Imatge

Perla 43. El Memorial de Greuges (1885) i el Missatge a la Reina Regent (1888). Dues sol·licituds extravagants?

Imatge principal: Presentació del Memorial de Greuges a Alfons XII, segons una litografia d’un cromo de xocolata. (Col·lecció Josep Termes-Jordi Gumí)

El Memorial de Greuges de 1885

A Catalunya, les dècades finals del segle XIX, corresponen a l’època  identificada com a La Renaixença, aquella dels primers Jocs Florals de Barcelona,  del primer diari en català Diari Català. Havia sorgit també la primera entitat política de caràcter catalanista, Centre Català, amb l’objectiu de defensar els interessos de Catalunya i de promoure la unió de tots els catalans. Al 1883, en el seu segon Congrés  establiren entre altres mesures que els seus socis no podien pertànyer als partits “sucursalistes o caciquistes” (els liberals i el conservadors que s’anaven  intercanviant en els diferents Governs de l’Estat a partir d’una ficció de sistema electoral) i recollirien en el seu programa que:

“los catalanistes aspiren que la llengua catalana sigui declarada oficial espanyola al igual nivell de les demés que es parlen en la nació”. 

L’any  1885 el Centre Català presentà al rei Alfons XII el conegut Memorial de Greuges, que portava per títol: ”Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña (1885)”. En aquesta petició es recapitulaven uns motius de greuge. Es denunciava el centralisme, es demanava el proteccionisme econòmic per a la indústria catalana amenaçada pels tractats comercials amb França i Gran Bretanya o el manteniment del dret civil català davant l’amenaça governamental d’elaborar un nou codi únic per a tota Espanya. En referència a la llengua esmentaven:

Ya que por incidencia hemos hablado de los idiomas que en España se usan, ¿qué otra prueba se necesita de la diversidad de razas o grupos en un pueblo, que la tenacidad con que tales idiomas se conservan? Ni la constancia, ni el afán de predominio del grupo castellano han logrado supeditarnos completamente en este punto. Nada importa que el catalán haya sido desterrado de las escuelas, con gran perjuicio de la instrucción popular de nuestras comarcas; nada que en las oficinas y tribunales deban usar el castellano hasta los que, por no comprenderlo perfectamente, corren peligro de quedar perjudicados o indefensos; nada que en la contratación deba el interesado fiarse de una traducción de palabra que se presta al error y aún al engaño. No solo seguimos hablando catalán, sino que en los últimos años se ha verificado el renacimiento literario de nuestra lengua; habiendo tomado tal vuelo que hoy cuenta ya nuestra joven literatura obras de empeño en casi todos los ramos”. 

També exposaven: 

Lo que nosotros deseamos, Señor, es que en España se implante un sistema regional adecuado a las condiciones actuales de ella y parecido a alguno de los que siguen los gloriosos Imperios de Austria-Hungría y Alemania, y en el Reyno Unido de la Gran Bretaña, sistema ya seguido en los días de nuestra grandeza. Lo deseamos no sólo para Cataluña, sino para todas las provincias de España; y si en nombre de Cataluña hablamos, es porque somos catalanes y porque en estos momentos sentimos como nunca los males que el centralismo nos causa.”

 

Perla 43 Ramon_Casas_-_MNAC-_Valentí_Almirall

Imatge: Valentí Almirall, capdavanter de la reivindicació catalanista, el 1885, fou el redactor ponent del Memorial de Greuges, i es traslladà a Madrid integrat en la comissió que lliurà el document al rei Alfons XII. Retrat de Ramon Cases, MNAC

Valentí Almirall en fou el seu principal redactor i l’advocat i polític Marià Maspons el llegí a Alfons XII a la Llotja de Barcelona. Aquest moriria poc després, però aquell “Memorial” generaria de nou una viva polèmica a la premsa i en les esferes polítiques de Madrid, que mostraria un cop més el distanciament polític, econòmic i de reconeixement sobre la naturalesa plural d’Espanya, entre sectors oficials de la capital i sectors socials de Catalunya.

En diversos manuals d’història de 2n de batxillerat, a diferents comunitats autònomes,  les referències sobre aquests aspectes són ben limitades i concretades en  “las bases del nacionalismo periférico”, que eren “originariamente manifestaciones de las medianas y pequeñas burguesías”, relacionades amb “los  regionalismos prenacionalistas”.

Aquella expressió de malestar mostrada per l’incipient catalanisme, seria entès com un regionalisme “prenacionalista”  ja que demanava un encaix més just o participatiu en la governació de Catalunya i no seria compartit a Madrid. No van  complaure ni agradar, aquelles reivindicacions de més autogovern. Per als diferents partits dinàstics estatals era una provocació o un enfrontament entre unes  identitats que eren contràries a un únic nacionalisme possible que era l’espanyol.

Missatge a la Reina Regent (1888)

A Catalunya el 1887 es va produir una escissió dins del Centre Català. En sorgiria una nova organització, la Lliga de Catalunya amb personalitats com Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch o Prat de la Riba. Una de les primeres iniciatives fou, amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona, adreçar aquell any 1888 un Missatge a la Reina Regent, redactat per Àngel Guimerà, a Maria Cristina d’Habsburg-Lorena, vídua d’Alfons XII, que presidia els Jocs Florals oficials de Barcelona.

Perla 43 Àngel Guimera Jorge

Imatge: Àngel Guimerà i Jorge (1845-1924). En els darrers anys del s. XIX, pel gran prestigi que havia assolit tingué un paper important en la política del moment: fou portador del Memorial de Greuges 1885, redactor de Missatge a la Reina Regent, president de l’Ateneu Barcelonès, del qual pronuncià en català —fet insòlit a l’època— el discurs inaugural.

El Missatge era, en bona part una continuació de la reclamació anterior on es demanava un sistema “autonòmic o descentralitzat” com el que podia conèixer ella pel seu origen  austríaco-germànic, que funcionava com una monarquia dual. Aquell Memorial de greuges no havia tingut resposta. Insistien, com es recollí el 3 de juny, a La Renaixensa:

”Desitjem, doncs que torni a possehir la nació catalana sas Corts generals lliures é independents, obertes per lo Cap d’Estat ó per son llochtinent, en las que hi tinga representació directa totes las classes socials, desde las més humils á las més elevades: Corts en las que´s votin los pressupostos de Catalunya y la cantitat ab que te  de contribuir nostre país als gastos generals d’Espanya; Que sia Catalunya senyora del govern interior de sa casa, senyalant ella mateixa’l contingent del exèrcit pera’l Principat, no quitantse á sos fills ni fentse a Catalunya llevas forsosas, sinó provehintse de soldats  voluntaris i a sou, los que degan sortir may en temps de pau de nostre territori. Que la llengua catalana sia la llengua oficial a Catalunya per a totes les manifestacions de la vida d’aquest poble. Que  la ensenyansa sia donada en llengua catalana. Que sien catalans los Tribunals de Justícia y totes las causes se fallin definitivament dintre del Territori, Que´ls cárrechs de la nació catalana los nombrin los catalans mateixos  (…) Que vingan los Caps d’Estat d’Espanya á jurar á Catalunya sas constitucions(…)”

Perla 43 Exposicion_barcelona1888

Imatge: Inauguració de l’Exposició Universal de Barcelona (1888).

L’ús de paraules com nació catalana, país, poble, Senyora de la seva casa, milícia o llengua mostraria que per més que s’hagués encarregat per part de l’Estat a intel·lectuals i historiadors redactar obres com Historia General de España de Modesto Lafuente, Espanya era un país centralitzat “legalment” però Catalunya es reivindicava com una nació amb una representació de totes les classes socials i no només de la burgesia com tantes vegades s’ha repetit.

Interpel·lació de Romero Robledo (1888)

Aquesta insistència en les reclamacions generaren controvèrsia i incomprensió arreu d’Espanya. Francesc Ferrer i Gironès recull una interpel·lació parlamentària al Congrés de Madrid per part del conservador Francisco Romero Robledo, que havia estat ministre de la Governació en tots els governs presidits per Cànovas del Castillo.

Ya quisiera saber cuál era la resolución del Gobierno respecto a esta exposición, en que al lado de esas cuestiones tan graves, se pide, hasta en lo accidental, que se declare lengua oficial en Cataluña el dialecto catalán, dándose la triste coincidencia de que se hubiese tributado un respeto a estos sentimientos del regionalismo por el Sr. Presidente del Consejo de Ministros”. 

La resposta del ministre de Foment, Navarro y Rodrigo, va ser:

La petición de los llamados catalanistas no puede ser considerada en aquel país de la sensatez y de la cordura, sino como una extravagancia de una minoría insignificante (….) Y todavía añadiré más, hasta como un acto de demencia y no necesita llegar a esos extremos de rigor que le recomienda en el día de hoy S.S.”

(més intervencions, i el ministre va afegir) : “Petición, o mensaje, o memorial de agravios (…) en ese documento está contenida la manifestación de extravagancias que el Gobierno entrega al desprecio universal”. 

En aquella sessió el mateix president del Congrés de Diputats, Sr. Cristino Martos, hi afegiria: 

“¡Petición, petición!, Nadie lo puede llamar en otros términos, porque los catalanistas, ya sabe todo el mundo (…) que no tienen calidad para dirigir mensajes a S.M. la Reina.

El Vizconde de Campo-Grande: Sea lo que sea es un delito”

(….Rumors i exclamacions) “Orden, Sres. Diputados, aquí no se ha calificado el fondo de la cosa ni por el Gobierno ni por nadie, y tal vez sería prudente pensar en la incompatibilidad de la extravagancia con el delito, no confundiendo los presidios con los manicomios

Del Memorial de Greuges de 1760 al Missatge de 1888

El primer Memorial de Greuges de 1760”, presentat a les Corts de Madrid pels vuit representants de les principals ciutats dels territoris afectats pels Decrets de Nova Planta, no va ser escoltat malgrat que s’hi argumentava “la raó que tenim per plànyer-nos de la nostra desgràcia” com es pot llegir en la Perla 1. Posteriorment, el Memorial de 1885 i el Missatge de 1888 seguiren el mateix camí, però aleshores, alguns en digueren “extravangància i demència” a aquell anhel de reconeixement d’una realitat pròpia existent a Catalunya, que contravenia les actuacions inspirades en un ideal unificador i centralitzador.

En paraules de Francesc Ferrer i Gironés:

L’any 1888 el moviment d’afirmació nacional encara és, segons el govern liberal, una força política minoritària i insignificant i les seves peticions no són res més que una bogeria. 

Aquests tres memorials i altres textos jurídics es poden consultar a Textos Jurídics Catalans. Lleis i costum VI/I

Una resposta a “Perla 43. El Memorial de Greuges (1885) i el Missatge a la Reina Regent (1888). Dues sol·licituds extravagants?

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s