Imatge

Perla 35. Visions de la guerra 1936-39: rojos i separatistes

Dos cardenals catalans, dues visions?

Hilari Raguer, historiador i monjo de Montserrat en el seu llibre La pólvora y el incienso. La Iglesia y la Guerra Civil española 1936-1939, recull una gran quantitat d’informació sobre aquest conflicte, on també trobem referents a aspectes com la llengua i a la percepció del catalanisme tan a la zona republicana com a la dita nacional o sublevada.

Esmenta testimonis personals, que després d’haver-se escapat amb fatiga i perills de la zona republicana, en arribar a la zona sublevada eren rebuts amb malfiança si procedien de Catalunya tot i puntualitzar que eren de dretes i catòlics. En Raguer consigna  que un destacat falangista, que contribuí a difondre l’expressió de “rojos-separatistas” i signava les seves cròniques amb el  pseudònim Tresgallo de Souza, al diari Unidad de San Sebastian, recordava que una de les tasques del moment era:

no limitarse a señalar a los enemigos con la denominación de rojos, para nosotros es indispensable recalcar que estamos luchando contra los rojos-separatistas. Separatistas de derechas y separatistas de izquierdas. Un Carrasco Formiguera y un Aguirre. Un Companys y un Leizaola”.

Es referia òbviament a Catalunya, al País Basc i als seus dirigents

P35_la-polvora-y-el-incienso_hilari-raguer-suner

La pólvora y el incienso. La Iglesia y la Guerra Civil española 1936-1939, d’Hilari Raguer

Resulta ben il·lustrador el cas de José M. Fontana Tarrats,  membre de la Falange catalana, que va  fugir de Catalunya i entrar a la zona nacional per Irún. Allà va ser detingut i va explicar posteriorment:

“A mi, jefe provincial de la Falange en Tarragona, con jerarquía que esperaban mi llegada, me interrogaron y el Jefe  de Fronteras me preguntó: Y usted, ¿por qué no se ha pasado antes? Acto seguido se quedaron con el dinero de que era portador, dejándonos tan solo con 100 pesetas nacionales. Me imagino lo que les ocurriría a otros, esperando durante semanas un aval”.

Avançada la guerra, el juliol del 37, la gran majoria de bisbes i cardenals firmaren una carta col·lectiva en suport als revoltats. Un dels que es significà en la preparació, redacció i difusió va ser un català, el cardenal Isidre Gomà. Mentre que un altre cardenal, Vidal i Barraquer, que durant la Dictadura de Primo de Rivera ja s’havia significat en defensa de la llengua catalana, havia pogut fugir de Catalunya però no residia a la zona franquista sublevada, vivia a l’exili i rebutjà signar-la. Entenia que els bisbes no podien prendre un partit excloent en una Guerra Civil. La seva actitud seria jutjada com a antiespanyola, i acabada la Guerra no pogué tornar a Catalunya, i moriria en un convent de Suïssa l’any 1943. Les seves despulles arribarien a Tarragona el 1978, com havia desitjat en les seves darreres voluntats, mort ja el dictador.

El cardenal Gomà, sí que es va significar en el bàndol dels revoltats contra la legalitat. Era el cardenal Primat de Toledo, és a dir d’Espanya, durant el conflicte però, segons opina Raguer

“a pesar de todo lo que había dicho y hecho a favor de Franco y de la cruzada era sospechoso, porqué adolecía del pecado original de ser catalán”,  

Tot recordant una conversa entre el bisbe de Madrid i l’arquebisbe de Burgos on referint-se a Gomà deien: “No te fies de él, Leopoldo, es catalán”L’origen i la procedència creaven desconfiança i recels.

Manuel Carrasco i Formiguera: dues lleialtats

Un altre cas, el de Manuel Carrasco i Formiguera, que havia participat en el Pacte de Sant Sebastià el 17 d’agost de 1930, amb l’objectiu de coordinar l’acció comuna per a l’enderrocament del règim i la instauració de la República i que havia fundat Unió Democràtica de Catalunya. En esclatar la guerra, es mantindria  lleial a la República sense abandonar la seva ideologia demòcrata cristiana. Tingué un paper destacat en la defensa i protecció  dels religiosos perseguits. Ell mateix, va haver de marxar com a delegat del Govern Català a Euskadi, ja que la seva vida estava en perill. Però, va ser detingut per l’exèrcit franquista, empresonat a Burgos. Allà seria condemnat a mort i executat el 9 d’abril de 1938. Les gestions del Vaticà no evitaren el preceptiu “enterado” del Generalísimo pel polític catòlic i alhora nacionalista i republicà. Tenia els “pecats” de ser fidel a la República democràtica i legal, haver participat en negociacions amb diferents països europeus a la recerca de solucions dialogades, i a més  catalanista. És a dir separatista segons Tresgallo de Souza.

P35_Manuel_Carrasco_i_Formiguera_en_el_Aberri_Eguna_de_1933,_en_San_Sebastián

Imatge: Manuel Carrasco i Formiguera en el Aberri Eguna de 1933, en San Sebastián

Aquesta mort del 9 d’abril, en paraules de Joan B. Culla, seria el final d’una altra “setmana tràgica” dins la catàstrofe de la Guerra Civil. Aquesta  hauria començat el 3 d’abril de 1938, quan l’exèrcit franquista ocupà Lleida (després del bombardeig ben documentat per les fotografies de Agustí Centelles). Havia continuat, el 5 d’abril, a Burgos, la capital administrativa de l’Espanya Nacional, on Franco signaria  l’abolició de l’Estatut de Catalunya del 1932:

en mala hora concedido por la República” remarcant també que “de acuerdo con el principio de unidad de la Patria, devuelva a aquellas provincias el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España.”

No ha d’estranyar ja que el mateix “caudillo” l’any anterior, havia deixat ben clares les intencions del Cop d’Estat vers Catalunya:

“Hemos de decir que ésta es precisamente una de las causas fundamentales de nuestro levantamiento. Si abandonamos Cataluña a su propio destino, llegaría a ser un grave peligro para la integridad de la Patria”.  

El missatge era inequívoc sobre el tracte que  rebria Catalunya ja que la unitat era dogmàtica, i “las hermanas” han de ser iguals! L’obsessió  en voler controlar, dirigir i decidir sobre el destí de Catalunya i els catalans. Poca diferència trobem en el text dels Decrets de Nova Planta del 9 d’octubre de 1716 signat per Felip V:

”habiendo con la asistencia divina y justicia de mi causa, pacificado enteramente mis armas este Principado, toca a mi soberanía establecer gobierno”.

Més de dos segles després un exèrcit sollevat i deslleial amb la República democràtica, amb el suport de Hitler i Mussolini, amb milers i milers de morts legitimarien i imposarien el desmantellament de les institucions catalanes aconseguides democràticament.

En  el diari: ”El Heraldo de Aragón” el mateix dia de l’ocupació de Lleida, 3 d’abril, apuntaven explícitament el remei o la solució pretesa:

Salud delicada la de este pueblo catalán convaleciente!  Una misión nos incumbe: procurarle cuidado y vigilancia persistente y evitar-le la recaída, obligarla a respirar el aire sano de la nueva España (…) la incorporación de Cataluña a España realizada – y aquí cabe pensar en un alto simbolismo dispuesto por la providencia- a la sombra de las bayonetas del Ejército de Aragón.  

Es poden entendre aquestes expressions de poble malalt,  com la suma d’actituds i predisposicions atàviques, despectives i clarament excloents on només seria possible una identificació i una sana curació en una Cataluña española. Una vegada més la pluralitat era considerada una font del conflicte –i per tant, una nosa pel progrés patriòtic espanyol- no hi hauria doncs, cap entesa territorial, només es concebia la renúncia forçosa a la pròpia identitat que havia estat el vestidet aconseguit amb aquell Estatut del 32 negociat a les Corts  espanyoles.

Perla 35_bombardeig_lleida_0

Fotografia d’Agustí Centelles El bombardeig de Lleida. Crònica d’un reportatge

La Batalla de l’Ebre

Pocs mesos després començaria la batalla de l’Ebre, la més determinant de tot el conflicte,  i on es produirien més de 30.000 víctimes. El govern Republicà de Negrín pretenia, entre altres raons, aturar l’ofensiva sobre València, fer canviar la posició no intervencionista  de països com Gran Bretanya o França davant l’expansionisme nazi anunciat ja el 12 de març, per Hitler amb l’objectiu d’annexionar-se Àustria. A més, a més,  mancat de soldats es veieren obligats a cridar a files els nois nascuts el 1920, coneguts com la “lleva del biberó” per la seva joventut.

La batalla de l’Ebre com explica Assumpta Montellà a 115 dies a l’Ebre. El sacrifici de la lleva del biberó,”  començà a les 00.15 h del dia 25 de juliol del 1938, les divisions republicanes van rebre ordres d’avançar cap a les vores del riu i penetrar en les línies enemigues. Començava la batalla  més sagnat i irracional de la nostra història contemporània, que va tocar a moltes famílies catalanes d’una manera o una altra. Aquest llibre, recull testimonis i records de persones que visqueren en primera persona aquell drama.

L’autora indica també que:

“Juan Negrín, cap del  Govern republicà des del 5 d’abril del 38, moment de l’esmentada “setmana tràgica” necessitava una victòria militar per consolidar el seu pes polític dins d’un govern inestable, amb enemics importants dins el mateix partit, com ara Indalecio Prieto, Largo Caballero i el mateix president Azaña”.

Al llarg del llibre es copsa la duríssima experiència viscuda en tots els àmbits des de la sed, la calor, l’alimentació, els bombardejos, les morts i els ferits.

P35_115 dies a l'Ebre

115 dies a l’Ebre. El sacrifici de la lleva del biberó, d’Assumpta Montellà

Comentem singularment un aspecte vinculat a catalans que lluitaren en els dos exèrcits i el seu enfrontament. Ens referim als fets de Punta Targa, la cota 481, posició fortificada dels republicans, entre Villalba dels Arcs i la Fatarella. El 19 d’agost d’aquell 1938  el Terç de Requetés de Nostra Sra. de Montserrat, (unitat militar organitzada a la zona franquista pel gener del 1937 i formada bàsicament per catalans fugitius de la zona republicana), a les 12 del migdia després de la preceptiva preparació artillera, sortiren de les trinxeres  cantant el Virolai. Un testimoni republicà, Martí Pagès diria:

”Cantaven el Virolai, no ens ho podíem creure… Eren catalans contra catalans…Franco ho feia expressament!”

En aquest cas resulta convenient saber que altres dos batallons (el de Ceuta i el de Bailèn) havien d’ajudar i cobrir l’ofensiva del Terç de Requetés però, van quedar sols enmig d’un foc intens, i tingueren una gran quantitat de baixes. Més d’un testimoni sospita que Franco va anul·lar les accions de suport.  Almenys el què va quedar escrit en el parte de combate del bàndol franquista resulta interpretable i fins i tot  sospitós:

Debían coayudar al ataque los otros batallones mediante movimientos envolventes, pero ambos batallones “inexplicablemente no salieron al tiempo que si lo hacía el Tercio de Requetés”.

Així un d’aquests testimonis M.S. apunta:

”Li diré ben clar el que penso: a Franco els catalans li sobraven. I miri el que va passar amb els requetès catalans. Els van deixar sols quan van atacar Punta Targa. Allò va ser una matança, perquè deien que Franco va dir “que s’ho facin els catalans”(…) els van deixar ben sols.”

Aquesta és una visió, una altra la podríem trobar al Diario de Burgos del dia 27 de juliol de 1938 que recollint el “parte oficial” del començament de la batalla, deia que:

“el paso del rio se había efectuado con la complicidad de parte de la población civil roja de algunos pueblos situados en nuestra zona (…) seguramente los rojos contaban con el alzamiento a su favor de la población catalana que hoy está supeditada a nuestras fuerzas (…) No hay que olvidarlo nunca que en Cataluña son dos los problemas que el ejército tiene que resolver el marxista y el separatista,  más importante este que el primero (…) por eso la acción de las armas es en otras provincias cualquiera, de liberación, mientras que en aquellas cogidas por el virus del separatismo es de reconquista, y la actuación posterior debe ser en éstas la propia del territorio conquistado.

Identificaven dos mals des de la capital de l’Espanya nacional, palesaven que era pitjor el que defensava aquell estatut del 32 que el comunisme. De nou l’Espanya una i única, es presentava no només com un fet històric sinó també com un fet moral, com ha fet recentment el màxim dirigent del PP, a Ávila l’1.09.2018, o acusar dies després des de una emissora de ràdio a l’independentisme català de “poner una pistola encima de la mesa”, davant l’astorament de l’entrevistador, en l’ etapa política dirigida per  Pedro Sánchez.

A la zona republicana el tema nacional català i de les funcions del de Govern de la Generalitat en plena Guerra Civil i abans de la batalla de l’Ebre, tampoc podem dir que fos gaire més comprés. Giovanni Cattini ha estudiat La retallada de les competències estatutàries produïdes arran del conflicte, i remarca  en un article sobre la política de la Generalitat després dels fets d’octubre (dins de l’obra Breu Història de la Guerra civil a Catalunya, dirigida per Josep Maria Solé Sabaté i Joan Villaroll d’edicions 62),  remarca que analitzant les actuacions de Negrín es detecta que l’autonomia  catalana era com un paper mullat i que seguia una deliberada i persistent política de centralització progressiva, amb el retorn del vell anticatalanisme.

En plena batalla de l’Ebre (juliol-novembre del 1938) Juan Negrín, President de la República, manifestà segons  explica Zugazagoitia (ministre de Governació)

No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en  Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. De ninguna manera, estoy haciendo la guerra por España y para España. Por su grandeza y para su grandeza. Se equivocan los que otra cosa suponen. No hay más que una nación: ¡España! No se puede consentir esta sorda y persistente campaña separatista, y tiene que ser cortada de raíz si quiere que yo continúe siendo ministro de Defensa y dirigiendo la política del Gobierno, que es una política nacional (…) el que estorbe esta política nacional debe ser desplazado de su puesto (…) Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones, que de ninguna manera admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la que se desprendiese de alemanes e italianos. En punto a la integridad de España soy irreductible y la defenderé de los de afuera y de los de adentro.”

No afegirem més comentaris, però sí que recomanem una mirada a la www.batallaebre.org i visitar els espais de la batalla de l’Ebre i el ben estructurat i documentat centre d’interpretació de Corbera d’Ebre.

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s