Imatge

Perla 47. Engolits com la caputxeta vermella o quan nació i federalisme no concorden.

Imatge Principal. La manifestació «Som una nació. Nosaltres decidim» (també anomenada del 10-J) va ser una demostració col·lectiva en contra de la resolució del recurs d’inconstitucionalitat efectuat pel Tribunal Constitucional d’Espanya sobre el text de l’Estatut de Catalunya, realitzada a Barcelona el 10 de juliol del 2010 sota el lema «Som una nació. Nosaltres decidim» impulsada per Òmnium Cultural i amb el suport de la majoria dels partits polítics representats al Parlament de Catalunya (excepte pel PP i C’s), així com dels sindicats i prop de 1.600 entitats.

 

El 29 d’octubre de 2019 Carlos Lesmes, President del CGPJ en funcions, afirmà  que una “exigua parte” de los catalanes está atacando de manera frontal la base de nuestra democracia después de la sentencia del Procés”.  En la seva  intervenció en un  acte judicial a la jurisdicció militar, Lesmes  sentencià que les societats només poden superar

“las distintas dificultades y desafíos que se van planteando en cada momento histórico mediante el pleno sometimiento a la ley y la defensa, en el caso español, de la Constitución de 1978”.

Remarcava ben rotundament que només així es pot protegir el alma del Estado” davant la ceguesa irracional d’alguns catalans, pel que passava a Catalunya després de feta pública  la sentencia del TS, el 14 d’octubre, amb cent anys de presó pels processats, empresonats preventivament i jutjats per una manifestació de protesta “tumultuària” i desobediència que fou considerada finalment com a sedició.

Perla 47 El PP presenta su recurso de incostitucionalidad

Imatge 1. “El PP presenta su recurso de inconstitucionalidad contra la reforma del Estatuto catalán. El nuevo texto liquida unilateralmente el modelo de Estado, según Rajoy”. EL PAÍS 31 Jul 2006

Ens podem preguntar: els més de dos milions de persones  que havien escollit i votat a determinats partits polítics amb uns programes  publicats i els milers de socis d’entitats que havien elegit també democràticament els seus líders, no havien de mostrar el seu descontentament per unes sentències que entenen com a punitives i injustes? En qualsevol anàlisi que vulgui comprendre processos històrics se l’hi ha d’exigir analitzar-ne les causes, les fases i les conseqüències del fet o de la situació concreta.  Aquest 2019 podem intuir que les conseqüències d’aquesta sentència seran probablement més profundes i més duradores que aquella de 2010, on un altre Tribunal, aleshores el Constitucional fallà contra determinats aspectes d’un Estatut referendat democràticament, és a dir, votat per la població catalana, i que afectà ben clarament llibertats i drets fonamentals. Per un nombre significatiu de catalans allò va ser un cop d’estat i no precisament democràtic, sinó  antidemocràtic. El P.P. imposà a través d’un Tribunal Constitucional un Estatut que a Catalunya no ha votat ningú. Aquell  partit prioritzà uns interessos patriòtics espanyols i significadament anticatalans com s’evidencià amb aquella milionària recollida de signatures, impulsada pel  mateix P.P. el 2006 arreu d’Espanya, on s’arribava a demanar: ¿Quiere firmar  contra los catalanes?

Ignacio Sánchez-Cuenca, professor a la Universitat Carlos III de Madrid, el 23 d’octubre, escrivia a Infolibre que ens trobem davant un fracaso colectivo.  Entre altres consideracions entenia que amb les quartes eleccions generals en 4 anys tot va  quedant ajornat i fa prevaldre una sensació de provisionalitat. Considera, com molts d’altres, que l’anomenada crisi catalana ha estat present al llarg de tota aquesta etapa d’inestabilitat començada el 2010. De nou la campanya electoral (10 de novembre 2019) ha estat dominada pel tema català i això comporta: 

“consecuencias desestabilizadoras para la política española. Nada de lo que ha sucedido desde 2010 puede considerarse normal. Llevamos una década en la que, como país, hemos sido incapaces de resolver la tensión territorial que viene de Cataluña (…) han pasado diez años marcados por intervenciones judiciales, sin desarrollos políticos que mencionar. Diez largos años en los que ni el Estado ni la sociedad española han querido abordar el problema salvo como un asunto de orden público. (…) El independentismo no ha ayudado (…) La respuesta punitiva de la Fiscalía General del Estado primero y del Tribunal Supremo después ha terminado de emponzoñar las cosas, ahondando aún más el abismo que separa a buena parte de la sociedad catalana de España”

L’estat, el seu govern i altres organitzacions i importants mitjans de comunicació defensen aferrissadament les grans virtuts del sistema democràtic actual, com s’ha pogut seguir també amb la campanya coneguda com “España Global” on enaltien el gran nivell assolit per la democràcia espanyola, però l’argumentari grinyola en detectar que les diferents forces polítiques no saben escoltar-se i es mostren incapaces de trobar una sortida per mitjans pacífics i institucionals com podem entendre que seria l’essència pròpia d’un sistema realment democràtic. 

Si en una democràcia no es poden criticar i denunciar determinats aspectes pot deduir-se que és una democràcia imperfecta? Per quines raons, la democràcia actual és capaç d’integrar un partit com  VOX i, alhora és incapaç d’acceptar l’independentisme, al qual se l’amenaça amb la il·legalització i se’l combat amb la repressió o directament amb la presó. És aquest un model de democràcia perfecte? Segurament ”el alma del Estado”  és un concepte d’origen metafísic o diví, i qui no ho comparteix ha d’esperar  que arribi de nou una nova Inquisició amb les seves fogueres. Ben lluny d’un pensament il·lustrat  com el de Montesquieu, qui creia que una injustícia contra una persona, és una amenaça a tots els altres.

El professor I. Sánchez-Cuenca desitjava que la situació no es cronifiqués, volia ser optimista i insinuava: 

el primer paso tiene que ser, a mi juicio, el abandono de tanta complacencia sobre nuestro sistema democrático. Debemos empezar reconociendo que la situación presente es un gran fracaso colectivo, la crisis catalana y española es el resultado imperfecto de nuestras Instituciones democráticas, nuestros líderes políticos, nuestros medios de comunicación y nuestra propia sociedad civil. Si queremos ser una democracia orgullosa y homologable a las de mayor calidad, lo mejor que podemos hacer es dar una salida política al conflicto territorial (y dejar de lamentarnos de lo malos que son los otros)”.

Una de les causes fonamentals d’aquest conflicte rau en la comprensió i acceptació de l’altre. Certament la major part dels catalans considera avui que Catalunya és una nació. N’hi ha prou amb seguir les opinions i arguments de diferents mitjans de comunicació i de determinats partits polítics que no poden o no volen entendre que a l’Espanya actual hi ha més d’una nació. Tenen com a principi, creença o dogma que l’única nació és Espanya! És una premissa inqüestionable i qui s’atreveix a qüestionar-la, ha de rebre l’oportuna condemna. 

A tall d’exemple, irònic i trist, després de la vaga de tramvies  a Barcelona el mes de març de 1951, iniciada per diferència de preus en els bitllets de Madrid i Barcelona, van haver-hi diverses detencions. Una d’elles fou la d’un estudiant de dret, Ernest Raguer, que fou condemnat a dos anys de presó al Castell de Montjuic per “ultrajes a la nación española y al sentimiento de su unidad”. En sortir es feu monjo a Montserrat amb el nom d’Hilari (Raguer) i avui és un historiador reconegut. 

Constitucions i nació

Determinada historiografia espanyola es remunta a moltes centúries en l’argumentari mistificador  sobre l’origen unitari i exclusiu de la nació espanyola (Vegeu Perles 3 i 10).  La primera constitució espanyola de 1812  recolliria aquesta voluntat, així a l’article  1er. -el de declaració de principis- ja deia: 

la Nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios” (es contemplava Amèrica i Filipines). 

En canvi, en el projecte de constitució federal de la Primera República Espanyola de 1873 es poden trobar noves concepcions ben  significatives en el que també era l’article 1er:

“Componen la nación española los Estados de Andalucía Alta, Andalucía Baja, Aragón, Asturias, Baleares, Canarias, Castilla la Nueva, Castilla la Vieja, Cataluña, Cuba, Extremadura, Galicia, Murcia, Navarra, Puerto Rico, Valencia, Regiones Vascongadas”.  

Aquella 1ª República tingué quatre presidents, dos foren catalans, Pi i Margall i Figueras. El cop d’Estat  militar del General Pavia va posar fi al règim republicà, encara que oficialment Espanya va continuar essent una república fins a finals de 1874.

Perla 47 La_esp_Rep._Federal,_Rep._Unitaria

Imatge 2. Caricatura de La Republica Española entre la República Federal (o federalistes representats per José María de Orense ) i la República Unitària (o representats unitaris per Emilio Castelar). Revista La Flaca 1-3-1873, Autor desconegut.

A la constitució de la Segona República, el 1931, el seu article 1er. era més innovador i transformador: 

España es una República democrática de trabajadores de todo tipo que se organiza en régimen de Libertad y de Justicia. Los poderes de todos sus órganos emanan del pueblo. La República constituye un Estado Integral, compatible con la autonomía de los Municipios y las Regiones. La bandera de la República española es roja, amarilla y morada”.

La Constitució espanyola actual, la de 1978, en el seu article 1er, ap.2 es diu

“la soberanía nacional reside en el pueblo español del que emanan los poderes del Estado.” 

Sobre l’article 2, s’ha escrit abastament sobre la seva imposició,  a partir d’un paper  manuscrit i tramès per altes esferes polítiques i militars, que mostra la petjada del franquisme i dels seus adlàters.  En aquest article s’imposà que la Constitució es fonamentava en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i  indivisible de tots els espanyols. Per contra, deia “reconèixer i garantir”  el dret a l’autonomia de les nacionalitats i  regions que la integren i la solidaritat entre totes elles. Redactat que, en poques línies redoblava el concepte d’unitat forçada, sense arribar a concretar o definir quins territoris eren reconeguts com a nacionalitats i quins com a  regions. No es volien citar, com si que havia fet al projecte de Constitució del 1873. Quines són les nacions? Quines les regions? 

Pel que fa a la història sobre l’elaboració de la Constitució del 1978, cal recordar les lluites i  tensions entre els partits d’aquell moment sobre diferents aspectes com la conveniència, o no, de reconèixer determinades especificitats o singularitats territorials. Fer referències a més d’una nació o  nacionalitat ja era entès, al menys pels defensors d’aquella alma del Estado, com a un perill gravíssim ja que només acceptaven l’existència d’una nació. Set persones foren escollides i assignades per a la redacció de “L’avantprojecte de Constitució”: G. Cisneros, M. Herrero de Miñón, J. P. Pérez Llorca (UCD), M. Fraga  Iribarne (AP), G. Peces-Barba (PSOE), M. Roca i Junyent (CDC) i J. Solé Tura (PSUC, partit federat amb el PCE). Avui són considerats els pares de la Constitució. No hi va haver representants del PNB (que acabaria votant  no a la Constitució) ni Tierno Galván (PSP) i tampoc ERC (H. Barrera- veure Perla 3) que a les primeres eleccions democràtiques  no es va poder presentar amb les seves velles sigles  i va acabar fent una coalició amb el Partit del Treball de Catalunya (escindit del PSUC) amb el nom d’Esquerra de Catalunya. (ERC era encara  il·legal, a causa de declarar-se republicà i partidari del dret a  l’autodeterminació )

La Constitució del 78 assumí en l’aspecte territorial les bases desenvolupades per un socialista segovià, Anselmo Carretero. En les seves obres criticava el tradicional argument de considerar Castella  com l’element central d’Espanya, o també l’equiparació de castellà i espanyol, ja que a Espanya hi havia altres nacions amb la seva pròpia llengua. Publicà diferents assaigs com Las nacionalidades españolas (1952), La integración nacional de las Españas  (1957) o Los pueblos de España (1980). Era un militant del PSOE i un republicà derrotat de la Guerra del 36-39.  Compartí a Mèxic moltes reflexions sobre com entendre Espanya amb un altre republicà  i catalanista, Pere Bosch i Gimpera (empresonat després dels fets d’octubre del 34, junt amb  Companys) que argumentava “Espanya només podia ser una unió cordial i lliure”. Enric Juliana considera a Anselmo Carretero com el primer intel·lectual federalista de PSOE. Es pregunta quin sentit polític i jurídic té la paraula nacionalitat que consta a la Constitució, i es respon que encara avui no s’ha trobat com s’ha d’entendre i menys aplicar. Rodríguez Zapatero, Felipe González o Carme Chacón en recuperaren el terme, però no s’ha avançat gens ni mica en la seva concreció.  

Perla 47 Las nacionalidades españolas

Imatge 3. Portada de «Las nacionalidades españolas» (1952), Anselmo Carretero Jiménez,  és conegut per un terme polític gairebé insòlit en la tradició política castellana: “Espanya com a nació de nacions”.

En el desenvolupament de com s’havia d’entendre el terme “nacionalitat”, al no establir explicítament quines són aquestes nacionalitats i regions, ha donat peu a indefinicions, entrebancs o manca de voluntat del diferents governs per avançar en aquest camp al llarg de totes aquestes dècades. Més aviat s’han viscut diferents formes de reticència i d’oposar-se al seu desenvolupament, com el cop d’Estat de Tejero, la LOAPA, l’eliminació de grups parlamentaris dels socialistes bascos o catalans, el caràcter i el funcionament del Senat, que malgrat dir-se cambra territorial, no compleix amb aquesta funció ja que s’ha mostrar incapaç, per exemple,  d’usar i menys impulsar les llengües de les diferents nacions i comunitats.

Recordem l’aportació d’un del “pares de la Constitució del 78”, Herrero de Miñon que en una conferència al Cercle d’Economia a Sitges el 9 d’abril de 2014 proposava i veia molt factible fer una Disposició addicional al text constitucional on: 

se blindasen competencias estratégicas tales como las económico-financieras, educativas, lingüísticas y culturales. Un Instrumento de Gobierno formalmente pactado con el Estado – ¿Acaso no lo está el Amejoramiento del Fuero de Navarra? – y como tal inmodificable unilateralmente, incluso por vía de hecho, de normativa básica o de jurisprudencia, que se sometiera en su día al referéndum del pueblo catalán de acuerdo con el art. 152.2. Esto sería, de verdad, tanto integrar como decidir. En integrar consiste el verdadero españolismo, en decidir la voluntad de los catalanes y para que ambos coincidan sirve la mutación.” 

La seva proposta, tot i haver estat membre del PP, ha estat un clam en el desert, ha tingut poca difusió i ha estat menystinguda. En Roca Junyent, un altre dels “pares de la Constitució”, tampoc no l’ha acompanyat.

El PP primer, amb posterioritat Ciutadans i més recentment Vox no han demostrat cap voluntat d’aclarir i desenvolupar les competències de les nacionalitats i regions. En principi són més propicis a laminar-les malgrat que estiguin reconegudes en la seva reivindicada Constitució. El PSOE en aquest terreny  ha arribat a escriure en determinats moments com el Programa de Granada (6 de juliol de 2013) conegut com a “Pacto territorial para una Sociedad plural”. Allà s’apuntava, entre altres aspectes, que calia

1. Mejorar el régimen de cooficialidad de las lenguas de España con el objetivo de establecer su reconocimiento como lenguas del Estado y la garantía de la libertad de uso, sin discriminación, de cualquiera de las lenguas oficiales en los territorios de las respectivas Comunidades. 2. Reformar el Senado para convertirlo en una auténtica Cámara territorial. 3. Creemos que, después de más de tres decenios y medio de evolución, y a la vista de sus problemas estructurales y de funcionamiento y de las tensiones que en su seno se han generado, es necesaria una urgente y amplia reforma constitucional del modelo de Estado. 4. Dados los rasgos del Estado autonómico, su evolución debe adoptar las normas de organización y funcionamiento de Estados con estructura federal. 5. El federalismo, en efecto, es un sistema que defiende la unidad del Estado, respetando la diversidad, a partir de una distribución interna de poderes y responsabilidades que combina los intereses generales del Estado y, simultáneamente, las aspiraciones e intereses específicos, en nuestro caso, de las comunidades autónomas

El 2017, en la dita “Declaració de Barcelona” el  PSOE i el PSC es referien a un nou enfoc i a una nova manera de relacionar Catalunya i Espanya, anomenat “Per el catalanisme i l’Espanya federal”

Però ja davant les eleccions del 10 de novembre de 2019 el PSOE, el dia anterior a publicar el seu programa electoral,  no mencionava ni les declaracions de Granada ni la de Barcelona. Per quina raó? El diari El PAÍS informava que  

fue el propio Miquel Iceta, primer secretario del PSC, quien telefoneó en la tarde del martes a Cristina Narbona, presidenta del PSOE, para pedirle que se incluyera expresamente en el programa electoral para las elecciones del 10 de noviembre la referencia expresa a las declaraciones de Granada y Barcelona”. 

Amb tot, a la propaganda electoral  del PSC que arribà posteriorment a les bústies dels electors, hi  constaven dues cartes. Una signada per Pedro Sánchez i una altra per Meritxell Batet i Manuel Cruz,  a cap d’elles s’hi troba cap referència al federalisme ni a les esmentades declaracions de Granada o Barcelona, però  sí al conflicte de “convivència a Catalunya”.

Perla 474420-340x340

Imatge 4. Portada del llibre Tal com ho vaig viure de Joan Reventós que recull part de les memòries de l’autor, poc abans d’emmalaltir de manera irreversible el febrer de 2001.

La dita picada d’ullet cap el federalisme i/o el reconeixement nacional, que determinats mitjans esbombaren públicament, no apareix, i de nou s’oblida la necessària i urgent reforma federal. Els anys passen i poden fer recordar unes reflexions que feia en Francesc Casares, diputat al Parlament català pel PSC (1980-1988). En l’article Una vela al vent (tot recordant a Joan Raventós, dirigent del PSC, Diputat i posteriorment President al Parlament ) mostrava el seu parer sobre com havien funcionat les relacions PSC i PSOE:

Era evident que els anys de la transició havien significat un avenç cap a un sistema democràtic, i que el règim de comunitats autònomes que la Constitució havia establert era un pas cap a un Estat federal…. però, només era un pas. Poca cosa!. La prova la tenim en el capteniment que el PSOE mateix havia tingut en assumptes claus com per exemple  amb la famosa LOAPA, o amb el Grup parlamentari del PSC al Congrés de Diputats. Raventós, prou hi havia patit en els dos casos i poc hi havia pogut fer! Els diputats socialistes al Parlament de Catalunya vam haver de votar a favor d’ aquella llei que amb motiu o sense motiu, havia quedat com a símbol de laminació de les autonomies. Havíem acabat (…) engolits, com la caputxeta vermella, per la bocassa de l’àvia-llop.”

portada casares_sèrie assaig

Imatge5. Portada del llibre “Compromís amb la justícia. Memòries d’un advocat laboralista (1958-1978)” de Francesc Casares, L’Avenç, 2016.

Perla 3. Conceptes enfarfollats: nació, nacionalitat i sobirania (del 1978 al 2017)

Al juny del 2017 el concepte nacional es cita cada cop més arreu d’Espanya. Darrerament, el PSOE ha parlat de perfeccionar el reconeixement de la plurinacionalitat d’ Espanya, això sí, mantenint que la sobirania recau en tots els espanyols, ja que no hi ha més Estat que Espanya. Els Comuns i Podem ja havien entomat obertament el concepte de la plurinacionalitat. El dia 28 del mateix mes el rei qualificà al règim franquista com una dictadura.

Sembla inversemblant, havent passat més de 40 anys de la mort del dictador, la monarquia encara mantenia certament una equidistància. El seu discurs actual però palesa una manca de rigor històric en no “reconèixer”, per exemple, la II República com a sistema democràtic i ser capaç, en canvi, de lloar la figura de Cánovas del Castillo i el seu sistema d’alternança contaminat d’unes grans restriccions de participació i d’unes pràctiques caciquistes, com el “pucherazo” i el “encasillado”. Hauria estat més encertat si, mirant cap al futur més que cap el passat, el rei hagués assenyalat les causes que estan erosionant el sistema del 78, en lloc de mirar el sistema bipartidista i ple de trampes electorals de la Restauració. Simultàniament el mateix dia, un Parlament – el de Catalunya- anul·lava les més de 60.000 sentències del franquisme; l’únic que ho ha fet fins ara. Aquesta és una de les moltes equidistàncies.

Una mirada al passat recent ens permet recordar com la Constitució aprovada el desembre del 1978, va donar pas al desenvolupament d’un model polític autonòmic basat en el conegut article 2

“ La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas”.

Es crearien 17 mapes o territoris autonòmics, els dos primers el català i el basc el 1979, el 1981 els de Galícia, Andalusia, Cantàbria i Astúries, el 1982 els de la Rioja, Múrcia, València, Aragó, Castella la Manxa, Canàries i Navarra, i el 1983 vindrien els d’Extremadura, Les Illes Balears, Madrid i Castella i Lleó. Al 1995 Ceuta i Melilla esdevenen ciutats autònomes. Aquests mapes no responien a criteris “nacionals” i en molts casos ni a criteris tradicionals, en la major part de les ocasions foren un poti, poti , com es reflecteix en la manera en què encaixaren i ajuntaren, o no, províncies o territoris com León, Astúries, Múrcia, Albacete, la Rioja, Madrid…

Aquells dos o tres estatuts especials que es preveien en un principi: Catalunya, País Basc i eventualment Galícia , més una “regionalització administrativa” per a la resta de territoris, van quedar arxivats. Tot aquest procés és produí per la manca de concreció de la pròpia Constitució del 78, pel cop d’Estat de febrer del 81, per la LOAPA, pel pes andalús amb Felipe Gonzalez i Alfonso Guerra al capdavant, i per ser la regió més poblada d’Espanya amb 61 diputats dels 350 amb que compta el Congrés. I així s’arribaria al conegut “cafè para todos”. Va ser un no! a les assimetries, ni que alguns d’aquest territori tinguessin aspiracions de reconeixement i d’autogovern ben diferenciats. Es faria un relat en contra de les diferents històries d’aquests territoris, i prevaldria la visió més unívoca i centralista.

A Catalunya el concepte nació, estat i pàtria serà usat al llarg del temps per referir-nos als territoris a la recerca de recuperar mecanismes de govern. Encara que ho podien fer tots els territoris, a Catalunya ja s’havien mancomunat el 1914 (els únics a l’Estat), o en L’Estatut de Núria ja s’havia volgut considerar com Estat autònom dintre la República Espanyola. Fins i tot durant el franquisme en els nuclis de resistència es parlava de Catalunya com a nació. En la diada “tolerada” de Sant Boi del 1976, es celebrà la Diada Nacional de Catalunya, allò palesava que una part molt important dels habitants de Catalunya la consideraven una nació. No podem dir el mateix de la major part dels territoris que configuren l’Espanya actual.

la-placa-de-catalunya-de-sant-boi-va-acollir-la-primera-gran-manifestacio-de-la-diada
Onze de setembre de 1976 Sant Boi de Llobregat

De ben segur que les Corts Constituents que durant més d’un any elaboraren la que seria la Constitució del 78, tingué sobre la taula el tema del reconeixement de Catalunya. I si seguim el “debat” on es tancà aquest article 2, estiu del 78, podríem considerar que els constituents s’inventaren un “enigmàtic” concepte per “acontentar” als nacionalistes bascos i catalans:”nacionalidades”. Ho diferenciaven d’unes altres autonomies que en dirien “regiones”. Per contrast, redoblaren i insistiren en el concepte “indissoluble i indivisible”. Però, no s’especificava quines eren! En repassar les actes d’aquestes sessions es podria arribar a la conclusió que es va fer amb un “consens” important (278 vot favorables i 20 de contraris), però en no precisar quines autonomies serien nacionalitat, ni què significaria ser-ne, ni quines competències tindrien acabaria resultant un encaix amb moltes costures i, fins i tot indefinible, com ens passa a l’escoltar avui a molts polítics que quan els pregunten sobre quina diferència hi ha entre regions, nacions o nacionalitats a Espanya, dubten i gairebé s’ennueguen…

Les sessions del 4 de juliol de 1978 resulten molt aclaridores ja que palesen la feblesa de molts dels argumentaris que s’han fet i construït a posteriori.  Cal recordar les aportacions del polític que obrí les sessions, ja que corroboren certes imposicions que massa vegades volen ser oblidades, i anuncia i detalla, en molt bona part, el debat actual. Es tracta d’Heribert Barrera (ERC).

“Todos sabemos que la Ponencia disfrutó casi de ocho meses para realizar su labor (…) La Ponencia actuó sin público, sin periodistas, en absoluto secreto, sin informar para nada de lo que iba haciendo, no ya al país ni tan sólo al Congreso. Estos procedimientos son más bien insólitos en los regímenes democráticos (…)

La discusión sobre algunos puntos fundamentales quedó prácticamente escamoteada y muy a menudo los debates quedaron emasculados y reducidos (…) La equidad me obliga a precisar que no hago responsable de esto en lo más mínimo a los señores comisionados (…) por encima de todo, el método de trabajo seguido según el cual las reuniones importantes no eran las que se hacían en este Palacio, sino las que se hacían fuera. (…) El método de las discusiones clandestinas que en buena parte se siguió me parece lamentable, (…) Señores Diputados, la democracia parlamentaria tiene sus inconvenientes, su liturgia, que es absolutamente necesario respetar si se quieren conservar sus esencias. La democracia parlamentaria implica perdónenme el tópico – luz y taquígrafos- (…) la democracia verdadera no ha entrado aún del todo en nuestras costumbres políticas y de que los métodos dictatoriales que durante tantos años el país ha padecido se mantienen en gran parte todavía vigentes. (…)

En toda la larga historia tanto antigua como reciente, creo que hay tres cosas que son absolutamente consustanciales y luego sólo simultáneamente pueden cumplirse con plenitud. Estas tres cosas son: la democracia de veras, las libertades de las naciones que integran el Estado y el régimen republicano .

Estamos ahora en Monarquía y las nacionalidades continúan subyugadas. (…), pero que España sin restitución previa de la soberanía a las naciones que integran el Estado y sin una forma de Estado republicana. (…) creo que no puede haber República democrática viable sin nacionalidades soberanas y que sólo en una democracia republicana, podrán estas nacionalidades recuperar efectivamente sus plenas libertades.

Por esto, señores Diputados, como nacionalista catalán y como demócrata catalán, que es lo que soy en primer término, creo que el republicanismo continúa teniendo plena vigencia en la España de hoy por más que sean numerosos los antiguos republicanos que ahora pretender dejarlo en el cuarto de los trastos.

Por catalán y demócrata, no puedo estar de acuerdo con el proyecto constitucional, y no puedo estar de acuerdo, en primer lugar, porque prevé para las comunidades autónomas, y por tanto para mi patria, Cataluña, una autonomía solamente administrativa. (…) Para nosotros, ser españoles no significa pertenecer a una nación española, si es que existe. Nuestra nación es sólo Cataluña y no podemos tener otra.

La identidad entre Estado y Nación es una falsa identidad. Que Cataluña sea una nación no quiere decir que tenga que constituirse necesariamente en Estado; no implica, por tanto, propósito ni voluntad separatista, pero, inversamente, la existencia del Estado español no implica tampoco necesariamente la existencia de una nación española que cubra sus fronteras. (…)

Muchos consideran un gran paso el que esta Constitución establezca un Estado regional con posibilidades de una amplia descentralización administrativa. Yo creo que, en efecto, es un paso adelante muy positivo por lo que hace referencia a la eficacia de la Administración y es, incluso, un paso positivo en aspectos puramente políticos, porque, una vez estructurado este Estado regional, debe permitir una profundización considerable de la participación ciudadana y, por tanto, de la democracia. Pero ese Estado regional resuelve sólo muy parcial y muy insuficientemente los problemas de las nacionalidades, y en particular el problema de Cataluña. Lo prefiero -no hay que decirlo- al Estado centralista y autoritario que durante tanto tiempo hemos padecido. Pero no puede satisfacernos ni puede ser la solución definitiva porque no ha ido todavía a la raíz del problema que, como ya he dicho otras veces, es un problema de soberanía.”

Era la seva una veu minoritària i discrepant però, anunciava en bona part que aquella formula basada en un “consens” aconseguit amb determinades imposicions dels que dominaven les estructures de l’Estat, acabaria en una discussió sobre els límits del poder i de la capacitat de decisió de cada territori. L’Estat en construcció o en desconstrucció segons es miri, es va ensorrar amb la sentència del Tribunal Constitucional de 2010, en invalidar autoritàriament el “pacte estatutari de 2006” entre els dos Parlaments –l’Espanyol i el Català- i que havia estat referendat per la població catalana. Negava la votació democràtica dels ciutadans de Catalunya, i confirmava que la sobirania dels catalans era inexistent en dir sí o no a un text aprovat i proposat pel mateix Parlament espanyol. La Constitució del 78 quedava des legitimada. Ens fem la pregunta: trobem a l’Estat espanyol alguna altra comunitat on s’hagi fet una votació pactada, com la de l’Estatut del 2006, i que, havent resultat guanyadora, no estigui en vigor?