Galeria

Perla 57. Pintura i exaltació patriòtica

Pintura de José Moreno: Entrada de Roger de Flor en Constantinopla.

Un disbarat jurídic i polític

A finals de setembre i principis d’octubre de 2020 es visualitzava un radical enfrontament per les mesures a aplicar respecte a la Covid, entre la presidenta de la Comunitat de Madrid i el president de Govern de l’Estat , o es polemitzava  respecte  la sentència  dictada pel Tribunal Suprem inhabilitant  al president  de la Generalitat  per no haver  retirar una pancarta del balcó del Palau de la Generalitat  durant la  campanya electoral de l’abril de 2019. Aquells dies es podia llegir i escoltar a diferents mitjans a juristes, no catalans, com Pérez Royo o  J.A. Martín Pallín (magistrat emèrit del Tribunal Suprem) catalogant  el procés del judici com un acte fora de la legalitat. Martín Pallín entenia:

”ni la JEC no és un òrgan judicial que pugui dictar  resolucions judicials, ni la Junta Electoral és el superior jeràrquic del president d’una autonomia”. 

Afirmaria també a “El Temps” ( 5-10.20)  que  “era un disbarat  jurídic i polític”. Afirmava:

En un estat democràtic caldria valorar si una desobediència, que és un delicte contra l’administració pública, pot conduir a la destitució d’un president triat per un Parlament sobirà (…), no es carreguen un president sinó també tot un Parlament,  (…) em sembla una aberració absoluta el fet d’encaixar l’article 410 del Codi Penal (…) em sembla una aberració jurídica difícil de digerir en una democràcia (…).Cap institució triada per la voluntat popular és un subordinat jeràrquic de la JEC…”

Coincidint amb aquests esdeveniments i molts d’altres que qüestionen  aspectes del funcionament de determinades institucions del sistema polític actual, es donava a conèixer una de les sortides o solucions (?), proposades pel PP, consistent en exigir: “al Gobierno, promover la presencia de símbolos nacionales  para fomentar el patriotismo y la unidad de España.”

Entenien que, per sobre d’altres qüestions que preocupen  a bona part de la població, calia insistir sobretot en la importancia de la bandera, el escudo y el himno como muestra de lealtad de los españoles al sistema democrático”. Seria convenient  recordar que la paraula democràcia prové de la unió de dues paraules gregues,“demos” i “kratos”,  que traduït seria “el govern del poble” o el “poder del poble”…

El 80è aniversari de l’execució del President Companys

A l’octubre també es recorda que, 80 anys enrere, el president de la Generalitat, Lluís Companys, era condemnat a mort i executat a Montjuïc després d’un judici sumaríssim i sense cap mena de garanties, per oposar-se a aquell cop d’estat antidemocràtic i òbviament inconstitucional del juliol de 1936. En aquell cas,  Companys es va mantenir fidel  al servei del sistema democràtic vigent. A hores d’ara genera encara molta perplexitat  observar que passats tants i tants anys  l’Estat  espanyol i els respectius governs que hi han estat al capdavant, no n’hagin demanat perdó en nom de l’estat, com si que van fer el canceller alemany Helmut Khol o el president de la República francesa François Mitterrand al ja llunyà 1990. Ambdós caps d’Estat presentaren  disculpes formals per la col·laboració en la seva captura que es feu a França on s’havia exiliat, i pel lliurament que feu posteriorment  la policia alemanya  a les autoritats franquistes espanyoles. Han passat 30 anys més, des d’aquests posicionaments  oficials francès i alemany, i una part important de la població catalana segueix esperant i demanant la nul·litat d’aquella ignomínia de judici i també una petició pública de perdó  per part de l’Estat com varen fer els esmentats caps d’estat.

Lluís Companys, ministre de la República, escolta el discurs del comandant militar de les Balears Francisco Franco, 1933.

Una nació i una Església de part

Hi ha paraules com democràcia, nació, llengua, pàtria i història que poden donar lloc a matisacions o definicions no concordants. Aquestes paraules, en moltes ocasions, són utilitzades de manera partidista i interessada en funció del relat ideològic que es vol construir. Es prescindeix  d’un mínim d’informació  i  rigor exigible. Es fa  prevaldre l’interès, el negacionisme o el falsejament de la realitat.

Un exemple freqüent i observable, que avui té ja arrels centenàries, el trobem en  aquell  ideari que  considera que Espanya  representa l’existència immemorial d’una pàtria i una unitat, que en realitat persegueix legitimar i imposar un nacionalisme  centralista i castellanitzant en lloc d’admetre i respectar la mirada d’altres nacions ibèriques. Aquesta  visió dogmàtica ha estat compartida també per jerarques eclesiàstics com Rouco Varela,  qui presidí la Conferència Episcopal Española  (2008-2014),  i des d’aquell càrrec sentencià: ”La unidad de España es un bien moral irrenunciable…”, o aquella altra afirmació del també arquebisbe Cañizares: “no se puede ser independentista y buen  católico”.

Els dos admirarien, de ben segur, l’esperit d’aquell  article 12 de la primera constitució espanyola, la de 1812, on es declarava: ”la religión de la nación española es y será perpetuamente la católica, apostólica, romana, única verdadera (…)” . Allà  es va plasmar  el que significaria  la paraula unitat i en certs aspectes ha esdevingut  una constant en el  programa polític  de determinats partits o ideologies que  han fet seu que els drets dels espanyols estaven per sobre dels drets històrics de cadascun dels regnes o pobles que havien configurat voluntària o involuntàriament “una nación”. Una nació espanyola,  que aleshores comptava encara amb molts territoris fora de la península (principalment al continent americà). En aquella  Constitució es proclamava què entenien, els legisladors  de Cadis, per nació:  la nación española es la reunión  de todos los españoles de ambos hemisferios. Era gairebé una unitat d’Espanya fins a l’infinit. A més, a més, altres dues paraules prevaldrien “el trono y el altar” que  configurarien des d’aleshores una tríada magnificada d’un mite sobre la fundació de la nació moderna.

Asseverava  l’historiador Álvarez Junco (1942) que la Constitució de Cadis: inició toda una nueva cultura política. Uno de sus aspectos consistió, sin duda, en la creación de una imagen colectiva de los españoles como luchadores en defensa de la identidad propia frente a invasores extranjeros, lo que reforzaba una vieja tradición que articulaba toda la historia española alrededor de las sucesivas resistencias contra invasiones extranjeras, evocada por nombres tales como Numancia, Sagunto o la casi milenaria “Reconquista” contra los musulmanes.

Aquella Constitució s’elaborà en plena guerra originada  per l’ocupació dels exèrcits napoleònics. A molt bona part d’Espanya aquesta és coneguda com la Guerra de la Independencia Española o Peninsular War, que a Catalunya  és  denominada com la Guerra del Francès. S’entengui com s’entengui o s’interpreti com s’interpreti assenyala algun fet diferencial.

Seguint l’argumentari d’Álvarez Junco desxifrem que aquell conflicte s’aprofità como un “buen relato mítico, se ha cargado de héroes, mártires, villanos, hazañas y momentos sacrosantos que encarnan los valores que sirvieron y todavía hoy deberían seguir sirviendo de fundamento a nuestra sociedad. Todo un montaje sencillo, pero no fácil de cuestionar, ni aún casi de reflexionar críticamente sobre él, sin correr serios riesgos de ser acusado de antipatriota.

A més, puntualitzava: ”la existencia de una identidad española antiquísima, estable, fuerte, con arraigo popular, lo cual parece positivo desde el punto de vista de la construcción nacional. ¿Qué más se podía pedir que una guerra de liberación nacional, unánime, victoriosa pese a enfrentarse con el mejor ejército del mundo, que además confirmaba una forma de ser ya atestiguada por crónicas milenarias?”

Recordem el què escrivia Modesto Lafuente (1806-1866) en la seva monumental obra “Historia General de España” del 1861 que els liberals i conservadors de l’època divulgaren i es convertí en una mena de missal d’una veritat inqüestionable. Lafuente, anunciava de bon inici: ”Si una comarca o región del globo parece hecha o escogida por el gran autor de la naturaleza para ser habitada por un pueblo reunido  (…) esta comarca, este país, es España.” Assenyalava que l’època visigòtica era l’episodi que consolidava el relat del primer moment d’uniformitat territorial, legal i religiós. Mitificava  les ànsies de llibertat d’un poble (Sagunto, Numancia, Viriato, la Reconquista contra los musulmanes, los Reyes Católicos…), que Espanya era un poble que havia lluitat sempre contra invasions estrangeres,  accentuant   un  discurs nacionalista  amb un clar predomini del   paper de Castella i de la llengua castellana. Un estat centralitzat pels  Borbons,  sistematitzant i  imposant  una homogeneïtzació  ja fos  amb  la Real Academia de la Lengua  o amb  la Ley de Instrucción Pública (coneguda coma Llei Moyano) impulsada per Claudio Moyano el 1857,  per  estructurar i unificar un model educatiu espanyol i convertir-lo en un element de cohesió nacional i també de control social.

Una història nacional pintada

Al llarg del segle XIX s’aniria, construint i dissenyant una història nacional espanyola que  havia de difondre’s a tota la població amb la finalitat de cohesionar i fer sentir una única consciència nacional.

Responent a aquesta voluntat, un “real Decreto” d’Isabel II  posaria en marxa uns  “Premis de pintura historicista”, que es mostrarien en les Exposiciones Nacionales de Bellas Artes de España que tindrien un llarg recorregut (1856-1968).  En el  decret  es justificava  que calia    donar  una importància social a l’art, tot remarcant  el paper que podia tenir en el desenvolupament  del patriotisme amb  llur  capacitat didàctica. En aquesta llarga etapa es presentaren més de 40.000 obres i es  concediren més de 2.000 medalles.

Els premis eren finançats per l’Estat i  les obres presentades havien de ser de contingut històric. Les  composicions eren, en general, de gran format i  espectaculars, gairebé teatrals. Es mostrava un determinat esdeveniment que podia prendre  diferents  formes  romàntiques, èpiques, mitificades  o realistes. Els guanyadors aconseguien una bona reputació com a professionals. Les obres eren adquirides en general per organismes de l’Estat o altres institucions. Amb iniciatives com aquesta, la pintura historicista es convertí  també en un element més  en la creació de l’ideal  de la de nació espanyola com pretenia el decret.

Una mostra d’aquestes imatges o icones que han anat configurant  un imaginari  en la societat les  trobem en dues de les primeres pintures premiades  en la primera edició de 1856, referides una a “Cristobal Colon en el convento de la Rábida”  d’Eduardo Cano, i l’altre a “Don Pelayo en Covadonga” de Luís Madrazo.

Don Pelayo en Covadonga, MADRAZO Y KUNTZ, LUIS DE. ©Museo Nacional del Prado

L’any 1860  fou premiada la pintura d’Antonio Gisbert Ejecución  de los comuneros de Castilla“, autor  també  d’una de les pintures més reproduïdes en diferents llibres de text i que fou portada del llibre de Miguel Artola: La burguesía revolucionaria (1808-1869). L’obra es titulava: ”Fusilamiento de Torrijos y sus compañeros en las playas de Málaga (1888).

El relat que mostren aquestes obres ja assenyala una determinada prevalença i orientació sobre quins  records calia  sustentar. Es troben obres amb  títol i escenografia adequades a aquells objectius: “Doña Isabel la Católica redactando su testamento” d’Eduardo Rosales.

Doña Isabel la Católica dictando su testamento ROSALES GALLINAS, EDUARDO, ©Museo Nacional del Prado

La rendición de Bailén” de Jose Cadalso de Alisal; “Los fusilamientos del 3 de mayo en la montaña del príncipe Pio” de Vicente Palmaroli ; El compromiso de Caspe” de Dióscoro Puebla, o l’obra  “La carga” que presentà Ramon  Casas al 1904  exposada actualment al Museu d’Olot.

També hi van participar Modest Urgell, Joaquim Mir, Santiago Rusiñol, Eliseu Meifrèn o Martí Alsina al 1858  amb un “estudi de natura” i segons informacions recollides tenia intenció de presentar la grandiosa obra de 4,96 x19,82 metres que porta un títol vinculat a la guerra d’Independència o guerra Gran: ”El Gran dia de Girona”. S’apunta que pretenia portar-la a l’Exposició  de 1864 per rivalitzar amb Marià Fortuny  que havia pintat “La  batalla de Tetuán” entre  1862-1864 per la Diputació de Barcelona.

El gran dia de Girona de Martí Alsina, Pintura històrica sobre el setge de Girona per part de les tropes franceses (1809) acabada el 1863 o el 1864

José Moreno Carbonero (1860-1942) és un dels artistes que participà en aquestes exposicions i avui una de les seves obres pintada al 1888 és al Palau del Senat i porta per títol “Entrada de Roger de Flor en Constantinopla”. Segurament al pintar-la es basava  en postulats de la historiografia romàntica de Modesto Lafuente, que havia destacat  per espanyolitzar el relat històric peninsular, o en els d’una obra dramàtica coetània, en 4 actes, que tractava sobre  la conducta  dels  almogàvers  a l’orient a principis del segle XIV. L’emperador romà  de Bizanci els havia sol·licitat  ajut per a lluitar contra els turcs. L’obra en qüestió portava per títol Venganza catalana, i el seu autor era  Antonio García Gutiérrez, que  fou membre de la Real Academia Española i  director del Museo Arqueológico Nacional de España. Amb aquest bagatge, feia declamar a la princesa grega acabada de casar amb Roger de Flor: “Ya no soy desde ese día griega. ¡no!, soy española. Aquí la noble altivez de mi nueva patria siento”. I a Roger de Flor, un monjo templer d’origen italogermànic el nom del qual era Rutger von Blum, i que era allà com a comandant de la Companyia Catalana d’Orient li feia recitar unes paraules plenes de confusió, amb una desajustada exaltació patriòtica: ”Más no hay turco, ¡Vive Cristo!, que se alabe de que ha visto de un español las espaldas”. El mateix pintor també té una altra obra a la seu del Govern d’Argentina: “Fundación de Buenos Aires”, 1923.

Fundación de Buenos Aires (segona versió, 1923). 
El quadre és propietat del Govern de la Ciutat de Buenos Aires i es troba a l’edifici seu del govern. JOSÉ MORENO CARBONERO

Cóm interpretar aquestes falsedats interessades o intencionades, tenint en compte que en aquella arrencada del segle XIV no existia Espanya com a estat nació, sinó que hi havia diverses entitats polítiques i lingüístiques. Caldria recordar que  a la península  s’hi   trobaven regnes ben diferenciats per estructura política, llengua o religió, com els que configuraren la Corona d’Aragó, el Regne de Castella i Lleó,  el Regne de Portugal, el Regne de Navarra, el de Múrcia i el de Granada.

Una resposta a “Perla 57. Pintura i exaltació patriòtica

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s