Imatge

Perla 53. Un altre debat lingüístic. Narcís Oller versus Pérez Galdós

Imatge principal: Sortida del Liceu de Romà Ribera i Cirera (Barcelona, 1848-1935), vers 1913, conservat al Museu de Montserrat.

Dos escriptors realistes

Vargas Llosa, a El País del 19 d’abril de 2020, en plena fase de confinament pel Covid-19, va publicar un article  titulat: “En favor de Pérez Galdós”, on  afirmava que:

“El autor de Fortunata y Jacinta fue el mayor escritor español del siglo XIX. Era un hombre civil y liberal que al narrar un período neurálgico de la historia de España se esforzó en hacerlo con imparcialidad.”

Perla 53 Benito Pérez galdós

Imatge 1. Retrato de Benito Pérez Galdós de Joaquín Sorolla. Original en la Casa-Museo Pérez Galdós (Cabildo de Gran Canaria).

Aquests comentaris elogiosos sobre l’escriptor canari recorden també una polèmica sobre la qüestió catalana recollida en la correspondència epistolar mantinguda entre els novel·listes Benito Pérez Galdós (1843-1920) i Narcís  Oller  (1846-1930) al llarg d’uns 30 anys que van mantenir fins a 1915. En ella es capta que  l’escriptor canari, assentat ben aviat a Madrid, li resultà difícil, per no dir impossible, d’entendre, acceptar i assumir l’actitud d’Oller d’escriure en la seva pròpia llengua. La llengua catalana no era “apropiada” per escriure novel·les per un “liberal” com ell. Aquesta incomprensió o discrepància ha existit en  molts dels “diàlegs peninsulars”. A Pérez Galdós, tal vegada, li venia a la memòria  una persona interessada en la història com era el seu cas, Antonio Alcalà Galiano (un polític liberal) i que a les Corts Espanyoles de 1835  assenyalava: 

Uno de los objetivos principales que nos debemos proponer nosotros es hacer a la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido hasta ahora”. 

Aquesta era l’aposta liberal, tot i que el liberalisme és una doctrina o sistema que defensa les llibertats polítiques i econòmiques. La seva proposta es basava, doncs, en acceptar només l’existència d’una nació, i aquesta havia d’anar acompanyada només d’una llengua.

Maria Lourdes Acosta González ha estudiat la correspondència entre Pérez Galdós i Narcís Oller. En total són 54 cartes epistolars i les 4 o 5 targetes de visita manuscrites conservades per ambdós escriptors. Les cartes rebudes per Narcís Oller són a l’Hemeroteca de Barcelona i les rebudes per Galdós al seu Museu de Las Palmas de Gran Canaria. La polémica sobre la cuestión nacionalista catalana, en la correspondencia epistolar, entre Narcís Oller y Benito Pérez Galdós

Perla 53 Ramon_Casas_-_MNAC-_Narcís_Oller-_027563-D_006549

Imatge 2. Narcís Oller vist per Ramon Casas (MNAC).

Dues novel·les, dues ciutats i dues nacions 

Antonio Arroyo Almaraz ha estudiat a “Benito Pérez Galdós y Narcís Oller: Formulación y percepción narrativas de la ciudad” dues de les seves principals novel·les: Fortunata y Jacinta de Benito Pérez Galdós i La febre d’or de Narcís Oller, obres que aglutinen allò primordial de la trajectòria literària de cada escriptor. 

Trobem  algunes coincidències generacionals entre els dos escriptors pel que fa a formació ja que estudiaren dret, pel que fa al moviment literari s’identificaren inicialment, amb el mateix corrent literari, el realisme, i estigueren  influenciats per Émile Zola. Ara bé, no visqueren en la mateixa ciutat, ni en el mateix context polític i social. Van viure en entorns ben diferents. Pérez  Galdós al Madrid capitalí i cortesà, Oller a la  Barcelona modernista i industrial. Els dos com a bons realistes  retrataren el que veieren, escoltaren i observaren en aquelles ciutats on l’estructura política, administrativa, arquitectònica, social i laboral eren prou diferenciades en aquells anys. Les obres Fortunata y Jacinta de Pérez Galdós i La febre d’or de Narcís Oller, essent les dues expressió d’una realitat viscuda, mostren que els contextos, els ambients, els protagonistes o  els interessos eren ben diferenciats. En la primera es capta un costumisme marcat per oligarquies i pel “pueblo llano”, en canvi a l’obra de Narcís Oller predomina la burgesia, l’especulació a la borsa i el món industrial. En l’àmbit polític Pérez Galdós  arribà a ser diputat amb els liberals  durant tres legislatures, dins aquell sistema farcit de les moltes trampes electorals que  caracteritzaren  la Restauració canovista. 

Els dos  s’involucraren en voler explicar i narrar  també determinats fets històrics. Els  “Episodios Nacionales” (46 temes recollits  en 5 sèries publicades entre 1872 i 1912) de Pérez  Galdós  van ser  molt coneguts: ”Trafalgar, Zaragoza, Gerona, El terror de 1824, Zumalacárregui, Narváez, España sin rey…” abasten aspectes de la història d’Espanya des de 1805 a 1875. Arribaren a ser molt considerats i tingueren una gran influència en generacions posteriors, car foren  llegits i comentats a multitud d’escolars per fer-los reviure una visió  històrica i heroica d’Espanya. Els Episodios avui són considerats una història anecdòtica o novel·lada. Esmentem uns exemples, Pérez Galdós confessa  a “Zaragoza” (escrita al 1874): 

Lo que no ha pasado ni pasará es la idea de la nacionalidad de España (…) cuando otros pueblos sucumbían, ella defiende su derecho (…) sacrificando su propia sangre (…) como consagraban los mártires en el circo la idea cristiana. El resultado es que España, depreciada injustamente en el Congreso de Viena (…) no ha puesto en duda la continuidad de su nacionalidad (…) pero su permanencia nacional está y estará siempre asegurada”. 

Les  referències a la pàtria són freqüents i resulta significatiu que en la seva narració el personatge que “no tiene en su alma ni chispa de patriotismo”, no sigui de llinatge aragonès i a més sigui un avar i usurer  (jueu d’origen mallorquí). Als bitllets verds de 1.000 pessetes de 1979, després de la Constitució del 1978, el recordaven i n’agafaren el final d’una reflexió  que es troba en el capítol XXIX: 

“¿Zaragoza se rendirá? (…). La reducirán a polvo (…) caerán sus cien templos, su suelo abriráse vomitando llamas (…) caerán las tejas al fondo de los pozos, pero entre los escombros y entre los muertos habrá siempre una lengua viva para decir que Zaragoza no se rinde”.

Perla 53 Portada_de__Zaragoza__de_Pérez_Galdós,_edición_de_1901

Imatge 3. Portada del llibre Zaragoza, Episodios Nacionales de Benito Pérez Galdós, 1901

Narcís Oller, en canvi, visqué des de Barcelona la incidència de la revolució industrial i reflectiria  una societat ben diferent de la que narrava Pérez  Galdós. Un exemple clar és  La febre d’or, una novel·la extensa i complexa en tres volums (1890-1892)  que retrata   sobretot la dinàmica Barcelona de 1880 al 1882, amb contrastos vitals entre enriquiments i ruïna, centrada en bona part en la Barcelona del Liceu i de les especulacions borsàries amb les seves  pujades i baixades entre la febre borsària de principis dels anys vuitanta i l’Exposició Universal de 1888.

Perla 53 La_febre_d'or_de_Narcís_Oller

Imatge 5. Portada de La febre d’or. Novela de costums del nostre temps, de Narcís Oller, Barcelona: La Ilustració Catalana, 1890.

A més d’aquestes contradiccions cal no oblidar que Pérez  Galdós escrivia en castellà o en la lengua española regulada o normalitzada  en el regnat  de Felip V a través de la Real Academia Española que ben aviat (1726-1739) tingué enllestit el primer diccionari que constava de  6 volums.  A moltes de les  escoles del país ens ho  recordaven anys enrere i, al mateix temps, ens  feien repetir i aprendre tres paraules que senyalaven la seva funció: 1.”limpia” (elimina determinades paraules). 2.  “fija” (quina és la forma  correcte) i 3.“da esplendor” (valida i avala). 

Perla 53 Limpia,_Fija_y_Da_Esplendor_Detalle_Grabado_Lema_Real_Academia_Española_de_la_Lengua_-_AHG

Imatge 6. Lema de la Real Academia de la Lengua Española en 1737. Compartido un consultado por J. Javier García A.

En canvi Oller no va tenir al darrera una institució similar  pel que fa al reconeixements de la seva llengua en molt bona part de la seva vida,  ja que el català  no comptava encara amb una institució similar reguladora de qüestions ortogràfiques i gramaticals. El projecte per a normalitzar  lingüísticament el català s’anirà configurant lentament. 

Amb la restauració dels Jocs Florals (1859) es va fer evident la necessitat d’establir unes normes gramaticals. Hi hagueren diferents projectes, i fou en  “El  Primer Congrés Internacional de Llengua Catalana” de 1906 quan  agafà empenta  i, sobretot, quan Prat de la Riba des de la Diputació de Barcelona (1913) cridà Pompeu Fabra per dirigir el projecte de normalització lingüística des de l’Institut d’Estudis Catalans (iniciativa rebuda amb menyspreu, no acceptació  i crispació per part de determinades  personalitats, entitats o premsa    com ja vam veure a la Perla 28). El 1917 es completa   el diccionari ortogràfic promogut  per la Mancomunitat, que n’impulsà el seu ús en llur àmbit administratiu.  Alguns escriptors com Caterina Albert o Narcís Oller en mostraren el seu desacord. 

Perla 53 Congres_catala1

Imatge 7. Inauguració del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (Barcelona, 1906 )

És a dir, Pérez Galdós va  escriure en una llengua  d’Estat, protegida i normalitzada i  Narcís Oller en una llengua que vivia un difícil procés de normalització, ja que no hi havia hagut cap estructura política amb capacitat per fer-ho. Els diccionaris “oficials” respectius de les dues llengües es portaven més de 190 anys! I en un hi havia un Estat al darrera i a l’altra  només una Mancomunitat.

Pérez Galdós, el 8 de desembre de 1884, s’adreçava a Oller demanant-li que no utilitzés el català en les seves novel·les, ja que era més convenient, pertinent i útil  utilitzar el castellà  si volia aconseguir un reconeixement, i aconsellava també que les seves accions  no passessin a Catalunya:

”Yo no quiero aburrir a V. más que la longitud de mi epístola. Lo que sí le diré es que es tontísimo que V. escriba en catalán. Ya se irán Vds. curando de la manía del catalanismo y de la Renaixença. Y si es preciso, por motivos que no alcanzo, que el catalán viva como lengua literaria, deje V. a los poetas que se encarguen de esto. La novela debe escribirse en el lenguaje que pueda ser entendido por mayor número de gente. Los poetas que escriben para sí mismos déjeles V. con su manía y véngase con nosotros. Le recibiremos a V. en el recinto de nuestro Diccionario con los brazos abiertos.” 

Aquí no hi va haver coincidència.

Narcís Oller no va a trigar  a respondre, segurament sorprès i dolgut per la incomprensió vers la seva llengua i per l’assimilisme que aconsellava. Li  va exposar  amb claredat  quin era el seu  pensament, la seva actitud  i el seu compromís  al respecte. 

“No amigo Galdós, no es exclusivismo, ni provincialismo, ni separatismo, ni otro ogro cualquiera de los terminados en -ismo que pueda inventarse algún vecino de la corte tratando de los platónicos poetas del Pélago que él no conoce, pero Vd. sí, lo que me hace escribir en catalán. Es algo muy superior, mucho más invencible que el pueril afán de mostrar al orbe mis preferencias por Cataluña que no niego, pero que podría tener del mismo modo y aun alardear de ellas escribiendo en romance. 

Escribo la novela en catalán porque vivo en Cataluña, copio costumbres y paisajes catalanes y catalanes son los tipos que retrato, en catalán los oigo producirse cada día, a todas horas, como Vd. sabe que hablamos aquí. No puede Vd. imaginar efecto más falso y ridículo del que me causaría a mi hacerlos dialogar en otra lengua, ni puedo ponderarle tampoco la dificultad con que tropezaría para hallar en paleta castellana cuando pinto, los colores que me son familiares de la catalana. …”.

L’any següent, Pérez Galdós insistia en el seu judici d’entendre la llengua catalana com una llengua menor i inapropiada i aconsellava a Narcís Oller usar la llengua dels déus, a més, feia els comentaris habituals en determinats sectors sobre les demandes proteccionistes fetes pels industrials catalans: 

“No puede figurarse el desconsuelo que siento al ver un novelista de sus dotes, realmente excepcionales, escribiendo en lengua distinta del español, que es, no lo dude, la lengua de las lenguas y no venga con la sofistería de que solo siente en catalán. Yo no lo creo: no puedo creer tal cosa (…) La admiración que siento por Ud. es bastante grande para hacerme desafiar las asperezas de una lengua cuyas bellezas no entiendo y cuya resurrección como lengua literaria no me explico. (…)  El castellano es la lengua de los dioses (…) El catalán, por lo poco que yo entiendo de él, no tiene construcción propia… La sintaxis, la construcción son las nuestras. No difieren más que en las palabras, cuya tosquedad y dureza hiere el oído. Por eso es tan fácil la traducción. Es como arrancar un disfraz que sólo está sujeto por un hilo. Yo leo la prosa de Ud. veo en ella un castellano, pero con palabras catalanas. Es como un hombre blanco que se ha teñido de betún para parecer negro y no lo es. Ud., amigo mío, escribe español sin saberlo (…) Uds. son los hijos mimados de la nación (es refereix als catalans) (…) Separatistas, nosotros, que vivimos sacrificados a las exigencias de una industria que no acaba de perfeccionarse (…) ¿Qué quiere decir protección, más que la obligación en que estamos todos de comprar a Uds. el producto de sus talleres? O yo estoy tonto o protección y separación son términos antitéticos.

El  diàleg i  la  (in)comprensió,  en aquella època de la Restauració Canovista (1875-1930),  entre determinats  sectors catalanistes i els grups dominants a Madrid seguien essent ben difícils en les esferes governamentals i culturals, generant la conseqüent polèmica i tradicional incomprensió.  Sempre que des de Catalunya, els seus representants sorgits d’unes estructures socials pròpies de la revolució industrial s’atrevien a presentar  i demanar  canvis davant aquella oligarquia  castellana i andalusa de base latifundista i posseïdora dels poders de l’Estat, la resposta era nul·la i tergiversadora. Ni les demandes polítiques d’una altra naturalesa a la seva s’acceptaven, ni es valorava ni es respectava la llengua pròpia d’un autor de llengua catalana. Clarament, un liberalisme excloent.

Dos autors mediàtics 

Ambdós autors han vist adaptades al cinema diverses de les seves novel·les. Fortunata y Jacinta fou estrenada en una primera versió el 1969 dirigida per Angelino Fons i interpretada per Emma Penella i, el 1980 en una sèrie produïda per TVE, dirigida per Mario Camús i interpretada per Ana Belén. 

Perla 53 fortunata_y_jacinta-108517534-large

Imatge 8. Fortunata y Jacinta. Un film de Mario Camús adaptació de la novel·la de Pérez Galdós

El 1993 s’estrenà la sèrie de televisió (TVE i TV3) La febre d’or, dirigida per Gonzalo Herralde, amb un guió de Guillem-Jordi Graells i interpretada per Fernando Guillén. 

Perla 53 La Febre d'or

Dos escriptors nacionals

Per acabar només contrastar com veuen aquests dos escriptors algunes de les institucions literàries de cada país: 

La Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes: 

Benito Pérez Galdós representa el nacimiento de la novela española en la segunda mitad del siglo XIX. Galdós es el restaurador de nuestra tradición novelística, el recuperador de la tradición española del Siglo de Oro y uno de los máximos representantes del Realismo español. Con razón la crítica no ha dudado en calificarlo como el mayor novelista después de Cervantes, digno de emparejar con escritores clásicos de su siglo. Escritor de una gran riqueza inventiva que no encuentra parangón entre sus coetáneos. Cerca de ocho mil personajes forman el complejo y rico mundo de ficción creado por Galdós. Pasiones, debilidades, fisonomías, caracteres humanos, sufrimientos… se engarzan y cobran vida en un contexto urbano descrito con precisión y maestría.

L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) diu de Narcís Oller: 

L’aportació de Narcís Oller a la literatura catalana ha estat l’elaboració d’un llenguatge adaptat a la narració, la tradició del qual en català es remunta a Tirant lo Blanc. En aquest sentit es considera Narcís Oller el patriarca de l’actual novel·lística de la literatura catalana. Narcís Oller aconsegueix en el seu temps una fama europea només comparable en altres gèneres a la incidència d’Àngel Guimerà o de Jacint Verdaguer. Fa alguns intents amb la narrativa breu, gènere en el qual experimenta amb temes que posteriorment inclou en les novel·les. De formació romàntica, es va decantant cap a l’opció estètica que va d’Honoré de Balzac a Émile Zola. Narcís Oller adopta el model realista i intenta oferir una reproducció objectiva de la societat del seu temps. Tot i la falta de recursos i models narratius, troba l’estil personal i incorpora una temàtica i una visió del món inèdites a la literatura catalana vuitcentista. Supera els obstacles i les deficiències de la llengua de l’època. Malgrat produir per al sector més selecte de la població, arriba a capes prou àmplies i es converteix en un autor popular.

 

Imatge

Perla 47. Engolits com la caputxeta vermella o quan nació i federalisme no concorden.

Imatge Principal. La manifestació «Som una nació. Nosaltres decidim» (també anomenada del 10-J) va ser una demostració col·lectiva en contra de la resolució del recurs d’inconstitucionalitat efectuat pel Tribunal Constitucional d’Espanya sobre el text de l’Estatut de Catalunya, realitzada a Barcelona el 10 de juliol del 2010 sota el lema «Som una nació. Nosaltres decidim» impulsada per Òmnium Cultural i amb el suport de la majoria dels partits polítics representats al Parlament de Catalunya (excepte pel PP i C’s), així com dels sindicats i prop de 1.600 entitats.

 

El 29 d’octubre de 2019 Carlos Lesmes, President del CGPJ en funcions, afirmà  que una “exigua parte” de los catalanes está atacando de manera frontal la base de nuestra democracia después de la sentencia del Procés”.  En la seva  intervenció en un  acte judicial a la jurisdicció militar, Lesmes  sentencià que les societats només poden superar

“las distintas dificultades y desafíos que se van planteando en cada momento histórico mediante el pleno sometimiento a la ley y la defensa, en el caso español, de la Constitución de 1978”.

Remarcava ben rotundament que només així es pot protegir el alma del Estado” davant la ceguesa irracional d’alguns catalans, pel que passava a Catalunya després de feta pública  la sentencia del TS, el 14 d’octubre, amb cent anys de presó pels processats, empresonats preventivament i jutjats per una manifestació de protesta “tumultuària” i desobediència que fou considerada finalment com a sedició.

Perla 47 El PP presenta su recurso de incostitucionalidad

Imatge 1. “El PP presenta su recurso de inconstitucionalidad contra la reforma del Estatuto catalán. El nuevo texto liquida unilateralmente el modelo de Estado, según Rajoy”. EL PAÍS 31 Jul 2006

Ens podem preguntar: els més de dos milions de persones  que havien escollit i votat a determinats partits polítics amb uns programes  publicats i els milers de socis d’entitats que havien elegit també democràticament els seus líders, no havien de mostrar el seu descontentament per unes sentències que entenen com a punitives i injustes? En qualsevol anàlisi que vulgui comprendre processos històrics se l’hi ha d’exigir analitzar-ne les causes, les fases i les conseqüències del fet o de la situació concreta.  Aquest 2019 podem intuir que les conseqüències d’aquesta sentència seran probablement més profundes i més duradores que aquella de 2010, on un altre Tribunal, aleshores el Constitucional fallà contra determinats aspectes d’un Estatut referendat democràticament, és a dir, votat per la població catalana, i que afectà ben clarament llibertats i drets fonamentals. Per un nombre significatiu de catalans allò va ser un cop d’estat i no precisament democràtic, sinó  antidemocràtic. El P.P. imposà a través d’un Tribunal Constitucional un Estatut que a Catalunya no ha votat ningú. Aquell  partit prioritzà uns interessos patriòtics espanyols i significadament anticatalans com s’evidencià amb aquella milionària recollida de signatures, impulsada pel  mateix P.P. el 2006 arreu d’Espanya, on s’arribava a demanar: ¿Quiere firmar  contra los catalanes?

Ignacio Sánchez-Cuenca, professor a la Universitat Carlos III de Madrid, el 23 d’octubre, escrivia a Infolibre que ens trobem davant un fracaso colectivo.  Entre altres consideracions entenia que amb les quartes eleccions generals en 4 anys tot va  quedant ajornat i fa prevaldre una sensació de provisionalitat. Considera, com molts d’altres, que l’anomenada crisi catalana ha estat present al llarg de tota aquesta etapa d’inestabilitat començada el 2010. De nou la campanya electoral (10 de novembre 2019) ha estat dominada pel tema català i això comporta: 

“consecuencias desestabilizadoras para la política española. Nada de lo que ha sucedido desde 2010 puede considerarse normal. Llevamos una década en la que, como país, hemos sido incapaces de resolver la tensión territorial que viene de Cataluña (…) han pasado diez años marcados por intervenciones judiciales, sin desarrollos políticos que mencionar. Diez largos años en los que ni el Estado ni la sociedad española han querido abordar el problema salvo como un asunto de orden público. (…) El independentismo no ha ayudado (…) La respuesta punitiva de la Fiscalía General del Estado primero y del Tribunal Supremo después ha terminado de emponzoñar las cosas, ahondando aún más el abismo que separa a buena parte de la sociedad catalana de España”

L’estat, el seu govern i altres organitzacions i importants mitjans de comunicació defensen aferrissadament les grans virtuts del sistema democràtic actual, com s’ha pogut seguir també amb la campanya coneguda com “España Global” on enaltien el gran nivell assolit per la democràcia espanyola, però l’argumentari grinyola en detectar que les diferents forces polítiques no saben escoltar-se i es mostren incapaces de trobar una sortida per mitjans pacífics i institucionals com podem entendre que seria l’essència pròpia d’un sistema realment democràtic. 

Si en una democràcia no es poden criticar i denunciar determinats aspectes pot deduir-se que és una democràcia imperfecta? Per quines raons, la democràcia actual és capaç d’integrar un partit com  VOX i, alhora és incapaç d’acceptar l’independentisme, al qual se l’amenaça amb la il·legalització i se’l combat amb la repressió o directament amb la presó. És aquest un model de democràcia perfecte? Segurament ”el alma del Estado”  és un concepte d’origen metafísic o diví, i qui no ho comparteix ha d’esperar  que arribi de nou una nova Inquisició amb les seves fogueres. Ben lluny d’un pensament il·lustrat  com el de Montesquieu, qui creia que una injustícia contra una persona, és una amenaça a tots els altres.

El professor I. Sánchez-Cuenca desitjava que la situació no es cronifiqués, volia ser optimista i insinuava: 

el primer paso tiene que ser, a mi juicio, el abandono de tanta complacencia sobre nuestro sistema democrático. Debemos empezar reconociendo que la situación presente es un gran fracaso colectivo, la crisis catalana y española es el resultado imperfecto de nuestras Instituciones democráticas, nuestros líderes políticos, nuestros medios de comunicación y nuestra propia sociedad civil. Si queremos ser una democracia orgullosa y homologable a las de mayor calidad, lo mejor que podemos hacer es dar una salida política al conflicto territorial (y dejar de lamentarnos de lo malos que son los otros)”.

Una de les causes fonamentals d’aquest conflicte rau en la comprensió i acceptació de l’altre. Certament la major part dels catalans considera avui que Catalunya és una nació. N’hi ha prou amb seguir les opinions i arguments de diferents mitjans de comunicació i de determinats partits polítics que no poden o no volen entendre que a l’Espanya actual hi ha més d’una nació. Tenen com a principi, creença o dogma que l’única nació és Espanya! És una premissa inqüestionable i qui s’atreveix a qüestionar-la, ha de rebre l’oportuna condemna. 

A tall d’exemple, irònic i trist, després de la vaga de tramvies  a Barcelona el mes de març de 1951, iniciada per diferència de preus en els bitllets de Madrid i Barcelona, van haver-hi diverses detencions. Una d’elles fou la d’un estudiant de dret, Ernest Raguer, que fou condemnat a dos anys de presó al Castell de Montjuic per “ultrajes a la nación española y al sentimiento de su unidad”. En sortir es feu monjo a Montserrat amb el nom d’Hilari (Raguer) i avui és un historiador reconegut. 

Constitucions i nació

Determinada historiografia espanyola es remunta a moltes centúries en l’argumentari mistificador  sobre l’origen unitari i exclusiu de la nació espanyola (Vegeu Perles 3 i 10).  La primera constitució espanyola de 1812  recolliria aquesta voluntat, així a l’article  1er. -el de declaració de principis- ja deia: 

la Nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios” (es contemplava Amèrica i Filipines). 

En canvi, en el projecte de constitució federal de la Primera República Espanyola de 1873 es poden trobar noves concepcions ben  significatives en el que també era l’article 1er:

“Componen la nación española los Estados de Andalucía Alta, Andalucía Baja, Aragón, Asturias, Baleares, Canarias, Castilla la Nueva, Castilla la Vieja, Cataluña, Cuba, Extremadura, Galicia, Murcia, Navarra, Puerto Rico, Valencia, Regiones Vascongadas”.  

Aquella 1ª República tingué quatre presidents, dos foren catalans, Pi i Margall i Figueras. El cop d’Estat  militar del General Pavia va posar fi al règim republicà, encara que oficialment Espanya va continuar essent una república fins a finals de 1874.

Perla 47 La_esp_Rep._Federal,_Rep._Unitaria

Imatge 2. Caricatura de La Republica Española entre la República Federal (o federalistes representats per José María de Orense ) i la República Unitària (o representats unitaris per Emilio Castelar). Revista La Flaca 1-3-1873, Autor desconegut.

A la constitució de la Segona República, el 1931, el seu article 1er. era més innovador i transformador: 

España es una República democrática de trabajadores de todo tipo que se organiza en régimen de Libertad y de Justicia. Los poderes de todos sus órganos emanan del pueblo. La República constituye un Estado Integral, compatible con la autonomía de los Municipios y las Regiones. La bandera de la República española es roja, amarilla y morada”.

La Constitució espanyola actual, la de 1978, en el seu article 1er, ap.2 es diu

“la soberanía nacional reside en el pueblo español del que emanan los poderes del Estado.” 

Sobre l’article 2, s’ha escrit abastament sobre la seva imposició,  a partir d’un paper  manuscrit i tramès per altes esferes polítiques i militars, que mostra la petjada del franquisme i dels seus adlàters.  En aquest article s’imposà que la Constitució es fonamentava en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i  indivisible de tots els espanyols. Per contra, deia “reconèixer i garantir”  el dret a l’autonomia de les nacionalitats i  regions que la integren i la solidaritat entre totes elles. Redactat que, en poques línies redoblava el concepte d’unitat forçada, sense arribar a concretar o definir quins territoris eren reconeguts com a nacionalitats i quins com a  regions. No es volien citar, com si que havia fet al projecte de Constitució del 1873. Quines són les nacions? Quines les regions? 

Pel que fa a la història sobre l’elaboració de la Constitució del 1978, cal recordar les lluites i  tensions entre els partits d’aquell moment sobre diferents aspectes com la conveniència, o no, de reconèixer determinades especificitats o singularitats territorials. Fer referències a més d’una nació o  nacionalitat ja era entès, al menys pels defensors d’aquella alma del Estado, com a un perill gravíssim ja que només acceptaven l’existència d’una nació. Set persones foren escollides i assignades per a la redacció de “L’avantprojecte de Constitució”: G. Cisneros, M. Herrero de Miñón, J. P. Pérez Llorca (UCD), M. Fraga  Iribarne (AP), G. Peces-Barba (PSOE), M. Roca i Junyent (CDC) i J. Solé Tura (PSUC, partit federat amb el PCE). Avui són considerats els pares de la Constitució. No hi va haver representants del PNB (que acabaria votant  no a la Constitució) ni Tierno Galván (PSP) i tampoc ERC (H. Barrera- veure Perla 3) que a les primeres eleccions democràtiques  no es va poder presentar amb les seves velles sigles  i va acabar fent una coalició amb el Partit del Treball de Catalunya (escindit del PSUC) amb el nom d’Esquerra de Catalunya. (ERC era encara  il·legal, a causa de declarar-se republicà i partidari del dret a  l’autodeterminació )

La Constitució del 78 assumí en l’aspecte territorial les bases desenvolupades per un socialista segovià, Anselmo Carretero. En les seves obres criticava el tradicional argument de considerar Castella  com l’element central d’Espanya, o també l’equiparació de castellà i espanyol, ja que a Espanya hi havia altres nacions amb la seva pròpia llengua. Publicà diferents assaigs com Las nacionalidades españolas (1952), La integración nacional de las Españas  (1957) o Los pueblos de España (1980). Era un militant del PSOE i un republicà derrotat de la Guerra del 36-39.  Compartí a Mèxic moltes reflexions sobre com entendre Espanya amb un altre republicà  i catalanista, Pere Bosch i Gimpera (empresonat després dels fets d’octubre del 34, junt amb  Companys) que argumentava “Espanya només podia ser una unió cordial i lliure”. Enric Juliana considera a Anselmo Carretero com el primer intel·lectual federalista de PSOE. Es pregunta quin sentit polític i jurídic té la paraula nacionalitat que consta a la Constitució, i es respon que encara avui no s’ha trobat com s’ha d’entendre i menys aplicar. Rodríguez Zapatero, Felipe González o Carme Chacón en recuperaren el terme, però no s’ha avançat gens ni mica en la seva concreció.  

Perla 47 Las nacionalidades españolas

Imatge 3. Portada de «Las nacionalidades españolas» (1952), Anselmo Carretero Jiménez,  és conegut per un terme polític gairebé insòlit en la tradició política castellana: “Espanya com a nació de nacions”.

En el desenvolupament de com s’havia d’entendre el terme “nacionalitat”, al no establir explicítament quines són aquestes nacionalitats i regions, ha donat peu a indefinicions, entrebancs o manca de voluntat del diferents governs per avançar en aquest camp al llarg de totes aquestes dècades. Més aviat s’han viscut diferents formes de reticència i d’oposar-se al seu desenvolupament, com el cop d’Estat de Tejero, la LOAPA, l’eliminació de grups parlamentaris dels socialistes bascos o catalans, el caràcter i el funcionament del Senat, que malgrat dir-se cambra territorial, no compleix amb aquesta funció ja que s’ha mostrar incapaç, per exemple,  d’usar i menys impulsar les llengües de les diferents nacions i comunitats.

Recordem l’aportació d’un del “pares de la Constitució del 78”, Herrero de Miñon que en una conferència al Cercle d’Economia a Sitges el 9 d’abril de 2014 proposava i veia molt factible fer una Disposició addicional al text constitucional on: 

se blindasen competencias estratégicas tales como las económico-financieras, educativas, lingüísticas y culturales. Un Instrumento de Gobierno formalmente pactado con el Estado – ¿Acaso no lo está el Amejoramiento del Fuero de Navarra? – y como tal inmodificable unilateralmente, incluso por vía de hecho, de normativa básica o de jurisprudencia, que se sometiera en su día al referéndum del pueblo catalán de acuerdo con el art. 152.2. Esto sería, de verdad, tanto integrar como decidir. En integrar consiste el verdadero españolismo, en decidir la voluntad de los catalanes y para que ambos coincidan sirve la mutación.” 

La seva proposta, tot i haver estat membre del PP, ha estat un clam en el desert, ha tingut poca difusió i ha estat menystinguda. En Roca Junyent, un altre dels “pares de la Constitució”, tampoc no l’ha acompanyat.

El PP primer, amb posterioritat Ciutadans i més recentment Vox no han demostrat cap voluntat d’aclarir i desenvolupar les competències de les nacionalitats i regions. En principi són més propicis a laminar-les malgrat que estiguin reconegudes en la seva reivindicada Constitució. El PSOE en aquest terreny  ha arribat a escriure en determinats moments com el Programa de Granada (6 de juliol de 2013) conegut com a “Pacto territorial para una Sociedad plural”. Allà s’apuntava, entre altres aspectes, que calia

1. Mejorar el régimen de cooficialidad de las lenguas de España con el objetivo de establecer su reconocimiento como lenguas del Estado y la garantía de la libertad de uso, sin discriminación, de cualquiera de las lenguas oficiales en los territorios de las respectivas Comunidades. 2. Reformar el Senado para convertirlo en una auténtica Cámara territorial. 3. Creemos que, después de más de tres decenios y medio de evolución, y a la vista de sus problemas estructurales y de funcionamiento y de las tensiones que en su seno se han generado, es necesaria una urgente y amplia reforma constitucional del modelo de Estado. 4. Dados los rasgos del Estado autonómico, su evolución debe adoptar las normas de organización y funcionamiento de Estados con estructura federal. 5. El federalismo, en efecto, es un sistema que defiende la unidad del Estado, respetando la diversidad, a partir de una distribución interna de poderes y responsabilidades que combina los intereses generales del Estado y, simultáneamente, las aspiraciones e intereses específicos, en nuestro caso, de las comunidades autónomas

El 2017, en la dita “Declaració de Barcelona” el  PSOE i el PSC es referien a un nou enfoc i a una nova manera de relacionar Catalunya i Espanya, anomenat “Per el catalanisme i l’Espanya federal”

Però ja davant les eleccions del 10 de novembre de 2019 el PSOE, el dia anterior a publicar el seu programa electoral,  no mencionava ni les declaracions de Granada ni la de Barcelona. Per quina raó? El diari El PAÍS informava que  

fue el propio Miquel Iceta, primer secretario del PSC, quien telefoneó en la tarde del martes a Cristina Narbona, presidenta del PSOE, para pedirle que se incluyera expresamente en el programa electoral para las elecciones del 10 de noviembre la referencia expresa a las declaraciones de Granada y Barcelona”. 

Amb tot, a la propaganda electoral  del PSC que arribà posteriorment a les bústies dels electors, hi  constaven dues cartes. Una signada per Pedro Sánchez i una altra per Meritxell Batet i Manuel Cruz,  a cap d’elles s’hi troba cap referència al federalisme ni a les esmentades declaracions de Granada o Barcelona, però  sí al conflicte de “convivència a Catalunya”.

Perla 474420-340x340

Imatge 4. Portada del llibre Tal com ho vaig viure de Joan Reventós que recull part de les memòries de l’autor, poc abans d’emmalaltir de manera irreversible el febrer de 2001.

La dita picada d’ullet cap el federalisme i/o el reconeixement nacional, que determinats mitjans esbombaren públicament, no apareix, i de nou s’oblida la necessària i urgent reforma federal. Els anys passen i poden fer recordar unes reflexions que feia en Francesc Casares, diputat al Parlament català pel PSC (1980-1988). En l’article Una vela al vent (tot recordant a Joan Raventós, dirigent del PSC, Diputat i posteriorment President al Parlament ) mostrava el seu parer sobre com havien funcionat les relacions PSC i PSOE:

Era evident que els anys de la transició havien significat un avenç cap a un sistema democràtic, i que el règim de comunitats autònomes que la Constitució havia establert era un pas cap a un Estat federal…. però, només era un pas. Poca cosa!. La prova la tenim en el capteniment que el PSOE mateix havia tingut en assumptes claus com per exemple  amb la famosa LOAPA, o amb el Grup parlamentari del PSC al Congrés de Diputats. Raventós, prou hi havia patit en els dos casos i poc hi havia pogut fer! Els diputats socialistes al Parlament de Catalunya vam haver de votar a favor d’ aquella llei que amb motiu o sense motiu, havia quedat com a símbol de laminació de les autonomies. Havíem acabat (…) engolits, com la caputxeta vermella, per la bocassa de l’àvia-llop.”

portada casares_sèrie assaig

Imatge5. Portada del llibre “Compromís amb la justícia. Memòries d’un advocat laboralista (1958-1978)” de Francesc Casares, L’Avenç, 2016.

Imatge

Perla 10. Els reis catòlics, la suposada unitat espanyola i Rajoy

La historiografia espanyola més conservadora ha considerat que amb el matrimoni de Ferran i Isabel es configura i concreta el regne d’Espanya. L’Espanya una, l’Espanya amb una història comuna de més de 500 anys com llegim sovint a la premsa o escoltem a les televisions i ràdios. En un llibre del curs de Preuniversitari,”Historia Moderna y Contemporánea de España”, de María Comas de Montáñez, editat l’ any 1968, encara en ple franquisme, s’abona aquest argumentari. Hi podem llegir:

“Con su matrimonio se unen los dos grandes reinos de Aragón y de Castilla, realizándose, después de siglos de lucha, la unidad nacional. Ésta unidad política se afianza y completa: con el triunfo sobre Portugal (que defendía los derechos de la Beltraneja),el establecimiento de la paz interior, el robustecimiento de la autoridad real (monarcas absolutos),la conquista de Granada (que marca el fin de la Reconquista) la expulsión de los judíos y la incorporación de Navarra.

Pero al mismo tiempo que realizan la unidad política y religiosa de España, los Reyes Católicos levantan los cimientos del imperio español, inaugurando una política imperialista, cuya finalidad es dar a España importancia internacional, y conseguir su hegemonía en Europa. (….) Comienza así una nueva etapa, extraordinariamente fecunda y gloriosa en la historia de España.

Molts dels dirigents polítics de la transició i també molts de l’actualitat varen estudiar en llibres amb continguts similars, i en molts casos aquesta és encara la seva única versió de la història, i aquest és un problema! Un tendeix a pensar que si el professorat hagués llegit obres com

John_Elliott_La_España_Imperial“La España imperial, 1469-1716” de J. H. Elliot, editat l’ any 1965, 3 anys abans que el llibre de text comentat-, en particular l’apartat dedicat a “la Sociedad abierta” algunes persones no haurien tergiversat amb tant convenciment aquella unió, alguns potser l’haurien qüestionat i altres com a mínim l’haurien relativitzat.

L’historiador anglès va concloure :

”Habían unido dos coronas, pero no habían ni siquiera intentado emprender la tarea, mucho más ardua, de unir a dos pueblos. Habían destruido el poder político de la alta aristocracia, pero habían dejado intacta su influencia económica y social. Habían reorganizado la economía castellana, pero al precio de consolidar el sistema de latifundios y la preeminencia de la ganadería sobre la agricultura. Habían introducido en Castilla ciertas Instituciones aragoneses de espíritu monopolístico, pero habían fracasado en el intento de unir siquiera un poco las economías castellana y aragonesa. Habían restablecido el orden en Castilla, pero habían derribado en la empresa las frágiles barreras que se levantaban en el camino del absolutismo. Habían reformado la Iglesia, pero habían creado la Inquisición. Y habían expulsado a uno de los sectores más dinámicos y ricos de la comunidad: los judíos.” I acabava afirmant aquest historiador anglès: “Todo esto ensombrece un cuadro que a menudo se pinta demasiado risueño.”

Aquest nou enfoc dels fets exposats, que podríem també qüestionar si ens referíssim específicament a Catalunya, no s’ajustava ni convenia al relat convencional i patriòtic espanyol construït en base a una història col·lectiva plena de glòries, amb una mateixa cultura, unes mateixes senyals d’identitat i un mateix passat nacional, com argumentà i propagà, Modesto Lafuente, pater, de molts historiadors espanyols en la seva coneguda “Historia General de España” de mitjans del segle XIX.

El dia 5 de març del 2017, al diari El País del grup Prisa, Patricia R. Blanco, subratlla queEspaña no es la nación más antigua de Europa por mucho que Rajoy insista.” d’acord amb els arguments de tres historiadors citats i consultats per la periodista. L’article del diari es concentra exclusivament en les expressions repetides pel president del Gobierno de España.

Mariano Rajoy insiste una y otra vez:España es la nación más antigua de Europa”. Pero aunque lo repita mil veces, el presidente del Gobierno no puede cambiar la historia. La última vez que utilizó su frase fetiche fue el pasado lunes, después de que el exconsejero catalán Francesc Homs declarase en el Tribunal Supremo por su participación en la celebración del referéndum independentista en Cataluña, el 9 de noviembre de 2014. Si Homs resulta condenado será, según dijo el exconseller “el fin del Estado español”. Pero Rajoy no lo cree posible: “España goza de muy buena salud, es la nación más antigua de Europa”. El presidente se equivoca, al menos en su segunda afirmación. Francia o Inglaterra nacieron antes.

En primer lugar, “Rajoy confunde los conceptos de nación y Estado y proyecta sus propios deseos en el pasado”, asegura José Álvarez Junco, catedrático de Historia del Pensamiento de la Universidad Complutense. Según el historiador, lo que define a una nación es un elemento subjetivo, “grupos de individuos que creen compartir ciertos rasgos culturales y viven sobre un territorio al que consideran propio”, mientras que los Estados modernos son “estructuras político-administrativas que controlan un territorio y la población que lo habita”.

Teniendo en cuenta este elemento subjetivo, “si por nación entendemos un ente etéreo que se lleva en el alma, Rajoy puede decir lo que quiera, puede decir que la nación más antigua es la que él adora”, explica Álvarez Junco, autor de “Mater dolorosa”. La idea de España en el siglo XIX. “En cambio”, continúa, “si por nación entendemos un Estado-nación, con unas fronteras, que responden a un nombre y ese nombre es España, España no es la nación más antigua de Europa”.

El presidente del Gobierno sitúa el nacimiento del Estado español en la época de los Reyes Católicos, a finales del siglo XV y principios del XVI —“Este país es una gran nación con más de 500 años de historia”, ha dicho en varias ocasiones—. Pero el matrimonio de Isabel y Fernando, según coinciden los historiadores, no logró la unidad de España. “Los Reyes Católicos no fundan ninguna nación ni tan siquiera un Estado”, asegura el historiador y escritor de novela histórica José Luis Corral. “Cuando muere Isabel, el 26 de noviembre de 1504, Fernando dejar de ser rey de Castilla, ya que solo fue rey de Castilla como consorte de Isabel”, apunta el autor de El vuelo del Águila. “La corona de Aragón, la de Castilla, la de Nápoles y Sicilia y el imperio alemán incorporado con la llegada de Carlos I siguen teniendo sus propias normas y derechos, su propia fiscalidad y su propia moneda”, continúa Corral. Y aún más, “hasta el siglo XIX las coronas de Aragón y Castilla tienen monedas diferentes”.

Tampoco Álvarez Junco cree que la España de los Reyes Católicos sea un Estado-nación: “Es una monarquía confederal, compleja, es un conjunto de señoríos”. Una prueba de ello es el “complejísimo escudo” que tenía. “Una nación se ve representada por un animal, dos colores, tres colores, en definitiva, un símbolo sencillo”. Pero el escudo de los Reyes Católicos es “un aglomerado de territorios y señoríos”.

Pero ni siquiera “estirando mucho el término del concepto moderno de nación” y aplicándolo a la unión dinástica nacida con el matrimonio de los Reyes Católicos, España es la nación más antigua de Europa, señala Ruiz-Domènec, catedrático de Historia Medieval de la Universidad Autónoma de Barcelona. “El concepto de nación, tal y como hoy en día se configura, se desarrolló en Francia a finales del siglo XII y principios del siglo XIII”, explica el experto en historia europea. Y lo mismo ocurre con Inglaterra: “Adquiere esta connotación nacional a principios del siglo XIII, cuando Eduardo I configura el Parlamento”.

Incluso “del reino de Francia, con capital en París, y del Reino de Inglaterra, con capital en Londres, se habla desde el año 1000”, apunta Álvarez Junco. Es el mismo año en el que, según José Luis Corral, nace Islandia: “Se constituye como una nación, con unos hombres libres en la asamblea de Althing”.

¿Y cuando surge España? “Rajoy no solo confunde los conceptos de Estado y nación sino los de territorio y nación, por eso, la historia de España podría incluso empezar con los romanos, dado que la llamaron Hispania, pero eso no significa que empiece la historia de la nación española”, explica José Enrique Ruiz-Domènec.

Para José Álvarez Junco, “si hablamos de nación moderna, de un conjunto humano compacto que se declara soberano sobre ese territorio habría que remontarse a las Cortes de Cádiz”, inauguradas en 1810. José Luis Corral cree, en cambio, que el “Estado español, tal y como hoy lo conocemos, nace en 1978. “En 1972, el Sáhara Occidental era tan español como la provincia de Albacete”.

En cualquier caso, la afirmación de Rajoy, de que “España es la nación más antigua de Europa” es falsa. Ni siquiera situando su nacimiento en la unión dinástica de los Reyes Católicos se alzaría con ese título: Francia e Inglaterra la superan en varios siglos.”

És clar i no calen més comentaris.