Imatge

Perla 39. Dos exilis i dos exiliats perseguits i compromesos

A causa de la guerra civil (1936-1939) a Catalunya es  produïren dues onades d’exilis significatives. Una primera l’estiu del 36 que afectà principalment a persones identificades amb la dreta política,  propietaris i estaments religiosos. Molts sortiren en vaixells en direcció a Gènova o Marsella. També s’exiliaren republicans i persones sense una identificació dretana davant el caire que prengué la revolució social del juliol del 36. El segon moment o exili es produí el febrer del 39, molt més nombrosa ja que eren els derrotats de la guerra,  entre ells, uns 100.000 foren catalans.

Dos exilis i dos exiliats

Rafael Patxot i Jubert, (1872-1964) i Pau Casals i Defilló (1876-1973) serveixen d’exemple a aquests dos exilis consecutius fruit del malson de la guerra, dos dels molts exemples del capital humà perdut. Els dos eren apassionats de la música en camps ben diferents alhora que humanistes, demòcrates, obertament antifranquistes que, conseqüentment, moririen a l’exili.  Rafael Patxot és un exiliat del 36, la primera fornada i Pau Casals  ho és del 39, la segona.

Perla 39 patxot_casals2

Pau Casal i Rafael Patxot. Font: https://universpatxot.diba.cat

Els dos es  coneixien i es relacionaren com es pot veure a la fotografia o com testimonia la carta que Patxot va escriure a Casals el 10 de desembre del 45. Havia acabat  la segona Guerra Mundial i en la lletra es palpava el neguit, la inquietud o incertesa del  què podia passar, en albirar quelcom diferent al que ell n’esperava:

”Aquesta guerra que va començar amb una bella doctrina per part dels aliats, després de la ceguera de la no intervenció a Espanya, està acabant-se en un fangar de dubtes, regateig i negació de la nostra pròpia vida i a estones em fa dubtar de la Humanitat…Jo que sóc anglòfil per temperament, per educació i per experiència…he tingut una mai imaginada decepció, al veure la virada anglesa de cara a Espanya…per aquesta raó m’adhereixo mentalment i sentimentalment, a la vostra eloqüent protesta…, per els qui ens obstinem a creure en Catalunya i per ella patim i morirem voluntàriament expatriats, perquè encara som homes i homes catalans”.   

Rafael Patxot i Jubert, exiliat al 36

.Perla 39 Biografia Patxot x Joaquim Maluquer

Empresari del suro, meteoròleg, al 1896 montà un observatori astronòmic a Sant Feliu de Guíxols. Estudià la meteorologia catalana i fou un dels promotors d’una obra internacional “L’Atlas Géneral des Nuages” el 1929.

En aquest àmbit es pot recordar  l’actuació recollida per Joaquim Maluquer Sostres, a la seva biografia Rafael Patxot i Jubert, mecenes i científic. Explica que l’any 1929, a Copenhaguen, es reunia el Comitè Internacional de Meteorologia…

«hi assistí Eduard Fonseré com a únic representat científic d’Espanya a més d’un militar que tenia la pretensió d’esborrar el nom de Catalunya de l’Edició de l’Atles Internacional dels Núvols que s’estava elaborant que recollia les seves aportacions. Patxot va aconseguir que el seu amic E. Delcambre rebutgés el representant militar i mantingués la presència catalana en l’àmbit meteorològic internacional. Patxot explicava el fet parlant del  separatisme dels núvols”.

Ho podem entendre com un atac a aspectes intangibles?

Perla 39 patxot_companys

El 29 de maig de 1934, Rafael Patxot rebia l’homenatge de la Generalitat de Catalunya amb motiu del lliurament d’un exemplar especial de l’Atles Internacional de Núvols i dels Estats del Cel publicat per l’Organització Meteorològica Internacional.

Patxot impulsà, a més, diferents mecenatges. Des de  la fundació Rabell s’estudiaren les característiques i evolució de la Masia catalana. Fou un dels mantenidors  fonamentals de l’IEC (Perla 28) durant la dictadura de Primo de Rivera. Impulsà l’estudi i recol·lecció de llegendes sobre el folklore català, per tal d’evitar-ne la seva desaparició, que es recolliria en «El llegendari català».

En l’àmbit musical la seva tasca va destacar en impulsar i finançar  la recuperació del Cançoner popular de Catalunya a partir de concursos i també d’un treball de camp  dit Missions consistent en què dues persones, amb gran coneixement musical i proveïts d’un fonògraf, recollien les cançons que es conservaven a les comarques catalanes. A l’estiu del 1936 n’havien catalogat unes 40.000.

Internacionalment  va arribar a impulsar, per iniciativa pròpia, un concurs dotat amb 1.000 lliures esterlines, avalat pel Tribunal Permanent de Justícia Internacional de La Haia per tal de revisar el concepte d’Estat. En el jurat internacional hi figurava F. Maspons Anglasell. El premi fou declarat desert. L’any 1933 publicà un dels treballs que reflexionava un dels temes del seu interès: “El canvi esdevingut en les idees d’estat i poble, com a manifestació de la consciencia mundial”, del  txec Rudolf Laun.

Ja exiliat a Ginebra en reflexionar sobre els esdeveniments del juliol de 1936 considerava:

“És un axioma primari de govern: els militars a la caserna i els capellans a l’església, perquè, altrament, si surten de llur comesa, són elements que ho espatllen tot i ho emboliquen tot; car els uns amb nom de la pàtria, se’n fan els amos, i els altres, amb nom del  cel, s’imposen a la terra”.

Allà Patxot mantingué bona relació amb el també exiliat cardenal Vidal i Barraquer. Coincidien en veure a  la jerarquia eclesiàstica doblegada i acomodada al règim franquista. El cardenal traspassà el 1943 i, com indicava  Maluquer, Patxot assumí les despeses del funeral i recordaria en l’epitafi a Vidal i Barraquer que fou ”exiliat pel general Franco perquè es negà a signar la carta col·lectiva de l’Episcopat espanyol, adherint-se a la rebel·lió militar que arborà la guerra civil. I portà la dictadura”. Que la República estava en un període de crisi després del febrer del 1936 era innegable, i a causa d’aquest contacte és molt probable que estès informat de primera mà sobre una falsa versió que ha delatat l’historiador aragonès, Julián Casanova a «República y guerra civil”:

“De los más de 250 muertos  se dice que hubo en el período de febrero a junio como consecuencia de la “violencia política”, ninguno pertenecía al clero, lo cual contradice el recuerdo que de esa primavera de 1936 se transmite todavía a menudo, copia de lo mucho que se escribió para legitimar el apoyo de la Iglesia al golpe militar: que el “exterminio del clero católico” había comenzado antes de julio de 1936.”

L’industrial Patxot, com veiem mecenes i catalanista, ja no retornà a Espanya, però tot i així va ser requerit a presentar-se a declarar davant el tribunal de Responsabilitats polítiques que posaren en marxa els guanyadors de la Guerra Civil. Era l’octubre de 1939 i l’acusaven de desafecto al “Glorioso Movimiento Nacional”. En les diligències de la guàrdia Civil, de la Falange, i de l’ajuntament de Sant Feliu, s’afirmava que no militava a cap partit i que havia estat perseguit durant “el periodo rojo” i per això havia fugit a l’estranger. Recordaven i esmentaven com arguments penalitzadors tots els seus mecenatges compromesos amb la cultura i la ciència catalana. A l’informe de la Falange:

”Está considerado como persona muy irregular, atribuyéndose este defecto a sus ensayos científicos, que le han apartado del trato social (….) hombre de ideas completamente separatistas, contrario a todo lo que significa España… dada su ideologia se le puede considerar desafecto”.

Recordem que aleshores es categoritzava a les persones en: “indiferentes, adictos i desafectos”. Patxot era d’aquests darrers i l’instructor ho deixà ben clar:

el separatismo del inculpado, así como su salida de la zona roja y permanencia en el extranjero, sin justificación alguna como no sea la natural repugnancia del expedientado hacia los postulados fundamentales de nuestra Revolución Nacional Sindicalista, e incompatibilidad con los mismos”.

La revista Endavant (1945-1968) editada a l’exili pel Moviment Socialista de Catalunya (1945-1968) defensava aquests principis “Federació, Democràcia i Socialisme”. L’any 1955 recull el document adreçat  a la Comissió de Drets Humans de l’ONU on es denunciava la repressió franquista a la cultura catalana. El signaren Bosch i Gimpera, Nicolau d’Olwer, Pi i Sunyer, Serra i Moret, a més de  Rafael Patxot i  Pau Casals.

L’any 1952 va escriure un llibre de memòries, Adéu a Catalunya. Guaitant enrere, fulls de la vida d’un octogenari, amb la significativa autodefinició de “Català, empordanès, expatriat voluntari per amor de consciència, del sentiment i de la personalitat humana”

Els exiliats mexicans, en una de les seves publicacions, La Nova revista de 1958  evocaren i reconegueren els estudis i la tasca de Patxot en els números 31 i 32.

Pau Casals, exiliat al 39.

El desenllaç de la guerra civil el va obligar a marxar a l’exili i fixà la residència a l’altra banda de la frontera, a Prada de Conflent en part a causa de la seva voluntat de no abandonar els seus compatriotes i altres exiliats internats aleshores en camps com el d’Argeles al sud de França. Entre el 1938 i 1940 Casals va donar més de 140.000 francs als catalans exiliats. A més, va escriure moltíssimes cartes a personalitats i organismes internacionals demanant tota mena d’ajuts.  A partir de 1957 residiria a San Juan de Puerto Rico.

En valorar aquesta tasca ell mateix indicava:

”S’ha d’ajudar a tothom i encara ho puc fer, tot i que estic esgotant els meus recursos. A Espanya tots els meus béns han estat confiscats, inclosa casa meva. Però mentre serveixi per a aquesta tasca que m’he imposat, em quedaré aquí.”

Però com a conseqüència d’aquest compromís humanista, amb la república i amb Catalunya, seria molt desprestigiat i la seva figura insultada i denigrada des de les informacions del règim franquista. Miguel Utrillo, l’any 1939, a les pàgines del diari reconvertit de «Solidaridad Obrera» a «Solidaridad Nacional», va escriure en la seva columna de “Fantasmones rojos” que el desafecte Casals

«era un perfecto asno…., un antiespañol perfecto que se creía un dios…uno de los mejores tacaños que se han conocido. Y, además, masón y judío».  

Acabada la II Guerra Mundial va fer un concert a Londres on interpretà el «Cant del ocells», i manifestà les esperances en recuperar aviat les llibertats perdudes amb la dictadura. Però aviat veuria que les coses no anirien en aquesta direcció en captar que els països guanyadors no es comprometien per acabar amb el franquisme i així optà per no actuar en els països que hi mantinguessin relacions, en senyal d’un compromesa  i digne protesta.

Des de l’exili de Prada, va escriure una carta al president dels USA, Truman, per intentar frenar l’ajuda nordamericana a la dictadura franquista d’un préstec de més de 60 milions de dòlars a l’Espanya de Franco (es concediria més tard dins el conegut  «Pla Marshall» ).  

Tarradellas, president de la Generalitat, i Prieto cap de la República espanyola, els dos a l’exili compartien la iniciativa. S’anà elaborant  l’escrit l’ agost de 1950 i hi hagué més d’una versió com detalla Joan Esculies en: Pau Casals, la carta secreta de Tarradellas i Prieto. L’argumentari de Pau Casals mencionava aspectes com:

“Sóc senzillament un home que creu en la democràcia i que estima la seva terra nativa de Catalunya i la d’Espanya, dins la qual es troba Catalunya (…) Vostè comprendrà molt bé, senyor President, la dolorosa decepció que vaig sentir en veure de quina manera les grans democràcies deixaven abandonada a la seva sort la República espanyola, quan aquesta lluitava contra el triple atac del nazisme, del feixisme i del falangisme, tres noms d’una mateixa ideologia (…) Excedeix a la meva capacitat de comprensió el fet que les democràcies europees després de la seva victòria permetessin que seguís creixent a Espanya un règim de tirania que moralment han condemnat tots els homes lliures (…)  Exiliat de la meva pàtria des del 1939 em vaig veure forçat també a considerar-me exiliat del món democràtic des del 1945 () En aquestes condicions em vaig veure obligat a renunciar a la meva vida normal (…) No em vaig creure’m amb dret de rebre l’estima dels públics de les nacions els governs de les quals, en la meva opinió, oblidaven els deures i no feien res per tal que acabés el règim que té al meu país sotmès a la servitud. (…)

Perla 39 Carta Secreta de Pau Casal x Joan Esculies

Portada del llibre Joan Esculies Pau Casals. La carta secreta de Tarradellas i Prieto

Pau Casals va estar a punt de ser president de la Generalitat de Catalunya. Això era conegut. Aquest llibre explica, però, que també podria haver estat president del govern de la República a l’exili l’any 1950. I que ho podria haver estat de la mà de Josep Tarradellas i del líder socialista Indalecio Prieto.

Pau Casals  a banda de ser un músic extraordinari i reconegut, era també un home compromès i implicat en la defensa  de la pau i de la llibertat. Pel seu prestigi hauria pogut ser president de les dues institucions «exiliades»: l’any 1950 de la República Espanyola, i de la Generalitat de Catalunya al 1954 i al 1959 com documenta Joan Esculies a l’obra esmentada.

L’any 1958 donà un concert a Nacions Unides, on va alçar la veu en favor de la Pau i contra l’amenaça nuclear. El 1961, amb Kennedy de president va fer un concert a la Casa Blanca i al 1963, aquest li concedí la Medalla de la Llibertat

Perla 39 Casal Kennedy

Jordi Finestres ha publicat recentment l’article “La trobada secreta entre Pau Casals i John Fitzgerald KennedySàpiens núm 204, on desvela tota l’operació que va permetre que el músic català actués davant John F. Kennedy.

El 24 d’octubre del 1971, amb 96 anys, va rebre la Medalla de la Pau de l’ONU. I pronuncià aquestes paraules:

”Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida. La Pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare –una dona excepcional, genial–, quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. Per això les Nacions Unides, que treballen per l’ideal de la pau, estan al meu cor. Disculpeu-me per prendre el vostre temps, però deixeu-me dir una cosa. Sóc català. Catalunya és avui una regió d’Espanya. Però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us diré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic, molt abans que Anglaterra. I a Catalunya hi va haver l’inici de les nacions unides. Totes les autoritats de Catalunya al segle onzè es van trobar en una ciutat de França –que aleshores pertanyia a Catalunya– per parlar de la pau. Al segle XI a favor de la pau al món i en contra de la guerra i de la inhumanitat de les guerres. Això era Catalunya. (…)
Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Tocaré una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: “Peace, Peace, Peace” (pau, pau, pau) i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya.

El 22 d’octubre de 1973 moria, el dia següent a «La Vanguardia Española» se li dedicà un llarg article on es feia referència a “Una vida apassionada dedicada a la música”. Altres aspectes  relacionats amb la seva actitud política quedaren ben silenciats, tot i ser una de les figures internacionals catalanes més reconegudes.

Patxot i Casals, dos enamorats  de Catalunya, compromesos amb la democràcia, vivint-la amb enyorança i també amb esperança – com quedà palès en les aportacions d’ambdós a la “Primera Conferència Nacional Catalana” que s’inicià a Mèxic en la simbòlica data de l’11 de setembre de 1953 …, – però que per la seva actitud, des de sempre, serienconsiderats per l’Estat dos permanents “desafectos, i per tant moririen a l’exili.