Imatge

Perla 64. Patriotisme constitucional o la “incompletud” de la nació espanyola?

La unitat d’Espanya contra Catalunya (2006-2021)

Al llarg de l’any 2021 el recorrent conflicte en les relacions entre Espanya i Catalunya, segueixen ocupant pàgines, informatius, tertúlies  i  a finals de maig el Partit Popular inicià una nova recollida de signatures contra la possibilitat d’indultar  als presos independentistes catalans  i participà en  una nova concentració, convocada per la plataforma “Unión 78” de Rosa Díaz, a la plaça Colon de Madrid el 13 de juny amb Ciudadanos i Vox, on es podien llegir missatges com que el Govern espanyol ”vendía España” i que “los españoles  decentes y de bien no lo iban a permitir”, insistint que  no volien ni diàleg ni solucions. No fan seves paraules com pluralisme,  diversitat o tolerància ja que aquests són al seu parer conceptes indecents i dolents. 

Els actes de concentració, celebrats el dia 12 a Barcelona (molt minoritari) i el de Madrid del dia 13, recorden aquella famosa foto de 2019 a Colon, on es feu  evident una  triple entesa dels partits i associacions que, de paraula, santifiquen la Constitució. També  fan recordar  aquella campanya de l’any 2006 contra el nou Estatut de Catalunya  que havia seguit tots els passos formals i legals. Aleshores el Partit Popular del moment,  amb Mariano Rajoy al capdavant va començar una campanya que va aplegar uns quatre milions de signatures i que van ser lliurades, molt vistosament, en caixes, al Congrés dels Diputats.

Recollida de signatures pel PP contra Estatut 2006 Mariano Rajoy presenta en el Congrés les firmes contra l’Estatut, acompanyat de Josep Piqué, Alicia Sánchez-Camacho, Jorge Fernández Díaz i Jorge Moragas. EFE

Hi ha molts testimonis i referències de ciutadans catalans que van trobar-se també interpel·lats davant de les múltiples meses petitòries col·locades en carrers i places de tot l’Estat, com em passà a mi mateix el febrer del 2006 a Madrid. El fet gairebé  és calcat al que a l’escriptor valencià Joan Francesc Mira va detallar: ”¿Quiere usted echar una firma contra los catalanes?, em preguntà una senyora de mitjana edat: Senyora -li vaig respondre- “Tengo un impedimento: soy catalán”. Hi hagué uns somriures nerviosos i ens vam dir bon dia”. I podríem recordar-ne d’altres prou conegudes i publicades del periodista Enric Juliana o la del diputat  Josep Antoni Duran i Lleida en què els hi demanaven  sense cap mena d’embut i molt directament. ”¿Quiere usted firmar contra los catalanes? “.

Aquesta mena de peticions en democràcia són “anormals”, malaltisses i excloents respecte un segment de la població, en discriminar o agredir verbalment als ciutadans nascuts o residents a Catalunya. Senzillament és una forma clara de catalanofòbia. És la reiterativa aversió als catalans, a la seva llengua, a la seva cultura i a la seva naixença. És també la constatació  que la pervivència d’un sentiment d’identitat o de pertinença que mostra la majoria de la població catalana no és assumida i irrita a una part important de la societat espanyola, identificada avui en determinats  partits o organitzacions -a vegades dites liberals- que  “viuen” en una  confrontació basada en un populisme venjatiu des de l’exaltació d’una única pàtria i d’una única llengua. Personatges al capdavant de la recent manifestació a Colon contra l’indult a polítics catalans, es presenten  falsament a sí mateixos com a  defensors d’una “ciutadania lliure i igual” (però) ”sense drets territorials” – com diu algun d’ells. A la pràctica això  no és més que una fal·làcia en no admetre altres identificacions singulars  i diferenciades que es donen en determinades persones,  territoris, llengües, o comunitats.

Espanya una nació deconstruida?

L’any 2006, a  la revista Cuadernos de pensamiento político editada per la Fundación FAES, en la seva capçalera es llegia que la revista es caracteritzava  per “una trayectoria de máximo rigor intelectual”. En el número que tancava aquell any es publicà un estudi  de José Ignacio Wert. Actualment té el càrrec de representant permanent d’Espanya a l’OCDE  i fou ministre  d’Educació, Cultura i Esports entre el 2011 i el 2015 , impulsor de la llei educativa que porta el seu nom  on deixava clar, en aquell  2012, que un dels objectius del Govern i de la llei era: “españolizar a los niños catalanes”. El mateix any les universitats viuen les retallades i supressions d’ajuts de l’Estat a la mobilitat, contemplats en el Pla Bolonya.

José Ignacio Wert, autor de l’article “España: ¿La Nación deconstruida?, 2006

El títol d’aquell article de “Cuadernos” , de més de 50 pàgines,  era “España:¿La Nación deconstruida?En ell s’afirmava, que en aquell 2006 l’Estat de les autonomies espanyol s’assemblava molt al dels sistemes federals, no és així a parer nostre,  atès que ha estat més un híper-centralisme més que un federalisme equilibrat com veiem en analitzar les situacions d’Alemanya, Suïssa, Estats Units, Bèlgica i Austràlia.

Com explica Josep Maria Vallés en un article  “Madrid, ¿capital federal?” a El País  el 8-5-21, les diferències que es donen són molt significatives pel que fa al protagonisme de les capitals, la localització dels organismes públics, i dels seus treballadors en cadascuna d’aquests països. I ressalta que a Madrid entre ministeris, agències de les diferents comunitats, autoritats independents, organismes autònoms i entitats públiques empresarials acumulen el 40% de la població pública madrilenya, que contrasta amb el 15% de la majoria de les comunitats autònomes, i molt lluny del 10% de Navarra, del 9% del País Basc i del 8% de Catalunya.  Vallès comparava també com funcionava l’equilibri de poder de les ciutats-capital, recordant que les capitals d’aquelles federacions són Washington, Ottawa, Canberra, Bonn o Berna, ciutats “menors” en aquells estats i sense capacitat per desequilibrar i centralitzar  a favor seu el sistema econòmic i política. A més recalcava que la constitució federal s’aprova i es reforma a qualsevol d’aquests estats amb la intervenció de cadascuna de les unitats territorials que disposen de  poder judicial i  hisenda pròpia.

Wert, en canvi defensava que no calia avançar més pel que feia a la distribució de competències territorials i que les reformes des de la perifèria que es propugnaven aleshores, Pla Ibarretxe o Estatut a Catalunya, responien als interessos de les “élites locales” …”bendecidas por el secretario general del PSOE”. Accentuava  que el text de l’Estatut arribat a  Madrid contenia aspectes inconstitucionals com podia ser: ”clara preeminencia  del catalán respecto al castellano en materia lingüística, la bilateralidad en las relaciones Estado-Generalitat propia de un sistema no federal sino confederal, un extenso capítulo de derechos y deberes de los catalanes que choca con el catálogo constitucional y un sistema de financiación y autonomía financiera (…) se trata de una especie de constitución encubierta…”.

Concloïa que estàvem en una espècie de “deconstrucción” de la Nación española (…) aventuro que como consecuencia de este proceso podría tener lugar un innecesario y arriesgado debilitamiento de la Nación que traería muchas más consecuencias negativas que positivas para el conjunto de los ciudadanos… “. La part final d’aquest alarmisme concloïa que comportaria el que ell en deia la “jibarización” (empetitiment) de l’Estat. Entenia que l’Estat ja es trobava en una situació límit pel que feia a  descentralització i per tant no es podia aprimar més sense que en sortissin perjudicades les tasques bàsiques que segons el seu parer l’Estat  tenia encomanades i  havia  de poder  realitzar o aplicar.

Wert opinava que  ”Los historiadores más lúcidos se han referido a la importancia que las distintas malformaciones del nacionalismo español tienen a la hora de enervar un patriotismo que pudiéramos llamar “saludable”.

“Lo que ocurre a partir de la transición (…) es que se produce una asimetría entre los nuevos patriotismos periféricos y un nonato patriotismo español democrático, que no llega a desarrollarse (…) es necesario un patriotismo renovado, que, si bien excluye cualquier etiqueta de nacionalismo español, si comprende la necesidad de crear vínculos de identificación, de orgullo y de pertenencia entre los ciudadanos y la Nación. Muy tardíamente, ya a principios del siglo XXI alcanza una cierta resonancia (…) la recepción de la idea del Patriotismo constitucional (…) popularizada por Habermas (filòsof), con la disputa entre PP y PSOE para patrimonializar el concepto”.

Considerava  Wert,  i amb ell la plana major del PP, que no calia reformar aquells estatuts d’autonomia ja que en fer-ho es debilitaria a la Nació, i que amb les modificacions proposades en els nous articulats  Espanya  deixaria de ser una nació unitària i oblidaria l’article 2 de la Constitució del 1978.  Apuntava  que calia defensar i impulsar  un nacionalisme “modern” com el  que havia assumit l’any 2002  el Congrés General  del Partit Popular  conegut com a “patriotisme constitucional”. Podeu llegir l’article “El patriotisme imperial” d’Agustí Colomines que denuncia la tergiversació d’aquest terme per part de la dreta (i també certa esquerra) espanyoles.

Recordem què deia Wert i com va anar l’elaboració del redactat d’aquest “essencial” article 2: ”La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.”

Espanya una nació frustada?

No compartiria les seves opinions Josep M. Colomé, politòleg i economista  professor d’universitat a USA i a Barcelona i membre de diverses Associacions Internacionals. En un dels capítols de l’obra  publicada l’any 2018 amb un títol provocador i molt documentat España: la historia de una frustración,  recull aspectes relacionats amb la intrahistòria d’aquell redactat imposat als membres encarregats  d’elaborar-la.

Hi llegim: ”Vale la pena recordar que el texto final de este artículo principal no fue obra de la Ponencia del Congreso de los Diputados que elaboró la Constitución de 1978.La redacción llegó desde el palacio  de la Moncloa, residencia del presidente del Gobierno en forma de una hoja de papel escrita a mano. El mensajero que la llevaba, Gabriel Cisneros, hizo ver a los demás miembros de la Ponencia que el texto contenía las “necesarias licencias” y que no se podía modificar una coma porque respondía al compromiso literal entre el presidente del Gobierno y los interlocutores de facto, muy interesados en el tema. Esto hizo que uno de los miembros de la Ponencia, el centrista José Pedro Pérez Llorca, se pusiera firmes y levantara el brazo con la mano extendida para hacer el saludo militar. El miembro socialista de la Ponencia y futuro presidente del Congreso de los Diputados, Gregorio Peces-Barba, reconoció que se aceptó la redacción del artículo “para tranquilizar al búnker franquista y a los militares”. La Constitució  hereta aquesta llosa del passat franquista. Colomer conclou:”La mayoría de los constituyentes aceptaron el enfoque.”

En una ressenya d’ABC (04-10-2018) podem llegir: Se puede resumir en cuatro tesis o desgracias: un Imperio ruinoso, un Estado débil, una nación incompleta y una democracia minoritaria. En esto consiste la historia política de la España moderna. La conclusión no puede ser otra que la que da título al libro.

Un altre historiador Joan B. Culla ho sintetitzà  metafòricament en afirmar que els pactes de la Transició es cosiren amb els fils de la por. Colomer continuava: “De hecho el nuevo acuerdo democrático no fue considerado el momento fundador de una nueva comunidad política. Por el contrario, supuestamente, dio un nuevo contenido político a una “nación” previamente existente, cuya existencia como un “demos” fue dada por hecho y no cuestionada por la mayoría de los actores políticos (…) que dieron forma a la Constitución (…).

A la nostra Perla 3 ja deixàvem constància que Heribert Barrera d’ERC (aleshores diputat de la coalició “Esquerra de Catalunya” en aquell Congrés) va mostrar el seu desacord amb  aquell  procés: ”Todos sabemos que la Ponencia disfrutó casi de ocho meses para realizar su labor (…) La Ponencia actuó sin público, sin periodistas, en absoluto secreto, sin informar para nada de lo que iba haciendo, no ya al país ni tan sólo al Congreso. Estos procedimientos son más bien insólitos en los regímenes democráticos (…) La discusión sobre algunos puntos fundamentales quedó prácticamente escamoteada.  Peces-Barba, un dels 7 ponents o pares de la redacció d’aquella Constitució del 1978, que alguns han considerat també com “un pacte de febleses” donades les circumstàncies, ha recordat, a més, en diverses ocasions que la generalització de les autonomies aprovada va privar al principal motor d’aquella  demanda  (Catalunya) d’aconseguir fixar les característiques i especificitats que des d’ella es perseguien, diluint-les així amb l’estratègia coneguda posteriorment  com a  “café para todos”.

Colomer recollia també que Peces Barba havia manifestat  francament: “Damos por sentado que España, como nación, existe antes de la Constitución. Para nosotros la nación como hecho relevante es derecho preexistente a la Constitución. Colomer no comparteix  i discrepa d’aquest argumentari referit a què Espanya era una de les nacions més antigues d’Europa  i que han estat   emprats  també per expresidents com M. Rajoy, J. M. Aznar o F. González. Amb aquest tipus d’enfoc creu Colomer  que el nacionalisme espanyol  té un caràcter “essencialista o primordialista”, es a dir independent del que els essers humans reals  i que hi viuen puguin elegir en llibertat. Recordava els diversos canvis perimetrals d’aquesta mal anomenada “nació centenària “ que havia vist la pèrdua de Portugal, de les colònies imperials americanes i asiàtiques i, podríem afegir, les que fins a finals dels anys 60 del segle passat encara s’estudiaven com a “possessions” espanyoles a l’Àfrica. Als llibres d’educació es podia llegir: “El Gobierno español está llevando a cabo una acertada política de amistad hacia los pueblos africanos y  es de esperar que dicha política dé copiosos frutos en el futuro”. Feien esment  a  Ceuta, Melilla, Ifni, Sàhara, Guinea Española, Fernando Poo i altres petites illes , que s’han anat reduint i han modificat el mapa polític del que per alguns era considerat i havia estat la “nación de los dos hemisferios” com constava a la Constitució de 1812.

Colomer continua: “En la práctica, los altos elogios patrióticos a la Constitución y los destellos de nacionalismo cívico se mezclan frecuentemente con los cultos tradicionales a las glorias imperiales, La Hispanidad, la lengua castellana, las tradiciones católicas, la rojigualda , la “ Marcha Real”, la Roja, etc. (…) Cuando algunos políticos e intelectuales repiten que la lealtad democrática debe desligarse de la historia, la geografía o la lengua, generalmente quieren decir historia, geografía o lengua que no sea la castellano-española.

A manera de conclusió l’autor de “España: la historia de una frustración” entenia que a l’Espanya de les acaballes de la segona dècada del segle XXI, la identitat nacional oficial continuava associada en gran part a símbols heretats i a mites històrics. Al mateix temps, raonava que grups significatius de ciutadans, especialment, però no només a Catalunya i al País Basc, no s’identificaven amb el patriotisme espanyol, deduint-ne que “la incompletitud” de la nació espanyola (…) condicionava  fatalment el funcionament del règim democràtic actual.

I encara afegia en una entrevista a Vilaweb: ’Frustració’ no vol dir ‘fracàs’. No dic que Espanya sigui un estat fallit, com Somàlia. El problema és que les expectatives sempre han estat molt altes. Eren l’imperi més gran del món. Inèdit. D’haver cregut que l’estat era molt fort, i la nació orgullosa i que la democràcia seria un exemple. Això es va escriure. I en realitat, ni en el cas de l’imperi, de l’estat o de la nació s’han aconseguit els objectius. Per això parlo de frustració. Expectatives que no es compleixen.

Imatge

Perla 63. Uns manuals d’història excloents, sectaris i tergiversadors

Imatge principal: Portada de Yo soy Español d’Agustín Serrano de Haro, editorial Escuela española (1 enero 1957)

Manuals franquistes d’història

Les escoles i els instituts han estat “delegades o encarregades” per transferir coneixements i valors en una determinada societat. Als centres escolars dels països democràtics, s’entén que en aquests llocs, a banda d’adquirir i reconstruir continguts generals en diferents àrees i currículums, s’ajuda complementàriament, a formar i integrar a individus lliures i responsables d’acord amb les seves aptituds i capacitats, en uns entorns socials, ètnics o lingüístics cada cop més complexos.

En els centres educatius, els currículums (allò que s’ha de tractar a cada aula, a cada assignatura i a cada edat, és presentat de  forma generalista)  vénen  orientats per les administracions públiques. A Espanya entre 1978 i 2021, han estat vuit les lleis educatives, amb els corresponents canvis i modificacions que han anat suposant trasbalsos rellevants, i n´han dificultat la valoració de cadascuna.

El currículum assenyalat en el desplegament de cadascuna d’aquelles lleis serveix per veure què considera prioritari l’autoritat política del moment. Avui és fàcil trobar, en llibres de text d’història de batxillerat, a les introduccions, les pretensions dels autors on es diu, per exemple: “el llibre que tens a les mans pretén ajudar-te a ser millor ciutadà, més informat, més crític i més compromès amb els problemes del món d’avui a través d’un recorregut per la història que et permet veure  on i com vivien, com s’organitzaven o què pensaven  els  nostres avantpassats”.

Dècades enrere, al 1938 en plena guerra, es va fer la “primera llei educativa” del franquisme que arraconava manu militari la que democràticament s’havia posat en marxa durant la II República. Els objectius eren ben diferents de l’anterior, com recorda Rafael Valls en “Historiografia escolar española, siglos XIX i XX”. S’encarregaren manuals d’història a José Maria Peman i a Mercedes Gaibrois, publicats per “Instituto de España” -falangista-  amb el propòsit de convertir-los en manuals únics, però no reeixí, per l’oposició de representants de l’Església catòlica i de les editorials de manuals escolars.

Historiografía escolar española: siglos XIX-XXI
de Rafael Valls Montés, 2007

El franquisme entenia que s’havia abandonat l’educació moral, religiosa i tradicional i que calia  retornar als orígens nacional catòlics, depurant un nombre significatiu d’ensenyants i acabar, també, amb les disposicions impulsades pels republicans (com podien ser el laïcisme, la gratuïtat i l’obligatorietat de l’ensenyament primari, el principi que recollia la igualtat de drets entre homes i dones pel que feia a l’ensenyament, la participació política  a través del vot o al divorci, o el català a l’escola….).  Foren un conjunt de mesures i desqualificacions molt àmplies destinades a “extirpar de raíz”  ideologies o institucions titllades de  “disolventes” com: liberals, progressistes, estrangeritzants o anticatòlics, efeminats, russòfils o comunistes, catalanistes o separatistes, protestants, jueus, maçons… (Vegeu la Perla 8 ).

En rellegir alguns d’aquells manuals d’història, emprats a les escoles durant el franquisme, es detecta que el tractament i la funció que es donava a la matèria no anava lligada al coneixement del rigor històric. Estava bàsicament destinada a exaltar conceptes com la pàtria i l’espanyolisme (la identificació espanyol-catolicisme era l’essència d’Espanya), l’heroisme dels militars o del poble, la catolicitat i la funció evangelitzadora, la popularitat o impopularitat de determinats personatges, les guerres…  

En  dues introduccions de dos d’aquests llibres utilitzats durant l’època franquista, es palesa la mentalitat que els autors dels nous  manuals escolars volien imbuir a l’alumnat. Es convertiren en una mena de catecismes franquistes: cal recordar que, a les diferents  monedes de pesseta que circulaven diàriament amb l’efígie de Franco, al costat del valor que tenia la moneda es llegia: ”Caudillo de España por la Gracia de Dios”. En els manuals es deixava ben clar a l’alumnat que era bo i convenient,  i que era dolent i rebutjable, d’acord amb aquell règim totalitari  que  controlà i manejà  el relat i que en el programa obligava a treballar a les aules temes com: “El Fascismo: su sentido nacional, espiritual, histórico, dignificador de la persona humana”.

Francisco Franco Caudillo de España por la G(racia) de Dios 1957

Un manual per tremolar d’emoció

Una primera introducció d’un d’aquells manuals, dits d’història, dedicat a l’alumnat més petit (d’uns 6 o 7 anys) portava  per títol: Yo soy español  i l’autor era Agustín Serrano de Haro. En el pròleg, a banda de recomanar que en  la didàctica fonamental dels docents havia de prevaldre un: “Ama tú mucho a España y encontrarás recursos infinitos para enseñar a los niños que la amen”, puntualitzava que la finalitat encomanada  als mestres que ensenyaven història havia de ser, al contrari de fer arribar un coneixement mínimament objectiu de fets passats, aconseguir admiracions cap a determinats  personatges, amb la finalitat de commoure amb fets llegendaris:

“El logro de esto (el amor a la Patria) lo consideramos tan transcendental que con que, después de leer este libro quede a los niños en el alma un halo de emoción, un estremecimiento de heroísmo, un ansia -vaga o concreta- de virtud, nos damos por satisfechos (…)…Queremos que empiecen a oír los nombres ejemplares y las gestas heroicas(…) que las cosas de Dios y de España entren, como sal de bendición, en la levadura germinal de su conciencia. Más no precisamente para que “sepan”. Todo no ha de consistir en saber…lo que importa es que la lección cale hasta lo hondo y deje las entrañas temblando de emoción.”

Un manual d’història per a un inventari moral

La segona introducció que volem destacar correspon al  “Manual de Historia de España”, fet pel catedràtic de l’Institut de batxillerat Balmes de Barcelona, José Luis Asian Peña,  utilitzat també a molts  altres centres de la península i que fins al 1967 havia estat imprès, almenys, en nou edicions. L’autor  argumentava:

“La Historia estudia (…) los hechos y la vida de los Hombres que a través de los siglos han habitado nuestro suelo y los gloriosos hechos de los españoles que en otro tiempo llevaron a cabo en diferentes países del mundo, constituyen nuestra Historia: La Historia de España. (…) Un pueblo que desconociera su historia sería algo anómalo y tan anormal como un hombre sin memoria (…) Si importante y valioso es en general el estudio de la Historia, mucho más el de la Historia de España. El estudio de la historia de un pueblo es algo así como su “inventario moral”. (…) La conciencia de esta obligación moral, es el más puro patriotismo.

Manual de Historia de España de José Luis Asián Peña, catedràtic de l’Institut Jaume Balmes de Barcelona

Un programa d’adoctrinament històric

A l’ensenyament secundari, l’estat franquista fixava de manera molt sintètica els temes que els autors havien de redactar. Els textos serien revisats i finalment els caldria una doble autorització, la de l’Estat i la de l’Església. Mirant el currículum o temari que calia desenvolupar, en els manuals es pot veure que, a més d’establir-ne una periodificació, es determinaven els continguts  que calia explicar.

Reunim  alguns  punts normatius d’aquest programari. En ells, les intencions polítiques i  essencialistes que calia  treballar a les aules són evidents, i queden ben exposades, ja sigui com a veritats o com a desqualificacions  “pedagògiques”. 

  • Época del Renacimiento: Pureza moral de la nacionalidad española, fiel continuadora del espíritu católico de la cristiandad medieval. La reforma protestante bajo su apariencia moral y puritana, su fondo de revolución ególatra y de nacionalismo disolvente.
  • Época de la ilustración: desvío de la política españolista por las influencias francesas, el enciclopedismo y la infiltración de la masonería a través de los Ministros, a pesar del catolicismo de nuestros reyes.
  • Guerra de Independencia. Su sentimiento español, anti exótico, tradicional, católico y monárquico.
  • Gobierno del General Primo de Rivera: su popularidad, su sentido de vuelta a la tradición española y contrario al parlamentarismo. Iniciación de tendencias separatistas.
  • Guerra de África: Forja del magnífico Ejército africano, que, bajo el mando del General Franco, había de triunfar del bolchevismo.
  • La II República Española: los pseudo intelectuales ambiciosos y despechados, la masonería y los financieros judíos internacionales, hacen caer la monarquía. Sentido anticatólico, anti militar y anti españolista de la II República, sus desastres, sus desórdenes y sus crímenes.
  • Rumbos de la Cultura y la Civilización en el siglo XX: el falso pacifismo democrático. El comunismo, su materialismo, su rebajamiento antihumano del hombre en máquina.

En la lectura dels 42 capítols en què estava dividit aquest manual de José Luis Asiain Peña, de l’any 1967,  es segueix tot allò que es pretenia enaltir i sobretot condemnar, al·legant una única puresa que passava pel patriotisme nacional-catòlic, que avui constatem que encara perdura. En el text, l’autor  utilitzava expressions d’exagerada  pertinença que pretenia actuar a manera de pluja fina i constant utilitzant  ”lo nuestro, tuvimos, perdimos, obra colonizadora, gestas heroicas y ejemplares…”

VII Semana de Orientación Pedagógica (FET Y DE LAS JONS). Servicio Español del Magisterio 1940 (circa)

Uns exemples del manual escolar d’història

La Guerra de Successió”  i el seu final  apuntava :”la paz de Utrecht era un triunfo dinástico, conservó la integridad nacional, que había estado en peligro, pero tuvimos que ceder a Austria los Países Bajos y nuestras posesiones en Italia(…)En este reinado se acentuó el criterio unificador por el Decreto de Nueva Planta que reducía los fueros de Cataluña y Valencia.  En referir-se a l’obra centralitzadora de la monarquia borbònica sintetitzava: ”Desapareció la autonomía de los municipios y los fueros políticos de Aragón, Cataluña y Valencia fueron suprimidos. Los procuradores de estos antiguos reinos comenzaron a asistir a las cortes de Castilla, cuyo antiguo Consejo extendió su jurisdicción a todas las tierras de España. (…) El Decreto de Nueva Planta dado por Felipe V, abolió parte de los antiguos fueros catalanes y en adelante el Principado fue gobernado por un capitán general, una Audiencia y corregidores con residencia en las ciudades y villas de mayor importancia. (…) Todas las medidas favorecedoras del absolutismo y la centralización (…) eran impuestas por los gobernantes, pero inspiradas en el mejoramiento material y espiritual de los gobernados”. Cap referencia al greuge de substituir un sistema de govern institucional per uns capitans generals, ni a la dura repressió, o a l’exili que afectà a milers de persones, o a l’enderroc de cases i la crema de viles, la construcció de la Ciutadella de Barcelona, la creació d’un sistema impositiu nou i més onerós, el maltracte a la llengua … Eren donades per bones totes aquestes pèrdues, posant a canvi un vetllador militar.

La Guerra de la Independencia y las cortes de Cádiz: “Todo el pueblo de Madrid se procuró las armas que pudo para hacer frente a las tropas francesas, en lucha desigual y heroica (…) los sucesos produjeron indescriptible indignación en todas las provincias españolas, que comenzaron independientemente a levantarse”. En las Cortes hubo representantes de nuestras colonias, desplegaron (…) un sentido mucho menos español que el que tenía la Guerra de la Independencia (…)  se inspiró en los nuevos principios de la revolución francesa (…) este mal (…). Los hombres de las Cortes de Cádiz, (…) No tenían más fuente de inspiración que el Contrato Social de Rousseau y el Espíritu de las leyes de Montesquieu. Todos parecían haber olvidado las antiguas libertades de Castilla y Aragón

La América española: Explicava el procés independentista valorant  la tasca desenvolupada per España d’una manera falsa i amb un eufemisme final per emmascarar la pèrdua colonial: Si el fin de un proceso colonial es hacer pueblos y no explotarlos, España cumplió su misión como ningún otro país (…)el primer país que ha tenido el honor de perder su imperio colonial”.

El conflicte del nord d’Àfrica de principis del segle XX el plantejava així:” los trabajadores españoles se vieron atacados por los moros en las proximidades de Melilla, ocasionando el incidente varios muertos y heridos. El honor nacional exigía el castigo de los rifeños (…) la campaña emprendida, que respondía a la misión civilizadora de nuestra Patria (…)pasó por la amargura de la llamada Semana Trágica, el año 1909 en Barcelona (…) Faltaba una orientación y una idea directriz en la gobernación del Estado(…), Don Miguel Primo de Rivera, hizo un levantamiento que fue bien recibido por los españoles cansados de la esterilidad de los gobiernos parlamentarios, quedando implantada una dictadura militar, (…) Quedó restablecido el orden y reinó en todo el país la tranquilidad(…) lo que permitió a España realizar más a fondo su obra civilizadora en Marruecos (…) .

La II República era comentada en una vintena de línies, tots aspectes negatius, sense esmentar-ne cap de les importants reformes que es van anar aprovant. L’argument era recurrent: “Nuevamente volvieron a desatarse las pasiones y numerosos españoles desorientados vieron una posibilidad (…) con el establecimiento de una República.(…) Se estableció en España una política inspirada en un exacerbado liberalismo (…)llegaron a desarrollarse ideas y sentimientos de desafecto a España, aumentando de día en día el separatismo.Antecedentes y justificación del Movimiento Nacional era l’encapçalament del capítol, en ell argumentava: ”En los últimos años, los sentimientos religiosos de gran número de españoles habían sido heridos; las fuerzas armadas frecuentemente humilladas y la economía nacional, llevada a un estado lastimoso por la lucha de clases (…), en este ambiente de dolor y desesperación, el antiguo tradicionalismo español reverdeció sus deseos de lucha contra el régimen liberal (…) A esta emoción y deseo de lucha se sumaba la actitud de la recién creada Falange Española con sus aspiraciones de revolución Nacional-Sindicalista.

La Guerra Civil, es narrava així: Ambos movimientos eran, según palabras del Caudillo: ”esfuerzos con objetivo común”. (…) Gran parte de la juventud española (…) estaba dispuesta a hacer “un esfuerzo sagrado y heroico” que salvara a la Patria de la revolución roja que amenazaba (…) la fisonomía espiritual del pueblo español (…) Franco se levantó en África (…) en Madrid, Barcelona y  Valencia y otras poblaciones, falló la iniciación del Movimiento (…) La mayor parte de España y la totalidad de su oro estaban en manos del Frente Popular, que se apresuró a comprar armas y entregarlas a los extremistas. Estos armados e irresponsables, cometieron toda clase de atropellos (…) El Ejército triunfador comenzó entonces una guerra de liberación, para rescatar de las garras del marxismo la totalidad de las tierras españolas (…) las tropas rojas tuvieron que refugiarse en Francia después de cometer sus últimos desmanes. Finalitzava amb el “Parte de guerra de 1º de abril,  per a molts encara avui recordat ja que podía ser una pregunta d’examen per als alumnes: “Hoy, desarmado y cautivo el Ejército rojo, nuestras tropas victoriosas han alcanzado sus últimos objetivos. La guerra ha terminado”.

La narració d’aquella emfàtica història sobre “las cosas de Dios y de España” acabava sense referències al que va passar a partir del 1939, tot i editar-se al 1967. La història del moment actual que vivia l’alumnat era intranscendent davant de les moltes gestes anteriors.

Aquest “manual” escolar és un exemple de com es va esmerçar aquella dictadura per envair el subconscient de l’alumnat, en inculcar-li  de manera taxativa  els “coneixements” esbiaixats i molt tancats que havia d’assumir, amb una determinada concepció de “país”,  allunyada de l’evolució que vivia l’Europa occidental per aquelles dates. Els manuals foren clars instruments usats pel poder per propagar un determinat  ideari, una uniformitat lingüística, volent aconseguir tossudament que  l’alumnat  s’identifiqués amb uns elements dominadors configurats a l’entorn de militars, eclesiàstics, monàrquics o tradicionalistes, íntimament  relacionats amb concepcions unívoques i excloents com pàtria, espanyolisme i honor.

Imatge

Perla 62. El problema català segons el Consejo Nacional del Movimiento

Imatge principal. Madrid, 17 de novembre de 1967.- Reunió del Consejo Nacional del Movimiento amb motiu de las eleccions per elegir nous membres de l’organisme. Es poden veure entre altres: Agustín Muñoz Grandes, Pilar Primo de Rivera, Rodolfo Martín Villa, Emilio Romero i Blas Piñar – EFE

Els seixanta, una dècada de canvis i de repressió

El creixement econòmic i demogràfic  de Catalunya als  anys seixanta del segle passat  es caracteritzà,  entre altres aspectes,  per l’increment  de  sectors  industrials com el químic, el farmacèutic, el motor, coincidents amb una forta incidència del turisme,  que comportaren una gran demanda d’habitatges o de construccions industrials. La població catalana passà de 3,9  a 5’1 milions d’habitants, amb un saldo migratori d’unes 720.000 persones procedents de la resta de l’Estat, que a més va “enviar” 1’5 milions d’emigrants a diferents països europeus.

El Consejo Nacional del Movimient, un òrgan feixista

Tot i aquests canvis, l’anomenat “problema català” seguia estant present  com revelen uns  confidencials i reservats  només als membres  del Consejo Nacional del Movimiento. Aquest  era un organisme, inspirat en el Gran Consiglio del Fascismo d’Itàlia, que integrava totes les forces que intervingueren  en el cop d’estat de juliol de 1936 que inicià la Guerra civil, i que havien estat unificades en la FET y de las JONS (Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista) que eren les sigles del partit  feixista espanyol  fundat al 1934  per la fusió entre els seus màxims dirigents José Antonio Primo de Rivera de Falange Española, Onesimo Redondo i Ledesma Ramos  de les JONS, i posteriorment la Comunión Tradicionalista, la CEDA, monàrquics alfonsins i altres partits de significació dretana, com la Unión Patriótica, els seguidors d’Albiñana, agraris i altres. Franco en fou nomenat cap suprem.

El Consejo Nacional del Movimiento (C.N.M) òrgan polític que durant el franquisme assumí la representació col·legiada del Movimiento. Institucionalitzat per decret de 31 de juliol de 1939 i anomenat inicialment Consejo Nacional de FET y de las JONS, el seu nom i les seves funcions definitives li foren donades per la llei de Principios del Movimiento Nacional (1958), és identificat també com la cambra de les idees, en ser una mena d’organisme d’escollits i designats entre les pròpies files (la majoria eren procuradors en aquelles Corts no democràtiques) i seria l’encarregat de vetllar i analitzar la vida política d’un règim que s’autoproclamava  com a practicant  d’un sistema basat en una falsa participació ja que en realitat era molt limitada i escollida per redactar per a ells mateixos els anomenats “contraste de pareceres o una ordenada concurrencia de criterios”.

Imatge 1  Burgos, 26 de setembre de 1939.- Francisco Franco, en el “Monestir de las Huelgas” en el segon Consejo Nacional de la Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S. Parla, Ramón Serrano Súñer, ministre de la Governació. Al seu costat Agustín Muñoz Grandes, secretari general del Movimiento. Darrera  José Moscardó Ituarte.- EFE / Hermes Pato / jt

Pel que fa a l’estructura territorial i administrativa la  divisió provincial seguia essent l’element fonamental i en els llibres de escolars dels anys seixanta insistien que Espanya estava “formada, articulada o dividida a l’entorn de ”Cinco regiones naturales.(Ni històriques, ni lingüístiques, ni culturals…) Catalunya formava part de la Región del Valle del Ebro que englobava Logroño, Navarra, Aragón y Cataluña. (Vegeu la Perla  12, “Leridanismo” i Tortosisme: dues maneres d’esmicolar Catalunya)

Sabem,  a partir de la documentació recollida per Carles Santacana, que els integrants d’aquell  C. N. M.  tractaren  en diversos informes i ponències la temàtica catalana  amb diferents terminologies: “El hecho diferencial, el problema nacional, la potencia periférica, la peculiaridad, la  personalidad, el  regionalismo, el separatismo o la problemática catalana.” Totes elles constaten un fet: l’existència, persistència  i creixement d’una població cada cop més  desafecte,  descontenta amb un   franquisme que, com a  màxim, arribaria a suggerir una mena de  regionalisme antropològic. Altres fórmules serien desqualificades per procedir del que es consideraven  com a  “móviles inconfesables o de los enemigos de la patria” ja que al seu entendre només hi havia una manera d’entendre, projectar  i organitzar la realitat hispànicacom es pot  llegir en els dos informes elaborats, amb una dècada de diferència el  1962 i  el 1971, per aquell  C.N.M.  

Imatge 2: Llibre de Carles Santacana: El franquisme i els catalans. Els informes del Consejo Nacional del Movimiento (1962-1971)

L’historiador Josep Fontana, en el seu llibre  La formació d’una identitat  ho resumiria així: ”Si l’informe encomanat el 1961 era poc optimista pel que fa a l’adhesió de la societat catalana (al franquisme), pintava de manera molt pessimista l’actitud de l’Església o de la Universitat, l’informe preparat 10 anys més tard, el 1971 mostrava amb claredat que no solament era que el règim no hagués aconseguit resultats positius, sinó que en el transcurs d’aquests deu anys “el món cultural  i intel·lectual català s’havia enfortit notablement, alhora que s’havia decantat clarament per una proposta cultural democràtica i independent del règim”.  Reblava “Era una mostra evident del fracàs d’una política que, dedicada només a reprimir i contenir, havia estat  incapaç d’assimilar”.

Els arguments del informes confidencials del Consejo Nacional Movimiento als seixanta

A continuació en recollim extractes d’algunes de les premisses i arguments del primer informe aprovat el 12 de juliol de 1962:

”El punto de partida para enunciar una línea general, en orden al problema nacional de Cataluña, es decir, al problema de conseguir una puesta en valor de los recursos y materiales de la Región catalana en el Servicio de la comunidad española, exige reconocer (…) los aspectos que confieren a Cataluña su peculiaridad dentro del organismo histórico de España. (…) Cataluña, como Castilla, Asturias, Navarra o Aragón son regiones históricas que han entrado en la comunidad nacional con una personalidad muy forjada en sus costumbres, mentalidad, sistema jurídico, estructuras sociales y hasta el desarrollo económico. La ordenación centralista y el uniformismo administrativo, que en España son de planta borbónica, aun cuando hayan fortalecido el aparato administrativo de la soberanía del Estado, no han logrado siempre potenciar el espíritu regional hasta el máximo de sus posibilidades nacionales (….) sobre la perspectiva histórica del problema (…) algunos sectores desfasados de opinión liberal ha producido una cierta reactivación epidérmica de la democracia individualista y localista que se hace pulular en Cataluña (…) se impregna de falsos motivos disgregadores.

Y no se trata ,precisamente, de una acción (…) dirigida a la alianza de todas las facciones contra el Régimen, como en el caso del Mercado común Europeo (…)El aislacionismo de España ha sido una de las causas del extrañamiento de Cataluña, siempre bien informada e implicada en los problemas europeos y mundiales (…) cabe apreciar el peligro de que existe interés (…)por parte del capitalismo internacional (…) en una “europeización transversal” de España, es decir en una integración que corte a España por la línea del desarrollo, lo que puede conseguirse mediante una fórmula de “separatismos integracionistas” manipulando el ilusionismo de las “pequeñas Suizas”.(…)

Es menester decir que un patriotismo demasiado estrecho, cargado de recelos ante la personalidad catalana ha venido a agudizar muchas veces el problema, descubriendo gestos “separatistas” en lo que eran simples afirmaciones de tradición regional (…)

La norma del Movimiento en Cataluña debiera ser, siempre la integración en su estilo de los hechos diferenciales de lo catalán ajenos a un significado político antinacional (…) como elementos de cohesión tradicional y cultural. El Movimiento no debe dejar que solo el apostolado de la Iglesia cultive esas peculiaridades al servicio de sus fines eternos. Y tanto menos debe hacerlo, cuando es notorio que ideologías de vuelo universal, aunque sean negativas, han logrado en su día y no obstante el llamado “problema catalán”, un cierto arraigo en Cataluña y el marxismo, en su versión “troskysta” al menos (…) Es de recordar la admirable ponderación de José Antonio ante el problema catalán. “Yo me alegro, en medio de este desorden- decía en el parlamento de 1934- (…) la tierra de Cataluña tiene que ser tratada desde ahora y para siempre con amor, con una consideración, con un entendimiento que no recibió en todas las discusiones (…) cuando se planteó en diversas ocasiones el problema de la unidad de España, se mezcló con la noble defensa de la unidad de España, una serie de agravios a Cataluña que no eran otra cosa que un separatismo fomentado desde este lado del Ebro.

Nosotros amamos a Cataluña por española, y porque queremos a Cataluña la queremos más española cada vez, como el país vasco, como a las demás regiones. (…) una nación no es meramente un atractivo de la tierra donde nacimos (…) una nación es una unidad de destino en lo universal (…) para toda orientación política debe reconocerse la existencia de un problema catalán, pero reconocerse no tanto como un problema de separatismo potencial, frente al cual no cabe más que una política de represión, sino como problema de una suficiente función integradora de la energía catalana en la vida nacional (…)

La unidad española tiene un basamento espiritual muy sólido en la ferviente fe católica de los españoles (…) últimamente (…) ciertas tendencias negadoras de esa unidad, han querido buscar un amparo espiritual y el hilo de tradiciones locales o por la promoción de un apostolado que viene a sublimar indebidamente los hechos diferenciales (…) el apostolado y las prácticas litúrgicas no pueden servir de amparo o ser utilizados como medios indirectos  de acciones regidas por una intencionalidad disgregadora de la población y el territorio, bases esenciales de la soberanía del Estado.

En otro orden de problemas, el aspecto del idioma merece especial atención. Toda política de restricción idiomática pugna con el medio natural y por tanto está sujeta a levantar resistencias, de superación muy delicada, por otra parte, el idioma es un elemento esencial de integración nacional y para España que tiene en su historia la gran empresa de haber dado nuestra habla a la gran familia de los pueblos hispanos, el español es un medio de influencia espiritual (…) La consagración de un pluralismo lingüístico (…) es por completo negativa. El uso familiar y vecinal no tiene en cambio mayor trascendencia (…) todo lo que sea exceder de aquel ámbito, por difusión pedagógica y por empleo oficial, es gravemente atentatorio contra el bien superior de la comunidad nacional (…). Madrid, 12 de julio de 1962. Fdo: Pedro Nieto Antúnez. (Ministre de Marina en aquell moment)

Imatge 3: Francisco Franco, Luis Carrero Blanco i el ministre de Marina, Pedro Nieto Antúnez durant la II Semana Naval. EFE/fs Fototeca Jaime Paloma Aguilar

Una cambra de les idees contra els enemics de la patria

La interpretació d’aquests informes fets per aquella “cambra de les idees”  constata la  persistent resistència  del franquisme a comprendre, conèixer  i  assumir les característiques de la identitat catalana i de la seva llengua més enllà dels trets  de caràcter gairebé antropològics.

Els dies 17,18,19 i 23 de febrer de 1971, es a dir al cap de 10 anys, aquell Consell Nacional reafirmava la seva doctrina. La societat espanyola havia evolucionat, a banda del canvi en l’orientació de l’economia amb plans de desenvolupament, governs de tecnòcrates, reformes legislatives limitades com la de premsa, la de representació familiar, la de llibertat religiosa o la llei de successió de 1969 on Franco designava com a successor, amb el títol de Príncep d’Espanya a Juan Carlos de Borbón, o la signatura d’un acord preferencial amb la Comunitat Econòmica Europea al 1970.

En aquesta dècada el franquisme veia créixer nous focus que serien titllats de  “malignes” com l’anomenat contuberni de Munic (Perla 51), el Concili Vaticà II  (Perla 27) o els fets de maig del 68 (Perla 58),  el naixement d’un sindicalisme aliè al règim, com  les  Comissions Obreres al 1964 que reclamava drets com la llibertat sindical i drets civils, la Caputxinada al  1966 i d’on sorgí el Sindicat Democràtic d’Estudiants que va aconseguir  arraconar al desprestigiat sindicat oficial (Sindicato Español Universitario) i aquell mateix any la sorprenent manifestació de sacerdots i religiosos que mostraren els seu desacord amb una dictadura catòlica i que fou  dispersada amb violència per la força pública; també la irrupció de la  Nova Cançó, d’Òmnium (Vegeu la Perla 32) o les campanyes per oficialitzar el català com la de “Volem Bisbes catalans”, o “ Català a l’Escola”,  a més el turisme comportava l’arribada de nous contactes, actituds o valors.

Tot plegat  serien alguns dels referents que penetraren  dins d’aquella societat germinant  en  diverses formes d’oposició.  L’immobilisme del règim ho va intentar aturar, promulgant una Llei Orgànica de l’Estat amb la que es pretenia assegurar la continuïtat del franquisme com resumia  aquella frase del 1966 que volia deixar el futur: ”atado y bien atado” a partir d’un referèndum, o amb altres exemples que mostraven un clar model immobilista, de mà dura  i  repressor dels dissidents  amb la creació del Tribunal de Orden Público (TOP), que arribà a processar  entre 1963 i 1977 més de 53.000 persones imposant segons Juan José del Águila advocat  repressaliat  i estudiós del tema-, un total de 11.731 anys de presó  o la proclamació de diferents estat d’excepció, i fins i tot creant al 1968  a Zamora, una presó específica per a religiosos que es distingien  per mostrar afinitats cap a moviments socials, laborals o regionalistas com  passava amb els bascos i catalans, o el Consell de Guerra de Burgos (1970) amb les  sis penes de morts sol·licitades amb ressò arreu d’Europa.

Imatge 8: Llibre de Juan José del Águila El TOP. La represión de la libertad (1963-1977)

Aquest mateix any a Catalunya 300 artistes i intel·lectuals  es tancaren a Montserrat i redactaren un manifest demanant: amnistia, llibertats democràtiques i dret a l’autodeterminació.  Aspectes tots ells que mostren que malgrat  utilitzar mesures repressives i contundents contra els “enemigos de la patria”, amb la intenció de mantenir-se en el poder, s’anava  configurant i ampliant  la dissidència i el desig d’una nova realitat  en  noves  i diversificades oposicions.

La doctrina del Movimiento als anys setanta

El Consejo Nacional del Movimiento  coneixia prou bé els esdeveniments que s’anaven produint, i pretengueren contenir-los.  En la ponència del 16 de gener de 1971 escrivien:

Se trata de intentar exponer de forma clara, real y sincera, la  actual situación de los problemas vasco y catalán (…) con las últimas manifestaciones nacionalistas y las separatistas de gran virulencia están poniendo si no en grave peligro, si atacando fuertemente el mayor bien del patrimonio nacional: su unidad. (…) al perder el norte ideológico no es extraño que regiones donde el nacionalismo y el separatismo tienen ciertos e importantes antecedentes comenzaran a mostrar, primero un nacionalismo moderado y luego en algunos casos un separatismo virulento (…)

Y habría que hacer notar cómo en las dos regiones de más importante nivel de vida (…) surge el ataque a la unidad española no desea la Ponencia ocultar (…) la gravedad de la situación existente (…) los separatismos, tienen planteamientos o matices muy diferentes en las regiones donde principalmente se plantean: Cataluña y Las Vascongadas. Efectivamente el separatismo catalán tiene unas causas y ofrece una sintomatología (…) muy distinta a las del separatismo vasco, uno y otro requieren un tratamiento diferente (…). Es menester tomar conciencia de que no es algo coyuntural, sino endémico (…) el tema ha desbordado los límites (…). No es un problema exclusivo de policía u orden público, es, fundamentalmente, un problema político que se ha complicado por falta de soluciones y que, caso de no encontrarla, se complicará aún más

Apuntaven en aquells informes fins a sis elements disconformes: a) muchos sacerdotes, b) los emigrantes, c) la sensación de opresión cultural y económica), d) los grupos de intelectuales, e) la aparición del partido comunista ,f) otros elementos generales derivados de la situación.

Referint-se a les actuacions de molts sacerdots bascos i catalans, assenyalaven que en molts casos les jerarquies eclesiàstiques i els seminaris d’aquestes “regiones” mostraven  actituds “claramente antiespañolas”. Aquest no seria el cas de Manuel Moll Salord, jerarca del nacionalcatolicisme,  a qui s’atribueix la frase: ”Mientras sea Obispo de Tortosa no autorizaré ninguna misa en catalán”, segons Josep Melià a «Informe sobre la lengua catalana».

Esmentaven també la situació de la joventut i de moltes associacions o entitats culturals, educatives, esportives o eclesiàstiques que  mostraven (…) ”influencia nociva ya no en los núcleos universitarios cuyas pruebas son bien visibles, sino que amenazan en forma grave a los centros de Enseñanza media. (…) en la región catalana se ha acentuado últimamente un ambiente pseudo-regionalista con intencionalidad política (…) a través de los más variados medios, cual son la “nova cansó (sic) catalana, la campaña del catalán en las escuelas y la enorme profusión de libros editados en catalán, hacen que el problema adopte cada día imagen más preocupante.

A més a més, assenyalaven un altre perill originat per la immigració procedent d’altres regions espanyoles  a les zones industrials catalanes. “Estas familias campesinas de honda tradición española (…) enfrentadas en algunos casos con ambiente lingüístico hostil, con falta de recursos económicos, con dificultad para la vivienda y con deficiencia cultural hacen muy difícil su integración social, corriendo el grave riesgo de dejarse ganar, como en muchos casos así  sucede por ideologías que tanta sangre costó a nuestra patria desarraigar (…) pueden ser compañeros de viaje de un separatismo disgregador.

El programa del Movimiento

Aquells informes del CNM, acabaven recomanant i aconsellant emprendre diverses actuacions per erradicar la dissidència ideològica, alguna resulta sorprenent:

1. Robustecer la autoridad (…)nacional; 2. Deslindar (…) donde comienzan las actitudes secesionistas y donde hay un noble y laudable amor a costumbres, tradiciones y sentimientos (…) 3. Revitalizar los sectores de procedencia carlista, factor decisivo a nuestro juicio para una adecuada solución del problema (…) 6. Una selección y formación rigurosa de los hombres que han de desempeñar funciones públicas (…) 7. Es urgente revitalización en la acción sobre la juventud (…) 8. Hay que desechar la idea, por estéril, de que la unidad se puede imponer por la sola energía de La autoridad (…) hay que llegar a conocer, descubrir cómo y por qué se forma la mentalidad separatista (…) 9. Urgentísima atención a la escuela y rigurosa selección de los maestros. 10. (…) el pueblo debe conocer la gravedad del problema (…)

11. Mediante los contactos precisos (…) el Estado deberá evitar que sectores del clero y en muchos casos de la jerarquía (…) coadyuven con intentos incalificables contra la unidad de la patria, 13. Elevar el nivel material y cultural de las masas inmigrantes (…) 14. Una constante e inteligente línea de pensamiento político que fomente el sentido de unidad (…)15. Urgente atención a la próxima Ley de Régimen Local, donde junto a un mayor avance de la representatividad, se deberá acentuar la descentralización administrativa (…) 18. Debería impulsarse el desarrollo de las Casas y centros Regionales, en evitación de que también los nacidos en otra tierra (sean presa del mesianismo de doctrinas sectarias).

Tot això passava en el període que el franquisme es vantava de l’anomenat  “milagro español”, que es secundàtambé en la força de treball espanyola – fonamentalment masculina- emigrada a l’estranger convertida en una mercaderia d’exportació a bon preu i que  incrementà l’arribada de divises, però que en tornar de vacances, explicaven també, aspectes positius d’aquells sistemes democràtics europeus.

Imatge

Perla 61. ¿Qué pasa en Cataluña? Per Manuel Chaves Nogales (1897-1944)

Portada del llibre ¿Qué pasa en Cataluña? Manuel Chaves Nogales, ed. Almuza

¿Qué pasa en Cataluña?

Manuel Chaves Nogales es va fer aquesta pregunta als anys trenta del segle passat. Va ser un periodista i escriptor sevillà nascut el 1897 que va patir l’exili a França i Anglaterra, on va col·laborar amb mitjans francesos i anglesos i va morir a Londres el 1944.  

Va  ser un dels  impulsors del diari madrileny Ahora, creat a finals de l’any 1930, i que assolí,  durant la República, una difusió  més que notable, ja que superà els 100.000 exemplars diaris essent un dels més venuts  de l’època  junt a l’ABC, El Heraldo de Madrid i La Vanguardia.

Manuel Chaves Nogales (Sevilla 1897 — Londres 1944)

Una de les seccions  més seguides del diari Ahora  eren les cròniques que portaven  la  signatura del mateix Manuel Chaves Nogales  en les que  volia analitzar i explicar  fets i temes  rellevants de la seva època. Sabem que informà i opinà de la  presentació que feu Alexandre Lerroux (ministre d’estat provisional) de la nova  República  Espanyola davant de la Societat de Nacions amb seu a Ginebra.  Viatjà  i explicà també aspectes captats i que no li agradaren de la Rússia soviètica,  de la Itàlia de Mussolini o de  l’Alemanya de Hitler, on s’entrevistaria  amb Goebbels, el poderós ministre d’informació i propaganda al que qualificaria  d’impresentable i ridícul. En els seus articles es poden trobar entrevistes a tots els membres del govern de la II República Espanyola de  finals de l’any 1931, quan s’aprovà la Constitució Republicana.

Chaves Nogales i Francesc Macià

El seu interès periodístic el portà  també, a viatjar a Barcelona per  entrevistar-se   amb  Francesc Macià,  que  el 14 d’abril de 1931 havia proclamat de manera unilateral la República Catalana com a Estat  integrant de la Federació  Ibèrica, avançant-se a la proclamació de la República que es faria més tard a Madrid.  El periodista explica que va haver  d’insistir molt a Macià , ja que pretenia  recollir i fer conèixer als lectors  de tot Espanya les seves opinions i volia: hacerle hablar (…) podrían deshacerse muchos equívocos forjados alrededor de este hombre singular, en quien Cataluña ha personalizado sus aspiraciones”. Feia evident la seva manera d’entendre un periodisme de “andar y contar” per superar ignoràncies o  malentesos  dels que opinaven sense informar-se adequadament: ”Con lo que piensa Maciá se puede estar o no estar conforme; pero lo esencial es divulgar entre la opinión española, que no lo conoce o lo conoce mal, su pensamiento”; així recollia que Macià li comentà que: era separatista por “aquel estado español monárquico, que nos vejaba…” L’article es publicà  el 20-12-1931.

Portada del diari Ahora 20-12-1931. Francesc Macià i Manuel Chaves Nogales: “Como piensa Macià. El presidente de la Generalidad, don Francisco Macià, nos habla de las relaciones de Cataluña con el resto de España, de la cuestión social catalana, del problema del Estatuto en las Cortes y de su opinión sobre el nuevo Gobierno”

En les seves columnes, volia donar a  conèixer la diversitat política, territorial, social  i ideològica d’una Europa polaritzada i també  d’aquella Espanya  que enfilava un camí, que no albirava fàcil, cap a una  república  democràtica. En els seus articles volia  descriure i fer entenedores, davant la diversitat de postures,  les  noves realitats  captades per un  home que es proclamava  defensor del  republicanisme i proper a Azaña.

Al periodista Chaves Nogales li va interessar doncs, aproximar-se i analitzar amb la seva manera “de andar y contar”, que passava a la Catalunya d’aquells anys 30. Hi vindria al menys dues vegades i sabem també que no va estar a Catalunya seguint els fets  d’ octubre de 1934,  perquè va desplaçar-se  per escriure i narrar  la simultània vaga general revolucionària que tingué lloc entre el 5 i 19 d’octubre a Astúries.

Passats uns anys, Chaves Nogales  es desplaçaria  de nou a Catalunya   després de la victòria del Front Popular a Espanya i del Front d’Esquerres a Catalunya, que suposaren el retorn del Govern de la Generalitat i la recuperació del règim autonòmic perdut arran dels fets d’octubre de 1934, assumint de nou la gestió de les competències d’ordre públic, justícia o ensenyament, i l’alliberament dels que encara estaven presos  per aquells fets, com era el cas de  Lluís Companys. Just  aleshores  publicaria fins a  8  articles (del 26 de febrer- l’11 de març- 1936)  on va voler explicar i analitzar: ¿Qué pasa en Cataluña?

¿Qué pasa en Cataluña? En la hora del triunfo, por Manuel Chaves Nogales. Ahora

Posteriorment, l’any 1937,amb la guerra en marxa va publicar el llibre “A sangre y fuego. Héroes, bestias y mártires en España”. En el pròleg indica que marxà cap a París fugint de ”la  estupidez y  crueldad que enseñoreaban  España”. En aquest llibre explicava la seva manera de treballar, la seva actitud i també el seu compromís: a costa de buenas y malas caras, de elogios y censuras, yo iba sacando adelante mi verdad de intelectual liberal, ciudadano de una república democrática y parlamentaria”. En la seva veritat havia explicat  quines havien estat les seves vivències en contextualitzar el que ell havia observat, per exemple a Moscou o a Roma, dues ciutats que eren  en aquells moment una,  el centre del comunisme  amb  Stalin al capdavant, i l’altra  el centre del feixisme de Mussolini.

Recordava  com era jutjada la seva tasca:

“Cuando iba a Moscú y al regreso contaba que los obreros rusos viven mal y soportan una dictadura que se hacen la ilusión de ejercer, mi patrón me felicitaba y me daba cariñosas palmaditas en la espalda. Cuando al regreso de Roma aseguraba que el fascismo no ha aumentado en un gramo la ración de pan del italiano, ni ha sabido acrecentar el acervo de sus valores morales, mi patrón no se mostraba tan satisfecho de mí ni creía que yo fuese realmente un buen periodista.”

Cal contextualitzar mínimament a aquest escriptor i periodista, que ha estat molt temps  silenciat i oblidat i  esmentar que finalment  els seus  articles  d’opinió publicat al diari  “Ahora amb el títol ¿Qué pasa en Cataluña?,  es  recolliren i s’editaren el setembre del 2013. Aquesta publicació és una mostra d’un interès creixent en la gairebé sempiterna  qüestió catalana, que prengué una nova dimensió  arran de les conseqüències derivades d’aquella sentència del Tribunal Constitucional , l’estiu del 2010.

Aquesta sentència  tombava l’Estatut que havia seguit els llargs  tràmits  reglamentaris, havia estat  aprovat per “las Cortes Generales de España” el 10 de maig de 2006 i referendat  en votació plebiscitària per la població de Catalunya el 18 de juny del mateix any. Va entrar en vigor el 9 d’agost de 2006. El PP, entre d’altres, van presentar-hi recurs al Tribunal Constitucional  i  va quedar bloquejat  amb diversitat d’interessos i maniobres. El  catedràtic de dret Pérez Royo, sevillà com Chaves Nogales, ja va  advertir  3 anys abans  de la  polèmica sentència del 2010, en un article a El País, el paper  que podia  prendre el Tribunal Constitucional:  “está fraguando un golpe de Estado y como triunfe el golpe las consecuencias van a ser terribles”.

Editorial sobre la Dignitat de Catalunya

El diaris catalans, en un fet  excepcional, el 26 de novembre de 2009 compartiren un editorial conjunt titulat :”La dignitat de  Catalunya”, on s’advertia  que si s’incomplia allò pactat a les Corts i que havia estat referendat pels catalans, es provocaria una crisi política de greus conseqüències.Aquella sentència del 28 de juny de 2010, va  eliminar  totalment 14 articles i en va reinterpretar 27. Era  un fracàs en l’intent d’aconseguir una acomodació  que comportava el reconeixement de la realitat nacional de Catalunya, a través d’un pacte polític. Aquell Tribunal Constitucional tant qüestionat  amb la seva sentència  desfermà  reaccions de descontentament que derivaren en multitudinàries manifestacions, com la que comptà amb la presència del President de la Generalitat, José Montilla, que ja al 2007, amb l’estatut aprovat, però amenaçat  pel Tribunal Constitucional havia advertit de la desafecció dels catalans, agreujat també per l’incompliment inversor per part del Govern de l’Estat amb Catalunya.

El 26 de novembre del 2009, dotze diaris catalans es van posar d’acord i van publicar un editorial conjunt per defensar l’Estatut: La Dignitat de Catalunya.

Per a moltes persones aquella sentència seria  considerada un frau o un engany democràtic ja que invalidava els resultats de  les urnes. I com es reaccionà? amb una  manifestació  multitudinària a Barcelona, el 10 de juliol de 2010, amb un lema: “Som una Nació, Nosaltres decidim”, vindrien posteriorment molts 11 de setembres reivindicatius i multitudinaris. Alguns observadors entengueren que aquell fet  continuat  de protesta  calia analitzar-lo, i segurament l’encertaren en  recollir el 2013 el que havia escrit Chaves Nogales, amb el títol: ¿Qué pasa en Cataluña? Resultava pertinent recordar que aquest era un  tema que venia de lluny.

Chaves Nogales i Lluís Companys

Situem i recollim alguns paràgrafs d’aquelles cròniques de Chaves Nogales. La primera, publicada el 26 de febrer del 1936  narrava  la concentració de milers de persones a Barcelona per rebre al president Companys en sortir en llibertat a causa dels fets del 6 d’octubre de 1934. 

Va escriure :”Entusiasmo. Entusiasmo. En ninguna región de España se sabe lo que es el entusiasmo popular si no es Cataluña. Pienso y no acierto a imaginar que tendría que pasar en Madrid o en Sevilla, qué acontecimiento maravilloso habría de producirse para que los castellanos o los andaluces se entusiasmasen así. (…) Cuando en un lugar de España que no sea Cataluña decimos los periodistas que la multitud estaba entusiasmada, mentimos siempre un poco. Entusiasmo multitudinario no hay más que uno en España, el de los catalanes. Fuera de Cataluña esa multitud a que se refieren los periodistas suele ser simplemente un grupo, una parte del pueblo más o menos considerable, pero nunca el pueblo mismo entero y verdadero (…) el afianzamiento de su personalidad tiene fuerza bastante para subsistir soterrado y brotar pujante cuando llega su hora, aun en aquellos que se han esforzado para arrancárselo y sacrificarlo a otras convicciones (…).

Retorn dels membres del govern de la Generalitat de Catalunya amnistiats. Rebuda popular a Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya, i als consellers amnistiats amb motiu de la victòria electoral del Front Popular. Plaça de la República, Barcelona.01/03/1936. Arxiu Nacional de Catalunya. Fons ANC1-585 / Josep Maria Sagarra i Pla.

El separatismo es una rara substancia que se utiliza en los laboratorios políticos de Madrid como reactivo del patriotismo, y en los de Cataluña como aglutinante de las clases conservadoras (…) La vida de este gran pueblo, tan lleno de sentido y tan firmemente aferrado a unas realidades indestructibles, no se alterará gran cosa por los vaivenes políticos. (…) hemos recorrido los pueblecitos de la montaña de Montserrat, en los que ondean las banderas catalanas sin que nadie se pare a verlas (…) impresión de que el vivir afanoso de Cataluña prosigue inalterable y un poco desdeñoso de los sucesos políticos, felices o adversos, es lo único que cabe deducir de la actitud de sus gentes. Para saber más para anticipar algo de lo que pueda pasar en Cataluña, habrá que buscar no a las masas (…) sino a los hombres representativos del pensamiento de Cataluña, porque estos hombres, aunque en Castilla esto parezca inverosímil, a veces arrastran tras ellos a la multitud.”

El 28 de febrer a l’article  “de presidiario a gobernante recollia testimonis de diferents polítics: Companys, Moles (president interí de la Generalitat després de les eleccions de febrer) i Nicolau d’Olwer  del qual citava aquestes opinions :

”las clases conservadoras de Cataluña no se mezclaran nunca en una aventura subversiva por el anhelo de arrancar el poder de manos de la Esquerra.

– ¿Es que no son entonces auténticamente conservadoras?

– Si es que van convenciéndose de que, a las derechas catalanas, derechas por el sentimiento y la conveniencia, lo que positivamente les beneficia más es que haya en España una política de izquierdas.

– ¿No es esto una paradoja?

-No; las clases conservadoras de Barcelona están formadas principalmente por una burguesía industrial cuya prosperidad está ligada a un régimen de salarios altos y capacidad adquisitiva del obrero en toda la Península. Cuando un obrero gana un jornal alto puede comprar muchas cosas (…)

El 29 de febrer començava l’article amb una faula: ”Después de haberse comido el sapo” que a  parer seu explicava el que havia passat a Catalunya el 6 d’octubre del 34. Es preguntava :”si las izquierdas no querían lanzarse a una aventura revolucionaria -ya se ve hoy bien claro que no lo quieren-. ¿Porque la intentaron? Si las derechas no pretendían acabar con el régimen autonómico, ¿por qué fueron contra él? Ahora, después de haberse comido el sapo mitad por mitad resulta que ni las derechas fueron capaces de acabar con el Estatuto, ni las izquierdas quieren otra cosa que mantenerlo. (…) creo que es, sencillamente una cuestión de mutua desconfianza (…) “los Hombres de la Lliga nos entregaron atados de pies y manos al poder central, enemigo de Cataluña y de sus libertades” pensaron unos.” La Esquerra nos llevara con los ojos vendados a la revolución y al caos” pensaron los otros. Ahora se ha visto que ni lo uno ni lo otro era verdad (…) Companys viene de presidio a conservar el régimen autonómico (…) viene a restaurar la normalidad (…) a favorecer con una política prudente el desenvolvimiento normal de las energías catalanas en un ambiente de paz.Al conservador catalán, le cuesta mucho trabajo resignarse a aceptar que el señor Companys y los hombres de la Esquerra sean “la línea de defensa de la burguesía. Utilizo en este momento las palabras textuales que, hablando íntimamente y sin autorizarme a publicar su nombre, me ha dicho uno de los hombres representativos del conservadurismo catalán. (…)

Chaves Nogales acabava l’article amb dues reflexions, la primera: ”No queda más que una verdad, el sentimiento republicano autonomista e izquierdista del pueblo catalán(…) Políticamente no parece que exista divorcio entre la voluntad de la gran masa y sus hombres representativos. En lo que se refiere a la cuestión social, es ya otra cosa muy distinta. Procuraremos entenderla y explicarla. Sin fabulillas. La cosa es más grave”.

En la crònica del 4-3-36 explicava que havia tingut una trobada amb Lluís Companys. “Al día siguiente de tomar el poder (…) expone su pensamiento político y sus propósitos de Gobierno. ”Quiero únicamente charlar con usted sin tomar notas, sin comprometerle a una reproducción textual de sus palabras, sin darle valor doctrinal de un texto…” i escriu que Companys el replicà: ”charlemos de lo que usted quiera… charlamos largamente, largamente…”.

Aquesta conversa serà recollida en una Perla propera per tal de corregir la desmemòria i donar a conèixer la percepció d’un periodista “informat” que no pretenia aïllar o condemnar a Catalunya  sinó aprofundir en el coneixement de la seva singularitat i diversitat en relació a altres terres peninsulars.

Imatge

Perla 60. ¡Tratar con rigor a Cataluña! (Arran de la vaga general de 1855)

Tallers de “La Maquinista Terrestre i Marítima” a la Barceloneta, pocs anys després de la seva fundació l’any 1855. Arxiu Mas de Barcelona.

La incomprensió de la problemàtica catalana (1855)

Després de la vaga general de 1855 la premsa conservadora de Madrid dugué a terme una campanya de desprestigi de Catalunya, proposant mesures que frenessin el seu desenvolupament econòmic i exigint mesures de força per a governar-la.

Aviat hi hauria, però una resposta catalana argumentada en la sensació d’incomprensió que el territori més dinàmic a l’Espanya del vuit-centes, trobava en els mecanismes del poder assentat a Madrid i que seria denominat com “el problema catalán”. Un dels que defensaria que los “intereses de la Corte” eren diferents que els interessos que preocupaven a Catalunya, fou en  Joan Illas i Vidal (Barcelona 1819-1876). Aquest advocat i economista va publicar al 1855 un fullet anònim titulat: ”Cuestiones catalanas. Cataluña en España” on argumentaria sobre  aquesta incomprensió i sobre la ineficàcia de l’administració centralista.  

Illas i Vidal arribà a ser elegit diputat a les Corts de Madrid  en tres ocasions, amb posterioritat a la mencionada publicació. Al  1862 presidí la festa dels Jocs Florals. A la seva biografia editada per la Real Academia de la Historia  en recordaven: “representó la toma de conciencia de la transformación industrial que se estaba produciendo en Cataluña, y una crítica a la incomprensión de la importancia de la industrialización por parte del Gobierno central. Publicó un Manual de gramática castellana en 1842, que se adaptó a la instrucción primaria en 1855, en colaboración con Laureà Figuerola, editado como “Elementos de Gramática Castellana”, que llegó a una 33.ª edición en 1869”.

La Revolució de 1854 i la vaga general de 1855

Què  passava aquell 1855? El Govern d’Espanya estava en mans dels militars que havien fet un nou cop d’estat, conegut aquest com “la Vicalvarada o Revolució de 1854,  que donà pas a un breu període dit  “Bienni  progressista” per les seves intencions,  ja que  proposaven acabar amb la corrupció i elaborar una  Constitució més progressista que la del 1845. Es coneguda com la “non nata” atès que no es va arribar a aprovar,  doncs al 1856 hi hagué un nou cop d’Estat militar. En aquell bienni s’impulsà una segona desamortització, la de Madoz,  que posà a la “venda”  terres municipals i comunals amb unes conseqüències ben poc favorables als que les havien utilitzat fins aquells moments. I la majoria de les adquirides passaren als més adinerats que les pogueren aconseguir, agreujant  les condicions de vida de la població rural que les hauria de treballar, a partir d’aquest moment, si el nou propietari  així ho decidia, amb unes condicions més oneroses.

“Episodio de la revolución de 1854 en la Puerta del Sol”, per Eugenio Lucas Velázquez. Museu d’Història de Madrid

Com s’explica la vaga de 1855 al batxillerat?

En els llibres de 2n de  batxillerat emprats a diferents comunitats autònomes  es tracta  el conegut  “Bienni progressista (1854-1856) i  es comenten de passada  que aquell fou un any marcat pel còlera, per reformes com la Llei General de Ferrocarrils o la desamortització esmentada,  i poden anotar, o no, que l’incipient moviment obrer esperava el reconeixement de les desitjades associacions, i que en no aconseguir-ho  “ensayó sus primeras fórmulas de acción, incluida la huelga general”.

Per què  no  és considerat  important i significatiu esmentar que aquesta primera vaga general a l’Estat va tenir lloc a Catalunya? La vaga començà el  2 de juliol i acabà  el dia 11,  afectant a moltes ciutats del principat com Barcelona, Sants, Reus, Vic, Manresa o Mataró, per intentar millorar les condicions de treball.  Al 1855 la classe obrera catalana ja comptava amb associacions com la de “Teixidors de Barcelona” que lluitava per millorar les condicions laborals i la protecció social. El lema de la vaga va ser “Associació o mort. Generà  tensions, aldarulls, violència, morts i desterraments. Es retornà al treball en acceptar els vaguistes les promeses que els feu el General Espartero  de què  legalitzaria  l’associacionisme i  es reduirien la jornada  els 6 dies que treballaven:   “a seis horas para los niños de ocho años y a diez para los comprendidos entre 12 y 18 de edad”. Al desembre d’aquell any 1855 va ser lliurat a les Corts un informe redactat per Pi i Margall amb el suport signat de milers d’obrers demanant el reconeixement al dret d’associació obrera.

Treballadora infantil / Gonçal Mayos. “El Nacional” 8-07-2018

Donat que no s’havien aconseguit aquells objectius, poc després al 1857, hi hagueren  nous  aldarulls amb  les punicions tradicionals: consells de guerra, afusellaments, deportacions  i eren prohibits els monts de pietat obrers de Catalunya, per tant, no es reconeixia l’associacionisme obrer. La brutalitat de la repressió no solament obeïa al caire massiu de la revolta sinó a la convicció existent, dins l’aparell estatal i els sectors conservadors de Madrid, que el problema obrer era una de les manifestacions del caràcter ingovernable i separatista dels catalans, i per això s’arribà a plantejar que Barcelona havia de ser bombardejada si calia, un altre cop, com  havia passat al 1842. Les Corts espanyoles arribarien a discutir seriosament la possibilitat d’erradicar la indústria catalana, ja que el revulsiu crític que representava el món industrial, enfront de les estructures agràries predominants a Espanya, semblava massa perillós. La incomprensió envers la problemàtica social creada a Catalunya per la industrialització era total. Fins i tot una part de la burgesia catalana s’alarmà per la campanya d’un sector de la premsa madrilenya contra la indústria del Principat i contra Catalunya després d’aquella primera la vaga general de 1855.

La qüestió catalana

Com ja hem vist anteriorment, un d’aquests dissidents fou Joan Illas i Vidal. Al mateix any  1855, poc després de produir-se la vaga i les seves repercussions, publicaria  amb el títol Cuestiones catalanas. Cataluña en España”, una reflexió sobre  la incomprensió del centre cap als problemes catalans, entès també per aquella generació com una incomprensió del poder polític de l’Estat, altrament dits “intereses de la Corte”. En aquest  escrit es percep que estava cansat i molest d’aquell govern d’Isabel II caracteritzat per la corrupció, per la ineficàcia o  les disputes entre forces reformistes i reaccionàries,  a més emmarcat en tota mena d’escàndols sexuals de la reina, que eren de domini públic i que sortia en diverses publicacions satíriques.

“Cuestiones Catalanas. Cataluña en España”. Fullet anònim, redactat per Joan Illas i Vidal el 1856.

Illas i Vidal entreveia que calien diferents alternatives polítiques  i econòmiques en  aquella etapa marcada per les crisis i  disputes entre  militars intervencionistes ja amb els liberals, ja amb els moderats i amb el rerefons del conflicte carlí. El seu argumentari  de base proteccionista, representava una crítica a la incomprensió del govern al procés industrial que començava a agafar força a Catalunya  i, segons  Illas, calia aplicar unes mesures que no fossin obstacle al desenvolupament econòmic. S’havien d’allunyar “del rigor del sable”, calia a més una altra mena de governació més  eficaç, propera, atenta i justa amb les que havien estat  altres “nacionalitats” com la catalana en el passat.  

Escrivia Illas en aquest opuscle: “Las complicaciones que en Barcelona han existido y que de Barcelona se han propagado a otros pueblos del Principado han dado lugar a la prensa madrileña a proferir injusticias e insultos no pocos. (…) Quien ha visto el mal ejemplo dado por los fabricantes antes de ahora, mostrando como un poder de masas trabajadoras para su objeto predilecto, el monopolio; quién el espíritu rebelde; quien el orgullo desmedido; quién dijo como Quevedo en la sublevación del tiempo de Felipe IV, tienen los catalanes “príncipe como el cuerpo alma para vivir, y como éste alega contra la razón apetitos y vicios, aquellos contra la razón de su señor privilegios y fueros”.(…) Es preciso confesar  que en España tenemos con mayor prontitud noticias de países extranjeros que de nuestras propias provincias (…) tal vez los caminos de hierro, si los podemos ver algún día cruzar la Península, hagan que nos conozcamos mejor, pero entretanto es preciso resignarse ahora en 1855, a ver reproducidas las acusaciones del tiempo de Felipe IV, y a que produzcan el mismo efecto  que aún ahora producen a los que tienen sangre catalana en sus venas, admirarse y entristecerse (…)”

Es Cataluña un país excepcional en España, decía El Parlamento en su número 210 (fa referencia a un diari editat a Madrid). Su población activa, laboriosa y enérgica es, a la vez que una de las fuerzas de nuestra monarquía una de les causas de su debilidad en tiempo de paz. Su situación geográfica, sus recuerdos históricos, su idioma popular, su legislación civil diferente de la del resto de la península y aun la moneda que allí ha tenido curso hasta ahora, todo ha contribuido a que Cataluña tenga propensión a considerar su suerte, como algo independiente de las demás provincias españolas (…) Esta pequeña nacionalidad catalana dice en otra parte de su artículo, mezquina concepción en los tiempos que vivimos de grandes aglomeraciones, de grandes nacionalidades, único modo de vivir entre los grandes grupos de pueblos que va formando la marcha de la civilización centralizadora por mil causas entre las que no son menos influyentes la revolución que se está verificando en las comunicaciones y los progresos de la industria y del comercio, esa nacionalidad decimos será reemplazada por creencias y sentimientos distintos”. Lo demás del artículo parece reducido a que “Cataluña es a España lo que Irlanda a Inglaterra (…).Las bases de esta política deben ser 1º Tratar con rigor a Cataluña pues el haberla tratado con tanta blandura la ha ensoberbecido en términos en que habla siempre al gobierno en lenguaje acerbo (desagradable, odioso, áspero); 2º,demostrar que ninguna provincia es la más dependiente de las demás que Cataluña; y que ella saca los mayores frutos de la sociedad española; 3º, comentar la contraposición de intereses que en Cataluña existen; 4º, hacer que los capitales devenguen intereses más módicos que los que ahora gana”.

En consecuente, si no puede Madrid dominar a Barcelona como domina París a Marsella y a toda Francia, como domina Londres y la raza inglesa a la Escocia, a Irlanda, con su preponderancia en la navegación, el comercio y la industria, debe dominarla con la política y la fuerza de la ley, si no puede natural, artificialmente. ¡Tratar con rigor a Cataluña!¡ Predicar y demostrar constantemente que reporta de hecho más ventajas de la sociedad española que todas las demás provincias!¡Hacer que los capitales catalanes no produzcan tan pingües intereses como acreditan los muchos establecimientos fabriles que después de la reforma de 1849 se han levantado (…)

Tratar con rigor a Cataluña, pues haberla tratado con demasiada blandura, es causa de su soberbia. ¿Y qué rigor se ha de emplear en Cataluña? ¿El rigor del sable? Hace tiempo que lo conoce. ¿El rigor de no atender a sus súplicas sean o no justas? También lo conoce” (fa referència a manca d’inversions en camins per millorar les comunicacions de l’època o potenciar ports com els de Tarragona o Roses per facilitar el comerç.) “(…) Hace tiempo que la cuestión industrial se ha bautizado con el nombre de cuestión catalana, hace tiempo que se declama contra el monopolio de Cataluña, y para combatirlo se ha echado mano de todas las armas (…) ¿Qué se ha de hacer, pues que no se haya hecho? (…)

No queremos recordarlo, que al decir de la prensa no catalana tiene Cataluña en el habla, en la historia, en la legislación civil, ¿cómo no se ha pensado combatir todas esas causas de rebelión, o de poco apego de nacionalidad española, y no sea propuesto prohibir que hable el pueblo el único lenguaje que conoce y mandar quemar anales y archivos, y derogar pronto, instantáneamente la legislación catalana?”

L’argumentari d’Illas i Vidal va ser, en el seu moment, una proposta  que pretenia desmuntar la campanya de la premsa madrilenya  d’aquell  moment  i  prefigurava l’hostilitat que tindrien altres portades en el futur que, sens dubte, contribuirien a la formació d’un sentiment anticatalà en l’opinió pública de Madrid en considerar-los com una gent diferent i estranya a la que caldria refrenar. Aquest fullet anònim, redactat per Illas i Vidal causà un gran impacte tant a Madrid com a Barcelona i és un graó més en el desenvolupament de la consciència catalana d’identitat col·lectiva, estimulada pel rebuig del bloc dominant a l’Estat espanyol.

Imatge

Perla 58. Catalunya i els catalans vistos per tres intel·lectuals espanyols (1969)

“El imperativo principal de los catalanes es precisamente ser catalanes, ser importantes i ser actuales (Pedro Laín Entralgo, 1969)

Unes mirades al passat que ens ajuden a entendre el present.

Fa 50 anys, la revista Serra d’Or va publicar en la seva edició de febrer una portada on es llegia: Catalunya des de Castella, un resum d’una taula rodona feta l’any anterior a Madrid al “Club Pueblo”, un local del diari  Pueblo que s’identificava amb el sindicalisme “oficial y legal” en aquella tardor franquista.  Aquella taula rodona va ser organitzada  i moderada per Baltasar Porcel  amb un títol un xic diferent: Cataluña y su problemática vista desde Madrid” que s’ajusta a les reflexions que anem fent en aquestes Perles. El mateix any, Porcel  publicaria a la colección Jarama de llibres de Sinera tot el col·loqui a Cataluña vista des de fuera.

Portada “Catalunya vista desde fuera” a cura de Baltasar Porcel, 1970

A l’esmentada taula rodona  hi participaren  tres intel·lectuals que representaven  aleshores una concepció “oberta” sobre Espanya i sobre el  món  catòlic predominant a Espanya i on  alguns sectors, com els tres invitats, es mostraven disposats a abandonar les posicions nacionalcatòliques del  franquisme amb què s’havien identificat temps enrere, acostant-se als   canvis   concretats en  el  Concili Vaticà II  i l’encíclica de Joan XXIII  Pacem in Terris (1963). Aquesta,  representava un canvi de paradigma en fer  una crida a una esperança de pau  tot allunyant-se de la Guerra freda,  i  a més  s’insistia en valorar aspectes com la veritat, la justícia, la llibertat democràtica, o  la utilització normalitzada de les llengües dites vernacles en els actes eclesiàstics. Aspectes que una minoritària part del franquisme, acostumat a  encasellar a la població dins la triada d’adeptes, indiferents o desafectes, va anar modificant.

En el moment de la celebració d’aquell col·loqui s’havia viscut ja el Maig del 68 a París, amb  actituds i  eslògans  transgressors  allà  i aquí, com podien ser: “La imaginació al poder”, “Fes l’amor i no la guerra”, “La bellesa és al carrer”, ”Tots som jueus alemanys”, ”Siguem realistes, demanem l’impossible“ o “Prohibit prohibir”. El context històric era  la guerra del Vietnam, la primavera de Praga, la lluita pels drets civils i l’assassinat de Luther King, entre altres fets. El que va passar aquell 1968 transformà idees i valors morals, i neguitejà i creà noves inquietuds entre amplis sectors polítics i socials d’arreu del món, també al govern espanyol que controlava el mateix dictador Franco que havia celebrat al 1964, amb tota la pompa i publicitat 25 años de Paz, lema no compartit ja per determinat sectors de la societat. Un exemple, 17 de gener de 1969, uns estudiants defenestraren un bust de Franco que hi havia al paranimf de la Universitat  de Barcelona.

Dins d’aquest  context, al 1970,  l’escriptor mallorquí Baltasar Porcel va publicar un llibre: Cataluña vista desde fuera on argumentava amb  cautela el tema que suggeria en el títol, entenent  que era  necessari per obrir determinats ponts de diàleg:

”Este libro es tan necesario como deficiente (…) porque un tema como el catalán es prácticamente imposible de ser tratado sin ninguna traba tanto a las dificultades de orden político como a los lustros de subterraneidad a que ha sido sometido (…) en estos tiempos peninsulares, exige que cada uno, en la medida de las posibilidades, intente dialogar con el vecino (…) El conocimiento es la primera semilla del amor (…) Si la historia de España revela unos ininterrumpidos y graves problemas de convivencia entre sus clases sociales y entre los distintos pueblos (…) de no convivir, volveremos a con-morir”.

El tres convidats per Baltasar Porcel al col·loqui madrileny del 1969 foren  Pedro Laín Entralgo (1908-2001), José Luis López-Aranguren (1909-1996) i Joaquin Ruíz-Giménez (1913-2009), vorejaven els 60 anys i els tres havien col·laborat en el bàndol falangista i franquista durant la Guerra Civil i encara posteriorment uns quants anys més. Ruiz-Giménez havia estat ministre d’Educación Nacional (1951-1956). Laín Entralgo rector de la Universitat de Madrid, i ambdós nomenats a dit procuradors en les Corts d’aquell règim totalitari. López Aranguren, durant la Guerra Civil es mantingué al bàndol nacional, s’integrá al partit únic (FET y de las JONS) i col·laborà a la revista Vértice. Posteriorment tots tres s’allunyaren paulatinament del règim franquista, especialment a partir dels Fets de 1956 a les universitats a Madrid.

Joaquín Ruíz-Giménez, Pedro Laín Entralgo i José Luis López Aranguren, 1969.

L’objectiu d’aquella  trobada pública, amb aquells intel·lectuals, aleshores distanciats del franquisme, permetia a Porcel  escatir el que pensaven i deien aquells dels que ell ja valorava la seva actitud i enteresa moral. Porcel  segurament entenia que els mortals tenim com a mínim dues identitats: una personal i una social, una referida al jo i l’altre al grup o cultura de pertinença. Pretenia aconseguir, com a dinamitzador de la trobada, que responguessin i es manifestessin públicament i amb lucidesa sobre:    

la personalidad y los derechos de los catalanes y que sean apreciados por el resto de la Península de habla castellana (…) que catalanes y castellanos de espíritu abierto y constructivo nos veamos frente a frente e intentemos llegar a un acuerdo de convivencia sin tener que sufrir ninguna mutilación”.

Amb aquesta finalitat assenyalava que les frases recollides en el llibre eren les textuals ja que havien estat enregistrades en una cinta magnetofònica.

Sintetitzem les 8 preguntes i respostes del col·loqui.

1. Quina és la vivència personal de la cultura catalana per als tres intel·lectuals?

D’inici Porcel els preguntà quina era la seva vivència sobre la cultura catalana. Les respostes anaren en aquesta direcció:

Ruiz Giménez: “sigo muy de cerca la cultura catalana (…) no constituye (…) mi modestísimo acervo cultural (…) lo siento como una mutilación.

Laín Entralgo: Yo no entiendo ni hablo el catalán (…) residí en Valencia y conseguí hablar deficientemente el valenciano. (…) Cataluña ha sido un descubrimiento tardío.

José Luis López Aranguren:  (…) de los tres el que menos conozca el catalán (…) se trata de una falla, de una mutilación de nuestra generación y de otras anteriores (…) nosotros no somos solo tres señores que han conocido poco y tarde el catalán, sino el exponente de un problema general.”

2. Què opinen sobre l’autonomia catalana durant la II República?

En la segona pregunta, Porcel els digué: ”Ustedes vivieron la situación de Cataluña durante la República (1931-36), cuando se movía dentro de una autonomía que no satisfacía a la mayoría de los catalanes, que la creían escasa, ni a muchos españoles, por juzgarla excesiva. ¿Qué opinan ustedes?

L.E. (…) Fui un español típico que vio entonces en la autonomía catalana una especie de herida que se hacía a la patria española (…) en modo alguno seria excesivo ahora, hecho con un mínimo de buena voluntad por los hombres de uno y otro lado.

R.G. Durante la República apenas conocí el problema catalán (…) Veíamos el problema entonces más desde un punto de vista político y jurídico que no propiamente cultural, ni siquiera de ética colectiva (…) Ciertamente que para los hombres que entonces estábamos en Castilla, todo esto de los Estatutos nos parecía (…) una especie de política de desmembramiento.

J.L.A. (…) la autonomía que fue dada a Cataluña, creo que de ningún modo era excesiva, sino todo lo contrario (…) Al castellano, normalmente cerrado al catalán, el Estatuto, le pareció el regateo de los políticos, que concedían unas cosas a cambio de otras…

L.E. (…) no hubo, ni mucho menos, una voluntad de mutuo conocimiento (…) como ocurre hoy. A nadie se le ocurrió realmente conocer la vida y la cultura catalanas.

3. Perquè la cultura catalana fou escombrada de la vida pública?

La tercera fou una pregunta que  obsessionava al mateix Porcel. ”No puedo comprender como a partir de 1939 la cultura catalana, reflejo público de una sociedad, de su vividura que decía el Sr Laín, pudiera ser drásticamente barrida de la vida pública española ¿Por qué?(…)

R.G. (…) fue, en cierto sentido, una desviación de la victoria. Yo creo que en el bando de los que hicimos la guerra desde el lado nacional había unos hombres que, sí entendían el problema catalán, como el mismo José Antonio Primo de Rivera … (Porcel l’interrompé: No sé qué decirle…) R.G. Lo entendía a su manera (…) pretendía o intuía que el fenómeno catalán debía ser incorporado a la unidad nacional. (De nou Porcel exclamà: Ah…) R.G. continuà: ” (…) la pugna contra el Estatuto había sido en los dos últimos años de la República, uno de los grandes caballos de batalla de las fuerzas que después realizaron el alzamiento nacional. Y la victoria militar sobre Cataluña querían que se transformase, también, en una victoria total en la que desapareciese toda posible tendencia regionalista o secesionista (…) puede que usted haya usado una expresión excesiva al decir que Cataluña fue “barrida”. Porcel li recordà: ”en 1940 el Gobernador Civil Wenceslao González Oliveros ordenó a cualquier  funcionario sometido a proceso de depuración política a quien se oyese hablar en catalán, por sólo este hecho quedaba depurado al instante, sin necesidad de ningún otro trámite”, R.G continuà: sí, eso, fue una bestialidad, una bestialidad, pero (…) recuerdo que por los años 49-50, vi bailar públicamente sardanas en Cataluña y se cantaron algunas canciones en catalán (…)

L.E.” Usted, Porcel hablaba de la ineficacia “catalana” de los catalanes de la zona nacional (…) no habrían podido hacer nada. Estaban entonces tan crispadas, tan endurecidas, tan agresivas las cosas, no ya frente al catalanismo, sino frente a todo lo que fuese catalán, empezando por el idioma, si estos hombres querían vivir en la zona nacional, tenían que ser hombres de derechas, de derechas a secas. No de derechas “catalanas”. (…) la actitud anticatalana, debo decirlo, fue durísima a partir del principio de la guerra. Fue uno de los hechos (…) éticamente puede que sea el más grave por el que debemos entonar un “mea culpa”. Yo, que no participé en esta persecución, fui testigo de ello (…) no protesté, como habría debido hacer (…) no era nada fácil.” (…) Y la realidad es la existencia de la cultura catalana, de Cataluña.

J.L.A: (…) hubo en el Régimen una voluntad de totalitarismo. Y el totalitarismo es incompatible con el reconocimiento de una personalidad distinta, por insignificante que ella sea.

L.E: lo que pasa es que los catalanes vencedores lo fueron como miembros del equipo vencedor, pero en ningún modo como catalanes (…) Se resignaron. Yo creo que se resignaron demasiado.

R.G.: (…) Cuando, desde el 50 al 56, tuve la obligación como ministro, de ocuparme de los problemas culturales del país, sentí deseos de hacer algo por Cataluña (…) concretamente por su Universidad.

4. La llengua catalana s’ha d’equiparar a la castellana?

La quarta  pregunta fou sobre els drets de la llengua: ”¿Pero no opinan ustedes que hasta que el idioma catalán no se equipare en Cataluña, al castellano, no habrá una auténtica reincorporación catalana a la normalidad de la libertad?

L.E.: ”Si hubiese de contestarle de una forma personal y concisa, diría sí. Pero esta actitud mía queda muy lejos de poder ser una realidad dentro de la vida española donde las reservas, las tensiones, los recelos, son todavía enormemente graves (…) el programa tiene que tomarse un poco a largo plazo (…) No obstante reafirmo que en Cataluña el catalán debe ser una lengua oficial con plena vigencia”.

J.L.A.: “Contesto de la misma manera que L.E. se tendría que preparar la opinión. Sí, para que comprendiese que el reconocimiento de Cataluña no significa ninguna desintegración de España, mucho más dinámica, mucho más creadora (…) Intelectuales y no intelectuales tendríamos que comprometernos a prepararlo”.

L.E.: “(…) Yo, recomendaría a los catalanes inteligencia, tacto y, sin lugar a duda pactismo…

R.G.: En “Cuadernos para el Diálogo(revista cultural i política dirigida d’inici per ell mateix, tingué un ideari democratacristià i fou un dels  símbols del progressisme  entre els anys 1963-1976)  pedí la equiparación del catalán con el castellano. En el campo de la renovación litúrgica es alentador que dentro de Cataluña este hecho ya se haya realizado. Con prudencia y esfuerzo espero que de aquí a algunos años nos iremos acercando más a la normalidad. Me refiero a la equiparación jurídica, la cual comportaría, de hecho, una situación prevalente del catalán sobre el castellano, como es lógico, en Catalunya.

J.L.A.: Bien estaría que se produjese la situación (…) bilingüe (…) mucha gente dice que los catalanes tendrían que ser bilingües. Y yo creo que ni los catalanes ni nadie tendrían que ser bilingües. Cada ser humano tiene que tener una lengua, dígase lengua materna o como se quiera. No se pueden tener dos lenguas. Después de la propia, se pueden tener las que se deseen, y contra mejor. Los catalanes han de tener la lengua catalana.

L.E: Claro está (…) son personas idiomáticamente heridas, y heridas desde aquí, desde el Centro. Deseo una España en la que los catalanes tengan el catalán como lengua propia a todos los efectos.

5. Què creuen sobre el separatisme?

Porcel, coneixedor de què hi  ha paraules  estigmatitzades en certs ambients i que generaven i generen controvèrsia, incomoditat o incomprensió no la defugí i els demanà, en la cinquena pregunta: què els hi suggeria la paraula separatisme?

R.G.: ”Creo que existe una tendencia separatista por parte de los catalanes. Pero también creo que es una tendencia encendida por la parte contraria, la de aquellos que no comprenden los que hay de legítimo en esa voluntad de afirmación de la lengua y de la nacionalidad catalanas, y la dificultan”.

J.L.A.: ”Miren, si en Cataluña hay o no separatismo, es cosa de los catalanes. Nuestro problema es curar el separatismo que hay, y abundante, entre nosotros, los castellanos.”

L.E.: “En mi relación con Cataluña he tratado de ver qué era en realidad ese fantasma del separatismo (…) Es preciso pinchar el globo o fantasma del separatismo (…) Uno de mis temores de cara al futuro es que perdure demasiado la actitud hacia Cataluña provocada por la guerra y que ocasione entre los catalanes crispaciones que susciten un auténtico separatismo en persones que pueden llegar a un entendimiento. Aquí mismo estamos hablando con usted tres catalanistas.”

6. És Espanya un estat castellà i imperialista?

Porcel els  demanà l’opinió respecte a la imatge que tenien molts catalans de l’Estat espanyol en considerar-lo castellà i imperialista.

R.G.: ”Puede que sea excesivo eso de la imagen castellana e imperialista (…) De todas formas, todas las regiones, especialmente Cataluña y el País Vasco, tendrían que tener su lugar en una España descentralizada (…)”

J.L. A.: “De acuerdo (…) sería conveniente dar a luz (…) una nueva imagen de España y de la personalidad regional de regiones que no se las reconoce o que lo hacen deficientemente (…)

Porcel, nascut a Andratx en plena guerra civil,  es considerava ell mateix “un d’aquests animals estranys i mediterranis als que diuen catalanistes” i que no li havien ensenyat mai ni  la gramàtica catalana ni la historia, per la qual cosa entenia que de jove visqué dins d’un analfabetisme bastard ja que el idioma de casa seva no tenia cap legitimitat atès que la llengua de la seva terra  era una llengua exclosa.

Què pensen sobre els Països Catalans?

També els va interrogar sobre com veien: ”la unidad idiomática, cultural e incluso histórica entre el Principado de Cataluña, las Islas Baleares y el antiguo reino de Valencia. Lo que nosotros denominamos Países Catalanes.

L.E.: No sé (…) pero evidentemente, la actitud del valenciano respecto a la cultura valenciana es muy distinta a la del catalán, de cara a la cultura catalana… 

J.L.A.:” No conozco el problema (…) pero si debemos proponer una nueva visión de España a través de las regiones…

R.G.: ”…¿ no sería tan nocivo un imperialismo catalán como un imperialismo castellano? (…) no sería mejor mantener un pluralismo relativo dentro de esta zona que ampliamente podríamos considerar como zona de cultura catalana”.

7. Què pot aportar Catalunya a Espanya?

La setena pregunta del col·loqui s’orientà sobre què podia aportar Catalunya  a Espanya a banda de l’esperit comercial i el sempitern seny. Ho titulà: ”Castellanos, Catalanes”.

R.G.: ”Si la proyección española tiene que ser únicamente a través de la técnica económica me parece grave (…) Es absurdo desperdiciar la gran riqueza espiritual de Cataluña, y la experiencia nacida de sus condiciones sociológicas distintas de las del resto de España…

L.E.: El imperativo principal de los catalanes es precisamente ser catalanes, ser importantes i ser actuales

R.G.: Otro ejemplo es la vivencia de un criterio posconciliar, que se ha producido en Cataluña con más intensidad y rapidez que en el resto de España, y que actúa como impulsor, casi como contagio. (Fa referència al Concili Vaticà II anunciat el 1959, i desenvolupat en diverses sessions entre 1962 i 1965. Desencadenaria  tensions i una  renovació profunda en determinats sectors  de l’Església catòlica com  succeïa  amb els tres ponents d’aquell col·loqui ).

L.E.: El tanto por ciento de contemporaneidad que tiene el clero catalán es más alto, seguramente, que el que tiene la mayor parte del clero español.”

J.L.A.: “No crea que nuestra actitud es general ni siquiera numerosa entre intelectuales y políticos de aquí. Esta conversación de hoy podría dar una idea falsa. Es importante para ustedes, (…) que realmente cuentan desgraciadamente con pocas personas que puedan entender sus nobles, loables y legítimas aspiraciones.” …

8. Miren als catalans amb animadversió?

Porcel els interrogà  també si miraven als catalans amb animadversió. I les respostes foren:

R.G.: ”No, pero sí con inquietud entre el hombre mediano y las minorías dirigentes existe la inquietud  de que el problema catalán se convierta en uno de los más candentes futuros problemas nacionales.”

L.E.: ”Y más que una simple inquietud. Yo añadiría irritación (…) me parece brutal, injusta esta actitud, pero hay que partir de esta realidad (…) la presencia del catalán rompe los esquemas de la España vista desde aquí. El imperialismo que decía usted (…) es pereza, rutina, falta de imaginación. Mire: mientras no venga al Ateneo [de Madrid] un poeta a leer en catalán, y todo el mundo lo entienda, el problema no se habrá solucionado. Cuando estoy con catalanes, y hablan en catalán entre ellos me siento agradecido. Lo digo sinceramente. Es para mí una satisfacción, como una deferencia que se me hace.”

Els tres ponents d’aquell col·loqui de l’any 1969 i havien reconegut  públicament el mal tracte i la persecució de la llengua catalana, foren distingits  amb la Creu de Sant Jordi, condecoració atorgada per la Generalitat de Catalunya a personalitats o entitats que s’han distingit en el camp de les actuacions  culturals, professionals o  empresarials. L’any 1982 la reberen la  José Luís López Aranguren i Laín Entralgo i al 1988 Ruíz Giménez.

Al 2020 molt bona part d’aquelles preguntes i dels arguments sobre la visió de Catalunya i dels catalans des de fora, són encara plenament actuals.

Imatge

Perla 56. Corrupcions i anomalies a partir de la Restauració

Del Pazo de Meirás a Kitchen

L’estiu del 2020, a banda de la Covid i les seves múltiples i complexes conseqüències,  s’han posat en evidència diverses irregularitats en el complex panorama polític peninsular. Des de les presumptes maniobres de la batejada operació Kitchen  (Rajoy, Cospedal, Fernández Diaz, Bárcenas…) que recorda aspectes de la Gurtel, fins a  la incapacitat de complir amb els terminis  temporals que fixa la Constitució per renovar institucions com el Consejo General del Poder Judicial que porta més de vint mesos  bloquejat, un  clar  incompliment que podríem  qualificar  de frau democràtic. Un aspecte més que  posa en evidència que la tant sacrosanta  Constitució “falla” ja que  alguns se la salten quan afecta a  col·lectius vinculats al poder.

Al mateix temps s’ha pogut visualitzar com el rei emèrit feia  les maletes i optava per “exiliar-se de España” davant d’unes fonamentades informacions que s’han fet públiques  i expliquen  determinats negocis opacs, comissions i comptes a l’estranger. Aquest estiu s’ha pogut veure per TVE: ”Yo Juan Carlos Rey de España del francès M. Courtois per “France 3”. Aquest documental rodat entre el 2014 i el 2015 va ser “censurat” pel PP i el PSOE durant uns anys,  allà  el rei confessava que en una visita al dictador Franco, abans de morir, aquest li va fer una única   petició  “que preservara la unidad de España” i res de carácter humanista.

Rellevant ha estat també observar com un jutjat reconeixia, passats només 45 anys del traspàs del dictador, que  un dels símbols del relat franquista com la finca de Meirás a Galícia (apropiada per la família Franco i gestionada per la subvencionada Fundación Francisco Franco)   era  una “propietat  adquirida” durant la guerra Civil amb donacions forçades. El mateix Franco a Lugo, el 21 d’agost de 1942, afirmava significativament: “nuestra Cruzada es la única lucha en la que los ricos que fueron a la guerra salieron más ricos”.

Pazo de Meirás. Façana principal

L’ànima republicana del PSOE

Amb menys repercussió, també s’ha sabut que un diputat del PSC, Carles Castillo, dirigent d’un corrent crític conegut com “Juliol del 78” i primer càrrec socialista que va visitar els presos polítics catalans, ha estripat el carnet a causa d’algunes actuacions del partit. Castillo envià  una carta a la direcció, on exposava  el desacord amb el fet que el PSOE digués que tenia ànima republicana però donés  suport a una monarquia corrupta. Lamentava també  que el PSC hagués vist malament  les seves visites als presos polítics. A  més, ja s’han  conegut  i publicat   com a mínim, diverses  operacions Catalunya impulsades pel Govern de l’Estat per desacreditar i perseguir, creant tota mena de proves (amb mitjans dubtosos i a vegades il·lícits, amb el suport de les anomenades “policies patriòtiques” o les clavegueres de l’Estat), contra  determinats polítics catalans per defensar les seves idees polítiques.

Potser Castillo no entenia el concepte metafísic o diví del concepte ànima, o potser recordava aquells acords de Suresnes -1974- del PSOE, guardats a pany i forrellat, on defensaven  principis com la república federal, el reconeixement de les nacionalitats peninsulars o el dret a l’autodeterminació (Felipe Gonzalez o Alfonso Guerra hi eren presents).

S’ha viscut una temporada on s’han evidenciat les continuades anomalies impulsades per unes trames, que no són episodis de ficció sinó d’incompliments i corrupteles que palesen  l’actual situació de desconfiança i descrèdit del sistema nascut  d’aquella  “lloada” transició.  Joan B. Culla ha considerat  que aquesta va ser bàsicament una confluència de febleses, i on el franquisme  aconseguí   mantenir-se en  els aparells de l’Estat.

Observem que s’utilitzen tota mena de mitjans per confondre i difuminar responsabilitats polítiques i penals, traspassant-les amb tota lleugeresa  als altres, que fàcilment són transformats en enemics a combatre. Aquest conjunt d’anomalies hauria de qüestionar, als que creuen en allò que es llegeix  al  títol VI, art. 117  de la Constitució: “la justicia emana del pueblo…”, si aquest principi  es compleix. En no ser així, no és d’estranyar que es considerin enganyats o traïts.

Un poble traït

L’hispanista britànic Paul Preston, al seu nou llibre sobre la història d’Espanya, des de 1876 fins a l’actualitat, li ha posat un títol relacionat amb aquest tema: Un poble traït. La portada va acompanyada del subtítol: Corrupció, incompetència política i divisió social. A la contraportada llegim:

l’autor hi analitza les causes que portaren al fracàs de fer un país modern que superés el secular retard heretat del passat, i minat per la corrupció dels seus dirigents. Es diu també que el lector català hi podrà trobar la contribució i la presència sovint prou conflictiva, de Catalunya en la Història d’Espanya”.

En les més de 700 pàgines del llibre es detallen un gran nombre de personatges i situacions  marcades per la mala praxi, el nepotisme, el clientelisme o el saqueig de tota mena de recursos a partir d’actuacions partidistes en benefici d’unes minories. Ho recorda en citar, per exemple, la valoració que  feia  Ortega i Gasset, al 1914, de  Cánovas del Castillo, que havia estat l’impulsor de la restauració borbònica i de la Constitució de 1876 després de la I República.  Cánovas impulsaria un sistema  on liberals i conservadors s’alternaven en el poder (el mateix Cánovas va ser president del Consell de Ministres en 6 etapes diferents). Preston, a la pàgina 83, cita la valoració que feia el filòsof madrileny  d’aquella Restauració:  

”fue un panorama de fantasmas y Cánovas el gran empresario de la fantasmagoría (…) Por encima de ser un gran orador, y un gran pensador, fue Cánovas, señores, un gran corruptor, como diríamos ahora, un profesor de corrupción. Corrompió hasta lo incorruptible”.

Sàtira on es veu com Cánovas ensenya a llegir a Sagasta

A  l’índex onomàstic es  referencien gairebé 900 noms propis, a banda de dotzenes  de partits, confederacions o casos coneguts de corrupció amb el seu nom particular…). Un dels moltíssims exemples el trobem a la pàg. 127, explica:

“Els ministres del Govern participaven activament en la corrupció. Durant  la guerra (1914-1918) el ministre d’Hisenda, Santiago Alba, va amassar una fortuna important gràcies a la seva aliança amb el magnat mallorquí Juan March, que obtenia beneficis colossals gràcies tant a l’exportació d’aliments als bel·ligerants com al seu negoci clau: el contraban de tabac. Alguns periodistes van dir a March (quan Alba acabava de ser  nomenat  ministre): ”Ara si que tindreu les portes del Ministeri obertes de bat a bat”, a la qual cosa ell va somriure i va respondre: ”No seré yo quien vaya a visitarlo, será él quien venga a verme cuando yo lo estime oportuno”.

Es detallen també actuacions al sí de l’exèrcit i es recullen aspectes del conegut informe Picasso,  sobre el  “Desastre de Annual” al Rif (1921):

“l’informe va posar de manifest la incompetència i la corrupció de l’alt comandament pel que fa a la desaparició de recursos i la venda de queviures a hotels i restaurants i d’armament a l’enemic (…) el finançament destinat a la construcció de carreteres i casernes i a la compra de subministraments desapareixia dins les butxaques dels coronels i generals (…) en un dipòsit de munició s’havien gastat 77 milions de pessetes sense que hagués deixat cap rastre de comptabilitat“.

Imatge de gener del 1922 en què encara es veuen al terra cadàvers de la batalla d’Annual Wikimedia Commons

Són unes brevíssimes referències que es poden trobar en l’obra de Preston, però ja que aquest blog Perles reflexionem sobre les topades, els encontres o les incomprensions entre Catalunya i Espanya sintetitzem  breument algunes de les moltíssimes fonts documentades presentades per Preston, i que no agraden a alguns i que els porta  a qualificar-lo  com “hispanista antiespanyol”.  Per exemple Gustavo Bueno, filòsof que freqüentava   programes televisius,  no li reconeixia cap autoritat ans el contrari:

“cada grupo social elige a sus sabios y héroes; pero, al elegirlos, se define a sí mismo, tanto o más que a la persona escogida como paradigma del sabio, del filósofo o del héroe. La elección de Preston como paradigma de la sabiduría histórica significa, en ese sentido, el triunfo no sólo de la mediocridad, sino de una especie de masoquismo nacional.”.

Ben segur que la informació documentada i contrastada no és de cap de les maneres, una estupidesa. Potser algunes de les reflexions i anàlisis del britànic molestaven i desmuntaven relats,  com  podria ser  la defensa  que havia fet Preston de la necessitat de retornar a Catalunya els  milers de documents espoliats que romanien a Salamanca, des que les forces franquistes ocuparen Catalunya, moment en què -segons Preston- amb les seves actuacions  “revelaren el seu anticatalanisme salvatge”  (p. 448).

Hem triat 6 breus cites del llibre de Paul Preston “Un poble traït”, a mode d’observacions raonades, on també es fan referències a aquests múltiples desacords, incomprensions  o desqualificacions respecte Catalunya.

Observació 1.“Hi ha molts enfocaments possibles de la rica i tràgica història d’Espanya (…) el llibre narra les deficiències de la classe política espanyola (…) com el progrés del país s’ha vist obstaculitzat per la corrupció i la incompetència política  (…) l’ús de la violència política per part de les autoritats. Aquests tres temes sorgeixen de forma constant a les tensions entre Madrid i Catalunya (p.13).

Observació 2.“Espanya entre 1814 i 1981 va presenciar més de vint-i-cinc- pronunciaments o cops d’estat militars (…)indicació gràfica del divorci entre militars i civils (…), els militars es consideraven més espanyols que els civils (…) els oficials estaven predisposats a deixar-se convèncer pels polítics reaccionaris que afirmaven que el seu dret i els seu deure era interferir en la política per “salvar Espanya” (…) Les forces armades es van obsessionar, no amb la defensa d’Espanya contra els enemics externs, sinó amb la defensa de la unitat nacional i l’ordre social existent contra els enemics interns de les regions i de l’esquerra(…), enfrontament entre nacionalisme centralista i moviments independentistes regionals”(p. 15-16-17).

Observació 3.“Fins ben entrat el segle XX, els governs de Madrid, com a representants dels interessos agraris, van mostrar una comprensió escassa o pràcticament nul·la dels problemes del proletariat industrial creixent i militant de Catalunya (…), el problema social va ser tractat exclusivament com un problema d’ordre públic. Dels 86 anys que hi ha entre 1814 i 1900 durant 60 anys Catalunya es va trobar en estat d’excepció, a la pràctica volia dir sota l’autoritat militar” (p.40)

Observació 4. “A mitjans del segle XIX hi va haver un ressorgiment del sentiment catalanista, de la literatura catalana i de la llengua, l’ús oficial de la qual estava prohibit des del segle XVIII. Aquest renaixement, la Renaixença, es va veure reforçat amb el moviment federalista (…) Enlloc el federalisme va ser tant fort com a Catalunya. (…) Un altre factor que va contribuir a la desafecció dels catalans va ser el ressentiment per la manca d’influència en el Govern central. Entre 1833 i 1901, van ser nomenats 902 ministres, només 24 dels quals, el 2,6% del total eren catalans. Com a conseqüència, el catalanisme no va prosperar només a les zones rurals, sinó també a Barcelona, on va trobar adeptes entusiastes entre la burgesia” (p. 40,41)

“La monarquia “trampas, trampas, tot son trampas. La República no atmet trampas” La Campana de Gracia

Observació 5. Sobre el sistema electoral de la Restauració Canovista apunta: “convivien dins d’un pacte de no agressió que era una paròdia del sistema de Govern, ja que la formació de govern no tenia res a veure amb la voluntat de l’electorat (…), el caràcter relativament uniforme de l’alternança queda il·lustrat pel fet que, de tots els diputats “electes entre 1879 i 1901, 1.748 fossin conservadors i 1.761  liberals (El  frau electoral es basava en el poder social del cacics” (p.49).”Entre 1901 i 1905 la Lliga i els Republicans van erradicar el sistema de torns a Barcelona” (p.89).

Observació 6.“L’actitud militar davant el catalanisme va ser especialment agressiva, fregant el racisme. S’acusava als catalans de covards, traïdors  i gasius. La dreta antisemita acostumava a descriure els catalans com els jueus d’Espanya, un qualificatiu que també utilitzava la premsa militar. El diari de l’exèrcit, La Correspondencia Militar (1905), va exigir que s’expulsés d’Espanya els nacionalistes catalans i bascos. “Que vaguen por el mundo, sin Patria, como la raza maldita de los judíos. Sea ese un castigo eterno” (p. 102)

Paul Preston dixit.

Imatge

Perla 55. Josep Anselm Clavé, més enllà dels Cors. Músic, poeta, agitador, polític republicà i federalista.

Retrat de Josep Anselm Clavé, realitzat per Ramon Martí Alsina (1880) Col·lecció d’Art de l’Ateneu Barcelonès

“Aquest retrat del músic Josep Anselm Clavé realitzat per Ramon Martí i Alsina, el 1880, sis anys més tard de la mort de Clavé, no podia ser encarregat a cap retratista millor que al seu propi amic Ramon Martí i Alsina, el qual dos anys abans també havia fet el retrat pòstum d’Ildefons Cerdà. Lluny de ser un retrat academicista, el pintor va col·locar Clavé enmig d’un paisatge, assegut sobre una pedra. La composició fa pensar que és un retrat simbòlic. El músic, amb expressió pensativa, sosté amb la mà esquerra una partitura i amb la dreta, un llapis, com en actitud de composar. El fons, un paisatge rural, amb una figura amb barretina evoca la inspiració i temàtica més popular de l’obra de Clavé.

El cel, un dels típics cels de Martí i Alsina, dóna claredat a l’ambient. Clavé seu directament sobre la roca, signada pel pintor, va vestit elegant i sobri, abrigat amb capa. A la mà dreta porta un llapis i, a l’esquerra, una partitura, atributs de la seva activitat professional. El seu rostre seriós, fins i tot adust, ens transmet quelcom de la preocupació i el desencís del personatge, un posat de permanent alerta d’un home jove i valerós”. (Text de M. Teresa Guasch Canals a Col·lecció d’Art de l’Ateneu Barcelonès)

Noranta-set Clavé arreu de Catalunya

A Catalunya hi ha actualment 947 municipis. El nom de carrer més utilitzat és el del carrer Major, en 735 ocasions. En les plaques dels carrers catalans hi ha moltes referències a la botànica, a les institucions, als valors, a la meteorologia, als polítics, a la geografia, a la cultura, a l’art… Podem observar també que paraules com Catalunya es menciona a 438 municipis, Europa a 82 i Espanya a 72. Respecte als onze personatges més referenciats hi trobem: Pau Casals (en 237 ocasions), Jacint Verdaguer (236), Pompeu Fabra (166), Maragall (163), Balmes (153), Companys (139), A. Guimerà (131), Francesc Macià (120), Jaume I (104), S. Rusiñol (99) i Josep Anselm Clavé (97). Resseguir aquesta llista és també una manera de conèixer la història, ja que en aquestes plaques hi ha el pòsit i el record que han deixat aquests personatges en la memòria col·lectiva.

Josep Anselm Clavé (1824-1874) també és rememorat en més de 30 monuments a diferents ciutats i pobles de Catalunya. És conegut, sobretot, com a fundador dels Cors de Clavé que porten el seu nom, avui agrupats en una federació que compta amb unes 200 corals, dels quals en va ser un fervent dinamitzador.
Oriol Martorell (1927-1996), que va ser tot un referent del cant coral, entenia que la vida de Josep Anselm Clavé “podria ser el tema per a una voluminosa novel·la d’aventures, plena d’incidents de tota mena, carregada d’acció i emmarcada en els ambients més diversos: polítics, socials, artístics, culturals, etc.” Coincidia en certa manera amb el títol que Domènec Guansé havia donat al llibre editat al 1966: ”Josep Anselm Clavé, apòstol, agitador i artista.”
Apart de la seva dedicació a vehicular la música i el cant coral com a mitjans de culturització i de sociabilitat, la seva vida va estar carregada d’acció i compromís en la lluita per aconseguir una societat més moral, justa i democràtica a l’època que li va tocar viure. Amb 39 anys, explicaria a “El Metrónomo”, un setmanari musical i literari que ell mateix dirigí dedicat al foment de les societats corals:

“Me propuse consagrar mi vida entera a conseguir en lo posible el mejoramiento de la aflictiva condición moral y material en que yacía la desvalida clase obrera en cuyo seno acababan de transcurrir los más floridos años de mi adolescencia. (…) fiando en mis escasas fuerzas (..) no tardé en aventurarme en el espinoso erial que a mis ojos se extendía, falto por completo de apoyos y recursos, pero guardando en el corazón un tesoro inagotable de puros sentimientos y risueñas esperanzas.”

Al llarg de tots aquests anys difongué  i repetí aquesta consigna:

Instruïu-vos i sereu lliures, associeu-vos i sereu forts, estimeu-vos i sereu feliços”.

Josep Anselm Clavé als trenta anys. Font: Institut Municipal d’Història

Una biografia polièdrica

Unes pinzellades selectives de la polièdrica activitat que desplegà en els seus escassos 50 anys de vida (interromputs diverses vegades per la presó), ordenades cronològicament, parlen per elles mateixes de les seves múltiples intervencions i organitzacions en diversos àmbits com el musical, però també formatiu, polític, empresarial, periodístic, social i associatiu:

1843: Amb 19 anys, intervingué a la revolta popular de la Jamància barcelonina de 1843 i fou empresonat a la Ciutadella (Vegeu la Perla 33. El Pacte Federal de Tortosa 1869).

1845: Participà en la revolta contra les lleves de 1845 on de nou seria empresonat. En sortir fa fundar una societat que anomenà La Aurora on agrupà obrers que toquessin algun instrument, amb la intenció confessada per ell mateix “yo me preguntaba qué clase de espectáculos estaban reservados a mis compañeros de Trabajo para que en ellos se ilustrasen y progresasen”.

Aviat els cantaires entonaren una de les seves divises:

”Progrés, virtut i amor és nostre lema sant, soldats som de la indústria, soldats som de la pau…”.

Un dels seus biògrafs, Caballé i Clos, ressenya que a més d’ensenyar a tocar instruments musicals per fer serenates i concerts que ell dirigia, La Aurora era també:
“Una sociedad de resistencia obrera para casos de enfermedad, inutilización para el trabajo, paro forzoso y también huelga. El arte musical servía admirablemente para encubrir propósitos societarios de conquistas de mejoras de derechos en beneficio del trabajador, que cotizaba semanal o mensualmente, aumentando los ingresos de caja social los productos de veladas recreativas, serenatas y conciertos.”

1847: Junt amb Narcís Monturiol creen la publicació La Fraternidad, que al 1847 publicaria en fascicles l’obra d’Etienne Cabet Voyage en Icaria. El pensament d’aquest socialista utòpic francès arribà a tenir força influència a Catalunya gràcies a aquesta difusió. En ella es feia referència a una futura ciutat utòpica i ideal. L’intent va existí i es concretà en una colònia als EUA feta per seguidors del “socialisme cabetià” d’arreu d’Europa, amb la participació de dos catalans. Xavier Benguerel ho novel·la a Icaria, Icaria (1974).

1850: Fundà la primera societat coral, integrada exclusivament per obrers, amb el nom de “Societat Coral La Fraternidad”, amb el mateix nom de la publicació.

1854: Estrenà les primeres composicions corals en català “La font del roure” i “Les nines del Ter”.

1855: Participa activament en la primer vaga de la península.

El maig de 1855, el Capità general de Catalunya, Juan Zapatero, amb motiu d’un nou aixecament dels carlistes va declarar l’Estat de Guerra i va iniciar en paral·lel una repressió a l’incipient moviment obrer. El 21 de juny de 1855 va decretar la dissolució de totes les societats obreres de Catalunya i la confiscació del seus fons. El 2 de juliol començà la primera vaga general, la primera arreu del territori espanyol, que durà fins el dia 11. Finalment, per resoldre el conflicte, el representant del govern va acceptar que es pogués presentar a les Corts un informe demanant el reconeixent al dret d’associació.
La petició ”Exposición de la clase Obrera a las Cortes” havia estat redactada per Pi i Margall i signada per 33.000 obrers, 22.000 dels quals eren catalans. Reclamaven el dret d’associació i la reducció de la jornada de treball, que era normalment de 12 o més hores. Clavé va ser un dels signataris. La historiadora Núria Sales, en explicar aquesta primera vaga general, assenyalava:
”La brutalitat de la repressió no solament obeïa al caire massiu de la revolta sinó a la convicció existent dins l’aparell estatal i als sectors conservadors de Madrid que el problema obrer era una de les manifestacions del caràcter ingovernable i separatista dels catalans. Barcelona havia de ser bombardejada si calia com el 1842. Les Corts espanyoles arribarien a discutir seriosament la possibilitat d’erradicar la indústria catalana (…) La incomprensió envers la problemàtica social creada a Catalunya per la industrialització era total.”

1856: Clavé, de nou és empresonat a la Ciutadella de Barcelona i posteriorment confinat a Mallorca.

Uns anys més tard, el 1869, en el número 4 del diari El Estado Catalán dirigit per Valentí Almirall, Clavé escrigué:

”Estamos escarmentados” (…) En 1855 fue declarada Cataluña en estado excepcional, según se pretextaba de acabar de una vez con las partidas carlistas (…) el general que asumió las facultades omnímodas con que reviste a los jefes militares la bárbara y absurda ley del 17 de abril de 1821, interpretó tan fielmente “los deseos del gobierno“ que hizo víctimas de su soberano capricho a los republicanos. Abdón Terradas, el primer propagandista de nuestras ideas en España, que sucumbió a los rigores de tan inicuo confinamiento (… ) y al que escribe estas líneas y tantos otros como fuimos deportados sin formación de causa (…) sin que tuviésemos nada de común con los carlistas (…). Entiéndalo bien el gobierno, si es que sueña con restablecerlas (…) en el momento en que se declare nuestro suelo en estado de excepción, protestaríamos con todas nuestras fuerzas de semejante ultraje a la dignidad de un pueblo civilizado (…) como celoso de sus prerrogativas que no está dispuesto a abdicar un ápice por nada ni por nadie (…) la” legalidad” creada por la revolución de septiembre (la Gloriosa) sería una mentira y por ende el pueblo estaría de nuevo en el derecho de hacer…lo que hicimos en compañía de nuestros actuales gobernantes para arrojar de España a los Borbones”.

A Notícia de Catalunya, Vicens Vives anotà que entre 1814 i 1900 Catalunya va viure més de 60 anys amb la suspensió dels drets reconeguts en aquell període intermitentment. L’estat d’excepció i repressió fou l’habitual.

1857: Com a conseqüència d’aquesta repressió, Clavé optà per canviar el nom de la societat coral “La Fraternidad”, massa revolucionari per als dirigents de l’època, pel d’Euterpe, ja que aquesta no tenia connotacions polítiques. Euterpe és la musa de la música a la mitologia grega.

1858, als Jardins d’Euterpe (fora de les muralles de Barcelona, a la zona de l’actual Passeig de Gràcia-Rambla Catalunya-València…), comença a fer concerts matinals els diumenges (a les 6 h. del matí) i també vespertins, on estrenaria una de les seves cançons més populars Les flors de maig.

Dècada de 1860: Al primers anys 1860 organitzà “Festivals Corals” on s’anava incrementant la participació. En aquests anys passaria de 200 coristes a 2.000 i de 12 societats a 57. Al 1863 va arribar a fer 5 concerts a Madrid.


Festivals dels Cors de Clavé als Camps Elisis (1864) Barcelona. Font: Federació de Cors de Clavé, Arxiu Nacional de Catalunya.

1867: De nou és deportat a Madrid i empresonat en un lloc conegut com “el Saladero”. Havia caigut el govern del militar Leopoldo O’Donnell, Narváez (un altre militar) el substituí i deportà Clavé fora de Catalunya. Tornat a Barcelona composaria Els Xiquets de Valls on els elogiava per “llur perícia, força, equilibri, valor i seny”, peça que les seves corals inclogueren amb èxit al seu repertori, en ser entès com una mena de cant patriòtic.

En un diari francès “l’Époque”, segons J. M. Poblet, aparegueren uns comentaris sobre les activitats corals impulsades per Clavé:
”Únicament a Catalunya, la part d’Espanya que no s’avé a quedar-se voluntàriament a la rereguarda del moviment civilitzador d’Europa, va importar fa pocs anys el orfeons, aconseguint d’estendre’s per les quatre províncies(…), al poc temps als Camps Elisis de Barcelona es donessin festivals de 2000 veus i que cent d’elles cantessin a Madrid…


Josep Anselm Clavé i la seva època (1824-1874) per Josep Maria Poblet, 1973

Josep Anselm Clavé i Frederic Soler (Pitarra) eren en aquell moment dos dels noms més reconeguts de Catalunya, i resulta significatiu un nou decret signat pel Governador Civil de Barcelona Cayetano Bonafós on anunciaven que calia passar:

“censura escrita a los diferentes dialectos, considerando (…) el medio más eficaz para que se generalice el uso de la lengua nacional, la Reina (q.D.g.,) ha tenido a bien disponer que en adelante no se admitan a la censura obras dramáticas que estén exclusivamente escritas en cualquiera de los dialectos de las provincias de España. Lo que se dispone para su debido cumplimiento, Barcelona a 26 de enero de 1867.”

Caricatura de Clavé del dibuixant Tomàs Padró. Font: Institut Municipal d’Història.


El 1868 Clavé fundà i dirigí el periòdic republicà federal La Vanguardia”, poc després del pronunciament contra Isabel II del 17 de setembre, encapçalat de nou per militars, en aquest cas van ser Topete i Prim, que ells van auto-qualificar com “la Gloriosa”. La proclama dels sollevats a Cadis acabava amb !Viva España con honra! La reina Isabel II s’exilià i s’anaren formant diferents juntes locals i territorials amb proclames per aconseguir un sistema democràtic. S’anunciava la convocatòria d’unes Corts Constituents, llibertats polítiques i sufragi universal (masculí), abolició de l’impost sobre el consum o del sistema de lleves per fer el servei militar.
Clavé, a les pàgines d’aquella publicació mostra una gran desconfiança en les proclames de “la Gloriosa”. El seu pensament divergia en indicar quins eren els seus principis:

“Todo para el pueblo y para el pueblo, Igualdad de derechos y de deberes, Federación de los pueblos, administración de justicia gratis, sufragio universal. Cada religión costee su culto. Imponer una religión o cohibir su ejercicio es tiranizar las conciencias, derecho de asociación, de reunión, Imprenta libre, Enseñanza libre, Escuelas gratuitas, Bibliotecas Populares, Inviolabilidad del domicilio y de la correspondencia, Responsabilidad personal para los actos públicos, Amparo al desvalido, Abolición de la pena de muerte, Extinción de cárceles y presidios infamantes, Abolición de la servidumbre, supresión de quintas…

La supressió de les lleves, o de les quintes, va ser molt freqüent en les proclames federals de mitjans del segle XIX. Es sortejava als nois que havien d’anar a fer de soldat i els que tenien recursos econòmics, pagant 1.500 pessetes or, es podien lliurar de la coneguda ”contribució de sang”. Al 1865 només es redimiren el 24% dels quintats, el 76% restant havien de fer un servei militar de 6 anys. A més, a Catalunya fins la derrota davant Felip V, no s’havia de fer el servei militar forçós, només succeïa si havien de defensar el territori del Principat.

Clavé a “La Vanguardia” (republicana i federal) el 21-11-1868 va fer un article sobre aquest tema que ell portava temps denunciant i en donava la solució. Reproduïm un petit fragment traduït del castellà per Manel Risques, d’un text que Clavé reaprofitava:
”Ha de ser molt trist i dolorós per a les pobres mares de família veure que després d’una revolució que ha enderrocat un tro i ha proclamat totes les llibertats, encara sigui oportú el següent tros d’un article que vam publicar ara fa cinc anys:
“…Veniu amb mi a casa de l’obrer.
Què hi veieu?
Una dona demacrada per les tortures de l’esperit i les penalitats del treball…
Al seu fill gran, el suport més ferm de la família necessitada, se l’han endut per el servei de les armes…
I la dona pregunta:¿Per que el fill del ric ha d’eximir-se del pes inic d’aquesta contribució de sang?
Contesteu-li homes del present: Perquè el fill del ric ha redimit el servei a la pàtria per diners.
Escolteu la dona: Així doncs, ¿la pàtria imposa sacrificis personals que es poden redimir amb un grapat d’or? Aleshores el que aquesta llei funesta exigeix a la joventut, la sang i la vida dels que no posseeixen aquest metall cobejat!…On és la justícia…
Afortunats els rics que poden “redimir” els seus fills amb or! Qui redimirà els fills dels pobres ?.
La “Democràcia” bona i santa dona!. La “Democràcia” abolint aquestes lleves odioses i assentant sobre les bases de la Raó i del Dret el regnat de la Fraternitat Universal”.

1869: Després de la revolució de “la Gloriosa” hi hagué un Govern provisional que aprovà la Constitució del 69 que deixava descontents als republicans ja que donà pas a una regència del general Prim i posteriorment, el gener del 1871 a la monarquia d’Amadeu I. Recordem que el mateix any, Clavé amb Valentí Almirall i altres 6 catalans (conjuntament amb 7 aragonesos, 7 valencians i un representant de les Illes Balears) havien signat un Pacte federal a Tortosa (vegeu la Perla 33) que demanava un canvi polític ben diferent a aquell govern provisional. La seva opció quedava clara en la proclama: “Viva la República Democrática y Federal”. En aquest ordre de coses, Clavé estrena una cançó amb un títol prou eloqüent: “La Revolución”, dedicada al seu amic mort durant el confinament, Abdó Terradas. També col·laborà al diari “Estado Catalán”.

1870-73: Seguí desenvolupant activitats musicals i va dur a terme un arranjament de “La Marsellesa” explicant que havia estat un “sobrado atrevimiento poner mi mano en el grandioso himno (…) He procurado conservar la melodía en toda su pureza (…) y he apropiado la traducción a los usos de nuestro país”. Així entre altres modificacions hi trobem aquests dos versos: ”Fills de la terra catalana, abans morir que ser esclaus!”.

En aquesta etapa fou elegit membre del Comitè republicà de Barcelona. Seria escollit diputat i President de la Diputació de Barcelona durant 4 mesos. Essent-ne destituït, com altres diputats federals.
L’onze de febrer de 1873 es proclamà la I República i Clavé fou nomenat Governador Civil de Castelló. Es convocaren noves eleccions a Corts Constituents. Clavé es presenta com a candidat pel partit federal pel districte 3r de Barcelona i fou escollit. Al dirigir-se als possibles electors els informava dels seus propòsits:

“Defenderá los intereses de Cataluña, abogará por el mejoramiento moral y material de los obreros y que no descansará hasta ver afianzada la República democrática federal (…) jamás he faltado a la integridad de los principios que sustento (…) desterrado o libre, en la adversidad o en los días faustos, así en el calabozo donde he pasado amargas horas como en los elevados cargos de confianza (…) Si alcanzo ahora la predilección de vuestro sufragio iré (…) a trabajar para la consolidación de la República democrática (…) bajo las razonables bases de una Federación que armonizando y garantizando las respectivas autonomías del individuo, de la familia, del municipio, de la provincia y del estado cantonal (…) contribuiré a romper (…) los férreos eslabones que avasallan los antiguos reinos de la miserable explotación de un centro corruptor y corrompido (… )tejiendo (…) en fraternales vínculos los futuros estados federales de la República española”.

Castelar, un dels 4 presidents d’aquella curta República, el nomenà Governador civil a Tarragona.
La I República acabà elaborant una Constitució Federal, però no aconseguí aplicar-la ja que entre els mateixos republicans, els anomenats unitaris, no l’acceptaven i argumentaven: “¿Una república Federal? ¿Por qué no una unitaria? ¿por qué la federación en un país que tiene ya conquistada su unidad?”, com es podia sentir en els debats dels que elaboraven aquella Constitució. Qüestionaments que ressonen també en l’actualitat, on paraules com nació, estat, pàtria, país resulten sinònims o antònims segons qui les utilitzí . Josep Anselm Clavé es referia a Catalunya igualment com a poble, que com a país, com a pàtria o com a Estat…
El 1874, un altre General, Manuel Pavia, fa un nou cop d’estat que acabà amb la República i restaurà la monarquia borbònica. Clavé retorna a Barcelona i morí poc després.
Anselm Clavé, deixà una petjada reconeguda i profunda com mostren les plaques a molts carrers de Catalunya.

Homenatge a la memòria de Josep Anselm Clavé 1933. Membres d’entitats corals davant del monument a Clavé, a la Rambla de Catalunya

Al 1888 s’inaugurà a Barcelona el monument situat a la Rambla Catalunya coincidint amb l’Exposició Universal. El que havia estat un els seus amics, Frederic Soler conegut com a “Pitarra”, el recordà amb un vers al diari La Publicitat” (el 25 de novembre):

A la fi arriba el teu dia
Immortal músic Clavé.
Se´t paga el que se’t devia
I si complir bé es volia
No se’t paga pas prou bé.
Tu vas fer molt més encara
Que inspirar-te i fer cantar;
vas esser del poble pare (…)
Vas tocar-li el seny i el cor,
vas fer-lo pensar i sentir.
vas coronar-lo de llor,
i per tu, aquí on tot és mort,
els teus cants no han de morir…

Josep Anselm Clavé i el naixement del cant coral a Catalunya (1850-1874) de Jaume Carbonell i Guberna, Ed. Galerada, 2000.
Imatge

Perla 53. Un altre debat lingüístic. Narcís Oller versus Pérez Galdós

Imatge principal: Sortida del Liceu de Romà Ribera i Cirera (Barcelona, 1848-1935), vers 1913, conservat al Museu de Montserrat.

Dos escriptors realistes

Vargas Llosa, a El País del 19 d’abril de 2020, en plena fase de confinament pel Covid-19, va publicar un article  titulat: “En favor de Pérez Galdós”, on  afirmava que:

“El autor de Fortunata y Jacinta fue el mayor escritor español del siglo XIX. Era un hombre civil y liberal que al narrar un período neurálgico de la historia de España se esforzó en hacerlo con imparcialidad.”

Perla 53 Benito Pérez galdós

Imatge 1. Retrato de Benito Pérez Galdós de Joaquín Sorolla. Original en la Casa-Museo Pérez Galdós (Cabildo de Gran Canaria).

Aquests comentaris elogiosos sobre l’escriptor canari recorden també una polèmica sobre la qüestió catalana recollida en la correspondència epistolar mantinguda entre els novel·listes Benito Pérez Galdós (1843-1920) i Narcís  Oller  (1846-1930) al llarg d’uns 30 anys que van mantenir fins a 1915. En ella es capta que  l’escriptor canari, assentat ben aviat a Madrid, li resultà difícil, per no dir impossible, d’entendre, acceptar i assumir l’actitud d’Oller d’escriure en la seva pròpia llengua. La llengua catalana no era “apropiada” per escriure novel·les per un “liberal” com ell. Aquesta incomprensió o discrepància ha existit en  molts dels “diàlegs peninsulars”. A Pérez Galdós, tal vegada, li venia a la memòria  una persona interessada en la història com era el seu cas, Antonio Alcalà Galiano (un polític liberal) i que a les Corts Espanyoles de 1835  assenyalava: 

Uno de los objetivos principales que nos debemos proponer nosotros es hacer a la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido hasta ahora”. 

Aquesta era l’aposta liberal, tot i que el liberalisme és una doctrina o sistema que defensa les llibertats polítiques i econòmiques. La seva proposta es basava, doncs, en acceptar només l’existència d’una nació, i aquesta havia d’anar acompanyada només d’una llengua.

Maria Lourdes Acosta González ha estudiat la correspondència entre Pérez Galdós i Narcís Oller. En total són 54 cartes epistolars i les 4 o 5 targetes de visita manuscrites conservades per ambdós escriptors. Les cartes rebudes per Narcís Oller són a l’Hemeroteca de Barcelona i les rebudes per Galdós al seu Museu de Las Palmas de Gran Canaria. La polémica sobre la cuestión nacionalista catalana, en la correspondencia epistolar, entre Narcís Oller y Benito Pérez Galdós

Perla 53 Ramon_Casas_-_MNAC-_Narcís_Oller-_027563-D_006549

Imatge 2. Narcís Oller vist per Ramon Casas (MNAC).

Dues novel·les, dues ciutats i dues nacions 

Antonio Arroyo Almaraz ha estudiat a “Benito Pérez Galdós y Narcís Oller: Formulación y percepción narrativas de la ciudad” dues de les seves principals novel·les: Fortunata y Jacinta de Benito Pérez Galdós i La febre d’or de Narcís Oller, obres que aglutinen allò primordial de la trajectòria literària de cada escriptor. 

Trobem  algunes coincidències generacionals entre els dos escriptors pel que fa a formació ja que estudiaren dret, pel que fa al moviment literari s’identificaren inicialment, amb el mateix corrent literari, el realisme, i estigueren  influenciats per Émile Zola. Ara bé, no visqueren en la mateixa ciutat, ni en el mateix context polític i social. Van viure en entorns ben diferents. Pérez  Galdós al Madrid capitalí i cortesà, Oller a la  Barcelona modernista i industrial. Els dos com a bons realistes  retrataren el que veieren, escoltaren i observaren en aquelles ciutats on l’estructura política, administrativa, arquitectònica, social i laboral eren prou diferenciades en aquells anys. Les obres Fortunata y Jacinta de Pérez Galdós i La febre d’or de Narcís Oller, essent les dues expressió d’una realitat viscuda, mostren que els contextos, els ambients, els protagonistes o  els interessos eren ben diferenciats. En la primera es capta un costumisme marcat per oligarquies i pel “pueblo llano”, en canvi a l’obra de Narcís Oller predomina la burgesia, l’especulació a la borsa i el món industrial. En l’àmbit polític Pérez Galdós  arribà a ser diputat amb els liberals  durant tres legislatures, dins aquell sistema farcit de les moltes trampes electorals que  caracteritzaren  la Restauració canovista. 

Els dos  s’involucraren en voler explicar i narrar  també determinats fets històrics. Els  “Episodios Nacionales” (46 temes recollits  en 5 sèries publicades entre 1872 i 1912) de Pérez  Galdós  van ser  molt coneguts: ”Trafalgar, Zaragoza, Gerona, El terror de 1824, Zumalacárregui, Narváez, España sin rey…” abasten aspectes de la història d’Espanya des de 1805 a 1875. Arribaren a ser molt considerats i tingueren una gran influència en generacions posteriors, car foren  llegits i comentats a multitud d’escolars per fer-los reviure una visió  històrica i heroica d’Espanya. Els Episodios avui són considerats una història anecdòtica o novel·lada. Esmentem uns exemples, Pérez Galdós confessa  a “Zaragoza” (escrita al 1874): 

Lo que no ha pasado ni pasará es la idea de la nacionalidad de España (…) cuando otros pueblos sucumbían, ella defiende su derecho (…) sacrificando su propia sangre (…) como consagraban los mártires en el circo la idea cristiana. El resultado es que España, depreciada injustamente en el Congreso de Viena (…) no ha puesto en duda la continuidad de su nacionalidad (…) pero su permanencia nacional está y estará siempre asegurada”. 

Les  referències a la pàtria són freqüents i resulta significatiu que en la seva narració el personatge que “no tiene en su alma ni chispa de patriotismo”, no sigui de llinatge aragonès i a més sigui un avar i usurer  (jueu d’origen mallorquí). Als bitllets verds de 1.000 pessetes de 1979, després de la Constitució del 1978, el recordaven i n’agafaren el final d’una reflexió  que es troba en el capítol XXIX: 

“¿Zaragoza se rendirá? (…). La reducirán a polvo (…) caerán sus cien templos, su suelo abriráse vomitando llamas (…) caerán las tejas al fondo de los pozos, pero entre los escombros y entre los muertos habrá siempre una lengua viva para decir que Zaragoza no se rinde”.

Perla 53 Portada_de__Zaragoza__de_Pérez_Galdós,_edición_de_1901

Imatge 3. Portada del llibre Zaragoza, Episodios Nacionales de Benito Pérez Galdós, 1901

Narcís Oller, en canvi, visqué des de Barcelona la incidència de la revolució industrial i reflectiria  una societat ben diferent de la que narrava Pérez  Galdós. Un exemple clar és  La febre d’or, una novel·la extensa i complexa en tres volums (1890-1892)  que retrata   sobretot la dinàmica Barcelona de 1880 al 1882, amb contrastos vitals entre enriquiments i ruïna, centrada en bona part en la Barcelona del Liceu i de les especulacions borsàries amb les seves  pujades i baixades entre la febre borsària de principis dels anys vuitanta i l’Exposició Universal de 1888.

Perla 53 La_febre_d'or_de_Narcís_Oller

Imatge 5. Portada de La febre d’or. Novela de costums del nostre temps, de Narcís Oller, Barcelona: La Ilustració Catalana, 1890.

A més d’aquestes contradiccions cal no oblidar que Pérez  Galdós escrivia en castellà o en la lengua española regulada o normalitzada  en el regnat  de Felip V a través de la Real Academia Española que ben aviat (1726-1739) tingué enllestit el primer diccionari que constava de  6 volums.  A moltes de les  escoles del país ens ho  recordaven anys enrere i, al mateix temps, ens  feien repetir i aprendre tres paraules que senyalaven la seva funció: 1.”limpia” (elimina determinades paraules). 2.  “fija” (quina és la forma  correcte) i 3.“da esplendor” (valida i avala). 

Perla 53 Limpia,_Fija_y_Da_Esplendor_Detalle_Grabado_Lema_Real_Academia_Española_de_la_Lengua_-_AHG

Imatge 6. Lema de la Real Academia de la Lengua Española en 1737. Compartido un consultado por J. Javier García A.

En canvi Oller no va tenir al darrera una institució similar  pel que fa al reconeixements de la seva llengua en molt bona part de la seva vida,  ja que el català  no comptava encara amb una institució similar reguladora de qüestions ortogràfiques i gramaticals. El projecte per a normalitzar  lingüísticament el català s’anirà configurant lentament. 

Amb la restauració dels Jocs Florals (1859) es va fer evident la necessitat d’establir unes normes gramaticals. Hi hagueren diferents projectes, i fou en  “El  Primer Congrés Internacional de Llengua Catalana” de 1906 quan  agafà empenta  i, sobretot, quan Prat de la Riba des de la Diputació de Barcelona (1913) cridà Pompeu Fabra per dirigir el projecte de normalització lingüística des de l’Institut d’Estudis Catalans (iniciativa rebuda amb menyspreu, no acceptació  i crispació per part de determinades  personalitats, entitats o premsa    com ja vam veure a la Perla 28). El 1917 es completa   el diccionari ortogràfic promogut  per la Mancomunitat, que n’impulsà el seu ús en llur àmbit administratiu.  Alguns escriptors com Caterina Albert o Narcís Oller en mostraren el seu desacord. 

Perla 53 Congres_catala1

Imatge 7. Inauguració del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (Barcelona, 1906 )

És a dir, Pérez Galdós va  escriure en una llengua  d’Estat, protegida i normalitzada i  Narcís Oller en una llengua que vivia un difícil procés de normalització, ja que no hi havia hagut cap estructura política amb capacitat per fer-ho. Els diccionaris “oficials” respectius de les dues llengües es portaven més de 190 anys! I en un hi havia un Estat al darrera i a l’altra  només una Mancomunitat.

Pérez Galdós, el 8 de desembre de 1884, s’adreçava a Oller demanant-li que no utilitzés el català en les seves novel·les, ja que era més convenient, pertinent i útil  utilitzar el castellà  si volia aconseguir un reconeixement, i aconsellava també que les seves accions  no passessin a Catalunya:

”Yo no quiero aburrir a V. más que la longitud de mi epístola. Lo que sí le diré es que es tontísimo que V. escriba en catalán. Ya se irán Vds. curando de la manía del catalanismo y de la Renaixença. Y si es preciso, por motivos que no alcanzo, que el catalán viva como lengua literaria, deje V. a los poetas que se encarguen de esto. La novela debe escribirse en el lenguaje que pueda ser entendido por mayor número de gente. Los poetas que escriben para sí mismos déjeles V. con su manía y véngase con nosotros. Le recibiremos a V. en el recinto de nuestro Diccionario con los brazos abiertos.” 

Aquí no hi va haver coincidència.

Narcís Oller no va a trigar  a respondre, segurament sorprès i dolgut per la incomprensió vers la seva llengua i per l’assimilisme que aconsellava. Li  va exposar  amb claredat  quin era el seu  pensament, la seva actitud  i el seu compromís  al respecte. 

“No amigo Galdós, no es exclusivismo, ni provincialismo, ni separatismo, ni otro ogro cualquiera de los terminados en -ismo que pueda inventarse algún vecino de la corte tratando de los platónicos poetas del Pélago que él no conoce, pero Vd. sí, lo que me hace escribir en catalán. Es algo muy superior, mucho más invencible que el pueril afán de mostrar al orbe mis preferencias por Cataluña que no niego, pero que podría tener del mismo modo y aun alardear de ellas escribiendo en romance. 

Escribo la novela en catalán porque vivo en Cataluña, copio costumbres y paisajes catalanes y catalanes son los tipos que retrato, en catalán los oigo producirse cada día, a todas horas, como Vd. sabe que hablamos aquí. No puede Vd. imaginar efecto más falso y ridículo del que me causaría a mi hacerlos dialogar en otra lengua, ni puedo ponderarle tampoco la dificultad con que tropezaría para hallar en paleta castellana cuando pinto, los colores que me son familiares de la catalana. …”.

L’any següent, Pérez Galdós insistia en el seu judici d’entendre la llengua catalana com una llengua menor i inapropiada i aconsellava a Narcís Oller usar la llengua dels déus, a més, feia els comentaris habituals en determinats sectors sobre les demandes proteccionistes fetes pels industrials catalans: 

“No puede figurarse el desconsuelo que siento al ver un novelista de sus dotes, realmente excepcionales, escribiendo en lengua distinta del español, que es, no lo dude, la lengua de las lenguas y no venga con la sofistería de que solo siente en catalán. Yo no lo creo: no puedo creer tal cosa (…) La admiración que siento por Ud. es bastante grande para hacerme desafiar las asperezas de una lengua cuyas bellezas no entiendo y cuya resurrección como lengua literaria no me explico. (…)  El castellano es la lengua de los dioses (…) El catalán, por lo poco que yo entiendo de él, no tiene construcción propia… La sintaxis, la construcción son las nuestras. No difieren más que en las palabras, cuya tosquedad y dureza hiere el oído. Por eso es tan fácil la traducción. Es como arrancar un disfraz que sólo está sujeto por un hilo. Yo leo la prosa de Ud. veo en ella un castellano, pero con palabras catalanas. Es como un hombre blanco que se ha teñido de betún para parecer negro y no lo es. Ud., amigo mío, escribe español sin saberlo (…) Uds. son los hijos mimados de la nación (es refereix als catalans) (…) Separatistas, nosotros, que vivimos sacrificados a las exigencias de una industria que no acaba de perfeccionarse (…) ¿Qué quiere decir protección, más que la obligación en que estamos todos de comprar a Uds. el producto de sus talleres? O yo estoy tonto o protección y separación son términos antitéticos.

El  diàleg i  la  (in)comprensió,  en aquella època de la Restauració Canovista (1875-1930),  entre determinats  sectors catalanistes i els grups dominants a Madrid seguien essent ben difícils en les esferes governamentals i culturals, generant la conseqüent polèmica i tradicional incomprensió.  Sempre que des de Catalunya, els seus representants sorgits d’unes estructures socials pròpies de la revolució industrial s’atrevien a presentar  i demanar  canvis davant aquella oligarquia  castellana i andalusa de base latifundista i posseïdora dels poders de l’Estat, la resposta era nul·la i tergiversadora. Ni les demandes polítiques d’una altra naturalesa a la seva s’acceptaven, ni es valorava ni es respectava la llengua pròpia d’un autor de llengua catalana. Clarament, un liberalisme excloent.

Dos autors mediàtics 

Ambdós autors han vist adaptades al cinema diverses de les seves novel·les. Fortunata y Jacinta fou estrenada en una primera versió el 1969 dirigida per Angelino Fons i interpretada per Emma Penella i, el 1980 en una sèrie produïda per TVE, dirigida per Mario Camús i interpretada per Ana Belén. 

Perla 53 fortunata_y_jacinta-108517534-large

Imatge 8. Fortunata y Jacinta. Un film de Mario Camús adaptació de la novel·la de Pérez Galdós

El 1993 s’estrenà la sèrie de televisió (TVE i TV3) La febre d’or, dirigida per Gonzalo Herralde, amb un guió de Guillem-Jordi Graells i interpretada per Fernando Guillén. 

Perla 53 La Febre d'or

Dos escriptors nacionals

Per acabar només contrastar com veuen aquests dos escriptors algunes de les institucions literàries de cada país: 

La Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes: 

Benito Pérez Galdós representa el nacimiento de la novela española en la segunda mitad del siglo XIX. Galdós es el restaurador de nuestra tradición novelística, el recuperador de la tradición española del Siglo de Oro y uno de los máximos representantes del Realismo español. Con razón la crítica no ha dudado en calificarlo como el mayor novelista después de Cervantes, digno de emparejar con escritores clásicos de su siglo. Escritor de una gran riqueza inventiva que no encuentra parangón entre sus coetáneos. Cerca de ocho mil personajes forman el complejo y rico mundo de ficción creado por Galdós. Pasiones, debilidades, fisonomías, caracteres humanos, sufrimientos… se engarzan y cobran vida en un contexto urbano descrito con precisión y maestría.

L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) diu de Narcís Oller: 

L’aportació de Narcís Oller a la literatura catalana ha estat l’elaboració d’un llenguatge adaptat a la narració, la tradició del qual en català es remunta a Tirant lo Blanc. En aquest sentit es considera Narcís Oller el patriarca de l’actual novel·lística de la literatura catalana. Narcís Oller aconsegueix en el seu temps una fama europea només comparable en altres gèneres a la incidència d’Àngel Guimerà o de Jacint Verdaguer. Fa alguns intents amb la narrativa breu, gènere en el qual experimenta amb temes que posteriorment inclou en les novel·les. De formació romàntica, es va decantant cap a l’opció estètica que va d’Honoré de Balzac a Émile Zola. Narcís Oller adopta el model realista i intenta oferir una reproducció objectiva de la societat del seu temps. Tot i la falta de recursos i models narratius, troba l’estil personal i incorpora una temàtica i una visió del món inèdites a la literatura catalana vuitcentista. Supera els obstacles i les deficiències de la llengua de l’època. Malgrat produir per al sector més selecte de la població, arriba a capes prou àmplies i es converteix en un autor popular.

 

Imatge

Perla 52. Errors i prejudicis antics vistos per l’austríac Anton Sieberer

Imatge principal. Cartell de Carles Fontseré per al Socors Roig Internacional

Un diagnòstic clar per a una situació complexa

Llegint les aportacions de Sieberer, en el llibre ja esmentat en les Perles 50 i 51, es confirma que coneixia prou bé la complexitat de Catalunya i també les seves relacions amb l’Estat, així com la intricada realitat de la diversitat, la incomprensió entre  sensibilitats polítiques i socials existent a Catalunya i a Espanya. L’austríac havia recorregut molts llocs d’Espanya i feu una perllongada estada a Catalunya al llarg dels anys 1934 i 1935, durant l’època de la Segona República.

Un cop retornat a Viena, s’assabentaria  que el 18 de juliol de 1936 s’havia produït  una revolta militar a Espanya i que, en part,  havia fracassat en no aconseguir controlar d’inici ciutats com Barcelona, Madrid, Bilbao o València, i començà  una llarga guerra civil. El llibre es va acabar d’escriure amb el conflicte ja començat i abans de l’ocupació nazi de Viena  (12 de març  del 1938). En ell  esmenta que el govern republicà  està ubicat a València després d’abandonar Madrid (del 7 de novembre del 36 al 31 d’octubre del 37). La guerra, doncs, no estava encara decidida  i ell apuntava que podia tenir tres finals. Un d’aquests avançava que seria “un calvario”.

Perla 52 mapa GC

Imatge: Mapa de la situació de la Guerra Civil quan València és la capital de l’estat 

Sieberer, va saber focalitzar a partir d’una acurada  mirada què estava passant a l’Espanya que va recórrer  i va voler entendre, i va recollir també les aspiracions que havia copsat en aquella  societat desigual del anys 30. Com a vienès era coneixedor de la defensa que feren els partidaris de l’Arxiduc Carles per  mantenir les institucions pròpies de Catalunya i que es perderen aquell 11 de setembre de 1714. Recordem que foren molts els exiliats  catalans que s’instal·laren a Viena (Francesc de Castellví, autor d’unes “Narraciones históricas”, bàsiques per conèixer els fets d’aquells moments, o en Carrasclet, comentat a la Perla 21). Aquells exiliats  deixaren petjada en la seva ciutat austríaca. Ho testimonien edificis vienesos com l’església de La Mare de Déu de la Mercè (amb imatges de la Mercè i Santa Eulàlia) o el monestir de Montserrat, com ha documentat  abastament Agustí Alcoberro a L’exili austriacista (1713-1747)

Sieberer, en la seva llarga  estada a Espanya, es va acabar d’informar sobre el terreny per tal de poder extraure una anàlisi que va sorprendre a Vicens Vives per la seva capacitat, sobretot, d’establir connexions i contraposicions  d’un mateix esdeveniment segons les òptiques castellana i la catalana. També pel fet d’apuntar divergències entre les diferents forces catalanistes al llarg del recorregut històric que fa. Esmenta i situa a molts  personatges destacats com Ramon Llull, Cambó, Companys, Prat de la Riba, Torras i Bages, Batet, Dencàs, Estelrich, Franco, Dr. Robert, Primo de Rivera, el poeta Maragall o Pi i Margall, de qui valorava el llibre de 1870: Las Nacionalidades. Escritos y discursos sobre federalismo i la seva activitat  dins el federalisme peninsular. Sieberer recollia una de les  seves assercions:

”todo hombre  era por esencia libre y soberano de sí mismo, y  entre soberanías no cabía ninguna sumisión, solo podían existir pactos.” 

Un dels molts exemples que demostren la seva informació historicista, la podem estimar quan fa referència  a un fet centrat en Alfons el Magnànim.  Li servia per posar l’accent en la  diferent manera d’entendre el poder i d’exercir-lo per part dels governants de Catalunya i  els de Castella, ja en èpoques ben llunyanes. Alfons el Magnànim o el Benigne (1327-1336) es  casà en  segones núpcies  amb Elionor de Castella i Portugal amb qui tingué un segon fill, Ferran. Amb la primera dona, Teresa d’Entença,  havia tingut el primogènit Pere (conegut com a Pere III). La reina Elionor va aconseguir el marquesat de Tortosa per al seu fill. Ho considerà insuficient i volia ampliar-ho amb més terres del Regne de València. La situació va provocar una protesta encapçalada per Guillem de Vinatea  a la mateixa ciutat de València (1333). Aquest va exposar davant el matrimoni “que allò era treure el regne (de València) de la Corona d’Aragó, i deixar València aïllada, que no seria res”. Davant d’aquest advertiment  

“la reina toda irada, plorant, dix: Senyor esto non consentiría El rei don Alfonso de Castilla, hermano nuestro, que él no los degollase todos”.

E lo senyor rei respós: ”Reina, reina, el nostre poble és franc e no és així subjugat, e Nós a ells com a bons vassalls e companyons”.

Finalment,  les donacions no es realitzaren, en respecte al tramat institucional català.

El pacte de San Sebastià

En el llibre de Sieberer es troben també referències al “Pacte de Sant Sebastià” de 1930, la proclamació de la República al 1931, als fets d’octubre de 1934 o a com poden  ser enteses paraules com separatisme o nacionalisme  en  ser pronunciades  per un castellà o per un català.

L’oposició va començar a organitzar-se i, l’agost de 1930, els republicans, els catalanistes d’esquerra i el PSOE van reunir-se a Sant Sebastià per articular una plataforma d’acció conjunta contra la monarquia. Hi van assistir Manuel Azaña (Acción Republicana), Alejandro Lerroux (Alianza Republicana), Álvaro de Albornoz (Partido Radical Socialista),  Marcel·lí Domingo (Partido Radical Socialista), Santiago Casares Quiroga (Federación Republicana de Galicia), Fernando de los Ríos (PSOE) i Indalecio Prieto (PSOE). Com a representants de les organitzacions catalanes van figurar-hi Manuel Carrasco i Formiguera (Acció Catalana), Macià Mallol (Acció Republicana) i Jaume Aiguader (Estat Català).

Perla 52. Pacto de San Sebastian

Imatge:  Primer Govern republicà presidit per Niceto Alcalà-Zamora i els seus ministres, molts dels quals eren signants del Pacte de San Sebastià

Espanya enfront Catalunya

A continuació, seguim aportant extractes del llibre España frente a Cataluña, segons la traducció de Jordi Arquer. Obra que  Vicens Vives entengué que calia llegir ja que, segons ell:   

la millor interpretació del moviment catalanista es troba avui dia a les pàgines d’Anton Sieberer ´Katalonien gegen Kastilien:zur innepolitschen problematik Spaniens´”. 

Fins i tot sembla que molts dels aspectes recollits són de plena actualitat, i cadascú podrà subratllar aquells que estimi més afinats.

En el capítol desè: ”Lliga – Esquerra”

Solamente con una lucha política tenaz se podía obtener lo que el Estado español no quería conceder voluntariamente. Política significa táctica y, con la cuestión táctica a emplear y de los aliados posibles, tocamos ya a una fuente inagotable de divergencias en el seno del catalanismo.

¿Hay nada más natural en los tiempos de realeza autócrata y de dictadura que un sector importante del catalanismo viese en las fuerzas republicanas y democráticas de España sus aliados naturales?… …obtención de un estatuto autónomo fueron precedidos del célebre Pacto de San Sebastián… la izquierda catalana hizo causa común contra el enemigo común. Ella veía dentro de un régimen efectivamente democrático en España, la única garantía de liberación duradera de Cataluña (…) El soplo de libertad general que tenía que entrar en España con la República democrática, las cadenas que hasta entonces habían ligado a Cataluña habían de caer. Una democracia española ya no tendría ningún interés en hacer de Cataluña una esclava. Esto es los que pensaban los que fueron a San Sebastián, la República en España significa una Cataluña libre, por lo que los republicanos españoles son nuestros aliados naturales… Amalgama de revolución y de liberación nacional…. (..) después de abril del 31 ya no se preguntó más si la política de Cambó de la derecha catalana durante la dictadura y el último año de la monarquía había sido justa o falsa, si se había sido perspicaz cubriendo, con su propio cuerpo, la monarquía hasta el último momento (…) la respuesta a esta política incomprensible a la mayoría de los catalanistas fue el triunfo de la izquierda, el juicio popular aniquilando a la derecha catalana (…) la inevitable oposición interior en el seno de un partido que es al mismo tiempo nacional revolucionario y social-conservador, conduce a un callejón sin salida y a la derrota (…) la “Lliga” había hecho con esta actuación la victoria de Macià. 

Es profundamente trágico que Cambó, el jefe incontestable del movimiento catalanista después de la muerte de Prat de la Riba haya tenido que abandonar el país para poner su vida en seguridad…. Las masas agriadas veían en Cambó al amigo del rey, el hombre de confianza del poder derribado, y olvidaban el gran catalanista que fue. (…)

La “Lliga” vio como le quitaron el fruto de su largo trabajo. ¿y quién? Gentes que a sus ojos no eran otra cosa que una masa confusa de advenedizos políticos.

I continua…

Es así como sobre el altar de la Cataluña autónoma, que nacía en su joven gloria y esplendor, todas las fuerzas de la Patria no se hallaron de acuerdo, sino que fue sembrado el germen de una grande disputa de hermanos y de una amargura que había de causar muchas desgracias. (…)

Los catalanistas de izquierdas habían hecho la revolución de acuerdo con los republicanos españoles, y así éstos habían ayudado a conquistar el poder a los primeros en Cataluña. La “Lliga” se atrincheró en 1934 detrás del Tribunal de Garantías Constitucionales, a fin de que este anulara las leyes decretadas por el Gobierno catalán en ejercicio de sus derechos autónomos, y conmovió de este modo la posición de la “Esquerra”. (…)

La revolución reprimida del 6 de octubre del 34 puso fin bruscamente a la supremacía de la “Esquerra”. El Estatuto no fue anulado sino suspendido por tiempo indefinido. Madrid podía escoger entre mandar a Barcelona a   castellanos con el fin de que demostraran a los catalanes por el antiguo método quien era el dueño del país o encargar a catalanes que tuvieran la confianza del Gobierno español… optaron por la segunda opción y algunos notables de la “Lliga” entraron en la Generalitat (…) Los que habían sido designados por gracia de Madrid aceptaron el mandato y continuaron en funciones hasta febrero de 1936, en los lugares de donde habían sido expulsados los representantes elegidos por el pueblo catalán por los fusiles castellanos; ellos ejercen las funciones cuyos titulares legales precedentes, nombrados por vía electoral, purgaban su pena en la prisión.

Si el Gobierno castellano hubiera tenido la intención de desacreditar para siempre a la “Lliga” en su propio país e inutilizarla desde el punto de vista político, no hubiera obrado de otra forma (…) ellos declararon que hacían conscientemente un sacrificio (…) a fin de alejar el peligro de un Gobierno autoritario puramente castellano. En el terreno táctico un segundo error (el primero su profesión de fe monárquica) … además estaba presente en la memoria de todos que la “Lliga” ayudó a establecer en 1923 la dictadura (…) 

En el orden de las cosas que la izquierda catalana tenga un programa más variado que la derecha, cuyo programa se limita a las reivindicaciones del catalanismo. En la izquierda un gran número de puntos de orden general añádase a él, por ejemplo, reivindicaciones concernientes a las horas de trabajo, los contratos colectivos, las relaciones de la Iglesia con el Estado, etc..; objetivos que los partidos no catalanistas procuraban también inscribir en su programa. Es justamente esa amalgama de objetivos catalanistas y de reformas sociales lo que tuvo tal éxito, cerca de una parte considerable de la población. (…)

Comparado con las necesidades del momento, el catalanismo, tal como la “Lliga” lo predicaba, aparecía como un programa de intelectuales y la “Lliga” como un partido de torre de marfil. (…)

El hecho de haber ganado al catalanismo un número de obreros que no es de menospreciar, tiene una grande importancia. Precedentemente era imposible imaginar el catalanismo sin sus estrechos lazos con la iglesia católica. Había obispos que eran catalanistas fervientes y notables. (…) pero desde que la nueva forma de catalanismo predomina, y desde que el catalanismo de la “Lliga” ha pasado a segundo plano, muchas cosas naturalmente han cambiado: Torras i Bages, obispo de Vic, escribió a comienzos de siglo” O el catalanismo será religioso, o no será”. Estas palabras parece que han perdido su valor. (..)

Con la guerra civil (…) el catalanismo de derecha, en tanto que fuerza visible y efectiva, ha desaparecido de la superficie de la tierra. Sus jefes están en el extranjero o han dejado de existir. Los miembros de la “Lliga” que han quedado en el país han devenido una masa amorfa a la cual falta toda significación política. Son náufrago cuyo navío ha sido destruido por la fuerza de los acontecimientos. Su elasticidad política les habría permitido el reconocimiento de Franco, a condición de que este acordara a Cataluña una extensa autonomía. Leemos en el “Mercure de France” del 1º de diciembre de 1936, en un artículo escrito por un catalanista de derecha” Si el general Franco quisiera reconocer el hecho catalán y dulcificar sus exigencias dictatoriales a este respecto, una gran parte de la opinión pública catalana estaría de ello satisfecha. Nosotros no somos partidarios de una dictadura: no obstante, la paz es siempre preferible a la guerra”. Para Franco las eventuales intenciones amigables de un partido, que no es ya dentro de su propia patria un factor de poder, no tienen, sin embargo, valor.

En capítol onzè: La revolución de octubre de 1934 en Barcelona.

Los resultados de las elecciones del 12 de abril de 1931 habían suscitado en Cataluña una ola de entusiasmo. (…) parecía que el espíritu de Cataluña se hubiera adueñado del poder en el país. La satisfacción de todas las aspiraciones a la autonomía parecía asegurada de un solo golpe. De nuevo podía mirarse cara a cara como un amigo al castellano. Algunos días habían sido suficientes para derribar el muro de odio y de desconfianza, que largos años había resistido a los esfuerzos bien intencionados. Este entusiasmo de luna de miel había de enfriarse un poco cuando empezaron en 1932 las negociaciones en el Parlamento de Madrid relativas al Estatuto autonómico catalán, al ver que el proyecto original que los catalanes habían preparado experimentaba una tras otra toda clase de mutilaciones.

El Estatuto (…) finalmente aprobado (…) no podía sin una gran dosis de buena voluntad ser aún celebrado como una conquista.

(…) octubre 34, Companys proclama la república catalana, no una república completamente separada de España. Sino una república catalana dentro del cuadro de una federación española (…) el general Batet respondió marchando contra el Palacio del Gobierno catalán (…). Es entonces cuando se pone de manifiesto la completa desorganización y el desorden escandaloso del “Estat Catalá” (…). La revolución catalana del 6 de octubre no fue solamente una derrota, sino que por su brevedad fue una vergüenza (…) el tiempo ha dado la razón a Companys. La resurrección política hacia el poder y la gloria siguió a la detención preventiva … la derrota había sido fecunda. En prisión, le acompaña la convicción de los catalanes de que había actuado como verdadero revolucionario, pero que había sido víctima de partidarios sin ponderación. En España, existe un sentido muy desarrollado de admiración por los mártires políticos. Algunos prisioneros simpáticos que se tratan de liberar hacen mucha más propaganda en favor de las elecciones que el más magnífico programa. (…)

Perla 52 soldats-generalitat-31721-png

El 6 de octubre no es solamente una desgraciada efemérides del calendario del catalanismo (…) las verdaderas causas de la ruina fueron la discordia interior y una falta de organización sin ejemplo.

En el capítol dotzè: Separatismo

El número de catalanes que verdaderamente toman posición en la cuestión del separatismo ha sido siempre muy restringido. Lo que será la solución definitiva del problema catalán, dependerá en última instancia del grado de buena voluntad del Gobierno español y de su comprensión de las reivindicaciones catalanas.  “Si nosotros vemos la posibilidad de ser a la vez españoles y catalanes estaremos completamente de acuerdo. Pero si se nos quiere obligar a renunciar a nuestros orígenes catalanes, para hacer de nosotros españoles cien por cien, dejaremos de ser españoles para ser otra vez enteramente catalanes”. Una política de opresión severa y despiadada no dejaría otra solución posible que la separación.

“En cada uno de nosotros se esconde en algún sitio un separatista, me ha declarado un día un catalanista notable. Si se nos veja y se nos disgusta, el separatista que hay en nosotros levanta la cabeza. Por imperativos de razón somos antiseparatistas. El separatismo es una cuestión de sentimiento (…) es pues, preciso que no se nos ponga en situación de perder todo discernimiento.

La palabra “separatismo” no ha sido inventada por los catalanes para designar su objetivo. Es una palabra que han empleado los castellanos para tratarlos de traidores a la patria. Separatista es una injuria. Quiere decir: ”Sabed que no somos tan bestias para no ver adonde vosotros queréis ir. Vuestro regionalismo es la piel de cordero con la que el lobo separatista se ha envuelto”. Este es, además, un método bien conocido para exagerar la enormidad de determinadas reivindicaciones incómodas y designarlas con una palabra que engendre miedo.

Los escándalos separatistas de los catalanes han hecho siempre el juego a los castellanos. Toda expresión o alusión separatista daba la vuelta a los diarios chovinistas y con su ayuda el peligro y las verdaderas intenciones del catalanismo eran sacadas de nuevo a la luz pública. Ya (Joan) Maragall se ha lamentado del eco monótono y odioso que vuelve a los oídos de los catalanes procedentes de las tribunas de los oradores castellanos y de las columnas de los diarios de la meseta, todas las veces que aquellos se atreven a expresar aspiraciones modestas: “Si nosotros hablamos de colaboración económica, se nos responde: separatismo; si pedimos un poco más de libertad dentro de la administración de nuestra patria, ellos se ponen todos a gritar: separatismo. Y al mismo tiempo querrían que nos sintiéramos españoles.

Prat de la Riba escribe en 1900 algo análogo:” Si nosotros llevamos la barretina o si cantamos los “Segadors”, esto significa a los ojos de los castellanos el non plus ultra del separatismo” (…) “sois vosotros los que sois separatistas, no nosotros: ese reproche en boca de los catalanes es tan viejo como el catalanismo y tan vivo hoy como el primer día. Cuando nosotros gritamos.” ¡Viva Cataluña!” vosotros entendéis “¡Muera España!”. Cuando nosotros queremos el bien de Cataluña, os parece a vosotros que es un complot contra Castilla. En todo lo que es una ventaja para nosotros veis un daño para vosotros. Sois vosotros -y no nosotros- quienes juzgáis los intereses de Cataluña y de Castilla inconciliables y fundamentalmente antagónicos”.

Perla 52 PratRiba-4716

Imatge. Retrat d’Enric Prat de la Riba com a President de la Diputació de Barcelona, obra de Josep Gallés i Malats 

El Dr. Robert, jefe catalanista y alcalde de Barcelona (…) “Si yo fuera separatista, tendría que desear que ellos se condujeran en Madrid cabalmente como lo hacen.” (…)

La policía de mano de hierro frente al catalanismo ha tenido ya la ocasión de hacer sus pruebas, la última vez, bajo Primo de Rivera, durante ese período de 7 años. Todas las demostraciones y manifestaciones del nacionalismo eran severamente prohibidas, bien pronto se tuvo la impresión de que el sueño de los castellanos habíase por fin realizado y que todas las cabezas de la hidra del catalanismo habían sido definitivamente cortadas. En diversas ocasiones el dictador declara que el catalanismo es asunto liquidado. ¡Cuán amarga fue la decepción, cuando en 1930 y 1931 pareció que el catalanismo no había expirado durante la opresión, como lo habían creído los partidarios de la dictadura, sino que por el contrario había ganado en fuerza de convicciones y en potencia combativa, para celebrar su resurrección, cuando cesa la violencia, con una plenitud de fuerza jamás vista hasta entonces!

A fin de demostrar lo absurdo, incluso la falta de pudor de las reivindicaciones autónomas catalanas, los castellanos invitan a las siguientes consideraciones: ¿Qué significa “autonomía”? ¿No quiere decir esto que Cataluña quiere rehusarnos todo control y toda influencia sobre su desenvolvimiento? Pero, pues que Cataluña continuaría siendo una parte de España, ella proseguiría en el futuro enviando sus delegados al parlamento español. Los castellanos no tendrían, pues, nada que decir en Cataluña; pero los catalanes, como lo han hecho hasta ahora, continuarían participando en las decisiones que regulan los destinos de España. Todo castellano seria mirado en Cataluña como un extranjero, indeseable; contrariamente, los catalanes querrían, sobre los derechos aumentados, los privilegios que ellos han disfrutado hasta ahora, en su patria grande. Ante tales pretensiones no podemos hacer otra cosa que mantenernos en nuestra convicción política, como en el pasado. La única reivindicación justa es y continúa siendo el mismo derecho para todos, un Estado para todos, cuya voluntad está compuesta de todos en la misma medida.

El anticatalanismo belicoso alcanza en Castilla a todas las clases de población. El núcleo de la catalanofobia no se encuentra solamente en la aristocracia castellana y en los generales, en el medio servil de los profesores y abogados de Burgos, Valladolid y Salamanca. Una proporción considerable del pueblo castellano alimenta parecidos sentimientos. ¡Muera el catalán insubordinado!  es en Castilla una consigna electoral que atrae a la multitud. Una gran parte del pueblo castellano se siente apasionadamente interesado en el mantenimiento del estado de cosas que ha existido hasta ahora, en la continuación del Estado español centralizador. Esta circunstancia quita a los hombres que se suceden en el gobierno, una parte de responsabilidad en su política catalana.

La mayoría de los castellanos (considera) la indulgencia hacia los catalanes como un crimen de alta traición.  (…) Lo decimos sin miramientos: los castellanos detestan y aborrecen no a los catalanes, sino más bien a los catalanistas. No cabe exigir de nosotros que escuchemos con calma la pretensión incalificable de los catalanistas de ser ellos un pueblo por sí mismo. (…)

No se puede, pues, esperar una solución por medio de la extirpación del catalanismo, o de una victoria ganada sobre él, ni cortando el nudo, derrotando a aquel completamente. No cabe otra cosa, pues, que un acuerdo para la solución del conflicto. Lo que resulta psicológicamente hablando, lo más difícil.

Una tensión tan fuerte en el interior de un país, especialmente cuando ella dura desde hace tanto tiempo en estado agudo, reclama a grandes voces una solución, que no sea de paños calientes: una solución así es engañosa, agota las fuerzas, las liga a un objeto estéril. E incluso el valor de una solución radical catastrófica solo trae el precio de grandes sacrificios la apariencia temporal de una solución.

Mas de una cabeza dura tendrá que inclinarse y será necesaria mucha paciencia y gran cantidad de buena voluntad, simplemente para allanar la montaña de los errores y de los prejuicios antiguos.

En el capítol tretzè:  ¿España está enferma?

Recorda la crisi del 1898 i el rebrot del catalanisme:

España no solamente es el país en el que el anarquismo juega aún un papel importante, es también el país en que la falta de disciplina del ciudadano prevalece sobre los decretos del Estado (…) Puesto que el Estado no representa gran cosa para el español ¿hay algo natural que no sea absolutamente nada para el catalán? (…)

No es solamente el carácter de un pueblo el que determina su historia, sino la historia la que forma, en una medida más grande, el carácter. (…)  El alma de España está enferma, dicen los poetas. La raíz de su mal es la ausencia de un objetivo purificador. Para remediar este hueco, se ha inventado el ibero americanismo. ¡Hosanna! Los españoles no han perdido su imperio universal. Si ellos ya no son el ombligo de un imperio político, son, no obstante, de una civilización que abarca la madre patria el mundo, de toda la América del sur y de la América central. Infundir a este vasto navío una nueva vida, es el objetivo ideal, buscado desde largo tiempo para curar a España.

(…) El ibero americanismo, no colmará probablemente las esperanzas… sería más normal buscar en la misma España objetivos capaces de traer el restablecimiento de su salud (apuntava aquí que faltaven projectes d’instrucció, de reforma agrària…). El amor a su patria chica es en España el sucedáneo del interés ausente por los destinos de la nación, (…) El catalán es ante todo, con toda su alma, catalán. La razón le aconseja no renunciar a pertenecer al gran Estado español o le convence de la inutilidad de tal esfuerzo.

Perla 52-cartell GC

En el capítol dinovè: Los catalanes y la guerra civil. 

(…) En el caso de una victoria del Gobierno de Valencia, la organización federativa de la España futura es casi segura. Los deseos nacionales y regionales estarían así satisfechos y las minorías contentas dejarían de ser los “enfants terribles” del Estado. Por el contrario, una España de Franco, no sentiría probablemente la menor veleidad de hacer concesiones a las minorías. Las viejas tensiones serían de este modo inevitablemente eternizadas y el germen de nuevos conflictos graves sería sembrado para el futuro. Catalunya puede ser conquistada, pero no convertida. 

El futuro impenetrable esconde aún una tercera posibilidad…. Acabar dividida en dos Estados…una España central gobernada por una dictadura y una Catalunya republicana (…) Sea lo que fuera (…) no parece en ningún modo que el calvario de España deba acabar con la guerra civil.

 

Perla 52 Els caiguts et necessiten

Imatge: Els caiguts et necessiten. Cartell de la Guerra civil. Generalitat de Catalunya