Imatge

Perla 37. Maragall i Unamuno: afinitats i incomprensions. Un epistolari des de la “conllevancia” 1900-1911

L’epistolari Unamuno-Maragall 1900-1911

Els desastres colonials (Cuba i Filipines) de 1898 comportaren una crisi d’ampli abast a tota la societat espanyola: política, militar, social, econòmica i també una crisi de consciència o d’identitat. Sorgiria a Espanya la coneguda “Generación del 98  (Unamuno entre ells). Va ser una generació bàsicament castellana que pretenia regenerar Espanya. A Catalunya, aquesta generació va tenir poca incidència, ja que predominava una altra visió marcada pel Modernisme (Joan Maragall en seria un dels seus representants).

En aquell context el poeta i escriptor català  va publicar els seus coneguts i alhora polèmics, Els tres cants de Guerra: Els adéus, Oda a Espanya i  El cant del retorn. De fet és el reportatge poètic amb què Maragall glossa la desfeta colonial espanyola de 1898.

Perla Unamuno Joan_Maragall_1903

Retrat de Joan Maragall fotografiat el 1903 per Pau Audouard (1856 – 1919)

Unamuno i Maragall  són dues personalitats que permeten copsar des dels seus escrits i des de les seves posicions polítiques, les idees, els anhels i les inquietuds del seu temps. Vivien en llocs ben diferents, el primer a Salamanca una ciutat que comptava amb uns 25.000 habitants, i Barcelona que fregava els 525.000. Unamuno vivia en una ciutat rural, al centre d’Espanya i marcada pel pes de la Universitat, de la que en seria  rector en tres ocasions. Maragall residia a Barcelona, una ciutat dinàmica, industrial i al mateix temps plena de tensions socials i polítiques, com ho reflecteixen els  fets anticatalanistes del Cu-Cut! (Perla 6) amb la lluita contra la Llei de jurisdiccions, i l’aparició de Solidaritat catalana que agrupà tots els partits polítics catalans, llevat del lerrouxista; i també la revolta de la Setmana Tràgica de 1900, el detonant de la qual fou l’enviament de lleves catalanes al nou conflicte militar i colonial al nord d’Àfrica.

Unamuno i Maragall, mantingueren una relació epistolar al llarg de la primera dècada del segle XX. En l’epistolari es fa evident la relació amical i respectuosa entre les ànimes dels dos poetes d’arrels catòliques, interessats en debats sobre la fe i la raó, a partir d’uns determinats autors. L’Epistolario entre Miguel de Unamuno y Joan Maragall, permet captar també, les desavinences polítiques en la consideració i l’encaix de Catalunya i l’Espanya castellana, ja que manifesten amb total sinceritat  les respectives posicions i els seus desitjats anhels de trobar un espai comú, encara que plena de desconfiances.

Al llarg de les més de 40 cartes existents, els dos autors, Joan Maragall (1860-1911) i Miguel de Unamuno (1864-1936) ens  podem acostar a dues maneres d’entendre el què era, o el què havia de ser Espanya en un futur. Ambdós volien una Espanya diferent però, es palesava la divergència política i el paper reservat a cadascuna de les llengües en que s’expressaven. Discrepaven en la concepció d’Espanya a Europa i també sobre com es podria arribar a un procés de convivència compartit entre els diversos pobles peninsulars.

És sabut que es conegueren a partir d’un poema. L’any 1893 el bilbaí va llegir La vaca cega, li va interessar i fins i tot la va traduir al castellà, amb correccions del mateix Maragall. Per exemple  es comenta a la carta del 26-11-06,

solo creo que ha entendido mal una palabra: embanyada, que V, traduce bañada (mojada ¿no es esto?) y quiere decir encornada, de cuernos, banyes en catalán; pero, es claro encornada no es castellano.”…

El 1900, Unamuno havia enviat a Maragall un exemplar del seu llibre “Tres ensayos” centrats en “Civilización y cultura, La crisis del patriotismo y Sobre la consecuencia, la sinceridad” on es detallen el temes que el preocuparien al llarg de la seva vida. Maragall, agraït, li va contestar en una  primera carta exposant:

Ay, amigo mío (deje que le llame así), ¡cuánto bien acaban de hacerme sus Tres ensayos! Me siento mejor para lo que llamamos vida y para lo que llamamos muerte. Los he leído como poesía, sin meditar ni releer nada (…) Todo esto estaba dentro de mí, y usted me lo ha revelado y me gozo en ello. Dios se lo pague. Nos hemos hecho amigos. Disponga de mí. Juan Maragall”.

Perla Unamuno Auto-retrato,_Miguel_de_Unamuno,_Revista_Ibérica,_30-09-1902.djvu

Miguel de Unamuno (30-09-1902) Auto-retrato, Revista Ibérica, año I, nº5, 

Es van escriure des del juny de 1900  al març del 1911. En les dues darreres cartes es fa evident el grau de familiaritat entre ells. Així en la darrera Unamuno feia aquesta puntualització:

“¡alma ibérica!, ¡qué ensueño!, pero nos lo turban castellanistas, bizcaitarras, catalanistas, portuguesistas, andalucistas, etc. Que no castellanos, ni vascos, ni catalanes, ni portugueses, ni andaluces etc., de una parte y de otra esa flamante secta jesuito-masonica (…) las viles pasiones sectarias se sobreponen no ya al amor patrio sino al amor a la verdad (…) yo entiendo el europeísmo como usted. Y voy a lo concreto de su carta, a esa proposición de una revista ibérica, redactada en nuestras lenguas todas indistintamente (…) en esa Barcelona con la que alguna vez fui acaso (…) algo injusto (tengo) mejores y más verdaderos amigos que en Madrid. Y ahí hasta los que me combaten lo hacen humanamente, con respeto. ¡Debo tanto a esa Ciudad…!  En todo el sentido. Me ha hecho pensar, sentir, alguna vez aborrecer, muchas más querer. Y digo aborrecer y no odiar (…).”  

Acabava:

“En junio es probable que reciba usted la visita de mi hijo mayor (…) y cuando esté ahí quiero que le vea a menudo y que usted le sea como un padre. ¡Es el mayor mío, el primogénito de mis ocho!”.

El mateix mes el contestava Maragall sobre la revista Ibérica assenyalant que no s’hauria d’editar a Barcelona  ja que:

“en seguida parecería a muchos de ahí cosa de catalanismo (…) esto aislaría enseguida la empresa, podría asfixiarla. (…) Y no le digo como he de recibir a su hijo: será como otro mío: Tengo ya trece, serán catorce. ¿oh, como quiere V. a Catalunya que va V. a confiarnos su propio hijo.”

Era la darrera carta de Maragall a Unamuno, 25 de març de 1911, es tancava una correspondència que durà més de 10 anys. I que permet  observar el que en podríem dir “conllevancia” entre un espanyolista i un catalanista que no renunciaren a les seves idees identitàries, tot i respectar-se intel·lectualment i amical. Però es veu com tots els “ismes amoïnaven a Unamuno, tret de l’unitarisme ibèric d’arrel castellana, amb que s’identificava millor.

En una de les primeres cartes, 1902 Unamuno escriu a l’entorn de l’article La patria nueva” del poeta català, i pel qual seria  processat:

“lo he leído no acierto a  cómo pudieron encarcelarle por escrito tan llano, tan sincero, tan noble y tan patriótico, (…) lo que usted dice, la verdad y es lo que sienten los españoles verdaderos (….) Usted es de los catalanes que conozco que se coloca siempre en la posición más real y sensata.

El mateix mes de novembre  Maragall li explicava:

“No llegaron a encarcelarme (…) me procesaron tontamente y después sobreseyeron. A nuestro delirio de grandeza, corresponde un delirio de persecuciones del Estado; sus agentes han dicho aquí que se sienten dispuestos a transigir con el anarquismo (…) antes que con el catalanismo; y lo hacen: en todo ven separatismo, y ésta es la peor señal. Así lo ha perdido todo España, y así se perderá a si misma.”

Perla Unamuno Congres_catala1

Imatge: Inauguració del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (Barcelona, 1906). Autor: Antoni I. Alomar

Al 1906, Unamuno va estar tres setmanes d’octubre a Barcelona, el dia 15 va fer una conferencia en el I Congrés Internacional de Llengua Catalana, amb el títol “Solidaridad Española”. Era  una reivindicativa resposta a la victòria política que havia assolit Solidaritat Catalana l’any anterior. Exposava la seva desconfiança davant aquella nova situació política provocada per l’embranzida catalanista, defensà la unitat d’Espanya i animà als escriptors catalans que s’expressessin també en llengua castellana. Poc després informa a Maragall:

”En breve publicaré mis impresiones de Barcelona, impresiones que serán poco del agrado de la mayoría de los barceloneses que las lean. Usted, hombre de vida interior y recogida me sorprendió en esa  Barcelona bullanguera y jactanciosa (…) He oído, respecto a Castilla las cosas más peregrinas y me ha dolido este desconocimiento mutuo, creo que mayor de parte de Barcelona (no me atrevo a decir Cataluña..) ¿Podrán ustedes, los espíritus serenos, encauzar eso?

La resposta de Maragall  era senzilla i clara:

“no puedo detenerme en explicarles a mi manera, ni nunca podría juzgar sino con mi corazón de catalán, pero que comprendo resultará a V. profundamente antipática.”

Unamuno tenia por de determinats moviments que entenia com a disgregadors. El bilbaí-salmantí, li diu 21-12-1906,

“No olvide que no soy castellano, aunque el alma de Castilla me haya empapado (…) ¡Pero esta tierra, esta tierra me ha ganado!.

Poc després Maragall respondria, 3-1-1907:

”no lo olvido, no, que no es V. castellano de nacimiento. ¿pero, qué importa, si esa tierra -como dice V-le ha ganado. (…) “.

El 15-2-1907 després d’un escrit de Maragall al diari El Imparcial de Madrid, “Esta es mi fe” li mostraba el seu suport :

”Me alegra verle en El Imparcial. Hay que invadir en lo posible esa pobre prensa de Madrid cuyo mal es la penuria de espíritu. Yo les creo bien dispuestos a recibir y por lo que hace a Cataluña se extiende el deseo de informarse y conocer lo que siente y quiere.  Y sólo cuando ella vea que se le pregunta con interés y simpatía ¿qué sientes? ¿qué quieres? Llegará a formularlo y a saber para si lo que siente y quiere.

El 7-3-1907 en la carta de Maragall, pel que fa a les reclamacions catalanes i al moviment polític de Solidaritat que pretenia un reconeixement polític de Catalunya i participar en una renovació d’Espanya, diu:

”Siempre me parece que V. es el único español vivo…en cuanto español, pues ya comprende V. que si algo hay aquí en Cataluña representa, al menos por ahora una desintegración, aunque los más afectuosos la creamos precedente de una integración nueva. Pero aquello ya sería otra España…

El 15-5-1907 en la resposta Unamuno manifestava:

Ay, querido Maragall, ustedes me tienen por un genuino representante del alma castellana, por una especie de ultra-castellano, y no saben bien lo que sufro entre esta gente … ¿Esto es imposible!. He querido darles el conocimiento de si mismos. ¡Todo inútil! Choqué con mis paisanos, choqué con ustedes, y, sin embargo es en Bilbao, mi pueblo, es ahí en Barcelona, donde se me ha tomado en serio y donde se me quiere. Esto es imposible (…) El ¡Visca España! de V. no lo entienden, no quieren entenderlo.

El 23-5-1907, Maragall li plantejava:

¡Oh! mi amigo, ¡mi amigo! ¿Por qué está V. siempre triste y desespera tanto? (…) a todos dice las verdades, pero solo las amargas, que son las únicas que siente. Yo en nada le niego la razón y, sin embargo, no me entristezco, porque espero. He aquí todo el secreto. Este es también el secreto de la fuerza actual de Cataluña: es un pueblo que espera. Tiene todos los defectos y todos los excesos que V. dice y mucho más; pero espera, y esta es toda su fuerza.

El 19-12-1907. Unamuno exposa:

“De esa su Cataluña, de esa su Barcelona, ¿qué puedo decir yo? ¿No están ustedes soñándola como no es, usted y otros cuantos? ¿Es acaso mejor que su sueño? Yo, lo confieso, no lo entiendo (…) y de usted, por lo que hace a catalanismo, no me fio.

Els anys següents hi ha un distanciament i la correspondència és molt menor.

Maragall moriria a finals de 1911 i Unamuno mantingué correspondència amb Clara Noble, vídua de Maragall fins el 1913.

Aquest intercanvi epistolar entre els dos escriptors, que durà més de 10 anys, permet conèixer el que podríem dir esforços ben intencionats amb reflexions sobre  aspectes relacionats amb les cultures, la religiositat o l’iberisme. On xocaven més era en el paper que havia de tenir Catalunya en el marc espanyol, aquí el diàleg era difícil i complex, per no dir irreconciliable i antagònic, amb bones formes i tractament  de “usted” a la mútua correspondència. L’entesa entre Unamuno i Maragall pel que fa a Catalunya i Espanya no va reeixir.

Unamuno i l’oficialitat del català

Recordem que Unamuno tingué una vida molt “moguda” políticament, socialista primer, signant del manifest dels intel·lectuals espanyols en defensa de la llengua catalana de l’any 1924, (Vegeu la Perla 24), represaliat per Primo de Rivera  i desterrat a Fuerteventura, més tard  com a diputat en les Corts republicanes,  participà en el debat de l’Estatut de 1932 sobre la consideració que havia de tenir el català en la nova legislació. Francesc Ferrer i Gironés, recull part del que exposà el 23-6-1932:

“si todos los ciudadanos tienen derecho a elegir el idioma oficial que prefieran en sus relaciones con las Autoridades de la República, estas autoridades de la República han de tener la obligación de conocer el catalán. Y eso, no. Que les convenga es otra cosa, es una cosa completamente distinta; pero obligación,  de ninguna manera.”

La igualtat dels drets lingüístics no era acceptada ni compartida per Unamuno. Més tard s’allunyaria d’Azaña i expressa públicament les seves crítiques per reformes com l’agrària o la religiosa. En iniciar-se la Guerra civil, va donar suport  als revoltats franquistes, els considerava regeneracionistes, i fins i tot va fer una crida als intel·lectuals europeus perquè donessin suport als sollevats que representaven la tradició cristiana pròpia de la civilització occidental.

Venceréis, pero no convenceréis

Si llegiu la seva biografia a Viquipèdia en català (28-11-2018) o Wikipedia en castellà veureu que en donen un final diferent. A la versió catalana s’ha seguit el relat exposat per Hugh Thomas, en ”La guerra civil española”, en síntesi; diu

Unamuno el 12 de octubre de 1936 había cambiado (…) se celebró una gran ceremonia en el (Paraninfo de la Universidad de Salamanca. Estaba presente el obispo de Salamanca (…) la Sra. de Franco (…) el general Millán Astray. En la presidencia estaba Unamuno, rector de la Universidad (…) Millán Astray atacó violentamente a Cataluña y a las provincias vascas, describiéndolas como “cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, que es el sanador de España sabrá como exterminarlas, cortando en la carne viva, como un cirujano libre de falsos sentimentalismos”.

Exposa una situació d’eufòria i de crits que anaven de ¡Viva la muerte! a ¡España…Una…Grande…Libre!… corejats al Paranimf, i

“Todos los ojos estaban fijos en Unamuno, se levantó y dijo: “Estáis esperando mis palabras (…) a veces quedarse callado equivale a mentir (…) dejaré de lado la ofensa personal que supone su repentina explosión contra vascos y catalanes (…) acabo de oír el necrófilo e insensato grito ¡Viva la muerte! (…) me parece repelente. El general Millán Astray es un invalido (desgraciadamente hay en España demasiados mutilados. Y si Dios, no nos ayuda, pronto habrá muchísimos más (…) Millán Astray (…) gritó: ¡Abajo la inteligencia! ¡Viva la Muerte! (…)

Unamuno respondió: ”Este es el templo de la inteligencia (…) Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis. Para convencer hay que persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta; razón y derecho en la lucha. Me parece inútil pediros que penséis en España.“

A la versió castellana de Wikipedia es comenta  l’enfrontament amb Millán Astray i el “Venceréis pero no convenceréis” però no es  fa referència a “cánceres en el cuerpo de la nación”. No és estrany, ja que l’acte és recordat a partir de memòries orals. I cadascú emfatitza segons el seu criteri.

Hi ha encara altres versions documentades i menys èpiques de l’incident Unamuno-Millán Astray que podeu consultar a “Lo que Unamuno nunca le dijo a Millán Astray”  El País 9-05-2018.

Perla Unamuno noticia_normal

Imatge: “Unamuno, con barba, saliendo del Paraninfo de la Universidad de Salamanca tras el enfrentamiento con Millán Astray el 12 de octubre de 1936”. EFE

 

Anuncis
Imatge

Perla 36. El ball, els pecats i els enemics de la pàtria segons el Nacionalcatolicisme (1939-1963)

Els set pecats capitals i els set enemics de la pàtria

La influència de l’Església Catòlica en el règim nascut el 18 de juliol de 1936 va ser determinant. El nou estat que s’aniria estenent i configurant, va deixar a aquesta institució, la responsabilitat de defensar el dogma catòlic, de supervisar l’ensenyament i de controlar  la moralitat pública i privada, com per exemple controlar i indicar a quina distància s’havia de ballar. Seria una època marcada i controlada pel nacionalcatolicisme.

Aquest estat totalitari s’alimentaria entre d’altres de les tesis formulades per Menéndez Pelayo a finals del s. XIX:

España evangelizadora de la mitad del orbe, martillo de herejes, luz de Trento, espada de Roma, cuna de San Ignacio… esa es nuestra grandeza y nuestra unidad, no tenemos otra. El  día que acabe de perderse, España volverá al cantonalismo de los Arévacos y de los Vetones o de los reyes de Taifas.

Uns altres Menéndez, menys coneguts, però potser tant o més influents en el conjunt de la població, serien dos germans i monjos dominics, els Menéndez Reigada. Un, Albino, fou bisbe de Tenerife (1924-46) i posteriorment de Còrdova (1946-58), molt proper a la família Franco. Segons Hilari Raguer (esmentat a la Perla 35), redactaren un Catecismo patriótico Español, editat a Salamanca, que tingué una gran difusió,  ja que se’n feren diverses edicions. És un text ben expressiu de l’època. Als escolars se’ls explicava, per exemple, que tots els demòcrates liberals havien estat vençuts per la “Gran Cruzada”. Feien  apologia de:

el Estado totalitario cristiano que es el que tenemos en España, porque es el que conviene a la estructura y tradición de la España cristiana”.

Perla 36 catecismo-español-patriotico

Catecismo Patriótico Español de Menéndez Reigada

Resulta imaginativa la reconversió del coneguts i memoritzats com a set pecats capitals (avaricia, enveja, gola, ira, luxúria, peresa i supèrbia) en uns nous pecats, més moderns, adaptats a aquells temps en citar-los com:  

los siete enemigos de la patria: el capitalismo, la democracia, el judaísmo, el liberalismo, el marxismo, la masonería, y el separatismo“.

De nou trobem la Unitat i l’Evangeli a la manera de Menéndez Pelayo.

Aquestes idees, aquests pecats, havien de ser combatuts i extirpats. S’explicaven  a les aules, i l’alumnat que anava a l’escola o institut. Els aprenia i segurament els interioritzava. No era aquella una pedagogia activa, ni reflexiva, ni deductiva, ni amb voluntat de formar ciutadans lliures, responsables i/o  raonadors. L’acte “educador” era essencialment instrucció, memorització i repetició, adoctrinament acompanyat sovint per càstigs de diferent proporció. Insistien i repetien:  

”Que la Guerra Civil fue una lucha contra el bolchevismo internacional y la antipatria”. Consideraven “a España como una, grande, libre, católica, imperial y madre de veinte naciones”.

Referent a  les llengües peninsulars,  el castellà era la lengua. El català no era llengua, sinó dialecte i diferent del mallorquí i del valencià. A més una fotografia del dictador estava present a les aules, en algunes ocasions acompanyat amb frases com aquesta:

“El Caudillo, hombre providencial, puesto por Dios para levantar a España”.

El gran pecat del catalanisme

El catalanisme era separatisme era, com s’ha dit, un dels set pecats capitals. Calia doncs, ser condemnat i perseguit. Entenien que trencava el sagrat concepte nacional unitari creat sense cap mena de dubte, pels Reis Catòlics. Quedava clar que no es compartia ni es volia recordar frases com la de Antonio Alcalà Galiano, un liberal que l’any 1835 exposà a les Corts espanyoles que:

“Uno de los objetivos de que nos debemos proponer es hacer a la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido hasta ahora”.

Així exposaven i qualificaven al catalanisme El Catecismo patriótico español:

“El separatismo es como un parásito que nace i crece cuando el organismo de la nación se debilita y pretende amputarle algunos miembros para cebarse en ellos, más a sus anchas, sacrifica el bien común de la nación al bien privado de las regiones, que no puede conseguir y por esos medios reniega de la Patria y quiere anular la historia, haciéndola retroceder a un período embrionario o de formación, y para conseguirlo no duda en coaligarse con todos sus enemigos.(…) Ningún católico español puede lícitamente cooperar con esos enemigos de la Patria, pues todos en una forma o en otra han sido prohibidas por la Iglesia, y vienen a ser como los siete pecados capitales en que España había incurrido y fue preciso lavar con sangre”.

Els catalanistes, al seu entendre sempre separatistes, doncs, havien d’anar a l’infern. Una justa sentència a un gran pecat! S’atrevien a discutir la “sagrada” unitat d’ Espanya. La judicialització que s’està vivint actualment no ho recorda?

La Religió i la “Formación del Espíritu Nacional”

Fa uns anys, poc després de la Constitució del 1978,  dirigents polítics espanyols de tots els colors deien que era lícit i legítim defensar qualsevol opció política, sempre i quan no s’utilitzés la violència. En el 2018 ens trobem  en aquella mateixa situació o hi ha hagut una regressió? Segueix estant prohibit dialogar amb segons qui? Els defensors del separatisme són encara avui pecadors? Ens podem preguntar si aquella “educació” no va deixar una profunda petjada? O si l’anomenada transició va ser més una transacció que no una transició?

Amb  la signatura d’un  nou Concordat amb el Vaticà el 1953, i  l’ingrés d’Espanya a l’ONU el 1955, la influència d’aquell catecisme i d’altres de similars, minvà. Es pot detectar un petit canvi en el llenguatge emprat a partir d’aquests moments.

En el  món escolar,  els nois i noies de Batxillerat, seguien anant en centres separats, i seguiren un nou pla d’estudis, el del 1957. Seguien cursant dues assignatures orientades pel nacionalcatolicisme:  Religió i “Formación del Espíritu Nacional “ a cadascun dels sis cursos. Existia  un “cuestionario oficial” a cada curs.

A manera d’exemple a 3r de Batxillerat el llibre de “Historia de la Iglesia. Religión”   de Monseñor Gabino López, publicat per l’editorial Gredos,  deixava ben palès l’objectiu de la matèria:  

“La narración verdadera y ordenada de los hechos más importantes realizados por la Iglesia desde su fundación hasta nuestros días (…) y su actuación a favor de la Humanidad”.  

Un adolescent de l’època, que realitzava un aprenentatge sistemàticament memorístic, tenia capacitat de discernir si el que tenia al davant era o no, “una narración verdadera y ordenada”?

historia-religiu00f3n

Portada del llibre de Religion. Historia de la Iglesia de Monseñor Gabino López

Respecte al segle XX el llibre dedicava unes referències elogioses a les activitats dels darrers Papes de Roma. En l’apartat al segle XIX, feien una síntesi del que entenien per liberalisme, socialisme, o  comunisme. Del segle XVIII es seguia condemnant la Il·lustració i l’Encyclopédie que desencadenaren la Revolució francesa. La crítica a la maçoneria seguia ocupant un lloc preferent. També remarcava que els Papes de Roma contemporanis no s’havien limitat a condemnar aquells Siete perniciosos errores modernos” sinó que amb les seves actuacions i encícliques havien assenyalat i demostrat  que el pensament catòlic tenia la solució a tots els problemes, això sí, en una difícil època històrica.

Recuperem part d’aquells  textos que s’havien de llegir i estudiar amb 13 anys:

EL LIBERALISMO. El siglo XIX es el siglo de los grandes errores religiosos, políticos y sociales (…) es una de las más funestas consecuencias del principio protestante del libre examen y consiste en un exagerado respeto a la libertad individual para toda clase de acciones. Tiene varios aspectos: el religioso, el político, el económico, etc. (…) en el político admite la soberanía del pueblo frente a la autoridad del Estado, lo cual ha sido causa de muchas revoluciones (…) El liberalismo fue condenado por Pio IX (Papa entre 1847-1878) en varias encíclicas.

EL SOCIALISMO (…) error social que consiste en poner en manos del Estado al individuo y a la Sociedad con todos sus elementos. (…) sostiene que la familia y la Sociedad no traen origen de Dios, sino que son fruto del libre convenio de los Hombres y, por lo mismo, niega a la Iglesia el derecho a intervenir en la educación de la juventud (…) Según el socialismo, la Iglesia debe estar sometida al Estado como si fuera un organismo estatal. Todos estos errores (…) fueron condenados por los Papas Pio IX, León XIII y Pio XI (…)

EL COMUNISMO. Derivado del socialismo, es el más pernicioso error social, político y doctrinal en nuestro tiempo (…) “Nada es de nadie, todo es de todos” es su absurdo lema. En el terreno doctrinal niega la existencia de Dios y de todo el orden sobrenatural (…) fue condenado por todos los Papas contemporáneos, sobre todo por Pio XII, que lanzó excomunión contra los que profesen, defiendan y propaguen (…). Como régimen político (…) implantado en la Rusia Soviética (…) y en otras en que ejerce influencia, como son todas aquellas que caen tras el telón de acero. Prácticamente, en todas ellas está suprimido el culto libre de la religión católica.

Evidentment l’escolarització seguia separant nois i noies, a les escoles nacionals, religioses o instituts. Proclamaven que uns i altres tenien funcions  i capacitats diferents dins la societat i, lògicament, havien de desenvolupar rols ben distanciats.

La dona  tenia un paper inferior en la societat com podem constatar, per exemple, en unes “Lecturas educativas” de l’any 1959, on  s’afirmava :

“Mentir es una cobardía. Por eso las mujeres, seres débiles, mienten más que el hombre”. Vegeu la Perla 4. “Consideracions patriarcals sobre el rol femení 1900-1967″

I la llengua de l’Estat, de l’escola, de la premsa, de la ràdio i posteriorment de la Televisió era exclusivament el castellà. El català no passava de “dialecto o lengua vernácula”. Per més que el rei afirmés que “Nunca fue nuestra llengua de imposición”. Vegeu la Perla 9.

Perla 36 escuela-franquista

Una escola franquista (Imatge: https://laicismo.org)

Veus que trenquen el silenci

Fer present la memòria, és un programa de recerca i divulgació de la universitat Pompeu Fabra iniciat l’any 2002. En l’obra en cinc volums  dirigida per Elisabet Almeda Samaranch Cinquanta-una veus trenquen el silenci es recullen referents sobre l’educació, formació i instrucció d’aquesta època. Cal recordar que l’ensenyament era confessional catòlic, d’acord amb la moral i el dogma de la mateixa. Era una assignatura obligatòria i l’Església tenia la possibilitat d’ inspeccionar la seva aplicació.

Perles 36 public_eines_memoria_3.jpg_63

La publicació El record fet paraula. Memòria popular del franquisme està adreçada als professors que treballen la història oral i a tothom qui, des dels centres d’estudis comarcals o locals, les entitats memorials, les administracions locals o les mateixes escoles, es plantegen la recerca i entrevista de testimonis.

Del volum III “Educació, formació i instrucció. Economia i treball” de l’obra Cinquanta-una veus trenquen el silenci citada anteriorment n’hem extret quatre testimonis:

Mercé Claus i Salas explicava:  

“Quan van venir els nacionals (1939) tots els estudis anteriors no valien per a res, s’havien de tornar a fer … el meu marit sempre deia que havíem tornat cinquanta anys enrere (…)En canvi, si no hagués vingut la guerra, si no s’haguessin sublevat, Catalunya era un país molt avançat, hi havia unes escoles model, hi havia unes escoles municipals, Montessori, que eren una meravella, que venia gent d’Europa per veure-ho, que les dones tenien molts drets, teníem ja el divorci…després tot això es va tallar i fins i tot l’escola va recular… havien de cantar el Cara al sol… cada matí, abans d’entrar a classe… és clar, a les monges ens feien dir “ave maria puríssima”,…en castellà….però ells havien de cantar el Cara al Sol!  I Déu n’hi do…

Un altre testimoni Joan Talarn i Morales explicà:

”Al mes de març del 39, s’inicien les classes…havien passat dotze mesos sense a anar a cap escola… (no teníem cap dels mestres anteriors)  els mestres en deien alliberació, nosaltres en dèiem ocupació, depèn de com es miri (…) el mestre …veí d’Amposta, persona de certa cultura, sense títol de mestre. molt devota i dretana, li havien afusellat el pare i al germà capellà l’any 36… Els càstigs habituals una forta estirada d’orelles, un palmetasso, alguns cops de regle… les classes eren de quaranta o cinquanta escolars, de diferents edats…venia el rector el dissabte a fer-nos una mica de sermó perquè anéssim a missa… formàvem en files…arrenglerats…els mestres al davant, es posaven a les escales, vigilant-nos i llavores era la comèdia dels crits, cantàvem amb el braç enlaire el Cara al Sol i després d’acabar els mestres deien  “España” i tots els alumnes: “Una”; “España”, i tots “Grande”, “España”, i tots “Libre”. Tots contestàvem: ”Arriba España”…”Viva Franco, Viva”.

O aquest altre de Jordi Pericot Canaleta que ho explicava així:

“Hi havia la repressió de tipus moral … el concepte de pecat…era extraordinari com t’anaven introduint la culpa del pecat contínuament, tot era pecat, tot era culpa, tot era excomunió…el concepte de pecat va ser la gran arma, aquest va ser l’instrument per subjugar… el concepte de pecat t’acompanyava contínuament… sempre eres culpable d’alguna cosa…era terrible”...

Anna Peronella Basquens sobre el mateix concepte de  pecat fa referència a:

Els primers divendres de cada mes, que si els feies tots (anar a combregar) llavors et salvaves… molt fort… ho recordo i sempre deia “Bueno, doncs ja els he fet tots, doncs jo ja me’n vaig al cel de cap” la por a morir (en pecat) Era una cosa impressionant”.

Sobre les religions i el poder polític

Per acabar, una altra perla a l’entorn de les religions del filòsof i educador espanyol, José Antonio Marina (Diario.es del 31 d’octubre del 2018):

Pero es entonces cuando las religiones sienten la tentación del poder. En el momento en el que las religiones –que eran procesos de espiritualización-, se unen con la política, se va todo al carajo, porque entonces lo que quieren es poder. En el cristianismo está muy claro. El cristianismo de antes de ser religión oficial del Imperio Romano defendía la libertad de conciencia. Todo el mundo tenía derecho a adorar a Dios de la forma que les pareciese. Pero el de después afirmaba que la única forma de adorar a Dios era cristianamente. Así que hubo que prohibir el resto de religiones.

Lo que nos enseña la genética de las culturas es que las religiones tuvieron una acción benéfica en la humanización de la especie, pero que son peligrosas cuando se alían con el poder político. Y eso es una constante: pasó en religiones pacíficas como el hinduismo, y está pasando en el mundo musulmán.” 

Imatge

Perla 35. Visions de la guerra 1936-39: rojos i separatistes

Dos cardenals catalans, dues visions?

Hilari Raguer, historiador i monjo de Montserrat en el seu llibre La pólvora y el incienso. La Iglesia y la Guerra Civil española 1936-1939, recull una gran quantitat d’informació sobre aquest conflicte, on també trobem referents a aspectes com la llengua i a la percepció del catalanisme tan a la zona republicana com a la dita nacional o sublevada.

Esmenta testimonis personals, que després d’haver-se escapat amb fatiga i perills de la zona republicana, en arribar a la zona sublevada eren rebuts amb malfiança si procedien de Catalunya tot i puntualitzar que eren de dretes i catòlics. En Raguer consigna  que un destacat falangista, que contribuí a difondre l’expressió de “rojos-separatistas” i signava les seves cròniques amb el  pseudònim Tresgallo de Souza, al diari Unidad de San Sebastian, recordava que una de les tasques del moment era:

no limitarse a señalar a los enemigos con la denominación de rojos, para nosotros es indispensable recalcar que estamos luchando contra los rojos-separatistas. Separatistas de derechas y separatistas de izquierdas. Un Carrasco Formiguera y un Aguirre. Un Companys y un Leizaola”.

Es referia òbviament a Catalunya, al País Basc i als seus dirigents

P35_la-polvora-y-el-incienso_hilari-raguer-suner

La pólvora y el incienso. La Iglesia y la Guerra Civil española 1936-1939, d’Hilari Raguer

Resulta ben il·lustrador el cas de José M. Fontana Tarrats,  membre de la Falange catalana, que va  fugir de Catalunya i entrar a la zona nacional per Irún. Allà va ser detingut i va explicar posteriorment:

“A mi, jefe provincial de la Falange en Tarragona, con jerarquía que esperaban mi llegada, me interrogaron y el Jefe  de Fronteras me preguntó: Y usted, ¿por qué no se ha pasado antes? Acto seguido se quedaron con el dinero de que era portador, dejándonos tan solo con 100 pesetas nacionales. Me imagino lo que les ocurriría a otros, esperando durante semanas un aval”.

Avançada la guerra, el juliol del 37, la gran majoria de bisbes i cardenals firmaren una carta col·lectiva en suport als revoltats. Un dels que es significà en la preparació, redacció i difusió va ser un català, el cardenal Isidre Gomà. Mentre que un altre cardenal, Vidal i Barraquer, que durant la Dictadura de Primo de Rivera ja s’havia significat en defensa de la llengua catalana, havia pogut fugir de Catalunya però no residia a la zona franquista sublevada, vivia a l’exili i rebutjà signar-la. Entenia que els bisbes no podien prendre un partit excloent en una Guerra Civil. La seva actitud seria jutjada com a antiespanyola, i acabada la Guerra no pogué tornar a Catalunya, i moriria en un convent de Suïssa l’any 1943. Les seves despulles arribarien a Tarragona el 1978, com havia desitjat en les seves darreres voluntats, mort ja el dictador.

El cardenal Gomà, sí que es va significar en el bàndol dels revoltats contra la legalitat. Era el cardenal Primat de Toledo, és a dir d’Espanya, durant el conflicte però, segons opina Raguer

“a pesar de todo lo que había dicho y hecho a favor de Franco y de la cruzada era sospechoso, porqué adolecía del pecado original de ser catalán”,  

Tot recordant una conversa entre el bisbe de Madrid i l’arquebisbe de Burgos on referint-se a Gomà deien: “No te fies de él, Leopoldo, es catalán”L’origen i la procedència creaven desconfiança i recels.

Manuel Carrasco i Formiguera: dues lleialtats

Un altre cas, el de Manuel Carrasco i Formiguera, que havia participat en el Pacte de Sant Sebastià el 17 d’agost de 1930, amb l’objectiu de coordinar l’acció comuna per a l’enderrocament del règim i la instauració de la República i que havia fundat Unió Democràtica de Catalunya. En esclatar la guerra, es mantindria  lleial a la República sense abandonar la seva ideologia demòcrata cristiana. Tingué un paper destacat en la defensa i protecció  dels religiosos perseguits. Ell mateix, va haver de marxar com a delegat del Govern Català a Euskadi, ja que la seva vida estava en perill. Però, va ser detingut per l’exèrcit franquista, empresonat a Burgos. Allà seria condemnat a mort i executat el 9 d’abril de 1938. Les gestions del Vaticà no evitaren el preceptiu “enterado” del Generalísimo pel polític catòlic i alhora nacionalista i republicà. Tenia els “pecats” de ser fidel a la República democràtica i legal, haver participat en negociacions amb diferents països europeus a la recerca de solucions dialogades, i a més  catalanista. És a dir separatista segons Tresgallo de Souza.

P35_Manuel_Carrasco_i_Formiguera_en_el_Aberri_Eguna_de_1933,_en_San_Sebastián

Imatge: Manuel Carrasco i Formiguera en el Aberri Eguna de 1933, en San Sebastián

Aquesta mort del 9 d’abril, en paraules de Joan B. Culla, seria el final d’una altra “setmana tràgica” dins la catàstrofe de la Guerra Civil. Aquesta  hauria començat el 3 d’abril de 1938, quan l’exèrcit franquista ocupà Lleida (després del bombardeig ben documentat per les fotografies de Agustí Centelles). Havia continuat, el 5 d’abril, a Burgos, la capital administrativa de l’Espanya Nacional, on Franco signaria  l’abolició de l’Estatut de Catalunya del 1932:

en mala hora concedido por la República” remarcant també que “de acuerdo con el principio de unidad de la Patria, devuelva a aquellas provincias el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España.”

No ha d’estranyar ja que el mateix “caudillo” l’any anterior, havia deixat ben clares les intencions del Cop d’Estat vers Catalunya:

“Hemos de decir que ésta es precisamente una de las causas fundamentales de nuestro levantamiento. Si abandonamos Cataluña a su propio destino, llegaría a ser un grave peligro para la integridad de la Patria”.  

El missatge era inequívoc sobre el tracte que  rebria Catalunya ja que la unitat era dogmàtica, i “las hermanas” han de ser iguals! L’obsessió  en voler controlar, dirigir i decidir sobre el destí de Catalunya i els catalans. Poca diferència trobem en el text dels Decrets de Nova Planta del 9 d’octubre de 1716 signat per Felip V:

”habiendo con la asistencia divina y justicia de mi causa, pacificado enteramente mis armas este Principado, toca a mi soberanía establecer gobierno”.

Més de dos segles després un exèrcit sollevat i deslleial amb la República democràtica, amb el suport de Hitler i Mussolini, amb milers i milers de morts legitimarien i imposarien el desmantellament de les institucions catalanes aconseguides democràticament.

En  el diari: ”El Heraldo de Aragón” el mateix dia de l’ocupació de Lleida, 3 d’abril, apuntaven explícitament el remei o la solució pretesa:

Salud delicada la de este pueblo catalán convaleciente!  Una misión nos incumbe: procurarle cuidado y vigilancia persistente y evitar-le la recaída, obligarla a respirar el aire sano de la nueva España (…) la incorporación de Cataluña a España realizada – y aquí cabe pensar en un alto simbolismo dispuesto por la providencia- a la sombra de las bayonetas del Ejército de Aragón.  

Es poden entendre aquestes expressions de poble malalt,  com la suma d’actituds i predisposicions atàviques, despectives i clarament excloents on només seria possible una identificació i una sana curació en una Cataluña española. Una vegada més la pluralitat era considerada una font del conflicte –i per tant, una nosa pel progrés patriòtic espanyol- no hi hauria doncs, cap entesa territorial, només es concebia la renúncia forçosa a la pròpia identitat que havia estat el vestidet aconseguit amb aquell Estatut del 32 negociat a les Corts  espanyoles.

Perla 35_bombardeig_lleida_0

Fotografia d’Agustí Centelles El bombardeig de Lleida. Crònica d’un reportatge

La Batalla de l’Ebre

Pocs mesos després començaria la batalla de l’Ebre, la més determinant de tot el conflicte,  i on es produirien més de 30.000 víctimes. El govern Republicà de Negrín pretenia, entre altres raons, aturar l’ofensiva sobre València, fer canviar la posició no intervencionista  de països com Gran Bretanya o França davant l’expansionisme nazi anunciat ja el 12 de març, per Hitler amb l’objectiu d’annexionar-se Àustria. A més, a més,  mancat de soldats es veieren obligats a cridar a files els nois nascuts el 1920, coneguts com la “lleva del biberó” per la seva joventut.

La batalla de l’Ebre com explica Assumpta Montellà a 115 dies a l’Ebre. El sacrifici de la lleva del biberó,”  començà a les 00.15 h del dia 25 de juliol del 1938, les divisions republicanes van rebre ordres d’avançar cap a les vores del riu i penetrar en les línies enemigues. Començava la batalla  més sagnat i irracional de la nostra història contemporània, que va tocar a moltes famílies catalanes d’una manera o una altra. Aquest llibre, recull testimonis i records de persones que visqueren en primera persona aquell drama.

L’autora indica també que:

“Juan Negrín, cap del  Govern republicà des del 5 d’abril del 38, moment de l’esmentada “setmana tràgica” necessitava una victòria militar per consolidar el seu pes polític dins d’un govern inestable, amb enemics importants dins el mateix partit, com ara Indalecio Prieto, Largo Caballero i el mateix president Azaña”.

Al llarg del llibre es copsa la duríssima experiència viscuda en tots els àmbits des de la sed, la calor, l’alimentació, els bombardejos, les morts i els ferits.

P35_115 dies a l'Ebre

115 dies a l’Ebre. El sacrifici de la lleva del biberó, d’Assumpta Montellà

Comentem singularment un aspecte vinculat a catalans que lluitaren en els dos exèrcits i el seu enfrontament. Ens referim als fets de Punta Targa, la cota 481, posició fortificada dels republicans, entre Villalba dels Arcs i la Fatarella. El 19 d’agost d’aquell 1938  el Terç de Requetés de Nostra Sra. de Montserrat, (unitat militar organitzada a la zona franquista pel gener del 1937 i formada bàsicament per catalans fugitius de la zona republicana), a les 12 del migdia després de la preceptiva preparació artillera, sortiren de les trinxeres  cantant el Virolai. Un testimoni republicà, Martí Pagès diria:

”Cantaven el Virolai, no ens ho podíem creure… Eren catalans contra catalans…Franco ho feia expressament!”

En aquest cas resulta convenient saber que altres dos batallons (el de Ceuta i el de Bailèn) havien d’ajudar i cobrir l’ofensiva del Terç de Requetés però, van quedar sols enmig d’un foc intens, i tingueren una gran quantitat de baixes. Més d’un testimoni sospita que Franco va anul·lar les accions de suport.  Almenys el què va quedar escrit en el parte de combate del bàndol franquista resulta interpretable i fins i tot  sospitós:

Debían coayudar al ataque los otros batallones mediante movimientos envolventes, pero ambos batallones “inexplicablemente no salieron al tiempo que si lo hacía el Tercio de Requetés”.

Així un d’aquests testimonis M.S. apunta:

”Li diré ben clar el que penso: a Franco els catalans li sobraven. I miri el que va passar amb els requetès catalans. Els van deixar sols quan van atacar Punta Targa. Allò va ser una matança, perquè deien que Franco va dir “que s’ho facin els catalans”(…) els van deixar ben sols.”

Aquesta és una visió, una altra la podríem trobar al Diario de Burgos del dia 27 de juliol de 1938 que recollint el “parte oficial” del començament de la batalla, deia que:

“el paso del rio se había efectuado con la complicidad de parte de la población civil roja de algunos pueblos situados en nuestra zona (…) seguramente los rojos contaban con el alzamiento a su favor de la población catalana que hoy está supeditada a nuestras fuerzas (…) No hay que olvidarlo nunca que en Cataluña son dos los problemas que el ejército tiene que resolver el marxista y el separatista,  más importante este que el primero (…) por eso la acción de las armas es en otras provincias cualquiera, de liberación, mientras que en aquellas cogidas por el virus del separatismo es de reconquista, y la actuación posterior debe ser en éstas la propia del territorio conquistado.

Identificaven dos mals des de la capital de l’Espanya nacional, palesaven que era pitjor el que defensava aquell estatut del 32 que el comunisme. De nou l’Espanya una i única, es presentava no només com un fet històric sinó també com un fet moral, com ha fet recentment el màxim dirigent del PP, a Ávila l’1.09.2018, o acusar dies després des de una emissora de ràdio a l’independentisme català de “poner una pistola encima de la mesa”, davant l’astorament de l’entrevistador, en l’ etapa política dirigida per  Pedro Sánchez.

A la zona republicana el tema nacional català i de les funcions del de Govern de la Generalitat en plena Guerra Civil i abans de la batalla de l’Ebre, tampoc podem dir que fos gaire més comprés. Giovanni Cattini ha estudiat La retallada de les competències estatutàries produïdes arran del conflicte, i remarca  en un article sobre la política de la Generalitat després dels fets d’octubre (dins de l’obra Breu Història de la Guerra civil a Catalunya, dirigida per Josep Maria Solé Sabaté i Joan Villaroll d’edicions 62),  remarca que analitzant les actuacions de Negrín es detecta que l’autonomia  catalana era com un paper mullat i que seguia una deliberada i persistent política de centralització progressiva, amb el retorn del vell anticatalanisme.

En plena batalla de l’Ebre (juliol-novembre del 1938) Juan Negrín, President de la República, manifestà segons  explica Zugazagoitia (ministre de Governació)

No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en  Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. De ninguna manera, estoy haciendo la guerra por España y para España. Por su grandeza y para su grandeza. Se equivocan los que otra cosa suponen. No hay más que una nación: ¡España! No se puede consentir esta sorda y persistente campaña separatista, y tiene que ser cortada de raíz si quiere que yo continúe siendo ministro de Defensa y dirigiendo la política del Gobierno, que es una política nacional (…) el que estorbe esta política nacional debe ser desplazado de su puesto (…) Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones, que de ninguna manera admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la que se desprendiese de alemanes e italianos. En punto a la integridad de España soy irreductible y la defenderé de los de afuera y de los de adentro.”

No afegirem més comentaris, però sí que recomanem una mirada a la www.batallaebre.org i visitar els espais de la batalla de l’Ebre i el ben estructurat i documentat centre d’interpretació de Corbera d’Ebre.

Imatge

Perla 34. Una Mancomunitat catalana sense Tarragona?

La Mancomunitat de Catalunya

L’any 1904,  el president del Govern espanyol i líder del Partit Conservador,  el mallorquí Antonio Maura,  preparava un nou projecte per a reformar l’administració local. És una època identificada per  Ricardo de la Cierva, historiador, polític i ministre de Cultura per Alianza Popular el 1980, com un segon regeneracionisme, el postcanovista (1902-1912). Argumentava que el primer regeneracionisme de Cánovas del Castillo s’havia enfonsat com a resultat de les eleccions de 1901 on la candidatura dels quatre presidents d’entitats significatives (Bartomeu Robert, Albert Rusiñol, Lluís Domènech Montaner i Sebastià Torres) que donaven suport a la candidatura que després seria la Lliga Regionalista havia quedat “inesperadament” en primer lloc a Catalunya, seguida pels republicans. Aquest resultat significava una claríssima majoria enfront dels dos partits dinàstics espanyols que havien perdut de forma clara i no prevista a Catalunya. A parer de Ricardo De la Cierva aquesta constatació  va ser un cop fonamental pel sistema articulat entorn la Constitució de 1876. Es “trencava” l’hegemonia caciquil del bipartidisme conservador i liberal. (Comentat a la Perla 3). Emergia una nova realitat política a Catalunya i a Espanya.

El partit guanyador a Catalunya era La Lliga, un partit marcat per uns objectius diferents als que podiem considerar “tradicionalment i nacionalment espanyols”. El mateix Cambó, en valorar aquells resultats  va deixar escrit a les seves memòries que fou ”una gran victòria de l’esperit d’unitat catalana contra el mesquí provincialisme disgregador. Apareixia també a Catalunya  altra manera d’entendre el “regeneracionisme” de l’Estat.

Els diputats del partit catalanista a Madrid, van suggerir al govern de  Maura incorporar una modificació a la llei d’administració local que s’estava  tramitant, en demanar que s’acceptés la possibilitat de mancomunar distintes Diputacions provincials “colindantes”. Entenien que així es podrien agrupar les quatre diputacions existents a Catalunya en una sola entitat, corregint l’esquarterament del segle anterior, que havia significat la divisió  de Catalunya en quatre províncies. Passaren els anys i aquella iniciativa finalment es va acceptar l’any 1912. Aleshores el cap de Govern havia canviat, era José Canalejas, líder del Partit Liberal, que presentava  un nou projecte renovat on es contemplava la possibilitat d’unificar províncies, i constituir-se en uns nous ens administratius que es reconeixerien com a  Mancomunitats. S’aprovà l’any següent i es regulava “el dret a mancomunar-se de les províncies que en tinguessin la iniciativa”, fossin les diputacions  que fossin…

Perla 34 Assassinat de Canalejas
Imatge: Canalejas fou assassinat a la Puerta del Sol el 12 de noviembre de 1912.

En el llibre Alfonso XIII y Cambó. La monarquía y el catalanismo político. (RBA) de Borja de Riquer, s’esmenta una trobada al Palau Reial de Madrid vinculada a aquests llarg procés. Era l’octubre de 1913, el rei i el cap de la Lliga a Madrid comentaven de nou la possibilitat de mancomunar les quatre diputacions catalanes (Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona). Davant la proposta defensada per Cambó, el rei va fer un plantejament que deixa veure clarament la raresa i mesquinesa que representava el monarca,  tot dient-li al polític català:

“Lo comprendo, lo comprendo perfectamente, pero para calmar los recelos que existen  ¿por qué no hacen ustedes una cosa?  Hagan la Mancomunidad dejando fuera de ella a Tarragona y en cambio yo lograría que el Gobierno, en compensación, añadiera la provincia de Huesca”.

La frase testimonia molt bé el sempre recorrent tema dels recels, de la incomprensió, la incomoditat  de tot allò que significava la qüestió catalana i les propostes reformistes de la Lliga, pel que feia  al reconeixement d’una personalitat específica i territorial de Catalunya. Cambó, li respongué que aquella proposta era una “tonteria”,  expressió que precipità el final  immediat de l’entrevista. Alfons XIII hauria proposat quelcom semblant si s’hagués tractat de Galícia? Hauria proposat mancomunar León a la “futurible” Mancomunitat gallega, però sense Lugo, per posar un exemple, si ho haguessin sol·licitat? De ben segur que no; però, ajuda a entendre també que el rei no restava al marge de les decisions polítiques i parlamentàries. Estava acostumat a “borbonear”, com es deia en aquell temps, per maniobrar condicionant les diverses orientacions  polítiques al marge del que disposava la Constitució aleshores vigent.

Perla 34_ Borja de Riquer_Alfonso-XIII-y-Cambo

Amb tot i els entrebancs sorgits, finalment es va constituir la Mancomunitat de Catalunya. No hi va haver cap més sol·licitud de mancomunar-se altres províncies amb entitat, i tots els territoris podrien haver-ho fet. Per què no fou així? És correcte judicar que aquella demanda d’unificar administrativament el territori català era una proposta “descentralitzadora i d’autoreconeixement” que no interessaria ni desitjarien els governants d’altres “regions” d’Espanya?

El 6 d’abril de 1914 es va  constituir la Mancomunitat, feia ja 200 anys que Catalunya havia perdut les seves institucions i era el primer pas vers un autogovern des de la desfeta de 1714. El primer President seria Prat de la Riba, identificava prou clarament les seves concrecions :

“Catalunya tindrà una institució que la representarà tota sencera, que donarà forma corporal a la seva unitat espiritual (…) la Mancomunitat que com a personalitat ho és tot, com a poder no és res.”.

Va permetre una nova redistribució i s’aconseguia un grau d’autogestió que englobava tot el territori català  i sobrepassava a l’administració provincial.

L’agost de l’any 1917 en Prat de la Riba va morir, tenia 47 anys, i en un dels seus darrers discursos manifestà:

“No hem fet la Mancomunitat per a tenir una Diputació més gran, ni per donar a l’ànima catalana un petit cos d’administració subordinada, secundària, una província. Tots, anant més o menys enllà, qui deturant-se aviat, qui veient lluny encara el terme dels seus ideals, tots volem per a Catalunya un cos d’Estat, tots sentim que la voluntat popular catalana exigeix imperiosament, més o menys accentuades formes d’Estat. (…) no hi ha perill més gros que la immobilitat: restar aturat és morir (…) transformar-se de cara a l’esdevenidor és enfortir-se, és enfortir-se per tenir el lloc que pertoca”.

Perla 34_Biblioteca_Popular,_pg._dels_Caputxins_(Valls)

Imatge: La Biblioteca Popular de Valls fou la primera biblioteca popular creada per la Mancomunitat de Catalunya

Anys més tard, el doctor Josep Trueta i Raspall (1897-1977), recolliria i defensaria el llegat de la Mancomunitat i del seu primer president. Havia nascut l’any 1897 al Poblenou de Barcelona,  era cirurgià durant la guerra civil i va desenvolupar un innovador procediment per tractar fractures i ferides obertes com a metge a l’Hospital de Sant Pau entre 1936 i 1939, on va atendre ferits de guerra i va ser testimoni directe dels estralls dels bombardejos a la ciutat. El 1939 es va exiliar a Anglaterra i va ser reconegut a nivell internacional en aplicar-se les seves descobertes mèdiques en els ferits de la 2a Guerra Mundial, que ajudà a salvar moltes vides. 27 Pobles catalans el recorden avui en diferents vials urbans.

Perla 34_Doctor_Trueta

Imatge: Josep Trueta i Raspall (Barcelona, 27 d’octubre de 1897 – 19 de gener de 1977) fou un metge i cirurgià català, catedràtic d’Ortopèdia a la Universitat d’Oxford i membre del Consell Nacional Català.

El Dr. Trueta també va voler donar a conèixer aspectes de la història de Catalunya i a Londres publicà  el 1946 i, pocs anys més tard a Mèxic  l’obra: The Spirit of Catalonia, després traduït al català L’esperit de Catalunya. A la solapa del llibre pensada pels lectors britànics es llegia:

”Poca gent coneix, en aquest país, que alguns dels trets essencials de la civilització occidental -la democràcia, els drets humans i socials- deuen molt a un petit país situat al nord de la península Ibèrica”.

En el capítol final pronosticava:

”En el futur pròxim, Catalunya tornarà, pacífica i desitjosa de ser una bona veïna, si els altres li són bons veïns, o bé brusca i font de permanents problemes si és torturada”.

Era un llibre d’un exiliat ple d’enyorança, d’humanisme i a la vegada amb una voluntat manifesta de difondre i fer recordar l’existència de Catalunya. A l’Espanya de Franco aquesta obra no es va poder editar. A la censura no li agradaria ni el títol ni el contingut del que considerarien un projecte antiespanyol i dissolvent. En el pròleg d’aquesta obra lloava la figura de Prat de la Riba en dir que “va fer més que cap altre per Catalunya”. Reconeixia, doncs, l’obra i l’acció de govern de la Mancomunitat de Catalunya com a impulsora de la modernització en molts camps, com: la ramaderia i l’agricultura, telèfons i carreteres, en la lluita per millorar la mortalitat infantil, la salut mental o la tuberculosi; en la creació de unes escoles tècniques -per assolir més coneixement i competitivitat- i en l’interès per crear biblioteques públiques que no existien abans de 1914.  Articulà també una Nova escola catalana, popular i de qualitat a partir de les orientacions “estrangeres” de Maria Montessori i de la formació de funcionaris per a millorar l’administració pública. Curiosament tenint en compte la migradesa de pressupostos disponibles, ja que eren  menors dels que gestionava l’Ajuntament de Barcelona de l’època, segons determina Albert Balcells en apuntar que el pressupost de la Mancomunitat en l’exercici 1920-21 era de 40 milions de pessetes. Mentre l’Ajuntament de Barcelona el 1915, vuit anys abans, ja tenia un pressupost de 62 milions i aquest no havia disminuït posteriorment.

Perla 34 guerramosques1920mini

Cartell: Guerra a les mosques! Per higiene, per estetica, per comoditat, per dignitat. Guerra contra les mosques! (Barna c. 1920) Biblioteca de Catalunya. Barcelona.

Actualment els alumnes d’ESO i de Batxillerat de Catalunya, en les matèries  de Socials i d’Història reben informació i identifiquen l’obra de la Mancomunitat en els  diferents llibres de text. A la resta de comunitats de l’Estat ho esmenten superficialment com  passa en el llibre d’Història de 2n de Batxillerat de l’Ed. SM :

“Los liberales llevaron a la práctica con éxito medidas de descentralización en 1913, se aprueba la Mancomunidad de Cataluña, experiencia de autonomía o autogobierno moderado de las cuatro provincias”.  

No esmentar que altres regions o territoris també ho podien haver fet si hi haguessin tingut interès, no és una manera d’amagar una realitat històrica? Seria bo no haver-ho venut com un privilegi als catalans, però certament provoca acarnissament en la discussió del projecte per part dels sectors més significats en l’anticatalanisme amb el recorrent tema que calia evitar ”romper España”.

Imatge

Perla 33. El Pacte Federal de Tortosa de 1869 

Imatge principal: Participants al Pacte Federal de Tortosa amb la presència, entre altres, de l’alcalde de Tortosa, Manuel Bes i Hediger, Valentí Almirall i Llozer, Josep Anselm Clavé, Josep Lluís Pellicer, els valencians Francisco González Chermá i Emigdio Santamaría Martínez, i els aragonesos Mamés de Benedicto (vicepresident de l’Assemblea), Marceliano Isábal y Bada (secretari), Fermín Colomer, Ángel Palacios, Francisco Giménez i Ambrosio Gimeno. Foto: Arxiu de la Federació de Cors de Clavé.

Republicans i federals a la Catalunya de 1869

A Tortosa al 1869, vint-i-tres representants republicans reunits en aquesta ciutat els dies 17 i 18 de maig signaren un manifest programàtic El Pacte Federal de Tortosa o Pacte de Tortosa que començava:

Los representantes de los Comités republicano-federales de Aragón, Cataluña, Valencia y Baleares a sus correligionarios...

Acabava amb:  ¡Viva la República Democrática Federal!

Hi havien participat set aragonesos, vuit catalans, set valencians i un de les Illes Balears. Proposaven un model federatiu d’organització d’aquells territoris que havien mantingut una confederació fins els decrets de Nova Planta. Aquestes quatre delegacions del partit republicà democràtic federal pretenien establir una república federal a Espanya. Seria una primera expressió pràctica del federalisme pactista. Hi destacarien, Valentí Almirall, Josep Anselm Clavé i Josep Lluís Pellicer. Uns fragments d’aquell pacte:

”Aragón, Cataluña y Valencia, unidas por su situación topográfica, solidarias en sus más preciados intereses, confundidas por sus recuerdos históricos, semejantes sino iguales en carácter y en costumbres, émulas dignas de su pasión por la libertad; están llamadas por su naturaleza, a marchar unidas, a vivir aliadas y a cumplir juntas los altos destinos provinciales de nuestra raza. Nos unimos para resistir a la tiranía y a fuer de aragoneses, catalanes y valencianos, evocando en nuestro favor honrosos antecedentes históricos, tenemos derecho a esperar que merecerá la importancia debida nuestra firmísima resolución. (…)
1º. Los ciudadanos aquí reunidos convienen que las tres antiguas provincias
de Aragón, Cataluña y Valencia, incluidas las Islas Baleares, estén unidas y aliadas para todo lo que se refiere a la conducta del partido republicano y a la causa de la Revolución, sin que de ninguna manera se deduzca de ello que pretenden separarse del resto de España.
2º. Asimismo, manifiestan que la forma de gobierno que creen más conveniente para España es la República democrática Federal, con todas sus legítimas y naturales consecuencias. (…)

Els reunits a Tortosa esperaven poder influir en el redactat final de la nova Constitució que s’estava elaborant a Madrid després del cop d’estat del setembre del 1868 gestat aquell estiu al Pacte d’Oostende (Bèlgica) per exiliats progressistes, demòcrates i republicans. El pacte era clarament contrari a Isabel II i als Borbons, i pretenia constituir unes noves Corts constituents, elegides per sufragi universal on es decidiria la forma del futur govern (monarquia o república).
Havia acabat el regnat d’Isabel II amb La revolució de 1868 o La Gloriosa, propiciada per múltiples causes com la corrupció, la fragmentació política, la dura crisi econòmica i potser també per la imatge pública d’una reina considerada nimfòmana, i que seria satiritzada en més de 80 aquarel·les, al llarg dels anys 60 d’aquell segle, per un col·lectiu que publicaria: Los borbones en pelota, amb el pseudònim de SEM i on tot sembla apuntar que el conegut Gustavo Adolfo Bécquer també hi estaria ficat.
Josep Fontana recorda que entre Riego (1820) i Tejero (1981) hi ha hagut més de cinquanta intervencions armades de “salvadores de la pàtria”. El 1868 a Cadis els militars Prim, Serrano o Topete intervingueren i signaren un manifest on s’atorgaven la representació de tots els ciutadans i argumentaven els motius d’aquella revolta:

“Españoles; la ciudad de Cádiz puesta en armas, con toda su provincia, con la Armada anclada en su puerto […], declara solemnemente que niega su obediencia al gobierno de Madrid, segura de que es leal intérprete de todos los ciudadanos […]. Queremos que el encargado de observar la Constitución no sea su enemigo irreconciliable […]. Queremos que un gobierno provisional que represente todas las fuerzas vivas del país asegure el orden, en tanto que el Sufragio Universal eche los cimientos de nuestra regeneración social y política. Contamos para realizar nuestro inquebrantable propósito con el concurso de todos los liberales unánimes y compactos ante el común peligro; con el apoyo de las clases acomodadas, que no querrán que el fruto de sus sudores siga enriqueciendo la interminable serie de […] favoritos; con los amantes del orden, si quieren verlo establecido sobre las firmísimas bases de la moralidad y del derecho; con los ardientes partidarios de las libertades individuales […]: con el apoyo de los ministros del altar […]; con el pueblo todo […]. Españoles: […] Acudid a las armas, no con el impulso del encono, siempre funesto; no con la furia de la ira, siempre débil, sino con la solemne y poderosa serenidad con que la justicia empuña su espada. ¡Viva España con honra!”

El Govern provisional que es formà convocà eleccions a Corts constituents a mitjans de gener de 1869. Per primera vegada hi hagué sufragi universal dels homes més grans de 25 anys (molts eren analfabets). Els resultats afavoriren els anomenats progressistes encapçalats per Sagasta amb 159 escons. En total les noves Corts comptaven amb 351 diputats. Els republicans federals n’aconseguiren 69 i els unitaris 2. A Catalunya els resultat electoral fou ben diferent del de la resta de l’estat, guanyaren de manera destacada i molt majoritària els republicans federals. Això palesava que el federalisme era un sentiment compartir i majoritari entre la població catalana, i que ja s’havia fet notar en les bullangues comentades en la Perla 26. Catalunya aportava més d’una tercera part del total de diputats republicans de l’Estat. Es pot deduir que la força del federalisme com a element conformador del futur polític era ben diferent de la resta de territoris de l’Estat. Els signants d’aquell pacte de Tortosa creien, defensaven i entenien la federació com la unitat en la varietat. Diríem, doncs, que a Catalunya el reconeixement de les singularitats, la descentralització, la diferència o l’asimetria havia trobat molts més partidaris que l’unionisme.

Perla 33_Gobierno_Provisional_1869_(J.Laurent)

Imatge: El Gobierno Provisional en 1869. De izquierda a derecha: Laureano Figuerola, Hacienda; Práxedes Mateo Sagasta, Gobernación; Manuel Ruiz Zorrilla, Fomento; Juan Prim, Guerra; Francisco Serrano, presidente del gobierno provisional; Juan Bautista Topete, Marina; Adelardo López de Ayala, Ultramar; Antonio Romero Ortiz, Gracia y Justicia; y Juan Álvarez Lorenzana, Estado. Foto de J. Laurent.

Els federalistes del moment, a més, polemitzarien entre ells sobre el grau i la manera d’enfocar la federació. Sorgirien els federalistes moderats o benèvols que volien aconseguir la federació des de dalt (Corts constituents), i els federalistes intransigents que ho voldrien fer des de baix (pactes municipals i territorials). Aquests darrers publicarien El Estado Catalán on es troben escrits de Valentí Almirall, Feliu i Codina i altres. A causa de la seva manera de concebre una república federal, serien ben aviat acusats de ser més catalanistes que no pas federalistes. En Josep Termes considera que seria a causa de la seva oposició a un control del republicanisme des del poder assentat i centralitzat a Madrid, com es palesa en llegir a “El Estado Catalán” :

“Si Cataluña se rigiese por sus leyes propias, si estuviese gobernada por sus propios hijos, otra seria su situación, otra su grandeza… Si antes de ahora este deseo no se ha manifestado con mayor viveza…es porque no se había formulado la manera de obtener el feliz resultado de conservar la unidad española, dando la independencia a las provincias que la forman. Por fortuna el medio se ha encontrado, y hoy el grito de ¡Viva Cataluña! No expresa una aspiración separatista, es el grito que ha de preparar la federación de los estados españoles.”

Josep Termes, esmenta també un escrit en el mateix estudi, de Gonçal Serraclara, que s’ha de llegir en el seu context:

”Acerquemos, pues, nuestra constitución política a la natural, en cuanto podamos. Elevemos a derecho escrito el hecho innegable de estar España poblada por varias razas que tienen diferentes usos y costumbres, diferente historia, diferentes leyes, diferentes idiomas, y hasta diferentes grados de ilustración y cultura… Quiero la autonomía de hecho y de derecho para los estados históricos españoles, ligándose todos entre sí por un pacto federal perpetuo que conserve la unidad en lo del interés común y garantice el dogma democrático, los derechos individuales, indeclinable de todas las constituciones particulares…Cada estado podrá formar…su constitución, nombrar sus cortes, y su poder ejecutivo, dictar sus leyes ,administrar sus particulares intereses generales…Quiero una república verdaderamente española, democrática y federal”.

Els comentaris sobre aquest acord de Tortosa entre republicans no es feren esperar. Els monàrquics sobretot reaccionaren i mostraren un to que podríem considerar burlesc en anomenar-lo com el “Pacto de la Coronilla de Aragón”. I el ministre de Governació del govern provisional explicitava ben clarament que aquella redacció feta a Tortosa no tenia cabuda en el marc de la constitució que s’estava tramitant, com recull la cita d’Ollero Vallés en Sagasta de Conspirador a gobernante:

”No sacrificaremos la unidad a la variedad, como hizo la Edad Media. No sacrificaremos la variedad a la unidad, como hicieron las grandes monarquías. Armonicemos estos principios y resultará la federación, base indestructible de la libertad”.

Un altre dels escrits a “El Estado Catalán” de Feliu i Codina, considerava que els republicans federalistes eren triplement criticats pels republicans “benèvols”, pels progressistes i òbviament pels conservadors per qüestionar el predomini o hegemonia del centralisme de Madrid:

“Se nos acusa de tener tendencias separatistas, de querer desmembrar la nacionalidad española, de hacer una guerra cruda y sin tregua… a la corrompida y corruptora villa de Madrid…ha enarbolado la bandera de guerra a la centralización…Los que viven en la capital de nuestra patria (Madrid), los que ocupan elevados puestos y cobran sueldos más elevados todavía, los que cobran nuestras contribuciones, los que nos mandan gobernadores Civiles o caciques.

Perla 33 Almirall

Imatge: Valentí Almirall i Llozer (1841-1904). Font: Diari Català 1879 

Caldria recordar que Valentí Almirall no va acceptar ser candidat a les eleccions d’abril de 1869, perquè la direcció central del Partit li imposava a la llista el Conde de Santa Marta que no era català ni vivia a Catalunya:

cuneros” (en deien)…los que nos mandan leyes reñidas con la justicia… han sentado el principio de que España es Madrid…El país no está cansado de España, porque no está cansado de sí mismo; el país está cansado de Madrid, de la centralización, y destruyendo este centro que todo lo oprime y todo lo corroe quedará resuelto el problema hoy pendiente de solución.“

En aquests context, octubre del 1868 havia començat també una revolta independentista a Cuba dirigida per Carlos Manuel de Céspedes coneguda amb el “Grito de Yara” on es volien declarar com a nació independent, en l’entesa de que tots els homes eren iguals i combatien l’esclavatge, i amb la consideració que sota la dominació espanyola no podrien aconseguir el propi govern. El gener del 1869 la Diputació de Barcelona presidida per Víctor Balaguer, (progressista, unionista i proper a Prim) es mostrà disposat a ajudar a l’exèrcit espanyol enviant un cos de voluntaris a lluitar a Cuba. La decisió no fou ben vista pels federalistes catalans que argumentarien:

“¿Por qué no ha creído la Diputación…más digno, más noble…el aconsejar al inutilísimo Sr. Ayala (Ministre d’Ultramar), que envíe libertades a nuestras vejadas Antillas, en vez de incitarle a que envíe más soldados?… Apoyar al gobierno en esta ocasión es ser mal español, es ser mal catalán, es ser anti-revolucionario…”

Perla 33_Cespedes-de-pie-Bandera-multitude

Imatge: Carlos Manuel de Céspedes, el 10 d’octubre de 1868 proclamà la independèndència de Cuba al seu “ingenio” La Demajagua i donà la llibertat als seu esclaus. 

D’una manera més que clara aquests republicans federals criticaven la política militarista a Cuba i en conceptes actuals podriem entendre que defensaven els drets dels pobles a l’autodeterminació o autogovern.
Una continuïtat d’aquests contactes federalistes en ésser instaurada la Primera República (1873) es va plasmar en l’intent reiterat de proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. El federalisme ha estat un corrent que han defensat diferents grups polítics i socials de manera continuada a Catalunya durant moltes generacions. Apuntar també que en molts dels llibres d’història de batxillerat utilitzats a moltes comunitats autònomes silencien aquest Pacte de Tortosa. Ens podem preguntar perquè?

Imatge

Perla 32. Cendrós: Un singular activista de la cultura catalana durant el franquisme

Joan B. Cendrós(1916-1986) de la família dels antics massatges Floïd, és un dels fundadors  l’any 1961, d’Òmnium Cultural, una entitat nascuda en ple franquisme, compromesa amb la llengua i la cultura del país des del primer moment, a més d’apartidista i interclassista. Cendrós participà en moltes altres iniciatives, essent un dels patrocinadors de l’Enciclopèdia Catalana, de Banca Catalana, un dels recuperadors del Teatre Romea, creador del premi Sant Jordi de novel·la, comprador i patrocinador de l’editorial Aymà/Proa, implicat amb la Nova Cançó, promotor del debut de Raimon a París el 1966, impulsor amb Josep Benet de les “Edicions Catalanes de París” -amb l’objectiu de publicar llibres que la censura hauria prohibit a l’Estat espanyol- i d’altres com “Cavall Fort”,… fins a rebre l’any 1985 la Creu de Sant Jordi. Va fer una gran fortuna com a empresari i practicà un mecenatge singular centrat bàsicament en impulsar una dinàmica cultural que es rebel·lava contra les intencions anorreadores del franquisme pel que feia al reconeixement de Catalunya i de la seva llengua.

En Genís Sinca, biograf de Joan B. Cendrós sosté que:  

quan es tractava de Catalunya, els diners se li escolaven per tot arreu”, i recordava una de les seves frases lluitar pel país propi és un plaer dels déus (…)

Perla 32_ El cavaller Floïd

El cavaller Floïd. Biografia de Joan B. Cendrós” de Genís Cinca

Va patrocinar, subvencionar i donar ajudes particulars tant a poetes i artistes, com a revistes de l’exili, mecenatge a l’editorial Proa, Òmnium o a l’Institut d’Estudis Catalans, a través de Ramon Aramon, separat de la Universitat per la depuració franquista de 1939, i amb totes les dificultats seria el salvador de l’IEC.  Vegeu la Perla 28. Aramon va ser un amic, protegit i estret col·laborador de Cendrós. Genís Sinca també apunta que el calcaria i l’imitaria a fer com ell havia fet:

“No demanar permís, ni tenir paciència, ni penedir-se de res,…la derrota no existia” 

Entre desembre de 2016 i abril de  2017 es va poder veure al Palau Robert una exposició, comissariada per Genís Sinca, sobre aquest poc conegut mecenes de la cultura catalana. Vegeu l’article de Joan Josep Isern “En Cendrós sí que ho tenia clar”. Una primera aproximació sobre la seva personalitat i atreviment en ple franquisme. A banda del color cridaner de les americanes, dinava sovint al Club de Polo de Barcelona i era freqüent que aquells que es reunien allà li escoltessin dir:

“Per què parleu en castellà amb els vostres fills?”.

El cavaller Floïd, biografia de Joan B. Cendròs, obra escrita pel mateix Sinca, és una extensa narració basada en moltes consultes i documents de primera mà elaborada al llarg de més de cinc anys. Es podrien referenciar quantitat d’aspectes vinculats a les seves múltiples activitats i dedicacions. Referenciem aquí només tres actuacions que ajuden a entendre el seu caràcter i compromís amb la llengua i Catalunya.

Òmniun Cultural, una ambaixada a París

Una primera referència. Participa en la fundació d’Òmnium el 1961, conjuntament amb Pau Riera, Lluís Carulla, Fèlix Millet i Maristany, Joan Vallvé, amb l’objectiu  -segons G.Sinca- “de defensar i reivindicar la llengua i la cultura catalanes i la necessitat de vertebrar culturalment el país amb estructures d’estat; en definitiva, una mena de Conselleria de cultura que representa l’essència d’un moviment de massa poc estudiat, inèdit i fins i tot xocant”. L’any 1963 les autoritats franquistes ja l’havien clausurat. Cendrós va reaccionar i sorprendre fins i tot a molts catalanistes   atrevint-se a obrir una delegació d’Òmnium a París. Pretenia internacionalitzar i fer conèixer la persecució d’una entitat defensora de les tres premisses conegudes: Llengua, país i cultura. El fet irritaria  al règim franquista i també a d’altres sectors, a dins i a fora de Catalunya.

El President de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, en una carta del 17 de juny  de 1965, es mostrava contrari a la creació de la delegació d’Òmnium  a Paris, ja que considerava que qui havia d’actuar políticament a l’exili era ell; ho veia com una competència i a més arribà a judicar “erròniament” que l’entitat pretenia desprendre les activitats catalanistes del contingut antifranquista. Va demanar en persona a Cendrós que tanqués aquesta delegació de París, apuntant que feia ombra a la seva acció política. Cendrós no ho compartia si bé d’inici ho mig comprenia en creure “que les condicions llargues i dures, i fins i tot exemplars del seu exili li feien concebre temors fora de lloc i sovint semblava que mirés la nostra associació com una forma d’oposició a la seva persona i al seu possible retorn”.  Tarradellas arribà a enviar 4000 cartes ciclostilades on menystenia la feina d’Òmnium. Amb tot, Cendrós seguia impulsant la tasca a París. Tot i la desavinença, es varen trobar Tarradellas i Cendrós a l’Hotel Bristol de París, per intermediació d’un amic comú. La trobada va ser llarga, les hores passaven i en Tarradellas insistia amb una argumentari similar. Va acabar amb tibantor i l’empresari li replicà:

“Mireu president, jo fins ara he callat molt i us he escoltat amb el màxim interès (…) el pis de Paris l’hem obert perquè a mi m’ha sortit dels collons. I sabeu quan el tancarem?,  quan a mi em torni a sortir dels collons.”

Perla 32_Armand-Carabén-Joan-Miró-i-J.B.-Cendrós-a-París.-300x203

Joan B.Cendrós amb Armand Carabén i Joan Miró a París. (Foto Vilaweb)

A París la Delegació d’Òmnium es va convertir ja al 1977 en plena etapa de la Transició en el Centre d’Études Catalanes després de diversos anys de negociacions amb l’Ajuntament de París i amb la Sorbona. En la inauguració oficial al novembre de 1977 intervingueren Carlos Santos i Raimon. Es va fer un col·loqui presidit per Pierre Vilar sobre el fet català i una exposició d’escultura catalana amb obres de Gaudí, Gargallo i González. En Cendrós, sobre l’existència del centre a París, comentava que:

“Sempre hem tingut envejosos, pocs com la policia de Barcelona, que es preocupa molt de nosaltres (…) esta gente de Òmnium Cultural ha establecido una embajada en París”.

Un apunt més a l’entorn de París, en Cendrós es va assabentar que Carme Ballester, dona del president Companys, feia feines a les cases per guanyar-se la vida i va comentar “que no podia tolerar que la vídua del “president màrtir” hagués de guanyar-se la vida d’aquella manera i decidir passar-li una pensió mensual fins l’any 70 que va passar a rebre’n una com a víctima del nazisme.

Les nadales de Federico García Lorca

Una segona referència. L’any 1967 Cendrós va fer arribar 300 felicitacions de Nadal a diferents perceptors, la majoria a Catalunya, però també a altres països amb la reproducció d’una carta inèdita  de Federico García Lorca. Feia poc que havia comprat les quatre quartilles, decorades amb un dibuix del mateix Lorca, al llibreter Josep Porter per 60.000 pessetes de l’època  (aproximadament el preu d’un Seat 600). A la carta Lorca fa referència a Barcelona i als catalans, d’aquí l’interès de Cendrós per la missiva. Els que la reberen es trobaren amb aquesta salutació:

“Amics meus, no dubto pas que m’agraireu que us faci partícips d’un document que jo estimo preciós per més d’un concepte (…) un espanyol d’excepció, pertanyent a la generació crucial del nostre segle, (…) un home que havia de caure en sang, víctima d’odis ancestrals (…) menats per un impuls de renovació peninsular.  

I acabava amb una frase del poeta: “el amor y la misericordia para con todos y el respeto de todos nos llevará al reino ideal…”

De la carta de Lorca hi remarquem tres aspectes que devien interessar i complaure de manera  especial a Cendrós:

“Barcelona ya es otra cosa (ho escrivia des de  Saragossa). ¿Verdad?. Allí está el Mediterráneo, el espíritu, la aventura, el alto sueño de amor perfecto (…) un rico pleamar urbano hecho por las máquinas de escribir. ¿Qué a gusto me encuentro allí con aquel aire y aquella pasión! (…) Además, yo que soy catalanista furibundo (sic), simpaticé mucho con aquella gente tan construida y tan harta de Castilla (…) Yo tengo noticias constantes de ese país (sic) por mi amigo y compañero inseparable, Salvador Dalí, con quien sostengo una abundante correspondencia…”

Perla 32 Dali i Garcia Lorca

Salvador Dalí  i García Lorca.

Història de Catalunya il·lustrada

Una tercera referència. Com a empresari cultural, era propietari de les Editorials Proa i Aymà (on també editava en castellà) i l’any 1968 va tenir una tensa entrevista amb el Ministre d’Informació i Turisme. El Ministeri havia prohibit la difusió del llibre de Ferran Soldevila per a nens Història de Catalunya il·lustrada, els dibuixos eren de Granyer. A la coberta del llibre, a tot color, hi ressaltava la bandera catalana, i aquest era el problema!  En aquella entrevista el ministre li va dir de manera categòrica a Cercós:

“¡Hay que decir español y no castellano! El español es la lengua de todos. Se ha transformado ya en la lengua de España (…) Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional (…) Porque Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada per Felipe V, que la venció, fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y por ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar”.

Es tractava de Manuel Fraga Iribarne, que més tard fundaria Alianza Popular (després PP) i seria un dels set redactors de la Constitució del 78. El llibre va haver de sortir modificant la portada.

Perla 32_Cendros_Historia Ilustrada

Imatge

Perla 31. Adoctrinament en castellà. El càstig de l’anell.

Imatge principal: “Constitución de Cádiz”. Portada de la primera edición de la Constitución política de la monarquía española. Cádiz, 19 de marzo de 1812.

La constitució de 1812

L’any 1820, el coronel Rafael del Riego al capdavant d’una companyia de soldats preparats per embarcar-se i anar a combatre per impedir la independència de les colònies americanes, es va revoltar i proclamà de nou la Constitució de 1812. En aquesta constitució hi trobem articles sobre l’ensenyament com el 366:  

“En todos los pueblos de la Monarquía se establecerán escuelas de primeras letras, en las que se enseñará a los niños a leer, a escribir y contar, y el catecismo de la religión católica, que comprehenderá también una breve exposición de las obligaciones civiles.” O l’article 368:El plan general de enseñanza será uniforme en todo el reyno, debiendo explicarse la Constitución política de la Monarquía en todas las universidades y establecimientos literarios, donde se enseñen las ciencias eclesiásticas y políticas.”

Ras i curt, referent al tema lingüístic la llengua d’ensenyament seria uniforme, així la llengua a emprar seria únicament la castellana. No hi havia lloc per les altres en aquella primera Constitució.

Aquesta etapa és coneguda com a Trienni Liberal. Una de les reformes que implementaren fou la creació d’un departament dedicat específicament a l’Educació, Dirección General de Estudios, i varen posar en marxa un projecte conegut com El Informe Quintana (1813) L’educació per aquests liberals era un factor de progrés i entenien que calia educar i instruir a la població en conceptes com la llibertat, la convivència, la tolerància als ciutadans però la llengua de formació i de treball només seria la castellana, acompanyada del llatí a determinades edats. Era un pla uniformista lingüísticament. El projecte va tenir poc recorregut i en retornar els absolutistes  (Dècada Ominosa  1823-33) n’endegarien  un de nou, el “Plan y Reglamento de Escuelas de Primeras Letras” l’any 1825.  Coincidien en què l’ensenyament primari seria també uniforme a totes les escoles, i assenyalaven que l’ensenyament de la gramàtica i l’ortografia seria en llengua castellana. No tardaria a canviar la normativa educativa i el 1834 hi hagueren noves disposicions que no afectarien el tema lingüístic, i seguiria contemplant i reconeixent la doble via d’escolarització: la pública i la religiosa.

El mètode de “l’anillo” per expressar-se en castellà

A l’ensenyament controlat directament per l’Estat, el públic, segons un exemple citat per Josep Melià,  l’Informe sobre la lengua catalana  publicat al 1970 podem copsar per on anaven les orientacions per relegar la llengua catalana. Melià, fou advocat, polític i escriptor. Amb posterioritat arribaria a ser Procurador en Corts per les Illes Balears, fundador l’any 1976 del Partit Nacionalista Mallorquí, secretari d’Estat per la Informació en el govern d’Adolfo Suárez i creu de Sant Jordi 1983.

Perla Josep Melia

Foto: Portada de l’“Informe sobre la lengua catalana” de Josep Melià.  

L’autor considerava el català com a llengua espanyola però la diferenciava clarament de la castellana. Defensava la coexistència entre ambdues llengües i reconeixia l’existència de dues cultures diferenciades. El llibre adjunta una doble dedicatòria  on reflectia la seva percepció la qüestió de la llengua: A todos los españoles de lengua castellana”, i tancava amb un “Per la concòrdia.”

Distingia, en aquells darrers anys del franquisme, entre nació i estat i defensava Catalunya com a nació; feia un repàs de la història peninsular i arribava a la conclusió que l’estat nació espanyol només es va començar a implantar arran dels Decrets de Nova Planta, a l’inici del segle XVIII.

I bona part del seu argumentari sobre el tracte rebut per la llengua catalana es basava en referències a la castellanització dins el  món educatiu de les Balears. Recollia les instruccions sobre un malintencionat mètode repressiu, donades des de la Diputació provincial a tots els “establecimientos de enseñanza pública de ambos sexos para que se observe el sencillo método que a continuación se expresa y se halla adoptado en otras con mucho fruto.” El mètode a aplicar per cada mestre  es presentava com a senzill i els resultats, segurament ja s’haurien aplicat, i haurien demostrat la seva eficàcia contra les llengües pròpies.

“Cada maestro o maestra tendrá una sortija de metal, que el lunes entregará a uno de sus discípulos, advirtiendo a los demás que dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea en castellano, so pena de que oyéndola aquel que tiene la sortija, se la entregará en el momento y el culpable no podrá negarse a recibirla; pero con el bien entendido de que en oyendo este en el mismo local que otro condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá acción a pasarle el anillo, y este a otro en caso igual, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que a la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena, que en los primeros ensayos será muy leve; pero que se irá aumentando así como se irá ampliando el local de la prohibición, a proporción de la mayor facilidad que los alumnos vayan adquiriendo de expresarse en castellano, y para conseguirlo más pronto convendrá también señalar a los más adelantados algún privilegio, tal como el de no recibir la sortija los lunes, o ser juez en los pleitos que naturalmente se suscitarán sobre la identidad o dialecto de la palabra en disputa.

De esta manera, insensiblemente, sin trabajo alguno de parte de los maestros, y siendo los castigos incomparablemente menores que las faltas, se conseguirá no solamente que al cabo de algún tiempo de constancia llegue a familiarizarse la juventud mallorquina con la lengua en que están escritas las doctrinas y conocimientos que aprende, y a expresarlos con facilidad y soltura, sino también en que se guarde más silencio en las escuelas por el temor  que cada uno tendrá de incurrir inadvertidamente en la pena del anillo y exponerse al castigo.

El zelo mejor entendido de los maestros en plantear y sostener esta medida tan sencilla y el adelantamiento de sus discípulos será un mérito particular para unos y otros y un objetivo especial de examen en la visita anual que pasaré a todas las escuelas de la provincia; y para perpetuo recuerdo y observancia de esta disposición se conservará fijo en el interior de las escuelas el presente edicto. Dado en la ciudad de Palma a 22 de febrero de 1837”

Nota bibliogràfica: La part en cursiva d’aquest text, està reproduïda en el llibre d’Història  de 2n de Batxillerat de les Illes Balears d’Anaya edicions en parlar de la llengua castellana a les Escoles.

Doctrina en castellà

Aquestes disposicions afectaven a escoles públiques. Les escoles de comunitats parroquials o religioses seguien encara a començaments del segle XIX amb enfocaments i metodologies diferenciades, però pel que fa a la llengua, la castellanització  també avançava.

Joan Florensa en un llibre on explica detalladament El projecte educatiu de l’Escola Pia a Catalunya (1683-2003) en la visita del Provincial a l’escola i a la comunitat  de Mataró el 1775 deixava aquesta constatació:  

“nos complacemos mucho en que todos nuestros religiosos entre si hablen en castellano y a todos los HH.CI. mandamos hablen entre si y con los demás, o en latín o en castellano, so pena de pan y agua por cada vez que tuvieran con los nuestros conversación tirada en catalán”.

Arran de la Real Cèdula de Carles III de 1768, ja comentada a la Perla 11, que suposava la imposició a totes les escoles i als mestres l’ensenyament en castellà. Les diferents escoles pies reberen una ordre del Pare provincial de Catalunya, datada el 23 d’agost, on es deia:

”En su cumplimiento, desde el 15 de setiembre de 1768, en adelante en nuestras escuelas se enseñe desde el “abc” en lengua castellana y señalamos dicho día para que entre tanto pueda prevenirse de cartillas que hemos mandado imprimir muy propias del Instituto y se imprime ya el Arte, que contiene los primeros rudimentos, la sintaxis, prosodia y oraciones”.

El Catecisme de català a castellà

A l’Escola Pia Sant Antoni, Joan Florensa apunta que fins el pla del 1825 es seguiria fent servir el catecisme de mossèn Francesc Matheu i Smandia: Compendi o breu explicació de la Doctrina Cristiana en forma de diàlogo entre pare y fill. Era ja l’única matèria en català.

Perla Francesc Matheu

S’abandonà el catecisme de Matheu i d’acord amb les noves normatives aquest fou substituït pel “Catecismo de la Doctrina Cristiana” del  jesuïta Padre Jerónimo de Ripalda, molt difós i popular a la península i a l’Amèrica llatina, elaborat ja al 1616 i que arribà a utilitzar-se gairebé 350 anys. En total, hi havia 460 preguntes amb les corresponents respostes. Vegeu-ne dos exemples:   

La pregunta núm. 8. Pregunta: ¿De qué nos SALVÓ Jesús? Respuesta: De nuestros PECADOS y del cautiverio del Demonio.

La pregunta 421: Pregunta: ¿Para qué nos dio DIOS los SENTIDOS y los Miembros? Respuesta: Para que le SIRVAMOS con todos ellos y en todas las cosas.”

Perla Catecisme Ripalda

Malgrat tot,  trobem diverses traduccions al català del “Catecisme Ripalta” durant el segle XIX:

Catecisme y breu esplicació de la doctrina cristiana / compost per lo P. Ripalda ; lo dona á llum Salvador Ros y Renart en catalá y castellá per lo us de las escolas de primeras lletras del principat de Catalunya y regne de Mallorca. Barcelona : Impr. de José Tauló, 1852

També a Lleida el 1864 es publicava en català: El catecisme de la Doctrina Cristina compost per lo P. Gaspar Esteta i manat reimprimir, ab algunas addicions de P. Geroni Ripalda per lo Ilmo. Sr. D. Geroni Maria de Torres del Consell de S. M. Bisbe de Lleida per la uniforme instrucció y ensenyansa de tots los fiels del  seu Bisbat.

S’estudiaren i memoritzaren al llarg de moltes dècades i de ben segur que marcaren i adoctrinaren a un gran nombre de generacions d’arreu dels territoris dominats per la corona espanyola. Als territoris de parla catalana la repressió afectà els àmbits educatius públics i religiosos. No podem deixar d’esmentar que aquest catecisme del padre Ripalda es difongué i utilitzà fins el canvi que comportà el Concili Vaticà II (1961-65). Catecismo de la Doctrina Cristiana. Compuesto por el Padre Jerónimo Ripalda, S.J. (1616). Edición de 1957.  

La legislació, el càstig de l’anell, la doctrina i el catecisme en castellà són quatre exemples de prohibició de la llengua catalana i d’imposició de la castellana. Sorprèn i indigna qui encara pugui afirmar: “Nunca fue nuestra lengua de imposición” com recordàvem a la Perla 9

Imatge

Perla 30. Les esquerres i el dret d’autodeterminació durant la II República

 

Imatge principal: Andreu Nin (1892-1937), escriptor, traductor i polític. Vegeu l’article de Xavier Casals “Nin, entre el mito y la memoria

Les esquerres no poden ser nacionalistes?

En el món polític és freqüent llegir expressions categòriques de determinats dirigents com aquestes de Susana Díaz: “Los socialistas nunca hemos sido nacionalistas” (Expansión, 29.7.2017). “La izquierda no puede ser jamás nacionalista” (El País, 25,2,2018)O aquestes altres d’Alfonso Guerra:

”Preguntado en este punto si PSOE y PSC deberían romper sus relaciones por sus diferencias en torno al derecho a decidir, Guerra ha subrayado que “hace mucho tiempo” que piensa que el PSC dejó de ser un partido socialista “porque se acerca a las posiciones nacionalistas” (Vozpópuli, 30.10.13).

I en el mateix diari insistien que aquest exdirigent del PSOE  “recordaba algo bastante obvio: que ser nacionalista y ser de izquierdas es incompatible.”

Aquest mantra forma part de l’argumentari entestat en identificar el nacionalisme amb la dreta, amb la insolidaritat i fins i tot amb els moviments feixistes de l’Alemanya nazi. Si el nacionalisme és espanyol(ista) aleshores és patriòtic, és nacional, fins i tot pot arribar a ser un bé moral i òbviament és legal i constitucional. Aquest argument utilitzat durant dècades i dècades a Espanya ens fa preguntar si és conseqüència de manca de coneixements reals i històrics, o resultat de prejudicis, d’arrogància, de rivalitat o de mandra en voler entendre i reconèixer que a l’estat espanyol hi ha diverses nacions i diferents nacionalismes i cap de superior.

Miterrand_Congrés de Surenes

Foto XIII Congreso del PSOE a Suresnes. Font: Fundación Pablo Iglesias

Alfonso Guerra,  junt amb Felipe González va participar en el XIII Congrés del PSOE fet al teatre Jean Vilar  a Suresnes (a prop de París) l’any 1974, en plena clandestinitat  i amb Franco governant. Isidoro, com era conegut Felipe González en aquella època, en sortiria escollit secretari general. El nucli sevillà s’havia imposat als dirigents que encara romanien a l’exili, encapçalats per Llopis.

En el programa aprovat aquell any 1974, es recollia la manera de desencallar en el futur la “complicada” solució territorial espanyola i el reconeixement de les nacionalitats. I en ell defensarien, sense complexos, el dret d’autodeterminació de les nacionalitats. Aquest va ser el text aprovat :

Ante la configuración del Estado español, integrado por diversas nacionalidades y regiones marcadamente diferenciadas, el PSOE manifiesta que:

1) La definitiva solución del problema de las nacionalidades que integran el Estado español parte indefectiblemente del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas que comporta la facultad de que cada nacionalidad pueda determinar libremente las relaciones que va a mantener con el resto de los pueblos que integran el Estado español.

2) Al analizar el problema de las diversas nacionalidades el PSOE no lo hace desde una perspectiva interclasista del conjunto de la población de cada nacionalidad sino desde una formulación de estrategia de clase, que implica que el ejercicio específico del derecho de autodeterminación para el PSOE se enmarca dentro del contexto de la lucha de clases y del proceso histórico de la clase trabajadora en lucha por su completa emancipación.

3) El PSOE se pronuncia por la constitución de una República Federal de las nacionalidades que integran el Estado español por considerar que esta estructura estatal permite el pleno reconocimiento de las peculiaridades de cada nacionalidad y su autogobierno a la vez que salvaguarda la unidad de la clase trabajadora de los diversos pueblos que integran el Estado español.

4) El PSOE reconoce igualmente la existencia de otras regiones diferenciadas que por sus especiales características podrán establecer órganos e instituciones adecuadas a sus peculiaridades”.

En discutir i acordar finalment aquest text, de ben segur que tenien present que havia succeït durant la Segona República (1931-1936), on el reconeixement de les diferents nacionalitats havia estat una de les dificultoses reformes començades. Recordem que Catalunya fou la primera autonomia reconeguda, amb la llarga discussió de l’Estatut de Núria, que es convertiria, ja retallat, en l’Estatut del 32, que fou derogat el 5 d’abril de 1938 quan les tropes franquistes entraren a Catalunya. El seguiria l’Estatut Basc l’octubre del 36 un cop produït ja el cop d’Estat, i el darrer Estatut que havia de començar a aplicar-se era el de Galícia, plebiscitat el juny del 1936 i que no es va arribar aplicar.

A Catalunya l’Estatut de Núria, plebiscitat pel poble de Catalunya el 2 d’agost de 1931 i votat pel 75% de la població masculina (les dones no podien votar, però recolliren més de 400.000  signatures d’adhesió), amb un massiu vot positiu en assolir el 99%.

Plebiscit_Dones
Foto: Plebiscit “femení” pro Estatut de Catalunya. Dones signant. 2 d’agost de 1931.

Aquell estatut referendat deia en el seu article 1:

“Catalunya és un Estat autònom dintre la república espanyola”

A les Corts  de Madrid el debateren i el retallaren, i en el seu article 1, diria després:

Catalunya es constitueix en regió autònoma dins de l’estat espanyol”

El canvi era substancial i alguns dirigents de diferents organitzacions polítiques mostrarien el seu descontentament.

Hem començat citant “La izquierda no puede ser jamás nacionalista”, o que “ser nacionalista y ser de izquierdas es incompatible” que ja palesa una dissonància amb allò que es va acordar en el XIII Congrés del PSOE. I per refrescar la història podria resultar convenient saber què deien els partits i/o organitzacions que sens cap mena de dubte eren d’esquerra durant el període republicà. A Catalunya com ja és habitual hi havia una significada pluralitat de partits marxistes, a més de la CNT anarquista. Hi havia, entre altres, els partits següents:  

El Partit Català Proletari, que en el òrgan de premsa L’Insurgent del 3.10.32, deixava ben clara en dues referències programàtiques, la seva posició pel que fa a Catalunya i la seva relació amb Espanya: 

“A) Estat Català Partit Proletari (ECPP), vol ésser la força que destrueixi a Catalunya, l’Estat Espanyol, i B) l’ECPP és la garantia de que la revolució que portarà el Proletariat al Poder, no es farà sense que Catalunya es declari poble independent”.  

Jaume Compte fou un dels seus dirigents i moriria als locals del CADCI (Rambla de Santa Mònica) durant els fets del 6 d’octubre del 1934.

Jaume Compte

Fotografia de Jaume Compte (el segon per l’esquerra), amb Miquel Badia (esquerra), Deogràcies Civit i Manuel Gonzàlez Alba (amb barret), els anys 30 del segle XX.

La Unió Socialista de Catalunya (un del seus dirigents, Rafael Campalans havia participat en la redacció de l’Estatut de Núria) i altres com Gabriel Alomar i VillalongaManuel Serra i Moret i Joan Comorera i Soler incidiren en els debats polítics catalans i espanyols. Fundat l’estiu de 1923 s’escindí del PSOE fonamentalment per la discrepància en l’enfoc del tema català en defensar el dret d’autodeterminació (visqué en la clandestinitat durant la Dictadura de Primo de Rivera i es reorganitzà a partir de 1930). Després col·laboraria amb Esquerra Republicana. En l’òrgan de les joventuts del partit, “xoc” del 28.3.36, quan s’havien obert negociacions per fusionar les organitzacions juvenils dels diferents partits marxistes catalans, deixaven ben clar que l’entesa amb el PSOE, podria ser possible:

“sempre i quan senti en el seu programa el principi d’autodeterminació, fins a la independència, davant tots els problemes nacionals d’Iberia. Per arribar  a aquesta entesa s’estudiarà el nexe a establir entre el Partit espanyol i el Partit català, puix que el Partit Socialista de Catalunya no pot ésser ni una Secció ni una filial del P.S.O. Ha de tenir absoluta autonomia.”

(Noteu que no hi ha la lletra E final al partit espanyol).

La Federació Catalana del PSOE, en aquella etapa tenia escassa incidència i tampoc disposava de premsa pròpia. La força numèrica del partit ben organitzat a l’Estat tenia a Catalunya uns pocs centenars de membres.

El Partit Comunista de Catalunya, també en el seu òrgan de premsa Catalunya Roja, del 9.11.32 exposava:

“el Partido Comunista de Catalunya es el único partido que proclama el derecho del pueblo catalán a disponer de sí mismo. Es el único partido que declara que Cataluña debe ser una República libre socialista y soviética”.

Aquests quatre partits marxistes catalans (comunistes i socialistes) més el Bloc Obrer i Camperol (B.O.C) liderat per Joaquim Maurin i Esquerra Comunista (Izquierda Comunista de España) liderada per Andreu Nin  al llarg de 1935 iniciaren converses a la recerca d’una unificació de les sis organitzacions. No s’aconseguí plenament, primerament s’uniren el setembre del 35 els dos darrers formant el Partit Obrer d’Unificació Marxista (P.O.U.M) i s’adheririen a la IV Internacional (liderada per Trotsky), i al juliol del 1936  s’uniren els altres quatre donant lloc al Partit Socialista Unificat de Catalunya (P.S.U.C.) que ho faria a la III Internacional, liderada per Stalin.

A la revista “Justícia Social-Octubre”, del 3 de juliol de 1936  amb l’aixecament franquista en marxa, es publica l’acord de fusió en una Declaració del Comitè d’Enllaç dels Partits marxistes. Neixia el PSUC.

“El Partit Unificat del Poble [PSUC] desenvolupa la seva acció en un país que no gaudeix d’independència política, les llibertats de Catalunya són limitades. Les seves iniciatives legislatives no poden ultrapassar les fites posades per la Constitució i l’Estatut(…) Catalunya és un país autònom, no independent. En el període immediat, el Partit Unificat del Poble ha de recollir totes les ànsies d’emancipació nacional del poble català i endegar-les per tal d’assolir l’eixamplament  de l’Estatut, convertint en llei l’Estatut plebiscitat pel poble de Catalunya.”

Queda clar que aquestes organitzacions esmentades i moltes altres que es refereixen específicament a Catalunya com a poble, com a país, com a nació, amb ànsies d’emancipació i autogovern eren d’esquerres i/o socialistes. Defensar els drets del pobles o de les nacions a l’autodeterminació és o no legítim? Per contra, la llei, o determinades màximes en molts casos, no són sinònim de democràcia, ni de llibertat, ni de comprensió cap els altres, ni de civilització però sí d’imposició i de negació d’una realitat.

L’argumentari presentat no pretén res més que mostrar que determinades  afirmacions d’una esquerra nacional espanyola, poden ser falses, per interessades  i/o indocumentades, quan manifesten tossudament: “La izquierda no puede ser jamás nacionalista”o “Que ser nacionalista y ser de izquierdas es incompatible.” On rau la incompatibilitat? Ja hem vist que l’esquerra nacional catalana defensa com a mínim el dret a l’autodeterminació. Les màximes desqualificadores cap a l’esquerra nacional catalana d’aquests dirigents esdevenen una mena de dogmatisme similar als que defensen que la unitat de la pàtria és un bé moral. Desitjar una altra forma de reconeixement polític és a parer d’alguns, excloent i insolidari! O bé demanar com a poble un reconeixement nacional que no sigui Espanya és populisme, és egoisme i és anar contra la llei i fins hi tot contra la història!  

Acabem amb l’aportació d’Andreu Nin, mestre, d’inici a l’Escola Horaciana i a l’Ateneu Enciclopèdic Popular,  traductor al català i al castellà d’una vintena d’obres d’autors russos com Lev Trotski (Historia de la Revolución Rusa), Lenin (Cartas íntimas) Dostoievski (Crim i càstig) i Tolstoi (Anna Karènnina). Fou un dels màxims dirigents del POUM, i seria assassinat després dels fets de maig del 1937, a Alcalà de Henares, per part de persones properes a Orlov, agent polític soviètic. En l’obra Els moviments d’emancipació nacional (1935) va deixar escrit:

“El principi fonamental del socialisme ha d’ésser el dret de les nacions a l’autodeterminació, que significa el dret de la independència política, a separar-se de la nació que exerceix l’opressió. Concretament aquesta reivindicació significa la plena llibertat d’agitació a favor de la separació per mitjà d’un referèndum de la nació interessada, es a dir oprimida.”

Imatge

Perla 29. La immersió lingüística, el model educatiu i lingüístic català. Dades i negacionisme.

Fugiu d’informacions sense referències documentades: el cas de la immersió

El tema de la llengua i la immersió fa temps que omple noticiaris, pàgines de diaris i comentaris més o menys documentats. En el diari digital, Público.es, el dia  21 de febrer de 2018, encapçalaven una notícia amb aquest titular:

”El modelo lingüístico catalán se convierte en el blanco de la carrera españolista de PP y Cs”.

El periodista Daniel Marín apuntava:

”El Gobierno español anunció en las últimas fechas su intención de poner en marcha un plan para, al calor del artículo 155 de la Constitución, utilizar las competencias educativas intervenidas a la Generalitat y aplicar medidas que faciliten la elección del castellano como lengua vehicular en los centros educativos catalanes. El ministro de Educación, Íñigo Méndez de Vigo, aseguró que el objetivo de Moncloa es defender la libertad de los padres a la hora de elegir sobre la educación de sus hijos. 

Aunque el Gobierno aún no concretó cuáles son los mecanismos exactos con los que pretende facilitar la matriculación en castellano en primaria y secundaria, el anuncio fue rechazado por el resto de fuerzas políticas tanto a nivel nacional como en Catalunya, con excepción de Ciudadanos.

Recollia, també,  altres opinions que consideraven que:

Ciudadanos y Partido Popular están inmersos en una lucha ideológica por tener una posición dominante sobre lo que debe ser la definición de España. En ese terreno, los dos partidos protagonizan una pugna por ofrecer ante el electorado la percepción de que tienen un mejor modelo de España en el que el castellano será defendido como un elemento que nos hace españoles a todos”.

Esmentava altres veus que ho consideraven com un objectiu de sectors conservadors espanyols per:

“Intervenir el modelo educativo catalán y revelan su deseo de dejar atrás el Estado de las Autonomías para volver al modelo franquista de “España y sus regiones”.“Existe una ideología españolista que no puede admitir de ninguna manera que el catalán u otras lenguas tengan una presencia mayor o predominante sobre el castellano en la educación o en cualquier otro ámbito, sobre todo en espacios que en otra época eran ocupados de manera exclusiva por el español (…) esa intención nace de un modo de pensar “que no admite la realidad de un Estado español que es plurinacional y plurilingüe”.

Plurinacional i plurilingüe, pel fa a Catalunya com a nació i al català, com a llengua pròpia, són dos conceptes que partits com PP i Cs no volen reconèixer. Falsegen les conseqüències del sistema d’immersió de l’escola catalana, de ben segur, per desestabilitzar la societat, mitjançant l’ús de la llengua com a instrument polític. Argumenten falsament que a Catalunya es fomenta el monolingüisme i l’adoctrinament.

A més, segons Joaquim Coll a El País, 28 febrer de 2018:

La crítica a la inmersión lingüística insiste en la anomalía de tener un sistema monolingüe en una sociedad con dos lenguas oficiales. El monolingüismo no fue el modelo del catalanismo de izquierdas, sino el resultado de la hegemonía nacionalista

Immersió_aina_moll

Imatge: Aina Moll, filòloga i primera directora general de Política Lingüística (1980-1988) de la Generalitat de Catalunya © UOC

No és un model imposat per CiU i Jordi Pujol, tampoc és el model que propugnaven, inicialment, els socialistes. Vegeu la crónica històrica “El país de la normalització”, de Jordi Mata, a La Vanguardia de 4 de març de 2018. Alguns no volen admetre, ni recordar que és un model integrador, aprovat per la pràctica totalitat dels diferents partits, d’aquell moment, amb una sola abstenció. Tenia Convergència i Unió, amb 43 diputats, la majoria de la cambra? El Parlament ja era molt plural i comptava amb altres cinc partits: el Partit Socialista amb 33 diputats, el PSUC amb 25, UCD-Centristes amb 18, ERC amb 14 i el grup Andalucista amb 2. Va ser un pacte unànime, doncs, de sis partits amb programes diferents, és a dir ben plural, amb dretes, esquerres i centre, posant-se d’acord. Es va votar un 6 d’abril de 1983, i la Llei sortí publicada al DOGC, el dia 18 d’aquell mes. No hi va haver cap vot en contra i tan sols una abstenció per part dels centristes. Els partits estigueren units, pel que fa al tractament de la llengua, en el desig de superar la desigualtat històrica i el tracte rebut i complir amb el què constava en la Constitució del 1978, precisament, amb la finalitat de no permetre la segregació en els diferents àmbits públics, com podia ser el món escolar. Reproduïm:

“el català és la llengua pròpia de Catalunya i alhora llengua oficial i el castellà també hi és llengua oficial per tal com ho és a l’Estat Espanyol. A Catalunya, doncs, sota el règim de l’Estatut d’Autonomia hi ha una llengua pròpia i dues llengües oficials i la Generalitat ha de promoure i garantir la igualtat plena de totes dues.”

Per contextualitzar-ho, és important ressaltar un fet emblemàtic com el produït a Santa Coloma de Gramenet, una ciutat amb població majoritàriament nascuda fora de Catalunya. Com recordava J. Martínez, nascut a Múrcia, ell va lluitar, l’any 1983, perquè l’escola dels seus fills fos en català, en defensa de la igualtat d’oportunitats, de la no segregació d’alumnes, en funció d’haver nascut o no a Catalunya. Això vol dir que des de la perspectiva dels nouvinguts es volia tenir accés al domini de les dues llengües oficials. Cal recordar que la població catalana ha crescut notablement, en les dues darreres dècades. Catalunya, en començar els anys 80 del segle passat, no arribava als 6 milions d’habitants, l’any 2017 ja ultrapassava els 7,4 milions i, avui, a la ciutat de Barcelona, es parlen més de 250 llengües i a Catalunya unes 300.

Immersió _marta_mata

Imatge: Marta Mata (1926-2006), pedagoga, diputada, senadora socialista, presidenta del Consell Escolar de l’Estat i cofundadora de l’Associació de Mestres Rosa Sensat 

Situats de nou al 2018, el diari El País, 21 de febrer, recollia que a Catalunya es produïa un “Aprobado en español pese a la inmersión (…)”. Citava dades objectives, com els informes PISA, organitzats i avaluats per l’OCDE, entre l’alumnat de 15 anys, de més de 70 països, en relació amb les proves de competències bàsiques de 6è de primària (12 anys), les de 4t d’ESO (16 anys) i constataven un bon domini del castellà.

“los niños catalanes están en la media  española. Dominan el castellano igual que otras comunidades”.

Les dades no corroboren, doncs, els atacs i les crítiques a la immersió.

Daniel Martín, fins i tot recordava que, d’acord amb l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (Departament de Cultura i Idescat), de 2013,

el porcentaje de población que entiende el castellano es superior al que entiende catalán (99,7% frente al 94,3%). Lo mismo sucede con los que lo saben leer (97,4% frente al 82,4%) y a los que lo saben hablar (99,7% frente al 80,4%). “Si hablamos estrictamente del modelo lingüístico, no hay discusión.”

Acabava apuntant que el coneixement de la llengua castellana o espanyola no era inferior al dels estudiants de la resta de l’Estat.

No hay un problema de conocimiento de la lengua (castellana)” 

A Suïssa, per exemple, amb una estructura d’Estat confederal, a cadascun dels 4 cantons hi ha una llengua oficial. L’alemany, el francès, l’italià i el romanx. A l’escola  s’ensenya la pròpia del cantó i una altra de les de la Confederació. Els treballadors públics han de ser bilingües i conèixer la llengua del territori on treballen per garantir el dret dels seus parlants. A l’Estat espanyol això no passa, i a més hi ha grups polítics i “societats civils” que no mostren cap disposició a acceptar l’asimetria de tracte, per part de l’Estat, cap a la resta de les llengües. I en canvi, denuncien constantment la discriminació de la llengua castellana a determinades comunitats, fonamentalment a les de parla catalana. Tossudament, defensen un concepte de supremacia d’una llengua i aquesta és la castellana, i rebutgen un model lingüístic, en el qual els ciutadans catalans puguin emprar la llengua pròpia. L’Estat, el rei, el govern espanyol, el Congrés, la cambra dita territorial com és el Senat, publiquen i usen, normalment, la llengua catalana i les altres llengües de l’Estat? Els mitjans de comunicació estatals, televisions, ràdios o premsa, afavoreixen o es mostren favorables a admetre i fer seu el títol preliminar de la Constitució de 1978? L’imperi de la llei tantes vegades esmentat, es compleix?

L’article 3, diu: 1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla. 2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos. 3. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.

Molts catalans van votar la Constitució del 1978 per reformar el “règim anterior” i perquè esperaven canvis en el reconeixement de la nació catalana i en la implantació d’un sistema democràtic. Era un punt de partida. Pel que fa a aquest article 3, podem considerar que s’ha implantat? Molts consideren que ha estat una esperança fallida i seria un argument més per aprendre a no fiar-se de la lletra escrita i sí de les polítiques i  de les actuacions.

Realment, les llengües oficials a cada comunitat es poden utilitzar en tots els àmbits, sense problemes? O més aviat, és freqüent que un es trobi en un lloc oficial, és a dir, amb funcionaris públics, com a sanitat, justícia, guàrdia civil i que, en demanar informació o plantejar un problema, contestin: ”en castellano (por favor)”? Resulta molt peculiar i restrictiva la manera d’interpretar el text constitucional. El respecte i la protecció d’aquesta riquesa i d’aquest patrimoni lingüístic esmentats com una obligació de l’Estat, fa ja 40 anys, presenten moltes llacunes. I a més, cada vegada amb més freqüència, hi ha denúncies d’agressions lingüístiques, en establiments comercials, en els mitjans i fins i tot als jutjats. El castellà, sempre, és la llengua imprescindible, el català és la qüestionable.

Montserrat Tura, publicava, el 24 de febrer de 2018, al diari Ara, un article amb l’explícit títol de “Desaprendre”, on es podia copsar la seva opinió sobre aquesta qüestió:

“Potser perquè ha estat un model d’èxit, una acció autènticament transversal que no es pot considerar reivindicació nacionalista sinó desgreuge històric i acte de justícia vers l’element més identificador de la nostra nació, també ha estat el més revisat pels tribunals a petició de grups minoritaris que hi han volgut veure un efecte pervers que no s’ha evidenciat malgrat els anys. Ans al contrari, ha resistit l’arribada de nous alumnes de contrades molt llunyanes i de famílies lingüístiques molt diferents de les castellanes. Per aquesta acció davant dels tribunals, ara sabem que el Tribunal Suprem és restrictiu a l’hora de valorar les virtuts d’aquest sistema, però el Tribunal Constitucional en les seves sentències 83/1986, 195/1989, 19/1990 i 337/1994 l’avala i el qualifica de pedra angular de la normalització lingüística, d’una llengua que no necessitaria normalització si no hagués patit prohibició i persecució. L’alt tribunal acaba de ratificar aquesta doctrina declarant inacceptable el propòsit de becar les famílies que no acceptin el model educatiu en aquesta matèria, constatant que és Catalunya qui ha d’establir com ensenyar la seva pròpia llengua.”

El 28 de febrer, a la ciutat pionera del model lingüístic actual que possibilita el domini de les dues llengües, les alcaldesses de Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Barcelona defensaren la immersió lingüística en un acte organitzat per Som Escola  (54 entitats cíviques). Hi havia representants de tots els partits polítics, a excepció de PP i Cs, entestats en voler acabar amb la immersió, entossudits en no voler reconèixer aquest model, fent un discurs tergiversador i agitant el tema de la llengua amb les seves obsessions identitàries.

Imatge

Perla 28. L’Institut d’Estudis Catalans, l’acadèmia nacional

Imatge principal: Primera sessió de l’Institut d’Estudis Catalans (1914), quan es va inaugurar la Biblioteca de Catalunya © (IMHB) ARXIU FOTOTECA.CAT

Rebuig i desconfiança foranis a una feina ben feta.

L’Institut d’Estudis Catalans, fundat el 1907 per Prat de la Riba, és l’acadèmia de les ciències i humanitats, en totes les terres de parla catalana. Ha estat un instrument bàsic en la normalització lingüística, cultural i científica. Ben aviat deixà petjada en aspectes com: la recuperació de les pintures romàniques del Pirineu  (conservades avui al MNAC), la Biblioteca de Catalunya o el Servei Meteorològic  de Catalunya, entre altres.

Prat de la Riba, com a president de la Diputació de Barcelona des de 1907, captà a Pompeu Fabra per dirigir un projecte de normativització lingüística del català. Seria el fundador de la Secció Filològica de l’IEC i ocupà una càtedra dels Estudis Universitaris Catalans. El 1912 edità en castellà una Gramática de la lengua catalana i el 1913 donava a conèixer les Normes ortogràfiques, les quals comptarien amb adhesions, però també, amb corrents contraris a acceptar la nova proposta. Vegeu l’article 100 d’anys d’ortografia de Magí Camps, a La Vanguardia, on desgrana les resistències i les complicitats amb les Normes. Posteriorment, el 1917, publicà el Diccionari ortogràfic que completava les Normes de l’any 1913.

Pompeu_fabra

Foto presa el 4 de març de 1933 de Pompeu Fabra durant l’associació cultural d’Atenea de Figueres en una excursió al Port de la Selva a l’Alt Empordà, Catalunya.

Pompeu Fabra justificaria la tasca realitzada amb aquestes paraules:

“A l’època en què els altres idiomes llatins fixaven i modernitzaven llurs ortografies, la nostra llengua atravessava ja el període de decadència literària que es prolongà fins a mitjan segle XIX (…) en iniciar-se la renaixença literària, el català oferia una ortografia anacrònica entacada d’innombrables castellanismes, la qual en l’obra de redreçament a acomplir havia d’ésser evidentment objecte d’una doble tasca de modernització i depuració.(…)

El desgavell ortogràfic arribà a un punt que molts haurien retornat volenterosament a l’ortografia encongida a la qual havíem pervingut, era un mal que calia remeiar (…)

Creat l’Institut d’Estudis Catalans, aquesta corporació, tenint esguard que les seves publicacions portaven el català a ésser llegit per estudiosos de tots els països, comprengué l’alta conveniència que aquelles apareguessin escrites en una ortografia uniforme i decidí traçar unes normes ortogràfiques, a la qual es subjectarien els seus membres i col·laboradors (…) un conjunt de regles que, després de sancionades per l’Institut en ple, serien adoptades en totes les seves publicacions.”

Prat de la Riba, encara com a president de la Diputació de Barcelona, el 31 de gener de 1913, demanava a tothom que acceptés les normes ortogràfiques impulsades des de l’Institut d’Estudis Catalans, és a dir, les proposades per Pompeu Fabra. El president argumentaria:

Hem d’aixecar la nostra llengua al nivell de les altres, hem de donar-li totes les perfeccions que necessita per lluitar i vèncer (…) ha acabat aquesta semianarquia de la llengua catalana (…) Ja que no ha tingut el català l’evolució normal d’altres llengües llatines, ja que no ha tingut en els segles del Renaixement, ni encara avui, un Estat que hagi imposat o pogués imposar des de dalt formes úniques definitives, donem-nos-les espontàniament, lliurement, nosaltres mateixos per aclamació, per patriòtica renúncia de totes les preferències individuals o d’escola, establim-les per unànime plebiscit de tots els catalans”.

La Mancomunitat, que es posà en marxa l’abril de 1914, assumí oficialment aquestes normes en totes les seves publicacions i seria també la llengua de docència, ja en la primera “Escola d’Estiu”, destinada a l’actualització dels mestres d’aquest mateix any, o de totes les altres escoles professionals o tècniques que en dependrien.

Aquesta renúncia demanada per Prat de la Riba no va ser compartida per tothom, així Víctor Català, Joaquim Ruyra o Narcís Oller, per esmentar-ne alguns, patirien les conseqüències d’escriure ja abans de la codificació fabriana. I podríem dir que es veieren esmenats i corregits ortogràficament, però també, pel que fa al lèxic i a la sintaxi. Deixaren escrits on mostraven l’oposició a la nova normativa. Una evidència que mostra que tot canvi costa d’entomar.

Aquestes disposicions encaminades a normalitzar l’ús i l’oficialitat de la llengua catalana al territori que li és propi no serien  compartides per la Real Academia Española, que ja aquell mateix any 1916, marcava el terreny de joc. Assenyalava qui feia d’àrbitre a l’Estat, qui podia fixar normes i determinar quina categoria podia tenir el català. A més comptava amb prou lleis, com les del 1857, o del 1875 per actuar:  

“sin contemplaciones ni disculpa de ningún género, que no puede haberlas, vigilen y hagan que se cumplan los referidos preceptos legales, único medio de fomentar y unificar el provechoso cultivo de nuestro idioma castellano.”

Actuar, per les autoritats lingüístiques espanyoles, significava no donar facilitats i, si calia, impedir-ho sempre per protegir la llengua castellana, i no legitimar, reconèixer o protegir la llengua catalana, que preferien veure com a llengua vernacla o dialecte.

Tampoc el diaris de Madrid o les estructures de l’Estat d’aquell moment, Govern, Congrés o Senat mostraren comprensió, reconeixement o acceptació d’aquest fet diferencial. Francesc Ferrer i Gironès, en la seva obra La persecució política de la llengua catalana, recull part d’un escrit  que demostraria el seguiment que en feia el Govern i els “informes” que encarregava. El manuscrit de 46 planes, el trobà a l’arxiu-biblioteca de la presidència del Govern, quan Alvaro de Figueroa y Torres Mendieta, comte de Romanones, del partit Liberal era president del Consell de Ministres, el 1916. Acabaria sent procurador a les Corts franquistes, entre el 1943 i 1946.

Álvaro_Figueroa_y_de_Torres_Mendieta_y_Romo,_de_Kaulak

Álvaro Figueroa y de Torres Mendieta, foto de Kaulak – La Ilustración española y americana Año LV. Núm. 6. Madrid, 15 de febrero de 1911: 87. ISSN 1889-8394.

L’índex d’aquell informe és ben explícit. S’hi troben anunciats referits alfilibusterisme” de la Lliga, al veritable “problema” català, las bases “falses” del catalanisme i fins i tot l’afirmació que la història, el dret i l’idioma català “no existien”. Massa sovint està present aquesta actitud negacionista.

L’argument central és la recurrent i persistent actitud de no voler entendre el tema de la confederació de territoris que formaven, a l’època  medieval, la Corona d’Aragó. No expliciten, ni han incorporat en la seva reflexió històrica, les característiques d’aquell Estat-nació medieval de tipus confederal amb Corts, fiscalitat, monedes i llengua diferenciades i pròpies. Un exemple el tenim en Pere el Gran, al segle XIII, que era rei d’Aragó, rei de València, comte de Barcelona i també rei de Sicília, però, la Corona no era un estat unitari com el de Castella. L’informe recollit per Francesc Ferrer és anònim, però, de ben segur era algú de la confiança de Romanones. Transcriu:

“el llamado catalán fue la lengua oficial de la Corona de Aragón, en todo el reino de Valencia, y aún parte de Murcia y en todo el Reino de Mallorca”.

Però, en té una percepció, si més no curiosa, que vol negar la idiosincràsia del català apropiant-se’l, però, per fer-ne ben poca cosa. S’hi troben paraules que han sovintejat en èpoques posteriors, com: odi, facciosos, separatistes, criminals…

La lengua, pues, denominada indebidamente catalana no es una propiedad personal y exclusiva de Cataluña, sino de España. La literatura catalana es un tesoro de España. A España le corresponde ahora, en vista del pleito entablado por los catalanistas pretendiendo el monopolio de un pretendido idioma, plantear el litigio de propiedad y declarar monumento nacional esa lengua.

Y urge hacerlo así, los Catalanistas, impulsados por un odio incalificable a lo que ellos denominan Castilla, vienen desde hace unos años reformando la lengua de Cataluña, esto es, la lengua de la Corona de Aragón, (…). Los Catalanistas, fundadores del Institut d’Estudis Catalans, con el fin faccioso de fomentar el movimiento separatista en Cataluña, vienen exclusivamente dedicándose a ir inventando una lengua artificial con palabras francesas, adulterando totalmente la ortografía clásica de este romance español.

Esta campaña totalmente criminal, (…) voces subvencionadas con sueldos a los más eruditos de Barcelona. La obra de la Mancomunidad, bajo aparato de “cultura catalana”, es netamente filibusterismo(…)

Aquest argumentari ple de retrets, d’incomprensió, prejudicis, intolerància i mala fe, anava encaminat a rebutjar de ple i no acceptar una especificitat lingüística (que no passava de romance). La solució proposada era doncs, negacionista i centralista per tal d’anul·lar els complexos esforços per normalitzar una llengua en un territori sense estat:

Impónese la constitución por el Estado español de la Academia de la Lengua Catalana (…) compuesta por representantes de todas las regiones españolas que hablan la lengua aragonesa, indebidamente llamada catalana”.

El gir resulta inversemblant, la voluntat anorreadora es fa evident.

En el marc polític i acadèmic espanyol la resposta era clara, com ho era a la premsa de la capital i molt especialment a l’ABC. El 24 de juliol de 1917 recollia aquestes opinions d’un periodista d’origen gallec, Julio Camba:

A todos los españoles suele indignarnos mucho que los catalanes hablen catalán. Hay algo sin embargo que nos indigna más todavía y es que hablen castellano. Pasamos el acento gallego, pasamos la sintaxis vascongada…pero ese deje especial del catalán, lo tomamos casi como una ofensa. No concebimos que pueda decirse nada espiritual con acento catalán, nada amable ni nada galante. El catalán por razón de su acento, está incapacitado, para la mayoría de las cosas en cuanto sale de Cataluña…”.

Ha estat tradicional, per habitual, escoltar o llegir expressions d’aquesta mena amb voluntat de desqualificar. Al llarg dels segles s’han fet lleis i tot tipus d’imposicions, a partir de desconeixements, falsedats i també ironies malintencionades, amb l’objectiu de menystenir i negar un debat sincer que impliqués l’acceptació de l’altre com un igual, en el marc d’una realitat plurinacional i plurilingüística.

Malgrat tot, l’IEC va ingressar a la Unió Acadèmica Internacional l’any 1923. I un dels seus membres Lluís Nicolau d’Olwer en va ser el president, entre el 1935 i 1937, mostra evident del reconeixement exterior a la gran tasca realitzada per aquesta institució.

A l’IEC, que ja havia nascut entre el rebuig i la desconfiança per part dels organismes de l’Estat, en les etapes considerades de “legalitat”, li tocaria viure molts anys amb tota mena de dificultats, la manca de reconeixement i la persecució durant les dictadures de Primo de Rivera i de Franco. També, va aconseguir sobreviure, amb grans dificultats i esforços, durant el franquisme, sovint, clandestinament. L’acadèmia nacional catalana tornaria a ser reconeguda oficialment el 1976, un cop mort el dictador Franco.