Imatge

Perla 32. Cendrós: Un singular activista de la cultura catalana durant el franquisme

Joan B. Cendrós(1916-1986) de la família dels antics massatges Floïd, és un dels fundadors  l’any 1961, d’Òmnium Cultural, una entitat nascuda en ple franquisme, compromesa amb la llengua i la cultura del país des del primer moment, a més d’apartidista i interclassista. Cendrós participà en moltes altres iniciatives, essent un dels patrocinadors de l’Enciclopèdia Catalana, de Banca Catalana, un dels recuperadors del Teatre Romea, creador del premi Sant Jordi de novel·la, comprador i patrocinador de l’editorial Aymà/Proa, implicat amb la Nova Cançó, promotor del debut de Raimon a París el 1966, impulsor amb Josep Benet de les “Edicions Catalanes de París” -amb l’objectiu de publicar llibres que la censura hauria prohibit a l’Estat espanyol- i d’altres com “Cavall Fort”,… fins a rebre l’any 1985 la Creu de Sant Jordi. Va fer una gran fortuna com a empresari i practicà un mecenatge singular centrat bàsicament en impulsar una dinàmica cultural que es rebel·lava contra les intencions anorreadores del franquisme pel que feia al reconeixement de Catalunya i de la seva llengua.

En Genís Sinca, biograf de Joan B. Cendrós sosté que:  

quan es tractava de Catalunya, els diners se li escolaven per tot arreu”, i recordava una de les seves frases lluitar pel país propi és un plaer dels déus (…)

Perla 32_ El cavaller Floïd

El cavaller Floïd. Biografia de Joan B. Cendrós” de Genís Cinca

Va patrocinar, subvencionar i donar ajudes particulars tant a poetes i artistes, com a revistes de l’exili, mecenatge a l’editorial Proa, Òmnium o a l’Institut d’Estudis Catalans, a través de Ramon Aramon, separat de la Universitat per la depuració franquista de 1939, i amb totes les dificultats seria el salvador de l’IEC.  Vegeu la Perla 28. Aramon va ser un amic, protegit i estret col·laborador de Cendrós. Genís Sinca també apunta que el calcaria i l’imitaria a fer com ell havia fet:

“No demanar permís, ni tenir paciència, ni penedir-se de res,…la derrota no existia” 

Entre desembre de 2016 i abril de  2017 es va poder veure al Palau Robert una exposició, comissariada per Genís Sinca, sobre aquest poc conegut mecenes de la cultura catalana. Vegeu l’article de Joan Josep Isern “En Cendrós sí que ho tenia clar”. Una primera aproximació sobre la seva personalitat i atreviment en ple franquisme. A banda del color cridaner de les americanes, dinava sovint al Club de Polo de Barcelona i era freqüent que aquells que es reunien allà li escoltessin dir:

“Per què parleu en castellà amb els vostres fills?”.

El cavaller Floïd, biografia de Joan B. Cendròs, obra escrita pel mateix Sinca, és una extensa narració basada en moltes consultes i documents de primera mà elaborada al llarg de més de cinc anys. Es podrien referenciar quantitat d’aspectes vinculats a les seves múltiples activitats i dedicacions. Referenciem aquí només tres actuacions que ajuden a entendre el seu caràcter i compromís amb la llengua i Catalunya.

Òmniun Cultural, una ambaixada a París

Una primera referència. Participa en la fundació d’Òmnium el 1961, conjuntament amb Pau Riera, Lluís Carulla, Fèlix Millet i Maristany, Joan Vallvé, amb l’objectiu  -segons G.Sinca- “de defensar i reivindicar la llengua i la cultura catalanes i la necessitat de vertebrar culturalment el país amb estructures d’estat; en definitiva, una mena de Conselleria de cultura que representa l’essència d’un moviment de massa poc estudiat, inèdit i fins i tot xocant”. L’any 1963 les autoritats franquistes ja l’havien clausurat. Cendrós va reaccionar i sorprendre fins i tot a molts catalanistes   atrevint-se a obrir una delegació d’Òmnium a París. Pretenia internacionalitzar i fer conèixer la persecució d’una entitat defensora de les tres premisses conegudes: Llengua, país i cultura. El fet irritaria  al règim franquista i també a d’altres sectors, a dins i a fora de Catalunya.

El President de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, en una carta del 17 de juny  de 1965, es mostrava contrari a la creació de la delegació d’Òmnium  a Paris, ja que considerava que qui havia d’actuar políticament a l’exili era ell; ho veia com una competència i a més arribà a judicar “erròniament” que l’entitat pretenia desprendre les activitats catalanistes del contingut antifranquista. Va demanar en persona a Cendrós que tanqués aquesta delegació de París, apuntant que feia ombra a la seva acció política. Cendrós no ho compartia si bé d’inici ho mig comprenia en creure “que les condicions llargues i dures, i fins i tot exemplars del seu exili li feien concebre temors fora de lloc i sovint semblava que mirés la nostra associació com una forma d’oposició a la seva persona i al seu possible retorn”.  Tarradellas arribà a enviar 4000 cartes ciclostilades on menystenia la feina d’Òmnium. Amb tot, Cendrós seguia impulsant la tasca a París. Tot i la desavinença, es varen trobar Tarradellas i Cendrós a l’Hotel Bristol de París, per intermediació d’un amic comú. La trobada va ser llarga, les hores passaven i en Tarradellas insistia amb una argumentari similar. Va acabar amb tibantor i l’empresari li replicà:

“Mireu president, jo fins ara he callat molt i us he escoltat amb el màxim interès (…) el pis de Paris l’hem obert perquè a mi m’ha sortit dels collons. I sabeu quan el tancarem?,  quan a mi em torni a sortir dels collons.”

Perla 32_Armand-Carabén-Joan-Miró-i-J.B.-Cendrós-a-París.-300x203

Joan B.Cendrós amb Armand Carabén i Joan Miró a París. (Foto Vilaweb)

A París la Delegació d’Òmnium es va convertir ja al 1977 en plena etapa de la Transició en el Centre d’Études Catalanes després de diversos anys de negociacions amb l’Ajuntament de París i amb la Sorbona. En la inauguració oficial al novembre de 1977 intervingueren Carlos Santos i Raimon. Es va fer un col·loqui presidit per Pierre Vilar sobre el fet català i una exposició d’escultura catalana amb obres de Gaudí, Gargallo i González. En Cendrós, sobre l’existència del centre a París, comentava que:

“Sempre hem tingut envejosos, pocs com la policia de Barcelona, que es preocupa molt de nosaltres (…) esta gente de Òmnium Cultural ha establecido una embajada en París”.

Un apunt més a l’entorn de París, en Cendrós es va assabentar que Carme Ballester, dona del president Companys, feia feines a les cases per guanyar-se la vida i va comentar “que no podia tolerar que la vídua del “president màrtir” hagués de guanyar-se la vida d’aquella manera i decidir passar-li una pensió mensual fins l’any 70 que va passar a rebre’n una com a víctima del nazisme.

Les nadales de Federico García Lorca

Una segona referència. L’any 1967 Cendrós va fer arribar 300 felicitacions de Nadal a diferents perceptors, la majoria a Catalunya, però també a altres països amb la reproducció d’una carta inèdita  de Federico García Lorca. Feia poc que havia comprat les quatre quartilles, decorades amb un dibuix del mateix Lorca, al llibreter Josep Porter per 60.000 pessetes de l’època  (aproximadament el preu d’un Seat 600). A la carta Lorca fa referència a Barcelona i als catalans, d’aquí l’interès de Cendrós per la missiva. Els que la reberen es trobaren amb aquesta salutació:

“Amics meus, no dubto pas que m’agraireu que us faci partícips d’un document que jo estimo preciós per més d’un concepte (…) un espanyol d’excepció, pertanyent a la generació crucial del nostre segle, (…) un home que havia de caure en sang, víctima d’odis ancestrals (…) menats per un impuls de renovació peninsular.  

I acabava amb una frase del poeta: “el amor y la misericordia para con todos y el respeto de todos nos llevará al reino ideal…”

De la carta de Lorca hi remarquem tres aspectes que devien interessar i complaure de manera  especial a Cendrós:

“Barcelona ya es otra cosa (ho escrivia des de  Saragossa). ¿Verdad?. Allí está el Mediterráneo, el espíritu, la aventura, el alto sueño de amor perfecto (…) un rico pleamar urbano hecho por las máquinas de escribir. ¿Qué a gusto me encuentro allí con aquel aire y aquella pasión! (…) Además, yo que soy catalanista furibundo (sic), simpaticé mucho con aquella gente tan construida y tan harta de Castilla (…) Yo tengo noticias constantes de ese país (sic) por mi amigo y compañero inseparable, Salvador Dalí, con quien sostengo una abundante correspondencia…”

Perla 32 Dali i Garcia Lorca

Salvador Dalí  i García Lorca.

Història de Catalunya il·lustrada

Una tercera referència. Com a empresari cultural, era propietari de les Editorials Proa i Aymà (on també editava en castellà) i l’any 1968 va tenir una tensa entrevista amb el Ministre d’Informació i Turisme. El Ministeri havia prohibit la difusió del llibre de Ferran Soldevila per a nens Història de Catalunya il·lustrada, els dibuixos eren de Granyer. A la coberta del llibre, a tot color, hi ressaltava la bandera catalana, i aquest era el problema!  En aquella entrevista el ministre li va dir de manera categòrica a Cercós:

“¡Hay que decir español y no castellano! El español es la lengua de todos. Se ha transformado ya en la lengua de España (…) Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional (…) Porque Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada per Felipe V, que la venció, fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y por ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar”.

Es tractava de Manuel Fraga Iribarne, que més tard fundaria Alianza Popular (després PP) i seria un dels set redactors de la Constitució del 78. El llibre va haver de sortir modificant la portada.

Perla 32_Cendros_Historia Ilustrada

Anuncis