Imatge

Perla 63. Uns manuals d’història excloents, sectaris i tergiversadors

Imatge principal: Portada de Yo soy Español d’Agustín Serrano de Haro, editorial Escuela española (1 enero 1957)

Manuals franquistes d’història

Les escoles i els instituts han estat “delegades o encarregades” per transferir coneixements i valors en una determinada societat. Als centres escolars dels països democràtics, s’entén que en aquests llocs, a banda d’adquirir i reconstruir continguts generals en diferents àrees i currículums, s’ajuda complementàriament, a formar i integrar a individus lliures i responsables d’acord amb les seves aptituds i capacitats, en uns entorns socials, ètnics o lingüístics cada cop més complexos.

En els centres educatius, els currículums (allò que s’ha de tractar a cada aula, a cada assignatura i a cada edat, és presentat de  forma generalista)  vénen  orientats per les administracions públiques. A Espanya entre 1978 i 2021, han estat vuit les lleis educatives, amb els corresponents canvis i modificacions que han anat suposant trasbalsos rellevants, i n´han dificultat la valoració de cadascuna.

El currículum assenyalat en el desplegament de cadascuna d’aquelles lleis serveix per veure què considera prioritari l’autoritat política del moment. Avui és fàcil trobar, en llibres de text d’història de batxillerat, a les introduccions, les pretensions dels autors on es diu, per exemple: “el llibre que tens a les mans pretén ajudar-te a ser millor ciutadà, més informat, més crític i més compromès amb els problemes del món d’avui a través d’un recorregut per la història que et permet veure  on i com vivien, com s’organitzaven o què pensaven  els  nostres avantpassats”.

Dècades enrere, al 1938 en plena guerra, es va fer la “primera llei educativa” del franquisme que arraconava manu militari la que democràticament s’havia posat en marxa durant la II República. Els objectius eren ben diferents de l’anterior, com recorda Rafael Valls en “Historiografia escolar española, siglos XIX i XX”. S’encarregaren manuals d’història a José Maria Peman i a Mercedes Gaibrois, publicats per “Instituto de España” -falangista-  amb el propòsit de convertir-los en manuals únics, però no reeixí, per l’oposició de representants de l’Església catòlica i de les editorials de manuals escolars.

Historiografía escolar española: siglos XIX-XXI
de Rafael Valls Montés, 2007

El franquisme entenia que s’havia abandonat l’educació moral, religiosa i tradicional i que calia  retornar als orígens nacional catòlics, depurant un nombre significatiu d’ensenyants i acabar, també, amb les disposicions impulsades pels republicans (com podien ser el laïcisme, la gratuïtat i l’obligatorietat de l’ensenyament primari, el principi que recollia la igualtat de drets entre homes i dones pel que feia a l’ensenyament, la participació política  a través del vot o al divorci, o el català a l’escola….).  Foren un conjunt de mesures i desqualificacions molt àmplies destinades a “extirpar de raíz”  ideologies o institucions titllades de  “disolventes” com: liberals, progressistes, estrangeritzants o anticatòlics, efeminats, russòfils o comunistes, catalanistes o separatistes, protestants, jueus, maçons… (Vegeu la Perla 8 ).

En rellegir alguns d’aquells manuals d’història, emprats a les escoles durant el franquisme, es detecta que el tractament i la funció que es donava a la matèria no anava lligada al coneixement del rigor històric. Estava bàsicament destinada a exaltar conceptes com la pàtria i l’espanyolisme (la identificació espanyol-catolicisme era l’essència d’Espanya), l’heroisme dels militars o del poble, la catolicitat i la funció evangelitzadora, la popularitat o impopularitat de determinats personatges, les guerres…  

En  dues introduccions de dos d’aquests llibres utilitzats durant l’època franquista, es palesa la mentalitat que els autors dels nous  manuals escolars volien imbuir a l’alumnat. Es convertiren en una mena de catecismes franquistes: cal recordar que, a les diferents  monedes de pesseta que circulaven diàriament amb l’efígie de Franco, al costat del valor que tenia la moneda es llegia: ”Caudillo de España por la Gracia de Dios”. En els manuals es deixava ben clar a l’alumnat que era bo i convenient,  i que era dolent i rebutjable, d’acord amb aquell règim totalitari  que  controlà i manejà  el relat i que en el programa obligava a treballar a les aules temes com: “El Fascismo: su sentido nacional, espiritual, histórico, dignificador de la persona humana”.

Francisco Franco Caudillo de España por la G(racia) de Dios 1957

Un manual per tremolar d’emoció

Una primera introducció d’un d’aquells manuals, dits d’història, dedicat a l’alumnat més petit (d’uns 6 o 7 anys) portava  per títol: Yo soy español  i l’autor era Agustín Serrano de Haro. En el pròleg, a banda de recomanar que en  la didàctica fonamental dels docents havia de prevaldre un: “Ama tú mucho a España y encontrarás recursos infinitos para enseñar a los niños que la amen”, puntualitzava que la finalitat encomanada  als mestres que ensenyaven història havia de ser, al contrari de fer arribar un coneixement mínimament objectiu de fets passats, aconseguir admiracions cap a determinats  personatges, amb la finalitat de commoure amb fets llegendaris:

“El logro de esto (el amor a la Patria) lo consideramos tan transcendental que con que, después de leer este libro quede a los niños en el alma un halo de emoción, un estremecimiento de heroísmo, un ansia -vaga o concreta- de virtud, nos damos por satisfechos (…)…Queremos que empiecen a oír los nombres ejemplares y las gestas heroicas(…) que las cosas de Dios y de España entren, como sal de bendición, en la levadura germinal de su conciencia. Más no precisamente para que “sepan”. Todo no ha de consistir en saber…lo que importa es que la lección cale hasta lo hondo y deje las entrañas temblando de emoción.”

Un manual d’història per a un inventari moral

La segona introducció que volem destacar correspon al  “Manual de Historia de España”, fet pel catedràtic de l’Institut de batxillerat Balmes de Barcelona, José Luis Asian Peña,  utilitzat també a molts  altres centres de la península i que fins al 1967 havia estat imprès, almenys, en nou edicions. L’autor  argumentava:

“La Historia estudia (…) los hechos y la vida de los Hombres que a través de los siglos han habitado nuestro suelo y los gloriosos hechos de los españoles que en otro tiempo llevaron a cabo en diferentes países del mundo, constituyen nuestra Historia: La Historia de España. (…) Un pueblo que desconociera su historia sería algo anómalo y tan anormal como un hombre sin memoria (…) Si importante y valioso es en general el estudio de la Historia, mucho más el de la Historia de España. El estudio de la historia de un pueblo es algo así como su “inventario moral”. (…) La conciencia de esta obligación moral, es el más puro patriotismo.

Manual de Historia de España de José Luis Asián Peña, catedràtic de l’Institut Jaume Balmes de Barcelona

Un programa d’adoctrinament històric

A l’ensenyament secundari, l’estat franquista fixava de manera molt sintètica els temes que els autors havien de redactar. Els textos serien revisats i finalment els caldria una doble autorització, la de l’Estat i la de l’Església. Mirant el currículum o temari que calia desenvolupar, en els manuals es pot veure que, a més d’establir-ne una periodificació, es determinaven els continguts  que calia explicar.

Reunim  alguns  punts normatius d’aquest programari. En ells, les intencions polítiques i  essencialistes que calia  treballar a les aules són evidents, i queden ben exposades, ja sigui com a veritats o com a desqualificacions  “pedagògiques”. 

  • Época del Renacimiento: Pureza moral de la nacionalidad española, fiel continuadora del espíritu católico de la cristiandad medieval. La reforma protestante bajo su apariencia moral y puritana, su fondo de revolución ególatra y de nacionalismo disolvente.
  • Época de la ilustración: desvío de la política españolista por las influencias francesas, el enciclopedismo y la infiltración de la masonería a través de los Ministros, a pesar del catolicismo de nuestros reyes.
  • Guerra de Independencia. Su sentimiento español, anti exótico, tradicional, católico y monárquico.
  • Gobierno del General Primo de Rivera: su popularidad, su sentido de vuelta a la tradición española y contrario al parlamentarismo. Iniciación de tendencias separatistas.
  • Guerra de África: Forja del magnífico Ejército africano, que, bajo el mando del General Franco, había de triunfar del bolchevismo.
  • La II República Española: los pseudo intelectuales ambiciosos y despechados, la masonería y los financieros judíos internacionales, hacen caer la monarquía. Sentido anticatólico, anti militar y anti españolista de la II República, sus desastres, sus desórdenes y sus crímenes.
  • Rumbos de la Cultura y la Civilización en el siglo XX: el falso pacifismo democrático. El comunismo, su materialismo, su rebajamiento antihumano del hombre en máquina.

En la lectura dels 42 capítols en què estava dividit aquest manual de José Luis Asiain Peña, de l’any 1967,  es segueix tot allò que es pretenia enaltir i sobretot condemnar, al·legant una única puresa que passava pel patriotisme nacional-catòlic, que avui constatem que encara perdura. En el text, l’autor  utilitzava expressions d’exagerada  pertinença que pretenia actuar a manera de pluja fina i constant utilitzant  ”lo nuestro, tuvimos, perdimos, obra colonizadora, gestas heroicas y ejemplares…”

VII Semana de Orientación Pedagógica (FET Y DE LAS JONS). Servicio Español del Magisterio 1940 (circa)

Uns exemples del manual escolar d’història

La Guerra de Successió”  i el seu final  apuntava :”la paz de Utrecht era un triunfo dinástico, conservó la integridad nacional, que había estado en peligro, pero tuvimos que ceder a Austria los Países Bajos y nuestras posesiones en Italia(…)En este reinado se acentuó el criterio unificador por el Decreto de Nueva Planta que reducía los fueros de Cataluña y Valencia.  En referir-se a l’obra centralitzadora de la monarquia borbònica sintetitzava: ”Desapareció la autonomía de los municipios y los fueros políticos de Aragón, Cataluña y Valencia fueron suprimidos. Los procuradores de estos antiguos reinos comenzaron a asistir a las cortes de Castilla, cuyo antiguo Consejo extendió su jurisdicción a todas las tierras de España. (…) El Decreto de Nueva Planta dado por Felipe V, abolió parte de los antiguos fueros catalanes y en adelante el Principado fue gobernado por un capitán general, una Audiencia y corregidores con residencia en las ciudades y villas de mayor importancia. (…) Todas las medidas favorecedoras del absolutismo y la centralización (…) eran impuestas por los gobernantes, pero inspiradas en el mejoramiento material y espiritual de los gobernados”. Cap referencia al greuge de substituir un sistema de govern institucional per uns capitans generals, ni a la dura repressió, o a l’exili que afectà a milers de persones, o a l’enderroc de cases i la crema de viles, la construcció de la Ciutadella de Barcelona, la creació d’un sistema impositiu nou i més onerós, el maltracte a la llengua … Eren donades per bones totes aquestes pèrdues, posant a canvi un vetllador militar.

La Guerra de la Independencia y las cortes de Cádiz: “Todo el pueblo de Madrid se procuró las armas que pudo para hacer frente a las tropas francesas, en lucha desigual y heroica (…) los sucesos produjeron indescriptible indignación en todas las provincias españolas, que comenzaron independientemente a levantarse”. En las Cortes hubo representantes de nuestras colonias, desplegaron (…) un sentido mucho menos español que el que tenía la Guerra de la Independencia (…)  se inspiró en los nuevos principios de la revolución francesa (…) este mal (…). Los hombres de las Cortes de Cádiz, (…) No tenían más fuente de inspiración que el Contrato Social de Rousseau y el Espíritu de las leyes de Montesquieu. Todos parecían haber olvidado las antiguas libertades de Castilla y Aragón

La América española: Explicava el procés independentista valorant  la tasca desenvolupada per España d’una manera falsa i amb un eufemisme final per emmascarar la pèrdua colonial: Si el fin de un proceso colonial es hacer pueblos y no explotarlos, España cumplió su misión como ningún otro país (…)el primer país que ha tenido el honor de perder su imperio colonial”.

El conflicte del nord d’Àfrica de principis del segle XX el plantejava així:” los trabajadores españoles se vieron atacados por los moros en las proximidades de Melilla, ocasionando el incidente varios muertos y heridos. El honor nacional exigía el castigo de los rifeños (…) la campaña emprendida, que respondía a la misión civilizadora de nuestra Patria (…)pasó por la amargura de la llamada Semana Trágica, el año 1909 en Barcelona (…) Faltaba una orientación y una idea directriz en la gobernación del Estado(…), Don Miguel Primo de Rivera, hizo un levantamiento que fue bien recibido por los españoles cansados de la esterilidad de los gobiernos parlamentarios, quedando implantada una dictadura militar, (…) Quedó restablecido el orden y reinó en todo el país la tranquilidad(…) lo que permitió a España realizar más a fondo su obra civilizadora en Marruecos (…) .

La II República era comentada en una vintena de línies, tots aspectes negatius, sense esmentar-ne cap de les importants reformes que es van anar aprovant. L’argument era recurrent: “Nuevamente volvieron a desatarse las pasiones y numerosos españoles desorientados vieron una posibilidad (…) con el establecimiento de una República.(…) Se estableció en España una política inspirada en un exacerbado liberalismo (…)llegaron a desarrollarse ideas y sentimientos de desafecto a España, aumentando de día en día el separatismo.Antecedentes y justificación del Movimiento Nacional era l’encapçalament del capítol, en ell argumentava: ”En los últimos años, los sentimientos religiosos de gran número de españoles habían sido heridos; las fuerzas armadas frecuentemente humilladas y la economía nacional, llevada a un estado lastimoso por la lucha de clases (…), en este ambiente de dolor y desesperación, el antiguo tradicionalismo español reverdeció sus deseos de lucha contra el régimen liberal (…) A esta emoción y deseo de lucha se sumaba la actitud de la recién creada Falange Española con sus aspiraciones de revolución Nacional-Sindicalista.

La Guerra Civil, es narrava així: Ambos movimientos eran, según palabras del Caudillo: ”esfuerzos con objetivo común”. (…) Gran parte de la juventud española (…) estaba dispuesta a hacer “un esfuerzo sagrado y heroico” que salvara a la Patria de la revolución roja que amenazaba (…) la fisonomía espiritual del pueblo español (…) Franco se levantó en África (…) en Madrid, Barcelona y  Valencia y otras poblaciones, falló la iniciación del Movimiento (…) La mayor parte de España y la totalidad de su oro estaban en manos del Frente Popular, que se apresuró a comprar armas y entregarlas a los extremistas. Estos armados e irresponsables, cometieron toda clase de atropellos (…) El Ejército triunfador comenzó entonces una guerra de liberación, para rescatar de las garras del marxismo la totalidad de las tierras españolas (…) las tropas rojas tuvieron que refugiarse en Francia después de cometer sus últimos desmanes. Finalitzava amb el “Parte de guerra de 1º de abril,  per a molts encara avui recordat ja que podía ser una pregunta d’examen per als alumnes: “Hoy, desarmado y cautivo el Ejército rojo, nuestras tropas victoriosas han alcanzado sus últimos objetivos. La guerra ha terminado”.

La narració d’aquella emfàtica història sobre “las cosas de Dios y de España” acabava sense referències al que va passar a partir del 1939, tot i editar-se al 1967. La història del moment actual que vivia l’alumnat era intranscendent davant de les moltes gestes anteriors.

Aquest “manual” escolar és un exemple de com es va esmerçar aquella dictadura per envair el subconscient de l’alumnat, en inculcar-li  de manera taxativa  els “coneixements” esbiaixats i molt tancats que havia d’assumir, amb una determinada concepció de “país”,  allunyada de l’evolució que vivia l’Europa occidental per aquelles dates. Els manuals foren clars instruments usats pel poder per propagar un determinat  ideari, una uniformitat lingüística, volent aconseguir tossudament que  l’alumnat  s’identifiqués amb uns elements dominadors configurats a l’entorn de militars, eclesiàstics, monàrquics o tradicionalistes, íntimament  relacionats amb concepcions unívoques i excloents com pàtria, espanyolisme i honor.

Una resposta a “Perla 63. Uns manuals d’història excloents, sectaris i tergiversadors

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s