Imatge

Perla 56. Corrupcions i anomalies a partir de la Restauració

Del Pazo de Meirás a Kitchen

L’estiu del 2020, a banda de la Covid i les seves múltiples i complexes conseqüències,  s’han posat en evidència diverses irregularitats en el complex panorama polític peninsular. Des de les presumptes maniobres de la batejada operació Kitchen  (Rajoy, Cospedal, Fernández Diaz, Bárcenas…) que recorda aspectes de la Gurtel, fins a  la incapacitat de complir amb els terminis  temporals que fixa la Constitució per renovar institucions com el Consejo General del Poder Judicial que porta més de vint mesos  bloquejat, un  clar  incompliment que podríem  qualificar  de frau democràtic. Un aspecte més que  posa en evidència que la tant sacrosanta  Constitució “falla” ja que  alguns se la salten quan afecta a  col·lectius vinculats al poder.

Al mateix temps s’ha pogut visualitzar com el rei emèrit feia  les maletes i optava per “exiliar-se de España” davant d’unes fonamentades informacions que s’han fet públiques  i expliquen  determinats negocis opacs, comissions i comptes a l’estranger. Aquest estiu s’ha pogut veure per TVE: ”Yo Juan Carlos Rey de España del francès M. Courtois per “France 3”. Aquest documental rodat entre el 2014 i el 2015 va ser “censurat” pel PP i el PSOE durant uns anys,  allà  el rei confessava que en una visita al dictador Franco, abans de morir, aquest li va fer una única   petició  “que preservara la unidad de España” i res de carácter humanista.

Rellevant ha estat també observar com un jutjat reconeixia, passats només 45 anys del traspàs del dictador, que  un dels símbols del relat franquista com la finca de Meirás a Galícia (apropiada per la família Franco i gestionada per la subvencionada Fundación Francisco Franco)   era  una “propietat  adquirida” durant la guerra Civil amb donacions forçades. El mateix Franco a Lugo, el 21 d’agost de 1942, afirmava significativament: “nuestra Cruzada es la única lucha en la que los ricos que fueron a la guerra salieron más ricos”.

Pazo de Meirás. Façana principal

L’ànima republicana del PSOE

Amb menys repercussió, també s’ha sabut que un diputat del PSC, Carles Castillo, dirigent d’un corrent crític conegut com “Juliol del 78” i primer càrrec socialista que va visitar els presos polítics catalans, ha estripat el carnet a causa d’algunes actuacions del partit. Castillo envià  una carta a la direcció, on exposava  el desacord amb el fet que el PSOE digués que tenia ànima republicana però donés  suport a una monarquia corrupta. Lamentava també  que el PSC hagués vist malament  les seves visites als presos polítics. A  més, ja s’han  conegut  i publicat   com a mínim, diverses  operacions Catalunya impulsades pel Govern de l’Estat per desacreditar i perseguir, creant tota mena de proves (amb mitjans dubtosos i a vegades il·lícits, amb el suport de les anomenades “policies patriòtiques” o les clavegueres de l’Estat), contra  determinats polítics catalans per defensar les seves idees polítiques.

Potser Castillo no entenia el concepte metafísic o diví del concepte ànima, o potser recordava aquells acords de Suresnes -1974- del PSOE, guardats a pany i forrellat, on defensaven  principis com la república federal, el reconeixement de les nacionalitats peninsulars o el dret a l’autodeterminació (Felipe Gonzalez o Alfonso Guerra hi eren presents).

S’ha viscut una temporada on s’han evidenciat les continuades anomalies impulsades per unes trames, que no són episodis de ficció sinó d’incompliments i corrupteles que palesen  l’actual situació de desconfiança i descrèdit del sistema nascut  d’aquella  “lloada” transició.  Joan B. Culla ha considerat  que aquesta va ser bàsicament una confluència de febleses, i on el franquisme  aconseguí   mantenir-se en  els aparells de l’Estat.

Observem que s’utilitzen tota mena de mitjans per confondre i difuminar responsabilitats polítiques i penals, traspassant-les amb tota lleugeresa  als altres, que fàcilment són transformats en enemics a combatre. Aquest conjunt d’anomalies hauria de qüestionar, als que creuen en allò que es llegeix  al  títol VI, art. 117  de la Constitució: “la justicia emana del pueblo…”, si aquest principi  es compleix. En no ser així, no és d’estranyar que es considerin enganyats o traïts.

Un poble traït

L’hispanista britànic Paul Preston, al seu nou llibre sobre la història d’Espanya, des de 1876 fins a l’actualitat, li ha posat un títol relacionat amb aquest tema: Un poble traït. La portada va acompanyada del subtítol: Corrupció, incompetència política i divisió social. A la contraportada llegim:

l’autor hi analitza les causes que portaren al fracàs de fer un país modern que superés el secular retard heretat del passat, i minat per la corrupció dels seus dirigents. Es diu també que el lector català hi podrà trobar la contribució i la presència sovint prou conflictiva, de Catalunya en la Història d’Espanya”.

En les més de 700 pàgines del llibre es detallen un gran nombre de personatges i situacions  marcades per la mala praxi, el nepotisme, el clientelisme o el saqueig de tota mena de recursos a partir d’actuacions partidistes en benefici d’unes minories. Ho recorda en citar, per exemple, la valoració que  feia  Ortega i Gasset, al 1914, de  Cánovas del Castillo, que havia estat l’impulsor de la restauració borbònica i de la Constitució de 1876 després de la I República.  Cánovas impulsaria un sistema  on liberals i conservadors s’alternaven en el poder (el mateix Cánovas va ser president del Consell de Ministres en 6 etapes diferents). Preston, a la pàgina 83, cita la valoració que feia el filòsof madrileny  d’aquella Restauració:  

”fue un panorama de fantasmas y Cánovas el gran empresario de la fantasmagoría (…) Por encima de ser un gran orador, y un gran pensador, fue Cánovas, señores, un gran corruptor, como diríamos ahora, un profesor de corrupción. Corrompió hasta lo incorruptible”.

Sàtira on es veu com Cánovas ensenya a llegir a Sagasta

A  l’índex onomàstic es  referencien gairebé 900 noms propis, a banda de dotzenes  de partits, confederacions o casos coneguts de corrupció amb el seu nom particular…). Un dels moltíssims exemples el trobem a la pàg. 127, explica:

“Els ministres del Govern participaven activament en la corrupció. Durant  la guerra (1914-1918) el ministre d’Hisenda, Santiago Alba, va amassar una fortuna important gràcies a la seva aliança amb el magnat mallorquí Juan March, que obtenia beneficis colossals gràcies tant a l’exportació d’aliments als bel·ligerants com al seu negoci clau: el contraban de tabac. Alguns periodistes van dir a March (quan Alba acabava de ser  nomenat  ministre): ”Ara si que tindreu les portes del Ministeri obertes de bat a bat”, a la qual cosa ell va somriure i va respondre: ”No seré yo quien vaya a visitarlo, será él quien venga a verme cuando yo lo estime oportuno”.

Es detallen també actuacions al sí de l’exèrcit i es recullen aspectes del conegut informe Picasso,  sobre el  “Desastre de Annual” al Rif (1921):

“l’informe va posar de manifest la incompetència i la corrupció de l’alt comandament pel que fa a la desaparició de recursos i la venda de queviures a hotels i restaurants i d’armament a l’enemic (…) el finançament destinat a la construcció de carreteres i casernes i a la compra de subministraments desapareixia dins les butxaques dels coronels i generals (…) en un dipòsit de munició s’havien gastat 77 milions de pessetes sense que hagués deixat cap rastre de comptabilitat“.

Imatge de gener del 1922 en què encara es veuen al terra cadàvers de la batalla d’Annual Wikimedia Commons

Són unes brevíssimes referències que es poden trobar en l’obra de Preston, però ja que aquest blog Perles reflexionem sobre les topades, els encontres o les incomprensions entre Catalunya i Espanya sintetitzem  breument algunes de les moltíssimes fonts documentades presentades per Preston, i que no agraden a alguns i que els porta  a qualificar-lo  com “hispanista antiespanyol”.  Per exemple Gustavo Bueno, filòsof que freqüentava   programes televisius,  no li reconeixia cap autoritat ans el contrari:

“cada grupo social elige a sus sabios y héroes; pero, al elegirlos, se define a sí mismo, tanto o más que a la persona escogida como paradigma del sabio, del filósofo o del héroe. La elección de Preston como paradigma de la sabiduría histórica significa, en ese sentido, el triunfo no sólo de la mediocridad, sino de una especie de masoquismo nacional.”.

Ben segur que la informació documentada i contrastada no és de cap de les maneres, una estupidesa. Potser algunes de les reflexions i anàlisis del britànic molestaven i desmuntaven relats,  com  podria ser  la defensa  que havia fet Preston de la necessitat de retornar a Catalunya els  milers de documents espoliats que romanien a Salamanca, des que les forces franquistes ocuparen Catalunya, moment en què -segons Preston- amb les seves actuacions  “revelaren el seu anticatalanisme salvatge”  (p. 448).

Hem triat 6 breus cites del llibre de Paul Preston “Un poble traït”, a mode d’observacions raonades, on també es fan referències a aquests múltiples desacords, incomprensions  o desqualificacions respecte Catalunya.

Observació 1.“Hi ha molts enfocaments possibles de la rica i tràgica història d’Espanya (…) el llibre narra les deficiències de la classe política espanyola (…) com el progrés del país s’ha vist obstaculitzat per la corrupció i la incompetència política  (…) l’ús de la violència política per part de les autoritats. Aquests tres temes sorgeixen de forma constant a les tensions entre Madrid i Catalunya (p.13).

Observació 2.“Espanya entre 1814 i 1981 va presenciar més de vint-i-cinc- pronunciaments o cops d’estat militars (…)indicació gràfica del divorci entre militars i civils (…), els militars es consideraven més espanyols que els civils (…) els oficials estaven predisposats a deixar-se convèncer pels polítics reaccionaris que afirmaven que el seu dret i els seu deure era interferir en la política per “salvar Espanya” (…) Les forces armades es van obsessionar, no amb la defensa d’Espanya contra els enemics externs, sinó amb la defensa de la unitat nacional i l’ordre social existent contra els enemics interns de les regions i de l’esquerra(…), enfrontament entre nacionalisme centralista i moviments independentistes regionals”(p. 15-16-17).

Observació 3.“Fins ben entrat el segle XX, els governs de Madrid, com a representants dels interessos agraris, van mostrar una comprensió escassa o pràcticament nul·la dels problemes del proletariat industrial creixent i militant de Catalunya (…), el problema social va ser tractat exclusivament com un problema d’ordre públic. Dels 86 anys que hi ha entre 1814 i 1900 durant 60 anys Catalunya es va trobar en estat d’excepció, a la pràctica volia dir sota l’autoritat militar” (p.40)

Observació 4. “A mitjans del segle XIX hi va haver un ressorgiment del sentiment catalanista, de la literatura catalana i de la llengua, l’ús oficial de la qual estava prohibit des del segle XVIII. Aquest renaixement, la Renaixença, es va veure reforçat amb el moviment federalista (…) Enlloc el federalisme va ser tant fort com a Catalunya. (…) Un altre factor que va contribuir a la desafecció dels catalans va ser el ressentiment per la manca d’influència en el Govern central. Entre 1833 i 1901, van ser nomenats 902 ministres, només 24 dels quals, el 2,6% del total eren catalans. Com a conseqüència, el catalanisme no va prosperar només a les zones rurals, sinó també a Barcelona, on va trobar adeptes entusiastes entre la burgesia” (p. 40,41)

“La monarquia “trampas, trampas, tot son trampas. La República no atmet trampas” La Campana de Gracia

Observació 5. Sobre el sistema electoral de la Restauració Canovista apunta: “convivien dins d’un pacte de no agressió que era una paròdia del sistema de Govern, ja que la formació de govern no tenia res a veure amb la voluntat de l’electorat (…), el caràcter relativament uniforme de l’alternança queda il·lustrat pel fet que, de tots els diputats “electes entre 1879 i 1901, 1.748 fossin conservadors i 1.761  liberals (El  frau electoral es basava en el poder social del cacics” (p.49).”Entre 1901 i 1905 la Lliga i els Republicans van erradicar el sistema de torns a Barcelona” (p.89).

Observació 6.“L’actitud militar davant el catalanisme va ser especialment agressiva, fregant el racisme. S’acusava als catalans de covards, traïdors  i gasius. La dreta antisemita acostumava a descriure els catalans com els jueus d’Espanya, un qualificatiu que també utilitzava la premsa militar. El diari de l’exèrcit, La Correspondencia Militar (1905), va exigir que s’expulsés d’Espanya els nacionalistes catalans i bascos. “Que vaguen por el mundo, sin Patria, como la raza maldita de los judíos. Sea ese un castigo eterno” (p. 102)

Paul Preston dixit.

Una resposta a “Perla 56. Corrupcions i anomalies a partir de la Restauració

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s