Imatge

Perla 48. “Siguem exigents al menys a ésser instruïts en català en allò que mira al cel” (Bisbe Morgades, 1900)

Imatge principal: Fotografia de Josep Morgades i Gili (Vilafranca del Penedès, 1826 – Barcelona, ​​1901), presa de La tradició catalana, 15 de juny de 1893

Català, llengua materna

L’agost de 1888  té lloc a Barcelona el  “II Congreso Pedagógico Nacional”  amb uns 1.500 professors de tot Espanya. El primer s’havia fet a Madrid 6 anys abans,  amb uns 2.000 assistents i amb protagonisme de la “Institución Libre de Enseñanza”. Era un projecte pedagògic renovador, al marge de l’Estat i de l’Església, impulsat per krausistes (seguidors del pensador post-kantià Krause) com  Francisco Giner de los Ríos que a partir de 1876 va dedicar-se a l’ensenyament universitari i més tard a l’educació primària i secundària. 

En el congrés de 1882 tractaren aspectes com la gratuïtat i l’obligatorietat de l’ensenyament i el paper de l’Estat o dels ajuntaments; com havien de ser els edificis escolars; els valors en què s’havien  de sustentar els principis pedagògics o la coeducació. Es pretenia impulsar ensenyaments no tradicionals, com els marcats pel suís Pestalozzi (seguidor de Rousseau) que pretenia que l’ensenyament arribés a tota la població i no només a unes minories. En síntesi defensava que s’aprèn fent. Un altre referent va ser  l’alemany Fröbel propagador de la idea que calia començar l’educació en l’etapa preescolar i/o jardí d’infància etc. S’analitzà també com tractar la realitat de les diferents llengües existents a l’Estat a finals del segle XIX. A l’enunciat del Congrés, aquest tema es plantejava ja com “el problema del bilingüismo en España” on la solució passaria per defensar un enfocament monolingüe. La qüestió del bilingüisme reapareix en el següent Congrés.

En aquest II Congrés celebrat a Barcelona s’aprovaren  més de 40 conclusions, i una d’elles, va ser molt tensa i polèmica. Era  la cinquena, on es debatia l’ús de la llengua materna, només pel que fa a les escoles catalanes de pàrvuls, cosa que s’acabà acceptant, tot i que amb força tensió. Al llarg del debat  un nombrós grup de participants entenia que aquell no era un tema a tractar pedagògicament, sinó que era un tema essencialment polític i van estar apunt d’abandonar el Congrés. Aquest aspecte palesa que, al llarg de la història, hi ha hagut molts intents – des de molts sectors- d’impedir el reconeixement i normalització de la llengua d’un país. Aquests sectors, que es podrien  considerar avançats en el camp de les idees en defensar la gratuïtat, i la separació de l’Església i l’Estat, en canvi, pel que fa a la llengua en el món educatiu no passarien de fer una concessió o gràcia, acceptant-la només a parvulari. La llengua castellana era considerada superior i la que havia de ser utilitzada en tots els usos socials.

L’Espanya assimilada

Un eina més d’assimilació, com quedava ben  reflectit en el “Mapa Político de España” de Francisco Jorge Torres de 1854, que ha estat relativament poc difós i treballat en els diferents àmbits, que ajuda a entendre aquesta realitat. El text del mapa explica que:

  • «España Uniforme ó Puramente Constitucional comprende estas treinta y cuatro Provincias de las coronas de Castilla y León, iguales en todos los ramos económicos, judiciales, militares y civiles».
  • «España Incorporada ó Asimilada comprende las once provincias de la Corona de Aragón, todavía diferentes en el modo de contribuir y en algunos puntos del derecho privado».
  • «España Foral comprende estas cuatro provincias forales que conservan su regimen especial diferente del de las demás
  • «España Colonial comprende las posesiones de África, las de América y las de Oceacía, regidas totas por leyes especiales bajo la autoridad de los Gefes militares

 

Perla 48_Mapa_político_de_España,_1850

Imatge: «Mapa de Político España en que se presenta la división territorial con la clasificación de todas las Provincias de la Monarquía según el régimen legal especial común en ellos». Francisco Jorge Torres Villegas, Cartografía hispano-científica ó sea los mapas españoles en que se representa bajo sus diferentes fases. Imprenta de don José María Alonso, 1852 (1ª ed.) y 1857 (2ª ed.).

Ja Pi i Margall, també influït pel renovador krausisme, però en canvi clar defensor d’un federalisme o dit d’altre manera d’una unitat en la diversitat, que no compartia aquella  obsessió unificadora, i advertiria:

Continuad empeñándoos en sujetarlas todas (las provincias de España) a un solo tipo, y dejáis en pie otro motivo de discordia. Aumentáis el antagonismo queriendo disminuirlo. Comprimís el ingenio del vuelo nacional, cuyas manifestaciones son tanto más provechosas cuánto más diversas”

En aquells anys vuitanta del segle XIX havien estat notòries i persistents les demandes per normalitzar l’ús de la llengua catalana. Recordem el programa impulsat per  Valentí Almirall de 1883, on es demanava que la llengua catalana fos declarada oficial a Catalunya com ho era la castellana i demanava també el mateix tracte per les altres llengües que es parlaven a Espanya. L’any 1885, en el “Memorial de Greuges “(Perla 43) presentat a Alfons XIII ja es denunciava que la llengua “estava desterrada de les escoles” i al  1888, en el “Missatge a la Reina Regent” (Perla 43), s’insistia en la necessitat que el català:

sia la llengua oficial a Catalunya per a totes les manifestacions de la vida d’aquest poble… i que l’ensenyança a Catalunya sia donada en llengua catalana”. 

Més endavant, a les “Bases de Manresa” de 1892, es seguirà desitjant i demanant el reconeixement de la llengua catalana.

El Catecisme en català

L’any 1900 el bisbe de Barcelona, Josep Morgades (conegut com a impulsor i més tard sancionador de Mossèn Cinto Verdaguer) va publicar una pastoral que anava en aquesta direcció.  Recomanava que es prediqués,  s’ensenyés el catecisme en català i que  s’utilitzés també en els sermons. En paraules seves: 

Ja que amb una paciència a penes concebible sofrim tant de temps el jou d’ésser administrats, ensenyats i jutjats en castellà, la qual cosa ens perjudica greument, siguem exigents al menys a ésser instruïts en català en allò que mira al cel I tal és, ni més menys, la importància que té de predicar i ensenyar Catecisme en llengua catalana”. 

Aleshores Catalunya no arribava als dos milions de persones i l’analfabetisme era elevat: Barcelona fregava el 54% i a Espanya un 63%, amb una diferència d’uns 20 punts entres homes i dones. La ciutat rondava el mig milió d’habitants, per tant, hi podien haver més de 250.000 analfabets. La immigració era fonamentalment de proximitat. Innovacions com la del telèfon ja havien arribat a les darreres dècades del segle XIX, introduït a Barcelona  per Tomàs Josep Dalmau, el primer de la península. Es comença a crear amb posterioritat la xarxa telefònica dita del “Nordeste” que uniria Barcelona amb Madrid. Francesc Ferrer Gironès recull que el 1896 el diputat català Joan Maluquer i Viladot denunciava, al “Congreso de los Diputados”, que no es permetia parlar per telèfon en català i sol·licitava canviar la normativa existent :  

no solo se lo agradeceré yo, sino todos los euskeros y catalanes que han recibido ese latigazo del Sr. Director de Comunicaciones.” 

És un exemple més de la vella i constant repressió lingüística o d’una llarga incomprensió nacional a les llengües i els seus parlants. Si en el cas anterior havien estat sectors del món educatiu els que havien mostrat el desacord, en el cas de la pastoral del bisbe Morgades fou un diari de Madrid el que la criticava públicament.  “El Imparcial “ (el nom no fa la cosa, certes denominacions acostumen a usar noms que sovint no responen al que diuen propagar) argumentava

«Ignoramos lo que dirá León XIII (Papa de l’Església Catòlica ,1878-1903) al conocer esta pastoral, y sobre todo las líneas subrayadas; pero los huesos de Gregorio VII y de Inocencio III (Papes de l’Edat Mitjana) deben haberse estremecido en sus tumbas. (…) ¡Para que Dios oiga a los catalanes, tienen éstos que hablarle en catalán! Aunque sepan castellano, el catecismo si no está escrito en catalán no les sirve. Porque allí en las poblaciones del antiguo Principado, donde no se habla más que el catalán, ya se practica todo eso sin necesidad de que el prelado lo recomiende. La recomendación de este más bien ha de servir para que se olvide el castellano donde se sabe hablar”. 

Aquell mateix any el governador civil de Lleida, José Martos O’Neale  (la Perla 18), havia qualificat als catalans de neurasténicos hispanófobos i advertia que incoaria  expedients als mestres que fessin servir el català a l’ensenyament.

No trigà a arribar  la polémica al món polític madrileny. El Senat, a l’hivern del 1900, li dedicà fins a quatre sessions. Allà Bernabé Dávila y Bertoloti (senador vitalici, abans professor d’Institut a Màlaga i membre del Partit liberal), en denunciar la pastoral del bisbe català,  mostrava com percebia la identitat de la llengua catalana i a la vegada alertava de la suposada persecució de la llengua castellana, per ell la oficial i la nacional, a Catalunya, indicant quin camí calia emprendre

solamente por medio de la lengua o del dialecto catalán puede aspirarse en la diócesis de Barcelona al goce y al disfrute de los beneficios eternos; el resto de España no tiene salvación….proceda…a los tribunales competentes al Sr. obispo de Barcelona, el cual ha cometido, con motivo de su pastoral, verdaderos delitos, perfectamente definidos contra la unidad nacional, y contra la integridad de la Patria así como contra la Constitución…. ¿por ventura no ataca a la unidad nacional…no ataca a la mancomunidad de ideas, sentimientos y aspiraciones del pueblo español…y el augusto concepto de la Patria? Pues a todo esto ataca, a todo eso amenaza el Sr, obispo de Barcelona en su pastoral; excita a las masas para que se vuelvan airadas contra la madre España”. 

Perla 48-Bernabé_Dávila_-_La_Semana_Pasada_(B_y_N_20-10-1906)_(cropped)

Imatge: “Bernabé Dávila y Bertoloti llevando al Consejo de Ministros su proyecto de Ley de Asociaciones”; Caricatura de Xaudaró (1906-10-20). “La Setmana Passada”. Blanc i Negre XVI (807). ISSN 0006-4572

Està clar que a molts llocs d’Espanya es relaciona l’ús de la llengua catalana amb un greu atac a la castellana, i només la volen entendre com a “subordinada”. A més de fer-la culpable de una gran quantitat de mals, que semblen atacar símbols per a ells fonamentals. Paraules que ressonen en l’actualitat.

Miguel Villanueva y Gómez, també del Partit Liberal, exposà que tampoc  compartia aquella pastoral del bisbe català, entenent que no es podia estar passius i que calia intervenir: 

“Pero hay, señores, la cuestión del idioma. ¡Ah, que grave la cuestión del idioma! Había de ser muy distinto, radicalmente distinto del castellano el idioma catalán y aun así habría que apelar a la buena fe de aquellos que discuten estas materias, para preguntarles si creen que, manteniendo la diversidad de idiomas, es posible constituir una nacionalidad que cumpla sus fines y que vaya atravesando los siglos en ese cumplimiento…el idioma es el medio esencial…A nosotros hoy nos parece cuando llegamos a la América del Sur, que estamos en nuestra casa, que llegamos a nuestra España y no sé cómo puede pretender ninguna región de España tener como lengua oficial una distinta a la española…” 

Perla 48_1901-09-04,_Gedeón,_Villanueva_en_Villafranca,_Moya

Imatge: Miguel Villanueva a Vilafranca, Data 4 de setembre de 1901, Font ( 1901-09-04 ). “Villanueva a Villafranca “. Gedeón (302). ISSN 1889-8734 . Autor: Joaquín Moya (–1928)

La resposta del diputat Francisco Silvela y de Le Villeuze va anar en una direcció similar negant-se a reconèixer la diversitat cultural i lingüística de l’Estat :

”Debiera ser en el sentido de generalizar y facilitar los conocimientos de la Lengua Castellana, y procurar que esa lengua, que al fin y al cabo representa la unidad nacional más que ninguna otra, se extendiera, como igualmente el conocimiento de aquellas ideas y nociones que contribuyen también a unir el vínculo nacional tan poderosamente como ha contribuido en nuestra historia hacerlo el vínculo sacrosanto de la religión.” 

Durant segles ha estat freqüent forçar la unitat, a partir d’una sola llengua, una sola religió i una sola docrina. 

En aquelles mateixes sessions al Senat, el Ministre de Governació Eduardo Dato (que moriria en un atemptat l’any 1921) va reblar el clau impositiu i excloent: 

«Es sensible que no todos los españoles conozcan el idioma nacional; pero es un hecho innegable respecto al cual no cabe hacer más que una constante propaganda encaminada a extender el conocimiento de la lengua oficial, evitando que en las Escuelas del Estado se enseñe otro idioma que el español, no permitiendo textos escritos en ningún dialecto, como libros de enseñanza, y adoptándose por las autoridades las medidas que se han adoptado al efecto, y que aplicará este Gobierno como las han aplicado todos los anteriores Gobiernos de España.».

En la mateixa sessió, Dato  (ja abans ministre de Foment durant el regnat d’Amadeu I de Savoia) plantejava que calia actuar amb tota la força de la llei: 

«Es verdad, delante de una cuestión como ésta, no hay partidos, no hay mayorías, ni minorías; todos somos españoles, y facciosos los que vienen a recordar a los pueblos que hubo un tiempo en que tuvieron cierta vida independiente». 

Aquelles paraules encara hi ha qui les utilitza de forma semblant a l’actualitat, hi ha pensaments que semblen immòbils. I insistia:   

«¿Hay aquí algún punto de doctrina, algún punto de programa, algún asunto en que podamos estar divididos unos y otros partidos políticos? No; aquí hay una cuestión nacional que nos afecta por igual a todos, puesto que todos somos tan amantes de la integridad de la Patria.” 

Sempre “todos” dit només per una part.

En aquells anys, com al llarg d’altres èpoques de discurs monotemàtic, es repeteix una campanya continuada contra la llengua catalana, a causa de no voler reconèixer la personalitat política, cultural, lingüística i nacional de Catalunya. Aquesta incomprensió s’ha girat, en no poques ocasions, acusant la reivindicació del sentiment de pertinença per part del catalanisme com una voluntat directa per des-espanyolitzar o des-castellanitzar. Qui atia el conflicte?

Un epíleg poètic

El novembre de 2019  el poeta català Joan Margarit va ser guardonat amb el “Premi Cervantes”. És conegut que ell va començar a escriure en castellà i no utilitzà el català fins a punt de complir els 40. En una entrevista després d’aquell reconeixement contestava a Clara Morales a Infolibre sobre aquest fet lingüístic. Citem les dues primeres preguntes:

C.M.- ¿Cree que el público que le está conociendo ahora, tras el Cervantes, entiende su relación con las dos lenguas, el castellano y el catalán? 

J.M.- Como ya no hay historias violentas, la gente ha dejado de comprender. La comunidad que no ha pasado por eso, esas dificultades históricas, no entiende lo que sucede en una guerra civil con la lengua. Yo vivo en catalán los primeros años, pero en casa da miedo hablar y todo es silencio en torno a la guerra, un silencio protector, porque a un niño con cuatro años en casa no se le cuentan las cosas. Pero luego cuando te pones a aprender a leer o a escribir, ya no es en catalán, porque se prohíbe enseñar el catalán bajo pena de muerte y el español te lo enseñan a bofetones, aunque de esto no tiene culpa la lengua, claro. Pues esto es difícil de explicar a quien no lo ha vivido. A quién le importa eso, que un poeta catalán o alemán o francés viva una guerra civil y no tenga su lengua.

C.M.- A menudo cuenta que la educación no le sirvió precisamente…
J.M.- No, claro que no. El instituto al que fui se llamaba Ausiàs March [poeta medieval valenciano]. Después de pasar seis años allí, seis años en los que no me dieron a leer ni un libro -eso sí, me sabía de memoria las obras de Calderón y de Lope de Vega-, nosotros salimos pensando que el tal Ausiàs March era un escritor ruso. Yo creo que no le cambiaron el nombre porque ellos tampoco sabían quién era.

Joan Margarit deia que la poesia i la llibertat han d’anar sempre juntes, l’any 2010 va ser pregoner de la Patrona de Barcelona, a les Festes de la Mercè. En aquell acte va recitar dospoemes significatius a l’entorn d’aquests temes, “La llibertat” i “Casa de Misericordia”, que val la pena conèixer i recordar:

LA LLIBERTAT 

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Són les places de toros amb cadires
damunt la sorra en temps d’eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat. Són les cançons
de la guerra civil.
Una forma d’amor, la llibertat.

CASA DE MISERICÒRDIA

El pare afusellat.
com el jutge diu, executat.
La mare, la misèria i la fam,
la instància que algú li escriu a màquina:
Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,
Solicito a Vuecencia deixar els fills
dins de la Casa de Misericòrdia.

El fred del seu demà és en una instància.
Els orfenats i hospicis eren durs,
però més dura era la intempèrie.
La vertadera caritat fa por.
És com la poesia: un bon poema,
per bell que sigui, ha de ser cruel.
No hi ha res més. La poesia és ara
l’última casa de misericòrdia.

Imatge: Fotografia d’en Joan Margarit. Barcelona 2009,  Autor Adoratio

[[File:Joan Margarit i Consarnau.jpg|Joan Margarit i Consarnau]]

 

Una resposta a “Perla 48. “Siguem exigents al menys a ésser instruïts en català en allò que mira al cel” (Bisbe Morgades, 1900)

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s