Imatge

Perla 42. Impulsos patriòtics . “El Libro de España”.

Al llarg dels darrers segles han estat molts els moments en que s’ha volgut potenciar el patriotisme a Espanya, emprant-lo com a sinònim d’estat-nació i també per a exacerbar o instrumentalitzar un determinat sentiment de pertinença a una comunitat que es considera superior. D’aquesta manera la paraula pàtria superaria al concepte referit bàsicament a la terra on un ha nascut o la terra dels pares. Així Catalunya seria la pàtria dels catalans o Galícia la pàtria dels gallecs ja que tenen espais, costums, tradicions, llengües o històries diferents…

Moltes ideologies polítiques utilitzen la paraula pàtria de manera confosa i poden tendir demagògicament a impulsar un sentiment d’identificació amb una d’aquestes pàtries que des d’una posició preeminent pretén imposar la seva concepció a les altres i en fa una definició segons el seu interès egoista i hegemònic. Al llarg d’aquest darrers segles han estat freqüents  i perseverants les actuacions que des de les institucions de matriu castellana han legislat i imposat un únic model de pàtria: Una pàtria, una nació, una bandera, una llengua i un únic model educatiu.

És fàcil trobar en molts llibres escolars de l’època franquista, com l’Enciclopèdia Estudio, temaris amb  titulars com: ”España Nuestra Patria, o Símbolos de la Patria”. Literalment es llegia:

“Tres importantes dones recibimos al nacer, la vida, la Patria y el apellido. La vida es un regalo de Dios, la Patria es la herencia de una Nación y el apellido es el legado de una familia. Estos tres dones debemos llevarlos en el corazón, ostentarlos con honor y engrandecerlos con gloria. La Patria que hemos recibido es España. Después de Dios, nuestro amor primero y más profundo es para ella, hasta la abnegación y el sacrificio”.

Perla 42 Enciclopedia Estudio Libro Verde Dalmau 1958

Portada Enciclopèdia estudio, libro verde. Talleres gràficos Dalmau 1958.

La paraula pàtria ha estat emprada amb intencions i significats ben diferents. Des de la Constitució de 1812, quan en promulgar-se el dia de Sant Josep a l’Església de Sant Felip Neri  de Cadis, Agustín de Argüelles va dir: ”Españoles: ya tenéis patria, passant pels carlistes que utilitzaven el lema de “Dios, Patria y rey”,o a les casernes de la Guàrdia civil amb el “Todo por la Patria o aquella màxima de José Antonio Primo de Rivera: ”La patria, el pan y la justicia”.

Altres han utilitzat la paraula amb una connotació ben diferent, associada a una llengua on s’expressen sentiments, emocions, plaers o records produïts en un territori que podríem entendre com a país, com a poble, com a pàtria i també com a nació. Prat de la Riba més de cent anys enrere manifestava: “La meva llengua és la meva pàtria, Jaume Cabré, l’autor del conegut llibre Jo confeso es referiria a “La llengua és la meva pàtria i la vull viure”. El poeta portuguès Pessoa diria:  “La meva pàtria, la llengua portuguesa”. Canviant de continent esmentaria un poeta argentí, Juan Gelman, fill d’immigrants ucranians, que hi coincidiria “Mi patria es mi lengua”.

Llengua, pàtria, nació, són paraules plenes de significats i de sentiments. Avui segueixen generant debats de diferent tipus i abast, així sorgeixen entitats que sota uns lemes com “Libres e iguales” no accepten, contràriament al que es podria entendre, la llibertat de sentiment  de llengua i de pàtria. Una de les seves promotores, membre destacat del PP, manifesta la seva incomprensió del tema en dir “La política lingüística de Feijoo en Galicia no difiere de la de cualquier nacionalista”.

Al llarg del segle XX podem revisar com s’orientava aquest debat a l’entorn del concepte pàtria. Recordaria que al 1913, una instrucció  ordenada pel Conde de Romanones (un del caps del Partit Liberal,  quan va ser president del Consell de ministres durant el regnat d’Alfons XIII)  a les juntes provincials d’educació de tot Espanya, les encoratjava perquè vetllessin perquè l’ensenyament tingués un caràcter fonamentalment patriòtic. L’any 1921, el Ministre d’Instrucció Pública va fer la convocatòria d’un concurs  públic destinat a premiar un futur  llibre que hauria de portar el nom de Libro de la Patria”. El llibre, premiat amb 50.000 pessetes, seria obligatori a totes les escoles. La  finalitat era clara, aconseguir que els alumnes sabessin “lo que es y representa España y hacerla amar”. El llibre havia de ser una mena de guia adaptada al que avui podria ser 1r d’ESO, on l’alumnat viatjaria simbòlicament a través d’uns protagonistes que els portarien a descobrir  i conèixer moments i paisatges estel·lars d’Espanya amb l’ajuda de gravats, llocs i personatges emblemàtics. Es pretenia que s’identifiquessin amb:  

los hechos gloriosos de nuestros mayores, el inventario de nuestras aportaciones al progreso mundial y las realidades más salientes de nuestra vida actual”.

Es presentaren més de seixanta llibres. El concurs seria declarat desert, segurament perquè els governants l’any 1923 ja no eren els conservadors que ho havien promogut, i havien estat substituïts pels liberals. Ara bé, i no seria casual, que aviat començaren a circular diferents llibres de lectura escolar de caràcter patriòtic, fruit d’aquest concurs governamental.

Amb aquesta voluntat una editorial dedicada a llibres escolars, la Frère Théophane Durand (FTD) instal·lada a Barcelona des de 1890 va encarregar, en plena dictadura de Primo de Rivera, al benedictí Pérez de Urbel, que posteriorment seria entre moltes altres tasques el primer Abad del monestir del ”Valle de los Caídos” un llibre a semblança de “Le tour de la France par deux enfants”, adaptat a la història d’Espanya. Aquest llibre finalment va ser  El libro de España, que va tenir  una segona edició l’any 1932 i reimpressions a partir del 1939.

Explicava les aventures de dos germans orfes, de 10 i 14 anys, recorrent la geografia espanyola on es  situaven personatges i esdeveniments històrics amb una visió tradicional, catòlica i patriòtica. Va tenir una gran difusió en l’etapa anterior a la II República.

L’any següent del cop d’Estat dels militars del juliol del 1936, a la zona franquista es convocà un concurs similar al de l’any 1921 amb l’objectiu de premiar un nou “El libro de España” que hauria de ser obligatori a les escoles. Els autors dels llibres havien de ser espanyols i addictes al “Movimiento”. En les bases del concurs es concretaven aspectes com :

Las Escuelas de la Nueva España han de ser continuidad ideal de las trincheras de hoy (…)han de atender especialmente a la refutación sencilla y valiente de aquellos pasajes de nuestra Historia que han sido más tenazmente calumniados por la Leyenda Negra (…)“ha de señalar la no interrumpida contribución de España a la civilización universal, y preferentemente, la coincidencia de estos esfuerzos civilizadores con el actual Movimiento, contraponiendo a la absurda tendencia separatista, la idea excelsa de unión de todas las regiones dentro de la gran Patria Española (…) debían transmitirse a los niños las características de la raza: ”La Fe cristiana, la hidalguía caballerosa, la cortesía exquisita, el valor militar, la ponderación de juicio” con el fin de “hacer que los niños del porvenir tomen, definitivamente, partido por España”.

El Concurs també va quedar desert. S’apunta que el motiu hauria estat la discrepància o la lluita per controlar el món educatiu per part de la Falange i l’Església.

Acabada la guerra, l’any 1942 l’editorial Luis Vives (abans FTD) encarregà a Fray Justo Pérez de Urbel la revisió de la seva obra El libro de España”, per ajustar-la a la ideologia del règim franquista. Als orfes els hi canviaren el pare, ara no era un mariner mort a alta mar, sinó un falangista mort en l’assalt al ”Cuartel de la Montaña” de Madrid el juliol de 1936, on les referències històriques, estan lligades al costat  dels vencedors, i que configuren, per a ell, el que s’ha de conèixer de la Història d’Espanya.

Perla 42 Fray_Justo_Pérez_de_Urbel

Foto: Fray Pérez de Urbel (1875.1979), “primer abad del monasterio de la Santa Cruz del Valle de los Caídos, consejero nacional del Movimiento y procurador en Cortes”.

Posteriorment, els “cuestionarios nacionales de la enseñanza primaria” elaborats per la Direcció General, l’any 1955, no s’allunyaven gens del postulats de Fray Justo Pérez de Urbel (director de la revista falangista “Flechas y Pelayos”, censor, procurador en Cortes…) i amb ell coincidia en la importància de fer arribar:

el conocimiento de la historia patria  que es materia de mayor importancia educativa  (…) destacando, aquellas facetas que han constituido siempre el núcleo de la espiritualidad y la historia española (…) España (…) puede ser maestra del mundo en orden a vivir desviviéndose que la hizo descubridora y misionera, “martillo de herejes, luz de Trento y espada de Roma”. Y es aquí, en este carácter genuino, donde la enseñanza de la historia de España encontrará su profunda razón de ser. (…)Será necesario mostrar siempre al alumno el concepto católico del mundo, que dio  a nuestra patria  densidad y fuerza a lo largo de la Historia volviendo al cual encontraran los hombres de hoy la brújula, que les devuelva los caminos perdidos de la paz y la armonía (…) Creemos (…) el cultivo asiduo de las biografías para empapar a nuestros alumnos de las virtudes en que florecieron los grandes hombres de nuestra historia. ¿Hay otro medio más eficaz de insertar en ellos el afán de emular a los que supieron hacer con sus vidas  más noble y más bella la vida y la historia de España?

Les noies tenien reservat un tractament especial i diferenciat com corresponia a una vessant  catòlica, tradicional i antiliberal (vegeu la Perla 4 Consideracions patriarcals sobre el rol femenií 1900-1977 i la Perla 8  De l’Escola Nova a la Escuela Nacional Franquista sobre el rol femení). S’apuntava:

”Hemos introducido alguna matización de la enseñanza de la historia respecto a las escuelas de niñas. (…) con ello queremos otorgar a la formación de la mujer la eficacia que reclama su psicología y su destino social.”

Recomanaven que les mestres llegissin o expliquessin a les noies, que serien dones en un futur proper, les “biografias de las colaboradoras de Isabel I”. Citaven a: “Beatriz de Bobadilla, Beatriz Galindo o Doña Teresa Enríquez,  a més de  Sta. Teresa de Jesús, Sta. Teresa de Lima, Agustina de Aragón, Sta. Maria Micaela del Santísimo Sacramento o altres dones referenciades en el llistat. A banda de llegir o comentar “La perfecta casada” de Fray Luís de León o “Instrucción de la mujer cristiana” de Juan Luis  Vives. (Llibre escrit originàriament en llatí a principis del segle XV De institutione feminae christianae, traduïda al castellà a València en 1528).

Perla 42 Fray Luis de Leon.jpg

Fray Luis de León (1528-1591), autor de “La perfecta casada” un manual en prosa sobre el paper de la dona al matrimoni, de gran èxit a la seva època.

Als nois entre els 12 i 15 anys també havien de conèixer determinades biografies considerades exemplars i patriòtiques. Apareixen en els programaris més de 80 noms que correspondrien a les considerades “Biografías de Grandes Hombres”. Hi havia sants i religiosos com S. Isidoro, S. Hermenegildo, S. Braulio, S. Domingo de Guzmán, S. Vicente Ferrer o Raimundo Lulio (Ramon Llull  havia escrit en català,  llatí , àrab, però no en castellà). Militars com El Cid o Gonzalo de Córdoba, exploradors o conqueridors  com Magallanes, Almagro o Pizarro, artistas i literats Cervantes, Velázquez o Goya. Significativament destacaven al Tio Jorge, al cura Merino o al General Castaños de  la Guerra dita de la Independencia. I dels temps més recents Don Antonio Maura, General Primo de Rivera, Calvo Sotelo, José Antonio Primo de Rivera, o Francisco Franco al que esmentaven com “la figura egregia del Caudillo Franco, salvador de España.”

S’allunyava a la joventut dels anteriors postulats educatius, oberts, progressistes i reformistes, era una ruptura radical. La finalitat havia canviat i es va voler instruir a la joventut espanyola en la idea de:

“que pueda convencerse de que el interés de la nación coincide en todos los casos con el interés propio (…) hay que llenar su inteligencia de conocimientos necesarios, pero también hay que encender su corazón con un amor, con una fe”.

Els conceptes pàtria i  catolicisme havien de ser pilars del treball escolar. En les lleis educatives del moment es reglamentava i detallaven  temaris i activitats destinats a aquella joventut que havia de complir un nou  objectiu  encaminat a “lo trascendente” com a catòlics i com espanyols. Calia realitzar pràctiques “emotivas” centrades en “la bandera, las conmemoraciones, los saludos y honores, la oración por los caídos , cantar el himno nacional y otros cantos patrióticos, o com deien en el programari estatal calia  fer dins l’àmbit escolar: “gritos ” i els assenyalava:

”España, Una, Grande y Libre ”, ”Arriba España !”, ”Por el Imperio hacia Dios”, ”Por la Patria , el Pan y la Justicia”, “Presente!” Caídos por Dios y por España!”.

L’escola havia d’estar al servei de la “Pàtria (espanyola)”.

A Catalunya aquestes disposicions i moltes altres dels guanyadors de la guerra, significaren  també en el món de l’educació i de la cultura una mena d’any zero com quedà recollit en una exposició al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona  al 1999, on es copsava la labor de liquidació feta per anorrear tot allò que s’havia construït, primer amb la Mancomunitat i posteriorment durant els anys de la república.

Barcelona en postgue

“El nazi Himmler va visitar Barcelona l’octubre de 1940” PÉREZ DE ROZAS (AFB). 

Si ens centrem en l’àmbit educatiu, l’ensenyament bàsic i la Universitat canviaren totalment  de model a Catalunya. Amb la Generalitat durant la II República (1931-39) a les escoles i instituts s’havien aplicat mètodes innovadors i diversos com el Decroly, el Freinet i molt especialment l’orientat per la metgessa italiana M. Montessori. En aquella educació   l’alumnat era considerat el pilar bàsic i l’objectiu central ensenyar a pensar. Josep Estalella, que fou director de l’Institut Escola de Barcelona, resumí part del seu ideari bàsic amb aquestes paraules:

”m’he proposat fer homes bons, si a més els faig forts millor, i si a més em surten savis millor encara”.

“Universitat Autònoma de Barcelona” fou el nom que prengué la Universitat de Barcelona durant la Segona República Espanyola, a partir del 1933 i fins al 1939, que fou dissolta per decret arran de l’ocupació de Barcelona per les tropes del general Franco. Al començament de la guerra civil, durant dos mesos (juliol-agost del 1936), el nom oficial de la universitat fou el d’Universitat Autònoma de Catalunya que es definia a més com a catalana i social. El seu  primer rector seria Jaume Serra Hunter.  El 28 de gener de 1939, dos dies  després de ser ocupada Barcelona per  les tropes franquistes, aquesta va ser dissolta. Al  Noticiero Universal  del  13 d’abril es llegiria que “la Universidad redimida del marxisme e incorporada a la España nacional”   havia aconseguit salvar-se de “la horda rojo-separatista”  i podria així “espanyolitzarla universitat.

A la mesura que les tropes franquistes anaren penetrant en territori català entraven en vigor els nous dissenys educatius que passarien també per controlar al professorat. Es crearen unes  comissions depuradores formades per representants de les forces d’ordre públic,  mossens , alcaldes i a partir del gener del 1940 membres de Falange que elaborava uns informes on  analitzaven i jutjaven la conducta pública i privada, les seves creences i pràctiques religioses. Les acusacions més greus afectaven  persones considerades maçons, socialistes, comunistes, anarquistes, nacionalistes, catalanistes, separatistes. Segons l’estudi de Francisco Morente Valero La Escuela y el Estado Nuevo: la depuración del Magisterio Nacional (1936-1943)  d’un total de 5.466 expedients oberts, 3.977 van se confirmats en el càrrec i els altres 1.489 van ser depurats.  Apunta també que hi va haver més sancions en homes que en dones, entre el joves que entre els grans, i també  més en l’àmbit rural que en les ciutats. La majoria d’aquestes places que quedaven buides foren cobertes per persones que no coneixien el català. Es van castigar amb la depuració les actituds progressistes i avançades d’aquella renovació pedagògica començada ja amb la Mancomunitat, i els efectes destructors d’aquell alliberament foren rellevants en molts àmbits, passant del familiar al social i també pel que fa al coneixement de la llengua i la cultura catalana.

Perla 42 jaumeserrahunter.jpg_2005515216

Jaume Serra i Hunter en finalitzar la Guerra Civil s’exilia, en un primer moment, a França, i posteriorment a Mèxic, on és membre del Consell Nacional de Catalunya fins a la seva mort, l’any 1943.

A la universitat la situació seria molt similar a la resta del sistema educatiu. El diari ABC de Madrid,  4 d’octubre de 1939, recollia els objectius proposats:

”Es preciso lograr que los catalanes se sientan cordialmente españoles, curándoles de su particularismo para que colaboren en las comunes tareas españolas. Para ello hay que españolizar la enseñanza en Cataluña y seleccionar su personal docente. Como es inadmisible la actuación del profesorado marxista, lo debe ser igualmente la del profesorado catalanista. No seguirá en la Universidad de Barcelona catedrático alguno de los que colaboraron en la Universidad Autónoma; se llevará a ella profesores jóvenes de rotunda vocación españolista.”

Josep Benet recull que més de 130 van ser depurats del quals gairebé la meitat s’exiliaren com Bosch i Gimpera, Pompeu Fabra, Alexandre Galí, Nicolau d’Olwer, Carles Riba, Jaume Serra i Hunter, Josep Trueta…

La “patria”, és segons la Real Academia Española: 

Tierra natal o adoptiva ordenada como nación, a la que se siente ligado el ser humano por vínculos jurídicos, históricos y afectivos. (Real Academia Española © )

Per alguns, només podia ser una, com passa amb el concepte nació, de la qual hi ha també, moltes definicions i interpretacions.

Una resposta a “Perla 42. Impulsos patriòtics . “El Libro de España”.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s