Imatge

Perla 33. El Pacte Federal de Tortosa de 1869 

Imatge principal: Participants al Pacte Federal de Tortosa amb la presència, entre altres, de l’alcalde de Tortosa, Manuel Bes i Hediger, Valentí Almirall i Llozer, Josep Anselm Clavé, Josep Lluís Pellicer, els valencians Francisco González Chermá i Emigdio Santamaría Martínez, i els aragonesos Mamés de Benedicto (vicepresident de l’Assemblea), Marceliano Isábal y Bada (secretari), Fermín Colomer, Ángel Palacios, Francisco Giménez i Ambrosio Gimeno. Foto: Arxiu de la Federació de Cors de Clavé.

Republicans i federals a la Catalunya de 1869

A Tortosa al 1869, vint-i-tres representants republicans reunits en aquesta ciutat els dies 17 i 18 de maig signaren un manifest programàtic El Pacte Federal de Tortosa o Pacte de Tortosa que començava:

Los representantes de los Comités republicano-federales de Aragón, Cataluña, Valencia y Baleares a sus correligionarios...

Acabava amb:  ¡Viva la República Democrática Federal!

Hi havien participat set aragonesos, vuit catalans, set valencians i un de les Illes Balears. Proposaven un model federatiu d’organització d’aquells territoris que havien mantingut una confederació fins els decrets de Nova Planta. Aquestes quatre delegacions del partit republicà democràtic federal pretenien establir una república federal a Espanya. Seria una primera expressió pràctica del federalisme pactista. Hi destacarien, Valentí Almirall, Josep Anselm Clavé i Josep Lluís Pellicer. Uns fragments d’aquell pacte:

”Aragón, Cataluña y Valencia, unidas por su situación topográfica, solidarias en sus más preciados intereses, confundidas por sus recuerdos históricos, semejantes sino iguales en carácter y en costumbres, émulas dignas de su pasión por la libertad; están llamadas por su naturaleza, a marchar unidas, a vivir aliadas y a cumplir juntas los altos destinos provinciales de nuestra raza. Nos unimos para resistir a la tiranía y a fuer de aragoneses, catalanes y valencianos, evocando en nuestro favor honrosos antecedentes históricos, tenemos derecho a esperar que merecerá la importancia debida nuestra firmísima resolución. (…)
1º. Los ciudadanos aquí reunidos convienen que las tres antiguas provincias
de Aragón, Cataluña y Valencia, incluidas las Islas Baleares, estén unidas y aliadas para todo lo que se refiere a la conducta del partido republicano y a la causa de la Revolución, sin que de ninguna manera se deduzca de ello que pretenden separarse del resto de España.
2º. Asimismo, manifiestan que la forma de gobierno que creen más conveniente para España es la República democrática Federal, con todas sus legítimas y naturales consecuencias. (…)

Els reunits a Tortosa esperaven poder influir en el redactat final de la nova Constitució que s’estava elaborant a Madrid després del cop d’estat del setembre del 1868 gestat aquell estiu al Pacte d’Oostende (Bèlgica) per exiliats progressistes, demòcrates i republicans. El pacte era clarament contrari a Isabel II i als Borbons, i pretenia constituir unes noves Corts constituents, elegides per sufragi universal on es decidiria la forma del futur govern (monarquia o república).
Havia acabat el regnat d’Isabel II amb La revolució de 1868 o La Gloriosa, propiciada per múltiples causes com la corrupció, la fragmentació política, la dura crisi econòmica i potser també per la imatge pública d’una reina considerada nimfòmana, i que seria satiritzada en més de 80 aquarel·les, al llarg dels anys 60 d’aquell segle, per un col·lectiu que publicaria: Los borbones en pelota, amb el pseudònim de SEM i on tot sembla apuntar que el conegut Gustavo Adolfo Bécquer també hi estaria ficat.
Josep Fontana recorda que entre Riego (1820) i Tejero (1981) hi ha hagut més de cinquanta intervencions armades de “salvadores de la pàtria”. El 1868 a Cadis els militars Prim, Serrano o Topete intervingueren i signaren un manifest on s’atorgaven la representació de tots els ciutadans i argumentaven els motius d’aquella revolta:

“Españoles; la ciudad de Cádiz puesta en armas, con toda su provincia, con la Armada anclada en su puerto […], declara solemnemente que niega su obediencia al gobierno de Madrid, segura de que es leal intérprete de todos los ciudadanos […]. Queremos que el encargado de observar la Constitución no sea su enemigo irreconciliable […]. Queremos que un gobierno provisional que represente todas las fuerzas vivas del país asegure el orden, en tanto que el Sufragio Universal eche los cimientos de nuestra regeneración social y política. Contamos para realizar nuestro inquebrantable propósito con el concurso de todos los liberales unánimes y compactos ante el común peligro; con el apoyo de las clases acomodadas, que no querrán que el fruto de sus sudores siga enriqueciendo la interminable serie de […] favoritos; con los amantes del orden, si quieren verlo establecido sobre las firmísimas bases de la moralidad y del derecho; con los ardientes partidarios de las libertades individuales […]: con el apoyo de los ministros del altar […]; con el pueblo todo […]. Españoles: […] Acudid a las armas, no con el impulso del encono, siempre funesto; no con la furia de la ira, siempre débil, sino con la solemne y poderosa serenidad con que la justicia empuña su espada. ¡Viva España con honra!”

El Govern provisional que es formà convocà eleccions a Corts constituents a mitjans de gener de 1869. Per primera vegada hi hagué sufragi universal dels homes més grans de 25 anys (molts eren analfabets). Els resultats afavoriren els anomenats progressistes encapçalats per Sagasta amb 159 escons. En total les noves Corts comptaven amb 351 diputats. Els republicans federals n’aconseguiren 69 i els unitaris 2. A Catalunya els resultat electoral fou ben diferent del de la resta de l’estat, guanyaren de manera destacada i molt majoritària els republicans federals. Això palesava que el federalisme era un sentiment compartir i majoritari entre la població catalana, i que ja s’havia fet notar en les bullangues comentades en la Perla 26. Catalunya aportava més d’una tercera part del total de diputats republicans de l’Estat. Es pot deduir que la força del federalisme com a element conformador del futur polític era ben diferent de la resta de territoris de l’Estat. Els signants d’aquell pacte de Tortosa creien, defensaven i entenien la federació com la unitat en la varietat. Diríem, doncs, que a Catalunya el reconeixement de les singularitats, la descentralització, la diferència o l’asimetria havia trobat molts més partidaris que l’unionisme.

Perla 33_Gobierno_Provisional_1869_(J.Laurent)

Imatge: El Gobierno Provisional en 1869. De izquierda a derecha: Laureano Figuerola, Hacienda; Práxedes Mateo Sagasta, Gobernación; Manuel Ruiz Zorrilla, Fomento; Juan Prim, Guerra; Francisco Serrano, presidente del gobierno provisional; Juan Bautista Topete, Marina; Adelardo López de Ayala, Ultramar; Antonio Romero Ortiz, Gracia y Justicia; y Juan Álvarez Lorenzana, Estado. Foto de J. Laurent.

Els federalistes del moment, a més, polemitzarien entre ells sobre el grau i la manera d’enfocar la federació. Sorgirien els federalistes moderats o benèvols que volien aconseguir la federació des de dalt (Corts constituents), i els federalistes intransigents que ho voldrien fer des de baix (pactes municipals i territorials). Aquests darrers publicarien El Estado Catalán on es troben escrits de Valentí Almirall, Feliu i Codina i altres. A causa de la seva manera de concebre una república federal, serien ben aviat acusats de ser més catalanistes que no pas federalistes. En Josep Termes considera que seria a causa de la seva oposició a un control del republicanisme des del poder assentat i centralitzat a Madrid, com es palesa en llegir a “El Estado Catalán” :

“Si Cataluña se rigiese por sus leyes propias, si estuviese gobernada por sus propios hijos, otra seria su situación, otra su grandeza… Si antes de ahora este deseo no se ha manifestado con mayor viveza…es porque no se había formulado la manera de obtener el feliz resultado de conservar la unidad española, dando la independencia a las provincias que la forman. Por fortuna el medio se ha encontrado, y hoy el grito de ¡Viva Cataluña! No expresa una aspiración separatista, es el grito que ha de preparar la federación de los estados españoles.”

Josep Termes, esmenta també un escrit en el mateix estudi, de Gonçal Serraclara, que s’ha de llegir en el seu context:

”Acerquemos, pues, nuestra constitución política a la natural, en cuanto podamos. Elevemos a derecho escrito el hecho innegable de estar España poblada por varias razas que tienen diferentes usos y costumbres, diferente historia, diferentes leyes, diferentes idiomas, y hasta diferentes grados de ilustración y cultura… Quiero la autonomía de hecho y de derecho para los estados históricos españoles, ligándose todos entre sí por un pacto federal perpetuo que conserve la unidad en lo del interés común y garantice el dogma democrático, los derechos individuales, indeclinable de todas las constituciones particulares…Cada estado podrá formar…su constitución, nombrar sus cortes, y su poder ejecutivo, dictar sus leyes ,administrar sus particulares intereses generales…Quiero una república verdaderamente española, democrática y federal”.

Els comentaris sobre aquest acord de Tortosa entre republicans no es feren esperar. Els monàrquics sobretot reaccionaren i mostraren un to que podríem considerar burlesc en anomenar-lo com el “Pacto de la Coronilla de Aragón”. I el ministre de Governació del govern provisional explicitava ben clarament que aquella redacció feta a Tortosa no tenia cabuda en el marc de la constitució que s’estava tramitant, com recull la cita d’Ollero Vallés en Sagasta de Conspirador a gobernante:

”No sacrificaremos la unidad a la variedad, como hizo la Edad Media. No sacrificaremos la variedad a la unidad, como hicieron las grandes monarquías. Armonicemos estos principios y resultará la federación, base indestructible de la libertad”.

Un altre dels escrits a “El Estado Catalán” de Feliu i Codina, considerava que els republicans federalistes eren triplement criticats pels republicans “benèvols”, pels progressistes i òbviament pels conservadors per qüestionar el predomini o hegemonia del centralisme de Madrid:

“Se nos acusa de tener tendencias separatistas, de querer desmembrar la nacionalidad española, de hacer una guerra cruda y sin tregua… a la corrompida y corruptora villa de Madrid…ha enarbolado la bandera de guerra a la centralización…Los que viven en la capital de nuestra patria (Madrid), los que ocupan elevados puestos y cobran sueldos más elevados todavía, los que cobran nuestras contribuciones, los que nos mandan gobernadores Civiles o caciques.

Perla 33 Almirall

Imatge: Valentí Almirall i Llozer (1841-1904). Font: Diari Català 1879 

Caldria recordar que Valentí Almirall no va acceptar ser candidat a les eleccions d’abril de 1869, perquè la direcció central del Partit li imposava a la llista el Conde de Santa Marta que no era català ni vivia a Catalunya:

cuneros” (en deien)…los que nos mandan leyes reñidas con la justicia… han sentado el principio de que España es Madrid…El país no está cansado de España, porque no está cansado de sí mismo; el país está cansado de Madrid, de la centralización, y destruyendo este centro que todo lo oprime y todo lo corroe quedará resuelto el problema hoy pendiente de solución.“

En aquests context, octubre del 1868 havia començat també una revolta independentista a Cuba dirigida per Carlos Manuel de Céspedes coneguda amb el “Grito de Yara” on es volien declarar com a nació independent, en l’entesa de que tots els homes eren iguals i combatien l’esclavatge, i amb la consideració que sota la dominació espanyola no podrien aconseguir el propi govern. El gener del 1869 la Diputació de Barcelona presidida per Víctor Balaguer, (progressista, unionista i proper a Prim) es mostrà disposat a ajudar a l’exèrcit espanyol enviant un cos de voluntaris a lluitar a Cuba. La decisió no fou ben vista pels federalistes catalans que argumentarien:

“¿Por qué no ha creído la Diputación…más digno, más noble…el aconsejar al inutilísimo Sr. Ayala (Ministre d’Ultramar), que envíe libertades a nuestras vejadas Antillas, en vez de incitarle a que envíe más soldados?… Apoyar al gobierno en esta ocasión es ser mal español, es ser mal catalán, es ser anti-revolucionario…”

Perla 33_Cespedes-de-pie-Bandera-multitude

Imatge: Carlos Manuel de Céspedes, el 10 d’octubre de 1868 proclamà la independèndència de Cuba al seu “ingenio” La Demajagua i donà la llibertat als seu esclaus. 

D’una manera més que clara aquests republicans federals criticaven la política militarista a Cuba i en conceptes actuals podriem entendre que defensaven els drets dels pobles a l’autodeterminació o autogovern.
Una continuïtat d’aquests contactes federalistes en ésser instaurada la Primera República (1873) es va plasmar en l’intent reiterat de proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. El federalisme ha estat un corrent que han defensat diferents grups polítics i socials de manera continuada a Catalunya durant moltes generacions. Apuntar també que en molts dels llibres d’història de batxillerat utilitzats a moltes comunitats autònomes silencien aquest Pacte de Tortosa. Ens podem preguntar perquè?

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s