Imatge

Perla 44. Memòria i desmemòria dels noms dels carrers de Barcelona durant les dictadures.

Imatge principal: Entrada de les tropes franquistes a Barcelona en arribar a la plaça de Catalunya, el 26 de gener de 1939. Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB)

Una de les característiques de la dictadura del nacionalisme franquista  va consistir en voler imposar el dogma o principi de “España una, grande y libre”, foragitant i qualificant als que no tenien aquesta percepció d’antiespanyols i “desafectos”. Ni amnistia, ni reconciliació amb els republicans derrotats. Aquests viurien un llarga temporada amb tribunals militars, a l’exili, a les presons o camps de treball i concentració, al silenci forçat i alguns serien suprimits per fer una neteja ideològica en nom d’aquella “España una”. Els que no identificaven España com una nació, foren  fonamentalment persones d’esquerres o nacionalistes que havien fet una aliança al seu entendre “rojo-separatista” al llarg de la II República.

Ignacio Sánchez-Cuenca, professor de Ciència Política de la Universitat Carles III de Madrid, en el llibre La confusión nacional. La democracia española ante la crisis catalana, de l’any 2018, afirma: 

a pesar de la saña criminal con la que trató de “nacionalizar” a la sociedad española no consiguió extirpar una conciencia nacional alternativa en Cataluña y País Vasco, dos regiones que, hasta el día de hoy, introducen un elemento distorsionador en una nación española que se quiere única y común en todo el territorio del Estado”.

Una de les moltes possibilitats de comprovar les pretensions i els canvis que comportava aquella  España s’experimentaren a Barcelona i a altres ciutats i pobles de Catalunya així que entrava l’exèrcit  franquista. Es formaren nous consistoris, i entre altres decisions, canviaren la denominació de molts dels carrers de cada lloc. Com exemple, a Barcelona  eliminaren noms que tenien a veure amb el passat de la pròpia ciutat, de Catalunya, o de tots aquells que es poguessin identificar com a contraris als nous temps.  Republicans, catalanistes, socialistes o altres causes considerades malvades, calia foragitar-les i oblidar-les. Així, per posar un exemple simptomàtic, el carrer “Internacional” passà a  denominar-se carrer “Nación”, i la plaça de Catalunya es convertiria en “Plaza del Ejercito Español”. La llista de carrers rebatejats és prou llarga i en detallem alguns. Vegeu l’obra Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona

Perla 44 diccionari-nomenclator-de-les-vies-publiques-de-barcelona-9788498502169_0

Imatge: Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona. Jesús Portavella Isidoro (guió). Recull alfabètic del nom de tots els carrers de la ciutat de Barcelona, on es poden trobar, a més del seu any de fundació, l’origen de la denominació actual i el de tots els canvis soferts durant les diverses èpoques històriques. Resulta una eina molt útil per conèixer el què i el perquè de la forma d’anomenar el nostre medi.

En  primer lloc  anotem el nom que constava en el nomenclàtor anterior al 1939, tot comentant alguns dels noms menys coneguts i a continuació el nom de la via pública imposat posteriorment per fer una neteja ideològica (de tota mena) en nom d’aquell únic model d’Espanya on els catalans  arribarien a ser considerats, en paraules de José Artero, capellà, que a la catedral de Tarragona, en la celebració de la victòria, el 15 de gener de 1939, al llarg del sermó digué: ”perros catalanes! No sois dignos del sol que os alumbra”. Als carrers també els hi arribaren els canvis: 

  • Avinguda de Gaudí / General Primo de Rivera.
  • Carrer de Bac de Roda (Austriacista en la Guerra de Successió, cap de miquelets, que continua lluitant quan les forces aliades abandonaren Catalunya el 1713, rebutjà l’amnistia i finalment fou empresonat, turmentat i penjat a Vic) / Felipe II
  • Passeig Doctor Robert / Emperador Carlos I
  • Plaça Estanislau Figueras (un dels presidents de la I República) / Plaza Cruz
  • Francesc Layret (Un dels fundadors de l’Associació Escolar Catalana, regidor a l’Ajuntament de Barcelona, on el 1908 impulsà el pressupost de Cultura per crear nous centres escolars a Barcelona on conviurien nens i nenes -parlaven d’escoles bisexuals- on es volien aplicar  nous corrents i mètodes pedagògics orientats en bona part per Joan Bardina. Com a advocat i polític s’involucrà en la Unió Federal Nacionalista Republicana, Bloc Republicà autonomista, va ser assassinat per pistolers del Sindicat Lliure a l’època de Martínez Anido, quan anava a impedir la deportació de Companys  el 30 de novembre de 1920 ) / Marques del Duero
  • Plaça Francesc Macià / Plaza Real
  • Plaça de Joan Fiveller (Conseller de la Ciutat, S.XV) / Fernando
  • Plaça de les Glòries Catalanes / Plaza Glorias
  • Avinguda Icària (Illa imaginària descrita en l’obra  d’E. Cabet, considerada un referent dels socialistes dits utòpics que interessà entre el republicanisme obrer  a mitjans del S.XIX. Abdó Terrades, Narcís Monturiol o Anselm Clavé hi simpatitzarien) / Avenida Capitán López Varela 
  • Igualtat /(dividit en dos trams) Àlava i Cartagena.
  • Solidaritat /Rubén Dario.
  • Passeig  Mariscal Joffre (militar nascut a la Catalunya del Nord  “lliurada” a França pel tractat dels Pirineus. Fou un mariscal de França  en la 1a Guerra Mundial rebut triomfalment a Barcelona el 1920) /Avda Borbón
  • Avda. Pi i Margall (impulsor del federalisme i president de la I República)  / Avda Maria Cristina
  • Avda. Generalitat / Avda Roma
  • Passeig Indústria / Avda General Martínez Anido
  • Prats de Molló (Indret on Macià va intentar envair  Catalunya per proclamar la República Catalana l’any 1926) / Pedralbes
  • Prat de la Riba / Príncipe de Asturias
  • Salmeron (Tercer president de la I República que dimití per  no voler signar unes sentències de mort que pretenien restablir la disciplina a l’exèrcit després de la revolta cantonal) / Mayor de Gracia
  • Sabino de Arana  (Un dels fundadors del Partit Nacionalista Basc i creador de la Ikurriña)/ General Sanjurjo
  • Salvat-Papasseit / Virrey Amat
  • Salvador Seguí (conegut com el “Noi del Sucre”, sindicalista proper a la CNT, un dels protagonistes de la vaga de la Canadenca de 1919, assassinat durant l’època del pistolerisme, 1923)/ Cadena

Va ser  una tria selectiva, feta amb voluntat d’esborrar una memòria i una identitat històrica  específica referent a fets, personatges, conceptes oberts o ideals relacionats amb la ciutat, amb Catalunya i també amb un altre model d’Espanya. Es tractava de fer prevaldre o imposar una narrativa  històrica adaptada a una ideologia totalitària, calia eliminar-ne determinats records i imposar un nou relat on militars, falangistes i monàrquics ocupessin un lloc destacadíssim, com es demostra en veure que dues de les principals artèries barcelonines com la Gran Via de les Corts Catalanes i la Diagonal incorporaven els noms de José Antonio Primo de Rivera i Generalísimo Francisco Franco respectivament.

Dues anotacions finals sobre els motius per canviar noms. El de Núria per Covadonga sorprèn i fa pensar en el simbolisme dels dos noms, amb una forta càrrega de devoció mariana. Un era desnonat tot i que la imatge de Mare de Déu de Núria havia estat amagada a l’estranger entre 1936 i 41. l’altre glorificat o exaltat.

Verge de Núria: Argumentalment es podria suposar que molestava que el nom d’aquest santuari recordés als catalans la  vall on s’havia elaborat l’esborrany de l’Estatut que porta el nom de Núria. A més, a les Corts espanyoles l’havien retallat i en sortí  l’Estatut del 32.) / Covadonga  (en aquest petit racó d’Astúries s’assenta la “legitimitat històrica” dels visigots/espanyols que no es van sotmetre al domini musulmà i l’origen posterior de Castella. José M. Pemán argumentava en la seva Historia de España contada con sencillez

”Pelayo se había mantenido a la defensiva, hasta que viéndose acorralado por un ejército moro muy superior al suyo, se decidió a darle la batalla (…) en la cima colocó a sus escasos soldados. Los moros (intentaron atacar de frente a los españoles (…) desde la cima de las montañas disparaban sus flechas sobre los moros del valle con gran seguridad, mientras éstos tiraban inútilmente las suyas (…) Algunas rebotaban (…) y volvían a caer sobre los propios moros (…) los moros llegaron a creer, según parece, que una fuerza milagrosa hacía que sus propios disparos se volvieran contra ellos (…) En memoria de esta gran victoria de Covadonga que es la primera que señala la reacción cristiana y la voluntad de recobrar a España, se alza hoy en aquel lugar una hermosa basílica donde se venera a la Santísima Virgen.” 

L’existència d’aquesta escaramussa l’any 711 avui es discuteix, ja que els primers relats que la mencionen són del voltant de l’any 900 i es troben a  les anomenades ”crónicas astures” i com apunta el professor Amancio Isla Frez no hi ha mencions d’aquest fet en les fonts musulmanes de l’època. Afirma l’autor però que la narració es va convertir en un episodi d’un gran contingut històric. 

Es fa ressò  també de les fantasies que contenien aquelles cròniques: 

“mencionaban una hueste de ciento ochenta y siete mil musulmanes accediendo al entorno de Covadonga (…) habrían muerto ciento veinticuatro mil de ellos, mientras que los sesenta y tres mil restantes habrían perecido en Cosgaya, cuando un desplome del monte se precipitó sobre ellos y los sepultó  (…) Esa desmesurada carnicería implicaba una ayuda de Dios (…) ponía de relieve la decisión divina de proteger a Pelayo”.

Covadonga-Pelayo uns orígens mitificats que calia impulsar i recordar a Barcelona, en el sentit que hi concentraven l’origen de la nació espanyola. Responia a aquells objectius marcats pel cunyat i ministre de Franco Serrano Suñer, en voler impulsar “la incorporación moral de Cataluña a España (per aconseguir) la grandeza de la Patria, única y común” doncs, considerava  que el nacionalisme català era una malaltia i calia extirpar-lo.

Pau Alsina / Secretario Coloma. A la Gran Enciclopèdia Catalana en sintetitzen: ”Pau Alsina, dirigent obrer, teixidor, milità al Partit Democràtic. El 1864 signà un manifest reivindicant l’acció col·lectiva dels treballadors davant la patronal per millorar les condicions laborals. El 1865 assistí al Congrés Obrer de Barcelona. En la Revolució de Setembre del 1868 figurà com a cap de llista de la Junta Revolucionària de la Diputació de Barcelona. El Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona el presentà candidat a Corts constituents (1869) pel Partit Republicà Democràtic Federal (successor del Partit Democràtic). Elegit amb els vots de l’obrerisme i del federalisme (amb més del 50% del vots), fou el primer diputat que pertanyia a la classe obrera. Contrari a la Constitució del 1869 i a Amadeu de Savoia, prengué part en l’aixecament republicà federal de setembre-octubre del 1869, fracassat el qual s’exilià a França. De retorn, presentà a les Corts (abril del 1870) una exposició sol·licitant una llei que establís tribunals mixts d’obrers i de patrons per a resoldre els problemes del treball. Proposà també l’abolició del sistema de quintes, la creació d’un banc per a subvenir a les necessitats de l’obrer (atur, malaltia, jubilació) i altres mesures de caràcter social. El 1871 fou elegit senador. La seva actuació com a diputat coincidí amb l’evolució de l’obrerisme català cap al bakuninisme, i els anarquistes el criticaren tot assenyalant el fracàs de l’acció parlamentària. Amb la Restauració ingressà al Partido Demócrata Posibilista de Castelar, del comitè provincial de Barcelona del qual fou president. Els darrers anys de la seva vida fou conserge d’un museu barceloní. Li fou dedicat un carrer al barri de Gràcia de Barcelona, que el 1939 el règim franquista substituí pel del funcionari reial Joan de Coloma, un dels introductors de la inquisició castellana a Catalunya. El març de 2019 fou restituït el nom originari del carrer.” 

Perla 44 Pau Alsina

Imatge: Pau Alsina i Rius, un teixidor de vels barceloní que fou el primer obrer elegit diputat a Corts.

Borja de Riquer el 7 de març  de 2019 publicà un article sobre Pau Alsina, la veu dels treballadors, a La Vanguardia, l’acabava amb: 

“No penseu que els ajuntaments democràtics han trigat massa temps en restituir l’honor i la memòria d’aquest barceloní que fou el primer en parlar al Congrés dels Diputats en nom dels treballadors? No seria un bon exercici democràtic recordar els valors que propugnava llavors Pau Alsina? Penso que no són gaire diferents dels que avui encara ens cal defensar.”

Una resposta a “Perla 44. Memòria i desmemòria dels noms dels carrers de Barcelona durant les dictadures.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s