Imatge

Perla 55. Josep Anselm Clavé, més enllà dels Cors. Músic, poeta, agitador, polític republicà i federalista.

Retrat de Josep Anselm Clavé, realitzat per Ramon Martí Alsina (1880) Col·lecció d’Art de l’Ateneu Barcelonès

“Aquest retrat del músic Josep Anselm Clavé realitzat per Ramon Martí i Alsina, el 1880, sis anys més tard de la mort de Clavé, no podia ser encarregat a cap retratista millor que al seu propi amic Ramon Martí i Alsina, el qual dos anys abans també havia fet el retrat pòstum d’Ildefons Cerdà. Lluny de ser un retrat academicista, el pintor va col·locar Clavé enmig d’un paisatge, assegut sobre una pedra. La composició fa pensar que és un retrat simbòlic. El músic, amb expressió pensativa, sosté amb la mà esquerra una partitura i amb la dreta, un llapis, com en actitud de composar. El fons, un paisatge rural, amb una figura amb barretina evoca la inspiració i temàtica més popular de l’obra de Clavé.

El cel, un dels típics cels de Martí i Alsina, dóna claredat a l’ambient. Clavé seu directament sobre la roca, signada pel pintor, va vestit elegant i sobri, abrigat amb capa. A la mà dreta porta un llapis i, a l’esquerra, una partitura, atributs de la seva activitat professional. El seu rostre seriós, fins i tot adust, ens transmet quelcom de la preocupació i el desencís del personatge, un posat de permanent alerta d’un home jove i valerós”. (Text de M. Teresa Guasch Canals a Col·lecció d’Art de l’Ateneu Barcelonès)

Noranta-set Clavé arreu de Catalunya

A Catalunya hi ha actualment 947 municipis. El nom de carrer més utilitzat és el del carrer Major, en 735 ocasions. En les plaques dels carrers catalans hi ha moltes referències a la botànica, a les institucions, als valors, a la meteorologia, als polítics, a la geografia, a la cultura, a l’art… Podem observar també que paraules com Catalunya es menciona a 438 municipis, Europa a 82 i Espanya a 72. Respecte als onze personatges més referenciats hi trobem: Pau Casals (en 237 ocasions), Jacint Verdaguer (236), Pompeu Fabra (166), Maragall (163), Balmes (153), Companys (139), A. Guimerà (131), Francesc Macià (120), Jaume I (104), S. Rusiñol (99) i Josep Anselm Clavé (97). Resseguir aquesta llista és també una manera de conèixer la història, ja que en aquestes plaques hi ha el pòsit i el record que han deixat aquests personatges en la memòria col·lectiva.

Josep Anselm Clavé (1824-1874) també és rememorat en més de 30 monuments a diferents ciutats i pobles de Catalunya. És conegut, sobretot, com a fundador dels Cors de Clavé que porten el seu nom, avui agrupats en una federació que compta amb unes 200 corals, dels quals en va ser un fervent dinamitzador.
Oriol Martorell (1927-1996), que va ser tot un referent del cant coral, entenia que la vida de Josep Anselm Clavé “podria ser el tema per a una voluminosa novel·la d’aventures, plena d’incidents de tota mena, carregada d’acció i emmarcada en els ambients més diversos: polítics, socials, artístics, culturals, etc.” Coincidia en certa manera amb el títol que Domènec Guansé havia donat al llibre editat al 1966: ”Josep Anselm Clavé, apòstol, agitador i artista.”
Apart de la seva dedicació a vehicular la música i el cant coral com a mitjans de culturització i de sociabilitat, la seva vida va estar carregada d’acció i compromís en la lluita per aconseguir una societat més moral, justa i democràtica a l’època que li va tocar viure. Amb 39 anys, explicaria a “El Metrónomo”, un setmanari musical i literari que ell mateix dirigí dedicat al foment de les societats corals:

“Me propuse consagrar mi vida entera a conseguir en lo posible el mejoramiento de la aflictiva condición moral y material en que yacía la desvalida clase obrera en cuyo seno acababan de transcurrir los más floridos años de mi adolescencia. (…) fiando en mis escasas fuerzas (..) no tardé en aventurarme en el espinoso erial que a mis ojos se extendía, falto por completo de apoyos y recursos, pero guardando en el corazón un tesoro inagotable de puros sentimientos y risueñas esperanzas.”

Al llarg de tots aquests anys difongué  i repetí aquesta consigna:

Instruïu-vos i sereu lliures, associeu-vos i sereu forts, estimeu-vos i sereu feliços”.

Josep Anselm Clavé als trenta anys. Font: Institut Municipal d’Història

Una biografia polièdrica

Unes pinzellades selectives de la polièdrica activitat que desplegà en els seus escassos 50 anys de vida (interromputs diverses vegades per la presó), ordenades cronològicament, parlen per elles mateixes de les seves múltiples intervencions i organitzacions en diversos àmbits com el musical, però també formatiu, polític, empresarial, periodístic, social i associatiu:

1843: Amb 19 anys, intervingué a la revolta popular de la Jamància barcelonina de 1843 i fou empresonat a la Ciutadella (Vegeu la Perla 33. El Pacte Federal de Tortosa 1869).

1845: Participà en la revolta contra les lleves de 1845 on de nou seria empresonat. En sortir fa fundar una societat que anomenà La Aurora on agrupà obrers que toquessin algun instrument, amb la intenció confessada per ell mateix “yo me preguntaba qué clase de espectáculos estaban reservados a mis compañeros de Trabajo para que en ellos se ilustrasen y progresasen”.

Aviat els cantaires entonaren una de les seves divises:

”Progrés, virtut i amor és nostre lema sant, soldats som de la indústria, soldats som de la pau…”.

Un dels seus biògrafs, Caballé i Clos, ressenya que a més d’ensenyar a tocar instruments musicals per fer serenates i concerts que ell dirigia, La Aurora era també:
“Una sociedad de resistencia obrera para casos de enfermedad, inutilización para el trabajo, paro forzoso y también huelga. El arte musical servía admirablemente para encubrir propósitos societarios de conquistas de mejoras de derechos en beneficio del trabajador, que cotizaba semanal o mensualmente, aumentando los ingresos de caja social los productos de veladas recreativas, serenatas y conciertos.”

1847: Junt amb Narcís Monturiol creen la publicació La Fraternidad, que al 1847 publicaria en fascicles l’obra d’Etienne Cabet Voyage en Icaria. El pensament d’aquest socialista utòpic francès arribà a tenir força influència a Catalunya gràcies a aquesta difusió. En ella es feia referència a una futura ciutat utòpica i ideal. L’intent va existí i es concretà en una colònia als EUA feta per seguidors del “socialisme cabetià” d’arreu d’Europa, amb la participació de dos catalans. Xavier Benguerel ho novel·la a Icaria, Icaria (1974).

1850: Fundà la primera societat coral, integrada exclusivament per obrers, amb el nom de “Societat Coral La Fraternidad”, amb el mateix nom de la publicació.

1854: Estrenà les primeres composicions corals en català “La font del roure” i “Les nines del Ter”.

1855: Participa activament en la primer vaga de la península.

El maig de 1855, el Capità general de Catalunya, Juan Zapatero, amb motiu d’un nou aixecament dels carlistes va declarar l’Estat de Guerra i va iniciar en paral·lel una repressió a l’incipient moviment obrer. El 21 de juny de 1855 va decretar la dissolució de totes les societats obreres de Catalunya i la confiscació del seus fons. El 2 de juliol començà la primera vaga general, la primera arreu del territori espanyol, que durà fins el dia 11. Finalment, per resoldre el conflicte, el representant del govern va acceptar que es pogués presentar a les Corts un informe demanant el reconeixent al dret d’associació.
La petició ”Exposición de la clase Obrera a las Cortes” havia estat redactada per Pi i Margall i signada per 33.000 obrers, 22.000 dels quals eren catalans. Reclamaven el dret d’associació i la reducció de la jornada de treball, que era normalment de 12 o més hores. Clavé va ser un dels signataris. La historiadora Núria Sales, en explicar aquesta primera vaga general, assenyalava:
”La brutalitat de la repressió no solament obeïa al caire massiu de la revolta sinó a la convicció existent dins l’aparell estatal i als sectors conservadors de Madrid que el problema obrer era una de les manifestacions del caràcter ingovernable i separatista dels catalans. Barcelona havia de ser bombardejada si calia com el 1842. Les Corts espanyoles arribarien a discutir seriosament la possibilitat d’erradicar la indústria catalana (…) La incomprensió envers la problemàtica social creada a Catalunya per la industrialització era total.”

1856: Clavé, de nou és empresonat a la Ciutadella de Barcelona i posteriorment confinat a Mallorca.

Uns anys més tard, el 1869, en el número 4 del diari El Estado Catalán dirigit per Valentí Almirall, Clavé escrigué:

”Estamos escarmentados” (…) En 1855 fue declarada Cataluña en estado excepcional, según se pretextaba de acabar de una vez con las partidas carlistas (…) el general que asumió las facultades omnímodas con que reviste a los jefes militares la bárbara y absurda ley del 17 de abril de 1821, interpretó tan fielmente “los deseos del gobierno“ que hizo víctimas de su soberano capricho a los republicanos. Abdón Terradas, el primer propagandista de nuestras ideas en España, que sucumbió a los rigores de tan inicuo confinamiento (… ) y al que escribe estas líneas y tantos otros como fuimos deportados sin formación de causa (…) sin que tuviésemos nada de común con los carlistas (…). Entiéndalo bien el gobierno, si es que sueña con restablecerlas (…) en el momento en que se declare nuestro suelo en estado de excepción, protestaríamos con todas nuestras fuerzas de semejante ultraje a la dignidad de un pueblo civilizado (…) como celoso de sus prerrogativas que no está dispuesto a abdicar un ápice por nada ni por nadie (…) la” legalidad” creada por la revolución de septiembre (la Gloriosa) sería una mentira y por ende el pueblo estaría de nuevo en el derecho de hacer…lo que hicimos en compañía de nuestros actuales gobernantes para arrojar de España a los Borbones”.

A Notícia de Catalunya, Vicens Vives anotà que entre 1814 i 1900 Catalunya va viure més de 60 anys amb la suspensió dels drets reconeguts en aquell període intermitentment. L’estat d’excepció i repressió fou l’habitual.

1857: Com a conseqüència d’aquesta repressió, Clavé optà per canviar el nom de la societat coral “La Fraternidad”, massa revolucionari per als dirigents de l’època, pel d’Euterpe, ja que aquesta no tenia connotacions polítiques. Euterpe és la musa de la música a la mitologia grega.

1858, als Jardins d’Euterpe (fora de les muralles de Barcelona, a la zona de l’actual Passeig de Gràcia-Rambla Catalunya-València…), comença a fer concerts matinals els diumenges (a les 6 h. del matí) i també vespertins, on estrenaria una de les seves cançons més populars Les flors de maig.

Dècada de 1860: Al primers anys 1860 organitzà “Festivals Corals” on s’anava incrementant la participació. En aquests anys passaria de 200 coristes a 2.000 i de 12 societats a 57. Al 1863 va arribar a fer 5 concerts a Madrid.


Festivals dels Cors de Clavé als Camps Elisis (1864) Barcelona. Font: Federació de Cors de Clavé, Arxiu Nacional de Catalunya.

1867: De nou és deportat a Madrid i empresonat en un lloc conegut com “el Saladero”. Havia caigut el govern del militar Leopoldo O’Donnell, Narváez (un altre militar) el substituí i deportà Clavé fora de Catalunya. Tornat a Barcelona composaria Els Xiquets de Valls on els elogiava per “llur perícia, força, equilibri, valor i seny”, peça que les seves corals inclogueren amb èxit al seu repertori, en ser entès com una mena de cant patriòtic.

En un diari francès “l’Époque”, segons J. M. Poblet, aparegueren uns comentaris sobre les activitats corals impulsades per Clavé:
”Únicament a Catalunya, la part d’Espanya que no s’avé a quedar-se voluntàriament a la rereguarda del moviment civilitzador d’Europa, va importar fa pocs anys el orfeons, aconseguint d’estendre’s per les quatre províncies(…), al poc temps als Camps Elisis de Barcelona es donessin festivals de 2000 veus i que cent d’elles cantessin a Madrid…


Josep Anselm Clavé i la seva època (1824-1874) per Josep Maria Poblet, 1973

Josep Anselm Clavé i Frederic Soler (Pitarra) eren en aquell moment dos dels noms més reconeguts de Catalunya, i resulta significatiu un nou decret signat pel Governador Civil de Barcelona Cayetano Bonafós on anunciaven que calia passar:

“censura escrita a los diferentes dialectos, considerando (…) el medio más eficaz para que se generalice el uso de la lengua nacional, la Reina (q.D.g.,) ha tenido a bien disponer que en adelante no se admitan a la censura obras dramáticas que estén exclusivamente escritas en cualquiera de los dialectos de las provincias de España. Lo que se dispone para su debido cumplimiento, Barcelona a 26 de enero de 1867.”

Caricatura de Clavé del dibuixant Tomàs Padró. Font: Institut Municipal d’Història.


El 1868 Clavé fundà i dirigí el periòdic republicà federal La Vanguardia”, poc després del pronunciament contra Isabel II del 17 de setembre, encapçalat de nou per militars, en aquest cas van ser Topete i Prim, que ells van auto-qualificar com “la Gloriosa”. La proclama dels sollevats a Cadis acabava amb !Viva España con honra! La reina Isabel II s’exilià i s’anaren formant diferents juntes locals i territorials amb proclames per aconseguir un sistema democràtic. S’anunciava la convocatòria d’unes Corts Constituents, llibertats polítiques i sufragi universal (masculí), abolició de l’impost sobre el consum o del sistema de lleves per fer el servei militar.
Clavé, a les pàgines d’aquella publicació mostra una gran desconfiança en les proclames de “la Gloriosa”. El seu pensament divergia en indicar quins eren els seus principis:

“Todo para el pueblo y para el pueblo, Igualdad de derechos y de deberes, Federación de los pueblos, administración de justicia gratis, sufragio universal. Cada religión costee su culto. Imponer una religión o cohibir su ejercicio es tiranizar las conciencias, derecho de asociación, de reunión, Imprenta libre, Enseñanza libre, Escuelas gratuitas, Bibliotecas Populares, Inviolabilidad del domicilio y de la correspondencia, Responsabilidad personal para los actos públicos, Amparo al desvalido, Abolición de la pena de muerte, Extinción de cárceles y presidios infamantes, Abolición de la servidumbre, supresión de quintas…

La supressió de les lleves, o de les quintes, va ser molt freqüent en les proclames federals de mitjans del segle XIX. Es sortejava als nois que havien d’anar a fer de soldat i els que tenien recursos econòmics, pagant 1.500 pessetes or, es podien lliurar de la coneguda ”contribució de sang”. Al 1865 només es redimiren el 24% dels quintats, el 76% restant havien de fer un servei militar de 6 anys. A més, a Catalunya fins la derrota davant Felip V, no s’havia de fer el servei militar forçós, només succeïa si havien de defensar el territori del Principat.

Clavé a “La Vanguardia” (republicana i federal) el 21-11-1868 va fer un article sobre aquest tema que ell portava temps denunciant i en donava la solució. Reproduïm un petit fragment traduït del castellà per Manel Risques, d’un text que Clavé reaprofitava:
”Ha de ser molt trist i dolorós per a les pobres mares de família veure que després d’una revolució que ha enderrocat un tro i ha proclamat totes les llibertats, encara sigui oportú el següent tros d’un article que vam publicar ara fa cinc anys:
“…Veniu amb mi a casa de l’obrer.
Què hi veieu?
Una dona demacrada per les tortures de l’esperit i les penalitats del treball…
Al seu fill gran, el suport més ferm de la família necessitada, se l’han endut per el servei de les armes…
I la dona pregunta:¿Per que el fill del ric ha d’eximir-se del pes inic d’aquesta contribució de sang?
Contesteu-li homes del present: Perquè el fill del ric ha redimit el servei a la pàtria per diners.
Escolteu la dona: Així doncs, ¿la pàtria imposa sacrificis personals que es poden redimir amb un grapat d’or? Aleshores el que aquesta llei funesta exigeix a la joventut, la sang i la vida dels que no posseeixen aquest metall cobejat!…On és la justícia…
Afortunats els rics que poden “redimir” els seus fills amb or! Qui redimirà els fills dels pobres ?.
La “Democràcia” bona i santa dona!. La “Democràcia” abolint aquestes lleves odioses i assentant sobre les bases de la Raó i del Dret el regnat de la Fraternitat Universal”.

1869: Després de la revolució de “la Gloriosa” hi hagué un Govern provisional que aprovà la Constitució del 69 que deixava descontents als republicans ja que donà pas a una regència del general Prim i posteriorment, el gener del 1871 a la monarquia d’Amadeu I. Recordem que el mateix any, Clavé amb Valentí Almirall i altres 6 catalans (conjuntament amb 7 aragonesos, 7 valencians i un representant de les Illes Balears) havien signat un Pacte federal a Tortosa (vegeu la Perla 33) que demanava un canvi polític ben diferent a aquell govern provisional. La seva opció quedava clara en la proclama: “Viva la República Democrática y Federal”. En aquest ordre de coses, Clavé estrena una cançó amb un títol prou eloqüent: “La Revolución”, dedicada al seu amic mort durant el confinament, Abdó Terradas. També col·laborà al diari “Estado Catalán”.

1870-73: Seguí desenvolupant activitats musicals i va dur a terme un arranjament de “La Marsellesa” explicant que havia estat un “sobrado atrevimiento poner mi mano en el grandioso himno (…) He procurado conservar la melodía en toda su pureza (…) y he apropiado la traducción a los usos de nuestro país”. Així entre altres modificacions hi trobem aquests dos versos: ”Fills de la terra catalana, abans morir que ser esclaus!”.

En aquesta etapa fou elegit membre del Comitè republicà de Barcelona. Seria escollit diputat i President de la Diputació de Barcelona durant 4 mesos. Essent-ne destituït, com altres diputats federals.
L’onze de febrer de 1873 es proclamà la I República i Clavé fou nomenat Governador Civil de Castelló. Es convocaren noves eleccions a Corts Constituents. Clavé es presenta com a candidat pel partit federal pel districte 3r de Barcelona i fou escollit. Al dirigir-se als possibles electors els informava dels seus propòsits:

“Defenderá los intereses de Cataluña, abogará por el mejoramiento moral y material de los obreros y que no descansará hasta ver afianzada la República democrática federal (…) jamás he faltado a la integridad de los principios que sustento (…) desterrado o libre, en la adversidad o en los días faustos, así en el calabozo donde he pasado amargas horas como en los elevados cargos de confianza (…) Si alcanzo ahora la predilección de vuestro sufragio iré (…) a trabajar para la consolidación de la República democrática (…) bajo las razonables bases de una Federación que armonizando y garantizando las respectivas autonomías del individuo, de la familia, del municipio, de la provincia y del estado cantonal (…) contribuiré a romper (…) los férreos eslabones que avasallan los antiguos reinos de la miserable explotación de un centro corruptor y corrompido (… )tejiendo (…) en fraternales vínculos los futuros estados federales de la República española”.

Castelar, un dels 4 presidents d’aquella curta República, el nomenà Governador civil a Tarragona.
La I República acabà elaborant una Constitució Federal, però no aconseguí aplicar-la ja que entre els mateixos republicans, els anomenats unitaris, no l’acceptaven i argumentaven: “¿Una república Federal? ¿Por qué no una unitaria? ¿por qué la federación en un país que tiene ya conquistada su unidad?”, com es podia sentir en els debats dels que elaboraven aquella Constitució. Qüestionaments que ressonen també en l’actualitat, on paraules com nació, estat, pàtria, país resulten sinònims o antònims segons qui les utilitzí . Josep Anselm Clavé es referia a Catalunya igualment com a poble, que com a país, com a pàtria o com a Estat…
El 1874, un altre General, Manuel Pavia, fa un nou cop d’estat que acabà amb la República i restaurà la monarquia borbònica. Clavé retorna a Barcelona i morí poc després.
Anselm Clavé, deixà una petjada reconeguda i profunda com mostren les plaques a molts carrers de Catalunya.

Homenatge a la memòria de Josep Anselm Clavé 1933. Membres d’entitats corals davant del monument a Clavé, a la Rambla de Catalunya

Al 1888 s’inaugurà a Barcelona el monument situat a la Rambla Catalunya coincidint amb l’Exposició Universal. El que havia estat un els seus amics, Frederic Soler conegut com a “Pitarra”, el recordà amb un vers al diari La Publicitat” (el 25 de novembre):

A la fi arriba el teu dia
Immortal músic Clavé.
Se´t paga el que se’t devia
I si complir bé es volia
No se’t paga pas prou bé.
Tu vas fer molt més encara
Que inspirar-te i fer cantar;
vas esser del poble pare (…)
Vas tocar-li el seny i el cor,
vas fer-lo pensar i sentir.
vas coronar-lo de llor,
i per tu, aquí on tot és mort,
els teus cants no han de morir…

Josep Anselm Clavé i el naixement del cant coral a Catalunya (1850-1874) de Jaume Carbonell i Guberna, Ed. Galerada, 2000.

2 respostes a “Perla 55. Josep Anselm Clavé, més enllà dels Cors. Músic, poeta, agitador, polític republicà i federalista.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s