Imatge

PERLA 11: “Para que en todo el Reyno se actúe y enseñe en lengua Castellana”

Estats Units visqué el gener del 2017 un relleu en la presidència, el republicà Trump ha substituït el demòcrata Obama. Els programes i els objectius són ben diferenciats com tothom sap. En aquell país és habitual que el nou President decideixi com comunicar i informar els seus ciutadans a través d’una pàgina web oficial de la Casa Blanca. S’observà un canvi en eliminar el castellà d’aquest web.

A Espanya es desencadenà un rebombori. Mariano Rajoy, Susana Díaz, diversos diaris principalment de Madrid ho entenien com una agressió o menys teniment a la llengua de Cervantes.

Els que es queixen, “que se rasgan las vestiduras”, sembla que només es poden ofendre ells. I el territori americà, del que parlen, és a l’altra banda de l’Atlàntic i no és el seu país. Sabem que no pensen igual pel que fa a la llengua catalana, la pròpia d’un territori que avui forma part d’un Estat. Podem preguntar-nos quin tractament rep avui el català en algunes de les webs de les institucions més representatives de l’Estat? Segons publicà el diari “Ara”, al seu article:  la web de la Casa Reial és en castellà, en anglès i es pot clicar a la pestanya de “llengües cooficials” per accedir a una versió en català de la interfície de la pàgina. També hi ha una versió en “valencià” diferenciant-lo del català. Sense comentaris. Els continguts, però, són tots en castellà. La pàgina del Congrés dels Diputats: només apareix en castellà i en anglès. La de la Moncloa, tot i que la web ofereix l’opció de seleccionar la llengua catalana, un cop fet, només queden traduïdes les pestanyes de la pàgina, mentre que tots els continguts publicats són en castellà.

A l’article del diari també s’esmentava que fonts de la Secretaria de Presidència de l’Estat, apuntaren que el “desig” del govern espanyol era poder traduir tots els continguts, però això, no s’ha fet. El motiu, segons la seva versió, és una manca de pressupost, donat l’elevat cost que suposaria pagar la traducció de totes les pàgines a les quatre llengües oficials. Un cost que es dispara si es té en compte, assenyalen des de Presidència, que l’administració de l’Estat no disposa en el seu cos de treballadors, d’assessors lingüístics o traductors de les llengües cooficials que puguin realitzar o supervisar aquesta feina. Han passat pràcticament 40 anys des de l’aprovació de la Constitució de 1978. L’Estat ha tingut ocasió de contractar treballadors preparats, de fer molts pressupostos… I de ben segur que no han tingut cap pressa, interès i voluntat en fixar una partida econòmica per corregir tantes i tantes escomeses contra les llengües pròpies de les diferents nacions. El periodista Fernando Onega argumentava que aquest fet certificava que “les autonomies encara no estan al cor de les institucions”. Una manera de palesar-ho molt benvolent. Seria més encertat dir-ne clarament menyspreu per tot allò que no sigui el que en diuen la llengua “nacional” d’Espanya.

I podem afegir-hi el què passa també al Senat, la Cambra de “control” i representació territorial, on es concreta que en algunes comissions es podrà utilitzar a més del castellà, les llengües cooficials de les Comunitats. Però no ordinàriament en els plens. I d’aquesta institució en diuen cambra territorial! És ben evident que l’acceptació de la diversitat lingüística no s’ha aconseguit ni en el lloc que semblava més propici per la seva pròpia definició! El tema de les “llengües”, o sigui l’ús de més d’una llengua dins un estat, ha aixecat i aixeca encara moltes ampolles.

Pel que fa específicament al tractament del català, podem trobar dotzenes i dotzenes de documents que fan referència a limitacions o prohibicions d’ençà dels decrets de Nova Planta de 1716. També a València i a les Balears. Recordem però, que amb motiu del lliurament del premi de literatura en Lengua Castellana, Miguel de Cervantes de l’any 2001, el que aleshores era Rei d’Espanya, Juan Carlos I, va dir:

Nunca fue nuestra llengua de imposición, a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyos por voluntat libèrrima, el idioma de Cervantes”.

No van imposar? No van prohibir? No van castigar? No van empresonar? dins i fora de Castella?

Un fet quotidià: l’any 1924, es va detenir i apallissar entre d’altres un senyor de 72 anys per voler assistir a missa, a l’església de Sant Just de Barcelona, en record dels difunts de 1714. El van portar al calabós per negar-se a respondre en castellà. Sabeu qui era aquest personatge? Doncs era Antoni Gaudí!

Un avantpassat del rei Juan Carlos I, fou Carlos III, rei d’Espanya entre 1759 i 1788, el anomenat “mejor alcalde de Madrid” va ser impulsor del despotisme il·lustrat, moviment que al mateix temps que pretenia racionalitzar i modernitzar determinats aspectes socials i polítics, volia també, centralitzar i unificar l’Estat.

Resulta adient recordar la Real Cédula de Aranjuez del 1768, que sembla que va estructurar i redactar el Conde de Aranda. Aquest, Carles III, ben representat, com a caçador, per Francisco de Goya, “Tenia escasa afición al trabajo (…) dedicaba poco tiempo a su tarea de gobernante”, segons l’historiador sevillà, Antonio Domínguez Ortiz.

perla11
Carlos III

A la Real Cédula de Aranjuez llegim:

Tal vez creerán inconexas algunas de estas propuestas, pero se desvanecerá este escrúpulo considerando el todo de la materia (…) se precisa trabazón, como las de una Lengua y una Moneda, porque la primera es el signo común con que se explican los actos Nacionales, y la segunda es el signo Universal del valor de las cosas del Reino”.

No hi ha cap dubte, es regula la prohibició de l’ensenyament en llengua catalana i es dona preeminència a la castellana. També dona a entendre, d’altra banda, que algunes de les restrictives mesures envers Catalunya, impulsades amb els Decrets de Nova Planta, no havien reeixit encara.

Uns exemples; a les escoles dels escolapis reberen la següent circular :

”Una Real Cédula de 1768, manda en su capítulo 7, que la enseñanza de las primeras letras, latinidad y retórica sea en adelante en llengua castellana recomendando a los Superiores Regulares al extender el idioma general de la nación para su mayor harmonía (…) en su cumplimiento desde el 15 de septiembre de 1768, en nuestras escuelas se enseñe el abc en lengua castellana”.

Un altre document similar ho exposa així:

”El Rey Nuestro Señor (…) considerando que los catalanes florecen en ingenio (…) dignóse mandar por su Real Decreto de 23 de Junio del presente año 1768, que en todo el Principado de Cataluña se hable y se enseñe la Lengua Española, para que instruidos en las frases Españolas puedan los catalanes emplearse con mayor desembarazo al Real Servicio. Obedeciendo pues como es justo al Real Decreto manda al maestro (…) y a todos sus discípulos que en adelante hablen y repitan los libros en llengua castellana.”

I encara hi ha personatges “erudits” com Fernando Lázaro Carreter, filòleg i President de la Real Academia Española entre 1991 i 1998, que amaguen aquesta constant i persistent imposició. Va escriure:

 “El prestigio del castellano como lengua de España, estaba afianzado desde la Edad Media, mediante una expansión amistosa y pacífica”.

Amistosa i pacífica. Tot plegat, un insult a la intel·ligència. Resulta inaudit la memòria selectiva que practiquen!

El diari El País del 29 d’abril de 2001, publica un article de Jordi Busquets amb la participació d’Eva Larrauri i Xosé Hermida amb un títol ben explícit: Casi tres siglos de imposición. Decenas de leyes desmienten el discurso del Rey y revelan que sí se obligó a hablar en castellano. 

Anuncis