Imatge

PERLA 12: “Leridanismo” i Tortosinisme: dues maneres d’esmicolar Catalunya.

Els ministres de Franco: una elit madrilenya i financera

Amando de Miguel va publicar l’any 1975, encara no havia mort Franco, un estudi elaborat entre Barcelona, València i Madrid l’any anterior, amb el títol “Sociologia del Franquismo”. Puntualitzava que s’hauria d’arribar a poder comprendre un rar fenomen històric i

“toda la complejidad de una trama política que ha visto fenecer a su lado los experimentos de Hitler, Mussolini, Pétain, Trujillo, Perón, Salazar o Selassie; que ha coexistido con las democracias capitalistas y avanzadas y con los países del tercer mundo, con Castro i con Mao, con el Eje y con la OCDE.

Analitzava en una primera part de l’obra, el perfil biogràfic dels ministres i va escriure un capítol ben revelador ja que, a banda de parlar dels orígens del ministres, també esmentava el concepte dels Països Catalans per definir una àrea geogràfica, demogràfica, cultural, econòmica i lingüística:

“Una élite madrileña y financiera (…) Los Ministros son ante todo “madrileños” y pertenecen no solo a los grandes Cuerpos de la Administración, sino al mundo de la gran empresa (…)No hay ninguna razón constitucional para que los Ministros procedan más de una regiones o de otras (…) Concretamente la clase dirigente funcionarial madrileña y las familias adineradas vascongadas, asociadas históricamente al liberalismo templado “españolista” o al vasquismo tradicionalista, forman el vivero fundamental que provee de personal al “establecimiento político”.

Recollia un llistat de ministres nascuts a les diferents regions i concloïa:

” Es evidente el predominio de los que provienen del eje Madrid-Vasconia-Andalucia, tan asociado ciertamente a los orígenes de la Falange (…) Es notable la ausencia de los “países catalanes”, tanto por el volumen de población que representan como, sobre todo, por su peso económico (…) señala con toda nitidez el carácter “centralista” de la élite política, la ausencia de participación “periférica”, al menos de la periferia catalana-balear-valenciana. (…)

Insistia i comparava la distribució esmentada dels ministres franquistes amb els ministres de la II República pel lloc de naixement, assenyalava:

“el que más de la tercera parte de los ministros procedan por nacimiento del eje vasco-madrileño implica un singular y significativo dominio de estos dos centros de poder.”

I en computar a la resta del personal que configurarien l’e6lit política i funcionarial de l’Estat detectava la mateixa orientació. Insistia:

”esos grupos suelen reclutarse muy pobremente de las regiones de habla catalana. Concretamente en el escalafón de Embajadores de 1967, o en el de Magistrados del Supremo de 1958, no hay ni un solo miembro que sea nacido en Barcelona, una provincia que ha contado siempre con más población que Madrid.”

Certament hi va haver pocs ministres catalans en el règim franquista, però si mirem el paper desenvolupat per alguns com el que esmentem a continuació, podem entendre que la identificació amb la seva terra era ben minsa, en buscar més aviat empetitir-la.

El “Leridanismo” d’Eduard Aunós

Eduard Aunós, nascut a Lleida el 1894, va ser secretari de Cambó, Ministre de Treball durant la Dictadura de Primo de Rivera i Ministre de Justícia, entre el 1943 i el 1945 , en la primera etapa franquista. Va ser també membre de la Junta Política de la FET i de les JONS.

Eduardo Aunós
Eduardo Aunós

Aunós, considerat com un dels pares o fundadors d’un moviment conegut com a Leridanismo”, pretenia deslligar la província de Lleida de Catalunya, i integrar-la a una nova regió que s’anomenaria “Valle del Ebro”. Defensava «Lérida no es catalana en grado máximo. En realidad incluso nuestra propia habla no es más que una especie de dialecto situado entre el castellano y el catalán». Amb aquest argumentari va difondre el “leridanismo”, amb un eslògan que es repetiria en forces ocasions : «ni catalana ni aragonesa, Lérida es leridana». El 1963 des de “El Instituto de Estudios Ilerdenses“ seguint aquelles orientacions proposà separar Lleida de Catalunya i integrar-la a la Región del Ebro.

La resposta a Lleida no es va fer esperar, va ser important, i en queda el record del llibre “Lleida, problema i realitat” amb les signatures de Josep Vallverdú, Josep Lladonosa, Joan Gabernet, Simeó Miquel i Francesc Porta. On reafirmaven i no acceptaven posar en qüestió la catalanitat de Lleida.

Un altre ministre, Laureano López Rodó, nascut a Barcelona el 1920,vinculat a l’Opus Dei va ser un dels impulsors com a comissari del “Plan de Desarrollo” des del 1962, de la política “desarrollista”. Ministre sense cartera entre el 65 i el 73,era molt proper a Carrero Blanco, fou posteriorment membre de “Alianza Popular”. En Manuel Vázquez Montalbán, a la revista Arreu el febrer de 1977, va fer una síntesi molt concreta del paper de López Rodó en l’evolució del franquisme des de la vessant econòmica: “a partir del 1956 rearmà administrativament la dictadura totalitària del general Franco (…) substituint la Guàrdia Pretoriana blava per la blanca tecnocràtica”.

El “Tortosisme” de Joaquim Bau

El tortosí, Joaquim Bau Nolla, no va ser ministre, però tingué una gran ascendència social.

Joaquim Bau Nolla
Joaquim Bau Nolla

El 7 d’octubre de 1936 va ser nomenat per Franco com a president de la Comisión de Industria, Comercio y Abastecimientos de la Junta Técnica del Estado, un càrrec equivalent al de ministre d’Economia de bàndol franquista. En aquest càrrec, Bau va organitzar les relacions comercials entre l’Espanya de Franco i l’Alemanya Nazi: Hitler enviava material de guerra i avions, a canvi de matèries primeres (fusta de Guinea, llana o minerals de Huelva) i aliments (oli d’oliva) per a les empreses Rowak i Hisma (dirigides per Göering i Göebels). A més, un dels primers objectius de Bau va ser crear un gran dipòsit d’or, el Tesoro Nacional, per finançar l’economia de guerra del bàndol franquista, com explica Ignasi Riera. Bau ja havia estat alcalde de la seva ciutat durant la Dictadura de Primo de Rivera, i segons Borja de Riquer va ser el català que fins el gener de 1938 més influència va tenir en la “zona nacional”.

Bau, com Aunós a Lleida, va ser el revitalitzador d’un corrent ideològic conegut com a tortosisme, que havia sorgit al segle XIX, i que sintetitzaria el seu ideari en l’expressió: “Ni catalans, ni valencians, tortosins”.

Al diari de Tortosa “La verdad” de 1900, es llegia de manera molt sintètica aquesta concepció ideològica:

Es costumbre immemorial entre los que hemos nacido en Tortosa que al preguntarnos, por quien quiera que sea, de dónde somos, o mejor dicho, qué somos, contestamos sin vacilar: TORTOSINOS (…)

-¿De dónde es usted? Se pregunta a un hijo de Tortosa.

-De Tortosa- contesta el interrogado.

-¿Pero es usted catalán, valenciano o aragonés? añade el interpelante

-No, señor,- replica aquél:- soy tortosino.”

Evidentment, aquest manera d’entendre el país, pretenia desmarcar-se del nacionalisme català, per vincular-se al Regne d’Espanya com una nova província. En l’època de predomini de Bau l’argumentari seguia en aquesta direcció:

“En todo tiempo (Tortosa) ha constituido una especie de provincia de personalidad propia, en harmonía con esta posición geográfica es la psicología de sus habitantes, ni catalanes, ni valencianos, ni aragoneses. Y cuyo modo familiar (…) se aproxima al de las tres regiones, sin ser ninguna de ellas”.

Al llibre Terres de l’Ebre, frontera i frontissa, Xavier Vega Castellví  fa tota una exploració sobre aquest territori, que sovint ha quedat esborrat per la seva condició de frontera o lloc de pas i en canvi ha ressuscitat quan ha pres consciència orgullosa del seu valor de paper de frontissa. Aquest autor fa una distinció entre el tortosisme i el tortosinisme:

Per evitar confusions, intento distingir aquest tortosinisme anticatalà i ultrareligiós, molt lligat al poder del bisbat, del tortosisme obert, com a natural afecte pel lloc natal que tothom ha de tenir. Així evitem confondre personatges que no tenen res a veure, com els feixistes Enric Bayerri o Joaquim Bau (que va intentar crear una província de Tortosa separada de Catalunya), i els republicans Marcel·lí Domingo, que com a ministre d’instrucció va restablir el català a l’ensenyament, o Joan Cid i Mulet, proper a l’independentisme de Macià.

En resum, “Leridanismo” i Tortosinisme pretenien, han estat i en bona mesura encara són una manera de modificar, escapçar i empetitir el territori per anar reduint les dimensions i la personalitat de la nació catalana.