Imatge

Perla  40. La Jamància 1843. “Bien puede existir España sin Cataluña” (General Zurbano)

L’any 1840 va acabar la primera guerra que havia començat el 1833 amb la derrota carlina. Barcelona havia viscut uns anys controlada pels Capitans Generals degut a la repressió viscuda arran de les bullangues (vegeu Perla 26). El Baró De Meer n’era el capità General i per tant, controlador d’un dels molts moments d’estat d’excepció d’aquest període. La Constitució aprovada el 1837 s’anava desenvolupant en mig del conflicte. Es tramitava entre altres projectes la llei de la governança municipal. S’aprovà impulsada per la majoria moderada i determinà que els càrrecs municipals de les grans ciutats serien de designació reial, i els de les ciutats petites pel cap polític de cadascuna de les  províncies conformades feia ben poc. El canvi era un retrocés “democràtic” ja que  fins aquell moment els ajuntaments eren l’única institució on els considerats liberals “progressistes” podien aspirar a obtenir representativitat i possibilitats de governar-les.

El general Espartero avalat per la victòria sobre els carlins va ser nomenat regent i amb ell els progressistes arribaren al poder, però el comportament d’aquest militar generà tensió en substituir a molts polítics que en teoria eren afins, per militars. De nou els militars pretorians ocupaven llocs destacats i s’accentuaria una desconfiança vers la seva manera de portar la governança.

Un exemple,  Abdó Terradas l’any 1842 va ser elegit alcalde de Figueres i les autoritats no acceptaren aquesta elecció perquè es negava a jurar la lleialtat exigida. Repetiren fins a 5 vegades el procediment,  en no cedir, fou empresonat i més tard s’exilia a Perpinyà. Tornà a Figueres i des d’allà participaria en el moviment de la Jamància de finals de 1843.

Perla 40 abdo_terrades_i_pauli

Abdó Terrades i Paulí, era republicà i va popularitzar el seu pensar amb la cançó de «La campana» (1842), la música de la qual sembla que fou composta per Josep Anselm Clavé. La cançó es convertí en un himne dels republicans del moment, de manera que les autoritats la consideraren subversiva i seria prohibida. Així doncs, qui la cantava s’arriscava a ser detingut. Recordem alguna estrofa:

“Ja la campana sona, 
Lo canó ja retrona…
Anem, anem, republicans, anem!
A la victòria anem!
Ja és arribat lo dia 
que’l poble tan volia;
fugiu, tirans, lo poble vol ser rey.  (…)

Ja sona la campana…

Lo garrot, la escopeta, 
La fals y la forqueta, 
Oh Catalans! ab valor empunyem ! (…)

Ja sona la campana…
Que pagui qui té renda,
O bé alguna prebenda:
Lo qui no té, tampoch deu pagar res.

Ja sona la campana…
Lo delme, la gabella,
Lo dret de la portella,
No, jornalers, may més no pagarem!
ja la campana sona
Lo canó ja retrona….
Anem, anem republicans, anem!

La població catalana vivia una ràpida industrialització i amb ella emergia un associacionisme obrer, que no es donava a la resta de l’estat, i mostrava una gran desconfiança a les propostes governamentals, més quan Espartero el 1842 negocià un tractat comercial que permetia l’entrada de teixits anglesos. A Barcelona es produí una nova revolta o bullanga que s’acabà bombardejant la ciutat. Creixia la desafecció popular i agafava  sentit cantar: Lo poble vol ser rey!

Un objectiu: enderrocar les muralles de Barcelona

En Josep Fontana, assenyala i recorda  que amb anterioritat, el 31 de desembre de 1840, l’Ajuntament de Barcelona, aleshores tindria uns 140.000 habitants, havia convocat un concurs sobre els avantatges d’enderrocar les muralles (Ja hi havia hagut un intent el 1794) on s’argumentava:

“los establecimientos de vapor requieren vastas localidades (…) , es indispensable para Barcelona un mayor ensanche, un nuevo campo en que circulen, a la par de aires saludables, activos jérmenes de vida social”.

Guanyà el concurs la proposta de l’higienista i humanista Pere Felip Monlau, amb un títol ben explícit: Abajo las murallas!!”. El 27 d’octubre començava l’enderroc de la cortina interior de la Ciutadella, en el discurs d’inici s’evocava a les moltes víctimes que havien estat empresonades o fusellades a  la fortalesa (recordarien Ramon Xaudaró citat a la Perla 26):

Ciudadanos, este triunfo es una verdadera conquista. ¡Victoria, pues, por Cataluña! ¡Victoria por los catalanes! ¡Victoria por Barcelona!

Als militars no els va complaure les expressions, i ben aviat el Govern d’Espartero va donar ordres de reconstruir els murs, dissoldre les Juntes i el govern municipal, declarant un cop més l’estat de setge. Josep Fontana recull el  testimoni d’un comandant de milícia que amb anterioritat el mateix Espartero havia premiat però, ara a ell i altres els castigaven per posar en marxa un dels objectius aprovats per l’Ajuntament barceloní. Llegim:

Cuando los magnates necesitan del pueblo, halagan sus virtudes, y con el mágico acento de libertad, lo preparan para el combate… pasa el peligro, la corte disfruta nuevamente de las dulzuras de una  vida muelle y opípara… y entonces se ignora la existencia de este pueblo, que se desprecia porque no necesita de él”.

Cita també la protesta de la milícia nacional, ara castigada, on es mostrava l’argumentari raonat del perquè es desitjava per part dels barcelonins d’enderrocar els murs de la fortalesa de la  Ciutadella.

”Cualquiera que sea la calificación que se de a este acto, queremos haber tomado parte en él. Si, la hemos tomado (…)porque quisimos devolver las propiedades que el más feroz de los despotismos arrebató del dominio de nuestros abuelos, sin otra indemnización que las exorbitadas contribuciones que les obligó a pagar para levantar aquellas terribles murallas, que impedían las reclamaciones de los únicos dueños, cuya mayor parte está embebida en las filas de esta milicia nacional; la hemos tomado porque es propiedad  de ésos, y no de la nación, el terreno que ocupa este alcázar de la tiranía, atendido que siéndoles arrebatada por la fuerza y capricho de un tirano, no pudo perderse, sino interinamente (…) la hemos tomado porque somos libres, porque somos catalanes.

És un clar  exemple del record que havia quedat en la memòria col·lectiva. Era un acte de protesta, i de reivindicació a la injusta  repressió soferta arran de la derrota de 1714. Recordem alguns fets que havien acompanyat aquells Decrets de Nova Planta: exili (entre 25.000 i 30.000 persones),  nou impost del Cadastre, l’enderroc del barri de la Ribera (més de 1.200 cases, i desaparició de 38 carrers)  i en el seu lloc una Ciutadella, que s’havia fet impopular com a presó- fortalesa.

Perla 40 Ciutadella_durant_l'enderroc_l'any_1869

Dibuix de Francesc Soler i Rovirosa de la Ciutadella al moment del seu enderroc l’any 1869

La Jamància un revolta antecedent de la Comuna de París?

La bullanga o aixecament de la Jamància, o Camància (del romaní menjar) va durar 80 dies (del 2 de setembre al 20 de novembre de 1843). Els revoltats com apunta  el professor de la UB, Manel Risques resistiren durant dos mesos, i sota un penó negre amb el lema “Igualtat, Sufragi Universal i Abolició de Privilegis” que sintetitzava un projecte polític avançat i coherent a parer de Josep Fontana. Es proposaven mesures com:

1. Eliminació de la partida del pressupost destinada a la família reial mentre no estigués amortitzat el deute públic; 2. Que la regent Cristina rendeixi comptes de la seva gestió; 3. Supressió del caps polítics provincials...; 4. Reducció de l’exèrcit a 50.000 homes destinats exclusivament a la guarnició de les fronteres; 5. Incompatibilitat entre la condició de diputat i la de funcionari públic, fins després de dos anys d’haver acabat; 6. Llibertat religiosa i no subvencionar cap culte; 7. Llibertat de producció i venda de sal; 8. Contribucions sobre articles de luxe. 9. Prohibició d’imposicions sobre els articles de primera necessitat; 10. Enderrocament de les muralles, forts i Ciutadella…; 11. Establiment d’un asil per a treballadors vells o invàlids a Catalunya; 12. Només subsistiran els censos que procedeixin de contractes justificats amb escriptura d’atorgament. 13. Revisió de tots els contractes des de 1833; 14. Llibertat d’impremta; 15. Normes per despolitzar el nomenament i cessament de funcionaris…

Era una revolta que volia transformar la realitat política. S’estengué a altres ciutats catalanes: Mataró, Girona, Hostalric, Olot, Sabadell, Reus… Figueres aquí sota la direcció d’Abdó Terrades.

El general Prim comanda la reacció i bombardejà de nou la  ciutat des de Montjuïc, des de la Ciutadella i des de Gràcia. Es produïren uns 300 morts, desenes de ferits i una gran quantitat d’empresonats. Els revoltats serien titllats d’anarquistes, latrofacciosos i d’enemics de la unidad nacional.

En Manuel Risques  apunta que la seva derrota:

“suposà la fi d’un projecte democràtic i de progrés social per a l’Espanya liberal. La derrota de la Jamància evidenciava també l’escassa vocació reformista de les elits espanyoles i la seva aversió a la descentralització de l’Estat. Al posar sobre la taula la qüestió de la sobirania popular, en substitució de la sobirania nacional, tal com faria cinc anys més tard la revolució de París del 1848.”

Els antecedents de 1842 o com es narren els fets

Els esdeveniments de novembre i desembre de 1842 són ben coneguts per l’estudi de Manuel Risques i que Josep Fontana cita en un escrit de Ferdinand de Lesseps, que era aleshores cònsol francès a Barcelona:

”Els esdeveniments de Barcelona no han tingut altres causes que la irritació dels catalans contra els rigors militars del general Zurbano i contra els projectes de negociació comercials atribuïts al govern de Madrid. L’establiment de la quinta o llei de reclutament ha acabat d’excitar els esperits. És ben sabut que els catalans han tingut sempre la pretensió de sostreure’s a les lleis de la monarquia espanyola (…) El moviment ha començat per una baralla popular (…) una trentena d’obrers tractava d’introduir per una de les portes (…) una quantitat de vi sense pagar els drets (dret de portella esmentat a: ”Ja sona la campana”) … algunes detencions (…) els insurrectes s’han anat aplegant i quan han escoltat al general Zurbano (…):

Bien puede existir España sin Cataluña”,

l’exasperació ha esdevingut general (…) durant els quinze dies que ha durat la insurrecció no s’ha comès un sol delicte contra les persones o les propietats.”.

Ben a l’inrevés s’explicava a la Diputació de Madrid, on deien que a Barcelona

han ocurrido lamentables escenas de horror y de sangre”.

Dues narracions contraposades sobre el caràcter i significat d’aquella revolta, social i de base catalanista, que ens fa preguntar qui ha tingut interès en obviar o distorsionar la realitat?

La valoració de Manuel Risques en el seu capítol 1843. La Jamància, antecedent de la Comuna de París” dins de l’obra Història Mundial de Catalunya. Sota la direcció de Borja de Riquer, no pot ser més diàfana:

La derrota va obrir el pas a la instauració de règims conservadors en el cas de la Jamància de 1843 a un Estat liberal moderat, oligàrquic, excloent i militaritzant, autoritari, fèrriament centralitzat, sense una clara divisió de poders, amb nul·la capacitat de consens, i que va marcar les regles pel desenvolupament del capitalisme espanyol.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s