Imatge

Perla 29. La immersió lingüística, el model educatiu i lingüístic català. Dades i negacionisme.

Fugiu d’informacions sense referències documentades: el cas de la immersió

El tema de la llengua i la immersió fa temps que omple noticiaris, pàgines de diaris i comentaris més o menys documentats. En el diari digital, Público.es, el dia  21 de febrer de 2018, encapçalaven una notícia amb aquest titular:

”El modelo lingüístico catalán se convierte en el blanco de la carrera españolista de PP y Cs”.

El periodista Daniel Marín apuntava:

”El Gobierno español anunció en las últimas fechas su intención de poner en marcha un plan para, al calor del artículo 155 de la Constitución, utilizar las competencias educativas intervenidas a la Generalitat y aplicar medidas que faciliten la elección del castellano como lengua vehicular en los centros educativos catalanes. El ministro de Educación, Íñigo Méndez de Vigo, aseguró que el objetivo de Moncloa es defender la libertad de los padres a la hora de elegir sobre la educación de sus hijos. 

Aunque el Gobierno aún no concretó cuáles son los mecanismos exactos con los que pretende facilitar la matriculación en castellano en primaria y secundaria, el anuncio fue rechazado por el resto de fuerzas políticas tanto a nivel nacional como en Catalunya, con excepción de Ciudadanos.

Recollia, també,  altres opinions que consideraven que:

Ciudadanos y Partido Popular están inmersos en una lucha ideológica por tener una posición dominante sobre lo que debe ser la definición de España. En ese terreno, los dos partidos protagonizan una pugna por ofrecer ante el electorado la percepción de que tienen un mejor modelo de España en el que el castellano será defendido como un elemento que nos hace españoles a todos”.

Esmentava altres veus que ho consideraven com un objectiu de sectors conservadors espanyols per:

“Intervenir el modelo educativo catalán y revelan su deseo de dejar atrás el Estado de las Autonomías para volver al modelo franquista de “España y sus regiones”.“Existe una ideología españolista que no puede admitir de ninguna manera que el catalán u otras lenguas tengan una presencia mayor o predominante sobre el castellano en la educación o en cualquier otro ámbito, sobre todo en espacios que en otra época eran ocupados de manera exclusiva por el español (…) esa intención nace de un modo de pensar “que no admite la realidad de un Estado español que es plurinacional y plurilingüe”.

Plurinacional i plurilingüe, pel fa a Catalunya com a nació i al català, com a llengua pròpia, són dos conceptes que partits com PP i Cs no volen reconèixer. Falsegen les conseqüències del sistema d’immersió de l’escola catalana, de ben segur, per desestabilitzar la societat, mitjançant l’ús de la llengua com a instrument polític. Argumenten falsament que a Catalunya es fomenta el monolingüisme i l’adoctrinament.

A més, segons Joaquim Coll a El País, 28 febrer de 2018:

La crítica a la inmersión lingüística insiste en la anomalía de tener un sistema monolingüe en una sociedad con dos lenguas oficiales. El monolingüismo no fue el modelo del catalanismo de izquierdas, sino el resultado de la hegemonía nacionalista

Immersió_aina_moll

Imatge: Aina Moll, filòloga i primera directora general de Política Lingüística (1980-1988) de la Generalitat de Catalunya © UOC

No és un model imposat per CiU i Jordi Pujol, tampoc és el model que propugnaven, inicialment, els socialistes. Vegeu la crónica històrica “El país de la normalització”, de Jordi Mata, a La Vanguardia de 4 de març de 2018. Alguns no volen admetre, ni recordar que és un model integrador, aprovat per la pràctica totalitat dels diferents partits, d’aquell moment, amb una sola abstenció. Tenia Convergència i Unió, amb 43 diputats, la majoria de la cambra? El Parlament ja era molt plural i comptava amb altres cinc partits: el Partit Socialista amb 33 diputats, el PSUC amb 25, UCD-Centristes amb 18, ERC amb 14 i el grup Andalucista amb 2. Va ser un pacte unànime, doncs, de sis partits amb programes diferents, és a dir ben plural, amb dretes, esquerres i centre, posant-se d’acord. Es va votar un 6 d’abril de 1983, i la Llei sortí publicada al DOGC, el dia 18 d’aquell mes. No hi va haver cap vot en contra i tan sols una abstenció per part dels centristes. Els partits estigueren units, pel que fa al tractament de la llengua, en el desig de superar la desigualtat històrica i el tracte rebut i complir amb el què constava en la Constitució del 1978, precisament, amb la finalitat de no permetre la segregació en els diferents àmbits públics, com podia ser el món escolar. Reproduïm:

“el català és la llengua pròpia de Catalunya i alhora llengua oficial i el castellà també hi és llengua oficial per tal com ho és a l’Estat Espanyol. A Catalunya, doncs, sota el règim de l’Estatut d’Autonomia hi ha una llengua pròpia i dues llengües oficials i la Generalitat ha de promoure i garantir la igualtat plena de totes dues.”

Per contextualitzar-ho, és important ressaltar un fet emblemàtic com el produït a Santa Coloma de Gramenet, una ciutat amb població majoritàriament nascuda fora de Catalunya. Com recordava J. Martínez, nascut a Múrcia, ell va lluitar, l’any 1983, perquè l’escola dels seus fills fos en català, en defensa de la igualtat d’oportunitats, de la no segregació d’alumnes, en funció d’haver nascut o no a Catalunya. Això vol dir que des de la perspectiva dels nouvinguts es volia tenir accés al domini de les dues llengües oficials. Cal recordar que la població catalana ha crescut notablement, en les dues darreres dècades. Catalunya, en començar els anys 80 del segle passat, no arribava als 6 milions d’habitants, l’any 2017 ja ultrapassava els 7,4 milions i, avui, a la ciutat de Barcelona, es parlen més de 250 llengües i a Catalunya unes 300.

Immersió _marta_mata

Imatge: Marta Mata (1926-2006), pedagoga, diputada, senadora socialista, presidenta del Consell Escolar de l’Estat i cofundadora de l’Associació de Mestres Rosa Sensat 

Situats de nou al 2018, el diari El País, 21 de febrer, recollia que a Catalunya es produïa un “Aprobado en español pese a la inmersión (…)”. Citava dades objectives, com els informes PISA, organitzats i avaluats per l’OCDE, entre l’alumnat de 15 anys, de més de 70 països, en relació amb les proves de competències bàsiques de 6è de primària (12 anys), les de 4t d’ESO (16 anys) i constataven un bon domini del castellà.

“los niños catalanes están en la media  española. Dominan el castellano igual que otras comunidades”.

Les dades no corroboren, doncs, els atacs i les crítiques a la immersió.

Daniel Martín, fins i tot recordava que, d’acord amb l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (Departament de Cultura i Idescat), de 2013,

el porcentaje de población que entiende el castellano es superior al que entiende catalán (99,7% frente al 94,3%). Lo mismo sucede con los que lo saben leer (97,4% frente al 82,4%) y a los que lo saben hablar (99,7% frente al 80,4%). “Si hablamos estrictamente del modelo lingüístico, no hay discusión.”

Acabava apuntant que el coneixement de la llengua castellana o espanyola no era inferior al dels estudiants de la resta de l’Estat.

No hay un problema de conocimiento de la lengua (castellana)” 

A Suïssa, per exemple, amb una estructura d’Estat confederal, a cadascun dels 4 cantons hi ha una llengua oficial. L’alemany, el francès, l’italià i el romanx. A l’escola  s’ensenya la pròpia del cantó i una altra de les de la Confederació. Els treballadors públics han de ser bilingües i conèixer la llengua del territori on treballen per garantir el dret dels seus parlants. A l’Estat espanyol això no passa, i a més hi ha grups polítics i “societats civils” que no mostren cap disposició a acceptar l’asimetria de tracte, per part de l’Estat, cap a la resta de les llengües. I en canvi, denuncien constantment la discriminació de la llengua castellana a determinades comunitats, fonamentalment a les de parla catalana. Tossudament, defensen un concepte de supremacia d’una llengua i aquesta és la castellana, i rebutgen un model lingüístic, en el qual els ciutadans catalans puguin emprar la llengua pròpia. L’Estat, el rei, el govern espanyol, el Congrés, la cambra dita territorial com és el Senat, publiquen i usen, normalment, la llengua catalana i les altres llengües de l’Estat? Els mitjans de comunicació estatals, televisions, ràdios o premsa, afavoreixen o es mostren favorables a admetre i fer seu el títol preliminar de la Constitució de 1978? L’imperi de la llei tantes vegades esmentat, es compleix?

L’article 3, diu: 1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla. 2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos. 3. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.

Molts catalans van votar la Constitució del 1978 per reformar el “règim anterior” i perquè esperaven canvis en el reconeixement de la nació catalana i en la implantació d’un sistema democràtic. Era un punt de partida. Pel que fa a aquest article 3, podem considerar que s’ha implantat? Molts consideren que ha estat una esperança fallida i seria un argument més per aprendre a no fiar-se de la lletra escrita i sí de les polítiques i  de les actuacions.

Realment, les llengües oficials a cada comunitat es poden utilitzar en tots els àmbits, sense problemes? O més aviat, és freqüent que un es trobi en un lloc oficial, és a dir, amb funcionaris públics, com a sanitat, justícia, guàrdia civil i que, en demanar informació o plantejar un problema, contestin: ”en castellano (por favor)”? Resulta molt peculiar i restrictiva la manera d’interpretar el text constitucional. El respecte i la protecció d’aquesta riquesa i d’aquest patrimoni lingüístic esmentats com una obligació de l’Estat, fa ja 40 anys, presenten moltes llacunes. I a més, cada vegada amb més freqüència, hi ha denúncies d’agressions lingüístiques, en establiments comercials, en els mitjans i fins i tot als jutjats. El castellà, sempre, és la llengua imprescindible, el català és la qüestionable.

Montserrat Tura, publicava, el 24 de febrer de 2018, al diari Ara, un article amb l’explícit títol de “Desaprendre”, on es podia copsar la seva opinió sobre aquesta qüestió:

“Potser perquè ha estat un model d’èxit, una acció autènticament transversal que no es pot considerar reivindicació nacionalista sinó desgreuge històric i acte de justícia vers l’element més identificador de la nostra nació, també ha estat el més revisat pels tribunals a petició de grups minoritaris que hi han volgut veure un efecte pervers que no s’ha evidenciat malgrat els anys. Ans al contrari, ha resistit l’arribada de nous alumnes de contrades molt llunyanes i de famílies lingüístiques molt diferents de les castellanes. Per aquesta acció davant dels tribunals, ara sabem que el Tribunal Suprem és restrictiu a l’hora de valorar les virtuts d’aquest sistema, però el Tribunal Constitucional en les seves sentències 83/1986, 195/1989, 19/1990 i 337/1994 l’avala i el qualifica de pedra angular de la normalització lingüística, d’una llengua que no necessitaria normalització si no hagués patit prohibició i persecució. L’alt tribunal acaba de ratificar aquesta doctrina declarant inacceptable el propòsit de becar les famílies que no acceptin el model educatiu en aquesta matèria, constatant que és Catalunya qui ha d’establir com ensenyar la seva pròpia llengua.”

El 28 de febrer, a la ciutat pionera del model lingüístic actual que possibilita el domini de les dues llengües, les alcaldesses de Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Barcelona defensaren la immersió lingüística en un acte organitzat per Som Escola  (54 entitats cíviques). Hi havia representants de tots els partits polítics, a excepció de PP i Cs, entestats en voler acabar amb la immersió, entossudits en no voler reconèixer aquest model, fent un discurs tergiversador i agitant el tema de la llengua amb les seves obsessions identitàries.

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s