Imatge

Perla 37. Maragall i Unamuno: afinitats i incomprensions. Un epistolari des de la “conllevancia” 1900-1911

L’epistolari Unamuno-Maragall 1900-1911

Els desastres colonials (Cuba i Filipines) de 1898 comportaren una crisi d’ampli abast a tota la societat espanyola: política, militar, social, econòmica i també una crisi de consciència o d’identitat. Sorgiria a Espanya la coneguda “Generación del 98  (Unamuno entre ells). Va ser una generació bàsicament castellana que pretenia regenerar Espanya. A Catalunya, aquesta generació va tenir poca incidència, ja que predominava una altra visió marcada pel Modernisme (Joan Maragall en seria un dels seus representants).

En aquell context el poeta i escriptor català  va publicar els seus coneguts i alhora polèmics, Els tres cants de Guerra: Els adéus, Oda a Espanya i  El cant del retorn. De fet és el reportatge poètic amb què Maragall glossa la desfeta colonial espanyola de 1898.

Perla Unamuno Joan_Maragall_1903

Retrat de Joan Maragall fotografiat el 1903 per Pau Audouard (1856 – 1919)

Unamuno i Maragall  són dues personalitats que permeten copsar des dels seus escrits i des de les seves posicions polítiques, les idees, els anhels i les inquietuds del seu temps. Vivien en llocs ben diferents, el primer a Salamanca una ciutat que comptava amb uns 25.000 habitants, i Barcelona que fregava els 525.000. Unamuno vivia en una ciutat rural, al centre d’Espanya i marcada pel pes de la Universitat, de la que en seria  rector en tres ocasions. Maragall residia a Barcelona, una ciutat dinàmica, industrial i al mateix temps plena de tensions socials i polítiques, com ho reflecteixen els  fets anticatalanistes del Cu-Cut! (Perla 6) amb la lluita contra la Llei de jurisdiccions, i l’aparició de Solidaritat catalana que agrupà tots els partits polítics catalans, llevat del lerrouxista; i també la revolta de la Setmana Tràgica de 1900, el detonant de la qual fou l’enviament de lleves catalanes al nou conflicte militar i colonial al nord d’Àfrica.

Unamuno i Maragall, mantingueren una relació epistolar al llarg de la primera dècada del segle XX. En l’epistolari es fa evident la relació amical i respectuosa entre les ànimes dels dos poetes d’arrels catòliques, interessats en debats sobre la fe i la raó, a partir d’uns determinats autors. L’Epistolario entre Miguel de Unamuno y Joan Maragall, permet captar també, les desavinences polítiques en la consideració i l’encaix de Catalunya i l’Espanya castellana, ja que manifesten amb total sinceritat  les respectives posicions i els seus desitjats anhels de trobar un espai comú, encara que plena de desconfiances.

Al llarg de les més de 40 cartes existents, els dos autors, Joan Maragall (1860-1911) i Miguel de Unamuno (1864-1936) ens  podem acostar a dues maneres d’entendre el què era, o el què havia de ser Espanya en un futur. Ambdós volien una Espanya diferent però, es palesava la divergència política i el paper reservat a cadascuna de les llengües en que s’expressaven. Discrepaven en la concepció d’Espanya a Europa i també sobre com es podria arribar a un procés de convivència compartit entre els diversos pobles peninsulars.

És sabut que es conegueren a partir d’un poema. L’any 1893 el bilbaí va llegir La vaca cega, li va interessar i fins i tot la va traduir al castellà, amb correccions del mateix Maragall. Per exemple  es comenta a la carta del 26-11-06,

solo creo que ha entendido mal una palabra: embanyada, que V, traduce bañada (mojada ¿no es esto?) y quiere decir encornada, de cuernos, banyes en catalán; pero, es claro encornada no es castellano.”…

El 1900, Unamuno havia enviat a Maragall un exemplar del seu llibre “Tres ensayos” centrats en “Civilización y cultura, La crisis del patriotismo y Sobre la consecuencia, la sinceridad” on es detallen el temes que el preocuparien al llarg de la seva vida. Maragall, agraït, li va contestar en una  primera carta exposant:

Ay, amigo mío (deje que le llame así), ¡cuánto bien acaban de hacerme sus Tres ensayos! Me siento mejor para lo que llamamos vida y para lo que llamamos muerte. Los he leído como poesía, sin meditar ni releer nada (…) Todo esto estaba dentro de mí, y usted me lo ha revelado y me gozo en ello. Dios se lo pague. Nos hemos hecho amigos. Disponga de mí. Juan Maragall”.

Perla Unamuno Auto-retrato,_Miguel_de_Unamuno,_Revista_Ibérica,_30-09-1902.djvu

Miguel de Unamuno (30-09-1902) Auto-retrato, Revista Ibérica, año I, nº5, 

Es van escriure des del juny de 1900  al març del 1911. En les dues darreres cartes es fa evident el grau de familiaritat entre ells. Així en la darrera Unamuno feia aquesta puntualització:

“¡alma ibérica!, ¡qué ensueño!, pero nos lo turban castellanistas, bizcaitarras, catalanistas, portuguesistas, andalucistas, etc. Que no castellanos, ni vascos, ni catalanes, ni portugueses, ni andaluces etc., de una parte y de otra esa flamante secta jesuito-masonica (…) las viles pasiones sectarias se sobreponen no ya al amor patrio sino al amor a la verdad (…) yo entiendo el europeísmo como usted. Y voy a lo concreto de su carta, a esa proposición de una revista ibérica, redactada en nuestras lenguas todas indistintamente (…) en esa Barcelona con la que alguna vez fui acaso (…) algo injusto (tengo) mejores y más verdaderos amigos que en Madrid. Y ahí hasta los que me combaten lo hacen humanamente, con respeto. ¡Debo tanto a esa Ciudad…!  En todo el sentido. Me ha hecho pensar, sentir, alguna vez aborrecer, muchas más querer. Y digo aborrecer y no odiar (…).”  

Acabava:

“En junio es probable que reciba usted la visita de mi hijo mayor (…) y cuando esté ahí quiero que le vea a menudo y que usted le sea como un padre. ¡Es el mayor mío, el primogénito de mis ocho!”.

El mateix mes el contestava Maragall sobre la revista Ibérica assenyalant que no s’hauria d’editar a Barcelona  ja que:

“en seguida parecería a muchos de ahí cosa de catalanismo (…) esto aislaría enseguida la empresa, podría asfixiarla. (…) Y no le digo como he de recibir a su hijo: será como otro mío: Tengo ya trece, serán catorce. ¿oh, como quiere V. a Catalunya que va V. a confiarnos su propio hijo.”

Era la darrera carta de Maragall a Unamuno, 25 de març de 1911, es tancava una correspondència que durà més de 10 anys. I que permet  observar el que en podríem dir “conllevancia” entre un espanyolista i un catalanista que no renunciaren a les seves idees identitàries, tot i respectar-se intel·lectualment i amical. Però es veu com tots els “ismes amoïnaven a Unamuno, tret de l’unitarisme ibèric d’arrel castellana, amb que s’identificava millor.

En una de les primeres cartes, 1902 Unamuno escriu a l’entorn de l’article La patria nueva” del poeta català, i pel qual seria  processat:

“lo he leído no acierto a  cómo pudieron encarcelarle por escrito tan llano, tan sincero, tan noble y tan patriótico, (…) lo que usted dice, la verdad y es lo que sienten los españoles verdaderos (….) Usted es de los catalanes que conozco que se coloca siempre en la posición más real y sensata.

El mateix mes de novembre  Maragall li explicava:

“No llegaron a encarcelarme (…) me procesaron tontamente y después sobreseyeron. A nuestro delirio de grandeza, corresponde un delirio de persecuciones del Estado; sus agentes han dicho aquí que se sienten dispuestos a transigir con el anarquismo (…) antes que con el catalanismo; y lo hacen: en todo ven separatismo, y ésta es la peor señal. Así lo ha perdido todo España, y así se perderá a si misma.”

Perla Unamuno Congres_catala1

Imatge: Inauguració del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (Barcelona, 1906). Autor: Antoni I. Alomar

Al 1906, Unamuno va estar tres setmanes d’octubre a Barcelona, el dia 15 va fer una conferencia en el I Congrés Internacional de Llengua Catalana, amb el títol “Solidaridad Española”. Era  una reivindicativa resposta a la victòria política que havia assolit Solidaritat Catalana l’any anterior. Exposava la seva desconfiança davant aquella nova situació política provocada per l’embranzida catalanista, defensà la unitat d’Espanya i animà als escriptors catalans que s’expressessin també en llengua castellana. Poc després informa a Maragall:

”En breve publicaré mis impresiones de Barcelona, impresiones que serán poco del agrado de la mayoría de los barceloneses que las lean. Usted, hombre de vida interior y recogida me sorprendió en esa  Barcelona bullanguera y jactanciosa (…) He oído, respecto a Castilla las cosas más peregrinas y me ha dolido este desconocimiento mutuo, creo que mayor de parte de Barcelona (no me atrevo a decir Cataluña..) ¿Podrán ustedes, los espíritus serenos, encauzar eso?

La resposta de Maragall  era senzilla i clara:

“no puedo detenerme en explicarles a mi manera, ni nunca podría juzgar sino con mi corazón de catalán, pero que comprendo resultará a V. profundamente antipática.”

Unamuno tenia por de determinats moviments que entenia com a disgregadors. El bilbaí-salmantí, li diu 21-12-1906,

“No olvide que no soy castellano, aunque el alma de Castilla me haya empapado (…) ¡Pero esta tierra, esta tierra me ha ganado!.

Poc després Maragall respondria, 3-1-1907:

”no lo olvido, no, que no es V. castellano de nacimiento. ¿pero, qué importa, si esa tierra -como dice V-le ha ganado. (…) “.

El 15-2-1907 després d’un escrit de Maragall al diari El Imparcial de Madrid, “Esta es mi fe” li mostraba el seu suport :

”Me alegra verle en El Imparcial. Hay que invadir en lo posible esa pobre prensa de Madrid cuyo mal es la penuria de espíritu. Yo les creo bien dispuestos a recibir y por lo que hace a Cataluña se extiende el deseo de informarse y conocer lo que siente y quiere.  Y sólo cuando ella vea que se le pregunta con interés y simpatía ¿qué sientes? ¿qué quieres? Llegará a formularlo y a saber para si lo que siente y quiere.

El 7-3-1907 en la carta de Maragall, pel que fa a les reclamacions catalanes i al moviment polític de Solidaritat que pretenia un reconeixement polític de Catalunya i participar en una renovació d’Espanya, diu:

”Siempre me parece que V. es el único español vivo…en cuanto español, pues ya comprende V. que si algo hay aquí en Cataluña representa, al menos por ahora una desintegración, aunque los más afectuosos la creamos precedente de una integración nueva. Pero aquello ya sería otra España…

El 15-5-1907 en la resposta Unamuno manifestava:

Ay, querido Maragall, ustedes me tienen por un genuino representante del alma castellana, por una especie de ultra-castellano, y no saben bien lo que sufro entre esta gente … ¿Esto es imposible!. He querido darles el conocimiento de si mismos. ¡Todo inútil! Choqué con mis paisanos, choqué con ustedes, y, sin embargo es en Bilbao, mi pueblo, es ahí en Barcelona, donde se me ha tomado en serio y donde se me quiere. Esto es imposible (…) El ¡Visca España! de V. no lo entienden, no quieren entenderlo.

El 23-5-1907, Maragall li plantejava:

¡Oh! mi amigo, ¡mi amigo! ¿Por qué está V. siempre triste y desespera tanto? (…) a todos dice las verdades, pero solo las amargas, que son las únicas que siente. Yo en nada le niego la razón y, sin embargo, no me entristezco, porque espero. He aquí todo el secreto. Este es también el secreto de la fuerza actual de Cataluña: es un pueblo que espera. Tiene todos los defectos y todos los excesos que V. dice y mucho más; pero espera, y esta es toda su fuerza.

El 19-12-1907. Unamuno exposa:

“De esa su Cataluña, de esa su Barcelona, ¿qué puedo decir yo? ¿No están ustedes soñándola como no es, usted y otros cuantos? ¿Es acaso mejor que su sueño? Yo, lo confieso, no lo entiendo (…) y de usted, por lo que hace a catalanismo, no me fio.

Els anys següents hi ha un distanciament i la correspondència és molt menor.

Maragall moriria a finals de 1911 i Unamuno mantingué correspondència amb Clara Noble, vídua de Maragall fins el 1913.

Aquest intercanvi epistolar entre els dos escriptors, que durà més de 10 anys, permet conèixer el que podríem dir esforços ben intencionats amb reflexions sobre  aspectes relacionats amb les cultures, la religiositat o l’iberisme. On xocaven més era en el paper que havia de tenir Catalunya en el marc espanyol, aquí el diàleg era difícil i complex, per no dir irreconciliable i antagònic, amb bones formes i tractament  de “usted” a la mútua correspondència. L’entesa entre Unamuno i Maragall pel que fa a Catalunya i Espanya no va reeixir.

Unamuno i l’oficialitat del català

Recordem que Unamuno tingué una vida molt “moguda” políticament, socialista primer, signant del manifest dels intel·lectuals espanyols en defensa de la llengua catalana de l’any 1924, (Vegeu la Perla 24), represaliat per Primo de Rivera  i desterrat a Fuerteventura, més tard  com a diputat en les Corts republicanes,  participà en el debat de l’Estatut de 1932 sobre la consideració que havia de tenir el català en la nova legislació. Francesc Ferrer i Gironés, recull part del que exposà el 23-6-1932:

“si todos los ciudadanos tienen derecho a elegir el idioma oficial que prefieran en sus relaciones con las Autoridades de la República, estas autoridades de la República han de tener la obligación de conocer el catalán. Y eso, no. Que les convenga es otra cosa, es una cosa completamente distinta; pero obligación,  de ninguna manera.”

La igualtat dels drets lingüístics no era acceptada ni compartida per Unamuno. Més tard s’allunyaria d’Azaña i expressa públicament les seves crítiques per reformes com l’agrària o la religiosa. En iniciar-se la Guerra civil, va donar suport  als revoltats franquistes, els considerava regeneracionistes, i fins i tot va fer una crida als intel·lectuals europeus perquè donessin suport als sollevats que representaven la tradició cristiana pròpia de la civilització occidental.

Venceréis, pero no convenceréis

Si llegiu la seva biografia a Viquipèdia en català (28-11-2018) o Wikipedia en castellà veureu que en donen un final diferent. A la versió catalana s’ha seguit el relat exposat per Hugh Thomas, en ”La guerra civil española”, en síntesi; diu

Unamuno el 12 de octubre de 1936 había cambiado (…) se celebró una gran ceremonia en el (Paraninfo de la Universidad de Salamanca. Estaba presente el obispo de Salamanca (…) la Sra. de Franco (…) el general Millán Astray. En la presidencia estaba Unamuno, rector de la Universidad (…) Millán Astray atacó violentamente a Cataluña y a las provincias vascas, describiéndolas como “cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, que es el sanador de España sabrá como exterminarlas, cortando en la carne viva, como un cirujano libre de falsos sentimentalismos”.

Exposa una situació d’eufòria i de crits que anaven de ¡Viva la muerte! a ¡España…Una…Grande…Libre!… corejats al Paranimf, i

“Todos los ojos estaban fijos en Unamuno, se levantó y dijo: “Estáis esperando mis palabras (…) a veces quedarse callado equivale a mentir (…) dejaré de lado la ofensa personal que supone su repentina explosión contra vascos y catalanes (…) acabo de oír el necrófilo e insensato grito ¡Viva la muerte! (…) me parece repelente. El general Millán Astray es un invalido (desgraciadamente hay en España demasiados mutilados. Y si Dios, no nos ayuda, pronto habrá muchísimos más (…) Millán Astray (…) gritó: ¡Abajo la inteligencia! ¡Viva la Muerte! (…)

Unamuno respondió: ”Este es el templo de la inteligencia (…) Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis. Para convencer hay que persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta; razón y derecho en la lucha. Me parece inútil pediros que penséis en España.“

A la versió castellana de Wikipedia es comenta  l’enfrontament amb Millán Astray i el “Venceréis pero no convenceréis” però no es  fa referència a “cánceres en el cuerpo de la nación”. No és estrany, ja que l’acte és recordat a partir de memòries orals. I cadascú emfatitza segons el seu criteri.

Hi ha encara altres versions documentades i menys èpiques de l’incident Unamuno-Millán Astray que podeu consultar a “Lo que Unamuno nunca le dijo a Millán Astray”  El País 9-05-2018.

Perla Unamuno noticia_normal

Imatge: “Unamuno, con barba, saliendo del Paraninfo de la Universidad de Salamanca tras el enfrentamiento con Millán Astray el 12 de octubre de 1936”. EFE

 

Anuncis
Imatge

Perla 35. Visions de la guerra 1936-39: rojos i separatistes

Dos cardenals catalans, dues visions?

Hilari Raguer, historiador i monjo de Montserrat en el seu llibre La pólvora y el incienso. La Iglesia y la Guerra Civil española 1936-1939, recull una gran quantitat d’informació sobre aquest conflicte, on també trobem referents a aspectes com la llengua i a la percepció del catalanisme tan a la zona republicana com a la dita nacional o sublevada.

Esmenta testimonis personals, que després d’haver-se escapat amb fatiga i perills de la zona republicana, en arribar a la zona sublevada eren rebuts amb malfiança si procedien de Catalunya tot i puntualitzar que eren de dretes i catòlics. En Raguer consigna  que un destacat falangista, que contribuí a difondre l’expressió de “rojos-separatistas” i signava les seves cròniques amb el  pseudònim Tresgallo de Souza, al diari Unidad de San Sebastian, recordava que una de les tasques del moment era:

no limitarse a señalar a los enemigos con la denominación de rojos, para nosotros es indispensable recalcar que estamos luchando contra los rojos-separatistas. Separatistas de derechas y separatistas de izquierdas. Un Carrasco Formiguera y un Aguirre. Un Companys y un Leizaola”.

Es referia òbviament a Catalunya, al País Basc i als seus dirigents

P35_la-polvora-y-el-incienso_hilari-raguer-suner

La pólvora y el incienso. La Iglesia y la Guerra Civil española 1936-1939, d’Hilari Raguer

Resulta ben il·lustrador el cas de José M. Fontana Tarrats,  membre de la Falange catalana, que va  fugir de Catalunya i entrar a la zona nacional per Irún. Allà va ser detingut i va explicar posteriorment:

“A mi, jefe provincial de la Falange en Tarragona, con jerarquía que esperaban mi llegada, me interrogaron y el Jefe  de Fronteras me preguntó: Y usted, ¿por qué no se ha pasado antes? Acto seguido se quedaron con el dinero de que era portador, dejándonos tan solo con 100 pesetas nacionales. Me imagino lo que les ocurriría a otros, esperando durante semanas un aval”.

Avançada la guerra, el juliol del 37, la gran majoria de bisbes i cardenals firmaren una carta col·lectiva en suport als revoltats. Un dels que es significà en la preparació, redacció i difusió va ser un català, el cardenal Isidre Gomà. Mentre que un altre cardenal, Vidal i Barraquer, que durant la Dictadura de Primo de Rivera ja s’havia significat en defensa de la llengua catalana, havia pogut fugir de Catalunya però no residia a la zona franquista sublevada, vivia a l’exili i rebutjà signar-la. Entenia que els bisbes no podien prendre un partit excloent en una Guerra Civil. La seva actitud seria jutjada com a antiespanyola, i acabada la Guerra no pogué tornar a Catalunya, i moriria en un convent de Suïssa l’any 1943. Les seves despulles arribarien a Tarragona el 1978, com havia desitjat en les seves darreres voluntats, mort ja el dictador.

El cardenal Gomà, sí que es va significar en el bàndol dels revoltats contra la legalitat. Era el cardenal Primat de Toledo, és a dir d’Espanya, durant el conflicte però, segons opina Raguer

“a pesar de todo lo que había dicho y hecho a favor de Franco y de la cruzada era sospechoso, porqué adolecía del pecado original de ser catalán”,  

Tot recordant una conversa entre el bisbe de Madrid i l’arquebisbe de Burgos on referint-se a Gomà deien: “No te fies de él, Leopoldo, es catalán”L’origen i la procedència creaven desconfiança i recels.

Manuel Carrasco i Formiguera: dues lleialtats

Un altre cas, el de Manuel Carrasco i Formiguera, que havia participat en el Pacte de Sant Sebastià el 17 d’agost de 1930, amb l’objectiu de coordinar l’acció comuna per a l’enderrocament del règim i la instauració de la República i que havia fundat Unió Democràtica de Catalunya. En esclatar la guerra, es mantindria  lleial a la República sense abandonar la seva ideologia demòcrata cristiana. Tingué un paper destacat en la defensa i protecció  dels religiosos perseguits. Ell mateix, va haver de marxar com a delegat del Govern Català a Euskadi, ja que la seva vida estava en perill. Però, va ser detingut per l’exèrcit franquista, empresonat a Burgos. Allà seria condemnat a mort i executat el 9 d’abril de 1938. Les gestions del Vaticà no evitaren el preceptiu “enterado” del Generalísimo pel polític catòlic i alhora nacionalista i republicà. Tenia els “pecats” de ser fidel a la República democràtica i legal, haver participat en negociacions amb diferents països europeus a la recerca de solucions dialogades, i a més  catalanista. És a dir separatista segons Tresgallo de Souza.

P35_Manuel_Carrasco_i_Formiguera_en_el_Aberri_Eguna_de_1933,_en_San_Sebastián

Imatge: Manuel Carrasco i Formiguera en el Aberri Eguna de 1933, en San Sebastián

Aquesta mort del 9 d’abril, en paraules de Joan B. Culla, seria el final d’una altra “setmana tràgica” dins la catàstrofe de la Guerra Civil. Aquesta  hauria començat el 3 d’abril de 1938, quan l’exèrcit franquista ocupà Lleida (després del bombardeig ben documentat per les fotografies de Agustí Centelles). Havia continuat, el 5 d’abril, a Burgos, la capital administrativa de l’Espanya Nacional, on Franco signaria  l’abolició de l’Estatut de Catalunya del 1932:

en mala hora concedido por la República” remarcant també que “de acuerdo con el principio de unidad de la Patria, devuelva a aquellas provincias el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España.”

No ha d’estranyar ja que el mateix “caudillo” l’any anterior, havia deixat ben clares les intencions del Cop d’Estat vers Catalunya:

“Hemos de decir que ésta es precisamente una de las causas fundamentales de nuestro levantamiento. Si abandonamos Cataluña a su propio destino, llegaría a ser un grave peligro para la integridad de la Patria”.  

El missatge era inequívoc sobre el tracte que  rebria Catalunya ja que la unitat era dogmàtica, i “las hermanas” han de ser iguals! L’obsessió  en voler controlar, dirigir i decidir sobre el destí de Catalunya i els catalans. Poca diferència trobem en el text dels Decrets de Nova Planta del 9 d’octubre de 1716 signat per Felip V:

”habiendo con la asistencia divina y justicia de mi causa, pacificado enteramente mis armas este Principado, toca a mi soberanía establecer gobierno”.

Més de dos segles després un exèrcit sollevat i deslleial amb la República democràtica, amb el suport de Hitler i Mussolini, amb milers i milers de morts legitimarien i imposarien el desmantellament de les institucions catalanes aconseguides democràticament.

En  el diari: ”El Heraldo de Aragón” el mateix dia de l’ocupació de Lleida, 3 d’abril, apuntaven explícitament el remei o la solució pretesa:

Salud delicada la de este pueblo catalán convaleciente!  Una misión nos incumbe: procurarle cuidado y vigilancia persistente y evitar-le la recaída, obligarla a respirar el aire sano de la nueva España (…) la incorporación de Cataluña a España realizada – y aquí cabe pensar en un alto simbolismo dispuesto por la providencia- a la sombra de las bayonetas del Ejército de Aragón.  

Es poden entendre aquestes expressions de poble malalt,  com la suma d’actituds i predisposicions atàviques, despectives i clarament excloents on només seria possible una identificació i una sana curació en una Cataluña española. Una vegada més la pluralitat era considerada una font del conflicte –i per tant, una nosa pel progrés patriòtic espanyol- no hi hauria doncs, cap entesa territorial, només es concebia la renúncia forçosa a la pròpia identitat que havia estat el vestidet aconseguit amb aquell Estatut del 32 negociat a les Corts  espanyoles.

Perla 35_bombardeig_lleida_0

Fotografia d’Agustí Centelles El bombardeig de Lleida. Crònica d’un reportatge

La Batalla de l’Ebre

Pocs mesos després començaria la batalla de l’Ebre, la més determinant de tot el conflicte,  i on es produirien més de 30.000 víctimes. El govern Republicà de Negrín pretenia, entre altres raons, aturar l’ofensiva sobre València, fer canviar la posició no intervencionista  de països com Gran Bretanya o França davant l’expansionisme nazi anunciat ja el 12 de març, per Hitler amb l’objectiu d’annexionar-se Àustria. A més, a més,  mancat de soldats es veieren obligats a cridar a files els nois nascuts el 1920, coneguts com la “lleva del biberó” per la seva joventut.

La batalla de l’Ebre com explica Assumpta Montellà a 115 dies a l’Ebre. El sacrifici de la lleva del biberó,”  començà a les 00.15 h del dia 25 de juliol del 1938, les divisions republicanes van rebre ordres d’avançar cap a les vores del riu i penetrar en les línies enemigues. Començava la batalla  més sagnat i irracional de la nostra història contemporània, que va tocar a moltes famílies catalanes d’una manera o una altra. Aquest llibre, recull testimonis i records de persones que visqueren en primera persona aquell drama.

L’autora indica també que:

“Juan Negrín, cap del  Govern republicà des del 5 d’abril del 38, moment de l’esmentada “setmana tràgica” necessitava una victòria militar per consolidar el seu pes polític dins d’un govern inestable, amb enemics importants dins el mateix partit, com ara Indalecio Prieto, Largo Caballero i el mateix president Azaña”.

Al llarg del llibre es copsa la duríssima experiència viscuda en tots els àmbits des de la sed, la calor, l’alimentació, els bombardejos, les morts i els ferits.

P35_115 dies a l'Ebre

115 dies a l’Ebre. El sacrifici de la lleva del biberó, d’Assumpta Montellà

Comentem singularment un aspecte vinculat a catalans que lluitaren en els dos exèrcits i el seu enfrontament. Ens referim als fets de Punta Targa, la cota 481, posició fortificada dels republicans, entre Villalba dels Arcs i la Fatarella. El 19 d’agost d’aquell 1938  el Terç de Requetés de Nostra Sra. de Montserrat, (unitat militar organitzada a la zona franquista pel gener del 1937 i formada bàsicament per catalans fugitius de la zona republicana), a les 12 del migdia després de la preceptiva preparació artillera, sortiren de les trinxeres  cantant el Virolai. Un testimoni republicà, Martí Pagès diria:

”Cantaven el Virolai, no ens ho podíem creure… Eren catalans contra catalans…Franco ho feia expressament!”

En aquest cas resulta convenient saber que altres dos batallons (el de Ceuta i el de Bailèn) havien d’ajudar i cobrir l’ofensiva del Terç de Requetés però, van quedar sols enmig d’un foc intens, i tingueren una gran quantitat de baixes. Més d’un testimoni sospita que Franco va anul·lar les accions de suport.  Almenys el què va quedar escrit en el parte de combate del bàndol franquista resulta interpretable i fins i tot  sospitós:

Debían coayudar al ataque los otros batallones mediante movimientos envolventes, pero ambos batallones “inexplicablemente no salieron al tiempo que si lo hacía el Tercio de Requetés”.

Així un d’aquests testimonis M.S. apunta:

”Li diré ben clar el que penso: a Franco els catalans li sobraven. I miri el que va passar amb els requetès catalans. Els van deixar sols quan van atacar Punta Targa. Allò va ser una matança, perquè deien que Franco va dir “que s’ho facin els catalans”(…) els van deixar ben sols.”

Aquesta és una visió, una altra la podríem trobar al Diario de Burgos del dia 27 de juliol de 1938 que recollint el “parte oficial” del començament de la batalla, deia que:

“el paso del rio se había efectuado con la complicidad de parte de la población civil roja de algunos pueblos situados en nuestra zona (…) seguramente los rojos contaban con el alzamiento a su favor de la población catalana que hoy está supeditada a nuestras fuerzas (…) No hay que olvidarlo nunca que en Cataluña son dos los problemas que el ejército tiene que resolver el marxista y el separatista,  más importante este que el primero (…) por eso la acción de las armas es en otras provincias cualquiera, de liberación, mientras que en aquellas cogidas por el virus del separatismo es de reconquista, y la actuación posterior debe ser en éstas la propia del territorio conquistado.

Identificaven dos mals des de la capital de l’Espanya nacional, palesaven que era pitjor el que defensava aquell estatut del 32 que el comunisme. De nou l’Espanya una i única, es presentava no només com un fet històric sinó també com un fet moral, com ha fet recentment el màxim dirigent del PP, a Ávila l’1.09.2018, o acusar dies després des de una emissora de ràdio a l’independentisme català de “poner una pistola encima de la mesa”, davant l’astorament de l’entrevistador, en l’ etapa política dirigida per  Pedro Sánchez.

A la zona republicana el tema nacional català i de les funcions del de Govern de la Generalitat en plena Guerra Civil i abans de la batalla de l’Ebre, tampoc podem dir que fos gaire més comprés. Giovanni Cattini ha estudiat La retallada de les competències estatutàries produïdes arran del conflicte, i remarca  en un article sobre la política de la Generalitat després dels fets d’octubre (dins de l’obra Breu Història de la Guerra civil a Catalunya, dirigida per Josep Maria Solé Sabaté i Joan Villaroll d’edicions 62),  remarca que analitzant les actuacions de Negrín es detecta que l’autonomia  catalana era com un paper mullat i que seguia una deliberada i persistent política de centralització progressiva, amb el retorn del vell anticatalanisme.

En plena batalla de l’Ebre (juliol-novembre del 1938) Juan Negrín, President de la República, manifestà segons  explica Zugazagoitia (ministre de Governació)

No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en  Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. De ninguna manera, estoy haciendo la guerra por España y para España. Por su grandeza y para su grandeza. Se equivocan los que otra cosa suponen. No hay más que una nación: ¡España! No se puede consentir esta sorda y persistente campaña separatista, y tiene que ser cortada de raíz si quiere que yo continúe siendo ministro de Defensa y dirigiendo la política del Gobierno, que es una política nacional (…) el que estorbe esta política nacional debe ser desplazado de su puesto (…) Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones, que de ninguna manera admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la que se desprendiese de alemanes e italianos. En punto a la integridad de España soy irreductible y la defenderé de los de afuera y de los de adentro.”

No afegirem més comentaris, però sí que recomanem una mirada a la www.batallaebre.org i visitar els espais de la batalla de l’Ebre i el ben estructurat i documentat centre d’interpretació de Corbera d’Ebre.