Imatge

Perla 34. Una Mancomunitat catalana sense Tarragona?

La Mancomunitat de Catalunya

L’any 1904,  el president del Govern espanyol i líder del Partit Conservador,  el mallorquí Antonio Maura,  preparava un nou projecte per a reformar l’administració local. És una època identificada per  Ricardo de la Cierva, historiador, polític i ministre de Cultura per Alianza Popular el 1980, com un segon regeneracionisme, el postcanovista (1902-1912). Argumentava que el primer regeneracionisme de Cánovas del Castillo s’havia enfonsat com a resultat de les eleccions de 1901 on la candidatura dels quatre presidents d’entitats significatives (Bartomeu Robert, Albert Rusiñol, Lluís Domènech Montaner i Sebastià Torres) que donaven suport a la candidatura que després seria la Lliga Regionalista havia quedat “inesperadament” en primer lloc a Catalunya, seguida pels republicans. Aquest resultat significava una claríssima majoria enfront dels dos partits dinàstics espanyols que havien perdut de forma clara i no prevista a Catalunya. A parer de Ricardo De la Cierva aquesta constatació  va ser un cop fonamental pel sistema articulat entorn la Constitució de 1876. Es “trencava” l’hegemonia caciquil del bipartidisme conservador i liberal. (Comentat a la Perla 3). Emergia una nova realitat política a Catalunya i a Espanya.

El partit guanyador a Catalunya era La Lliga, un partit marcat per uns objectius diferents als que podiem considerar “tradicionalment i nacionalment espanyols”. El mateix Cambó, en valorar aquells resultats  va deixar escrit a les seves memòries que fou ”una gran victòria de l’esperit d’unitat catalana contra el mesquí provincialisme disgregador. Apareixia també a Catalunya  altra manera d’entendre el “regeneracionisme” de l’Estat.

Els diputats del partit catalanista a Madrid, van suggerir al govern de  Maura incorporar una modificació a la llei d’administració local que s’estava  tramitant, en demanar que s’acceptés la possibilitat de mancomunar distintes Diputacions provincials “colindantes”. Entenien que així es podrien agrupar les quatre diputacions existents a Catalunya en una sola entitat, corregint l’esquarterament del segle anterior, que havia significat la divisió  de Catalunya en quatre províncies. Passaren els anys i aquella iniciativa finalment es va acceptar l’any 1912. Aleshores el cap de Govern havia canviat, era José Canalejas, líder del Partit Liberal, que presentava  un nou projecte renovat on es contemplava la possibilitat d’unificar províncies, i constituir-se en uns nous ens administratius que es reconeixerien com a  Mancomunitats. S’aprovà l’any següent i es regulava “el dret a mancomunar-se de les províncies que en tinguessin la iniciativa”, fossin les diputacions  que fossin…

Perla 34 Assassinat de Canalejas
Imatge: Canalejas fou assassinat a la Puerta del Sol el 12 de noviembre de 1912.

En el llibre Alfonso XIII y Cambó. La monarquía y el catalanismo político. (RBA) de Borja de Riquer, s’esmenta una trobada al Palau Reial de Madrid vinculada a aquests llarg procés. Era l’octubre de 1913, el rei i el cap de la Lliga a Madrid comentaven de nou la possibilitat de mancomunar les quatre diputacions catalanes (Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona). Davant la proposta defensada per Cambó, el rei va fer un plantejament que deixa veure clarament la raresa i mesquinesa que representava el monarca,  tot dient-li al polític català:

“Lo comprendo, lo comprendo perfectamente, pero para calmar los recelos que existen  ¿por qué no hacen ustedes una cosa?  Hagan la Mancomunidad dejando fuera de ella a Tarragona y en cambio yo lograría que el Gobierno, en compensación, añadiera la provincia de Huesca”.

La frase testimonia molt bé el sempre recorrent tema dels recels, de la incomprensió, la incomoditat  de tot allò que significava la qüestió catalana i les propostes reformistes de la Lliga, pel que feia  al reconeixement d’una personalitat específica i territorial de Catalunya. Cambó, li respongué que aquella proposta era una “tonteria”,  expressió que precipità el final  immediat de l’entrevista. Alfons XIII hauria proposat quelcom semblant si s’hagués tractat de Galícia? Hauria proposat mancomunar León a la “futurible” Mancomunitat gallega, però sense Lugo, per posar un exemple, si ho haguessin sol·licitat? De ben segur que no; però, ajuda a entendre també que el rei no restava al marge de les decisions polítiques i parlamentàries. Estava acostumat a “borbonear”, com es deia en aquell temps, per maniobrar condicionant les diverses orientacions  polítiques al marge del que disposava la Constitució aleshores vigent.

Perla 34_ Borja de Riquer_Alfonso-XIII-y-Cambo

Amb tot i els entrebancs sorgits, finalment es va constituir la Mancomunitat de Catalunya. No hi va haver cap més sol·licitud de mancomunar-se altres províncies amb entitat, i tots els territoris podrien haver-ho fet. Per què no fou així? És correcte judicar que aquella demanda d’unificar administrativament el territori català era una proposta “descentralitzadora i d’autoreconeixement” que no interessaria ni desitjarien els governants d’altres “regions” d’Espanya?

El 6 d’abril de 1914 es va  constituir la Mancomunitat, feia ja 200 anys que Catalunya havia perdut les seves institucions i era el primer pas vers un autogovern des de la desfeta de 1714. El primer President seria Prat de la Riba, identificava prou clarament les seves concrecions :

“Catalunya tindrà una institució que la representarà tota sencera, que donarà forma corporal a la seva unitat espiritual (…) la Mancomunitat que com a personalitat ho és tot, com a poder no és res.”.

Va permetre una nova redistribució i s’aconseguia un grau d’autogestió que englobava tot el territori català  i sobrepassava a l’administració provincial.

L’agost de l’any 1917 en Prat de la Riba va morir, tenia 47 anys, i en un dels seus darrers discursos manifestà:

“No hem fet la Mancomunitat per a tenir una Diputació més gran, ni per donar a l’ànima catalana un petit cos d’administració subordinada, secundària, una província. Tots, anant més o menys enllà, qui deturant-se aviat, qui veient lluny encara el terme dels seus ideals, tots volem per a Catalunya un cos d’Estat, tots sentim que la voluntat popular catalana exigeix imperiosament, més o menys accentuades formes d’Estat. (…) no hi ha perill més gros que la immobilitat: restar aturat és morir (…) transformar-se de cara a l’esdevenidor és enfortir-se, és enfortir-se per tenir el lloc que pertoca”.

Perla 34_Biblioteca_Popular,_pg._dels_Caputxins_(Valls)

Imatge: La Biblioteca Popular de Valls fou la primera biblioteca popular creada per la Mancomunitat de Catalunya

Anys més tard, el doctor Josep Trueta i Raspall (1897-1977), recolliria i defensaria el llegat de la Mancomunitat i del seu primer president. Havia nascut l’any 1897 al Poblenou de Barcelona,  era cirurgià durant la guerra civil i va desenvolupar un innovador procediment per tractar fractures i ferides obertes com a metge a l’Hospital de Sant Pau entre 1936 i 1939, on va atendre ferits de guerra i va ser testimoni directe dels estralls dels bombardejos a la ciutat. El 1939 es va exiliar a Anglaterra i va ser reconegut a nivell internacional en aplicar-se les seves descobertes mèdiques en els ferits de la 2a Guerra Mundial, que ajudà a salvar moltes vides. 27 Pobles catalans el recorden avui en diferents vials urbans.

Perla 34_Doctor_Trueta

Imatge: Josep Trueta i Raspall (Barcelona, 27 d’octubre de 1897 – 19 de gener de 1977) fou un metge i cirurgià català, catedràtic d’Ortopèdia a la Universitat d’Oxford i membre del Consell Nacional Català.

El Dr. Trueta també va voler donar a conèixer aspectes de la història de Catalunya i a Londres publicà  el 1946 i, pocs anys més tard a Mèxic  l’obra: The Spirit of Catalonia, després traduït al català L’esperit de Catalunya. A la solapa del llibre pensada pels lectors britànics es llegia:

”Poca gent coneix, en aquest país, que alguns dels trets essencials de la civilització occidental -la democràcia, els drets humans i socials- deuen molt a un petit país situat al nord de la península Ibèrica”.

En el capítol final pronosticava:

”En el futur pròxim, Catalunya tornarà, pacífica i desitjosa de ser una bona veïna, si els altres li són bons veïns, o bé brusca i font de permanents problemes si és torturada”.

Era un llibre d’un exiliat ple d’enyorança, d’humanisme i a la vegada amb una voluntat manifesta de difondre i fer recordar l’existència de Catalunya. A l’Espanya de Franco aquesta obra no es va poder editar. A la censura no li agradaria ni el títol ni el contingut del que considerarien un projecte antiespanyol i dissolvent. En el pròleg d’aquesta obra lloava la figura de Prat de la Riba en dir que “va fer més que cap altre per Catalunya”. Reconeixia, doncs, l’obra i l’acció de govern de la Mancomunitat de Catalunya com a impulsora de la modernització en molts camps, com: la ramaderia i l’agricultura, telèfons i carreteres, en la lluita per millorar la mortalitat infantil, la salut mental o la tuberculosi; en la creació de unes escoles tècniques -per assolir més coneixement i competitivitat- i en l’interès per crear biblioteques públiques que no existien abans de 1914.  Articulà també una Nova escola catalana, popular i de qualitat a partir de les orientacions “estrangeres” de Maria Montessori i de la formació de funcionaris per a millorar l’administració pública. Curiosament tenint en compte la migradesa de pressupostos disponibles, ja que eren  menors dels que gestionava l’Ajuntament de Barcelona de l’època, segons determina Albert Balcells en apuntar que el pressupost de la Mancomunitat en l’exercici 1920-21 era de 40 milions de pessetes. Mentre l’Ajuntament de Barcelona el 1915, vuit anys abans, ja tenia un pressupost de 62 milions i aquest no havia disminuït posteriorment.

Perla 34 guerramosques1920mini

Cartell: Guerra a les mosques! Per higiene, per estetica, per comoditat, per dignitat. Guerra contra les mosques! (Barna c. 1920) Biblioteca de Catalunya. Barcelona.

Actualment els alumnes d’ESO i de Batxillerat de Catalunya, en les matèries  de Socials i d’Història reben informació i identifiquen l’obra de la Mancomunitat en els  diferents llibres de text. A la resta de comunitats de l’Estat ho esmenten superficialment com  passa en el llibre d’Història de 2n de Batxillerat de l’Ed. SM :

“Los liberales llevaron a la práctica con éxito medidas de descentralización en 1913, se aprueba la Mancomunidad de Cataluña, experiencia de autonomía o autogobierno moderado de las cuatro provincias”.  

No esmentar que altres regions o territoris també ho podien haver fet si hi haguessin tingut interès, no és una manera d’amagar una realitat històrica? Seria bo no haver-ho venut com un privilegi als catalans, però certament provoca acarnissament en la discussió del projecte per part dels sectors més significats en l’anticatalanisme amb el recorrent tema que calia evitar ”romper España”.

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s