Imatge

Perla 28. L’Institut d’Estudis Catalans, l’acadèmia nacional

Imatge principal: Primera sessió de l’Institut d’Estudis Catalans (1914), quan es va inaugurar la Biblioteca de Catalunya © (IMHB) ARXIU FOTOTECA.CAT

Rebuig i desconfiança foranis a una feina ben feta.

L’Institut d’Estudis Catalans, fundat el 1907 per Prat de la Riba, és l’acadèmia de les ciències i humanitats, en totes les terres de parla catalana. Ha estat un instrument bàsic en la normalització lingüística, cultural i científica. Ben aviat deixà petjada en aspectes com: la recuperació de les pintures romàniques del Pirineu  (conservades avui al MNAC), la Biblioteca de Catalunya o el Servei Meteorològic  de Catalunya, entre altres.

Prat de la Riba, com a president de la Diputació de Barcelona des de 1907, captà a Pompeu Fabra per dirigir un projecte de normativització lingüística del català. Seria el fundador de la Secció Filològica de l’IEC i ocupà una càtedra dels Estudis Universitaris Catalans. El 1912 edità en castellà una Gramática de la lengua catalana i el 1913 donava a conèixer les Normes ortogràfiques, les quals comptarien amb adhesions, però també, amb corrents contraris a acceptar la nova proposta. Vegeu l’article 100 d’anys d’ortografia de Magí Camps, a La Vanguardia, on desgrana les resistències i les complicitats amb les Normes. Posteriorment, el 1917, publicà el Diccionari ortogràfic que completava les Normes de l’any 1913.

Pompeu_fabra

Foto presa el 4 de març de 1933 de Pompeu Fabra durant l’associació cultural d’Atenea de Figueres en una excursió al Port de la Selva a l’Alt Empordà, Catalunya.

Pompeu Fabra justificaria la tasca realitzada amb aquestes paraules:

“A l’època en què els altres idiomes llatins fixaven i modernitzaven llurs ortografies, la nostra llengua atravessava ja el període de decadència literària que es prolongà fins a mitjan segle XIX (…) en iniciar-se la renaixença literària, el català oferia una ortografia anacrònica entacada d’innombrables castellanismes, la qual en l’obra de redreçament a acomplir havia d’ésser evidentment objecte d’una doble tasca de modernització i depuració.(…)

El desgavell ortogràfic arribà a un punt que molts haurien retornat volenterosament a l’ortografia encongida a la qual havíem pervingut, era un mal que calia remeiar (…)

Creat l’Institut d’Estudis Catalans, aquesta corporació, tenint esguard que les seves publicacions portaven el català a ésser llegit per estudiosos de tots els països, comprengué l’alta conveniència que aquelles apareguessin escrites en una ortografia uniforme i decidí traçar unes normes ortogràfiques, a la qual es subjectarien els seus membres i col·laboradors (…) un conjunt de regles que, després de sancionades per l’Institut en ple, serien adoptades en totes les seves publicacions.”

Prat de la Riba, encara com a president de la Diputació de Barcelona, el 31 de gener de 1913, demanava a tothom que acceptés les normes ortogràfiques impulsades des de l’Institut d’Estudis Catalans, és a dir, les proposades per Pompeu Fabra. El president argumentaria:

Hem d’aixecar la nostra llengua al nivell de les altres, hem de donar-li totes les perfeccions que necessita per lluitar i vèncer (…) ha acabat aquesta semianarquia de la llengua catalana (…) Ja que no ha tingut el català l’evolució normal d’altres llengües llatines, ja que no ha tingut en els segles del Renaixement, ni encara avui, un Estat que hagi imposat o pogués imposar des de dalt formes úniques definitives, donem-nos-les espontàniament, lliurement, nosaltres mateixos per aclamació, per patriòtica renúncia de totes les preferències individuals o d’escola, establim-les per unànime plebiscit de tots els catalans”.

La Mancomunitat, que es posà en marxa l’abril de 1914, assumí oficialment aquestes normes en totes les seves publicacions i seria també la llengua de docència, ja en la primera “Escola d’Estiu”, destinada a l’actualització dels mestres d’aquest mateix any, o de totes les altres escoles professionals o tècniques que en dependrien.

Aquesta renúncia demanada per Prat de la Riba no va ser compartida per tothom, així Víctor Català, Joaquim Ruyra o Narcís Oller, per esmentar-ne alguns, patirien les conseqüències d’escriure ja abans de la codificació fabriana. I podríem dir que es veieren esmenats i corregits ortogràficament, però també, pel que fa al lèxic i a la sintaxi. Deixaren escrits on mostraven l’oposició a la nova normativa. Una evidència que mostra que tot canvi costa d’entomar.

Aquestes disposicions encaminades a normalitzar l’ús i l’oficialitat de la llengua catalana al territori que li és propi no serien  compartides per la Real Academia Española, que ja aquell mateix any 1916, marcava el terreny de joc. Assenyalava qui feia d’àrbitre a l’Estat, qui podia fixar normes i determinar quina categoria podia tenir el català. A més comptava amb prou lleis, com les del 1857, o del 1875 per actuar:  

“sin contemplaciones ni disculpa de ningún género, que no puede haberlas, vigilen y hagan que se cumplan los referidos preceptos legales, único medio de fomentar y unificar el provechoso cultivo de nuestro idioma castellano.”

Actuar, per les autoritats lingüístiques espanyoles, significava no donar facilitats i, si calia, impedir-ho sempre per protegir la llengua castellana, i no legitimar, reconèixer o protegir la llengua catalana, que preferien veure com a llengua vernacla o dialecte.

Tampoc el diaris de Madrid o les estructures de l’Estat d’aquell moment, Govern, Congrés o Senat mostraren comprensió, reconeixement o acceptació d’aquest fet diferencial. Francesc Ferrer i Gironès, en la seva obra La persecució política de la llengua catalana, recull part d’un escrit  que demostraria el seguiment que en feia el Govern i els “informes” que encarregava. El manuscrit de 46 planes, el trobà a l’arxiu-biblioteca de la presidència del Govern, quan Alvaro de Figueroa y Torres Mendieta, comte de Romanones, del partit Liberal era president del Consell de Ministres, el 1916. Acabaria sent procurador a les Corts franquistes, entre el 1943 i 1946.

Álvaro_Figueroa_y_de_Torres_Mendieta_y_Romo,_de_Kaulak

Álvaro Figueroa y de Torres Mendieta, foto de Kaulak – La Ilustración española y americana Año LV. Núm. 6. Madrid, 15 de febrero de 1911: 87. ISSN 1889-8394.

L’índex d’aquell informe és ben explícit. S’hi troben anunciats referits alfilibusterisme” de la Lliga, al veritable “problema” català, las bases “falses” del catalanisme i fins i tot l’afirmació que la història, el dret i l’idioma català “no existien”. Massa sovint està present aquesta actitud negacionista.

L’argument central és la recurrent i persistent actitud de no voler entendre el tema de la confederació de territoris que formaven, a l’època  medieval, la Corona d’Aragó. No expliciten, ni han incorporat en la seva reflexió històrica, les característiques d’aquell Estat-nació medieval de tipus confederal amb Corts, fiscalitat, monedes i llengua diferenciades i pròpies. Un exemple el tenim en Pere el Gran, al segle XIII, que era rei d’Aragó, rei de València, comte de Barcelona i també rei de Sicília, però, la Corona no era un estat unitari com el de Castella. L’informe recollit per Francesc Ferrer és anònim, però, de ben segur era algú de la confiança de Romanones. Transcriu:

“el llamado catalán fue la lengua oficial de la Corona de Aragón, en todo el reino de Valencia, y aún parte de Murcia y en todo el Reino de Mallorca”.

Però, en té una percepció, si més no curiosa, que vol negar la idiosincràsia del català apropiant-se’l, però, per fer-ne ben poca cosa. S’hi troben paraules que han sovintejat en èpoques posteriors, com: odi, facciosos, separatistes, criminals…

La lengua, pues, denominada indebidamente catalana no es una propiedad personal y exclusiva de Cataluña, sino de España. La literatura catalana es un tesoro de España. A España le corresponde ahora, en vista del pleito entablado por los catalanistas pretendiendo el monopolio de un pretendido idioma, plantear el litigio de propiedad y declarar monumento nacional esa lengua.

Y urge hacerlo así, los Catalanistas, impulsados por un odio incalificable a lo que ellos denominan Castilla, vienen desde hace unos años reformando la lengua de Cataluña, esto es, la lengua de la Corona de Aragón, (…). Los Catalanistas, fundadores del Institut d’Estudis Catalans, con el fin faccioso de fomentar el movimiento separatista en Cataluña, vienen exclusivamente dedicándose a ir inventando una lengua artificial con palabras francesas, adulterando totalmente la ortografía clásica de este romance español.

Esta campaña totalmente criminal, (…) voces subvencionadas con sueldos a los más eruditos de Barcelona. La obra de la Mancomunidad, bajo aparato de “cultura catalana”, es netamente filibusterismo(…)

Aquest argumentari ple de retrets, d’incomprensió, prejudicis, intolerància i mala fe, anava encaminat a rebutjar de ple i no acceptar una especificitat lingüística (que no passava de romance). La solució proposada era doncs, negacionista i centralista per tal d’anul·lar els complexos esforços per normalitzar una llengua en un territori sense estat:

Impónese la constitución por el Estado español de la Academia de la Lengua Catalana (…) compuesta por representantes de todas las regiones españolas que hablan la lengua aragonesa, indebidamente llamada catalana”.

El gir resulta inversemblant, la voluntat anorreadora es fa evident.

En el marc polític i acadèmic espanyol la resposta era clara, com ho era a la premsa de la capital i molt especialment a l’ABC. El 24 de juliol de 1917 recollia aquestes opinions d’un periodista d’origen gallec, Julio Camba:

A todos los españoles suele indignarnos mucho que los catalanes hablen catalán. Hay algo sin embargo que nos indigna más todavía y es que hablen castellano. Pasamos el acento gallego, pasamos la sintaxis vascongada…pero ese deje especial del catalán, lo tomamos casi como una ofensa. No concebimos que pueda decirse nada espiritual con acento catalán, nada amable ni nada galante. El catalán por razón de su acento, está incapacitado, para la mayoría de las cosas en cuanto sale de Cataluña…”.

Ha estat tradicional, per habitual, escoltar o llegir expressions d’aquesta mena amb voluntat de desqualificar. Al llarg dels segles s’han fet lleis i tot tipus d’imposicions, a partir de desconeixements, falsedats i també ironies malintencionades, amb l’objectiu de menystenir i negar un debat sincer que impliqués l’acceptació de l’altre com un igual, en el marc d’una realitat plurinacional i plurilingüística.

Malgrat tot, l’IEC va ingressar a la Unió Acadèmica Internacional l’any 1923. I un dels seus membres Lluís Nicolau d’Olwer en va ser el president, entre el 1935 i 1937, mostra evident del reconeixement exterior a la gran tasca realitzada per aquesta institució.

A l’IEC, que ja havia nascut entre el rebuig i la desconfiança per part dels organismes de l’Estat, en les etapes considerades de “legalitat”, li tocaria viure molts anys amb tota mena de dificultats, la manca de reconeixement i la persecució durant les dictadures de Primo de Rivera i de Franco. També, va aconseguir sobreviure, amb grans dificultats i esforços, durant el franquisme, sovint, clandestinament. L’acadèmia nacional catalana tornaria a ser reconeguda oficialment el 1976, un cop mort el dictador Franco.

Anuncis