Imatge

Perla  40. La Jamància 1843. “Bien puede existir España sin Cataluña” (General Zurbano)

L’any 1840 va acabar la primera guerra que havia començat el 1833 amb la derrota carlina. Barcelona havia viscut uns anys controlada pels Capitans Generals degut a la repressió viscuda arran de les bullangues (vegeu Perla 26). El Baró De Meer n’era el capità General i per tant, controlador d’un dels molts moments d’estat d’excepció d’aquest període. La Constitució aprovada el 1837 s’anava desenvolupant en mig del conflicte. Es tramitava entre altres projectes la llei de la governança municipal. S’aprovà impulsada per la majoria moderada i determinà que els càrrecs municipals de les grans ciutats serien de designació reial, i els de les ciutats petites pel cap polític de cadascuna de les  províncies conformades feia ben poc. El canvi era un retrocés “democràtic” ja que  fins aquell moment els ajuntaments eren l’única institució on els considerats liberals “progressistes” podien aspirar a obtenir representativitat i possibilitats de governar-les.

El general Espartero avalat per la victòria sobre els carlins va ser nomenat regent i amb ell els progressistes arribaren al poder, però el comportament d’aquest militar generà tensió en substituir a molts polítics que en teoria eren afins, per militars. De nou els militars pretorians ocupaven llocs destacats i s’accentuaria una desconfiança vers la seva manera de portar la governança.

Un exemple,  Abdó Terradas l’any 1842 va ser elegit alcalde de Figueres i les autoritats no acceptaren aquesta elecció perquè es negava a jurar la lleialtat exigida. Repetiren fins a 5 vegades el procediment,  en no cedir, fou empresonat i més tard s’exilia a Perpinyà. Tornà a Figueres i des d’allà participaria en el moviment de la Jamància de finals de 1843.

Perla 40 abdo_terrades_i_pauli

Abdó Terrades i Paulí, era republicà i va popularitzar el seu pensar amb la cançó de «La campana» (1842), la música de la qual sembla que fou composta per Josep Anselm Clavé. La cançó es convertí en un himne dels republicans del moment, de manera que les autoritats la consideraren subversiva i seria prohibida. Així doncs, qui la cantava s’arriscava a ser detingut. Recordem alguna estrofa:

“Ja la campana sona, 
Lo canó ja retrona…
Anem, anem, republicans, anem!
A la victòria anem!
Ja és arribat lo dia 
que’l poble tan volia;
fugiu, tirans, lo poble vol ser rey.  (…)

Ja sona la campana…

Lo garrot, la escopeta, 
La fals y la forqueta, 
Oh Catalans! ab valor empunyem ! (…)

Ja sona la campana…
Que pagui qui té renda,
O bé alguna prebenda:
Lo qui no té, tampoch deu pagar res.

Ja sona la campana…
Lo delme, la gabella,
Lo dret de la portella,
No, jornalers, may més no pagarem!
ja la campana sona
Lo canó ja retrona….
Anem, anem republicans, anem!

La població catalana vivia una ràpida industrialització i amb ella emergia un associacionisme obrer, que no es donava a la resta de l’estat, i mostrava una gran desconfiança a les propostes governamentals, més quan Espartero el 1842 negocià un tractat comercial que permetia l’entrada de teixits anglesos. A Barcelona es produí una nova revolta o bullanga que s’acabà bombardejant la ciutat. Creixia la desafecció popular i agafava  sentit cantar: Lo poble vol ser rey!

Un objectiu: enderrocar les muralles de Barcelona

En Josep Fontana, assenyala i recorda  que amb anterioritat, el 31 de desembre de 1840, l’Ajuntament de Barcelona, aleshores tindria uns 140.000 habitants, havia convocat un concurs sobre els avantatges d’enderrocar les muralles (Ja hi havia hagut un intent el 1794) on s’argumentava:

“los establecimientos de vapor requieren vastas localidades (…) , es indispensable para Barcelona un mayor ensanche, un nuevo campo en que circulen, a la par de aires saludables, activos jérmenes de vida social”.

Guanyà el concurs la proposta de l’higienista i humanista Pere Felip Monlau, amb un títol ben explícit: Abajo las murallas!!”. El 27 d’octubre començava l’enderroc de la cortina interior de la Ciutadella, en el discurs d’inici s’evocava a les moltes víctimes que havien estat empresonades o fusellades a  la fortalesa (recordarien Ramon Xaudaró citat a la Perla 26):

Ciudadanos, este triunfo es una verdadera conquista. ¡Victoria, pues, por Cataluña! ¡Victoria por los catalanes! ¡Victoria por Barcelona!

Als militars no els va complaure les expressions, i ben aviat el Govern d’Espartero va donar ordres de reconstruir els murs, dissoldre les Juntes i el govern municipal, declarant un cop més l’estat de setge. Josep Fontana recull el  testimoni d’un comandant de milícia que amb anterioritat el mateix Espartero havia premiat però, ara a ell i altres els castigaven per posar en marxa un dels objectius aprovats per l’Ajuntament barceloní. Llegim:

Cuando los magnates necesitan del pueblo, halagan sus virtudes, y con el mágico acento de libertad, lo preparan para el combate… pasa el peligro, la corte disfruta nuevamente de las dulzuras de una  vida muelle y opípara… y entonces se ignora la existencia de este pueblo, que se desprecia porque no necesita de él”.

Cita també la protesta de la milícia nacional, ara castigada, on es mostrava l’argumentari raonat del perquè es desitjava per part dels barcelonins d’enderrocar els murs de la fortalesa de la  Ciutadella.

”Cualquiera que sea la calificación que se de a este acto, queremos haber tomado parte en él. Si, la hemos tomado (…)porque quisimos devolver las propiedades que el más feroz de los despotismos arrebató del dominio de nuestros abuelos, sin otra indemnización que las exorbitadas contribuciones que les obligó a pagar para levantar aquellas terribles murallas, que impedían las reclamaciones de los únicos dueños, cuya mayor parte está embebida en las filas de esta milicia nacional; la hemos tomado porque es propiedad  de ésos, y no de la nación, el terreno que ocupa este alcázar de la tiranía, atendido que siéndoles arrebatada por la fuerza y capricho de un tirano, no pudo perderse, sino interinamente (…) la hemos tomado porque somos libres, porque somos catalanes.

És un clar  exemple del record que havia quedat en la memòria col·lectiva. Era un acte de protesta, i de reivindicació a la injusta  repressió soferta arran de la derrota de 1714. Recordem alguns fets que havien acompanyat aquells Decrets de Nova Planta: exili (entre 25.000 i 30.000 persones),  nou impost del Cadastre, l’enderroc del barri de la Ribera (més de 1.200 cases, i desaparició de 38 carrers)  i en el seu lloc una Ciutadella, que s’havia fet impopular com a presó- fortalesa.

Perla 40 Ciutadella_durant_l'enderroc_l'any_1869

Dibuix de Francesc Soler i Rovirosa de la Ciutadella al moment del seu enderroc l’any 1869

La Jamància un revolta antecedent de la Comuna de París?

La bullanga o aixecament de la Jamància, o Camància (del romaní menjar) va durar 80 dies (del 2 de setembre al 20 de novembre de 1843). Els revoltats com apunta  el professor de la UB, Manel Risques resistiren durant dos mesos, i sota un penó negre amb el lema “Igualtat, Sufragi Universal i Abolició de Privilegis” que sintetitzava un projecte polític avançat i coherent a parer de Josep Fontana. Es proposaven mesures com:

1. Eliminació de la partida del pressupost destinada a la família reial mentre no estigués amortitzat el deute públic; 2. Que la regent Cristina rendeixi comptes de la seva gestió; 3. Supressió del caps polítics provincials...; 4. Reducció de l’exèrcit a 50.000 homes destinats exclusivament a la guarnició de les fronteres; 5. Incompatibilitat entre la condició de diputat i la de funcionari públic, fins després de dos anys d’haver acabat; 6. Llibertat religiosa i no subvencionar cap culte; 7. Llibertat de producció i venda de sal; 8. Contribucions sobre articles de luxe. 9. Prohibició d’imposicions sobre els articles de primera necessitat; 10. Enderrocament de les muralles, forts i Ciutadella…; 11. Establiment d’un asil per a treballadors vells o invàlids a Catalunya; 12. Només subsistiran els censos que procedeixin de contractes justificats amb escriptura d’atorgament. 13. Revisió de tots els contractes des de 1833; 14. Llibertat d’impremta; 15. Normes per despolitzar el nomenament i cessament de funcionaris…

Era una revolta que volia transformar la realitat política. S’estengué a altres ciutats catalanes: Mataró, Girona, Hostalric, Olot, Sabadell, Reus… Figueres aquí sota la direcció d’Abdó Terrades.

El general Prim comanda la reacció i bombardejà de nou la  ciutat des de Montjuïc, des de la Ciutadella i des de Gràcia. Es produïren uns 300 morts, desenes de ferits i una gran quantitat d’empresonats. Els revoltats serien titllats d’anarquistes, latrofacciosos i d’enemics de la unidad nacional.

En Manuel Risques  apunta que la seva derrota:

“suposà la fi d’un projecte democràtic i de progrés social per a l’Espanya liberal. La derrota de la Jamància evidenciava també l’escassa vocació reformista de les elits espanyoles i la seva aversió a la descentralització de l’Estat. Al posar sobre la taula la qüestió de la sobirania popular, en substitució de la sobirania nacional, tal com faria cinc anys més tard la revolució de París del 1848.”

Els antecedents de 1842 o com es narren els fets

Els esdeveniments de novembre i desembre de 1842 són ben coneguts per l’estudi de Manuel Risques i que Josep Fontana cita en un escrit de Ferdinand de Lesseps, que era aleshores cònsol francès a Barcelona:

”Els esdeveniments de Barcelona no han tingut altres causes que la irritació dels catalans contra els rigors militars del general Zurbano i contra els projectes de negociació comercials atribuïts al govern de Madrid. L’establiment de la quinta o llei de reclutament ha acabat d’excitar els esperits. És ben sabut que els catalans han tingut sempre la pretensió de sostreure’s a les lleis de la monarquia espanyola (…) El moviment ha començat per una baralla popular (…) una trentena d’obrers tractava d’introduir per una de les portes (…) una quantitat de vi sense pagar els drets (dret de portella esmentat a: ”Ja sona la campana”) … algunes detencions (…) els insurrectes s’han anat aplegant i quan han escoltat al general Zurbano (…):

Bien puede existir España sin Cataluña”,

l’exasperació ha esdevingut general (…) durant els quinze dies que ha durat la insurrecció no s’ha comès un sol delicte contra les persones o les propietats.”.

Ben a l’inrevés s’explicava a la Diputació de Madrid, on deien que a Barcelona

han ocurrido lamentables escenas de horror y de sangre”.

Dues narracions contraposades sobre el caràcter i significat d’aquella revolta, social i de base catalanista, que ens fa preguntar qui ha tingut interès en obviar o distorsionar la realitat?

La valoració de Manuel Risques en el seu capítol 1843. La Jamància, antecedent de la Comuna de París” dins de l’obra Història Mundial de Catalunya. Sota la direcció de Borja de Riquer, no pot ser més diàfana:

La derrota va obrir el pas a la instauració de règims conservadors en el cas de la Jamància de 1843 a un Estat liberal moderat, oligàrquic, excloent i militaritzant, autoritari, fèrriament centralitzat, sense una clara divisió de poders, amb nul·la capacitat de consens, i que va marcar les regles pel desenvolupament del capitalisme espanyol.

Anuncis
Imatge

Perla 39. Dos exilis i dos exiliats perseguits i compromesos

A causa de la guerra civil (1936-1939) a Catalunya es  produïren dues onades d’exilis significatives. Una primera l’estiu del 36 que afectà principalment a persones identificades amb la dreta política,  propietaris i estaments religiosos. Molts sortiren en vaixells en direcció a Gènova o Marsella. També s’exiliaren republicans i persones sense una identificació dretana davant el caire que prengué la revolució social del juliol del 36. El segon moment o exili es produí el febrer del 39, molt més nombrosa ja que eren els derrotats de la guerra,  entre ells, uns 100.000 foren catalans.

Dos exilis i dos exiliats

Rafael Patxot i Jubert, (1872-1964) i Pau Casals i Defilló (1876-1973) serveixen d’exemple a aquests dos exilis consecutius fruit del malson de la guerra, dos dels molts exemples del capital humà perdut. Els dos eren apassionats de la música en camps ben diferents alhora que humanistes, demòcrates, obertament antifranquistes que, conseqüentment, moririen a l’exili.  Rafael Patxot és un exiliat del 36, la primera fornada i Pau Casals  ho és del 39, la segona.

Perla 39 patxot_casals2

Pau Casal i Rafael Patxot. Font: https://universpatxot.diba.cat

Els dos es  coneixien i es relacionaren com es pot veure a la fotografia o com testimonia la carta que Patxot va escriure a Casals el 10 de desembre del 45. Havia acabat  la segona Guerra Mundial i en la lletra es palpava el neguit, la inquietud o incertesa del  què podia passar, en albirar quelcom diferent al que ell n’esperava:

”Aquesta guerra que va començar amb una bella doctrina per part dels aliats, després de la ceguera de la no intervenció a Espanya, està acabant-se en un fangar de dubtes, regateig i negació de la nostra pròpia vida i a estones em fa dubtar de la Humanitat…Jo que sóc anglòfil per temperament, per educació i per experiència…he tingut una mai imaginada decepció, al veure la virada anglesa de cara a Espanya…per aquesta raó m’adhereixo mentalment i sentimentalment, a la vostra eloqüent protesta…, per els qui ens obstinem a creure en Catalunya i per ella patim i morirem voluntàriament expatriats, perquè encara som homes i homes catalans”.   

Rafael Patxot i Jubert, exiliat al 36

.Perla 39 Biografia Patxot x Joaquim Maluquer

Empresari del suro, meteoròleg, al 1896 montà un observatori astronòmic a Sant Feliu de Guíxols. Estudià la meteorologia catalana i fou un dels promotors d’una obra internacional “L’Atlas Géneral des Nuages” el 1929.

En aquest àmbit es pot recordar  l’actuació recollida per Joaquim Maluquer Sostres, a la seva biografia Rafael Patxot i Jubert, mecenes i científic. Explica que l’any 1929, a Copenhaguen, es reunia el Comitè Internacional de Meteorologia…

«hi assistí Eduard Fonseré com a únic representat científic d’Espanya a més d’un militar que tenia la pretensió d’esborrar el nom de Catalunya de l’Edició de l’Atles Internacional dels Núvols que s’estava elaborant que recollia les seves aportacions. Patxot va aconseguir que el seu amic E. Delcambre rebutgés el representant militar i mantingués la presència catalana en l’àmbit meteorològic internacional. Patxot explicava el fet parlant del  separatisme dels núvols”.

Ho podem entendre com un atac a aspectes intangibles?

Perla 39 patxot_companys

El 29 de maig de 1934, Rafael Patxot rebia l’homenatge de la Generalitat de Catalunya amb motiu del lliurament d’un exemplar especial de l’Atles Internacional de Núvols i dels Estats del Cel publicat per l’Organització Meteorològica Internacional.

Patxot impulsà, a més, diferents mecenatges. Des de  la fundació Rabell s’estudiaren les característiques i evolució de la Masia catalana. Fou un dels mantenidors  fonamentals de l’IEC (Perla 28) durant la dictadura de Primo de Rivera. Impulsà l’estudi i recol·lecció de llegendes sobre el folklore català, per tal d’evitar-ne la seva desaparició, que es recolliria en «El llegendari català».

En l’àmbit musical la seva tasca va destacar en impulsar i finançar  la recuperació del Cançoner popular de Catalunya a partir de concursos i també d’un treball de camp  dit Missions consistent en què dues persones, amb gran coneixement musical i proveïts d’un fonògraf, recollien les cançons que es conservaven a les comarques catalanes. A l’estiu del 1936 n’havien catalogat unes 40.000.

Internacionalment  va arribar a impulsar, per iniciativa pròpia, un concurs dotat amb 1.000 lliures esterlines, avalat pel Tribunal Permanent de Justícia Internacional de La Haia per tal de revisar el concepte d’Estat. En el jurat internacional hi figurava F. Maspons Anglasell. El premi fou declarat desert. L’any 1933 publicà un dels treballs que reflexionava un dels temes del seu interès: “El canvi esdevingut en les idees d’estat i poble, com a manifestació de la consciencia mundial”, del  txec Rudolf Laun.

Ja exiliat a Ginebra en reflexionar sobre els esdeveniments del juliol de 1936 considerava:

“És un axioma primari de govern: els militars a la caserna i els capellans a l’església, perquè, altrament, si surten de llur comesa, són elements que ho espatllen tot i ho emboliquen tot; car els uns amb nom de la pàtria, se’n fan els amos, i els altres, amb nom del  cel, s’imposen a la terra”.

Allà Patxot mantingué bona relació amb el també exiliat cardenal Vidal i Barraquer. Coincidien en veure a  la jerarquia eclesiàstica doblegada i acomodada al règim franquista. El cardenal traspassà el 1943 i, com indicava  Maluquer, Patxot assumí les despeses del funeral i recordaria en l’epitafi a Vidal i Barraquer que fou ”exiliat pel general Franco perquè es negà a signar la carta col·lectiva de l’Episcopat espanyol, adherint-se a la rebel·lió militar que arborà la guerra civil. I portà la dictadura”. Que la República estava en un període de crisi després del febrer del 1936 era innegable, i a causa d’aquest contacte és molt probable que estès informat de primera mà sobre una falsa versió que ha delatat l’historiador aragonès, Julián Casanova a «República y guerra civil”:

“De los más de 250 muertos  se dice que hubo en el período de febrero a junio como consecuencia de la “violencia política”, ninguno pertenecía al clero, lo cual contradice el recuerdo que de esa primavera de 1936 se transmite todavía a menudo, copia de lo mucho que se escribió para legitimar el apoyo de la Iglesia al golpe militar: que el “exterminio del clero católico” había comenzado antes de julio de 1936.”

L’industrial Patxot, com veiem mecenes i catalanista, ja no retornà a Espanya, però tot i així va ser requerit a presentar-se a declarar davant el tribunal de Responsabilitats polítiques que posaren en marxa els guanyadors de la Guerra Civil. Era l’octubre de 1939 i l’acusaven de desafecto al “Glorioso Movimiento Nacional”. En les diligències de la guàrdia Civil, de la Falange, i de l’ajuntament de Sant Feliu, s’afirmava que no militava a cap partit i que havia estat perseguit durant “el periodo rojo” i per això havia fugit a l’estranger. Recordaven i esmentaven com arguments penalitzadors tots els seus mecenatges compromesos amb la cultura i la ciència catalana. A l’informe de la Falange:

”Está considerado como persona muy irregular, atribuyéndose este defecto a sus ensayos científicos, que le han apartado del trato social (….) hombre de ideas completamente separatistas, contrario a todo lo que significa España… dada su ideologia se le puede considerar desafecto”.

Recordem que aleshores es categoritzava a les persones en: “indiferentes, adictos i desafectos”. Patxot era d’aquests darrers i l’instructor ho deixà ben clar:

el separatismo del inculpado, así como su salida de la zona roja y permanencia en el extranjero, sin justificación alguna como no sea la natural repugnancia del expedientado hacia los postulados fundamentales de nuestra Revolución Nacional Sindicalista, e incompatibilidad con los mismos”.

La revista Endavant (1945-1968) editada a l’exili pel Moviment Socialista de Catalunya (1945-1968) defensava aquests principis “Federació, Democràcia i Socialisme”. L’any 1955 recull el document adreçat  a la Comissió de Drets Humans de l’ONU on es denunciava la repressió franquista a la cultura catalana. El signaren Bosch i Gimpera, Nicolau d’Olwer, Pi i Sunyer, Serra i Moret, a més de  Rafael Patxot i  Pau Casals.

L’any 1952 va escriure un llibre de memòries, Adéu a Catalunya. Guaitant enrere, fulls de la vida d’un octogenari, amb la significativa autodefinició de “Català, empordanès, expatriat voluntari per amor de consciència, del sentiment i de la personalitat humana”

Els exiliats mexicans, en una de les seves publicacions, La Nova revista de 1958  evocaren i reconegueren els estudis i la tasca de Patxot en els números 31 i 32.

Pau Casals, exiliat al 39.

El desenllaç de la guerra civil el va obligar a marxar a l’exili i fixà la residència a l’altra banda de la frontera, a Prada de Conflent en part a causa de la seva voluntat de no abandonar els seus compatriotes i altres exiliats internats aleshores en camps com el d’Argeles al sud de França. Entre el 1938 i 1940 Casals va donar més de 140.000 francs als catalans exiliats. A més, va escriure moltíssimes cartes a personalitats i organismes internacionals demanant tota mena d’ajuts.  A partir de 1957 residiria a San Juan de Puerto Rico.

En valorar aquesta tasca ell mateix indicava:

”S’ha d’ajudar a tothom i encara ho puc fer, tot i que estic esgotant els meus recursos. A Espanya tots els meus béns han estat confiscats, inclosa casa meva. Però mentre serveixi per a aquesta tasca que m’he imposat, em quedaré aquí.”

Però com a conseqüència d’aquest compromís humanista, amb la república i amb Catalunya, seria molt desprestigiat i la seva figura insultada i denigrada des de les informacions del règim franquista. Miguel Utrillo, l’any 1939, a les pàgines del diari reconvertit de «Solidaridad Obrera» a «Solidaridad Nacional», va escriure en la seva columna de “Fantasmones rojos” que el desafecte Casals

«era un perfecto asno…., un antiespañol perfecto que se creía un dios…uno de los mejores tacaños que se han conocido. Y, además, masón y judío».  

Acabada la II Guerra Mundial va fer un concert a Londres on interpretà el «Cant del ocells», i manifestà les esperances en recuperar aviat les llibertats perdudes amb la dictadura. Però aviat veuria que les coses no anirien en aquesta direcció en captar que els països guanyadors no es comprometien per acabar amb el franquisme i així optà per no actuar en els països que hi mantinguessin relacions, en senyal d’un compromesa  i digne protesta.

Des de l’exili de Prada, va escriure una carta al president dels USA, Truman, per intentar frenar l’ajuda nordamericana a la dictadura franquista d’un préstec de més de 60 milions de dòlars a l’Espanya de Franco (es concediria més tard dins el conegut  «Pla Marshall» ).  

Tarradellas, president de la Generalitat, i Prieto cap de la República espanyola, els dos a l’exili compartien la iniciativa. S’anà elaborant  l’escrit l’ agost de 1950 i hi hagué més d’una versió com detalla Joan Esculies en: Pau Casals, la carta secreta de Tarradellas i Prieto. L’argumentari de Pau Casals mencionava aspectes com:

“Sóc senzillament un home que creu en la democràcia i que estima la seva terra nativa de Catalunya i la d’Espanya, dins la qual es troba Catalunya (…) Vostè comprendrà molt bé, senyor President, la dolorosa decepció que vaig sentir en veure de quina manera les grans democràcies deixaven abandonada a la seva sort la República espanyola, quan aquesta lluitava contra el triple atac del nazisme, del feixisme i del falangisme, tres noms d’una mateixa ideologia (…) Excedeix a la meva capacitat de comprensió el fet que les democràcies europees després de la seva victòria permetessin que seguís creixent a Espanya un règim de tirania que moralment han condemnat tots els homes lliures (…)  Exiliat de la meva pàtria des del 1939 em vaig veure forçat també a considerar-me exiliat del món democràtic des del 1945 () En aquestes condicions em vaig veure obligat a renunciar a la meva vida normal (…) No em vaig creure’m amb dret de rebre l’estima dels públics de les nacions els governs de les quals, en la meva opinió, oblidaven els deures i no feien res per tal que acabés el règim que té al meu país sotmès a la servitud. (…)

Perla 39 Carta Secreta de Pau Casal x Joan Esculies

Portada del llibre Joan Esculies Pau Casals. La carta secreta de Tarradellas i Prieto

Pau Casals va estar a punt de ser president de la Generalitat de Catalunya. Això era conegut. Aquest llibre explica, però, que també podria haver estat president del govern de la República a l’exili l’any 1950. I que ho podria haver estat de la mà de Josep Tarradellas i del líder socialista Indalecio Prieto.

Pau Casals  a banda de ser un músic extraordinari i reconegut, era també un home compromès i implicat en la defensa  de la pau i de la llibertat. Pel seu prestigi hauria pogut ser president de les dues institucions «exiliades»: l’any 1950 de la República Espanyola, i de la Generalitat de Catalunya al 1954 i al 1959 com documenta Joan Esculies a l’obra esmentada.

L’any 1958 donà un concert a Nacions Unides, on va alçar la veu en favor de la Pau i contra l’amenaça nuclear. El 1961, amb Kennedy de president va fer un concert a la Casa Blanca i al 1963, aquest li concedí la Medalla de la Llibertat

Perla 39 Casal Kennedy

Jordi Finestres ha publicat recentment l’article “La trobada secreta entre Pau Casals i John Fitzgerald KennedySàpiens núm 204, on desvela tota l’operació que va permetre que el músic català actués davant John F. Kennedy.

El 24 d’octubre del 1971, amb 96 anys, va rebre la Medalla de la Pau de l’ONU. I pronuncià aquestes paraules:

”Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida. La Pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare –una dona excepcional, genial–, quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. Per això les Nacions Unides, que treballen per l’ideal de la pau, estan al meu cor. Disculpeu-me per prendre el vostre temps, però deixeu-me dir una cosa. Sóc català. Catalunya és avui una regió d’Espanya. Però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us diré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic, molt abans que Anglaterra. I a Catalunya hi va haver l’inici de les nacions unides. Totes les autoritats de Catalunya al segle onzè es van trobar en una ciutat de França –que aleshores pertanyia a Catalunya– per parlar de la pau. Al segle XI a favor de la pau al món i en contra de la guerra i de la inhumanitat de les guerres. Això era Catalunya. (…)
Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Tocaré una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: “Peace, Peace, Peace” (pau, pau, pau) i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya.

El 22 d’octubre de 1973 moria, el dia següent a «La Vanguardia Española» se li dedicà un llarg article on es feia referència a “Una vida apassionada dedicada a la música”. Altres aspectes  relacionats amb la seva actitud política quedaren ben silenciats, tot i ser una de les figures internacionals catalanes més reconegudes.

Patxot i Casals, dos enamorats  de Catalunya, compromesos amb la democràcia, vivint-la amb enyorança i també amb esperança – com quedà palès en les aportacions d’ambdós a la “Primera Conferència Nacional Catalana” que s’inicià a Mèxic en la simbòlica data de l’11 de setembre de 1953 …, – però que per la seva actitud, des de sempre, serienconsiderats per l’Estat dos permanents “desafectos, i per tant moririen a l’exili.  

 

Imatge

Perla 38. Els catalans han tingut poder polític a l’Estat?

Imatge principal: Acudit publicat a La Campana de Gràcia (14-X-1899) deu dies abans del cessament de Manuel Duran i Bas (Barcelona, 1823-1907) com a ministre de Gràcia i Justícia al govern Silvela-Polavieja.

La revolta catalana

John H. Elliot és un hispanista britànic, autor del llibre editat el 2018: Catalans i escocesos. Unió i discòrdia, i d’altres d’obres com: La España imperial 1469-1716, La Revolta Catalana (1598-1640) i El mundo hispánico: Civilización e imperio, Europa y América, pasado y presente.  Elliot, en aquest darrer intenta analitzar el lloc d’Espanya dins de la civilització mundial, i en el capítol Hacia el gobierno unitarioexplica:

La oportunidad se le presentó a  Madrid con el cambio de dinastía a la muerte de Carlos II, en 1700. En el enfrentamiento que se entabló por la sucesión, los reinos de la Corona de Aragón se alinearon, con un grado diverso de compromiso, con el pretendiente austríaco de la casa de Habsburgo, contra el primer monarca borbónico de España, Felipe V, que había sido elegido por Carlos para sucederle en el trono. La victoria de Felipe V en la Guerra de Sucesión le dio a él y a sus ministros la posibilidad de conseguir lo que Olivares no había podido alcanzar. Utilizando como pretexto la rebelión de la Corona de Aragón, introdujeron en Aragón y Valencia y, finalmente en 1716,en la derrotada Cataluña, la llamada Nueva Planta, una nueva forma de gobierno que implicaba la abolición de sus Cortes y de los sistemas constitucionales tradicionales, la imposición de nuevas leyes, Nuevos oficiales y Nuevos impuestos y la prohibición de utilizar la lengua catalana en los asuntos oficiales (…) España se convirtió en teoría (…) en un Estado unitario gobernado desde Madrid. (…) y alimentaría profundas causas de resentimiento contra Castilla por pretender identificar con ella al conjunto de España.”

perla 38 catalans & escocesos

John H. Elliot: Catalans i escocesos. Unió i discordia, 2018

El 3 d’abril de 2017, Elliot va fer una conferència a Madrid, amb aquest títol: “Cataluña y Escocia, dos historias” oferint una versió comparativa entre ambdós processos independentistes que es viuen a Escòcia i Catalunya. Ho centrava en semblances i diferències entre dues nacions avui integrades en uns estats i que manifesten obertes discrepàncies sobre les relacions i tractes que hi mantenen. La seva visió, amb enfoc historicista, remarcà un fet diferencial ben específic: els escassos catalans que han gestionat el poder estatal a Espanya, contràriament als molts escocesos que es van anar incorporant a les estructures estatals del Regne Unit. Elliot ho deia així: “me hubiera gustado ver a un catalán en el centro de poder”. N’hi hagué tres de rellevants, i certament duraren molt poc. Elliot no es proclama partidari de la independència però sí que puntualitza que no hi ha hagut voluntat d’entesa ni de narració en el fet d’una Espanya que qualifica de diversa i plural.

Lo catalanisme

Al segle XIX, una de les figures cabdals del catalanisme polític va ser Valentí Almirall, impulsor del Memorial de Greuges lliurat a Alfons XII el 1885, i redactor l’any següent de les bases ideològiques d’un catalanisme progressista en Lo Catalanisme. Amb anterioritat  l’any 1879, va fundar i va escriure el Diari Català. Foren dos articles, amb un mateix títol: “Los ministres catalans (I) el  30 d’agost, i “Los ministres catalans” (II) el 3 d’octubre, centrats en la participació catalana en el Govern d’Espanya. Han passat 140 anys, i Almirall ho argumentava així:

“Des de que Catalunya fou unida a Espanya hi ha hagut tants pocs ministres catalans que poden comptar-se amb los dits”. (…) Abans del sigle actual se comprèn que això succeís. Des de la presa de Barcelona per Felip V, i tal vegada des de molt anteriorment, Catalunya no era més que un país conquistat i sobre d’ella pesava la llei dura del vencedor. Natural era, doncs, que els castellans se reservessin per a ells los alts càrrecs de l’Estat, sens donar la més petita representació a la nostra comarca (sic). Obeir, pagar i callar són los únics drets del que ha deixat dominar-se per la força de les armes.

Però hi hagué un dia en què ens digueren que tot allò s’oblidava i que Catalunya al crit de visca la llibertat i a l’amparo d’una constitució moderna passava a ser una o vàries províncies germanes de totes les restes espanyoles. Los catalans entraren amb entusiasme i amb bona fe en la nova senda, però al poc temps poguérem ja convèncer-nos de que baix cert punt de vista no havíem pas guanyat gran cosa en lo canvi. Dintre del sistema constitucional (Nota: Època de la Restauració Canovista i de la Constitució de 1876) seguí tenint-se´ns tan poques consideracions com dintre de l’arbitrarietat absolutista.

Gràcies a aquest desvio incalificable ha succeït que des de que es proclamaren per primera vegada los drets constitucionals dels espanyols, o sigui des de principi de sigle, si a Espanya hi ha hagut més de mil cinc-cents ministres, pocs los que hi ha hagut de catalans.

Que aquest número és molt inferior al que naturalment nos tocava no cal demostrar-ho. Si busquéssim la relació per províncies, i les suposéssim totes iguals en il·lustració i altres condicions, tindríem que essent quaranta-nou les que formen la nació, i quatre les catalanes, dels mil cinc-cents ministres nos tocaria la dotzava part, més de cent setanta-cinc. Si busquéssim la relació per lo número relatiu d’habitants, lo resultat seria encara més favorable a Catalunya”.

Un fet tan constantment repetit com l’exclusió dels catalans del poder, no pot esser fill de la casualitat. Si d’això no n’estessim ben persuadits, nos bastaria recordar la cridòria que aixecaven tots los diaris de  Madrid sens distinció de colors quan, en 1873, se verificà lo fet de que en lo primer ministeri de la República hi haguessin tres catalans. Al sentir les exclamacions i ploricons dels madrilenyos no semblava sinó que els bàrbaros haguessin atravessat les portes de la vila dels pressupostos.(…) Lo manar i lo cobrar és privilegi exclusiu dels madrilenyos.”

perla 38 valenti_almirall

ALMIRALL, Valentí. Lo catalanisme. Motius que ‘l llegitiman. Fonaments cientifichs y solucions practicas. Barcelona: Llibreria de Verdaguer – Llibreria de Lopez, 1886.

Tres catalans i maçons amb poder

El professor, Borja de Riquer descriu la participació catalana en la política espanyola, i coincideix amb els arguments d’Elliot o Almirall, en dir que fou: una experiència fallida, i menciona la reduïda influència política de Catalunya en valorar l’escassa participació i presència de catalans als governs espanyols del segle XIX.

“Només en el sexenni Revolucionari (1868-1874) hi hagué catalans en el primer pla de la política espanyola, amb tres caps de Govern: Joan Prim, Estanislau Figueras i Francesc Pi i Margall”.

Els tres eren maçons però discrepants en la manera d’organitzar l’Estat. Els tres estigueren ben poc temps al cap del govern, el primer en la revolució del 1868, aquella que porta per primer cop el sufragi universal (Perla 33) i en transició cap a la monarquia d’Amadeu de Saboya i quan aquest dimití es proclamà la Primera República, on Pi i Margall i Figueras ocuparien  la primacia del Govern.

Una de les crítiques rebudes apuntava als seus orígens com recollí Albert Balcells. En el text  s’apuntava de manera crítica i mordaç en un diari madrilenyEl eco de España” 15-4-1873:

Con el advenimiento de la República España ha pasado a ser patrimonio de Cataluña. El Presidente del Poder Ejecutivo, catalán. El ministro de Gobernación, catalán. El ministro de Hacienda, catalán. De los cuarenta y nueve Gobiernos de provincia, treinta y dos están desempeñados por catalanes. Pues todavía no están contentos. Será necesario darles un ministerio homogéneo, todo catalán, los diecisiete Gobiernos de provincia que les faltan, y que el resto de España les pague un crecido tributo, para que nos dispensen el obsequio de no declararse independientes ni piensen en mudar de nacionalidad. No tienen los catalanes la culpa, sino los castellanos, los aragoneses, los valencianos, los andaluces, extremeños, gallegos y demás españoles que lo sufren y lo consienten”.

Quan governaven molt freqüentment dirigents d’altres procedències com madrilenys, andalusos o bascos ho criticaven? Els articulistes de la premsa no digerien els resultats d’unes eleccions democràtiques (masculines) que permetia una nova forma d’organització política republicana. Tenien por de reconèixer la complexitat d’un fet diferencial com el català? O podríem entendre-ho també com a catalanofòbia?   

perla 37 borja de riquer

Portada del llibre de Borja de Riquer: Anar de debó. Els catalans i Espanya

Aquella etapa republicana fou molt curta i excepcional. Borja de Riquer ajusta que:

“entre 1814 i el 1900, de vuit-cents cinquanta ministres només vint-i-dos van ser catalans; és a dir, el 2’5 per cent del total, quan Catalunya representava aleshores més del 10 per cent de la població d’Espanya”.

I si agafem els darrers anys, a partir de la mort del dictador, 1975, una etapa que podria haver estat més participativa, durant els governs d’Arias Navarro, Suárez, Calvo Sotelo, González, Aznar, Zapatero, Rajoy, Sánchez, és a dir entre 1975-2018, trobem els següents ministres catalans: Punset, Mayor Zaragoza, Rovira, Lavilla, Borrell, Lluch, Majó, Serra, Solé Tura, Birulés, Piqué, García Valdecasas, Clos, Corbacho, Chacon, Montilla, Fernández Díaz,  D. Montserrat, Borrell i Batet. Frega el 4% del total, en 43 anys. (A la Perla 12 fèiem referència als ministres del franquisme)

Al llarg d’aquest temps, Catalunya representa més o menys el 16% de la població total d’Espanya. El 4% és un percentatge molt inferior al que hauria correspost a Catalunya. Inferior també pel que fa al PIB que l’any 2016 –per citar-ne un- era  el 18’9 segons  el mateix “Instituto Nacional de Estadística”, essent la comunitat que més aportava a l’Estat. Inferior tanmateix a les inversions de l’Estat en obra pública ja que  a Catalunya, no arriba al 10%. També és inferior a la mitjana del finançament autonòmic, on no s’aplica cap criteri d’ordinalitat  de manera que des de la Constitució del 78 els habitants de Catalunya any rere any reben molt menys del que aporten,  (un exemple: l’any 2014 Cantàbria, La Rioja, Extremadura, Aragó, Castella i Lleó rebien més de 2.600 €/hab. mentre que a Catalunya en corresponia 2.196). És inferior al percentatge territorial de Catalunya que és del 6,14% del total de la superfície espanyola. Si ho miréssim en l’apartat  d’una divisió administrativa com feia Almirall, les  4 províncies sobre el total de les 50 províncies comprovem que també es repeteix la cançó, en quedar ben clarament per sota: el 8%.

La conclusió és clara i evident a partir de fets objectivables: Catalunya és un apèndix en les decisions que es prenen a Madrid i que afecten la vida quotidiana dels seus habitants. La minça representació catalana en les estructures ministerials i de poder de l’Estat no poden justificar-se doncs, com un fet d’atzar, hi ha quelcom més, i recorden les paraules d’Almirall sobre la il·lustració dels catalans, o l’exclusió que convé, en el cobrar i manar des de Madrid. Segueix passant des que ell ho denuncià. Són molts i molts anys, massa en tots els casos. I encara, des de tribunes influents de governants i diferents mitjans informatius que s’autoproclamen com a veus “objectives, autoritzades i neutrals s’argumenta que: ”que és hora de que els catalans ens centrem en els temes que importen, o en els problemes que afecten als catalans”. No deixa de ser una retòrica de ficció adreçada a un català súbdit, sense dret a “pensar lliurement” o prendre consciència del mal tracte rebut. Hi ha una Espanya que mana des de fa molts anys i que decideix per tots els catalans a costa seva.

En aquests darrers 42 anys, no s’ha volgut rectificar aquesta manera d’actuar, i alguns han tingut prou força per condicionar l’etapa que començà amb la Constitució del 1979, amb intervenció de les “altes esferes” en el redactat d’algun article (nació, indivisibilitat…), amb el cop d’Estat del 23 F del 1981, amb la LOAPA, aquella llei harmonitzadora del mateix any, i no va ser gens casual  que l’any 1984 el Partit Socialista de Catalunya, que havia començat tenint grup propi al Congrés de Diputats, desaparegués i quedés integrat dins el PSOE. L’Espanya federal també trobava que hi havia un excés de representació catalana?

I la mateixa manera d’actuar es repeteix amb l’Estatut català de 2006, que va ser negociat i “cepillado” (ja d’inici) al Parlament espanyol,  per ser després votat i aprovat a Catalunya el 18 de juny d’aquell mateix any. Entrava en vigor el 9 d’agost del 2006 havent estat signat pel President del Govern, Rodríguez Zapatero, i pel cap d’Estat Juan Carlos I. Amb tot, no va ser suficient i l’Estatut Català encara patiria, 4 anys més tard (el 2010),  una nova retallada per part del Tribunal Constitucional. On recau aleshores la sobirania? Qui va trencar el pacte institucional? Un tribunal, qüestionat al llarg de tota aquesta etapa, va poder decidir per sobre de la voluntat del poble català legítimament consultada. Aquesta anomalia democràtica va fer entendre al aleshores President Montilla que allà començava una “desafecció” vers una Constitució que permetia aquella aberració, i diferents juristes, entre ells Javier Pérez Royo (“Golpe de Estado” El País 10-feb-2007)  ho van entendre com un cop d’estat contra Catalunya. La sobirania dels ciutadans de Catalunya era menystinguda per un tribunal. És normal o anòmal que l’Estat espanyol faci votar a la pròpia comunitat, que aquí surti sí (a l’estatut) i que, finalment, acabi essent No?

Aquesta escapçada no ha sigut així, en cap més reforma dels diferents estatuts d’altres comunitats. Algunes tenen en vigor, copiats, i sense problemes articles que a Catalunya, malgrat haver estat votats, han estat suspesos. Hem de pensar, doncs, que això de Catalunya i dels catalans a Espanya no pot passar en cap cas de la mera “conllevancia”, expressió encunyada per Ortega y Gasset durant la tramitació de la Constitució republicana de 1931. Una “conllevancia”  que no vol dir tampoc tracte just, equitatiu i respectuós amb el fet nacional i lingüístic ja que no s’ha volgut permetre, per exemple,  que a la Cambra dita de representació territorial, el Senat, es puguin emprar quotidianament les diferents llengües de l’estat, de manera que el català segueix essent considerada una llengua regional i subordinada.

O faixa o caixa

Encara podem citar un discurs del general Prim de 1851, personatge controvertit i a Barcelona també molt qüestionat per la seva actuació a la Jamància del 1843, on sembla que va pronunciar “o faixa o caixa”  (és a dir, rebre la faixa de general o anar a parar a la caixa de morts).

perla 37 sans-_el_general_prim_a_la_guerra_d'Àfrica

El general Prim a la batalla de Tetuan, el 1860, comandant els caçadors d’Alba de Tormes i el batalló de voluntaris catalans, oli de Francesc Sans i Cabot, encarregat per la Diputació de Barcelona. MNAC

Malgrat tot, Prim té un discurs força clarificador de la mala visió que tenia ja Espanya de Catalunya. Es tracta d’un discurs sospitosament no recollit a la Biografia de Parlamentarios: Joan Prim Prats 1814-1870, amb motiu del seu bicentenari, editat pel Parlament Espanyol. L’any 1851 havia dit al Congrés:

Ministros de España: ¿los catalanes son o no son españoles? Y contrayéndome a la misma Cataluña, ¿no es aquel país laborioso, trabajador, inteligente y honrado? No lo podéis negar. Pues entonces, ¿por qué lo mandáis como a un país de salvajes o de vagabundos? […] ¿Qué necesidad de ese estado de sitio permanente en Cataluña, pues hace ocho años, señores, que está allí rigiendo este sistema con muy pocas excepciones? ¿Qué necesidad hay de ese estado de permanente de sitio? […] Ya han oído los señores diputados el gran número de catalanes que han sido fusilados sin sentencia legal, sin formación de causa. Pues son también muchos los que juzgados por la misma legislación han sido deportados, unos a Filipinas, otros a la Islas Canarias, otros a provincias del interior […]

¿Han podido creer S.S. que los catalanes tienen la condición del perro que lame la mano que le castiga? Si tal han creído, se equivocan; la condición de los catalanes es la del tigre que despedaza al que le maltrata. ¿Hasta cuando hemos de morder el freno?, decían unos. ¿Hasta cuándo hemos de ser tratados como esclavos? ¿Somos o no somos españoles?, decían todos. Ministros de España: ¿los catalanes son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Si no los queréis como españoles, levantad de allá vuestros reales, dejadlos, que para nada os necesitan; pero si siendo españoles los queréis esclavos, si queréis continuar la política de Felipe V, de ominosa memoria, sea en buena hora, y sea por completo; amarradles a la mesa el cuchillo, como lo hizo aquel rey; encerradlos en un círculo de bronce; y si esto no basta sea Cataluña talada y destruida y sembrada de sal como la ciudad maldita; porque así, y sólo así, doblaréis nuestra cerviz, porque así y sólo así venceréis nuestra altivez; así, y solamente así, domaréis nuestra fiereza.

Per què no s’ha inclós aquest discurs en la seva biografia parlamentària espanyola? Cadascú que ho interpreti…

Imatge

Perla 37. Maragall i Unamuno: afinitats i incomprensions. Un epistolari des de la “conllevancia” 1900-1911

L’epistolari Unamuno-Maragall 1900-1911

Els desastres colonials (Cuba i Filipines) de 1898 comportaren una crisi d’ampli abast a tota la societat espanyola: política, militar, social, econòmica i també una crisi de consciència o d’identitat. Sorgiria a Espanya la coneguda “Generación del 98  (Unamuno entre ells). Va ser una generació bàsicament castellana que pretenia regenerar Espanya. A Catalunya, aquesta generació va tenir poca incidència, ja que predominava una altra visió marcada pel Modernisme (Joan Maragall en seria un dels seus representants).

En aquell context el poeta i escriptor català  va publicar els seus coneguts i alhora polèmics, Els tres cants de Guerra: Els adéus, Oda a Espanya i  El cant del retorn. De fet és el reportatge poètic amb què Maragall glossa la desfeta colonial espanyola de 1898.

Perla Unamuno Joan_Maragall_1903

Retrat de Joan Maragall fotografiat el 1903 per Pau Audouard (1856 – 1919)

Unamuno i Maragall  són dues personalitats que permeten copsar des dels seus escrits i des de les seves posicions polítiques, les idees, els anhels i les inquietuds del seu temps. Vivien en llocs ben diferents, el primer a Salamanca una ciutat que comptava amb uns 25.000 habitants, i Barcelona que fregava els 525.000. Unamuno vivia en una ciutat rural, al centre d’Espanya i marcada pel pes de la Universitat, de la que en seria  rector en tres ocasions. Maragall residia a Barcelona, una ciutat dinàmica, industrial i al mateix temps plena de tensions socials i polítiques, com ho reflecteixen els  fets anticatalanistes del Cu-Cut! (Perla 6) amb la lluita contra la Llei de jurisdiccions, i l’aparició de Solidaritat catalana que agrupà tots els partits polítics catalans, llevat del lerrouxista; i també la revolta de la Setmana Tràgica de 1900, el detonant de la qual fou l’enviament de lleves catalanes al nou conflicte militar i colonial al nord d’Àfrica.

Unamuno i Maragall, mantingueren una relació epistolar al llarg de la primera dècada del segle XX. En l’epistolari es fa evident la relació amical i respectuosa entre les ànimes dels dos poetes d’arrels catòliques, interessats en debats sobre la fe i la raó, a partir d’uns determinats autors. L’Epistolario entre Miguel de Unamuno y Joan Maragall, permet captar també, les desavinences polítiques en la consideració i l’encaix de Catalunya i l’Espanya castellana, ja que manifesten amb total sinceritat  les respectives posicions i els seus desitjats anhels de trobar un espai comú, encara que plena de desconfiances.

Al llarg de les més de 40 cartes existents, els dos autors, Joan Maragall (1860-1911) i Miguel de Unamuno (1864-1936) ens  podem acostar a dues maneres d’entendre el què era, o el què havia de ser Espanya en un futur. Ambdós volien una Espanya diferent però, es palesava la divergència política i el paper reservat a cadascuna de les llengües en que s’expressaven. Discrepaven en la concepció d’Espanya a Europa i també sobre com es podria arribar a un procés de convivència compartit entre els diversos pobles peninsulars.

És sabut que es conegueren a partir d’un poema. L’any 1893 el bilbaí va llegir La vaca cega, li va interessar i fins i tot la va traduir al castellà, amb correccions del mateix Maragall. Per exemple  es comenta a la carta del 26-11-06,

solo creo que ha entendido mal una palabra: embanyada, que V, traduce bañada (mojada ¿no es esto?) y quiere decir encornada, de cuernos, banyes en catalán; pero, es claro encornada no es castellano.”…

El 1900, Unamuno havia enviat a Maragall un exemplar del seu llibre “Tres ensayos” centrats en “Civilización y cultura, La crisis del patriotismo y Sobre la consecuencia, la sinceridad” on es detallen el temes que el preocuparien al llarg de la seva vida. Maragall, agraït, li va contestar en una  primera carta exposant:

Ay, amigo mío (deje que le llame así), ¡cuánto bien acaban de hacerme sus Tres ensayos! Me siento mejor para lo que llamamos vida y para lo que llamamos muerte. Los he leído como poesía, sin meditar ni releer nada (…) Todo esto estaba dentro de mí, y usted me lo ha revelado y me gozo en ello. Dios se lo pague. Nos hemos hecho amigos. Disponga de mí. Juan Maragall”.

Perla Unamuno Auto-retrato,_Miguel_de_Unamuno,_Revista_Ibérica,_30-09-1902.djvu

Miguel de Unamuno (30-09-1902) Auto-retrato, Revista Ibérica, año I, nº5, 

Es van escriure des del juny de 1900  al març del 1911. En les dues darreres cartes es fa evident el grau de familiaritat entre ells. Així en la darrera Unamuno feia aquesta puntualització:

“¡alma ibérica!, ¡qué ensueño!, pero nos lo turban castellanistas, bizcaitarras, catalanistas, portuguesistas, andalucistas, etc. Que no castellanos, ni vascos, ni catalanes, ni portugueses, ni andaluces etc., de una parte y de otra esa flamante secta jesuito-masonica (…) las viles pasiones sectarias se sobreponen no ya al amor patrio sino al amor a la verdad (…) yo entiendo el europeísmo como usted. Y voy a lo concreto de su carta, a esa proposición de una revista ibérica, redactada en nuestras lenguas todas indistintamente (…) en esa Barcelona con la que alguna vez fui acaso (…) algo injusto (tengo) mejores y más verdaderos amigos que en Madrid. Y ahí hasta los que me combaten lo hacen humanamente, con respeto. ¡Debo tanto a esa Ciudad…!  En todo el sentido. Me ha hecho pensar, sentir, alguna vez aborrecer, muchas más querer. Y digo aborrecer y no odiar (…).”  

Acabava:

“En junio es probable que reciba usted la visita de mi hijo mayor (…) y cuando esté ahí quiero que le vea a menudo y que usted le sea como un padre. ¡Es el mayor mío, el primogénito de mis ocho!”.

El mateix mes el contestava Maragall sobre la revista Ibérica assenyalant que no s’hauria d’editar a Barcelona  ja que:

“en seguida parecería a muchos de ahí cosa de catalanismo (…) esto aislaría enseguida la empresa, podría asfixiarla. (…) Y no le digo como he de recibir a su hijo: será como otro mío: Tengo ya trece, serán catorce. ¿oh, como quiere V. a Catalunya que va V. a confiarnos su propio hijo.”

Era la darrera carta de Maragall a Unamuno, 25 de març de 1911, es tancava una correspondència que durà més de 10 anys. I que permet  observar el que en podríem dir “conllevancia” entre un espanyolista i un catalanista que no renunciaren a les seves idees identitàries, tot i respectar-se intel·lectualment i amical. Però es veu com tots els “ismes amoïnaven a Unamuno, tret de l’unitarisme ibèric d’arrel castellana, amb que s’identificava millor.

En una de les primeres cartes, 1902 Unamuno escriu a l’entorn de l’article La patria nueva” del poeta català, i pel qual seria  processat:

“lo he leído no acierto a  cómo pudieron encarcelarle por escrito tan llano, tan sincero, tan noble y tan patriótico, (…) lo que usted dice, la verdad y es lo que sienten los españoles verdaderos (….) Usted es de los catalanes que conozco que se coloca siempre en la posición más real y sensata.

El mateix mes de novembre  Maragall li explicava:

“No llegaron a encarcelarme (…) me procesaron tontamente y después sobreseyeron. A nuestro delirio de grandeza, corresponde un delirio de persecuciones del Estado; sus agentes han dicho aquí que se sienten dispuestos a transigir con el anarquismo (…) antes que con el catalanismo; y lo hacen: en todo ven separatismo, y ésta es la peor señal. Así lo ha perdido todo España, y así se perderá a si misma.”

Perla Unamuno Congres_catala1

Imatge: Inauguració del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (Barcelona, 1906). Autor: Antoni I. Alomar

Al 1906, Unamuno va estar tres setmanes d’octubre a Barcelona, el dia 15 va fer una conferencia en el I Congrés Internacional de Llengua Catalana, amb el títol “Solidaridad Española”. Era  una reivindicativa resposta a la victòria política que havia assolit Solidaritat Catalana l’any anterior. Exposava la seva desconfiança davant aquella nova situació política provocada per l’embranzida catalanista, defensà la unitat d’Espanya i animà als escriptors catalans que s’expressessin també en llengua castellana. Poc després informa a Maragall:

”En breve publicaré mis impresiones de Barcelona, impresiones que serán poco del agrado de la mayoría de los barceloneses que las lean. Usted, hombre de vida interior y recogida me sorprendió en esa  Barcelona bullanguera y jactanciosa (…) He oído, respecto a Castilla las cosas más peregrinas y me ha dolido este desconocimiento mutuo, creo que mayor de parte de Barcelona (no me atrevo a decir Cataluña..) ¿Podrán ustedes, los espíritus serenos, encauzar eso?

La resposta de Maragall  era senzilla i clara:

“no puedo detenerme en explicarles a mi manera, ni nunca podría juzgar sino con mi corazón de catalán, pero que comprendo resultará a V. profundamente antipática.”

Unamuno tenia por de determinats moviments que entenia com a disgregadors. El bilbaí-salmantí, li diu 21-12-1906,

“No olvide que no soy castellano, aunque el alma de Castilla me haya empapado (…) ¡Pero esta tierra, esta tierra me ha ganado!.

Poc després Maragall respondria, 3-1-1907:

”no lo olvido, no, que no es V. castellano de nacimiento. ¿pero, qué importa, si esa tierra -como dice V-le ha ganado. (…) “.

El 15-2-1907 després d’un escrit de Maragall al diari El Imparcial de Madrid, “Esta es mi fe” li mostraba el seu suport :

”Me alegra verle en El Imparcial. Hay que invadir en lo posible esa pobre prensa de Madrid cuyo mal es la penuria de espíritu. Yo les creo bien dispuestos a recibir y por lo que hace a Cataluña se extiende el deseo de informarse y conocer lo que siente y quiere.  Y sólo cuando ella vea que se le pregunta con interés y simpatía ¿qué sientes? ¿qué quieres? Llegará a formularlo y a saber para si lo que siente y quiere.

El 7-3-1907 en la carta de Maragall, pel que fa a les reclamacions catalanes i al moviment polític de Solidaritat que pretenia un reconeixement polític de Catalunya i participar en una renovació d’Espanya, diu:

”Siempre me parece que V. es el único español vivo…en cuanto español, pues ya comprende V. que si algo hay aquí en Cataluña representa, al menos por ahora una desintegración, aunque los más afectuosos la creamos precedente de una integración nueva. Pero aquello ya sería otra España…

El 15-5-1907 en la resposta Unamuno manifestava:

Ay, querido Maragall, ustedes me tienen por un genuino representante del alma castellana, por una especie de ultra-castellano, y no saben bien lo que sufro entre esta gente … ¿Esto es imposible!. He querido darles el conocimiento de si mismos. ¡Todo inútil! Choqué con mis paisanos, choqué con ustedes, y, sin embargo es en Bilbao, mi pueblo, es ahí en Barcelona, donde se me ha tomado en serio y donde se me quiere. Esto es imposible (…) El ¡Visca España! de V. no lo entienden, no quieren entenderlo.

El 23-5-1907, Maragall li plantejava:

¡Oh! mi amigo, ¡mi amigo! ¿Por qué está V. siempre triste y desespera tanto? (…) a todos dice las verdades, pero solo las amargas, que son las únicas que siente. Yo en nada le niego la razón y, sin embargo, no me entristezco, porque espero. He aquí todo el secreto. Este es también el secreto de la fuerza actual de Cataluña: es un pueblo que espera. Tiene todos los defectos y todos los excesos que V. dice y mucho más; pero espera, y esta es toda su fuerza.

El 19-12-1907. Unamuno exposa:

“De esa su Cataluña, de esa su Barcelona, ¿qué puedo decir yo? ¿No están ustedes soñándola como no es, usted y otros cuantos? ¿Es acaso mejor que su sueño? Yo, lo confieso, no lo entiendo (…) y de usted, por lo que hace a catalanismo, no me fio.

Els anys següents hi ha un distanciament i la correspondència és molt menor.

Maragall moriria a finals de 1911 i Unamuno mantingué correspondència amb Clara Noble, vídua de Maragall fins el 1913.

Aquest intercanvi epistolar entre els dos escriptors, que durà més de 10 anys, permet conèixer el que podríem dir esforços ben intencionats amb reflexions sobre  aspectes relacionats amb les cultures, la religiositat o l’iberisme. On xocaven més era en el paper que havia de tenir Catalunya en el marc espanyol, aquí el diàleg era difícil i complex, per no dir irreconciliable i antagònic, amb bones formes i tractament  de “usted” a la mútua correspondència. L’entesa entre Unamuno i Maragall pel que fa a Catalunya i Espanya no va reeixir.

Unamuno i l’oficialitat del català

Recordem que Unamuno tingué una vida molt “moguda” políticament, socialista primer, signant del manifest dels intel·lectuals espanyols en defensa de la llengua catalana de l’any 1924, (Vegeu la Perla 24), represaliat per Primo de Rivera  i desterrat a Fuerteventura, més tard  com a diputat en les Corts republicanes,  participà en el debat de l’Estatut de 1932 sobre la consideració que havia de tenir el català en la nova legislació. Francesc Ferrer i Gironés, recull part del que exposà el 23-6-1932:

“si todos los ciudadanos tienen derecho a elegir el idioma oficial que prefieran en sus relaciones con las Autoridades de la República, estas autoridades de la República han de tener la obligación de conocer el catalán. Y eso, no. Que les convenga es otra cosa, es una cosa completamente distinta; pero obligación,  de ninguna manera.”

La igualtat dels drets lingüístics no era acceptada ni compartida per Unamuno. Més tard s’allunyaria d’Azaña i expressa públicament les seves crítiques per reformes com l’agrària o la religiosa. En iniciar-se la Guerra civil, va donar suport  als revoltats franquistes, els considerava regeneracionistes, i fins i tot va fer una crida als intel·lectuals europeus perquè donessin suport als sollevats que representaven la tradició cristiana pròpia de la civilització occidental.

Venceréis, pero no convenceréis

Si llegiu la seva biografia a Viquipèdia en català (28-11-2018) o Wikipedia en castellà veureu que en donen un final diferent. A la versió catalana s’ha seguit el relat exposat per Hugh Thomas, en ”La guerra civil española”, en síntesi; diu

Unamuno el 12 de octubre de 1936 había cambiado (…) se celebró una gran ceremonia en el (Paraninfo de la Universidad de Salamanca. Estaba presente el obispo de Salamanca (…) la Sra. de Franco (…) el general Millán Astray. En la presidencia estaba Unamuno, rector de la Universidad (…) Millán Astray atacó violentamente a Cataluña y a las provincias vascas, describiéndolas como “cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, que es el sanador de España sabrá como exterminarlas, cortando en la carne viva, como un cirujano libre de falsos sentimentalismos”.

Exposa una situació d’eufòria i de crits que anaven de ¡Viva la muerte! a ¡España…Una…Grande…Libre!… corejats al Paranimf, i

“Todos los ojos estaban fijos en Unamuno, se levantó y dijo: “Estáis esperando mis palabras (…) a veces quedarse callado equivale a mentir (…) dejaré de lado la ofensa personal que supone su repentina explosión contra vascos y catalanes (…) acabo de oír el necrófilo e insensato grito ¡Viva la muerte! (…) me parece repelente. El general Millán Astray es un invalido (desgraciadamente hay en España demasiados mutilados. Y si Dios, no nos ayuda, pronto habrá muchísimos más (…) Millán Astray (…) gritó: ¡Abajo la inteligencia! ¡Viva la Muerte! (…)

Unamuno respondió: ”Este es el templo de la inteligencia (…) Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis. Para convencer hay que persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta; razón y derecho en la lucha. Me parece inútil pediros que penséis en España.“

A la versió castellana de Wikipedia es comenta  l’enfrontament amb Millán Astray i el “Venceréis pero no convenceréis” però no es  fa referència a “cánceres en el cuerpo de la nación”. No és estrany, ja que l’acte és recordat a partir de memòries orals. I cadascú emfatitza segons el seu criteri.

Hi ha encara altres versions documentades i menys èpiques de l’incident Unamuno-Millán Astray que podeu consultar a “Lo que Unamuno nunca le dijo a Millán Astray”  El País 9-05-2018.

Perla Unamuno noticia_normal

Imatge: “Unamuno, con barba, saliendo del Paraninfo de la Universidad de Salamanca tras el enfrentamiento con Millán Astray el 12 de octubre de 1936”. EFE

 

Imatge

Perla 36. El ball, els pecats i els enemics de la pàtria segons el Nacionalcatolicisme (1939-1963)

Els set pecats capitals i els set enemics de la pàtria

La influència de l’Església Catòlica en el règim nascut el 18 de juliol de 1936 va ser determinant. El nou estat que s’aniria estenent i configurant, va deixar a aquesta institució, la responsabilitat de defensar el dogma catòlic, de supervisar l’ensenyament i de controlar  la moralitat pública i privada, com per exemple controlar i indicar a quina distància s’havia de ballar. Seria una època marcada i controlada pel nacionalcatolicisme.

Aquest estat totalitari s’alimentaria entre d’altres de les tesis formulades per Menéndez Pelayo a finals del s. XIX:

España evangelizadora de la mitad del orbe, martillo de herejes, luz de Trento, espada de Roma, cuna de San Ignacio… esa es nuestra grandeza y nuestra unidad, no tenemos otra. El  día que acabe de perderse, España volverá al cantonalismo de los Arévacos y de los Vetones o de los reyes de Taifas.

Uns altres Menéndez, menys coneguts, però potser tant o més influents en el conjunt de la població, serien dos germans i monjos dominics, els Menéndez Reigada. Un, Albino, fou bisbe de Tenerife (1924-46) i posteriorment de Còrdova (1946-58), molt proper a la família Franco. Segons Hilari Raguer (esmentat a la Perla 35), redactaren un Catecismo patriótico Español, editat a Salamanca, que tingué una gran difusió,  ja que se’n feren diverses edicions. És un text ben expressiu de l’època. Als escolars se’ls explicava, per exemple, que tots els demòcrates liberals havien estat vençuts per la “Gran Cruzada”. Feien  apologia de:

el Estado totalitario cristiano que es el que tenemos en España, porque es el que conviene a la estructura y tradición de la España cristiana”.

Perla 36 catecismo-español-patriotico

Catecismo Patriótico Español de Menéndez Reigada

Resulta imaginativa la reconversió del coneguts i memoritzats com a set pecats capitals (avaricia, enveja, gola, ira, luxúria, peresa i supèrbia) en uns nous pecats, més moderns, adaptats a aquells temps en citar-los com:  

los siete enemigos de la patria: el capitalismo, la democracia, el judaísmo, el liberalismo, el marxismo, la masonería, y el separatismo“.

De nou trobem la Unitat i l’Evangeli a la manera de Menéndez Pelayo.

Aquestes idees, aquests pecats, havien de ser combatuts i extirpats. S’explicaven  a les aules, i l’alumnat que anava a l’escola o institut. Els aprenia i segurament els interioritzava. No era aquella una pedagogia activa, ni reflexiva, ni deductiva, ni amb voluntat de formar ciutadans lliures, responsables i/o  raonadors. L’acte “educador” era essencialment instrucció, memorització i repetició, adoctrinament acompanyat sovint per càstigs de diferent proporció. Insistien i repetien:  

”Que la Guerra Civil fue una lucha contra el bolchevismo internacional y la antipatria”. Consideraven “a España como una, grande, libre, católica, imperial y madre de veinte naciones”.

Referent a  les llengües peninsulars,  el castellà era la lengua. El català no era llengua, sinó dialecte i diferent del mallorquí i del valencià. A més una fotografia del dictador estava present a les aules, en algunes ocasions acompanyat amb frases com aquesta:

“El Caudillo, hombre providencial, puesto por Dios para levantar a España”.

El gran pecat del catalanisme

El catalanisme era separatisme era, com s’ha dit, un dels set pecats capitals. Calia doncs, ser condemnat i perseguit. Entenien que trencava el sagrat concepte nacional unitari creat sense cap mena de dubte, pels Reis Catòlics. Quedava clar que no es compartia ni es volia recordar frases com la de Antonio Alcalà Galiano, un liberal que l’any 1835 exposà a les Corts espanyoles que:

“Uno de los objetivos de que nos debemos proponer es hacer a la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido hasta ahora”.

Així exposaven i qualificaven al catalanisme El Catecismo patriótico español:

“El separatismo es como un parásito que nace i crece cuando el organismo de la nación se debilita y pretende amputarle algunos miembros para cebarse en ellos, más a sus anchas, sacrifica el bien común de la nación al bien privado de las regiones, que no puede conseguir y por esos medios reniega de la Patria y quiere anular la historia, haciéndola retroceder a un período embrionario o de formación, y para conseguirlo no duda en coaligarse con todos sus enemigos.(…) Ningún católico español puede lícitamente cooperar con esos enemigos de la Patria, pues todos en una forma o en otra han sido prohibidas por la Iglesia, y vienen a ser como los siete pecados capitales en que España había incurrido y fue preciso lavar con sangre”.

Els catalanistes, al seu entendre sempre separatistes, doncs, havien d’anar a l’infern. Una justa sentència a un gran pecat! S’atrevien a discutir la “sagrada” unitat d’ Espanya. La judicialització que s’està vivint actualment no ho recorda?

La Religió i la “Formación del Espíritu Nacional”

Fa uns anys, poc després de la Constitució del 1978,  dirigents polítics espanyols de tots els colors deien que era lícit i legítim defensar qualsevol opció política, sempre i quan no s’utilitzés la violència. En el 2018 ens trobem  en aquella mateixa situació o hi ha hagut una regressió? Segueix estant prohibit dialogar amb segons qui? Els defensors del separatisme són encara avui pecadors? Ens podem preguntar si aquella “educació” no va deixar una profunda petjada? O si l’anomenada transició va ser més una transacció que no una transició?

Amb  la signatura d’un  nou Concordat amb el Vaticà el 1953, i  l’ingrés d’Espanya a l’ONU el 1955, la influència d’aquell catecisme i d’altres de similars, minvà. Es pot detectar un petit canvi en el llenguatge emprat a partir d’aquests moments.

En el  món escolar,  els nois i noies de Batxillerat, seguien anant en centres separats, i seguiren un nou pla d’estudis, el del 1957. Seguien cursant dues assignatures orientades pel nacionalcatolicisme:  Religió i “Formación del Espíritu Nacional “ a cadascun dels sis cursos. Existia  un “cuestionario oficial” a cada curs.

A manera d’exemple a 3r de Batxillerat el llibre de “Historia de la Iglesia. Religión”   de Monseñor Gabino López, publicat per l’editorial Gredos,  deixava ben palès l’objectiu de la matèria:  

“La narración verdadera y ordenada de los hechos más importantes realizados por la Iglesia desde su fundación hasta nuestros días (…) y su actuación a favor de la Humanidad”.  

Un adolescent de l’època, que realitzava un aprenentatge sistemàticament memorístic, tenia capacitat de discernir si el que tenia al davant era o no, “una narración verdadera y ordenada”?

historia-religiu00f3n

Portada del llibre de Religion. Historia de la Iglesia de Monseñor Gabino López

Respecte al segle XX el llibre dedicava unes referències elogioses a les activitats dels darrers Papes de Roma. En l’apartat al segle XIX, feien una síntesi del que entenien per liberalisme, socialisme, o  comunisme. Del segle XVIII es seguia condemnant la Il·lustració i l’Encyclopédie que desencadenaren la Revolució francesa. La crítica a la maçoneria seguia ocupant un lloc preferent. També remarcava que els Papes de Roma contemporanis no s’havien limitat a condemnar aquells Siete perniciosos errores modernos” sinó que amb les seves actuacions i encícliques havien assenyalat i demostrat  que el pensament catòlic tenia la solució a tots els problemes, això sí, en una difícil època històrica.

Recuperem part d’aquells  textos que s’havien de llegir i estudiar amb 13 anys:

EL LIBERALISMO. El siglo XIX es el siglo de los grandes errores religiosos, políticos y sociales (…) es una de las más funestas consecuencias del principio protestante del libre examen y consiste en un exagerado respeto a la libertad individual para toda clase de acciones. Tiene varios aspectos: el religioso, el político, el económico, etc. (…) en el político admite la soberanía del pueblo frente a la autoridad del Estado, lo cual ha sido causa de muchas revoluciones (…) El liberalismo fue condenado por Pio IX (Papa entre 1847-1878) en varias encíclicas.

EL SOCIALISMO (…) error social que consiste en poner en manos del Estado al individuo y a la Sociedad con todos sus elementos. (…) sostiene que la familia y la Sociedad no traen origen de Dios, sino que son fruto del libre convenio de los Hombres y, por lo mismo, niega a la Iglesia el derecho a intervenir en la educación de la juventud (…) Según el socialismo, la Iglesia debe estar sometida al Estado como si fuera un organismo estatal. Todos estos errores (…) fueron condenados por los Papas Pio IX, León XIII y Pio XI (…)

EL COMUNISMO. Derivado del socialismo, es el más pernicioso error social, político y doctrinal en nuestro tiempo (…) “Nada es de nadie, todo es de todos” es su absurdo lema. En el terreno doctrinal niega la existencia de Dios y de todo el orden sobrenatural (…) fue condenado por todos los Papas contemporáneos, sobre todo por Pio XII, que lanzó excomunión contra los que profesen, defiendan y propaguen (…). Como régimen político (…) implantado en la Rusia Soviética (…) y en otras en que ejerce influencia, como son todas aquellas que caen tras el telón de acero. Prácticamente, en todas ellas está suprimido el culto libre de la religión católica.

Evidentment l’escolarització seguia separant nois i noies, a les escoles nacionals, religioses o instituts. Proclamaven que uns i altres tenien funcions  i capacitats diferents dins la societat i, lògicament, havien de desenvolupar rols ben distanciats.

La dona  tenia un paper inferior en la societat com podem constatar, per exemple, en unes “Lecturas educativas” de l’any 1959, on  s’afirmava :

“Mentir es una cobardía. Por eso las mujeres, seres débiles, mienten más que el hombre”. Vegeu la Perla 4. “Consideracions patriarcals sobre el rol femení 1900-1967″

I la llengua de l’Estat, de l’escola, de la premsa, de la ràdio i posteriorment de la Televisió era exclusivament el castellà. El català no passava de “dialecto o lengua vernácula”. Per més que el rei afirmés que “Nunca fue nuestra llengua de imposición”. Vegeu la Perla 9.

Perla 36 escuela-franquista

Una escola franquista (Imatge: https://laicismo.org)

Veus que trenquen el silenci

Fer present la memòria, és un programa de recerca i divulgació de la universitat Pompeu Fabra iniciat l’any 2002. En l’obra en cinc volums  dirigida per Elisabet Almeda Samaranch Cinquanta-una veus trenquen el silenci es recullen referents sobre l’educació, formació i instrucció d’aquesta època. Cal recordar que l’ensenyament era confessional catòlic, d’acord amb la moral i el dogma de la mateixa. Era una assignatura obligatòria i l’Església tenia la possibilitat d’ inspeccionar la seva aplicació.

Perles 36 public_eines_memoria_3.jpg_63

La publicació El record fet paraula. Memòria popular del franquisme està adreçada als professors que treballen la història oral i a tothom qui, des dels centres d’estudis comarcals o locals, les entitats memorials, les administracions locals o les mateixes escoles, es plantegen la recerca i entrevista de testimonis.

Del volum III “Educació, formació i instrucció. Economia i treball” de l’obra Cinquanta-una veus trenquen el silenci citada anteriorment n’hem extret quatre testimonis:

Mercé Claus i Salas explicava:  

“Quan van venir els nacionals (1939) tots els estudis anteriors no valien per a res, s’havien de tornar a fer … el meu marit sempre deia que havíem tornat cinquanta anys enrere (…)En canvi, si no hagués vingut la guerra, si no s’haguessin sublevat, Catalunya era un país molt avançat, hi havia unes escoles model, hi havia unes escoles municipals, Montessori, que eren una meravella, que venia gent d’Europa per veure-ho, que les dones tenien molts drets, teníem ja el divorci…després tot això es va tallar i fins i tot l’escola va recular… havien de cantar el Cara al sol… cada matí, abans d’entrar a classe… és clar, a les monges ens feien dir “ave maria puríssima”,…en castellà….però ells havien de cantar el Cara al Sol!  I Déu n’hi do…

Un altre testimoni Joan Talarn i Morales explicà:

”Al mes de març del 39, s’inicien les classes…havien passat dotze mesos sense a anar a cap escola… (no teníem cap dels mestres anteriors)  els mestres en deien alliberació, nosaltres en dèiem ocupació, depèn de com es miri (…) el mestre …veí d’Amposta, persona de certa cultura, sense títol de mestre. molt devota i dretana, li havien afusellat el pare i al germà capellà l’any 36… Els càstigs habituals una forta estirada d’orelles, un palmetasso, alguns cops de regle… les classes eren de quaranta o cinquanta escolars, de diferents edats…venia el rector el dissabte a fer-nos una mica de sermó perquè anéssim a missa… formàvem en files…arrenglerats…els mestres al davant, es posaven a les escales, vigilant-nos i llavores era la comèdia dels crits, cantàvem amb el braç enlaire el Cara al Sol i després d’acabar els mestres deien  “España” i tots els alumnes: “Una”; “España”, i tots “Grande”, “España”, i tots “Libre”. Tots contestàvem: ”Arriba España”…”Viva Franco, Viva”.

O aquest altre de Jordi Pericot Canaleta que ho explicava així:

“Hi havia la repressió de tipus moral … el concepte de pecat…era extraordinari com t’anaven introduint la culpa del pecat contínuament, tot era pecat, tot era culpa, tot era excomunió…el concepte de pecat va ser la gran arma, aquest va ser l’instrument per subjugar… el concepte de pecat t’acompanyava contínuament… sempre eres culpable d’alguna cosa…era terrible”...

Anna Peronella Basquens sobre el mateix concepte de  pecat fa referència a:

Els primers divendres de cada mes, que si els feies tots (anar a combregar) llavors et salvaves… molt fort… ho recordo i sempre deia “Bueno, doncs ja els he fet tots, doncs jo ja me’n vaig al cel de cap” la por a morir (en pecat) Era una cosa impressionant”.

Sobre les religions i el poder polític

Per acabar, una altra perla a l’entorn de les religions del filòsof i educador espanyol, José Antonio Marina (Diario.es del 31 d’octubre del 2018):

Pero es entonces cuando las religiones sienten la tentación del poder. En el momento en el que las religiones –que eran procesos de espiritualización-, se unen con la política, se va todo al carajo, porque entonces lo que quieren es poder. En el cristianismo está muy claro. El cristianismo de antes de ser religión oficial del Imperio Romano defendía la libertad de conciencia. Todo el mundo tenía derecho a adorar a Dios de la forma que les pareciese. Pero el de después afirmaba que la única forma de adorar a Dios era cristianamente. Así que hubo que prohibir el resto de religiones.

Lo que nos enseña la genética de las culturas es que las religiones tuvieron una acción benéfica en la humanización de la especie, pero que son peligrosas cuando se alían con el poder político. Y eso es una constante: pasó en religiones pacíficas como el hinduismo, y está pasando en el mundo musulmán.” 

Imatge

Perla 35. Visions de la guerra 1936-39: rojos i separatistes

Dos cardenals catalans, dues visions?

Hilari Raguer, historiador i monjo de Montserrat en el seu llibre La pólvora y el incienso. La Iglesia y la Guerra Civil española 1936-1939, recull una gran quantitat d’informació sobre aquest conflicte, on també trobem referents a aspectes com la llengua i a la percepció del catalanisme tan a la zona republicana com a la dita nacional o sublevada.

Esmenta testimonis personals, que després d’haver-se escapat amb fatiga i perills de la zona republicana, en arribar a la zona sublevada eren rebuts amb malfiança si procedien de Catalunya tot i puntualitzar que eren de dretes i catòlics. En Raguer consigna  que un destacat falangista, que contribuí a difondre l’expressió de “rojos-separatistas” i signava les seves cròniques amb el  pseudònim Tresgallo de Souza, al diari Unidad de San Sebastian, recordava que una de les tasques del moment era:

no limitarse a señalar a los enemigos con la denominación de rojos, para nosotros es indispensable recalcar que estamos luchando contra los rojos-separatistas. Separatistas de derechas y separatistas de izquierdas. Un Carrasco Formiguera y un Aguirre. Un Companys y un Leizaola”.

Es referia òbviament a Catalunya, al País Basc i als seus dirigents

P35_la-polvora-y-el-incienso_hilari-raguer-suner

La pólvora y el incienso. La Iglesia y la Guerra Civil española 1936-1939, d’Hilari Raguer

Resulta ben il·lustrador el cas de José M. Fontana Tarrats,  membre de la Falange catalana, que va  fugir de Catalunya i entrar a la zona nacional per Irún. Allà va ser detingut i va explicar posteriorment:

“A mi, jefe provincial de la Falange en Tarragona, con jerarquía que esperaban mi llegada, me interrogaron y el Jefe  de Fronteras me preguntó: Y usted, ¿por qué no se ha pasado antes? Acto seguido se quedaron con el dinero de que era portador, dejándonos tan solo con 100 pesetas nacionales. Me imagino lo que les ocurriría a otros, esperando durante semanas un aval”.

Avançada la guerra, el juliol del 37, la gran majoria de bisbes i cardenals firmaren una carta col·lectiva en suport als revoltats. Un dels que es significà en la preparació, redacció i difusió va ser un català, el cardenal Isidre Gomà. Mentre que un altre cardenal, Vidal i Barraquer, que durant la Dictadura de Primo de Rivera ja s’havia significat en defensa de la llengua catalana, havia pogut fugir de Catalunya però no residia a la zona franquista sublevada, vivia a l’exili i rebutjà signar-la. Entenia que els bisbes no podien prendre un partit excloent en una Guerra Civil. La seva actitud seria jutjada com a antiespanyola, i acabada la Guerra no pogué tornar a Catalunya, i moriria en un convent de Suïssa l’any 1943. Les seves despulles arribarien a Tarragona el 1978, com havia desitjat en les seves darreres voluntats, mort ja el dictador.

El cardenal Gomà, sí que es va significar en el bàndol dels revoltats contra la legalitat. Era el cardenal Primat de Toledo, és a dir d’Espanya, durant el conflicte però, segons opina Raguer

“a pesar de todo lo que había dicho y hecho a favor de Franco y de la cruzada era sospechoso, porqué adolecía del pecado original de ser catalán”,  

Tot recordant una conversa entre el bisbe de Madrid i l’arquebisbe de Burgos on referint-se a Gomà deien: “No te fies de él, Leopoldo, es catalán”L’origen i la procedència creaven desconfiança i recels.

Manuel Carrasco i Formiguera: dues lleialtats

Un altre cas, el de Manuel Carrasco i Formiguera, que havia participat en el Pacte de Sant Sebastià el 17 d’agost de 1930, amb l’objectiu de coordinar l’acció comuna per a l’enderrocament del règim i la instauració de la República i que havia fundat Unió Democràtica de Catalunya. En esclatar la guerra, es mantindria  lleial a la República sense abandonar la seva ideologia demòcrata cristiana. Tingué un paper destacat en la defensa i protecció  dels religiosos perseguits. Ell mateix, va haver de marxar com a delegat del Govern Català a Euskadi, ja que la seva vida estava en perill. Però, va ser detingut per l’exèrcit franquista, empresonat a Burgos. Allà seria condemnat a mort i executat el 9 d’abril de 1938. Les gestions del Vaticà no evitaren el preceptiu “enterado” del Generalísimo pel polític catòlic i alhora nacionalista i republicà. Tenia els “pecats” de ser fidel a la República democràtica i legal, haver participat en negociacions amb diferents països europeus a la recerca de solucions dialogades, i a més  catalanista. És a dir separatista segons Tresgallo de Souza.

P35_Manuel_Carrasco_i_Formiguera_en_el_Aberri_Eguna_de_1933,_en_San_Sebastián

Imatge: Manuel Carrasco i Formiguera en el Aberri Eguna de 1933, en San Sebastián

Aquesta mort del 9 d’abril, en paraules de Joan B. Culla, seria el final d’una altra “setmana tràgica” dins la catàstrofe de la Guerra Civil. Aquesta  hauria començat el 3 d’abril de 1938, quan l’exèrcit franquista ocupà Lleida (després del bombardeig ben documentat per les fotografies de Agustí Centelles). Havia continuat, el 5 d’abril, a Burgos, la capital administrativa de l’Espanya Nacional, on Franco signaria  l’abolició de l’Estatut de Catalunya del 1932:

en mala hora concedido por la República” remarcant també que “de acuerdo con el principio de unidad de la Patria, devuelva a aquellas provincias el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España.”

No ha d’estranyar ja que el mateix “caudillo” l’any anterior, havia deixat ben clares les intencions del Cop d’Estat vers Catalunya:

“Hemos de decir que ésta es precisamente una de las causas fundamentales de nuestro levantamiento. Si abandonamos Cataluña a su propio destino, llegaría a ser un grave peligro para la integridad de la Patria”.  

El missatge era inequívoc sobre el tracte que  rebria Catalunya ja que la unitat era dogmàtica, i “las hermanas” han de ser iguals! L’obsessió  en voler controlar, dirigir i decidir sobre el destí de Catalunya i els catalans. Poca diferència trobem en el text dels Decrets de Nova Planta del 9 d’octubre de 1716 signat per Felip V:

”habiendo con la asistencia divina y justicia de mi causa, pacificado enteramente mis armas este Principado, toca a mi soberanía establecer gobierno”.

Més de dos segles després un exèrcit sollevat i deslleial amb la República democràtica, amb el suport de Hitler i Mussolini, amb milers i milers de morts legitimarien i imposarien el desmantellament de les institucions catalanes aconseguides democràticament.

En  el diari: ”El Heraldo de Aragón” el mateix dia de l’ocupació de Lleida, 3 d’abril, apuntaven explícitament el remei o la solució pretesa:

Salud delicada la de este pueblo catalán convaleciente!  Una misión nos incumbe: procurarle cuidado y vigilancia persistente y evitar-le la recaída, obligarla a respirar el aire sano de la nueva España (…) la incorporación de Cataluña a España realizada – y aquí cabe pensar en un alto simbolismo dispuesto por la providencia- a la sombra de las bayonetas del Ejército de Aragón.  

Es poden entendre aquestes expressions de poble malalt,  com la suma d’actituds i predisposicions atàviques, despectives i clarament excloents on només seria possible una identificació i una sana curació en una Cataluña española. Una vegada més la pluralitat era considerada una font del conflicte –i per tant, una nosa pel progrés patriòtic espanyol- no hi hauria doncs, cap entesa territorial, només es concebia la renúncia forçosa a la pròpia identitat que havia estat el vestidet aconseguit amb aquell Estatut del 32 negociat a les Corts  espanyoles.

Perla 35_bombardeig_lleida_0

Fotografia d’Agustí Centelles El bombardeig de Lleida. Crònica d’un reportatge

La Batalla de l’Ebre

Pocs mesos després començaria la batalla de l’Ebre, la més determinant de tot el conflicte,  i on es produirien més de 30.000 víctimes. El govern Republicà de Negrín pretenia, entre altres raons, aturar l’ofensiva sobre València, fer canviar la posició no intervencionista  de països com Gran Bretanya o França davant l’expansionisme nazi anunciat ja el 12 de març, per Hitler amb l’objectiu d’annexionar-se Àustria. A més, a més,  mancat de soldats es veieren obligats a cridar a files els nois nascuts el 1920, coneguts com la “lleva del biberó” per la seva joventut.

La batalla de l’Ebre com explica Assumpta Montellà a 115 dies a l’Ebre. El sacrifici de la lleva del biberó,”  començà a les 00.15 h del dia 25 de juliol del 1938, les divisions republicanes van rebre ordres d’avançar cap a les vores del riu i penetrar en les línies enemigues. Començava la batalla  més sagnat i irracional de la nostra història contemporània, que va tocar a moltes famílies catalanes d’una manera o una altra. Aquest llibre, recull testimonis i records de persones que visqueren en primera persona aquell drama.

L’autora indica també que:

“Juan Negrín, cap del  Govern republicà des del 5 d’abril del 38, moment de l’esmentada “setmana tràgica” necessitava una victòria militar per consolidar el seu pes polític dins d’un govern inestable, amb enemics importants dins el mateix partit, com ara Indalecio Prieto, Largo Caballero i el mateix president Azaña”.

Al llarg del llibre es copsa la duríssima experiència viscuda en tots els àmbits des de la sed, la calor, l’alimentació, els bombardejos, les morts i els ferits.

P35_115 dies a l'Ebre

115 dies a l’Ebre. El sacrifici de la lleva del biberó, d’Assumpta Montellà

Comentem singularment un aspecte vinculat a catalans que lluitaren en els dos exèrcits i el seu enfrontament. Ens referim als fets de Punta Targa, la cota 481, posició fortificada dels republicans, entre Villalba dels Arcs i la Fatarella. El 19 d’agost d’aquell 1938  el Terç de Requetés de Nostra Sra. de Montserrat, (unitat militar organitzada a la zona franquista pel gener del 1937 i formada bàsicament per catalans fugitius de la zona republicana), a les 12 del migdia després de la preceptiva preparació artillera, sortiren de les trinxeres  cantant el Virolai. Un testimoni republicà, Martí Pagès diria:

”Cantaven el Virolai, no ens ho podíem creure… Eren catalans contra catalans…Franco ho feia expressament!”

En aquest cas resulta convenient saber que altres dos batallons (el de Ceuta i el de Bailèn) havien d’ajudar i cobrir l’ofensiva del Terç de Requetés però, van quedar sols enmig d’un foc intens, i tingueren una gran quantitat de baixes. Més d’un testimoni sospita que Franco va anul·lar les accions de suport.  Almenys el què va quedar escrit en el parte de combate del bàndol franquista resulta interpretable i fins i tot  sospitós:

Debían coayudar al ataque los otros batallones mediante movimientos envolventes, pero ambos batallones “inexplicablemente no salieron al tiempo que si lo hacía el Tercio de Requetés”.

Així un d’aquests testimonis M.S. apunta:

”Li diré ben clar el que penso: a Franco els catalans li sobraven. I miri el que va passar amb els requetès catalans. Els van deixar sols quan van atacar Punta Targa. Allò va ser una matança, perquè deien que Franco va dir “que s’ho facin els catalans”(…) els van deixar ben sols.”

Aquesta és una visió, una altra la podríem trobar al Diario de Burgos del dia 27 de juliol de 1938 que recollint el “parte oficial” del començament de la batalla, deia que:

“el paso del rio se había efectuado con la complicidad de parte de la población civil roja de algunos pueblos situados en nuestra zona (…) seguramente los rojos contaban con el alzamiento a su favor de la población catalana que hoy está supeditada a nuestras fuerzas (…) No hay que olvidarlo nunca que en Cataluña son dos los problemas que el ejército tiene que resolver el marxista y el separatista,  más importante este que el primero (…) por eso la acción de las armas es en otras provincias cualquiera, de liberación, mientras que en aquellas cogidas por el virus del separatismo es de reconquista, y la actuación posterior debe ser en éstas la propia del territorio conquistado.

Identificaven dos mals des de la capital de l’Espanya nacional, palesaven que era pitjor el que defensava aquell estatut del 32 que el comunisme. De nou l’Espanya una i única, es presentava no només com un fet històric sinó també com un fet moral, com ha fet recentment el màxim dirigent del PP, a Ávila l’1.09.2018, o acusar dies després des de una emissora de ràdio a l’independentisme català de “poner una pistola encima de la mesa”, davant l’astorament de l’entrevistador, en l’ etapa política dirigida per  Pedro Sánchez.

A la zona republicana el tema nacional català i de les funcions del de Govern de la Generalitat en plena Guerra Civil i abans de la batalla de l’Ebre, tampoc podem dir que fos gaire més comprés. Giovanni Cattini ha estudiat La retallada de les competències estatutàries produïdes arran del conflicte, i remarca  en un article sobre la política de la Generalitat després dels fets d’octubre (dins de l’obra Breu Història de la Guerra civil a Catalunya, dirigida per Josep Maria Solé Sabaté i Joan Villaroll d’edicions 62),  remarca que analitzant les actuacions de Negrín es detecta que l’autonomia  catalana era com un paper mullat i que seguia una deliberada i persistent política de centralització progressiva, amb el retorn del vell anticatalanisme.

En plena batalla de l’Ebre (juliol-novembre del 1938) Juan Negrín, President de la República, manifestà segons  explica Zugazagoitia (ministre de Governació)

No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en  Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. De ninguna manera, estoy haciendo la guerra por España y para España. Por su grandeza y para su grandeza. Se equivocan los que otra cosa suponen. No hay más que una nación: ¡España! No se puede consentir esta sorda y persistente campaña separatista, y tiene que ser cortada de raíz si quiere que yo continúe siendo ministro de Defensa y dirigiendo la política del Gobierno, que es una política nacional (…) el que estorbe esta política nacional debe ser desplazado de su puesto (…) Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones, que de ninguna manera admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la que se desprendiese de alemanes e italianos. En punto a la integridad de España soy irreductible y la defenderé de los de afuera y de los de adentro.”

No afegirem més comentaris, però sí que recomanem una mirada a la www.batallaebre.org i visitar els espais de la batalla de l’Ebre i el ben estructurat i documentat centre d’interpretació de Corbera d’Ebre.

Imatge

Perla 34. Una Mancomunitat catalana sense Tarragona?

La Mancomunitat de Catalunya

L’any 1904,  el president del Govern espanyol i líder del Partit Conservador,  el mallorquí Antonio Maura,  preparava un nou projecte per a reformar l’administració local. És una època identificada per  Ricardo de la Cierva, historiador, polític i ministre de Cultura per Alianza Popular el 1980, com un segon regeneracionisme, el postcanovista (1902-1912). Argumentava que el primer regeneracionisme de Cánovas del Castillo s’havia enfonsat com a resultat de les eleccions de 1901 on la candidatura dels quatre presidents d’entitats significatives (Bartomeu Robert, Albert Rusiñol, Lluís Domènech Montaner i Sebastià Torres) que donaven suport a la candidatura que després seria la Lliga Regionalista havia quedat “inesperadament” en primer lloc a Catalunya, seguida pels republicans. Aquest resultat significava una claríssima majoria enfront dels dos partits dinàstics espanyols que havien perdut de forma clara i no prevista a Catalunya. A parer de Ricardo De la Cierva aquesta constatació  va ser un cop fonamental pel sistema articulat entorn la Constitució de 1876. Es “trencava” l’hegemonia caciquil del bipartidisme conservador i liberal. (Comentat a la Perla 3). Emergia una nova realitat política a Catalunya i a Espanya.

El partit guanyador a Catalunya era La Lliga, un partit marcat per uns objectius diferents als que podiem considerar “tradicionalment i nacionalment espanyols”. El mateix Cambó, en valorar aquells resultats  va deixar escrit a les seves memòries que fou ”una gran victòria de l’esperit d’unitat catalana contra el mesquí provincialisme disgregador. Apareixia també a Catalunya  altra manera d’entendre el “regeneracionisme” de l’Estat.

Els diputats del partit catalanista a Madrid, van suggerir al govern de  Maura incorporar una modificació a la llei d’administració local que s’estava  tramitant, en demanar que s’acceptés la possibilitat de mancomunar distintes Diputacions provincials “colindantes”. Entenien que així es podrien agrupar les quatre diputacions existents a Catalunya en una sola entitat, corregint l’esquarterament del segle anterior, que havia significat la divisió  de Catalunya en quatre províncies. Passaren els anys i aquella iniciativa finalment es va acceptar l’any 1912. Aleshores el cap de Govern havia canviat, era José Canalejas, líder del Partit Liberal, que presentava  un nou projecte renovat on es contemplava la possibilitat d’unificar províncies, i constituir-se en uns nous ens administratius que es reconeixerien com a  Mancomunitats. S’aprovà l’any següent i es regulava “el dret a mancomunar-se de les províncies que en tinguessin la iniciativa”, fossin les diputacions  que fossin…

Perla 34 Assassinat de Canalejas
Imatge: Canalejas fou assassinat a la Puerta del Sol el 12 de noviembre de 1912.

En el llibre Alfonso XIII y Cambó. La monarquía y el catalanismo político. (RBA) de Borja de Riquer, s’esmenta una trobada al Palau Reial de Madrid vinculada a aquests llarg procés. Era l’octubre de 1913, el rei i el cap de la Lliga a Madrid comentaven de nou la possibilitat de mancomunar les quatre diputacions catalanes (Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona). Davant la proposta defensada per Cambó, el rei va fer un plantejament que deixa veure clarament la raresa i mesquinesa que representava el monarca,  tot dient-li al polític català:

“Lo comprendo, lo comprendo perfectamente, pero para calmar los recelos que existen  ¿por qué no hacen ustedes una cosa?  Hagan la Mancomunidad dejando fuera de ella a Tarragona y en cambio yo lograría que el Gobierno, en compensación, añadiera la provincia de Huesca”.

La frase testimonia molt bé el sempre recorrent tema dels recels, de la incomprensió, la incomoditat  de tot allò que significava la qüestió catalana i les propostes reformistes de la Lliga, pel que feia  al reconeixement d’una personalitat específica i territorial de Catalunya. Cambó, li respongué que aquella proposta era una “tonteria”,  expressió que precipità el final  immediat de l’entrevista. Alfons XIII hauria proposat quelcom semblant si s’hagués tractat de Galícia? Hauria proposat mancomunar León a la “futurible” Mancomunitat gallega, però sense Lugo, per posar un exemple, si ho haguessin sol·licitat? De ben segur que no; però, ajuda a entendre també que el rei no restava al marge de les decisions polítiques i parlamentàries. Estava acostumat a “borbonear”, com es deia en aquell temps, per maniobrar condicionant les diverses orientacions  polítiques al marge del que disposava la Constitució aleshores vigent.

Perla 34_ Borja de Riquer_Alfonso-XIII-y-Cambo

Amb tot i els entrebancs sorgits, finalment es va constituir la Mancomunitat de Catalunya. No hi va haver cap més sol·licitud de mancomunar-se altres províncies amb entitat, i tots els territoris podrien haver-ho fet. Per què no fou així? És correcte judicar que aquella demanda d’unificar administrativament el territori català era una proposta “descentralitzadora i d’autoreconeixement” que no interessaria ni desitjarien els governants d’altres “regions” d’Espanya?

El 6 d’abril de 1914 es va  constituir la Mancomunitat, feia ja 200 anys que Catalunya havia perdut les seves institucions i era el primer pas vers un autogovern des de la desfeta de 1714. El primer President seria Prat de la Riba, identificava prou clarament les seves concrecions :

“Catalunya tindrà una institució que la representarà tota sencera, que donarà forma corporal a la seva unitat espiritual (…) la Mancomunitat que com a personalitat ho és tot, com a poder no és res.”.

Va permetre una nova redistribució i s’aconseguia un grau d’autogestió que englobava tot el territori català  i sobrepassava a l’administració provincial.

L’agost de l’any 1917 en Prat de la Riba va morir, tenia 47 anys, i en un dels seus darrers discursos manifestà:

“No hem fet la Mancomunitat per a tenir una Diputació més gran, ni per donar a l’ànima catalana un petit cos d’administració subordinada, secundària, una província. Tots, anant més o menys enllà, qui deturant-se aviat, qui veient lluny encara el terme dels seus ideals, tots volem per a Catalunya un cos d’Estat, tots sentim que la voluntat popular catalana exigeix imperiosament, més o menys accentuades formes d’Estat. (…) no hi ha perill més gros que la immobilitat: restar aturat és morir (…) transformar-se de cara a l’esdevenidor és enfortir-se, és enfortir-se per tenir el lloc que pertoca”.

Perla 34_Biblioteca_Popular,_pg._dels_Caputxins_(Valls)

Imatge: La Biblioteca Popular de Valls fou la primera biblioteca popular creada per la Mancomunitat de Catalunya

Anys més tard, el doctor Josep Trueta i Raspall (1897-1977), recolliria i defensaria el llegat de la Mancomunitat i del seu primer president. Havia nascut l’any 1897 al Poblenou de Barcelona,  era cirurgià durant la guerra civil i va desenvolupar un innovador procediment per tractar fractures i ferides obertes com a metge a l’Hospital de Sant Pau entre 1936 i 1939, on va atendre ferits de guerra i va ser testimoni directe dels estralls dels bombardejos a la ciutat. El 1939 es va exiliar a Anglaterra i va ser reconegut a nivell internacional en aplicar-se les seves descobertes mèdiques en els ferits de la 2a Guerra Mundial, que ajudà a salvar moltes vides. 27 Pobles catalans el recorden avui en diferents vials urbans.

Perla 34_Doctor_Trueta

Imatge: Josep Trueta i Raspall (Barcelona, 27 d’octubre de 1897 – 19 de gener de 1977) fou un metge i cirurgià català, catedràtic d’Ortopèdia a la Universitat d’Oxford i membre del Consell Nacional Català.

El Dr. Trueta també va voler donar a conèixer aspectes de la història de Catalunya i a Londres publicà  el 1946 i, pocs anys més tard a Mèxic  l’obra: The Spirit of Catalonia, després traduït al català L’esperit de Catalunya. A la solapa del llibre pensada pels lectors britànics es llegia:

”Poca gent coneix, en aquest país, que alguns dels trets essencials de la civilització occidental -la democràcia, els drets humans i socials- deuen molt a un petit país situat al nord de la península Ibèrica”.

En el capítol final pronosticava:

”En el futur pròxim, Catalunya tornarà, pacífica i desitjosa de ser una bona veïna, si els altres li són bons veïns, o bé brusca i font de permanents problemes si és torturada”.

Era un llibre d’un exiliat ple d’enyorança, d’humanisme i a la vegada amb una voluntat manifesta de difondre i fer recordar l’existència de Catalunya. A l’Espanya de Franco aquesta obra no es va poder editar. A la censura no li agradaria ni el títol ni el contingut del que considerarien un projecte antiespanyol i dissolvent. En el pròleg d’aquesta obra lloava la figura de Prat de la Riba en dir que “va fer més que cap altre per Catalunya”. Reconeixia, doncs, l’obra i l’acció de govern de la Mancomunitat de Catalunya com a impulsora de la modernització en molts camps, com: la ramaderia i l’agricultura, telèfons i carreteres, en la lluita per millorar la mortalitat infantil, la salut mental o la tuberculosi; en la creació de unes escoles tècniques -per assolir més coneixement i competitivitat- i en l’interès per crear biblioteques públiques que no existien abans de 1914.  Articulà també una Nova escola catalana, popular i de qualitat a partir de les orientacions “estrangeres” de Maria Montessori i de la formació de funcionaris per a millorar l’administració pública. Curiosament tenint en compte la migradesa de pressupostos disponibles, ja que eren  menors dels que gestionava l’Ajuntament de Barcelona de l’època, segons determina Albert Balcells en apuntar que el pressupost de la Mancomunitat en l’exercici 1920-21 era de 40 milions de pessetes. Mentre l’Ajuntament de Barcelona el 1915, vuit anys abans, ja tenia un pressupost de 62 milions i aquest no havia disminuït posteriorment.

Perla 34 guerramosques1920mini

Cartell: Guerra a les mosques! Per higiene, per estetica, per comoditat, per dignitat. Guerra contra les mosques! (Barna c. 1920) Biblioteca de Catalunya. Barcelona.

Actualment els alumnes d’ESO i de Batxillerat de Catalunya, en les matèries  de Socials i d’Història reben informació i identifiquen l’obra de la Mancomunitat en els  diferents llibres de text. A la resta de comunitats de l’Estat ho esmenten superficialment com  passa en el llibre d’Història de 2n de Batxillerat de l’Ed. SM :

“Los liberales llevaron a la práctica con éxito medidas de descentralización en 1913, se aprueba la Mancomunidad de Cataluña, experiencia de autonomía o autogobierno moderado de las cuatro provincias”.  

No esmentar que altres regions o territoris també ho podien haver fet si hi haguessin tingut interès, no és una manera d’amagar una realitat històrica? Seria bo no haver-ho venut com un privilegi als catalans, però certament provoca acarnissament en la discussió del projecte per part dels sectors més significats en l’anticatalanisme amb el recorrent tema que calia evitar ”romper España”.

Imatge

Perla 33. El Pacte Federal de Tortosa de 1869 

Imatge principal: Participants al Pacte Federal de Tortosa amb la presència, entre altres, de l’alcalde de Tortosa, Manuel Bes i Hediger, Valentí Almirall i Llozer, Josep Anselm Clavé, Josep Lluís Pellicer, els valencians Francisco González Chermá i Emigdio Santamaría Martínez, i els aragonesos Mamés de Benedicto (vicepresident de l’Assemblea), Marceliano Isábal y Bada (secretari), Fermín Colomer, Ángel Palacios, Francisco Giménez i Ambrosio Gimeno. Foto: Arxiu de la Federació de Cors de Clavé.

Republicans i federals a la Catalunya de 1869

A Tortosa al 1869, vint-i-tres representants republicans reunits en aquesta ciutat els dies 17 i 18 de maig signaren un manifest programàtic El Pacte Federal de Tortosa o Pacte de Tortosa que començava:

Los representantes de los Comités republicano-federales de Aragón, Cataluña, Valencia y Baleares a sus correligionarios...

Acabava amb:  ¡Viva la República Democrática Federal!

Hi havien participat set aragonesos, vuit catalans, set valencians i un de les Illes Balears. Proposaven un model federatiu d’organització d’aquells territoris que havien mantingut una confederació fins els decrets de Nova Planta. Aquestes quatre delegacions del partit republicà democràtic federal pretenien establir una república federal a Espanya. Seria una primera expressió pràctica del federalisme pactista. Hi destacarien, Valentí Almirall, Josep Anselm Clavé i Josep Lluís Pellicer. Uns fragments d’aquell pacte:

”Aragón, Cataluña y Valencia, unidas por su situación topográfica, solidarias en sus más preciados intereses, confundidas por sus recuerdos históricos, semejantes sino iguales en carácter y en costumbres, émulas dignas de su pasión por la libertad; están llamadas por su naturaleza, a marchar unidas, a vivir aliadas y a cumplir juntas los altos destinos provinciales de nuestra raza. Nos unimos para resistir a la tiranía y a fuer de aragoneses, catalanes y valencianos, evocando en nuestro favor honrosos antecedentes históricos, tenemos derecho a esperar que merecerá la importancia debida nuestra firmísima resolución. (…)
1º. Los ciudadanos aquí reunidos convienen que las tres antiguas provincias
de Aragón, Cataluña y Valencia, incluidas las Islas Baleares, estén unidas y aliadas para todo lo que se refiere a la conducta del partido republicano y a la causa de la Revolución, sin que de ninguna manera se deduzca de ello que pretenden separarse del resto de España.
2º. Asimismo, manifiestan que la forma de gobierno que creen más conveniente para España es la República democrática Federal, con todas sus legítimas y naturales consecuencias. (…)

Els reunits a Tortosa esperaven poder influir en el redactat final de la nova Constitució que s’estava elaborant a Madrid després del cop d’estat del setembre del 1868 gestat aquell estiu al Pacte d’Oostende (Bèlgica) per exiliats progressistes, demòcrates i republicans. El pacte era clarament contrari a Isabel II i als Borbons, i pretenia constituir unes noves Corts constituents, elegides per sufragi universal on es decidiria la forma del futur govern (monarquia o república).
Havia acabat el regnat d’Isabel II amb La revolució de 1868 o La Gloriosa, propiciada per múltiples causes com la corrupció, la fragmentació política, la dura crisi econòmica i potser també per la imatge pública d’una reina considerada nimfòmana, i que seria satiritzada en més de 80 aquarel·les, al llarg dels anys 60 d’aquell segle, per un col·lectiu que publicaria: Los borbones en pelota, amb el pseudònim de SEM i on tot sembla apuntar que el conegut Gustavo Adolfo Bécquer també hi estaria ficat.
Josep Fontana recorda que entre Riego (1820) i Tejero (1981) hi ha hagut més de cinquanta intervencions armades de “salvadores de la pàtria”. El 1868 a Cadis els militars Prim, Serrano o Topete intervingueren i signaren un manifest on s’atorgaven la representació de tots els ciutadans i argumentaven els motius d’aquella revolta:

“Españoles; la ciudad de Cádiz puesta en armas, con toda su provincia, con la Armada anclada en su puerto […], declara solemnemente que niega su obediencia al gobierno de Madrid, segura de que es leal intérprete de todos los ciudadanos […]. Queremos que el encargado de observar la Constitución no sea su enemigo irreconciliable […]. Queremos que un gobierno provisional que represente todas las fuerzas vivas del país asegure el orden, en tanto que el Sufragio Universal eche los cimientos de nuestra regeneración social y política. Contamos para realizar nuestro inquebrantable propósito con el concurso de todos los liberales unánimes y compactos ante el común peligro; con el apoyo de las clases acomodadas, que no querrán que el fruto de sus sudores siga enriqueciendo la interminable serie de […] favoritos; con los amantes del orden, si quieren verlo establecido sobre las firmísimas bases de la moralidad y del derecho; con los ardientes partidarios de las libertades individuales […]: con el apoyo de los ministros del altar […]; con el pueblo todo […]. Españoles: […] Acudid a las armas, no con el impulso del encono, siempre funesto; no con la furia de la ira, siempre débil, sino con la solemne y poderosa serenidad con que la justicia empuña su espada. ¡Viva España con honra!”

El Govern provisional que es formà convocà eleccions a Corts constituents a mitjans de gener de 1869. Per primera vegada hi hagué sufragi universal dels homes més grans de 25 anys (molts eren analfabets). Els resultats afavoriren els anomenats progressistes encapçalats per Sagasta amb 159 escons. En total les noves Corts comptaven amb 351 diputats. Els republicans federals n’aconseguiren 69 i els unitaris 2. A Catalunya els resultat electoral fou ben diferent del de la resta de l’estat, guanyaren de manera destacada i molt majoritària els republicans federals. Això palesava que el federalisme era un sentiment compartir i majoritari entre la població catalana, i que ja s’havia fet notar en les bullangues comentades en la Perla 26. Catalunya aportava més d’una tercera part del total de diputats republicans de l’Estat. Es pot deduir que la força del federalisme com a element conformador del futur polític era ben diferent de la resta de territoris de l’Estat. Els signants d’aquell pacte de Tortosa creien, defensaven i entenien la federació com la unitat en la varietat. Diríem, doncs, que a Catalunya el reconeixement de les singularitats, la descentralització, la diferència o l’asimetria havia trobat molts més partidaris que l’unionisme.

Perla 33_Gobierno_Provisional_1869_(J.Laurent)

Imatge: El Gobierno Provisional en 1869. De izquierda a derecha: Laureano Figuerola, Hacienda; Práxedes Mateo Sagasta, Gobernación; Manuel Ruiz Zorrilla, Fomento; Juan Prim, Guerra; Francisco Serrano, presidente del gobierno provisional; Juan Bautista Topete, Marina; Adelardo López de Ayala, Ultramar; Antonio Romero Ortiz, Gracia y Justicia; y Juan Álvarez Lorenzana, Estado. Foto de J. Laurent.

Els federalistes del moment, a més, polemitzarien entre ells sobre el grau i la manera d’enfocar la federació. Sorgirien els federalistes moderats o benèvols que volien aconseguir la federació des de dalt (Corts constituents), i els federalistes intransigents que ho voldrien fer des de baix (pactes municipals i territorials). Aquests darrers publicarien El Estado Catalán on es troben escrits de Valentí Almirall, Feliu i Codina i altres. A causa de la seva manera de concebre una república federal, serien ben aviat acusats de ser més catalanistes que no pas federalistes. En Josep Termes considera que seria a causa de la seva oposició a un control del republicanisme des del poder assentat i centralitzat a Madrid, com es palesa en llegir a “El Estado Catalán” :

“Si Cataluña se rigiese por sus leyes propias, si estuviese gobernada por sus propios hijos, otra seria su situación, otra su grandeza… Si antes de ahora este deseo no se ha manifestado con mayor viveza…es porque no se había formulado la manera de obtener el feliz resultado de conservar la unidad española, dando la independencia a las provincias que la forman. Por fortuna el medio se ha encontrado, y hoy el grito de ¡Viva Cataluña! No expresa una aspiración separatista, es el grito que ha de preparar la federación de los estados españoles.”

Josep Termes, esmenta també un escrit en el mateix estudi, de Gonçal Serraclara, que s’ha de llegir en el seu context:

”Acerquemos, pues, nuestra constitución política a la natural, en cuanto podamos. Elevemos a derecho escrito el hecho innegable de estar España poblada por varias razas que tienen diferentes usos y costumbres, diferente historia, diferentes leyes, diferentes idiomas, y hasta diferentes grados de ilustración y cultura… Quiero la autonomía de hecho y de derecho para los estados históricos españoles, ligándose todos entre sí por un pacto federal perpetuo que conserve la unidad en lo del interés común y garantice el dogma democrático, los derechos individuales, indeclinable de todas las constituciones particulares…Cada estado podrá formar…su constitución, nombrar sus cortes, y su poder ejecutivo, dictar sus leyes ,administrar sus particulares intereses generales…Quiero una república verdaderamente española, democrática y federal”.

Els comentaris sobre aquest acord de Tortosa entre republicans no es feren esperar. Els monàrquics sobretot reaccionaren i mostraren un to que podríem considerar burlesc en anomenar-lo com el “Pacto de la Coronilla de Aragón”. I el ministre de Governació del govern provisional explicitava ben clarament que aquella redacció feta a Tortosa no tenia cabuda en el marc de la constitució que s’estava tramitant, com recull la cita d’Ollero Vallés en Sagasta de Conspirador a gobernante:

”No sacrificaremos la unidad a la variedad, como hizo la Edad Media. No sacrificaremos la variedad a la unidad, como hicieron las grandes monarquías. Armonicemos estos principios y resultará la federación, base indestructible de la libertad”.

Un altre dels escrits a “El Estado Catalán” de Feliu i Codina, considerava que els republicans federalistes eren triplement criticats pels republicans “benèvols”, pels progressistes i òbviament pels conservadors per qüestionar el predomini o hegemonia del centralisme de Madrid:

“Se nos acusa de tener tendencias separatistas, de querer desmembrar la nacionalidad española, de hacer una guerra cruda y sin tregua… a la corrompida y corruptora villa de Madrid…ha enarbolado la bandera de guerra a la centralización…Los que viven en la capital de nuestra patria (Madrid), los que ocupan elevados puestos y cobran sueldos más elevados todavía, los que cobran nuestras contribuciones, los que nos mandan gobernadores Civiles o caciques.

Perla 33 Almirall

Imatge: Valentí Almirall i Llozer (1841-1904). Font: Diari Català 1879 

Caldria recordar que Valentí Almirall no va acceptar ser candidat a les eleccions d’abril de 1869, perquè la direcció central del Partit li imposava a la llista el Conde de Santa Marta que no era català ni vivia a Catalunya:

cuneros” (en deien)…los que nos mandan leyes reñidas con la justicia… han sentado el principio de que España es Madrid…El país no está cansado de España, porque no está cansado de sí mismo; el país está cansado de Madrid, de la centralización, y destruyendo este centro que todo lo oprime y todo lo corroe quedará resuelto el problema hoy pendiente de solución.“

En aquests context, octubre del 1868 havia començat també una revolta independentista a Cuba dirigida per Carlos Manuel de Céspedes coneguda amb el “Grito de Yara” on es volien declarar com a nació independent, en l’entesa de que tots els homes eren iguals i combatien l’esclavatge, i amb la consideració que sota la dominació espanyola no podrien aconseguir el propi govern. El gener del 1869 la Diputació de Barcelona presidida per Víctor Balaguer, (progressista, unionista i proper a Prim) es mostrà disposat a ajudar a l’exèrcit espanyol enviant un cos de voluntaris a lluitar a Cuba. La decisió no fou ben vista pels federalistes catalans que argumentarien:

“¿Por qué no ha creído la Diputación…más digno, más noble…el aconsejar al inutilísimo Sr. Ayala (Ministre d’Ultramar), que envíe libertades a nuestras vejadas Antillas, en vez de incitarle a que envíe más soldados?… Apoyar al gobierno en esta ocasión es ser mal español, es ser mal catalán, es ser anti-revolucionario…”

Perla 33_Cespedes-de-pie-Bandera-multitude

Imatge: Carlos Manuel de Céspedes, el 10 d’octubre de 1868 proclamà la independèndència de Cuba al seu “ingenio” La Demajagua i donà la llibertat als seu esclaus. 

D’una manera més que clara aquests republicans federals criticaven la política militarista a Cuba i en conceptes actuals podriem entendre que defensaven els drets dels pobles a l’autodeterminació o autogovern.
Una continuïtat d’aquests contactes federalistes en ésser instaurada la Primera República (1873) es va plasmar en l’intent reiterat de proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. El federalisme ha estat un corrent que han defensat diferents grups polítics i socials de manera continuada a Catalunya durant moltes generacions. Apuntar també que en molts dels llibres d’història de batxillerat utilitzats a moltes comunitats autònomes silencien aquest Pacte de Tortosa. Ens podem preguntar perquè?

Imatge

Perla 32. Cendrós: Un singular activista de la cultura catalana durant el franquisme

Joan B. Cendrós(1916-1986) de la família dels antics massatges Floïd, és un dels fundadors  l’any 1961, d’Òmnium Cultural, una entitat nascuda en ple franquisme, compromesa amb la llengua i la cultura del país des del primer moment, a més d’apartidista i interclassista. Cendrós participà en moltes altres iniciatives, essent un dels patrocinadors de l’Enciclopèdia Catalana, de Banca Catalana, un dels recuperadors del Teatre Romea, creador del premi Sant Jordi de novel·la, comprador i patrocinador de l’editorial Aymà/Proa, implicat amb la Nova Cançó, promotor del debut de Raimon a París el 1966, impulsor amb Josep Benet de les “Edicions Catalanes de París” -amb l’objectiu de publicar llibres que la censura hauria prohibit a l’Estat espanyol- i d’altres com “Cavall Fort”,… fins a rebre l’any 1985 la Creu de Sant Jordi. Va fer una gran fortuna com a empresari i practicà un mecenatge singular centrat bàsicament en impulsar una dinàmica cultural que es rebel·lava contra les intencions anorreadores del franquisme pel que feia al reconeixement de Catalunya i de la seva llengua.

En Genís Sinca, biograf de Joan B. Cendrós sosté que:  

quan es tractava de Catalunya, els diners se li escolaven per tot arreu”, i recordava una de les seves frases lluitar pel país propi és un plaer dels déus (…)

Perla 32_ El cavaller Floïd

El cavaller Floïd. Biografia de Joan B. Cendrós” de Genís Cinca

Va patrocinar, subvencionar i donar ajudes particulars tant a poetes i artistes, com a revistes de l’exili, mecenatge a l’editorial Proa, Òmnium o a l’Institut d’Estudis Catalans, a través de Ramon Aramon, separat de la Universitat per la depuració franquista de 1939, i amb totes les dificultats seria el salvador de l’IEC.  Vegeu la Perla 28. Aramon va ser un amic, protegit i estret col·laborador de Cendrós. Genís Sinca també apunta que el calcaria i l’imitaria a fer com ell havia fet:

“No demanar permís, ni tenir paciència, ni penedir-se de res,…la derrota no existia” 

Entre desembre de 2016 i abril de  2017 es va poder veure al Palau Robert una exposició, comissariada per Genís Sinca, sobre aquest poc conegut mecenes de la cultura catalana. Vegeu l’article de Joan Josep Isern “En Cendrós sí que ho tenia clar”. Una primera aproximació sobre la seva personalitat i atreviment en ple franquisme. A banda del color cridaner de les americanes, dinava sovint al Club de Polo de Barcelona i era freqüent que aquells que es reunien allà li escoltessin dir:

“Per què parleu en castellà amb els vostres fills?”.

El cavaller Floïd, biografia de Joan B. Cendròs, obra escrita pel mateix Sinca, és una extensa narració basada en moltes consultes i documents de primera mà elaborada al llarg de més de cinc anys. Es podrien referenciar quantitat d’aspectes vinculats a les seves múltiples activitats i dedicacions. Referenciem aquí només tres actuacions que ajuden a entendre el seu caràcter i compromís amb la llengua i Catalunya.

Òmniun Cultural, una ambaixada a París

Una primera referència. Participa en la fundació d’Òmnium el 1961, conjuntament amb Pau Riera, Lluís Carulla, Fèlix Millet i Maristany, Joan Vallvé, amb l’objectiu  -segons G.Sinca- “de defensar i reivindicar la llengua i la cultura catalanes i la necessitat de vertebrar culturalment el país amb estructures d’estat; en definitiva, una mena de Conselleria de cultura que representa l’essència d’un moviment de massa poc estudiat, inèdit i fins i tot xocant”. L’any 1963 les autoritats franquistes ja l’havien clausurat. Cendrós va reaccionar i sorprendre fins i tot a molts catalanistes   atrevint-se a obrir una delegació d’Òmnium a París. Pretenia internacionalitzar i fer conèixer la persecució d’una entitat defensora de les tres premisses conegudes: Llengua, país i cultura. El fet irritaria  al règim franquista i també a d’altres sectors, a dins i a fora de Catalunya.

El President de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, en una carta del 17 de juny  de 1965, es mostrava contrari a la creació de la delegació d’Òmnium  a Paris, ja que considerava que qui havia d’actuar políticament a l’exili era ell; ho veia com una competència i a més arribà a judicar “erròniament” que l’entitat pretenia desprendre les activitats catalanistes del contingut antifranquista. Va demanar en persona a Cendrós que tanqués aquesta delegació de París, apuntant que feia ombra a la seva acció política. Cendrós no ho compartia si bé d’inici ho mig comprenia en creure “que les condicions llargues i dures, i fins i tot exemplars del seu exili li feien concebre temors fora de lloc i sovint semblava que mirés la nostra associació com una forma d’oposició a la seva persona i al seu possible retorn”.  Tarradellas arribà a enviar 4000 cartes ciclostilades on menystenia la feina d’Òmnium. Amb tot, Cendrós seguia impulsant la tasca a París. Tot i la desavinença, es varen trobar Tarradellas i Cendrós a l’Hotel Bristol de París, per intermediació d’un amic comú. La trobada va ser llarga, les hores passaven i en Tarradellas insistia amb una argumentari similar. Va acabar amb tibantor i l’empresari li replicà:

“Mireu president, jo fins ara he callat molt i us he escoltat amb el màxim interès (…) el pis de Paris l’hem obert perquè a mi m’ha sortit dels collons. I sabeu quan el tancarem?,  quan a mi em torni a sortir dels collons.”

Perla 32_Armand-Carabén-Joan-Miró-i-J.B.-Cendrós-a-París.-300x203

Joan B.Cendrós amb Armand Carabén i Joan Miró a París. (Foto Vilaweb)

A París la Delegació d’Òmnium es va convertir ja al 1977 en plena etapa de la Transició en el Centre d’Études Catalanes després de diversos anys de negociacions amb l’Ajuntament de París i amb la Sorbona. En la inauguració oficial al novembre de 1977 intervingueren Carlos Santos i Raimon. Es va fer un col·loqui presidit per Pierre Vilar sobre el fet català i una exposició d’escultura catalana amb obres de Gaudí, Gargallo i González. En Cendrós, sobre l’existència del centre a París, comentava que:

“Sempre hem tingut envejosos, pocs com la policia de Barcelona, que es preocupa molt de nosaltres (…) esta gente de Òmnium Cultural ha establecido una embajada en París”.

Un apunt més a l’entorn de París, en Cendrós es va assabentar que Carme Ballester, dona del president Companys, feia feines a les cases per guanyar-se la vida i va comentar “que no podia tolerar que la vídua del “president màrtir” hagués de guanyar-se la vida d’aquella manera i decidir passar-li una pensió mensual fins l’any 70 que va passar a rebre’n una com a víctima del nazisme.

Les nadales de Federico García Lorca

Una segona referència. L’any 1967 Cendrós va fer arribar 300 felicitacions de Nadal a diferents perceptors, la majoria a Catalunya, però també a altres països amb la reproducció d’una carta inèdita  de Federico García Lorca. Feia poc que havia comprat les quatre quartilles, decorades amb un dibuix del mateix Lorca, al llibreter Josep Porter per 60.000 pessetes de l’època  (aproximadament el preu d’un Seat 600). A la carta Lorca fa referència a Barcelona i als catalans, d’aquí l’interès de Cendrós per la missiva. Els que la reberen es trobaren amb aquesta salutació:

“Amics meus, no dubto pas que m’agraireu que us faci partícips d’un document que jo estimo preciós per més d’un concepte (…) un espanyol d’excepció, pertanyent a la generació crucial del nostre segle, (…) un home que havia de caure en sang, víctima d’odis ancestrals (…) menats per un impuls de renovació peninsular.  

I acabava amb una frase del poeta: “el amor y la misericordia para con todos y el respeto de todos nos llevará al reino ideal…”

De la carta de Lorca hi remarquem tres aspectes que devien interessar i complaure de manera  especial a Cendrós:

“Barcelona ya es otra cosa (ho escrivia des de  Saragossa). ¿Verdad?. Allí está el Mediterráneo, el espíritu, la aventura, el alto sueño de amor perfecto (…) un rico pleamar urbano hecho por las máquinas de escribir. ¿Qué a gusto me encuentro allí con aquel aire y aquella pasión! (…) Además, yo que soy catalanista furibundo (sic), simpaticé mucho con aquella gente tan construida y tan harta de Castilla (…) Yo tengo noticias constantes de ese país (sic) por mi amigo y compañero inseparable, Salvador Dalí, con quien sostengo una abundante correspondencia…”

Perla 32 Dali i Garcia Lorca

Salvador Dalí  i García Lorca.

Història de Catalunya il·lustrada

Una tercera referència. Com a empresari cultural, era propietari de les Editorials Proa i Aymà (on també editava en castellà) i l’any 1968 va tenir una tensa entrevista amb el Ministre d’Informació i Turisme. El Ministeri havia prohibit la difusió del llibre de Ferran Soldevila per a nens Història de Catalunya il·lustrada, els dibuixos eren de Granyer. A la coberta del llibre, a tot color, hi ressaltava la bandera catalana, i aquest era el problema!  En aquella entrevista el ministre li va dir de manera categòrica a Cercós:

“¡Hay que decir español y no castellano! El español es la lengua de todos. Se ha transformado ya en la lengua de España (…) Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional (…) Porque Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada per Felipe V, que la venció, fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y por ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar”.

Es tractava de Manuel Fraga Iribarne, que més tard fundaria Alianza Popular (després PP) i seria un dels set redactors de la Constitució del 78. El llibre va haver de sortir modificant la portada.

Perla 32_Cendros_Historia Ilustrada

Imatge

Perla 31. Adoctrinament en castellà. El càstig de l’anell.

Imatge principal: “Constitución de Cádiz”. Portada de la primera edición de la Constitución política de la monarquía española. Cádiz, 19 de marzo de 1812.

La constitució de 1812

L’any 1820, el coronel Rafael del Riego al capdavant d’una companyia de soldats preparats per embarcar-se i anar a combatre per impedir la independència de les colònies americanes, es va revoltar i proclamà de nou la Constitució de 1812. En aquesta constitució hi trobem articles sobre l’ensenyament com el 366:  

“En todos los pueblos de la Monarquía se establecerán escuelas de primeras letras, en las que se enseñará a los niños a leer, a escribir y contar, y el catecismo de la religión católica, que comprehenderá también una breve exposición de las obligaciones civiles.” O l’article 368:El plan general de enseñanza será uniforme en todo el reyno, debiendo explicarse la Constitución política de la Monarquía en todas las universidades y establecimientos literarios, donde se enseñen las ciencias eclesiásticas y políticas.”

Ras i curt, referent al tema lingüístic la llengua d’ensenyament seria uniforme, així la llengua a emprar seria únicament la castellana. No hi havia lloc per les altres en aquella primera Constitució.

Aquesta etapa és coneguda com a Trienni Liberal. Una de les reformes que implementaren fou la creació d’un departament dedicat específicament a l’Educació, Dirección General de Estudios, i varen posar en marxa un projecte conegut com El Informe Quintana (1813) L’educació per aquests liberals era un factor de progrés i entenien que calia educar i instruir a la població en conceptes com la llibertat, la convivència, la tolerància als ciutadans però la llengua de formació i de treball només seria la castellana, acompanyada del llatí a determinades edats. Era un pla uniformista lingüísticament. El projecte va tenir poc recorregut i en retornar els absolutistes  (Dècada Ominosa  1823-33) n’endegarien  un de nou, el “Plan y Reglamento de Escuelas de Primeras Letras” l’any 1825.  Coincidien en què l’ensenyament primari seria també uniforme a totes les escoles, i assenyalaven que l’ensenyament de la gramàtica i l’ortografia seria en llengua castellana. No tardaria a canviar la normativa educativa i el 1834 hi hagueren noves disposicions que no afectarien el tema lingüístic, i seguiria contemplant i reconeixent la doble via d’escolarització: la pública i la religiosa.

El mètode de “l’anillo” per expressar-se en castellà

A l’ensenyament controlat directament per l’Estat, el públic, segons un exemple citat per Josep Melià,  l’Informe sobre la lengua catalana  publicat al 1970 podem copsar per on anaven les orientacions per relegar la llengua catalana. Melià, fou advocat, polític i escriptor. Amb posterioritat arribaria a ser Procurador en Corts per les Illes Balears, fundador l’any 1976 del Partit Nacionalista Mallorquí, secretari d’Estat per la Informació en el govern d’Adolfo Suárez i creu de Sant Jordi 1983.

Perla Josep Melia

Foto: Portada de l’“Informe sobre la lengua catalana” de Josep Melià.  

L’autor considerava el català com a llengua espanyola però la diferenciava clarament de la castellana. Defensava la coexistència entre ambdues llengües i reconeixia l’existència de dues cultures diferenciades. El llibre adjunta una doble dedicatòria  on reflectia la seva percepció la qüestió de la llengua: A todos los españoles de lengua castellana”, i tancava amb un “Per la concòrdia.”

Distingia, en aquells darrers anys del franquisme, entre nació i estat i defensava Catalunya com a nació; feia un repàs de la història peninsular i arribava a la conclusió que l’estat nació espanyol només es va començar a implantar arran dels Decrets de Nova Planta, a l’inici del segle XVIII.

I bona part del seu argumentari sobre el tracte rebut per la llengua catalana es basava en referències a la castellanització dins el  món educatiu de les Balears. Recollia les instruccions sobre un malintencionat mètode repressiu, donades des de la Diputació provincial a tots els “establecimientos de enseñanza pública de ambos sexos para que se observe el sencillo método que a continuación se expresa y se halla adoptado en otras con mucho fruto.” El mètode a aplicar per cada mestre  es presentava com a senzill i els resultats, segurament ja s’haurien aplicat, i haurien demostrat la seva eficàcia contra les llengües pròpies.

“Cada maestro o maestra tendrá una sortija de metal, que el lunes entregará a uno de sus discípulos, advirtiendo a los demás que dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea en castellano, so pena de que oyéndola aquel que tiene la sortija, se la entregará en el momento y el culpable no podrá negarse a recibirla; pero con el bien entendido de que en oyendo este en el mismo local que otro condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá acción a pasarle el anillo, y este a otro en caso igual, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que a la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena, que en los primeros ensayos será muy leve; pero que se irá aumentando así como se irá ampliando el local de la prohibición, a proporción de la mayor facilidad que los alumnos vayan adquiriendo de expresarse en castellano, y para conseguirlo más pronto convendrá también señalar a los más adelantados algún privilegio, tal como el de no recibir la sortija los lunes, o ser juez en los pleitos que naturalmente se suscitarán sobre la identidad o dialecto de la palabra en disputa.

De esta manera, insensiblemente, sin trabajo alguno de parte de los maestros, y siendo los castigos incomparablemente menores que las faltas, se conseguirá no solamente que al cabo de algún tiempo de constancia llegue a familiarizarse la juventud mallorquina con la lengua en que están escritas las doctrinas y conocimientos que aprende, y a expresarlos con facilidad y soltura, sino también en que se guarde más silencio en las escuelas por el temor  que cada uno tendrá de incurrir inadvertidamente en la pena del anillo y exponerse al castigo.

El zelo mejor entendido de los maestros en plantear y sostener esta medida tan sencilla y el adelantamiento de sus discípulos será un mérito particular para unos y otros y un objetivo especial de examen en la visita anual que pasaré a todas las escuelas de la provincia; y para perpetuo recuerdo y observancia de esta disposición se conservará fijo en el interior de las escuelas el presente edicto. Dado en la ciudad de Palma a 22 de febrero de 1837”

Nota bibliogràfica: La part en cursiva d’aquest text, està reproduïda en el llibre d’Història  de 2n de Batxillerat de les Illes Balears d’Anaya edicions en parlar de la llengua castellana a les Escoles.

Doctrina en castellà

Aquestes disposicions afectaven a escoles públiques. Les escoles de comunitats parroquials o religioses seguien encara a començaments del segle XIX amb enfocaments i metodologies diferenciades, però pel que fa a la llengua, la castellanització  també avançava.

Joan Florensa en un llibre on explica detalladament El projecte educatiu de l’Escola Pia a Catalunya (1683-2003) en la visita del Provincial a l’escola i a la comunitat  de Mataró el 1775 deixava aquesta constatació:  

“nos complacemos mucho en que todos nuestros religiosos entre si hablen en castellano y a todos los HH.CI. mandamos hablen entre si y con los demás, o en latín o en castellano, so pena de pan y agua por cada vez que tuvieran con los nuestros conversación tirada en catalán”.

Arran de la Real Cèdula de Carles III de 1768, ja comentada a la Perla 11, que suposava la imposició a totes les escoles i als mestres l’ensenyament en castellà. Les diferents escoles pies reberen una ordre del Pare provincial de Catalunya, datada el 23 d’agost, on es deia:

”En su cumplimiento, desde el 15 de setiembre de 1768, en adelante en nuestras escuelas se enseñe desde el “abc” en lengua castellana y señalamos dicho día para que entre tanto pueda prevenirse de cartillas que hemos mandado imprimir muy propias del Instituto y se imprime ya el Arte, que contiene los primeros rudimentos, la sintaxis, prosodia y oraciones”.

El Catecisme de català a castellà

A l’Escola Pia Sant Antoni, Joan Florensa apunta que fins el pla del 1825 es seguiria fent servir el catecisme de mossèn Francesc Matheu i Smandia: Compendi o breu explicació de la Doctrina Cristiana en forma de diàlogo entre pare y fill. Era ja l’única matèria en català.

Perla Francesc Matheu

S’abandonà el catecisme de Matheu i d’acord amb les noves normatives aquest fou substituït pel “Catecismo de la Doctrina Cristiana” del  jesuïta Padre Jerónimo de Ripalda, molt difós i popular a la península i a l’Amèrica llatina, elaborat ja al 1616 i que arribà a utilitzar-se gairebé 350 anys. En total, hi havia 460 preguntes amb les corresponents respostes. Vegeu-ne dos exemples:   

La pregunta núm. 8. Pregunta: ¿De qué nos SALVÓ Jesús? Respuesta: De nuestros PECADOS y del cautiverio del Demonio.

La pregunta 421: Pregunta: ¿Para qué nos dio DIOS los SENTIDOS y los Miembros? Respuesta: Para que le SIRVAMOS con todos ellos y en todas las cosas.”

Perla Catecisme Ripalda

Malgrat tot,  trobem diverses traduccions al català del “Catecisme Ripalta” durant el segle XIX:

Catecisme y breu esplicació de la doctrina cristiana / compost per lo P. Ripalda ; lo dona á llum Salvador Ros y Renart en catalá y castellá per lo us de las escolas de primeras lletras del principat de Catalunya y regne de Mallorca. Barcelona : Impr. de José Tauló, 1852

També a Lleida el 1864 es publicava en català: El catecisme de la Doctrina Cristina compost per lo P. Gaspar Esteta i manat reimprimir, ab algunas addicions de P. Geroni Ripalda per lo Ilmo. Sr. D. Geroni Maria de Torres del Consell de S. M. Bisbe de Lleida per la uniforme instrucció y ensenyansa de tots los fiels del  seu Bisbat.

S’estudiaren i memoritzaren al llarg de moltes dècades i de ben segur que marcaren i adoctrinaren a un gran nombre de generacions d’arreu dels territoris dominats per la corona espanyola. Als territoris de parla catalana la repressió afectà els àmbits educatius públics i religiosos. No podem deixar d’esmentar que aquest catecisme del padre Ripalda es difongué i utilitzà fins el canvi que comportà el Concili Vaticà II (1961-65). Catecismo de la Doctrina Cristiana. Compuesto por el Padre Jerónimo Ripalda, S.J. (1616). Edición de 1957.  

La legislació, el càstig de l’anell, la doctrina i el catecisme en castellà són quatre exemples de prohibició de la llengua catalana i d’imposició de la castellana. Sorprèn i indigna qui encara pugui afirmar: “Nunca fue nuestra lengua de imposición” com recordàvem a la Perla 9