Imatge

Perla 50. “Katalonien gegen Kastilien”: Catalunya i Espanya segons Anton Sieberer un privatdozent* austríac.

Imatge principal: Portada Katalonien gegen Kastilien

* Privatdozent: Professor habilitat per a l’ensenyameny universitari.

Comentari imatge principal: Segons Jaume Vicens Vives el millor text per conèixer les relacions entre Catalunya i Espanya, és un assaig d’un estudiós austríac: Anton Sieberer, i va ser publicat en alemany: Katalonien gegen Kastilien (Viena, 1936). Se’n féu una segona edició amb un nou títol: Spanien gegen Spanien (Viena, 1937). El traduïren al francès, i l’editaren a Suïssa: Espagne contre Espagne (Ginebra, 1937). I Bartomeu Costa-Amic el publicà, a Mèxic, traduït per Jordi Arquer, amb el títol: España frente a Cataluña (Mèxic, 1944).

Jaume Vicens Vives

Jaume Vicens Vives (Girona 1910-Lió 1960) és un renovador  de  la historiografia catalana seguint el corrent de  l’escola dels Annals (molt centrada ens aspectes relacionats amb la història econòmica i social), un capdavanter de la historiografia a tot l’Estat. Exercí un gran lideratge públic desplegant  una immensa activitat en  diferents àmbits (intel·lectual, social i polític).

Perla 50 _Jaume_Vicens_Vives_3

Imatge 1. Jaume Vicens Vives a l’estudi. Arxiu fotogràfic de la família Vicens Vives. 

Les seves aportacions i la seva bibliografia són notòries, aquí destacaríem Noticia de Cataluña, un llibre publicat inicialment en castellà  al 1954  rebut amb molt interès a la Catalunya de postguerra,  reeditada  i ampliada en català els anys 1960, 1984 i el 1999.

Perla 50 Notícia de Catalunya

Imatge 2. “Notícia de Catalunya”, versió en català de 1960.

Vicens Vives, format a la Universitat republicana, no formà part de “l’Espanya dels peregrins”, constituïda per intel·lectuals i professors republicans expulsats a l’estranger per la victòria de Franco,  com ell mateix deia de molts altres professors  exiliats (Perla 42), entre ells Bosch i Gimpera amb qui havia col·laborat.  Sortejà la depuració i passà una llarga temporada desplaçat a l’Institut de Batxillerat de Baeza i , finalment, al 1948 aconseguí la càtedra d’Història a la Universitat de Barcelona. Aleshores a Catalunya només hi havia una Universitat, la de Barcelona, coneguda també com a “Central”. Aquella era una Universitat ben diferent de l’actual  per la llengua i l’ideari que s´hi impartia (vinculat al totalitarisme franquista), i pel poc nombre d’universitaris. Segons l’Anuario estadístico de España en el curs 1956-57  estaven matriculats en aquesta universitat 7.648 estudiants, dels quals un 78,6  % eren nois i només un 21,4 % noies. Actualment,  el canvi ha estat més que considerable ja sigui per  la demografia, la transformació dels idearis, de llengües, de metodologies, per la varietat d’universitats, o per  la quantitat d’alumnat amb predomini femení. Segons dades d’Idescat,  en  el curs 2017-18  els alumnes matriculats eren 208.511 dels quals 113.447 eren noies i 95.040 nois.

En Joan Safont, al llibre Sabotatge contra Franco. Episodis d’oposició dels que havien guanyat la guerra, dedica un apartat a Vicens Vives. El títol el relaciona simbòlicament amb una fitxa dels escacs: L’alfil era Jaume Vicens Vives, capaç de  desplaçar-se  en diagonal en tot el tauler. Realça que volia  desvetllar nous capitans per redreçar la situació de Catalunya després de la Guerra. Actuant de manera “discreta” va  crear una espessa  xarxa de relacions com la formació d’un grup que fou batejat  amb un nom poc sospitós: Club Comodín de Ajedrez, per poder  sortejar les dificultats legals i de censura, on Vicens Vives va ser-ne el mestre i el  referent  en les trobades setmanals dedicades a aspectes històrics i econòmics de Catalunya i Espanya. D’aquest club en sortí el 1958 el “Cercle d’Economia” que encara està operatiu.

Participà també en l’Acadèmia de la Llengua Catalana de les Congregacions Marianes vinculades als jesuïtes, ja que era una entitat que pel seu caire religiós i cultural servia de paraigües a aquelles activitats catalanistes fetes des de la resistència, on impartí diferents cursets. A més, a la seva casa del Carrer Santaló, setmanalment organitzava trobades on barrejava assistents  del Comodín, de l’Acadèmia, del Moviment Socialista de Catalunya i d’altres sectors que podien representar la diversitat o pluralitat  de la societat catalana.

La llista de persones relacionades amb Vicens Vives aquells anys 50 és llarga i diferenciada ideològicament:  Raimon Galí, Josep Benet, Josep Espar, Joan Raventós, Jordi Pujol, Heribert Barrera, Josep Pla,  Ferrer Salat, Carles Güell de Sentmenat, Fabià Estapé, Ernest Lluch, Alexandre Cirici, Valls i Taberner, Manuel Ortínez,…

L’any 1956 es plantejà, com apunta Joan Safont, la constitució d’un grup clandestí ARC (Aliança pel Redreç de Catalunya) on, en el text programàtic,  feia una crida als joves de Catalunya a participar en el  redreçament del país després de l’ensulsiada de la Guerra Civil i la persistent repressió i aniquilació practicada pel règim franquista. Assenyalava:

L’hora de les decisions s’apropa. Després de vint anys de captivitat, Catalunya es trobarà en un moment cabdal de la seva història” (hi havia un preàmbul històric, i s’organitzaven els principis d’un programa autènticament antifranquista, catalanista i demòcrata).

Creiem, doncs, en el Redreç de Catalunya com a pedra singular de l’ordenació d’Europa i d’Espanya”.

No tingué èxit prou en aquest intent, però mostrava una clara oposició a la dictadura franquista.

Perla 50 _Portada Sabotatge contra Franco_Joan Safont

Imatge 3. Sabotatge contra Franco de Joan Safont, dedica un apartat a Vicens Vives

A finals dels anys 50 es posava en marxa a Espanya un Pla d’Estabilització econòmic amb la presència cada vegada més notable d’homes lligats a l’Opus Dei, alhora que Franco reforçava la seva imatge de “centinela de occidente”, en plena Guerra freda. En aquest context Vicens Vives es trobà  amb el President de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas,  a París el 14 de novembre de 1959, on aquest  li demanà ajuda per preparar uns memoràndums sobre la situació política i econòmica de Catalunya per poder anar ben documentat a les entrevistes que tenia concertades a Washington el maig del 1960,  com apunta Oriol Malló Vilaplana a: Tarradellas. Un segle de catalanisme. El President  d’USA, Eisenhower, visità Espanya el desembre  d’aquell any.

Perla 50_Portada Tarradellas_Un segle de catalanisme_Orio Madó Vilaplana

Imatge 4. Tarradellas. Un segle de catalanisme d’Oriol Malló Vilaplana

Tarradellas tenia la pretensió de “nomenar” Vicens Vives com el seu  delegat a l’interior alhora que pretenia establir un Consell Nacional per fer de pont entre el President exiliat i el país real. Vicens Vives moriria ben aviat i Tarradellas no tornaria a Catalunya fins els 23 d’octubre de 1977,  amb aquell “Ja sóc aquí” pronunciat des del balcó de la Generalitat. Tornava  de l’exili 38 anys després com a  representant legítim de Catalunya, exigint que fos tractat com a Molt Honorable President de la Generalitat, ja que significava el reconeixement d’una institució anterior a la que seria la Constitució del 78. Cap altre territori de l’Estat ha passat per aquesta situació.

L’obra historiogràfica de  Jaume Vicens Vives és extensa i  bona part d’ella  traspua la voluntat d’aprofundir i analitzar les relacions entre Espanya i Catalunya. Recordem que  el 1952  donà a conèixer una  “Aproximación a la Historia de España”  i dos anys després  Noticia de Cataluña, amb aquesta dedicatòria:

Als catalans i als altres pobles d’Espanya, l’autor, reverentment, dedica l’esforç i el treball, l’amor i el respecte”.

El pròleg el titulà: “Conèixer-nos”, on expressava:

amb motiu de la meva intervenció perifèrica al diàleg obert entre alguns intel·lectuals castellans i catalans sobre l’esdevenidor de la nostra cultura he escrit una i altra volta que calia fer un esforç, per conèixer-nos nosaltres mateixos abans de passar a projectes definits.(…) hem de saber què hem estat i qui som si volem construir un edifici acceptable dins el gran marc de la societat occidental a la qual pertanyem per filiació directe des dels temps carolingis.”

Volia, amb aquestes paraules, recordar els diferents orígens de Catalunya i de Castella.

Acabava el pròleg  indicant que el seu interès havia estat el de servir i lluitar entre parers discordes i prou sovint irreductibles, l’esdevenidor de Catalunya, que comporta, nolens volens, l’esdevenidor de Castella i d’Espanya”. És a dir, tant si vols com si no vols, t’agradi o no t’agradi, de manera voluntària o per força.

Davant la pregunta que ell mateix es feia, unitarisme o regionalisme, en les seves reflexions  sobre el “problema regionalista”, afirmava (a España):

es va resoldre de la més draconiana de les maneres possible: se’n  va negar purament i simplement l’existència. El grup heterogeni que va donar suport al pronunciament (de Franco) només tenia una convicció comuna: la impossibilitat per a Castella d’admetre l’autonomia política, la cultura i la indústria de Catalunya. L’Estatut atorgat per la II República va ser abolit el 1938. El 1939 va arribar la prohibició d’ensenyar i de parlar en públic la llengua catalana: més d’un centenar de diaris catalans van veure arribar la seva darrera hora. L’economia, el pensament i l’estil de vida de Catalunya -i en un grau menor, d’Euskadi- van ser combatuts acarnissadament, en les persones i en les institucions.

Ho diu en el llibre editat per “Quaderns Crema” el 2012 Espanya Contemporània (1814-1953). Va ser un text que el mateix Vicens entenia que era un text il·lusionant i valent, la seva obra culminant, inserit en  un volum col·lectiu  editat a Milà  el 1960 per C. Marzorati amb el títol: L’Europe de XIX et du XX siècle. Feia visible, als lectors europeus,  les complexes relacions entre Castella i Catalunya.

Perla 50 _España Contemporánea

Imatge 5. Jaume Vicens Vives: Espanya contemporània (1814-1953) 

Anton Sieberer

En aquest sentit li interessaren particularment les aportacions d’un austríac, Anton Siebererprivatdozent de la Universitat de Viena. Així a la pàg. 123 afirmava:

la millor interpretació del moviment catalanista es troba avui dia a les pàgines d’Anton Sieberer´Katalonien gegen Kastilien: zur innenpolitschen problematik Spanie ns´”, que podem traduir com “Catalunya contra Castella: sobre els problemes polítics interns espanyols” editat a Viena  l’any 1936.

L’austríac havia viatjat per Espanya amb motocicleta i tenda de campanya  al llarg dels anys 1934 i 1935, amb una llarga estada a Catalunya, durant la Segona República.

El treball  de Sieberer  va interessar, de manera que al  1937  es publicà una segona edició, modificant-ne el títol: “Spanien gegen Spanien”. S’edità també en francès  “Espagne contra Espagne”. I el 1944 Jordi Arquer, des de l’exil·li mexicà, va traduir i recollir les parts del llibre relacionades més directament amb Catalunya, canviant de nou el títol per  “España contra Cataluña”.

Perla 50 España frente a Catalunya

Imatge 6. España frente a Cataluña d’Anton Sieberer traduït per Jordi Arquer

L’obra és avui encara poc coneguda malgrat el treball de Francesc Artal i Francesc Roca “L’anàlisi d’Anton Sieberer sobre les relacions entre Espanya i Catalunya“. De manera que dedicarem aquesta i una altra Perla per donar a conèixer  les opinions i l’anàlisi  de Sieberer, tan valorades per aquell carismàtic i reconegut professor.

Seleccionem a continuació alguns capítols del llibre de Sieberer i extractes on es poden llegir les seves conclusions. El primer, dedicat El problema de las nacionalidades en el estado español:

El problema de los antagonismos regionales (…) la cuestión catalana figura entre las más importantes preocupaciones interiores de la España moderna. Esta parte del país, la más poblada y por su actividad profesional la más rica, exige una administración autónoma más extensa. Los catalanes luchan por el reconocimiento del derecho al libre desarrollo de su personalidad nacional, que en su sentir es fundamentalmente distinta de la del pueblo castellano.

(…) Cuando el general Franco desenvaina su espada para luchar por el orden dentro del país, y por un estado más fuerte, las minorías nacionales catalanas y vasca, se encontraron situadas, en su respectivo sector burgués, ante una amarga alternativa. Estos sectores condenaban los avances de las izquierdas y estaban al lado del orden, no obstante, tomaban partido en favor de la autonomía regional y, por consiguiente, detestaban un “Estado Fuerte”, que significaba una nueva hegemonía de los castellanos en la península. Los “insurrectos nacionalistas” eran a sus ojos “nacionalistas castellanos”, es decir adversarios suyos. En este desacuerdo de puntos de vista, el último, el de la afirmación nacional, es el que prevale. Entre el Escila de las organizaciones obreras y el Caribdis de los pretorianos, los catalanes y los vascos escogieron por aliado a Escila. Únicamente (…) los carlistas (…) tomaron otra decisión.

(…) No se debe olvidar que Cataluña ha dado al Frente Popular los votos de numerosos electores burgueses. Los católicos catalanes (…)  hicieron con vistas a la consolidación de la autonomía. (…) el catalanismo es un movimiento popular vivo.

El segon, centrat en la explotación fiscal y odio hacia los funcionarios.

(…) El catalanismo se alimenta del argumento de que Barcelona es una víctima de la explotación fiscal (…) La cuarta parte de los ingresos fiscales del estado español sale del bolsillo de los catalanes, lo que representa mucho más de lo que estos deberían pagar proporcionalmente por persona. En efecto, la población de Cataluña representa apenas una octava parte del total de España. (…) de los gastos que el estado español, la parte que ocasiona Cataluña es mucho más modesta. El Gobierno Central gasta menos que la décima parte de su presupuesto total, directa o indirectamente, en provecho de Cataluña. (…)La cuantiosa e injusta diferencia entre lo que Cataluña paga por impuestos y lo que recibe del Estado no ha sido desgraciadamente suprimida por el Estatuto autónomo de 1932. En el ajuste de la autonomía, la reglamentación financiera ha sido hecha con gran desventaja para Cataluña.

El tercer,  dedicat  a Cuestiones económicas hispano catalanas:

(…) Cuando los castellanos se lamentan de que ellos podrían comprar productos industriales mucho mejores y a más bajo precio en el extranjero, los catalanes responden que ellos podrían comprar el trigo canadiense a precio vil, si no se les obligara a comprar el trigo castellano, tan caro. Los productos españoles de cereales, cuya mayor parte se cultiva en Castilla está también protegida por los derechos de aduana y con prohibiciones que incluso los campesinos encuentran excesivo. (…) en el caso de que Cataluña se separara de España, ella encontraría más fácilmente un mercado para su industria que Castilla para su trigo.

(…) La consecuencia es que la industria catalana, a despecho de su gran desarrollo no dispone de ningún mercado extranjero (España no tiene tratados de comercio con muchos estados importantes, denunciaba) y debe orientarse en un 95% hacia España. Este hecho sirve naturalmente de freno a todas las veleidades separatistas (…) los catalanes no reconocen ninguna calidad a los diplomáticos y economistas españoles, casi todos “incapaces” (…) La economía une aquello que el espíritu quiere dividir.

En el quart, es presentava la historia catalana al servicio del catalanismo:

El pueblo catalán ha aprendido a conocerse a sí mismo por un autoexamen intensivo (…)  los catalanes, con Ramon Llull estaban en el siglo XIII a la cabeza de la filosofía occidental, la Corte de Barcelona se convertía en la más brillante de Europa. Barcelona era sinónimo en Europa de la más alta escuela de buenas costumbres (…) Cataluña se convierte en la primera potencia del Mediterráneo (…) Jamás el despotismo acompaña el poderío de los catalanes. Su dominación es de otra naturaleza. Un ejemplo luminoso de su dominación creadora y reguladora está en lo que se llama el Consulado de Mar; son las primeras leyes de navegación que han servido de base a toda legislación marítima internacional ulterior. Los catalanes han dibujado en esta época la primera carta marítima.

El azar de una dominación quiere actualmente disputar a los catalanes el goce entero de su gloria histórica. El Estado, que en la Edad Media se levanta a un tal grado de poderío y esplendor, no se llamaba Cataluña, sino Aragón, y sus reyes cubiertos de gloria se llamaban reyes de Aragón. Bien a pesar de los catalanes, los castellanos únicamente hablan siempre de la historia de Aragón, ignorando la parte que en ella tomó Cataluña. ¿Cuál ha sido la parte proporcional de las dos partes y de los dos pueblos en la historia gloriosa de su unidad nacional? ¿Han sido los aragoneses el pueblo de guerra y de política que se asocia con los hombres industriales y comerciantes de la costa, sin abandonar jamás el mando? Actualmente los catalanes se esfuerzan en combatir un error de tan mala fe y en hacer comprender que este estado compuesto de dos miembros (…) era en todas partes y personalidades esencialmente catalán. (…) la lengua de la Corte continúa siendo la catalana y los primeros dignatarios, generales y almirantes fueron, como anteriormente, de sangre catalana. Cataluña era la asociada más poderosa, la que daba el tono; Aragón no daba casi más que el nombre. Es claro que los castellanos no están en modo alguno de acuerdo con esta interpretación.  (…)

El viraje decisivo lo determinó el “compromiso de Caspe, de 1412” en virtud del cual, después de la extinción de la dinastía, la corona fue dada a un extranjero. Fue aquel hecho el comienzo de la época castellana, que es sinónimo de la decadencia de Cataluña (…) Las dos coronas se unen y Cataluña pierde su propio cetro político (…) con el descubrimiento del Nuevo Mundo pierde su importancia milenaria (…) Durante los tres siglos, que siguen, el Mediterráneo, se convierte en un “estanque muerto”…(…) para colmo de desdichas, los turcos y los piratas paralizaron la navegación mediterránea, Barcelona no pudo enviar barcos (…) los castellanos pusieron el veto a la expansión de sus rivales (…) prohibieron a los catalanes bajo pena de muerte comerciar con los países recién descubiertos.

 

Continuarà…

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s