Imatge

Perla 36. El ball, els pecats i els enemics de la pàtria segons el Nacionalcatolicisme (1939-1963)

Els set pecats capitals i els set enemics de la pàtria

La influència de l’Església Catòlica en el règim nascut el 18 de juliol de 1936 va ser determinant. El nou estat que s’aniria estenent i configurant, va deixar a aquesta institució, la responsabilitat de defensar el dogma catòlic, de supervisar l’ensenyament i de controlar  la moralitat pública i privada, com per exemple controlar i indicar a quina distància s’havia de ballar. Seria una època marcada i controlada pel nacionalcatolicisme.

Aquest estat totalitari s’alimentaria entre d’altres de les tesis formulades per Menéndez Pelayo a finals del s. XIX:

España evangelizadora de la mitad del orbe, martillo de herejes, luz de Trento, espada de Roma, cuna de San Ignacio… esa es nuestra grandeza y nuestra unidad, no tenemos otra. El  día que acabe de perderse, España volverá al cantonalismo de los Arévacos y de los Vetones o de los reyes de Taifas.

Uns altres Menéndez, menys coneguts, però potser tant o més influents en el conjunt de la població, serien dos germans i monjos dominics, els Menéndez Reigada. Un, Albino, fou bisbe de Tenerife (1924-46) i posteriorment de Còrdova (1946-58), molt proper a la família Franco. Segons Hilari Raguer (esmentat a la Perla 35), redactaren un Catecismo patriótico Español, editat a Salamanca, que tingué una gran difusió,  ja que se’n feren diverses edicions. És un text ben expressiu de l’època. Als escolars se’ls explicava, per exemple, que tots els demòcrates liberals havien estat vençuts per la “Gran Cruzada”. Feien  apologia de:

el Estado totalitario cristiano que es el que tenemos en España, porque es el que conviene a la estructura y tradición de la España cristiana”.

Perla 36 catecismo-español-patriotico

Catecismo Patriótico Español de Menéndez Reigada

Resulta imaginativa la reconversió del coneguts i memoritzats com a set pecats capitals (avaricia, enveja, gola, ira, luxúria, peresa i supèrbia) en uns nous pecats, més moderns, adaptats a aquells temps en citar-los com:  

los siete enemigos de la patria: el capitalismo, la democracia, el judaísmo, el liberalismo, el marxismo, la masonería, y el separatismo“.

De nou trobem la Unitat i l’Evangeli a la manera de Menéndez Pelayo.

Aquestes idees, aquests pecats, havien de ser combatuts i extirpats. S’explicaven  a les aules, i l’alumnat que anava a l’escola o institut. Els aprenia i segurament els interioritzava. No era aquella una pedagogia activa, ni reflexiva, ni deductiva, ni amb voluntat de formar ciutadans lliures, responsables i/o  raonadors. L’acte “educador” era essencialment instrucció, memorització i repetició, adoctrinament acompanyat sovint per càstigs de diferent proporció. Insistien i repetien:  

”Que la Guerra Civil fue una lucha contra el bolchevismo internacional y la antipatria”. Consideraven “a España como una, grande, libre, católica, imperial y madre de veinte naciones”.

Referent a  les llengües peninsulars,  el castellà era la lengua. El català no era llengua, sinó dialecte i diferent del mallorquí i del valencià. A més una fotografia del dictador estava present a les aules, en algunes ocasions acompanyat amb frases com aquesta:

“El Caudillo, hombre providencial, puesto por Dios para levantar a España”.

El gran pecat del catalanisme

El catalanisme era separatisme era, com s’ha dit, un dels set pecats capitals. Calia doncs, ser condemnat i perseguit. Entenien que trencava el sagrat concepte nacional unitari creat sense cap mena de dubte, pels Reis Catòlics. Quedava clar que no es compartia ni es volia recordar frases com la de Antonio Alcalà Galiano, un liberal que l’any 1835 exposà a les Corts espanyoles que:

“Uno de los objetivos de que nos debemos proponer es hacer a la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido hasta ahora”.

Així exposaven i qualificaven al catalanisme El Catecismo patriótico español:

“El separatismo es como un parásito que nace i crece cuando el organismo de la nación se debilita y pretende amputarle algunos miembros para cebarse en ellos, más a sus anchas, sacrifica el bien común de la nación al bien privado de las regiones, que no puede conseguir y por esos medios reniega de la Patria y quiere anular la historia, haciéndola retroceder a un período embrionario o de formación, y para conseguirlo no duda en coaligarse con todos sus enemigos.(…) Ningún católico español puede lícitamente cooperar con esos enemigos de la Patria, pues todos en una forma o en otra han sido prohibidas por la Iglesia, y vienen a ser como los siete pecados capitales en que España había incurrido y fue preciso lavar con sangre”.

Els catalanistes, al seu entendre sempre separatistes, doncs, havien d’anar a l’infern. Una justa sentència a un gran pecat! S’atrevien a discutir la “sagrada” unitat d’ Espanya. La judicialització que s’està vivint actualment no ho recorda?

La Religió i la “Formación del Espíritu Nacional”

Fa uns anys, poc després de la Constitució del 1978,  dirigents polítics espanyols de tots els colors deien que era lícit i legítim defensar qualsevol opció política, sempre i quan no s’utilitzés la violència. En el 2018 ens trobem  en aquella mateixa situació o hi ha hagut una regressió? Segueix estant prohibit dialogar amb segons qui? Els defensors del separatisme són encara avui pecadors? Ens podem preguntar si aquella “educació” no va deixar una profunda petjada? O si l’anomenada transició va ser més una transacció que no una transició?

Amb  la signatura d’un  nou Concordat amb el Vaticà el 1953, i  l’ingrés d’Espanya a l’ONU el 1955, la influència d’aquell catecisme i d’altres de similars, minvà. Es pot detectar un petit canvi en el llenguatge emprat a partir d’aquests moments.

En el  món escolar,  els nois i noies de Batxillerat, seguien anant en centres separats, i seguiren un nou pla d’estudis, el del 1957. Seguien cursant dues assignatures orientades pel nacionalcatolicisme:  Religió i “Formación del Espíritu Nacional “ a cadascun dels sis cursos. Existia  un “cuestionario oficial” a cada curs.

A manera d’exemple a 3r de Batxillerat el llibre de “Historia de la Iglesia. Religión”   de Monseñor Gabino López, publicat per l’editorial Gredos,  deixava ben palès l’objectiu de la matèria:  

“La narración verdadera y ordenada de los hechos más importantes realizados por la Iglesia desde su fundación hasta nuestros días (…) y su actuación a favor de la Humanidad”.  

Un adolescent de l’època, que realitzava un aprenentatge sistemàticament memorístic, tenia capacitat de discernir si el que tenia al davant era o no, “una narración verdadera y ordenada”?

historia-religiu00f3n

Portada del llibre de Religion. Historia de la Iglesia de Monseñor Gabino López

Respecte al segle XX el llibre dedicava unes referències elogioses a les activitats dels darrers Papes de Roma. En l’apartat al segle XIX, feien una síntesi del que entenien per liberalisme, socialisme, o  comunisme. Del segle XVIII es seguia condemnant la Il·lustració i l’Encyclopédie que desencadenaren la Revolució francesa. La crítica a la maçoneria seguia ocupant un lloc preferent. També remarcava que els Papes de Roma contemporanis no s’havien limitat a condemnar aquells Siete perniciosos errores modernos” sinó que amb les seves actuacions i encícliques havien assenyalat i demostrat  que el pensament catòlic tenia la solució a tots els problemes, això sí, en una difícil època històrica.

Recuperem part d’aquells  textos que s’havien de llegir i estudiar amb 13 anys:

EL LIBERALISMO. El siglo XIX es el siglo de los grandes errores religiosos, políticos y sociales (…) es una de las más funestas consecuencias del principio protestante del libre examen y consiste en un exagerado respeto a la libertad individual para toda clase de acciones. Tiene varios aspectos: el religioso, el político, el económico, etc. (…) en el político admite la soberanía del pueblo frente a la autoridad del Estado, lo cual ha sido causa de muchas revoluciones (…) El liberalismo fue condenado por Pio IX (Papa entre 1847-1878) en varias encíclicas.

EL SOCIALISMO (…) error social que consiste en poner en manos del Estado al individuo y a la Sociedad con todos sus elementos. (…) sostiene que la familia y la Sociedad no traen origen de Dios, sino que son fruto del libre convenio de los Hombres y, por lo mismo, niega a la Iglesia el derecho a intervenir en la educación de la juventud (…) Según el socialismo, la Iglesia debe estar sometida al Estado como si fuera un organismo estatal. Todos estos errores (…) fueron condenados por los Papas Pio IX, León XIII y Pio XI (…)

EL COMUNISMO. Derivado del socialismo, es el más pernicioso error social, político y doctrinal en nuestro tiempo (…) “Nada es de nadie, todo es de todos” es su absurdo lema. En el terreno doctrinal niega la existencia de Dios y de todo el orden sobrenatural (…) fue condenado por todos los Papas contemporáneos, sobre todo por Pio XII, que lanzó excomunión contra los que profesen, defiendan y propaguen (…). Como régimen político (…) implantado en la Rusia Soviética (…) y en otras en que ejerce influencia, como son todas aquellas que caen tras el telón de acero. Prácticamente, en todas ellas está suprimido el culto libre de la religión católica.

Evidentment l’escolarització seguia separant nois i noies, a les escoles nacionals, religioses o instituts. Proclamaven que uns i altres tenien funcions  i capacitats diferents dins la societat i, lògicament, havien de desenvolupar rols ben distanciats.

La dona  tenia un paper inferior en la societat com podem constatar, per exemple, en unes “Lecturas educativas” de l’any 1959, on  s’afirmava :

“Mentir es una cobardía. Por eso las mujeres, seres débiles, mienten más que el hombre”. Vegeu la Perla 4. “Consideracions patriarcals sobre el rol femení 1900-1967″

I la llengua de l’Estat, de l’escola, de la premsa, de la ràdio i posteriorment de la Televisió era exclusivament el castellà. El català no passava de “dialecto o lengua vernácula”. Per més que el rei afirmés que “Nunca fue nuestra llengua de imposición”. Vegeu la Perla 9.

Perla 36 escuela-franquista

Una escola franquista (Imatge: https://laicismo.org)

Veus que trenquen el silenci

Fer present la memòria, és un programa de recerca i divulgació de la universitat Pompeu Fabra iniciat l’any 2002. En l’obra en cinc volums  dirigida per Elisabet Almeda Samaranch Cinquanta-una veus trenquen el silenci es recullen referents sobre l’educació, formació i instrucció d’aquesta època. Cal recordar que l’ensenyament era confessional catòlic, d’acord amb la moral i el dogma de la mateixa. Era una assignatura obligatòria i l’Església tenia la possibilitat d’ inspeccionar la seva aplicació.

Perles 36 public_eines_memoria_3.jpg_63

La publicació El record fet paraula. Memòria popular del franquisme està adreçada als professors que treballen la història oral i a tothom qui, des dels centres d’estudis comarcals o locals, les entitats memorials, les administracions locals o les mateixes escoles, es plantegen la recerca i entrevista de testimonis.

Del volum III “Educació, formació i instrucció. Economia i treball” de l’obra Cinquanta-una veus trenquen el silenci citada anteriorment n’hem extret quatre testimonis:

Mercé Claus i Salas explicava:  

“Quan van venir els nacionals (1939) tots els estudis anteriors no valien per a res, s’havien de tornar a fer … el meu marit sempre deia que havíem tornat cinquanta anys enrere (…)En canvi, si no hagués vingut la guerra, si no s’haguessin sublevat, Catalunya era un país molt avançat, hi havia unes escoles model, hi havia unes escoles municipals, Montessori, que eren una meravella, que venia gent d’Europa per veure-ho, que les dones tenien molts drets, teníem ja el divorci…després tot això es va tallar i fins i tot l’escola va recular… havien de cantar el Cara al sol… cada matí, abans d’entrar a classe… és clar, a les monges ens feien dir “ave maria puríssima”,…en castellà….però ells havien de cantar el Cara al Sol!  I Déu n’hi do…

Un altre testimoni Joan Talarn i Morales explicà:

”Al mes de març del 39, s’inicien les classes…havien passat dotze mesos sense a anar a cap escola… (no teníem cap dels mestres anteriors)  els mestres en deien alliberació, nosaltres en dèiem ocupació, depèn de com es miri (…) el mestre …veí d’Amposta, persona de certa cultura, sense títol de mestre. molt devota i dretana, li havien afusellat el pare i al germà capellà l’any 36… Els càstigs habituals una forta estirada d’orelles, un palmetasso, alguns cops de regle… les classes eren de quaranta o cinquanta escolars, de diferents edats…venia el rector el dissabte a fer-nos una mica de sermó perquè anéssim a missa… formàvem en files…arrenglerats…els mestres al davant, es posaven a les escales, vigilant-nos i llavores era la comèdia dels crits, cantàvem amb el braç enlaire el Cara al Sol i després d’acabar els mestres deien  “España” i tots els alumnes: “Una”; “España”, i tots “Grande”, “España”, i tots “Libre”. Tots contestàvem: ”Arriba España”…”Viva Franco, Viva”.

O aquest altre de Jordi Pericot Canaleta que ho explicava així:

“Hi havia la repressió de tipus moral … el concepte de pecat…era extraordinari com t’anaven introduint la culpa del pecat contínuament, tot era pecat, tot era culpa, tot era excomunió…el concepte de pecat va ser la gran arma, aquest va ser l’instrument per subjugar… el concepte de pecat t’acompanyava contínuament… sempre eres culpable d’alguna cosa…era terrible”...

Anna Peronella Basquens sobre el mateix concepte de  pecat fa referència a:

Els primers divendres de cada mes, que si els feies tots (anar a combregar) llavors et salvaves… molt fort… ho recordo i sempre deia “Bueno, doncs ja els he fet tots, doncs jo ja me’n vaig al cel de cap” la por a morir (en pecat) Era una cosa impressionant”.

Sobre les religions i el poder polític

Per acabar, una altra perla a l’entorn de les religions del filòsof i educador espanyol, José Antonio Marina (Diario.es del 31 d’octubre del 2018):

Pero es entonces cuando las religiones sienten la tentación del poder. En el momento en el que las religiones –que eran procesos de espiritualización-, se unen con la política, se va todo al carajo, porque entonces lo que quieren es poder. En el cristianismo está muy claro. El cristianismo de antes de ser religión oficial del Imperio Romano defendía la libertad de conciencia. Todo el mundo tenía derecho a adorar a Dios de la forma que les pareciese. Pero el de después afirmaba que la única forma de adorar a Dios era cristianamente. Así que hubo que prohibir el resto de religiones.

Lo que nos enseña la genética de las culturas es que las religiones tuvieron una acción benéfica en la humanización de la especie, pero que son peligrosas cuando se alían con el poder político. Y eso es una constante: pasó en religiones pacíficas como el hinduismo, y está pasando en el mundo musulmán.” 

Anuncis

Una resposta a “Perla 36. El ball, els pecats i els enemics de la pàtria segons el Nacionalcatolicisme (1939-1963)

  1. Molt interessant aquesta perla. Els que ens vam escolaritzar en aquells anys de postguerra franquista ultracatòlica ara ens escruixim de com van intentar “adoctrinar-nos”. Hi havia la por, una por que fomentaven diabòlicament a morir en pecat mortal. I la culpa, sempre la culpa. I la confessió permanent de suposats “pecats” als que ells mateixos (capellans i mestres) ens feien obrir els ulls i la imaginació. Tant d’anomenar els “actos impuros” finalment un s’hi acabava interessant…La ment d’aquells confessors -després ho vam entendre-, era perversa i recargolada, sinó arribava directament a l’abús.
    L’infern etern, el sofriment, el perill de mort en pecat mortal…un totum revolutum que torturava les ments i la consciència d’aquells infants que vam ser. !Quina gran estafa aquell escola nacionalcatòlica!!. Si encara ens en hem sortit prou bé deu ser pel contrapès que trobàvem a casa en els pares, i mares, que educats en la república ens traspassaven un alè de civilització intel·ligent, tolerant, laic…
    Maleeixo aquella educació totalitària i el seus ideòlegs, pel que va tenir d’intent de sembrar en nosaltres la submissió, la culpabilitat gratuïta, la por a la condemna eterna, la negació dialèctica..
    Em descansa i m’allibera haver viscut l’escola (pública) de les meves filles. Haver vist que la seva educació, activa, lliberal, no segregada…s’apropava tan a la dels meus pares com s’allunyava de la meva.

    Salvador Juanpere

    M'agrada

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s