Imatge

Perla 64. Patriotisme constitucional o la “incompletud” de la nació espanyola?

La unitat d’Espanya contra Catalunya (2006-2021)

Al llarg de l’any 2021 el recorrent conflicte en les relacions entre Espanya i Catalunya, segueixen ocupant pàgines, informatius, tertúlies  i  a finals de maig el Partit Popular inicià una nova recollida de signatures contra la possibilitat d’indultar  als presos independentistes catalans  i participà en  una nova concentració, convocada per la plataforma “Unión 78” de Rosa Díaz, a la plaça Colon de Madrid el 13 de juny amb Ciudadanos i Vox, on es podien llegir missatges com que el Govern espanyol ”vendía España” i que “los españoles  decentes y de bien no lo iban a permitir”, insistint que  no volien ni diàleg ni solucions. No fan seves paraules com pluralisme,  diversitat o tolerància ja que aquests són al seu parer conceptes indecents i dolents. 

Els actes de concentració, celebrats el dia 12 a Barcelona (molt minoritari) i el de Madrid del dia 13, recorden aquella famosa foto de 2019 a Colon, on es feu  evident una  triple entesa dels partits i associacions que, de paraula, santifiquen la Constitució. També  fan recordar  aquella campanya de l’any 2006 contra el nou Estatut de Catalunya  que havia seguit tots els passos formals i legals. Aleshores el Partit Popular del moment,  amb Mariano Rajoy al capdavant va començar una campanya que va aplegar uns quatre milions de signatures i que van ser lliurades, molt vistosament, en caixes, al Congrés dels Diputats.

Recollida de signatures pel PP contra Estatut 2006 Mariano Rajoy presenta en el Congrés les firmes contra l’Estatut, acompanyat de Josep Piqué, Alicia Sánchez-Camacho, Jorge Fernández Díaz i Jorge Moragas. EFE

Hi ha molts testimonis i referències de ciutadans catalans que van trobar-se també interpel·lats davant de les múltiples meses petitòries col·locades en carrers i places de tot l’Estat, com em passà a mi mateix el febrer del 2006 a Madrid. El fet gairebé  és calcat al que a l’escriptor valencià Joan Francesc Mira va detallar: ”¿Quiere usted echar una firma contra los catalanes?, em preguntà una senyora de mitjana edat: Senyora -li vaig respondre- “Tengo un impedimento: soy catalán”. Hi hagué uns somriures nerviosos i ens vam dir bon dia”. I podríem recordar-ne d’altres prou conegudes i publicades del periodista Enric Juliana o la del diputat  Josep Antoni Duran i Lleida en què els hi demanaven  sense cap mena d’embut i molt directament. ”¿Quiere usted firmar contra los catalanes? “.

Aquesta mena de peticions en democràcia són “anormals”, malaltisses i excloents respecte un segment de la població, en discriminar o agredir verbalment als ciutadans nascuts o residents a Catalunya. Senzillament és una forma clara de catalanofòbia. És la reiterativa aversió als catalans, a la seva llengua, a la seva cultura i a la seva naixença. És també la constatació  que la pervivència d’un sentiment d’identitat o de pertinença que mostra la majoria de la població catalana no és assumida i irrita a una part important de la societat espanyola, identificada avui en determinats  partits o organitzacions -a vegades dites liberals- que  “viuen” en una  confrontació basada en un populisme venjatiu des de l’exaltació d’una única pàtria i d’una única llengua. Personatges al capdavant de la recent manifestació a Colon contra l’indult a polítics catalans, es presenten  falsament a sí mateixos com a  defensors d’una “ciutadania lliure i igual” (però) ”sense drets territorials” – com diu algun d’ells. A la pràctica això  no és més que una fal·làcia en no admetre altres identificacions singulars  i diferenciades que es donen en determinades persones,  territoris, llengües, o comunitats.

Espanya una nació deconstruida?

L’any 2006, a  la revista Cuadernos de pensamiento político editada per la Fundación FAES, en la seva capçalera es llegia que la revista es caracteritzava  per “una trayectoria de máximo rigor intelectual”. En el número que tancava aquell any es publicà un estudi  de José Ignacio Wert. Actualment té el càrrec de representant permanent d’Espanya a l’OCDE  i fou ministre  d’Educació, Cultura i Esports entre el 2011 i el 2015 , impulsor de la llei educativa que porta el seu nom  on deixava clar, en aquell  2012, que un dels objectius del Govern i de la llei era: “españolizar a los niños catalanes”. El mateix any les universitats viuen les retallades i supressions d’ajuts de l’Estat a la mobilitat, contemplats en el Pla Bolonya.

José Ignacio Wert, autor de l’article “España: ¿La Nación deconstruida?, 2006

El títol d’aquell article de “Cuadernos” , de més de 50 pàgines,  era “España:¿La Nación deconstruida?En ell s’afirmava, que en aquell 2006 l’Estat de les autonomies espanyol s’assemblava molt al dels sistemes federals, no és així a parer nostre,  atès que ha estat més un híper-centralisme més que un federalisme equilibrat com veiem en analitzar les situacions d’Alemanya, Suïssa, Estats Units, Bèlgica i Austràlia.

Com explica Josep Maria Vallés en un article  “Madrid, ¿capital federal?” a El País  el 8-5-21, les diferències que es donen són molt significatives pel que fa al protagonisme de les capitals, la localització dels organismes públics, i dels seus treballadors en cadascuna d’aquests països. I ressalta que a Madrid entre ministeris, agències de les diferents comunitats, autoritats independents, organismes autònoms i entitats públiques empresarials acumulen el 40% de la població pública madrilenya, que contrasta amb el 15% de la majoria de les comunitats autònomes, i molt lluny del 10% de Navarra, del 9% del País Basc i del 8% de Catalunya.  Vallès comparava també com funcionava l’equilibri de poder de les ciutats-capital, recordant que les capitals d’aquelles federacions són Washington, Ottawa, Canberra, Bonn o Berna, ciutats “menors” en aquells estats i sense capacitat per desequilibrar i centralitzar  a favor seu el sistema econòmic i política. A més recalcava que la constitució federal s’aprova i es reforma a qualsevol d’aquests estats amb la intervenció de cadascuna de les unitats territorials que disposen de  poder judicial i  hisenda pròpia.

Wert, en canvi defensava que no calia avançar més pel que feia a la distribució de competències territorials i que les reformes des de la perifèria que es propugnaven aleshores, Pla Ibarretxe o Estatut a Catalunya, responien als interessos de les “élites locales” …”bendecidas por el secretario general del PSOE”. Accentuava  que el text de l’Estatut arribat a  Madrid contenia aspectes inconstitucionals com podia ser: ”clara preeminencia  del catalán respecto al castellano en materia lingüística, la bilateralidad en las relaciones Estado-Generalitat propia de un sistema no federal sino confederal, un extenso capítulo de derechos y deberes de los catalanes que choca con el catálogo constitucional y un sistema de financiación y autonomía financiera (…) se trata de una especie de constitución encubierta…”.

Concloïa que estàvem en una espècie de “deconstrucción” de la Nación española (…) aventuro que como consecuencia de este proceso podría tener lugar un innecesario y arriesgado debilitamiento de la Nación que traería muchas más consecuencias negativas que positivas para el conjunto de los ciudadanos… “. La part final d’aquest alarmisme concloïa que comportaria el que ell en deia la “jibarización” (empetitiment) de l’Estat. Entenia que l’Estat ja es trobava en una situació límit pel que feia a  descentralització i per tant no es podia aprimar més sense que en sortissin perjudicades les tasques bàsiques que segons el seu parer l’Estat  tenia encomanades i  havia  de poder  realitzar o aplicar.

Wert opinava que  ”Los historiadores más lúcidos se han referido a la importancia que las distintas malformaciones del nacionalismo español tienen a la hora de enervar un patriotismo que pudiéramos llamar “saludable”.

“Lo que ocurre a partir de la transición (…) es que se produce una asimetría entre los nuevos patriotismos periféricos y un nonato patriotismo español democrático, que no llega a desarrollarse (…) es necesario un patriotismo renovado, que, si bien excluye cualquier etiqueta de nacionalismo español, si comprende la necesidad de crear vínculos de identificación, de orgullo y de pertenencia entre los ciudadanos y la Nación. Muy tardíamente, ya a principios del siglo XXI alcanza una cierta resonancia (…) la recepción de la idea del Patriotismo constitucional (…) popularizada por Habermas (filòsof), con la disputa entre PP y PSOE para patrimonializar el concepto”.

Considerava  Wert,  i amb ell la plana major del PP, que no calia reformar aquells estatuts d’autonomia ja que en fer-ho es debilitaria a la Nació, i que amb les modificacions proposades en els nous articulats  Espanya  deixaria de ser una nació unitària i oblidaria l’article 2 de la Constitució del 1978.  Apuntava  que calia defensar i impulsar  un nacionalisme “modern” com el  que havia assumit l’any 2002  el Congrés General  del Partit Popular  conegut com a “patriotisme constitucional”. Podeu llegir l’article “El patriotisme imperial” d’Agustí Colomines que denuncia la tergiversació d’aquest terme per part de la dreta (i també certa esquerra) espanyoles.

Recordem què deia Wert i com va anar l’elaboració del redactat d’aquest “essencial” article 2: ”La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.”

Espanya una nació frustada?

No compartiria les seves opinions Josep M. Colomé, politòleg i economista  professor d’universitat a USA i a Barcelona i membre de diverses Associacions Internacionals. En un dels capítols de l’obra  publicada l’any 2018 amb un títol provocador i molt documentat España: la historia de una frustración,  recull aspectes relacionats amb la intrahistòria d’aquell redactat imposat als membres encarregats  d’elaborar-la.

Hi llegim: ”Vale la pena recordar que el texto final de este artículo principal no fue obra de la Ponencia del Congreso de los Diputados que elaboró la Constitución de 1978.La redacción llegó desde el palacio  de la Moncloa, residencia del presidente del Gobierno en forma de una hoja de papel escrita a mano. El mensajero que la llevaba, Gabriel Cisneros, hizo ver a los demás miembros de la Ponencia que el texto contenía las “necesarias licencias” y que no se podía modificar una coma porque respondía al compromiso literal entre el presidente del Gobierno y los interlocutores de facto, muy interesados en el tema. Esto hizo que uno de los miembros de la Ponencia, el centrista José Pedro Pérez Llorca, se pusiera firmes y levantara el brazo con la mano extendida para hacer el saludo militar. El miembro socialista de la Ponencia y futuro presidente del Congreso de los Diputados, Gregorio Peces-Barba, reconoció que se aceptó la redacción del artículo “para tranquilizar al búnker franquista y a los militares”. La Constitució  hereta aquesta llosa del passat franquista. Colomer conclou:”La mayoría de los constituyentes aceptaron el enfoque.”

En una ressenya d’ABC (04-10-2018) podem llegir: Se puede resumir en cuatro tesis o desgracias: un Imperio ruinoso, un Estado débil, una nación incompleta y una democracia minoritaria. En esto consiste la historia política de la España moderna. La conclusión no puede ser otra que la que da título al libro.

Un altre historiador Joan B. Culla ho sintetitzà  metafòricament en afirmar que els pactes de la Transició es cosiren amb els fils de la por. Colomer continuava: “De hecho el nuevo acuerdo democrático no fue considerado el momento fundador de una nueva comunidad política. Por el contrario, supuestamente, dio un nuevo contenido político a una “nación” previamente existente, cuya existencia como un “demos” fue dada por hecho y no cuestionada por la mayoría de los actores políticos (…) que dieron forma a la Constitución (…).

A la nostra Perla 3 ja deixàvem constància que Heribert Barrera d’ERC (aleshores diputat de la coalició “Esquerra de Catalunya” en aquell Congrés) va mostrar el seu desacord amb  aquell  procés: ”Todos sabemos que la Ponencia disfrutó casi de ocho meses para realizar su labor (…) La Ponencia actuó sin público, sin periodistas, en absoluto secreto, sin informar para nada de lo que iba haciendo, no ya al país ni tan sólo al Congreso. Estos procedimientos son más bien insólitos en los regímenes democráticos (…) La discusión sobre algunos puntos fundamentales quedó prácticamente escamoteada.  Peces-Barba, un dels 7 ponents o pares de la redacció d’aquella Constitució del 1978, que alguns han considerat també com “un pacte de febleses” donades les circumstàncies, ha recordat, a més, en diverses ocasions que la generalització de les autonomies aprovada va privar al principal motor d’aquella  demanda  (Catalunya) d’aconseguir fixar les característiques i especificitats que des d’ella es perseguien, diluint-les així amb l’estratègia coneguda posteriorment  com a  “café para todos”.

Colomer recollia també que Peces Barba havia manifestat  francament: “Damos por sentado que España, como nación, existe antes de la Constitución. Para nosotros la nación como hecho relevante es derecho preexistente a la Constitución. Colomer no comparteix  i discrepa d’aquest argumentari referit a què Espanya era una de les nacions més antigues d’Europa  i que han estat   emprats  també per expresidents com M. Rajoy, J. M. Aznar o F. González. Amb aquest tipus d’enfoc creu Colomer  que el nacionalisme espanyol  té un caràcter “essencialista o primordialista”, es a dir independent del que els essers humans reals  i que hi viuen puguin elegir en llibertat. Recordava els diversos canvis perimetrals d’aquesta mal anomenada “nació centenària “ que havia vist la pèrdua de Portugal, de les colònies imperials americanes i asiàtiques i, podríem afegir, les que fins a finals dels anys 60 del segle passat encara s’estudiaven com a “possessions” espanyoles a l’Àfrica. Als llibres d’educació es podia llegir: “El Gobierno español está llevando a cabo una acertada política de amistad hacia los pueblos africanos y  es de esperar que dicha política dé copiosos frutos en el futuro”. Feien esment  a  Ceuta, Melilla, Ifni, Sàhara, Guinea Española, Fernando Poo i altres petites illes , que s’han anat reduint i han modificat el mapa polític del que per alguns era considerat i havia estat la “nación de los dos hemisferios” com constava a la Constitució de 1812.

Colomer continua: “En la práctica, los altos elogios patrióticos a la Constitución y los destellos de nacionalismo cívico se mezclan frecuentemente con los cultos tradicionales a las glorias imperiales, La Hispanidad, la lengua castellana, las tradiciones católicas, la rojigualda , la “ Marcha Real”, la Roja, etc. (…) Cuando algunos políticos e intelectuales repiten que la lealtad democrática debe desligarse de la historia, la geografía o la lengua, generalmente quieren decir historia, geografía o lengua que no sea la castellano-española.

A manera de conclusió l’autor de “España: la historia de una frustración” entenia que a l’Espanya de les acaballes de la segona dècada del segle XXI, la identitat nacional oficial continuava associada en gran part a símbols heretats i a mites històrics. Al mateix temps, raonava que grups significatius de ciutadans, especialment, però no només a Catalunya i al País Basc, no s’identificaven amb el patriotisme espanyol, deduint-ne que “la incompletitud” de la nació espanyola (…) condicionava  fatalment el funcionament del règim democràtic actual.

I encara afegia en una entrevista a Vilaweb: ’Frustració’ no vol dir ‘fracàs’. No dic que Espanya sigui un estat fallit, com Somàlia. El problema és que les expectatives sempre han estat molt altes. Eren l’imperi més gran del món. Inèdit. D’haver cregut que l’estat era molt fort, i la nació orgullosa i que la democràcia seria un exemple. Això es va escriure. I en realitat, ni en el cas de l’imperi, de l’estat o de la nació s’han aconseguit els objectius. Per això parlo de frustració. Expectatives que no es compleixen.

Una resposta a “Perla 64. Patriotisme constitucional o la “incompletud” de la nació espanyola?

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s