Imatge

Perla 30. Les esquerres i el dret d’autodeterminació durant la II República

 

Imatge principal: Andreu Nin (1892-1937), escriptor, traductor i polític. Vegeu l’article de Xavier Casals “Nin, entre el mito y la memoria

Les esquerres no poden ser nacionalistes?

En el món polític és freqüent llegir expressions categòriques de determinats dirigents com aquestes de Susana Díaz: “Los socialistas nunca hemos sido nacionalistas” (Expansión, 29.7.2017). “La izquierda no puede ser jamás nacionalista” (El País, 25,2,2018)O aquestes altres d’Alfonso Guerra:

”Preguntado en este punto si PSOE y PSC deberían romper sus relaciones por sus diferencias en torno al derecho a decidir, Guerra ha subrayado que “hace mucho tiempo” que piensa que el PSC dejó de ser un partido socialista “porque se acerca a las posiciones nacionalistas” (Vozpópuli, 30.10.13).

I en el mateix diari insistien que aquest exdirigent del PSOE  “recordaba algo bastante obvio: que ser nacionalista y ser de izquierdas es incompatible.”

Aquest mantra forma part de l’argumentari entestat en identificar el nacionalisme amb la dreta, amb la insolidaritat i fins i tot amb els moviments feixistes de l’Alemanya nazi. Si el nacionalisme és espanyol(ista) aleshores és patriòtic, és nacional, fins i tot pot arribar a ser un bé moral i òbviament és legal i constitucional. Aquest argument utilitzat durant dècades i dècades a Espanya ens fa preguntar si és conseqüència de manca de coneixements reals i històrics, o resultat de prejudicis, d’arrogància, de rivalitat o de mandra en voler entendre i reconèixer que a l’estat espanyol hi ha diverses nacions i diferents nacionalismes i cap de superior.

Miterrand_Congrés de Surenes

Foto XIII Congreso del PSOE a Suresnes. Font: Fundación Pablo Iglesias

Alfonso Guerra,  junt amb Felipe González va participar en el XIII Congrés del PSOE fet al teatre Jean Vilar  a Suresnes (a prop de París) l’any 1974, en plena clandestinitat  i amb Franco governant. Isidoro, com era conegut Felipe González en aquella època, en sortiria escollit secretari general. El nucli sevillà s’havia imposat als dirigents que encara romanien a l’exili, encapçalats per Llopis.

En el programa aprovat aquell any 1974, es recollia la manera de desencallar en el futur la “complicada” solució territorial espanyola i el reconeixement de les nacionalitats. I en ell defensarien, sense complexos, el dret d’autodeterminació de les nacionalitats. Aquest va ser el text aprovat :

Ante la configuración del Estado español, integrado por diversas nacionalidades y regiones marcadamente diferenciadas, el PSOE manifiesta que:

1) La definitiva solución del problema de las nacionalidades que integran el Estado español parte indefectiblemente del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas que comporta la facultad de que cada nacionalidad pueda determinar libremente las relaciones que va a mantener con el resto de los pueblos que integran el Estado español.

2) Al analizar el problema de las diversas nacionalidades el PSOE no lo hace desde una perspectiva interclasista del conjunto de la población de cada nacionalidad sino desde una formulación de estrategia de clase, que implica que el ejercicio específico del derecho de autodeterminación para el PSOE se enmarca dentro del contexto de la lucha de clases y del proceso histórico de la clase trabajadora en lucha por su completa emancipación.

3) El PSOE se pronuncia por la constitución de una República Federal de las nacionalidades que integran el Estado español por considerar que esta estructura estatal permite el pleno reconocimiento de las peculiaridades de cada nacionalidad y su autogobierno a la vez que salvaguarda la unidad de la clase trabajadora de los diversos pueblos que integran el Estado español.

4) El PSOE reconoce igualmente la existencia de otras regiones diferenciadas que por sus especiales características podrán establecer órganos e instituciones adecuadas a sus peculiaridades”.

En discutir i acordar finalment aquest text, de ben segur que tenien present que havia succeït durant la Segona República (1931-1936), on el reconeixement de les diferents nacionalitats havia estat una de les dificultoses reformes començades. Recordem que Catalunya fou la primera autonomia reconeguda, amb la llarga discussió de l’Estatut de Núria, que es convertiria, ja retallat, en l’Estatut del 32, que fou derogat el 5 d’abril de 1938 quan les tropes franquistes entraren a Catalunya. El seguiria l’Estatut Basc l’octubre del 36 un cop produït ja el cop d’Estat, i el darrer Estatut que havia de començar a aplicar-se era el de Galícia, plebiscitat el juny del 1936 i que no es va arribar aplicar.

A Catalunya l’Estatut de Núria, plebiscitat pel poble de Catalunya el 2 d’agost de 1931 i votat pel 75% de la població masculina (les dones no podien votar, però recolliren més de 400.000  signatures d’adhesió), amb un massiu vot positiu en assolir el 99%.

Plebiscit_Dones
Foto: Plebiscit “femení” pro Estatut de Catalunya. Dones signant. 2 d’agost de 1931.

Aquell estatut referendat deia en el seu article 1:

“Catalunya és un Estat autònom dintre la república espanyola”

A les Corts  de Madrid el debateren i el retallaren, i en el seu article 1, diria després:

Catalunya es constitueix en regió autònoma dins de l’estat espanyol”

El canvi era substancial i alguns dirigents de diferents organitzacions polítiques mostrarien el seu descontentament.

Hem començat citant “La izquierda no puede ser jamás nacionalista”, o que “ser nacionalista y ser de izquierdas es incompatible” que ja palesa una dissonància amb allò que es va acordar en el XIII Congrés del PSOE. I per refrescar la història podria resultar convenient saber què deien els partits i/o organitzacions que sens cap mena de dubte eren d’esquerra durant el període republicà. A Catalunya com ja és habitual hi havia una significada pluralitat de partits marxistes, a més de la CNT anarquista. Hi havia, entre altres, els partits següents:  

El Partit Català Proletari, que en el òrgan de premsa L’Insurgent del 3.10.32, deixava ben clara en dues referències programàtiques, la seva posició pel que fa a Catalunya i la seva relació amb Espanya: 

“A) Estat Català Partit Proletari (ECPP), vol ésser la força que destrueixi a Catalunya, l’Estat Espanyol, i B) l’ECPP és la garantia de que la revolució que portarà el Proletariat al Poder, no es farà sense que Catalunya es declari poble independent”.  

Jaume Compte fou un dels seus dirigents i moriria als locals del CADCI (Rambla de Santa Mònica) durant els fets del 6 d’octubre del 1934.

Jaume Compte

Fotografia de Jaume Compte (el segon per l’esquerra), amb Miquel Badia (esquerra), Deogràcies Civit i Manuel Gonzàlez Alba (amb barret), els anys 30 del segle XX.

La Unió Socialista de Catalunya (un del seus dirigents, Rafael Campalans havia participat en la redacció de l’Estatut de Núria) i altres com Gabriel Alomar i VillalongaManuel Serra i Moret i Joan Comorera i Soler incidiren en els debats polítics catalans i espanyols. Fundat l’estiu de 1923 s’escindí del PSOE fonamentalment per la discrepància en l’enfoc del tema català en defensar el dret d’autodeterminació (visqué en la clandestinitat durant la Dictadura de Primo de Rivera i es reorganitzà a partir de 1930). Després col·laboraria amb Esquerra Republicana. En l’òrgan de les joventuts del partit, “xoc” del 28.3.36, quan s’havien obert negociacions per fusionar les organitzacions juvenils dels diferents partits marxistes catalans, deixaven ben clar que l’entesa amb el PSOE, podria ser possible:

“sempre i quan senti en el seu programa el principi d’autodeterminació, fins a la independència, davant tots els problemes nacionals d’Iberia. Per arribar  a aquesta entesa s’estudiarà el nexe a establir entre el Partit espanyol i el Partit català, puix que el Partit Socialista de Catalunya no pot ésser ni una Secció ni una filial del P.S.O. Ha de tenir absoluta autonomia.”

(Noteu que no hi ha la lletra E final al partit espanyol).

La Federació Catalana del PSOE, en aquella etapa tenia escassa incidència i tampoc disposava de premsa pròpia. La força numèrica del partit ben organitzat a l’Estat tenia a Catalunya uns pocs centenars de membres.

El Partit Comunista de Catalunya, també en el seu òrgan de premsa Catalunya Roja, del 9.11.32 exposava:

“el Partido Comunista de Catalunya es el único partido que proclama el derecho del pueblo catalán a disponer de sí mismo. Es el único partido que declara que Cataluña debe ser una República libre socialista y soviética”.

Aquests quatre partits marxistes catalans (comunistes i socialistes) més el Bloc Obrer i Camperol (B.O.C) liderat per Joaquim Maurin i Esquerra Comunista (Izquierda Comunista de España) liderada per Andreu Nin  al llarg de 1935 iniciaren converses a la recerca d’una unificació de les sis organitzacions. No s’aconseguí plenament, primerament s’uniren el setembre del 35 els dos darrers formant el Partit Obrer d’Unificació Marxista (P.O.U.M) i s’adheririen a la IV Internacional (liderada per Trotsky), i al juliol del 1936  s’uniren els altres quatre donant lloc al Partit Socialista Unificat de Catalunya (P.S.U.C.) que ho faria a la III Internacional, liderada per Stalin.

A la revista “Justícia Social-Octubre”, del 3 de juliol de 1936  amb l’aixecament franquista en marxa, es publica l’acord de fusió en una Declaració del Comitè d’Enllaç dels Partits marxistes. Neixia el PSUC.

“El Partit Unificat del Poble [PSUC] desenvolupa la seva acció en un país que no gaudeix d’independència política, les llibertats de Catalunya són limitades. Les seves iniciatives legislatives no poden ultrapassar les fites posades per la Constitució i l’Estatut(…) Catalunya és un país autònom, no independent. En el període immediat, el Partit Unificat del Poble ha de recollir totes les ànsies d’emancipació nacional del poble català i endegar-les per tal d’assolir l’eixamplament  de l’Estatut, convertint en llei l’Estatut plebiscitat pel poble de Catalunya.”

Queda clar que aquestes organitzacions esmentades i moltes altres que es refereixen específicament a Catalunya com a poble, com a país, com a nació, amb ànsies d’emancipació i autogovern eren d’esquerres i/o socialistes. Defensar els drets del pobles o de les nacions a l’autodeterminació és o no legítim? Per contra, la llei, o determinades màximes en molts casos, no són sinònim de democràcia, ni de llibertat, ni de comprensió cap els altres, ni de civilització però sí d’imposició i de negació d’una realitat.

L’argumentari presentat no pretén res més que mostrar que determinades  afirmacions d’una esquerra nacional espanyola, poden ser falses, per interessades  i/o indocumentades, quan manifesten tossudament: “La izquierda no puede ser jamás nacionalista”o “Que ser nacionalista y ser de izquierdas es incompatible.” On rau la incompatibilitat? Ja hem vist que l’esquerra nacional catalana defensa com a mínim el dret a l’autodeterminació. Les màximes desqualificadores cap a l’esquerra nacional catalana d’aquests dirigents esdevenen una mena de dogmatisme similar als que defensen que la unitat de la pàtria és un bé moral. Desitjar una altra forma de reconeixement polític és a parer d’alguns, excloent i insolidari! O bé demanar com a poble un reconeixement nacional que no sigui Espanya és populisme, és egoisme i és anar contra la llei i fins hi tot contra la història!  

Acabem amb l’aportació d’Andreu Nin, mestre, d’inici a l’Escola Horaciana i a l’Ateneu Enciclopèdic Popular,  traductor al català i al castellà d’una vintena d’obres d’autors russos com Lev Trotski (Historia de la Revolución Rusa), Lenin (Cartas íntimas) Dostoievski (Crim i càstig) i Tolstoi (Anna Karènnina). Fou un dels màxims dirigents del POUM, i seria assassinat després dels fets de maig del 1937, a Alcalà de Henares, per part de persones properes a Orlov, agent polític soviètic. En l’obra Els moviments d’emancipació nacional (1935) va deixar escrit:

“El principi fonamental del socialisme ha d’ésser el dret de les nacions a l’autodeterminació, que significa el dret de la independència política, a separar-se de la nació que exerceix l’opressió. Concretament aquesta reivindicació significa la plena llibertat d’agitació a favor de la separació per mitjà d’un referèndum de la nació interessada, es a dir oprimida.”

Anuncis

Una resposta a “Perla 30. Les esquerres i el dret d’autodeterminació durant la II República

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s