Perla 49. El Cid, la Carta Europea de les llengües i la Constitució. Tres esmenes que desmunten relats

Imatge principal: La “Carta europea de les llengües regionals o minoritàries” és un tractat europeu (CETS 148) adoptat a Estrasburg el 5 de novembre de 1992 sota els auspicis del Consell d’Europa per tal de promoure les llengües regionals i minoritàries d’Europa.

Si haguéssim de mencionar tres símbols recurrents en la dialèctica nacional espanyola segur que hi trobaríem almenys aquests tres arguments: determinats relats fundacionals d’Espanya,  el paper de la llengua castellana com a llengua oficial i la Constitució de la nació espanyola. Vegem algunes esmenes a aquests arguments. La primera esmena fa referència a un mite de l’educació patriòtica rebuda: el Cid Campeador. Una segona recorda les recents recomanacions d’experts del Consell d’Europa respecte als idiomes cooficials. I una tercera, referida a unes observacions i arguments no escoltats d’un dels pares de la Constitució del 78.

El Cid Campeador un mite que cau

Un  historiador de la Universitat d’Extremadura, David Porrinas, en el llibre El Cid. Historia y mito de un señor de la guerra analitza, documenta, contraposa i desmunta aquella versió que convertí i enaltí aquest personatge històric en una figura que ha marcat de forma llegendària la història d’Espanya.

Imatge: Portada El Cid. Historia y mito de un señor de la guerra de David Porrinas, 2017.

En l’educació de l’època franquista i en totes les etapes de l’ensenyament, el Cid  hi tenia un lloc destacat. Era presentat com un model i exemple d’home valerós, íntegre i noble. Es volia impregnar, des de l’escola, una  “honda emoción religiosa y nacional (…)  convertint-lo en  “un modelo de Caballero porque era muy Bueno y todo lo hacía bien”. Fins i tot, a la Universitat de  Barcelona, a finals dels seixanta l’explicaven i  mitificaven tot mencionant   la seva espasa Tizona, el seu cavall Babieca i el Jurament de Santa Gadea. Era presentat com un exemple de compromís i honradesa. Narraven  que el Cid Campeador havia estat: 

“un gran héroe cristiano, que derrotó a los moros en muchísimas batallas y les conquistó Valencia. Por su lealtad y por sus grandes virtudes, es considerado como modelo de Caballero cristiano”.

En enciclopèdies escolars dels anys 40, 50 i 60 del segle XX quan es referenciaven diversos personatges a treballar a les classes, el Cid era un d’ells. Accentuaven les seves múltiples virtuts:

”Rodrigo Díaz de Vivar es el Cid (Señor) de los  árabes y el Campeador (batallador) de los cristianos. Con la espada sirve a Sancho II el Fuerte de Castilla hasta su muerte a traición, y a su hermano Alfonso VI, después de tomarle juramento solemne de inocencia en aquella muerte. Su vida, sus gestas y virtudes se recogen en el Cantar que se recita por plazas y castillos. Es el primer héroe de la Reconquista”.

La història explicada a moltes generacions ha estat una gran confusió i un falsejament de la realitat històrica segons David Porrinas. Per esmentar algunes de les seves conclusions, desmunta  bona part de l’argumentari tradicional en negar els fets de Santa Gadea, i que els noms de Tizona o Babieca son invencions, que a banda de dues filles a les que en el “Poema” canviaren el nom, no es menciona que també va tenir un fill. Afirma que  el Cid va ser un guerrer mercenari i aventurer en una península fraccionada en moltes realitats polítiques, que facilitaven i afavorien la seva activitat  amb un estol format per cristians i musulmans.

Imatge: Mapa de la Península Ibèrica 1030-1064. El Cid Campeador (1045-1099) https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Map_Iberian_Peninsula_1030-es.svg

 

En realitat, El Cid, en la història del nacionalisme castellà-espanyol, des de l’època del Cantar del Mío Cid passant pels patriòtics romàntics del XIX, a Pemán o Franco i molts d’altres, ha estat considerat un personatge mític. El llibre citat de David Porrinas, en canvi, ens mostra com un relat adulterat i magnificat pot haver estat una història popular, estudiada per obligació durant generacions i generacions per defensar determinats interesos nacionals espanyols. 

 

Imatge: Pòster del film “El Cid” dirigit per Samuel Bronston i interpretat per Charlton Heston i Sofia Loren, 1961

 

La Carta europea de les llengües regionals demana reforçar les llengües cooficials

L’article 3 de la Constitució  del 1978 diu en tres apartats: 

3.1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.

3.2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.

3.3. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.

Aquesta és la lletra i el contingut de la Constitució en un dels seus primers articulats. Es força clar, però certament hi ha diversos partits polítics i associacions que sembla que no el saben llegir, tot i autoproclamar-se  defensors de la Constitución del 78, ja que només solen advocar part  d’alguns articles, bàsicament el 1r. i 2on. de la Constitució, als quals converteixen en bandera  defensant-la com si fos com un bé absolut i transcendental, mentre pel que fa al tercer i altres no mostren el mateix interès.

El 17 de desembre del 2019 un informe aprovat pel Comitè de Ministres de la Unió Europea, fa una avaluació del compromís de l’Estat Espanyol amb la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries. El Comitè entén i recorda que  la diversitat lingüística és un dret dels ciutadans i a la vegada  una riquesa cultural que cal protegir i preservar per part de cadascun dels Estats membres.  Els diferents diaris de l’Estat ho comentaren amb més o menys èmfasi. El diari madrileny, “El País”, el 18 de desembre en la seva columna d’opinió, qualifica l’actuació de l’Estat espanyol en l’actualitat, pel que fa a les llengües, de Retroceso, tot afegint  en el subtítol una de les recomanacions: España debe reforzar las lenguas cooficiales en la Administración Pública. 

En aquest informe de la UE es valorava positivament el sistema d’immersió lingüístic català (tan vilipendiat per determinats partits estatals com Ciutadans, PP o VOX) ja que no descuidava l’educació multilingüe, i assegurava que l’alumnat  de Catalunya acabava els estudis obligatoris -ESO- amb un domini prou satisfactori de les dues llengües (vegeu Perla 29). No qüestionava el model educatiu  impulsat des de la Generalitat, en canvi si que interpel·lava a l’Administració Central  de l’Estat, ja que en el sistema judicial hi trobava moltíssimes deficiències. En aquesta  Carta europea es deia  també, que calia modificar actuacions i forçar “para que las autoridades judiciales, penales, civiles, administrativas de las Comunidades Autónomas puedan llevar a cabo los procedimientos en los idiomas cooficiales a petición de una de las partes”. Criticava, per exemple, que la llei del poder Judicial limités aquesta possibilitat i fixés que un idioma cooficial només podia utilitzar-se si no s’hi oposava una de les parts, ja que això marcava l’hegemonia i superioritat d’una llengua sobre l’altre. Assenyalava tanmateix que el Govern de l’Estat havia de prendre mesures perquè el personal judicial conegués els idiomes  cooficials en els territoris que tinguessin llengua pròpia ja que  “el Poder judicial sigue reclutando personal sin competencias en la lengua cooficial para todas las administraciones de justicia”.

Verificat que han passat més de 40 anys des de l’aprovació de la Constitució del 78, l’informe delatava que s’estaven impedint de manera reiterada reciprocitats informatives en programes de radio o de televisió entre les comunitats de parla catalana i no acceptava l’excusa de l’Estat basat en “deficiencias técnicas”. De la mateixa manera l’informe de la UE assenyalava que la coneguda  llei educativa -LOMCE- impulsada pel ministre Wert  (hay que españolizar a los niños catalanes, 10.10.12),  desafiava i pretenia  modificar el sistema d’immersió, debilitant-lo i ensorrant-lo.

La comprensió  i l’estima a les  diferents llengües que formen part dels diferents territoris de l’Estat Espanyol, ha estat gairebé sempre problemàtica i, plena d’entrebancs al llarg de segles. Ha predominat  un unitarisme i un centralisme lingüístic amb imposició i predomini del castellà. Un model lingüístic com el suís, un país amb tranquil·litat lingüística i en convivència dins la seva pluralitat,  no és valorat ni compartit.   

La voluntat de l’Estat espanyol en la defensa i reconeixement de les diferents llengües que coexisteixen és insatisfactòria als ulls d’aquests avaluadors externs. De nou des d’Europa, es denuncien mancances, alhora que les escasses intencions  de revertir la situació. Resulta paradigmàtic, eloqüent i demostratiu el que passa al Senado Español pel que fa al tractaments de les llengües. La Cambra que  té la funció de representació i integració territorial pel que fa al patrimoni cultural i lingüístic, esmentat a l’article 3 de la Constitució decep. I segurament és una mostra  més de com el comprenen i assumeixen determinades ideologies unitaristes i patriòtiques. 

Imatge: Senadors de la XIV Legislatura

Un exemple, obrint la pàgina web del Senado de España, 24-12-2019,  es veuen a la dreta 6 caselles amb aquests noms: Español, English, Català, Euskera, Galego i Valencià. Si premem “català”, hi surten diverses opcions com: Agenda, Notícies i Premsa. Premem Agenda i llegim: “El Senado acogerá la cena de Nochebuena de Mensajeros de la paz”.  Si ho tornem a repetir 14-01.2020 trobem que la notícia és diferent, però la única llengua és el castellà. En totes les   passa el mateix. La notícia està en castellà sempre! No hi ha versió en català! És evident que avui això no és  un problema lingüístic. És o no és, un claríssim menyspreu a les llengües no castellanes del qui no reconeix i preserva la dita diversitat  territorial? Qui no respecta i qui no protegeix allò que està escrit en la “sacrosanta Constitució”? L’informe de la Carta Europea és clar, demana més voluntat i  mesures efectives  per canviar d’estratègies i fer actiu el compliment dels acords contemplats en la lletra de la  Constitució, que en aquest apartat s’incompleix de forma clara i, a més, es considera que està en “retrocès”. 

Una altra Constitució fou possible?

Herrero de Miñón, un dels set pares de la Constitució del 78, ha opinat sobre les relacions entre Espanya i Catalunya en els darrers anys, sobretot a partir del recurs d’inconstitucionalitat del PP al 2006 contra l’Estatut català, que ell considera un “error històric”, i que encara fou superat més tard per la Sentència del Tribunal Constitucional al 2010. La resposta que es va donar per part de les institucions de l’Estat a aquell  Estatut del 2006, va desencantar a una part molt important de la població catalana i aleshores comença una nova etapa política i social marcada per la desafecció, com ja denuncià en el seu dia el president de la Generalitat, José Montilla.

Imatge: Els set “pares” de la Constitució espanyola: Drets d’esquerra a dreta: Gabriel Cisneros Laborda (1940-2007), José Pedro Pérez-Llorca Rodrigo (1940-2019), Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón (n. 1940); Asseguts: Miquel Roca i Junyent (n. 1940), Manuel Fraga Iribarne (1922-2012), Gregorio Peces-Barba Martínez (1938-2012), Jordi Solé Tura (1930-2009)

Paga la pena recordar algunes de les reflexions d’un dels pocs pensadors i polítics conservadors espanyols capaç de fer una mirada sobre Catalunya sense els prejudicis habituals en la mitologia tradicional espanyola. Herrero de Miñón, feia a Sitges, l’any 2014,  raonaments com: 

 

– La revitalización nacional catalana al hilo de la transición y el que Cataluña fuera uno de los motores de la transición misma  (…)

– La democratización no engendra las naciones; las despierta allí donde ya existían.

– Cataluña es indudablemente y a todas luces una Nación.

– El error radical ha sido el empeño en no reconocer, de una vez, la realidad nacional de Cataluña. Primero negándose a mencionarla expresamente en la Constitución (…)

– Nuestro Estado de las Autonomías prescindió de la plurinacionalidad, a la vez que el término de nacionalidad proliferaba en los diferentes Estatutos.

Aquestes i altres consideracions no han estat ni escoltades i encara menys assumides per les diferents formacions polítiques dites constitucionalistes, tot i procedir d’un del pares de la Constitució.