservadors per qüestionar el predomini o hegemonia del centralisme de Madrid:

“Se nos acusa de tener tendencias separatistas, de querer desmembrar la nacionalidad española, de hacer una guerra cruda y sin tregua… a la corrompida y corruptora villa de Madrid…ha enarbolado la bandera de guerra a la centralización…Los que viven en la capital de nuestra patria (Madrid), los que ocupan elevados puestos y cobran sueldos más elevados todavía, los que cobran nuestras contribuciones, los que nos mandan gobernadores Civiles o caciques.

Perla 33 Almirall

Imatge: Valentí Almirall i Llozer (1841-1904). Font: Diari Català 1879 

Caldria recordar que Valentí Almirall no va acceptar ser candidat a les eleccions d’abril de 1869, perquè la direcció central del Partit li imposava a la llista el Conde de Santa Marta que no era català ni vivia a Catalunya:

cuneros” (en deien)…los que nos mandan leyes reñidas con la justicia… han sentado el principio de que España es Madrid…El país no está cansado de España, porque no está cansado de sí mismo; el país está cansado de Madrid, de la centralización, y destruyendo este centro que todo lo oprime y todo lo corroe quedará resuelto el problema hoy pendiente de solución.“

En aquests context, octubre del 1868 havia començat també una revolta independentista a Cuba dirigida per Carlos Manuel de Céspedes coneguda amb el “Grito de Yara” on es volien declarar com a nació independent, en l’entesa de que tots els homes eren iguals i combatien l’esclavatge, i amb la consideració que sota la dominació espanyola no podrien aconseguir el propi govern. El gener del 1869 la Diputació de Barcelona presidida per Víctor Balaguer, (progressista, unionista i proper a Prim) es mostrà disposat a ajudar a l’exèrcit espanyol enviant un cos de voluntaris a lluitar a Cuba. La decisió no fou ben vista pels federalistes catalans que argumentarien:

“¿Por qué no ha creído la Diputación…más digno, más noble…el aconsejar al inutilísimo Sr. Ayala (Ministre d’Ultramar), que envíe libertades a nuestras vejadas Antillas, en vez de incitarle a que envíe más soldados?… Apoyar al gobierno en esta ocasión es ser mal español, es ser mal catalán, es ser anti-revolucionario…”

Perla 33_Cespedes-de-pie-Bandera-multitude

Imatge: Carlos Manuel de Céspedes, el 10 d’octubre de 1868 proclamà la independèndència de Cuba al seu “ingenio” La Demajagua i donà la llibertat als seu esclaus. 

D’una manera més que clara aquests republicans federals criticaven la política militarista a Cuba i en conceptes actuals podriem entendre que defensaven els drets dels pobles a l’autodeterminació o autogovern.
Una continuïtat d’aquests contactes federalistes en ésser instaurada la Primera República (1873) es va plasmar en l’intent reiterat de proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. El federalisme ha estat un corrent que han defensat diferents grups polítics i socials de manera continuada a Catalunya durant moltes generacions. Apuntar també que en molts dels llibres d’història de batxillerat utilitzats a moltes comunitats autònomes silencien aquest Pacte de Tortosa. Ens podem preguntar perquè?