Imatge principal: L’Onze de Setembre de 1714 és un l’obra del pintor català Antoni Estruch realitzada l’any 1909, que representa la figura de Rafael Casanova, ferit i enarborant la bandera de Santa Eulàlia. Es troba exposat al Espai Cultura de la Fundació Sabadell 1859, a Sabadell. Foto: Fundació Antiga Caixa Sabadell 1859.
La Festa nacional de Catalunya
Un destacat dirigent d’un partit polític ben conegut a Catalunya, J. C. Girauta, va escriure el 12 d’agost de 2019, una piulada on de manera provocativa preguntava: ¿Qué es eso de la Diada”? La resposta legal i constitucional és més que clara i es troba en la Llei 1/1980 del 12 de juny, que com el seu número indica va ser la primera llei promulgada pel Parlament de Catalunya sorgit després de la dictadura franquista, on es declarava “Festa Nacional de Catalunya” la diada de l’Onze de Setembre. Allà va quedar escrit:
El recobrament nacional dels pobles passa, sens dubte, per la recuperació de les seves institucions d’autogovern. Passa també per la valoració i exaltació de tots aquells símbols a través dels quals les comunitats s’identifiquen en elles mateixes (…) D’entre aquest símbols, destaca l’existència d’un dia de Festa, en el qual la Nació exalta els seus valors, recorda la seva història i els homes que en foren protagonistes i fa projectes de futur. El poble català en el temps va anar assenyalant una diada, la del d’onze de setembre, com a Festa de Catalunya. Diada que, si bé significa el dolorós record de la pèrdua de les llibertats l’onze de setembre de 1714, i una actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l’opressió, suposava també l’esperança d’un total recobrament nacional (…)
El fet nacional català constitueix un exemple clar d’assoliment d’una consciència de grup que s’ha allargat en el temps, fonamentada en una història plena de fets objectivables que determinats sectors han volgut i volen silenciar o menystenir. L’Onze de Setembre de 1714 va comportar la desaparició de les anteriors llibertats civils i de les institucions pròpies de Catalunya, l’exili i el càstig de molts, l’enderrocament de cases o la construcció de la Ciutadella, a més de l’inici d’una centralització política de matriu castellana.
Catalunya i altres territoris de la Corona d’Aragó viurien una situació de sotmetiment que ja fou denunciada des del 1760 (vegeu les Perles 1, 11, 14 i 24) i ho seria també en el moment d’elaborar la Constitució Espanyola de 1812 on un representant català, Antoni de Capmany, explicità de manera meridianament clara que el sistema polític català havia durat “hasta que las armas de Felipe V las hicieron callar (…) armas más poderosas que las leyes, hicieron callar todas las Instituciones libres de Catalunya.” Caldria recordar que a les Corts de Montsó, el 1289 ja s’havien fixat unes disposicions prou “progressistes i avançades” com aquesta: tot ciutadà de Catalunya serà immediatament reparat si hom li fa dany. Normes com aquesta foren abolides amb els Decrets de Nova Planta.
La lluita per mantenir el record d’aquella pèrdua institucional va estar i ha estat impulsada i dinamitzada al llarg del temps per iniciatives populars on múltiples i variades comissions organitzadores, ja en la clandestinitat o en la legalitat, conformades per diverses associacions, des del Centre Català al CADCI, de la Lliga Espiritual a l’Assemblea de Catalunya, d’Òmnium a ANC…
En el prolífic llibre de Pere Anguera, L’Onze de Setembre. Història de la Diada (1886-1938) s’analitza i es detalla què ha estat i què significa l’Onze de Setembre a partir de 1714 resseguint múltiples documents conservats i establint la cronologia de la seva celebració de com es va viure aquesta reivindicació a diferents poblacions catalanes (en cita més de 150), a partir de premsa barcelonina i comarcal i també de diferents reculls de memòries personals.
Portada del llibre de Pere Anguera. L’Onze de setembre. Història de la Diada (1886-1938)
En recordarem alguns:
Els inicis de la celebració de l’Onze de Setembre
Unes primeres referències les trobaríem el 1869, afavorit pel Sexenni Democràtic i coincident amb el pacte federal de Tortosa (Perla 33), en un poema on es reivindicava un canvi en la política del país:
Torni la nostra llengua a ser la llengua oficial i la bandera de Sta. Eulàlia com a guia de tots los bons catalans (per aconseguir) per sempre, verdadera llibertat”.
O el de 1879, quan una Associació Excursionista organitzà una vetllada dedicada a Sant Jordi, i al 1885 trobem que hi havia qui defensava celebrar el 23 d’abril com la Festa Major de Catalunya.
El primer acte reivindicatiu pròpiament de l’Onze de Setembre fou el 1886. Es convocà un funeral a Santa Maria del Mar de Barcelona, ja que era la parròquia que acollia les despulles de molts dels que moriren en combat contra les tropes borbòniques, en el Fossar de les Moreres. Es publicà a la “Veu de Montserrat” una crida pública en memòria:
“dels héroes que moriren en defensa de la patria y de las llibertats catalanas (…) com se deu amar la Patria y com devem trevallar per restaurarla y enaltirla (…) ab recte sentit de justicia, sencera llealtat de cor y generositat de sacrifici”
En aquesta primera celebració, a la missa hi assistiren persones de totes las classes de la societat, homes i dones (la documentació fa distinció de dones i senyoretes). Era un acte litúrgic, religiós, que havia de comptar amb un sermó del canonge de Vic, Jaume Collell. Les autoritats eclesiàstiques i militars el prohibiren, tot i el seu marcat to elegíac, fet que mostra que el poder del moment censurava aquella voluntat de voler recordar un determinat passat. Entre els assistents hi havia Angel Guimerà o Valentí Almirall.
A partir del 1886 la missa tindria continuïtat i aniria fent-se a més parròquies i poblacions. Proliferarien altres actes, més o menys difosos, organitzats per diferents associacions on es llegien poemes, relats històrics o es feien algunes representacions teatrals. Una de les que més èxit assolí i molt representada fou Mestre Oleguer. Un monòleg curt, publicat el 1890, s’estrena a Reus el 1892, i també en plena Guerra Civil ocupà l’escenari del Liceu de Barcelona. L’any 2014 en commemorar el Tricentenari fou recuperat i representat a diferents teatres de Catalunya.
El monòleg és d’Àngel Guimerà, i situava a un constructor de carros, durant el setge de Barcelona de 1714, en una barricada al barri de la Ribera. Per Guimerà seria un heroi anònim just quan les tropes filipistes entraven a la ciutat. Guimerà a través del Mestre Oleguer lamentava la pèrdua dels furs i del règim polític propi. El personatge exclamava:
”Formem la Espanya, m’enteneu? Dos pobles. Hi ha qui diu que són germans, si, prou se semblen com l’aigua al foc, i com la nit al dia. Volen manar tots dos, i com en ella no hi caben pas, d’aquí que l’un o l’altre té d’aplatar el coll fins que li ajupin. Valencians, mallorquins i aragonesos units als catalans fan un poble. Ells tres ja han fet a tots, i sols nosaltres ans l’orgull castellà no ens volem tòrcer. El dia que caiguem! “.
En el monòleg hi mostrava el sentit de resistència i alhora de consciència del perill que vivia el protagonista en fer-li exclamar en els darrers moments ja ferit de mort: ”Ah, fills! Volguda esposa! Feu-me un lloc, que ja vinc…Pàtria adorada, salva’t! Salva-la, Déu! Aire!….M’ofego… i acabava amb un:” A fora lladres! Visca la llibertat de Catalunya!”.
L’Onze de Setembre del 1901 al 1930
Com apunta Pere Anguera: 1901 marcà una fita en la consolidació de l’11 de setembre com a diada patriòtica. S´hi produí una ebullició insòlita tot i que les vetllades i ofrenes florals havien esdevingut rellevants i tots els anys acabades les diverses trobades, individus aïllats o colles (…) portaven corones de llorer al monument. Al vespre del (dimecres) dia 11 quan un petit grup anava a realitzar l’ofrena al peu del monument (aleshores a l’ Arc de Triomf) els envestí un escamot de policies que estaven emboscats y sabre en ma se deixaren caure á sobre de la gent de be. Tot seguit los pitos dels policies cridaven auxili ab tochs de lladres (…) detingueren 23 fills de Catalunya, entre ells Josep M. Folch i Torres i no s’alliberaren fins el vespre del dia 13. El dia 15 els detinguts, ja alliberats, acompanyats d’unes 15.000 mil persones portaren una corona al monument, hi havia entre els assistents una àmplia diversitat ideològica, fou un acte de desvetllament popular, i va ser entès per certs sectors com “un atac a la pàtria espanyola, una i indivisible”.
Imatge: “La batalla del arch de triunfo“ 1901. Acudit a “L’Esquella de la Torratxa”. 20-09-1901. Arxiu Històric Ciutat Barcelona.
Les celebracions de l’Onze de Setembre posteriors al 1901 no van ser multitudinàries i es continuaren fent les tradicionals vetllades centrades en lectures, xerrades sobre el significat d’aquell dia i les seves conseqüències. També seguien les misses en record de les víctimes del 1714. La commemoració de l’any 1906, posterior als fets del ¡Cu-Cut! (Perla 6) un cop constituïda Solidaritat Catalana, destacà la presencia significativa de les dones en els actes. A la del 1907 de nou la policia impedia les ofrenes, i va detenir i processar a F. Barceló, per intentar difondre en un full, dit Estudis, extractes de la història de Catalunya de Víctor Balaguer i Antoni Aulèstia.
L’Onze de Setembre del 1913 per primera vegada una representació del Consistori de Barcelona feia una ofrena floral amb només l’escut de la ciutat a l’estàtua de Rafael Casanova, per exigències dels lerrouxistes. Al 1914, constituida la Mancomunitat i coincidint amb el segon centenari del 1714, l’estàtua de Casanova canviava d’emplaçament i era traslladada a la Ronda de St. Pere on Casanova havia estat ferit. Es preparava una gran concentració ciutadana, però finalment s’anul·là ja que poc abans havia esclatat la Primera Guerra Mundial. Els actes commemoratius a molts llocs de Catalunya es realitzaren localment i a la premsa apareixien, com de costum, articles sobre el significat de la data com a símbol de la nacionalitat perduda, i de presa de consciència de la nacionalitat recobrada. Aquest any, Macià escrigué el seu primer article conegut sobre la Diada “Política imperialista” on “com a bon nacionalista català“ es mostrava partidari d’una “ Ibèria Federada”.
Anvers de la fotografia en què s’aprecia a Àngel Guimerà fent un discurs davant el monument a Rafael Casanova l’Onze de setembre de 1914, dia que es va inaugurar el nou emplaçament a la Ronda Sant Pere amb el carrer d’Alí Bei. Foto Carlos Pérez de Rozas. AMCB. B101 Actes protocol·laris, exp. 13 de 1914.
La de l’any 1916 tingué incidents i detencions, de manera que l’any següent l’autoritat en limità la celebració: no hi podia haver ni cants, ni visques, ni concentracions o manifestacions a la via pública. Amb la Mancomunitat la Diada no va ser considerada dia festiu, però cada cop s’anava estenent més la celebració. L’escriptor J .M. de Sagarra, a “La Publicitat” ho veia d’aquesta manera la vigília de l’any 1922:
protestes, afirmació, pietat, civisme, aquestes coses vol dir l’ Onze de Setembre, el dia escollit per a fer externs i palpables els nostres sentiments quotidians.
L’any 1923 hi hagué aldarulls, hi havia banderes catalanes, basques i gallegues i, quan un grup vestit de negre anava a dipositar les corones, la policia i la guàrdia civil, envestiren la comitiva i als espectadors. Càrregues posteriors i uns 24 ferits. El 13 de setembre, Primo de Rivera feia el cop d’Estat. El dictador sempre s’oposaria a qualsevol celebració de l’11 de setembre. El 8 de setembre de 1924 el Governador Civil de Barcelona decretà:
Primero. Queda terminante prohibida en esta capital y provincia toda conmemoración de la fecha del 11 de setiembre. Segundo. Queda prohibida asimismo la colocación de coronas, ramos, flores o cualquier ofrenda en la estatua de Casanova. Tercero Todo comercio que no tenga abiertas sus puertas en el expresado día durante las horas de la jornada ordinaria será castigado con una multa de 1.000 pesetas”.
Durant la dictadura de Primo de Rivera la prohibició impulsà de nou actes clandestins, i també algunes misses on no s’anunciava el motiu de la commemoració. En la de l’any 1924 Antoni Gaudí hi volia participar, va ser detingut en negar-se a parlar en castellà a la policia…
L’Onze de Setembre republicà i institucional (1931-1938)
Amb la proclamació de la Segona República Espanyola acabaren les prohibicions a la commemoració de la diada. La Diada de 1931, primer any republicà que va ser un divendres no festiu, comptà amb una presència important de concentrats davant l’estàtua de Casanova. Una de les primeres corones dipositades, al voltant de les 12 de la nit del dia 10, fou la del Governador Civil de Barcelona J. O. Anguera de Sojo. La corona duia dues cintes, l’una amb els colors republicans i l’altra amb els de la bandera catalana. L’alcalde de Barcelona, Jaume Aiguader, assenyalà que el 1714 els catalans:
varen caure vençuts, però no convençuts (…). el 1931 “Caigut el Borbó, que va robar-nos les nostres llibertats, avui Catalunya pot demanar i exigir les seves llibertats.
Per la seva banda Francesc Macià, president de la Generalitat, remarcava que l’11 de setembre era: un dels fets més gloriosos de la història de Catalunya i que calia recordar aquella data ja que era:
la demostració, davant el món, que, per les llibertats els nostres avantpassats estaven disposats a morir abans que retre’s (…) D’ací a poc tindrem la llibertat de Catalunya, i jo, ara crido a tots els catalans perquè deixin els egoismes i covardies i vinguin al costat del Govern de Catalunya, a treballar per la glòria i benestar de la terra.
La del l’any 1932, acabat d’aprovar l’Estatut, comptà amb l’adhesió d’un miler d’ajuntaments catalans i amb una participació d’unes 200.000 persones. La premsa del moment es feu ressò de que va ser una Diada sense policia, i on la ràdio, com a novetat, retransmeté discursos des del Palau de la Generalitat on per exemple V. Gassol (ERC) defensà la República federal o Macià remarcà que l’Estatut (que havia estat retallat) no era una fita, sinó un començament. Rovira i Virgili per la seva banda, escriuria un article titulat “La realitat d’enguany” on es podia llegir que
la commemoració de l’Onze de Setembre ha deixat d’ésser un gemec de dolor (…) una victòria civil, incruenta. Comença a triomfar la voluntat catalana.
Fotografia de l’ofrena floral efectuada pel president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, i per l’alcalde de la ciutat, Jaume Aiguader, 11 de setembre de 1931. Foto J. Domínguez. AMCB. B101 Actes protocol·laris, exp. 22 de 1931
La de 1934 estigué marcada pels conflictes generats per la Llei de Contractes de Conreu i pels posteriors fets del 6 d’octubre que acabaren amb el Govern de Companys a la presó. A la commemoració de 1935, els representants municipals de la Lliga Catalana foren rebuts amb hostilitat quan portaven la seva ofrena a Rafael Casanova, i els aldarulls amb la policia se saldaren amb setze detinguts. Malgrat el desplegament policial i les prohibicions, una multitud reclamà la recuperació de les llibertats, l’autonomia i l’amnistia pels membres del govern empresonat. Les commemoracions de 1936, 1937 i 1938 enmig de la Guerra Civil, es van caracteritzar pel seu significat antifeixista, fins i tot en la diada de 1937 hi va participar la CNT (sindicat anarcosindicalista).
L’Onze de Setembre durant el franquisme (1939-1975).
La commemoració de l’Onze de Setembre fou prohibida. El Monument de Rafael de Casanova fou retirat de la via pública i emmagatzemat. Hi hagué activitats clandestines com la de llançar fulls volants, penjar alguna senyera , a vegades cosint cintes amb dos colors, o petits actes de difusió i record. L’any 1946, un jove pertanyent al Front Nacional de Catalunya, Josep Corbella, amb 21 anys, fou mort a trets mentre enganxava pasquins i posteriorment, integrants d’aquella organització serien empresonats.
L’any 1964, coincidint amb els autoproclamats pel règim: “25 años de paz”, i amb el 250 è aniversari de l’11 de setembre de 1714, una comissió (en la que hi havia, entre d’altres, Joan Reventós, Josep Benet, Jordi Carbonell, Joan Colomines, Heribert Barrera, Joan Cornudella, Joan Ballester i Santiago Albertí ) es van repartir fulls volants arreu del país per convocar la gent a les vui del vespre al lloc on hi havia hagut l’estàtua de Casanova. Es concentraren unes 3.000 persones. Un quart d’hora més tard arribà la policia per dissoldre els assistents i detenir a set persones. El Governador Civil era Ibañez Freire que va imposar multes de quanties molt elevades per l’època.
L’Onze de Setembre durant la transició
La de l’any 1976, traspassat Franco, fou un Diada amb restriccions, no es va deixar fer a Barcelona i tingué lloc a Sant Boi després d’unes llargues i tenses trobades. L’Assemblea de Catalunya en fou l’organitzadora.
El 1977 la ciutat de Barcelona va acollir la Diada més nombrosa fins el moment amb un lema ben clar: ”Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”. La Vanguardia feu una portada que deia: Más de un millón de gargantas y una sola voz: ¡AUTONOMIA! Fou la jornada més reivindicativa del primer postfranquisme. Aquell clam propicià que el 23 d’octubre Josep Tarradellas tornés i digués des del balcó del Palau aquell mític: Ja sóc aquí ! que posava fi als seus 38 anys d’exili i remarcava amb aquelles paraules que en la seva figura retornava una legitimitat democràtica interrompuda pel cop d’Estat del 36. En sortiria un nou Estatut el del 79.
Portada de “La Vanguardia” Manifestació de l’Onze de Setembre de 1977
Després d’un cop d’Estat constitucional
Un nou clam es produirà a partir de la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de 2006 (o de Miravet), que ja havia referendat la població catalana el 18 de juny de 2006, tot i la situació conflictiva viscuda pel Govern encapçalat per Maragall que poc abans cessà als consellers d’ERC pel seu posicionament en determinats acords finals. El catedràtic de dret Constitucional, el sevillà Pérez Royo, ja havia alertat el 2007 que el recurs presentat pel PP al Tribunal Constitucional contra l’Estatut estava posant sobre la taula un golpe de Estado, i que si aquest “triunfaba nos íbamos a enterar y las consecuencias serien terribles (…), cuando llegó la sentencia en 2010 insistí por activa y por pasiva que eso era cargarse la Constitución. Pérez Royo havia estat a la cuina de la Constitució col·laborant amb Solé Tura.
El seu argumentari era:
se diseñó una fórmula de integración de Catalunya que se fundamentó en dos garantías. La primera jugaba a favor del Estado: Catalunya no podía imponer un estatuto con el que el Estado no estuviera acuerdo. La segunda, que jugaba a favor de Catalunya, fue que la última palabra la tenían los ciudadanos catalanes en referéndum.
Els gairebé dos milions de vots guanyadors en un procediment electoral democràtic passaven a les escombraries de la història.
Amb aquesta sentència Catalunya passava a tenir un Estatut amb el que no estava d’acord la majoria de la població i que no havia votat. És L’única comunitat que està en aquesta situació a Espanya. La desafecció i el desacord creixerien i en serien un bon exemple les diferents manifestacions, sempre multitudinàries, que s’han desenvolupat a Catalunya des d’aquell moment. L’11 de setembre ha fet un tomb com es palesà en visualitzar com la tradicional senyera ha estat superada de llarg per l’estelada, i s’han modificat les maneres de manifestar-se des de la Cadena humana de nord a sud del 2013 fins a l’actualitat. Totes elles han estat manifestacions multitudinàries, cíviques, respectuoses, pacífiques i amb un amplíssim ventall d’assistents i de procedències.
Imatge: El president de la Generalitat, Carles Puigdemont i el vicepresident, Oriol Junqueras l’Onze de Setembre de 2016 a l’ofrena foral al monument de Rafael Casanova davant el monòlit, situat a la cruïlla dels carrers Ali Bei i Ronda de Sant Pere de Barcelona, just el punt on el conseller en cap de Barcelona va caure ferit l’11 de setembre de 1714 durant la Guerra de Successió. Foto ACN.
Perles negres, Perles blanques 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.