Imatge

Perla 46. La cara duradora de Franco o com el franquisme okupa el Valle de los Caídos 

Imatge principal: Reunió el 23 d’octubre de 1940 a Hendaya entre Franco i Hitler Foto: Estudios de Política exterior. Núm. 168 Nov-Des 2015.

El 26 de setembre de 2019 la Conferència Episcopal Espanyola realitzà una Assemblea i el Secretari general de l’entitat,  en una roda de premsa posterior recomanava “no obrir ferides”. Exposava que en el debat sobre l’exhumació de Franco del Valle de los Caídos  havien buscat un acord des d’un bon principi. Entenia que la Llei de la Memòria Històrica del 2007 (on s’establien mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la Dictadura)  tenia “elementos de justicia” i  apuntava que desitjaven que aquesta llei:

“nunca pueda ser un instrumento con el que se haga bandera política, que se utilice en campañas electorales y sirva para reabrir heridas en los españoles (…) no es conveniente reabrirlas, porque todos tenemos nuestra propia historia”.

Es referia a la transició i al seu esperit de reconciliació. Entenia la posició de la família de Franco “en defensa de su ser querido”. Remarcava que la posició de la Conferència Episcopal consistia en respetar la decisión de las autoridades españolas y no oponerse a la exhumación del general Franco.

Dos dies abans el  president del Govern espanyol Pedro Sánchez, a la seu de l’ONU (on es debatia sobre la crisi climàtica), deia:

“hoy 24 de septiembre de 2019 se ha producido un anuncio importante (…) Hemos cerrado simbólicamente el círculo democrático, pues el Tribunal Supremo de España acaba de autorizar la exhumación del dictador Franco del mausoleo público en que estaba enterrado con honores de Estado”.

Considerant si aquest era el lloc i el moment per fer aquesta referència, la frase – que sembla un galimaties lingüístic- evidencia de totes maneres que a Espanya encara no s’ha tancat correctament la dictadura en l’etapa dita de Transició ni en l’etapa posterior, i han passat  44 anys de la seva mort.

Perla 46_Entierro-de-franco-20-n-1975-1552071449630

Imatge: Enterrament del dictador Franco al Valle de los Caídos

Cal recordar que, durant la dictadura, Franco havia estat identificat i mitificat  davant de tota la població espanyola com a Centinela de Occidente, Cesar visionario, Caudillo de España por la Gracia de Dios, Generalísimo de los Ejércitos, o La espada más limpia de Europa, i molts altres  qualificatius enaltidors en la seva etapa de general i Cap d’Estat.

I molt després, al 2011 en la primera versió del Diccionario Biográfico Español (DBe), encara el definien com a valeroso militar (i no com a dictador) i el període franquista era qualificat de règim autoritari, no de totalitari  o dictatorial (com sí que el tractaven a diferents llibres de 4t d’ESO a diferents zones d’Espanya). En la versió actual en línia del DBe recull que  Francisco Franco Bahamonde com a:

“Jefe del Estado y dictador… frío, distante, reservado, desconfiado, cauteloso, escasamente carismático, una personalidad anodina…poseía, en cambio, una gran capacidad de autodominio”.

Els acadèmics de la Real Academia de la Historia arribaren, per posar un altre exemple, a considerar la Massacre de Badajoz a la plaça de braus l’agost del 1936 (entre 1.800 i 4.000 executats), després de ser ocupada per l’exèrcit sosllevat de Franco (il·legalment  contra el govern republicà), com un fet de normalización de la vida ciudadana. El 2007 es denuncià aquest fet com a genocidi davant l’Audiencia Nacional per aconseguir alguna reparació. No prosperà.

La frase a dalt esmentada del portaveu  episcopal, no es conveniente reabrirlas, porque todos tenemos nuestra propia historia és clara però antagònica a la posició d’un solvent historiador com  Ángel Viñas, amb nombrosos estudis sobre Franco i el franquisme, que reivindica la lucha por el derecho a conocer el pasado. Viñas ha denunciat que no és fàcil investigar i revisar aquest passat franquista, ja que encara hi ha – com explica – molts documents ben guardats, massa guardats o desapareguts.

Perla 46 portada_la-otra-cara-del-caudillo_angel-vinas_201811080105

Imatge: Portada de La otra cara del Caudillo. Mitos y realidades en la biografía de Franco Ángel Viñas, Ed Crítica

Viñas, en una obra com La otra cara del Caudillo  ha desmuntat moltes de les llegendes sobre Franco com la seva honradesa o la seva prudència i ha posat l’accent en aspectes més silenciats. Explica que a les tres setmanes d’esser nomenat Jefe de Estado, ya empezó a meter mano en ciertos ingresos procedentes de algunas suscripciones patrióticas…la corrupción estuvo desde el primer momento en el ADN de la dictadura. En aquesta obra detalla, entre d’altres, una operació comercial feta amb les tones de cafè que li havia lliurat el dictador del Brasil, Getulio Vargas. Se les va apropiar i va utilitzar l’aparell de l’estat, la Comisaría General de Abastos, per distribuir-lo, cobrar-lo i ingressar-lo al seu compte corrent. Van ser 7’5 milions de pessetes. Calcula que amb aquesta i altres pràctiques corruptes, Franco havia aconseguit uns 34 milions de pessetes en 4 anys.

Des d’una òptica catalana la percepció de Franco i el franquisme sol  ser molt  diferent respecte a la que tenen d’altres comunitats estatals. Ha estat així, per exemple en els llibres de text de 4t. d’ESO editats a Catalunya, on  s’ha qualificat  ben clarament  de regim dictatorial. Utilitzar el qualificatiu de “règim autoritari” és un eufemisme per silenciar o amagar la paraula dictadura.

A més, en un altre sentit, el mateix Franco utilitzà Catalunya com a referent per justificar el seu aixecament militar, anorreant en tot el que va poder el caràcter propi d’aquest territori. Manifestava:

Hemos de decir que esta es precisamente una de las causas fundamentales de nuestro levantamiento. Si abandonamos Cataluña a su propio destino, llegaría a ser un peligro para la integridad de la Patria.

Franco va ser també  el derogador  (eliminador) de l’Estatut Català de 1932 –segons ell- en mala hora concedido por la República, i qui enaltiria i elogiaria les tropes que entraren a Barcelona i ocuparen Catalunya:

“[Este honor] no era porque hubieran luchado mejor, sino porque eran los que sentían más odio. Es decir, más odio hacia Cataluña y los catalanes.”

Aspectes tots ells que fan entenedora l’extensa repressió viscuda posteriorment, i comentada en diverses Perles.

Altres referents de l’absència de crítica al franquisme han perdurat llargament  i fan visible  que la seva influència ha sobreviscut a la seva mort. El propi Juan Carlos I ja rei, per exemple, atorgà el títol de Grandeza de España a Doña Carmen Polo i a la seva filla,  reberen respectivament com a premi el “Señorio de Meirás” i  el “Ducado de Franco”.

No deixa de sorprendre que 44 anys després del seu traspàs encara ocupés un lloc més que preeminent al Valle de los Caídos o que existeixi, amb suport públic, la Fundación Francisco Franco. En el sistema Constitucional del 1978 els seus seguidors no van haver de disculpar-se de res. És lícit dubtar de  la solidesa  i maduresa d’un model de democràcia sortida d’aquella desigual recompensa i reconciliació? En aquella transició   segurament es van fer coses que calia fer, però també se’n van deixar de fer altres que hauria estat necessari. Es va optar per “reformar” i no per fer una ruptura amb les causes pendents de la dictadura franquista. La Llei d’Amnistia del 1977 igualava les víctimes del franquisme amb els seus repressors i Espanya passar a ser una monarquia parlamentària, on predominava -en determinades esferes- més el record i l’herència del franquisme que de la renovadora Segona República, que es preferí no recordar.

El cas del policia conegut com Billy el Niño, que passa per les tres etapes, confirma en bona part els (d)efectes de la transició, ja que ha anat acumulant fins a 5 medalles; la primera el 1972, les altres al 1977 (2) 1980 i 1982 que han millorat considerablement la seva pensió (com publica la premsa el 30 de setembre de 2019). Les seves víctimes  han presentat 36 querelles per tortura. La transició no va ser pacífica, aquesta consideració és un mite, va haver-hi terrorisme (ETA, GRAPO), repressió política i policial i guerra bruta (GAL) en total més de 600 morts com detalla Mariano Sánchez Soler a La transición sangrienta: una historia violenta del proceso democrático en España,1975-1983.

Perla 46 La transición sangrienta Mariano Sánchez Soler

Imatge: Portada de La transición sangrienta: Una historia violenta del proceso democrático en España (1975-1983)  Mariano Sánchez Soler, Atalaya ed.

En el relat esmentat a l’inici, els comentaris de Monseñor Luís Argüello i de molts d’altres, referint-se a Franco només com a General, encara es pretén que unes famílies mereixin un tracte  preferent i diferenciat per sobre d’altres. Moltes altres  famílies contràries a aquell cop d’Estat no han trobat la mateixa comprensió. Un mapa editat pel Ministerio de Justicia permet veure que s’han exhumat les restes d’unes 9.000 víctimes de la Guerra civil i del franquisme en les dues darreres dècades. El febrer del 2019 encara es demanava al Govern un pla per recuperar en els propers 5 anys 25.000 cossos. Quan Pedro Sánchez utilitza expressions com “hemos cerrado simbólicamente el círculo democrático “, què  vol dir?, és només un recurs retòric?

Perla 46_Mapadefosas-mjusticia-es

Imatge: Ministerio de Justicia. Aplicació de Mapa de Fosses  https://mapadefosas.mjusticia.es/exovi_externo/CargarInformacion.htm

Mapa de fosas de la Guerra Civil Española. Localización geográfica de las fosas o lugares de enterramiento en el territorio español de las que se dispone información, representadas con símbolos de diferentes colores según la actuación realizada sobre cada una de ellas. Verde: Fosa aún no intervenida. Blanco: Fosa aún no encontrada. Amarillo: Transferida al Valle de los Caídos. Rojo: parcial o totalmente exhumada.